Banner Top

El complex de Cassandra

Quantes vegades ens han martiritzat amb la famosa frase: “t’ho havia dit i no m’has escoltat”! Doncs, això mateix deia Cassandra en la mitologia grega. En psicologia, però es parla del complex de Cassandra per al·ludir a aquelles dones que han estat violades o creuen haver-ho estat i pateixen la indiferència de la gent.
 
Cassandra (“qui enreda els homes” en grec) era filla d’Hècuba i Príam, reis de Troia. La seva bellesa no va passar desapercebuda a Apol·lo, el déu de l’endevinació, que li féu una proposta deshonesta. Li va dir que li ensenyaria el seu art si, a canvi, ella es convertia en la seva amant. Cassandra hi va accedir, però, un cop après el do de la profecia, es va negà a complir amb la seva part del tracte. Aleshores Apol·lo, tot indignat, l’escopí a la boca, condemnant-la així a què la gent no se la cregués.

Cassandra
Cassandra
 
Ja abans de la guerra de Troia, Cassandra anuncià que un jove portaria la ruïna a la ciutat. Aquest jove no era altre que el seu propi germà, el príncep Paris, que acabava de raptar Helena. Quan els grecs deixaren davant les portes de Troia un immens cavall de fusta, Cassandra també avisà que es tractava d’un regal enverinat. Aquesta vegada la princesa troiana comptà amb el suport del sacerdot Laocoont, que tampoc veié amb bons ulls el regal. És més, en llançar una llança contra el cavall de fusta, dues monstruoses serps sortiren de la mar i l’estrangularen juntament amb els seus fills. Els troians interpretaren aquest fet com a senyal que el sacerdot havia comès un sacrilegi en rebutjar un regal dels déus.

Àiax i Cassandra  (Joseph Solomon, 1886)
Àiax i Cassandra (Joseph Solomon, 1886)
 
El final de Cassandra fou tràgic. Durant la massacre de Troia, es refugià en el temple d’Atena, on l’heroi grec Àiax el Menor (res a veure amb l'altre Àiax) l’intentà violar. Després, el rei Agamèmnon la convertí en la seva esclava i concubina i se l’emportà amb ell a Micenes. Allà ambdós serien assassinats per Clitemnestra, muller del monarca. Hem de pensar, doncs, que Cassandra tampoc no es va creure a si mateixa. Si no, podria haver evitat aquest fatal desenllaç.

En aquest enllaç trobareu un estudi sobre arquetips femenins a l'obra d'Eurípides.
 
Woody Allen té una pel·lícula fantàstica titulada Cassandra’s Dream (2007). Aquí teniu el tràiler:

 
Ismael Serrano té una cançó titulada "Casandra". Aquí teniu el videoclip i la lletra:

 


Casandra vio en sueños el futuro
en la sombra de una pesadilla Casandra leyó
los versos de ese poema que aún no han escrito
los dioses que riendo la hirieron con su maldición.

Supo del hambre y de las guerras de siempre
de bufones celebrando el odio bailando entre hogueras,
de despedidas y de monstruos minerales
bebiendo insaciables la savia dulce del planeta.

Casandra vio a hombres y mujeres dormitando en sus burbujas
tras las máscaras del miedo, más también vio la luz del alba
asomar por la cancela que nadie jamás abrió.

Supo que aún quedaban esperanzas,
que otros sueños la esperaban.
Casandra habló a todos de sus sueños
más nadie la oyó.

Nadie creyó en Casandra y sus visiones
y la gente sólo vio en su augurio delirio y locura
la condenaron a vagar perdida y sola.
Herejía es mostrar la verdad descarnada y desnuda.

Abandonada, tras los años la encontró
un muchacho que andaba buscando esperanza y respuestas
Casandra habló con pasión de sus presagios
y de la luz del amanecer brillando tras la puerta.

Creo en ti Casandra, no estás loca.
Se besaron y en su boca florecieron madreselvas.
Dulce Casandra ponte de pie
yo te he conocido antes
quizá te soñé.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
juntos buscarán la puerta,
dulde mañana, yo no sé tu
creo en Casandra.

Hay quien duda ya y cree en la leyenda
Juntos buscarán la puerta,
dulce mañana, yo no sé tu,
creo en Casandra.

Compte amb els troians!

Hem d’anar molt en compte amb els troians, un virus informàtic que ens pot donar molts de maldecaps. Són els mateixos maldecaps que patiren els propis troians per culpa del cavall de fusta on s’amagaren els grecs per ocupar la seva ciutat –o sigui que el nom del virus s’hauria de dir “grecs” i no “troians”. És gràcies a relats posteriors als poemes homèrics que coneixem la famosa història del cavall de Troia.

Va ser Odisseu (Ulisses llatí) qui, aconsellat per l’endeví Calcas, liderà la construcció d’aquest cavall. L’obra fou encarregada a Epeu. Per ventura la seva font d’inspiració fou la vaca que ideà Dèdal perquè Pasífae, reina de Creta, es pogués unir carnalment amb un toro del qual s’havia enamorat –d’aquella unió nasqué el Minotaure.

En tres dies Epeu tengué enllestit el colossal artefacte. Havent-s’hi amagat els herois grecs més importants, fou deixat en una platja propera amb una inscripció que deia que era una ofrena de la deessa Atena. La resta de grecs, mentrestant, havien aixecat el campament, però s’amagaren a l’espera de rebre l’avís per atacar. L’havia de donar Sinó, que s’havia quedat amb el cavall a les portes de Troia per entabanar l’enemic.

Timeo Danaos et dona ferentes
A la claror del dia, els troians –dits també dàrdans per descendir de Dardaneu-, varen veure abandonat el campament dels grecs –coneguts altrament com a dànaus. Persuadits per Sinó, finalment es cregueren que aquell cavall de fusta era un regal d’Atena. No sabien, però, què fer amb ell. De seguida, l’endevina Cassandra (“qui enreda els homes”), condemnada per Apol·lo a no ser creguda per ningú, avisà que a dintre hi havia gent armada. 

 

L'incendi de Troia (Francisco Collantes)
L'incendi de Troia (Francisco Collantes)


El vaticini fou confirmat per un altre endeví, Laocoont, qui pronuncià la famosa frase Timeo Danaos et dona ferentes, “Temo els grecs, fins i tot si vénen a dur-nos regals” (Eneida, llibre II, 49). Avui aquesta frase es fa servir per manifestar la desconfiança envers els pobles enemics, fins i tot quan sembla que han renunciat a les activitat bèl·liques. Aquest és el sermó concret que Laocoont llançà als seus compatriotes, en traducció de Joan Bellès:

“Oh ciutadans desgraciats, ¿què és aquesta follia tan gran? ¿Us creieu que els enemics se n’han anat? ¿Penseu que hi ha cap ofrena dels dànaus sense traïdoria? ¿És aquest el coneixement que teniu d’Ulisses? O bé dintre aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians, no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes”.

A pesar del vaticini de Laocoont, els troians es decantaren per quedar-se el cavall com a ofrena. Per celebrar-ho, feren un sacrifici. Aleshores Posidó, que anava a favor dels grecs, envià del mar dues serps que estrangularen l’endeví i els seus fills –aquest moment és el que representa el famós grup escultòric hel·lenístic de Laocoont i els seus fills, del Museu del Vaticà. 

 

Laocoont (Museu del Vaticà)
Laocoont (Museu del Vaticà)

 

Davant tal prodigi, els troians cregueren que aquelles morts eren un càstig per la seva oposició al cavall. Segons una altra versió, en canvi, es tractava d’una venjança d’Apol·lo, de qui Laocoont era servent. El déu estava furiós després d’haver enxampat Laocoont mantenint relacions sexuals amb la seva dona davant d’una estàtua seva.

Així doncs, atemorits per aquella senyal divina, els troians decidiren entrar finalment el cavall dins la ciutat. Quan es va fer fosc i tothom dormia, els grecs liderats per Odisseu sortiren del cavall armats. Mentrestant, Sinó encengué una foguera per avisar la resta de companys que esperaven a fora, a les naus.

Els grecs no tingueren contemplacions amb els troians. Després d’haver mort gairebé tota la població masculina, incloent-hi el rei Príam, cremaren la ciutat –d’aquí l’exclamació “crema Troia!” avui sinònima de conflicte monumental. Les dones foren violades i fetes esclaus. Pitjor sort tingueren els nins. Astiànax, el fill d’Hèctor i Andròmaca, fou llançat des dalt d’una muralla. Una altra aspirant al setial troià, Polixena, germana petita d’Hèctor, fou degollada sobre la tomba d’Aquil·les pel fill d’aquest, Neoptòlem. Molts pocs aconseguiren escapar de tantes atrocitats. Fou el cas del troià Eneas, el fundador de la pàtria romana. Al segle I aC el poeta llatí Virgili el faria protagonista de l’Eneida, en un intent d’entroncar la història de Grècia amb la de Roma.

 

Incendi de Troia
Incendi de Troia

 

Avui per ventura aquest episodi mític de la guerra de Troia estià en l’origen freudià de la tradicional enemistat que es professen grecs i turcs. Entre ambdós, sovint torna a “cremar Troia”.

“Aquí fue Troya”
En castellà hi ha l'expressió “Aquí fue Troya”. Denota que tan sols han quedat les ruïnes d’una població o edifici; indica, per tant, un esdeveniment desgraciat; també, s’empra, però, per expressar el lloc o ocasió d’un fet memorable o caòtic. La frase procedeix de l’Eneida (3.10-11):

Litora tunc patriae lacrymans portusque relinquo
et campos ubi Troia fuit




Realitat històrica de la llegenda de Troia
Encara que els grecs del segle V aC consideraven que la guerra de Troia fou un esdeveniment històric, l’opinió generalitzada fins al segle XIX era que Troia no fou altra cosa que el producte d’una fantasia mítica i literària. La sorpresa la donaria un alemany, Heinrich Schliemann (1822-1890), enlluernat des de petit per la Ilíada i l’Odissea. Després d’haver fet una gran fortuna amb els seus negocis, es va permetre el luxe de dedicar-se a la seva gran curolla.
 
El 1870, Schliemann, guiat pels textos homèrics, inicià les excavacions al lloc on suposadament es trobava Troia, al pujol de Hissarlik (al nord-oest de Turquia). Es tractava del mateix lloc on cinc anys abans, el 1865, havia intentat excavar sense èxit un funcionari britànic del Foreign Office anomenat Frank Calvert –aquest home va morir el 1908, després de Schliemann, però mai no se l’associà oficialment amb el descobriment de Troia. La primera troballa que sortí a la llum fou un caramull d’objectes d’or i d’argent que, als ulls de Schliemann, eren “el tresor de Príam”. Això li bastà per autoconvèncer-se que el lloc que trepitjava no era una invenció d’Homer, sinó la vertadera Troia – Schliemann, però, va morir sense saber que aquell tresor pertanyia a un rei d’èpoques molt més anteriors.

Heinrich Schliemann
Heinrich Schliemann
 
Després de la mort d’Schliemann, altres arqueòlegs continuaren les excavacions i hi varen descobrir les restes no d’una ciutat sinó de nou -la més antiga datava de l’any 3.000 aC, i la més nova, de l’època romana. Per tant, l’únic dubte que quedava no era “si” Troia havia existit, sinó “quina” era de les nou que s’havien desenterrat –ara es creu que és la número set. Al 1998 la Unesco declarà aquelles ruïnes Patrimoni de la Humanitat.
 
La descoberta de tantes “Troies” va permetre suposar la historicitat de la guerra de Troia, que, en tot cas, havia estat magnificada per l’epopeia –la Ilíada, doncs, seria una construcció literària d’uns fets històrics. Avui, però, no hi ha una coincidència absoluta pel que fa a les causes de la destrucció d’aquella ciutadella. Des del punt de vista de la literatura èpica, l’expedició panhel·lènica, que culminà amb l’ocupació de Troia al cap de deu anys, queda justificada com a càstig al rapte d’Helena. Tanmateix, històricament parlant, els estudiosos creuen que la seva destrucció el 1250 aC cal relacionar-la amb la caiguda de l’imperi hitita a mans dels grecs de la cultura micènica –els troians pertanyien al poble dels luvites, que alhora eren vassalls dels hitites.
 
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia

Troia, anomenada pels hitites com a Wilusa, i pels grecs, (W)Ilion (d’on ve el nom d’Ilíada i el nom propi de Júlia), era una ciutat pròspera pels seus ramats i per la qualitat dels seus cavalls. A més, era molt cobejada per la seva situació estratègica, que la permetia controlar el comerç marítim entre el mar Egeu i el mar Negre. Per ventura aquesta disputa territorial sigui l’origen de la tradicional enemistat que professen grecs i turcs.

Per a més informació, també podeu escoltar el següent àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a Troia. Aquest és un altre àudio del mateix programa.

Aquest article parla del virus informàtic troià

No us podeu perdre aquesta recreació literària dels hostes del cavall de Troia feta per l'escriptor Quim Monzó amb el títol "A les portes de Troia".

En aquest article de la revista Sàpiens teniu més informació sobre Troia.

Aquí teniu un interessant reportatge sobre la vida de Heinrich Schliemann, el descobridor de Troia:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px