Banner Top

Compte amb les idus de març!

Les idus de març ja són aquí. El calendari romà, per influència de l’antic mes lunar, dividia el mes en tres dates fixes: les Kalendae (dia 1, corresponia a la lluna nova), les Nonae (dia 5, coincidia amb la lluna quart creixent) i les idus (dia 15, corresponia a la lluna plena). En les idus de març del 44 aC es produí un dels magnicidis més sonats de la història: l’assassinat de Juli Cèsar.
 
Crònica d’una mort anunciada
Va ser la crònica d’una mort anunciada. Aquell 15 de març Cèsar es va despertar alterat. Havia somiat que s’enlairava fins a Júpiter. Al seu costat, la seva dona Calpúrnia, remugava dormida la intranquil·litat d’un altre malson on es veia desolada aguantat el cadàver del seu espòs. Cèsar, però, no estava per a mals averanys. Amb 57 anys, havent-se autoproclamat dictador vitalici, es creia l’amo del món. Després d’haver-se desempallegat de Pompeu, el seu darrer rival del Primer Triumvirat, ja ningú li podia fer ombra. No sabia, però, que tanta concentració de poder li costaria la vida.
 
Aquell matí Cèsar tenia molta feina per fer. De camí al Senat, es va creuar amb l’harúspex Espurina, que li va etzibar: “Vés amb compte amb les idus de març”. El general, però, en va fer befa dient-li que ja havia arribat la data i no havia passat res. La resposta per part de l’endevina va ser: “Han arribat, sí, però no han passat”. En arribar al Senat, es va topar amb un ambient tens. Eren certs els rumors que parlaven d’una conspiració contra ell, confirmada per tants de vaticinis que ell mateix havia ignorat. El senyal el va donar Tul·li Cimbre, que es va llançar sobre Cèsar per suplicar-li clemència pel seu germà, condemnat a l’exili. El varen seguir un grup de seixanta persones que van clavar-li vint-i-tres punyalades als peus de l’estàtua de Pompeu, el gran rival del dictador.

La mort de Cèsar (Gerome, 1867)
La mort de Cèsar (Gerome, 1867)
 
Tu quoque fili mihi
Entre els botxins de Cèsar hi havia Brutus, que era considerat un fill il·legítim seu. Segons  l’historiador Suetoni, en veure’l amb el ganivet, Cèsar li exclamà en grec: καὶ σὺ τέκνον (“Tu també, fill meu”), en lloc del suposat famós Tu quoque fili mihi. Això evidenciaria el domini de la llengua grega en els escriptors romans d’aquell temps. La resposta de Brutus fou: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Casualitats de la història, aquest Brutus pertanyia a la família de Luci Juni Brutus, el fundador de la República romana gairebé cinc segles enrere. Amb l’assassinat de Cèsar, aquest darrer Brutus es convertí en el símbol de la integritat republicana.
 
La frase de Brutus tornaria a ressonar amb força al segle XIX. Foren les darreres paraules que sentí Abraham Lincoln, el setzè president nord-americà (del Partit Republicà), conegut per haver abolit l’esclavitud. No debades, el 14 d’abril de 1865 va ser assassinat d’un tret al cap per John Wilkes Booth al crit de Sic semper tyrannis. Avui aquestes paraules s’han convertit en el lema de l’estat nord-americà de Virgínia.

Escut de l'estat de Virgínia
Escut de l'estat de Virgínia
 
La mort de Cèsar va provocar una nova guerra civil entre els seus assassins –autodenominats “Llibertadors”- i els seus partidaris –Marc Antoni i Octavi, nebot-nét del dictador-, que al cap d’un any, en vèncer, formarien el Segon Triumvirat, juntament amb Lèpid. La República, tanmateix, tenia els dies comptats.

Cesarisme
Avui l’ombra de Cèsar encara és molt allargada. Tenim l’ensalada Cèsar, que, tanmateix, agafa el nom del seu inventor Cesare Cardini (1896-1956), un cuiner d’origen italià establert a la ciutat mexicana de Tijuana. També es parla de cesarisme polític per referir-se a líders messiànics que creuen tenir la solució a tots els mals de la ciutadania. Són individus arrogants, narcisistes i altament perillosos. Trump i Putin en serien uns bons exemples.

Al segle XVIII s’encunyà el concepte de cesarpapisme per definir la unió del poder civil i religiós. L’Estat se servia de l’Església per santificar els seus actes i apel·lar a l’obediència sota la consigna de la “voluntat de Déu”; i l’Església se servia de l’Estat per obtenir i augmentar els seus ingressos i privilegis. Era com una espècie de teocràcia, que reforçava l’origen diví dels governants. A Occident el cesarpapisme va néixer l’any 800 quan el papa Lleó III coronà Carlemany com a emperador d’un restaurat Imperi romà, el conegut imperi carolingi (800-843).

En aquest rerportatge de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'assassinat de Cèsar.

Aquí teniu un article que parla sobre la mort de Juli Cèsar i l'origen de les autòpsies.

Ensalada Cèsar, plena de ganivetades en honor al seu inspirador
Ensalada Cèsar, plena de ganivetades en honor al seu inspirador

Aquí teniu el moment de l'assassinat de Juli Cèsar:




Aquest és el discurs de Brutus:



I aquest és el discurs de Marc Antoni després de l'assassinat de Cèsar:



I aquí teniu una paròdia actual de l'assassinat de Cèsar/Rajoy:




Per cert, no us podeu perdre la fantàstica pel·lícula "Les idus de març" (2011), de George Clooney. Parla de les clavegueres de les campanyes electorals dels Estats Units:




Tampoc no us podeu perdre aquesta peça del programa "Món 3/24" sobre l'herència de les punyalades de Cèsar a la política italiana. 

I aquí teniu el programa sencer.

Aquí teniu la trobada de Buenafuente amb Juli Cèsar:



Articles del web relacionats:

Per què comença l'any al gener?
Dies divins
Ad Kalendas Graecas
-
 Les festes són sagrades!
-
 El nostre calendari
Ave, Caesar Matas
Cèsar no va néixer per cesària
-
 Alea iacta est?

Si Ciceró aixecàs el cap

Article publicat a l'Ara Balears (25/01/2016)

Si avui Ciceró, més de dos mil anys després de la seva mort, aixecàs el cap de la seva tomba, segur que pensaria que no ha passat el temps. Fins i tot s’atreviria a desdir-se de la seva famosa cita historia magistra vitae (“la història és la mestra de la vida”). I és que, en moments tan convulsos per a la Cosa Pública, poc hem après d’un dels genis polítics i literaris més grans que donà Roma al segle I aC. Qui ho sap bé és Philip Freeman, professor nord-americà d’Història Clàssica, autor del llibre Cómo gobernar un país. Una guía antigua para políticos modernos (Ed. Crítica). Es tracta d’una selecció dels passatges més emblemàtics de l’obra ciceroniana centrada en atacar la corrupta República romana.
 
“No hi ha –escrigué Ciceró- vici més execrable que la cobdícia, sobretot entre els pròcers i els qui governen la nació, doncs servir-se d’un càrrec públic per a l’enriquiment personal resulta no ja immoral, sinó criminal i abominable”. Avui aquest retret deixa en evidència antics personatge honorables, ja manifestament corruptes per a la justícia, com Luis Bárcenas, Rodrigo Rato o Jaume Matas. El polític romà tenia clar quin era l’Estat ideal: “és aquell en el qual els millors cerquen la glòria i l’honor i eviten la ignomínia i el descrèdit, i, si no fan el mal, no és tant per por als càstigs que imposen les lleis com per la vergonya que ha donat a l’home la naturalesa i que ens fa témer la crítica justificada”. Un altre avís per a navegants.

Ciceró en el Senat
Ciceró en el Senat
 
Per sort la política ja s’ha començat a orejar amb la irrupció de noves formacions que es disposen a trencar el gangrenós bipartidisme. La foto de la recent presa de possessió dels seus representants al Congrés dels Diputats és prou reveladora. Els partits de la casta  s’han vist descol·locats per la nova estètica d’uns antagonistes a qui abominen amb la satànica etiqueta d’ “antisistema”, com si ells no s’haguessin preocupat prou de carregar-se el nostre sistema d’estat del benestar. Les “rastes” incomoden massa a corbates i americanes, tradicionals símbols de puresa i honestedat, avui més que qüestionats.
 
Encara és massa prest per valorar si els nous actors polítics estaran a l’altura de les expectatives creades amb el seu “empoderament ciutadà”. Ja diuen que de governar se n’aprèn governant. Caldrà tenir en compte l’opinió del periodista català Francesc-Marc Álvaro sobre què és un bon governant. Així ho explicava recentment en un dels seus escrits a La Vanguardia: “La primera i pitjor de totes les corrupcions és la incom­petència, però l’incompetent no genera tanta indignació com el que fica la mà a la caixa, potser perquè els seus efectes formen part d’un paisatge general d’inoperàncies i mediocritats”.
 
Ciceró ja va ficar el dit dins la nafra de la corrupció del seu temps. El 63 aC, essent cònsol, davant del Senat denuncià el noble Luci Sergi Catilina de preparar una conspiració per fer-se amb el poder. Quosque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan abusaràs, Catilina, de la nostra paciència? ), li etzibà. L’historiador Sal·lusti descrivia amb les següents paraules l’ambient corrupte que presidí aquella conjuració: “Així doncs, primer va créixer l’avidesa de diners, després de poder: això fou quasi la font de tots els mals. En efecte, l’avarícia subvertí la confiança, l’honradesa i les virtuts restants; en el seu lloc féu sortir la supèrbia, la crueltat, el menysprear els déus, el considerar venals totes les coses. L’ambició obligà molts mortals a tornar-se falsos  […]”.

Conjuració de Catilina
Conjuració de Catilina
 
A pesar d’haver estat assenyalat per Ciceró, Catilina continuà amb els seus plans. Un any després, però, seria mort juntament amb la resta de conspiradors. La decisió d’aquell assassinat, presa de manera unilateral, no va agradar gens a l’oligarquia de l’entorn del cònsol romà, que, al cap de cinc anys, un cop deixat el càrrec, fou enviat com a càstig a l’exili. En tornar, el 43 aC la veu de Ciceró es tornà a alçar contra un altre polític ple de vanitat, Marc Antoni, que pretenia proclamar-se successor del difunt Juli Cèsar.
 
El nostre cicerone pagà car el seu atreviment. Fou executat enmig d’un gran escarni públic. El seu cap i les seves mans quedaren exposats en el fòrum. En la ment de molts del seus conciutadans retronava una altra de les seves cèlebres frases que pronuncià contra Catilina: O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), tota una crítica a la corrupció de la seva època. Avui, amb tantes esperances col·lectives generades, els nous polítics farien bé de llegir Ciceró per no perdre el nord.

Reflexió ben actual
Reflexió ben actual

I per acabar aquí teniu unes reflexions de l’escriptor i politòleg Manuel Monereo (Jaén, 1950), extretes d’una entrevista a l’Ara Balears feta pel filòsof Miquel Àngel Ballester:

La política és l’ètica del col·lectiu. Si volem salvar-nos, l’única manera de fer-ho és col·lectivament, és a dir, convertint la proposta ètica en una proposta política. En segon lloc, s’hauria de fer aportant a aquest moviment ciència i coneixement, plausibilitat, raonabilitat, capacitat de convèncer i argumentar, a més de veracitat. Manolo sabia que per canviar el món calia conèixer-lo. I que per conèixer-lo necessitam dotar-nos de coneixements rigorosos que ens ajudin a veure el món com és, més enllà de les nostres posicions.

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

I aquí teniu l'entrevista que em varen al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar sobre la corrupció a l'antiga Roma:




Articles del web relacionats:
Llatí per a corruptes
Sobre mentors i cicerones
Compte amb els púnics!
Que corruptes que són, aquests romans!
Les arrels clàssiques de la corrupció
- Corruptes amb el cor romput
Tots som Lucrècia
-
 La infanta no sap llatí

El nas de Cleòpatra

Una frase atribuïda a Ciceró, impossible de verificar, i que després popularitzaria el filòsof francès Blaise Pascal (1623-1662), diu: “Si Cleòpatra hagués tengut un nas més petit, la història del món hauria canviat". Sembla que aquesta frase no s’ha d’agafar al peu de la lletra. No és que l’última faraona egípcia, morta el 31 aC, hagués tengut un nas prominent. Més aviat hauria tengut un gran olfacte a l’hora d’elegir els amants, Juli Cèsar i Marc Antoni. No debades, va ser gràcies a ells que es féu famosa.


Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
Cleòpatra provant verins amb presos condemnats (Alexandre Cabanel, 1989)
 

En tot cas, independentment de la mida del seu nas, no sabem si el mite de la bellesa de Cleòpatra és cert. Els escriptors romans només diuen que era intel·ligent i carismàtica, i que tenia una veu seductora. Aquestes foren les paraules que al segle I dC li dedicà l’historiador Plutarc a la seva obra Vides paral·leles:

“Es pretén que la seva bellesa, considerada en si mateixa, no era tan incomparable com per causar sorpresa i admiració, però el seu tracte era tal, que resultava impossible resistir-s’hi. Els encants de la seva figura, secundats per les gentileses de la seva conversa i per totes les gràcies que es desprenen d’una feliç personalitat, deixaven en la ment un fibló que penetrava ben endins. Posseïa una voluptuositat infinita a l’hora de parlar, i tanta dolçor i harmonia en la seva veu que la seva llengua era com un instrument de diverses cordes que emprava fàcilment i del que extreia, com bé li convenia, els més delicats matisos de llenguatge”.

Cleòpatra (John William Waterhouse)
Cleòpatra (John William Waterhouse)

Plutarc també retratà Cleòpatra com una dona molt culta i poliglota: “[...] emprava molt poques vegades intèrpret amb els bàrbars que a ella acudien [...]. Diuen que havia après altres moltes llengües quan els que l’havien precedit en el regne ni tan sols s’havien dedicat a aprendre l’egípcia [...]”.

A finals del segle I aC, va ser l’emperador August qui, després de la seva mort, orquestrà una campanya de difamació contra Cleòpatra, presentant-la com una dona malvada, manipuladora, ambiciosa i promíscua, que havia jugat amb els designis de Roma. Al segle I dC, el poeta Marc Anneu Lucà, nebot del filòsof Sèneca, la va descriure com la “vergonya d’Egipte, la fúria lasciva que arribaria a ser el malson de Roma”. Fou precisament aquest clixé de femme fatale el que difongueren les pel·lícules de Hollywood sobre l’última faraona d’Egipte. 

El 2007 un estudi de la Universitat de Newcastle desmuntà el mite a partir de l’estudi d’una moneda de l'any 32 aC. En una cara surt el rostre de Cleòpatra; i en l’altra, el de Marc Antoni. La reina d'Egipte hi apareix amb el nas punxegut, la barbeta prominent i els llavis fins, i el seu amant amb el nas gros, el ulls sortits i el coll molt gruixut. Amb tot, és molt difícil conèixer l’aspecte real de Cleòpatra. Les representacions de les monedes no solien ser del tot fidedignes. Sovint podien ser retrats simbòlics.


Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)
Moneda amb les efígies de Marc Antoni (esquerra) i Cleòpatra (dreta)

Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)
Estàtua de Cleòpatra, Museu de l'Hermitage (Sant Petersburg, Rússia)


Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra
Recreació del rostre autèntic de Cleòpatra

Cèsar, una relació interessada
Cleòpatra era de cultura grega –el seu nom significa “glòria del pare”. El primer a caure rendit als seus peus va ser Juli Cèsar. El 48 aC el gran general romà havia anat a parar a Egipte encalçant el seu antic col·lega del Primer Triumvirat, Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron. Cleòpatra VII acabava de ser destronada pel seu germà Ptolomeu XIII, que alhora era el seu espòs –ell tenia 12 anys i ella 18. Aleshores la dama del Nil no dubtà a recórrer a les seves arts de seducció per fer-se amb el suport de l’home més fort de Roma. Segons relata Plutarc a Vida de Cèsar, s’embolicà dins d’una catifa i féu que un serf seu la transportàs així fins a la residència d’Alexandria d’aquell nouvingut. En veure-la, un Cèsar que rondava la cinquantena, casat i amb fama de faldiller, no li va saber dir que no.

Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
Cleòpatra i Cèsar (Jean Léon Gérome, 1866)
 
Així doncs, de la mà del conqueridor de les Gàl·lies, Cleòpatra aconseguí el seu propòsit –el 47 aC, en aquella guerra, Cèsar, sense voler, incendiaria la biblioteca d’Alexandria. Un cop en el poder, però, la coneguda com la “serp d’Egipte” es casà amb un altre germà: Ptolomeu XIV. El general romà tan sols seria un amant, amb qui fins i tot tengué un fill, Cesarió.

Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
Cleòpatra i el seu fill Cesarió en el temple de Dendera
 
Amb Cesarió, Cleòpatra arribà a anar fins a dues vegades a Roma. Mai, però, va ser acceptada pel poble romà, que la considerava una interessada. El 44 aC, durant la seva segona estada, es produiria l’assassinat de Cèsar. Aleshores l’exòtica reina decidí tornar a Alexandria. Allà orquestrà l’assassinat del seu germà-espòs per poder governar en solitari. També ordenà executar la seva germana Arsínoe. Les seves expectatives polítiques, però, encara passaven per la península itàlica.

Per a més informació, podeu consultar aquest article titulat "Cleopatra, la víbora de Egipto". I aquesta és la segona part de l'article.

Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
Cèsar asseu Cleòpatra al tron d'Egipte, Cortone (1637)
 
Aquí teniu l'entrada triomfal de Cleòpatra (Elizabeth Taylor) a Roma, de la pel·lícula Cleòpatra (1963), de Joseph L. Mankiewicz:



Aquest és el tràiler reactualitzat de la pel·lícula:




Marc Antoni, un altre objectiu fàcil
Després d’un any de lluites que seguiren la mort de Cèsar, el 43 aC Roma recuperà l’estabilitat amb el Segon Triumvirat, format Marc Antoni, Lèpid i Octavi. En un dels seus viatges per Àsia Menor, Marc Antoni tampoc no es va poder resistir a les arts de seducció de Cleòpatra. Amb ella tendria dos fills. Tanta era la passió que sentí per la reina d’Egipte, que el general romà decidí abandonar a Roma la seva dona Octàvia, germana d’Octavi. Això no va caure gens bé al seu col·lega de Triumvirat. Octavi acusà el seu cunyat d’ “estar embruixat per la maleïda egípcia”, la qual, al seu parer, volia convertir-se en reina de Roma.

Cleòpatra i Marc Antoni
Cleòpatra i Marc Antoni

Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
Cleòpatra en la seva luxosa barcassa (Lawrence Alma-Tadema, 1883), arribant a Tars per reunir-se amb Marc Antoni
 
El setembre 31 aC les tropes romanes s’enfrontaren als homes de Marc Antoni i Cleòpatra a la batalla naval d’Acci (al nord-oest de Grècia). Segons l’historiador Cassi Dió (segle II dC), en un intent desesperat de salvar la seva pròpia vida, Cleòpatra va decidir tornar a Alexandria, deixant el seu amant sol davant l’enemic. Marc Antoni, però, també la seguí. Al cap d’un any, a la capital del Nil, en veure’s acorralat, el general romà se suïcidà. Sembla que en la seva decisió hauria influït haver donat per bona una notícia falsa que deia que Cleòpatra ja s’havia tret la vida. En qualsevol cas, la faraona egípcia, de 39 anys, també seguiria les passes del seu estimat. Per tal d’eludir el captiveri, va decidir suïcidar-se mitjançant un ritu egipci: la picada d’un àspid, símbol de la reialesa ptolemaica.

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

Tanmateix, aquesta versió del suïcidi és poc creïble. Davant l’odi que generava a Roma, tot apunta que Octavi va ordenar l’execució de la que es convertí en la darrera reina d’Egipte. També féu assassinar Cesarió, el fill de Cleòpatra i Cèsar que era vist com un possible rival –els tres fills de la reina i Marc Antoni foren enviats a Roma i criats per Octàvia, germana de l’emperador.

La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)
La mort de Cleòpatra (Reguinald Arthur, 1892)


D’altra banda, el mateix historiador Dió Casi diu que Cleòpatra, en veure’s acorralada, va intentar desplegar de nou les seves arts de seducció amb Octavi –gràcies, precisament, a les seves  habilitats per adaptar-se a les diferents circumstàncies polítiques del moment fou coneguda com la “serp d’Egipte”. Aquest cop, però, la faraona no tingué èxit i implorà a l’emperador que la deixàs morir i que l’enterràs al costat de Marc Antoni en un mausoleu que havia ordenat construir ad hoc. L’ordre s’hauria complit, però avui en dia es desconeix la ubicació de la sepultura. 

 
El suïcidi de Cleòpatra
El suïcidi de Cleòpatra

La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
La mort de Cleòpatra (Guido Cagnacci)
En aquest àudio teniu més informació sobre Cleòpatra. 

En aquest altre enllaç trobareu cinc curiositat de Cleòpatra.

I aquest article parla sobre "La leyenda negra de Cleopatra".

En aquest enllaç trobareu més informació sobre les deu dones més importants de l'antiga Roma.


Per acabar, en aquest vídeo podreu descobrir la cara fosca de Cleòpatra:


El nepotisme papal del "PSOIB"

Article publicat a l'Ara Balears (17/08/2015)

La flamant presidenta del Govern, Francina Armengol, amb plens poders terrenals, té tots els punts per convertir-se en la primera papa dona de la història. No debades, es comporta com els antics successors de Sant Pere de finals de l’edat mitjana, que concedien càrrecs de confiança de la Cúria romana a parents seus. Els feien passar per nebots (del llatí nepos), quan en realitat, sovint, eren fills il·legítims seus. Va ser així com es va institucionalitzar el nepotisme.
 
Tanmateix, aquesta forma de corrupció que atempta contra la meritocràcia ja fou coneguda des de temps antics. Un del casos més cèlebres fou el que protagonitzà al segle I aC Pompeu, membre del Primer Triumvirat de la República romana. En el seu cas, el beneficiat fou el seu sogre Metel Escipió, el qual va obtenir el comandament de dues legions. La seva demostrada ineptitud militar féu que Marc Antoni, un dels crítics d’aquell tripartit, el denunciàs, sense èxit, davant del Senat.
 
Avui els millors representants d’aquesta tradició política en benefici de la família són els socialistes balears o “neposocialistes”, com ja són coneguts dins del gremi periodístic. De fet, ja han començat a canviar les sigles de seu partit: de PSIB han passat a dir-se “PSOIB” atès que, en un intent lloable d’aprimar l’administració pública, han assumit les competències del Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB).
 
Primer va ser la consellera de Salut, Patricia Gómez, que va nomenar la seva parella, Juli Fuster, com a director General de l’IB-Salut. Sembla que ambdós estan més que capacitats per ocupar aquests càrrecs de responsabilitat. Però l’estètica és important. Si no, que ho demanin a Carlos Delgado, exconseller de Turisme, que va rebre crítiques de per tot per haver contractat la seva companya sentimental, també d’experiència contrastada. Aleshores el PP va tenir més decència que avui el “PSOIB” perquè al final la féu dimitir.

Nepotisme
Nepotisme
 
Als “neposocialistes”, però, el que els molesta és que els enxampin. Ja se sap que els populars mai no s’han amagat de fer favors a la família. Que ho faci, per tant, el seu principal oponent, que sempre els ho ha retret, té més delicte. No s’entén que persones properes a la “summa pontífex” Francina Armengol defensassin la polèmica contractació de Jordan Thomas, que havia de fer d’assessor tècnic de la Conselleria. ¿Com pot cobrar un sou de 46.000 euros l’any un jove de 20 anys, sense experiència i que no va aconseguir entrar com a regidor a Santanyí,? ¿Aquesta és la millor manera que té el “PSOIB” de combatre el fracàs escolar? Per sort, davant el rebombori creat, Thomas renuncià –o li feren renunciar- al càrrec. Qui hauria de de ser destituït, però, és el seu valedor, Juli Fuster. Això, però, és una ingenuïtat tractant-se de la parella de la consellera de Salut. Tot queda a casa!
 
Quan, però, ens pensàvem que els “neposocialistes” havien après la lliçó, ens tornam a escandalitzar amb una altra de les seves digitacions. El vicepresident socialista del Parlament i exconseller de Salut, Vicenç Thomàs, gran assot de PP, acaba de col·locar un fill seu a la Conselleria de Treball com a assessor tècnic. És un jove de 28 anys amb tan sols un any i mig d’experiència en l’àmbit de la comunicació en un centre mèdic de Barcelona. Realment no hi ha gent més preparada que ell? I els funcionaris de la Conselleria, no poden assumir la feina d’aquests assessors “imprescindibles”?
 
Tanmateix, la principal responsable de tot plegat és la papal Francina Armengol juntament amb els seus indolents socis de Govern, que ara, davant la magnitud de tants de despropòsits, ja s’han compromès a supervisar la idoneïtat dels propers nomenaments –els que ja han pres possessió no es toquen. Segur, però, que hi haurà noves sorpreses. Tenint en compte d’on venim, no ens ha d’estranyar que aviat la cúpula directiva d’IB3 s’ompli de parents dels “neposocialistes”.
 
I, mentrestant, els treballadors de l’ens públic continuen més desconhortats que mai vista la deixadesa dels actuals membres de l’executiu autonòmic que, quan eren a l’oposició, els feren mil promeses. Els que no se’n saben a venir són Miguel Ángel Ariza o Agustín “el Casta” que, dos mesos després de les eleccions, no es cansen de riure’ns de nosaltres des de la seva trona mediàtica que pagam tots.

Sobre mentors i cicerones

Avui que està tant de moda el coaching es bo recordar altres mots que ens serveixen de guia i que tenen un fort rerefons clàssic. Un d’ells és mentor, que fa referència a un conseller amb més experiència. Agafa el nom de Mèntor (Μέντωρ), l’ancià que a l’Odissea instrueix Telèmac, fill d’Odisseu (Ulisses llatí), durant l’absència del seu pare. En realitat, però, aquest ancià era Atena disfressada (Minerva llatina). La paraula curiosament prové d’una arrel indoeuropeu que significa “pensar” i que trobam també en mots com ment, mentir, manicomi, amnèsia o monedaLa deessa també adoptà la figura de Mèntor quan hagué d’ajudar Odisseu a Ítaca en la batalla contra els pretendents.
 
El 1699 el marquès François de Fénelon va ser nomenat preceptor del duc de Borgonya, nét de Lluís XIV. Per a ell va escriure Aventures de Telèmac (1699), que contenia un duríssim atac contra la monarquia francesa de Lluís XIV. Aquesta obra, on el personatge de Mèntor té un paper destacat, va ser molt llegida a França i serví per popularitzar el nom de mentor com a sinònim de conseller.

Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
 
Cicerone també s’empra com a sinònim de guia, però en aquest cas al·ludeix als qui mostren als forasters les antiguitats, monuments o altres coses notables d’una població. Pronunciat a la italiana com a txitxerone, el nom fa referència a l’il·lustríssim orador romà Ciceró (106-43 aC). No debades, els actuals guies turístics es caracteritzen per la seva mateixa exuberància verbal. Es creu que Ciceró hauria heretat el seu tercer nom (cognomen) d’un familiar llunyà conegut per tenir a la cara una berruga en forma de ciuró (cicer) –a Mallorca, per la zona de Manacor i Artà, als pèsols, els diuen xítxeros, probablement per les bolletes en forma de ciuró que tenen al seu interior.

Ciceró
Ciceró
 
L’any 63 aC, mentre Pompeu era a l’Àsia, el senador Catilina va intentar acabar amb la República i fer-se amb el poder. La rebel·lió, però, va ser sufocada per Ciceró que el va posar al descobert al Senat amb el seus quatre famosos discursos coneguts com a catilinàries, avui sinònim d’invectiva, diatriba.

Una de les catilinàries més famoses de Ciceró és la que comença dient: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). En aquest mateix discurs, Ciceró pronuncià una altra frase cèlebre O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), referint-se així a la corrupció de la seva època –avui la frase s’empra amb ironia per criticar costums del present en contraposició amb els passats, considerats millors.
 
Ciceró ordenà l’assassinat dels catilinaris. Aquesta decisió, del tot unilateral, no va agradar a molts, entre ells al mateix Juli Cèsar. Més, el 58 aC, es va aprovar una llei que estipulava el desterrament als qui haguessin lliurat a la mort un ciutadà sense un judici popular. Els enemics de Ciceró, ja excònsol, varen aprofitar l’ocasió per ajustar comptes: el varen acusar d’assassinar il·lícitament ciutadans romans. D’aquesta manera, el gran orador romà va haver d’afrontar un dolorós exili a Dirraquio, l’actual Dürres, a la costa d’Albània. Al cap de dos anys, però, se li va perdonar la pena i va poder retornar a Roma, on va reprendre la seva activitat com a jurista.

Senat romà
Senat romà
 
El 44 aC, quan Cèsar va morir assassinat, Ciceró atacà durament Marc Antoni, el qual pretenia erigir-se en el nou home fort de Roma –aquells discursos foren coneguts com a Filípiques en record de les que amb el mateix nom pronuncià al segle IV aC el gran orador grec, Demòstenes, contra l’imperialista Filip II de Macedònia. Després d’un any de lluites intenses, finalment es va formar el Segon Triumvirat (43 aC) entre Marc Antoni, Lèpid i Octavi.

Aleshores, Ciceró, per por a les represàlies, fugí de Roma. Tot i així, fou perseguit pels soldats de Marc Antoni, els quals el decapitaren un 7 de desembre del 43 aC. El seu cap i les seves mans foren exposats al fòrum. Abans de morir, les seves últimes paraules varen ser: Non ignoravi me mortalem genuisse (“Sempre he sabut que sóc mortal”).

Així relata Plutarc l’assassinat de Ciceró:

"Quan es va adonar que Herenni s’acostava corrent pel camí, va manar als servents que deixassin a terra la llitera [...] Va allargar el coll fora de la llitera i va ser decapitat. Tenia aleshores seixanta-quatre anys. Complint ordres d’Antoni, li van tallar el cap i les mans amb què havia escrit les Filípiques [...] Quan els seus membres varen arribar a Roma, Antoni es trobava celebrant els comicis, i en sentir els fets i veure el que li duien va exclamar que ara s’havien acabat les proscripcions. Va manar que el cap i les mans fossin posats per damunt dels esperons de la tribuna, un espectacle espantós per als romans, que cregueren veure-hi no el rostre de Ciceró, sinó la imatge de l’ànima d’Antoni..."

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

Una versió diferent ens oferí la sèrie Roma (John Millius, 2005):

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Ciceró.

Articles del web relacionats:
- Si Ciceró aixecàs el cap

Si vols pau, paga

L’acció de pagar comporta una certa pau interior per a la persona que rep els doblers. No debades, pagar ve del llatí pax, pacis (“pau”). Pagar, doncs, apaivaga molts d’ànims a través d’un pacte, és a dir, a través d’un intercanvi crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Tot pacte ha de seguir unes pautes que ens permeten empatar, és a dir, quedar en pau.

Curiosament pax deriva de l’arrel indoeuropea *pak- (“fixar”, “assegurar”), que també ha donat pàgina, impacte, compacte o pal. Conseqüentment, els pactes es “fixen”, amb la qual cosa arriba la pau. Cal ser escrupolós amb el compliment dels pactes. Així ens ho adverteix un famós principi del dret romà: Pacta sunt servanda (“els pactes s’han de respectar”). D’altra banda, del verb servare (“respectar”, “guardar”) tenim observar, conservar, preservar o reservar.

Els principals garants de la pau són els nostres polítics. No deixa de ser sorprenent que, a les terres de Lleida, l’ajuntament rebia el nom de paeria. Prové de paer, sinònim de regidor, que deriva alhora de pax.

A l’antiguitat la pau també adquirí forma de deessa: Εἰρήνη a Grècia -d’on tenim el nom propi Irene- i Pax a Roma. Comptà amb moltes estàtues. Es creia que era una de les tres Hores de segona generació, juntament amb Dike (“justícia”) i Eunòmia (“bona llei”). Se la representava coronada amb flors, amb una branca d’olivera a una mà i amb el corn de l’abundància a l’altra. Els romans li consagraren a la Via Sacra un dels seus temples més bells.

Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)
Irene amb Pluto (Cefisodot 370 aC. Munich, Glytothek)

Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)
Estàtua de Pax als jardins del Palau Pávlovsk (Rússia)


Un mallorquí artífex del Dia de la Pau
Actualment, en alguns llocs, la pau té un cost molt elevat.  Qui se n’adonà fa uns cinquanta anys va ser el mallorquí Llorenç Vidal, el responsable que avui, 30 de gener, molts de centres educatius del món celebrin elDia Escolar de la No violència i la Pau (DENIP)". Natural de Santanyí, el 1964 aquest mestre acabava de ser nomenat inspector d'educació a la província de Cadis. Aleshores se li va ocórrer donar una dimensió especial a la commemoració de la mort Gandhi, el carismàtic líder pacifista hindú, artífex el 1947 de la independència de l’Índia de Gran Bretanya.



Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
Llorenç Vidal Vidal (Santanyí, 1936)
 
Gandhi, que rebé el sobrenom de Mahatma (“d’ànima gran” en sànscrit), intentà frenar els enfrontaments entre hindús i musulmans que es produïren després de la independència l’agost de 1947 –els colonialistes britànics imposaren, com a condició per retirar les seves tropes, la divisió de l’Índia en dos estats, Índia i Pakistan, un hindú i l’altra musulmà. El 30 de gener  de 1948, a l’edat de 79 anys, l’artífex d’aquella anhelada independència seria assassinat a trets per un fanàtic hindú. A Gandhi, optimista fins a la medul·la, se li atribueix la frase: “Si no tengués sentit de l’humor, ja fa temps que m’hauria suïcidat”.


Gandhi
Gandhi
 
En l’Espanya franquista de la dècada del seixanta, on cada dia als col·legis es cantava el cara al sol, el mallorquí Llorenç Vidal va proposar que aquesta efemèride es convertís també en una jornada escolar de reivindicació de la tolerància i dels drets humans en general. Havent mort ja Franco i després de combatre molts de recels, el Dia Escolar de la No violència i la Pau” va ser reconegut pel Ministeri d'Educació i Ciència mitjançant l'Ordre Ministerial del 29 de novembre de 1976 –l’ONU el reconeixeria el 1993.

Si vis pacem, para bellum
Gandhi, que mai no va guanyar el premi Nobel de la Pau, no devia compartir el famós adagi llatí basat en una frase de Vegeci (segle IV): Si vis pacem, para bellum (“Si vols la pau, prepara la guerra). Aquesta frase, però, no té cap rerefons expansionista o imperialista. S’interpreta en el sentit que la presència de les armes pot garantir, precisament, el manteniment de la pau  –se suposa que qui té una bona defensa serà respectat i no serà atacat. N’és un exemple la guerra freda: tant la URSS com EUA es “respectaven”, sabent que, davant d’una guerra nuclear, no hi havia cap guanyador atès que ambdues potències disposaven d’un gran arsenal.
 
Avui en dia, tanmateix, la frase Si vis pacem, para bellum s’aplica en sentit contrari al seu significat original. Molts de països amb pocs recursos militars han estat atacats pels més poderosos sota el pretext de la "guerra preventiva". Així doncs, sembla que l’única manera que hi hagi pau al món és que tots tenguin les seves bombes atòmiques i que tan sols hi hagi amenaces verbals que no s’arribin a materialitzar.

Símbol de la pau
Símbol de la pau

Al segle I aC Ciceró va expressar l’ideal que el poder civil predomini sempre sobre la força militar. Ho féu amb la seva cèlebre sentència Cedant arma togae (“Que les armes es retirin davant la toga”). Tanmateix, fou un ideal difícil d’aplicar. A l’antiga Roma, el Senat podria recórrer a la guerra de manera excepcional amb el Senatus consultum ultimum. Amb aquest acord es declarava que la República estava en greu perill. Aleshores s’encarregava als cònsols –o bé a altres magistrats- que vetlessin per la seva seguretat. Així se’ls autoritzava a reclutar un exèrcit, fer la guerra i imposar qualsevol càstig a ciutadans i aliats. Alguns consideraren aquesta mesura il·legal. Va ser utilitzada per primera vegada el 121 aC contra Gai Semproni Grac, tribú de la plebs. L’últim afectat va ser Marc Antoni el 43 aC.

L’actual significat de la cita Si vis pacem, para bellum porta a l’escriptor libanès Elias Khoury a parlar de la banalitat de la guerra. Així ho explica en el fantàstic llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011) del periodista Adolf Beltran:
 
“La història de la Humanitat fins ara és la història de la banalitat de la guerra. Hem fet la guerra i després de cada guerra en adonem que va ser un error –“Oh, que estúpids que vam ser!”-, però ho repetim una vegada i una altra. Es va acabar la Segona Guerra Mundial i tothom pensava que ja n’hi havia prou, que aquella era l’última, i entre llavors i avui s’han fet moltíssimes guerres: Vietnam, Cambodja.... I després de la caiguda del mur de Berlín també algú va suggerir que la història s’havia acabat, tancat, i tot d’una la història es va reobrir a Iugoslàvia. I tenim la guerra a l’Iraq..."
 
Quanta raó!
Quanta raó!

Polèmica bel·licosa
Per cert, el llatinisme Si vis pacem, para bellum acabaria donant nom a la famosa marca nord-americana de pistoles parabellum. En aquest cas, la pau s’ha suprimit en benefici de bellum (“guerra”), d’on tenim paraules com bel·licós, rebel·lió o bel·ligerant. La versió grega de bellum és πόλεμος, d’on tenim polèmica, sinònim de controvèrsia, i polemologia (+ λόγος, «estudi»), que és la ciència que aborda l'estudi interdisciplinari de la guerra com a fenomen social. 

Allà on hi ha molta polèmica és en les batalles (μάχη) dialèctiques. Aquest terme grec en ha donat paraules com naumàquia (+ ναῦς, “nau”), que a l'antiguitat clàssica era un espectacle que reproduïa un combat naval; o tauromàquia (+ ταῦρος, “toro”), l’art i tècnica de torejar. Els que s’havien de preparar per lluitar a les batalles eren els exèrcits (στρατός). Amb l’afegitó del verb ἄγω (“conduir”), aquest ètim ha donat paraules com estrateg, estratègia o estratagema. A Roma, els exèrcits infonien por manu militari ( "per la força de les armes").

Trofeus per girar l’esquena
A Grècia, els vencedors d'una guerra solien erigir un monument (τρόπαιον) al lloc de la derrota de l'enemic. Era el lloc on l'enemic havia "girat" (τρέπω) l'esquena per fugir corrents. Aquest monument (τρόπαιον) ens donaria la paraula trofeu.

Un trofeu molt preuat a l’antiga Roma va ser els spolia opimta (“rics espolis”), format per l'armadura, armes i altres efectes. Se’l quedava un general com a botí de guerra després d'haver vençut el general enemic en un combat singular, d’un contra un. Aquest trofeu concedia una gran fama al general que l'obtenia. En l’imaginari popular, va ser el cas de Ròmul enfront d’Acro, rei dels Caeninenses. Més històric, però, va ser el de Marc Claudi Marcel, que aconseguí derrotar el rei Virdomar, rei dels gals ínsubres.

Spolia opima
Spolia opima

En territori hostil
Al món romà, la guerra se solia fer amb l’hostis (“enemic”), derivat d’hostire ("ferir"), d’on tenim l’adjectiu hostil. Hostis, però, abans d’al·ludir a l’ “enemic”, significà “estranger”. Amb aquesta accepció donà derivats com hoste (“huésped” en castellà), hostal, hospital, hotel (a través del francès), hostessa, inhòspit o ostatge, nom donat a la persona lliurada a l’enemic com a garantia del compliment d’un pacte (el seu equivalent castellà, “rehén” ve de l’àrab i vol dir “peça de vestir”).

El tercer rei de Roma, Tul·li Hostili, tingué un esperit molt guerrer tal com indica el seu sobrenom. Passà a la història per haver destruït Alba Longa, la ciutat-mare de Roma. Malgrat tot,  és considerat l’artífex del concepte bellum iustum (“guerra justa”), segons el qual no es podia iniciar un atac sense abans fer una declaració de guerra formal o sense una intimidació manifesta prèvia.

L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)
L'essència dels doblers (Pawel Kuczynski)


Eslògan, el crit de guerra
Per anar a la guerra sempre cal tenir un eslògan. No debades, aquesta paraula té un origen bel·licós. Prové de l’expressió gaèlica slaugh ghairm (“crit de guerra”), format a partir de slaugh (“exèrcit”) i ghairm (“crit”). Era el crit que proferien alguns clans escocesos abans d’entrar en combat. En el sentit actual de lema, el mot és de procedència americana (1928).

Els alemanys tenen fama de ser bel·licosos. Prova d’això és que la nostra paraula guerra prové de la seva llengua -en canvi, el seu eufemisme, conflicte, ve del llatí flictus, “cop”. A ells, però, també els devem l’expressió alto el foc (alto prové de l'alemany halt, imperatiu del verb halten , “detenir”, “aturar”) i el terme treva (<*trĭuwa, “fidelitat”). Altres conceptes bel·licosos de procedència alemanya són elm, espia, orgull, guardia o espia.

Armes a l’armari
La guerra no es pot entendre sense el negoci de les armes, que mouen molts de doblers mentre els seus principals països exportadors apel·len a la pau. Armes és un mot que prové del llatí arma. És una paraula que presideix l’inici de l’Eneida de Virgili.

Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris
Italiam fato profugus Lavinaque venit
Litora

“A les armes cant i a l’home que de la vorera troiana
va venir primer, pròfug del destí,
a Itàlia i a les costes lavínies...”

Durant l’edat mitjana els cavallers solien guardar les armes en un moble que es conegué com a armari -amb el temps també serviria per posar-hi vestits. D’arma també tenim alarma. Durant les campanyes militars d’Espanya a Itàlia (segles XVI i XVII) els soldats espanyols sentien que els seus col·legues d’allà, quan eren atacats, cridaven “all’arme! all’arme!”, és a dir “A les armes!”. D'aquest crit es va passar al verb alarmar i després al nom alarma i a l'adjectiu alarmant. I un altre derivat d’arma és armistici, que és la suspensió provisional de les hostilitats. Conté l’afegitó stare (“estar quiet”). O sigui, durant un armistici, les armes estan quietes.

L’origen de l’expressió SOS
SOS és la representació alfabètica d'un senyal de socors sonora en codi Morse: tres curts, tres llargs, tres curts (· · · - - - · · ·). Els alemanys van començar a utilitzar aquesta seqüència el 1905. Poc després es va aprovar internacionalment, de manera que se li hagué d’assignar unes lletres. L’opció triada va ser SOS, que els angloparlants associaren amb frases com Save our souls o Save our ship (“Salveu les nostres ànimes” o “Salveu el nostre vaixell”). En aquest cas, més que un acrònim, SOS és un retroacrònim. No debades, primer van ser les sigles, i després se li buscaren els mots que li podrien correspondre.

Aquí teniu una cita de Ciceró: “Si volem gaudir de la pau, hem de vetllar bé les armes. Si deposem les armes, no hi haurà mai pau”.

I una altra cita de Ciceró: “Una pau injusta és millor que la més justa de les guerres”. 

Una altra cita interessant. És de l’escriptor francès Paul Valéry (1871-1945): “La guerra és una massacre entre persones que no es coneixen, pel profit de persones que sí que es coneixen però que no es massacren”.

Aquí teniu retrats de guerra a càrrec d'Otto Dix.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/01/2018), reflexion sobre la pau mundial. Ho faig a partir del concepte kantià de pau perpètua amb motiu del "Dia Escolar de la No Violència i la Pau" (30 de gener).


Per entendre el negoci de les armes, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24".

Aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat a la violència.

I del "Món 3/24" tampoc no us podeu perdre aquest capítol dedicat a "La guerra i la humanitat".

Aquí teniu un mapa dels conflictes del món.

Aquest article parla del pacifisme de Gandhi.

Aquí teniu textos de Martin Luther King i de Charles Chaplin que parlen sobre la pau.

Aquí teniu un recull de frases sobre la pau.

Aquí teniu expressions castellanes d'origen militar.

Aquest article parla sobre l'origen de la bandera blanca com a símbol de rendició.

Aquí teniu el programa radiofònic de Lluís Gavalda sobre cançons contra la guerra.

I aquest article perquè el colom és símbol representatiu de la pau. El violoncel·lista català Pau Casals féu un himne a la pau: "El cant dels ocells":



Aquí teniu una fantàstica cançó que parla de la responsabilitat dels soldats per evitar les guerres. És d' "Universal soldier", de Donovan:



I aquesta cançó de Bob Dylan també és molt bona: "Master of war".



Aquí teniu la cançó de Raimon "Sobre la pau":



I aquí teniu tot un himne antibelicista de Pete Seeger:



Tampoc no us podeu perdre aquest vídeo. Parla d'amor?


 

 

Per què començam l’any al gener?

Si començam l’any al gener és gràcies a un poble celtibèric d’Aragó, pertanyent a la tribu dels bels, que fa més dos mils anys s’atreví a rebel·lar-se contra la totpoderosa Roma. El seu nom és Sekaisa (Segeda), l’actual Mara, situada prop de Calatayud (Saragossa). Després de vint-i-cinc anys de relacions pacífiques amb la metròpoli, el desembre del 154 aC els bels volgueren construir una imponent muralla al voltant de la seva ciutadella (oppidum) per poder acomodar millor la seva creixent població. Això irrità molt Roma, que trobà el pretext ideal per continuar amb la seva política expansionista a la zona.

En lloc d’elegir, com era costum, un pretor per dirigir la guerra, els romans designaren un cònsol, el càrrec polític-militar de major rang que existia a la República. Amb tot, hi havia un problema. Els cònsols prenien possessió de les seves funcions cada 15 de març, considerat aleshores el primer mes del calendari –no debades, per primavera és quan es produeix el despertar de la naturalesa. Davant la dimensió que havia adquirit el conflicte –Roma desplaçà fins a Segeda 30.000 soldats-, es prengué una decisió insòlita: avançar al gener la celebració dels comicis a cònsol, quedant així fixada una nova data d’inici del nostre calendari.

Segeda
Segeda


En els relats històrics no queda clar si quest canvi de dates fou per facilitar els complexos i costosos preparatius de l’expedició militar o si era per guanyar temps. En arribar els romans a Segeda, els bels cercaren refugi en la Numància dels seus aliats arevacs, que cauria el 133 aC després d’un llarg setge –els seus habitants varen morir de gana o es varen suïcidar abans de rendir-se; d’aquí ve l’expressió resistència numantina. La derrota de Numància marcaria l’inici del declivi de la cultura celtibèrica, una cultura que, vista aquesta història, també es mereix un bon brindis cada cap d’any

Gener, el déu de les dues cares
El nostre calendari es començà a fixar fa més de 3000 anys a Roma. La seva etimologia la trobem precisament en el mot kalendae, que era així com els llatins anomenaven el primer dia de cada mes corresponent amb la lluna nova. La paraula faria referència al moment en què el Col·legi dels Pontífexs “convocava” (calere) el poble per anunciar la disposició dels dies de cada mes. El kalendarium, però, també era un llibre de comptabilitat on s’anotaven els interessos mensuals dels préstecs.

El primer mes del nostre calendari, el gener, agafa el nom del deu romà Ianus. Una possible etimologia el vincula amb el mot llatí ianua (“porta”). No debades, és el déu que marca la transició entre la vida salvatge i la vida civilitzada. Se’l representa amb dues cares, una mirant cap endavant i l’altra cap enrere. Casat amb Càmeses, va engendrar diversos fills, entre ells, Tíber, que donà nom al riu del Laci.

Déu Janus
Déu Janus


La llegenda diu que l’artífex del calendari fou Ròmul, el primer rei que tingué Roma al segle VIII aC. Aleshores, la capital del Laci optà per computar el temps tal com ho feia la majoria de pobles de l'antiguitat, és a dir, a partir del cicle lunar, que consta, de manera variable de 29 dies i mig. Així, el conjunt de dies que transcorrien entre dues llunes noves consecutives rebé el nom de mes (paraula adoptada del grec que significa “lluna”). La suma dels mesos donava un any, mot que en llatí al·ludia al “cercle” que feia el Sol al voltant de la Terra –la teoria heliocèntrica de Copèrnic no s’imposà fins al segle XVI.

Aquest primer calendari romà acabà tenint un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cadascun d’ells rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre. El primer era martius (març); i l'últim, december (“desè” = desembre). No és d’estranyar que el primer mes no fes referència a cap número. Estava consagrat a Mart, el déu de la guerra, perquè era l’època de l’any en què s’iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles.

La primera modificació seriosa del calendari romà arribaria al segle VII aC de la mà del rei Numa Pompili. Fou aleshores quan s’introduí el gener juntament amb el febrer en record de les februa, les grans festes de purificació que se celebraven a Roma -les nostres febres encara tenen a veure amb aquestes purificacions. Tals afegitons eren fruit de la substitució del cicle lunar pel solar com a base per al còmput del temps. Alguns dels antics mesos del calendari lunar ja havien estat rebatejats a còpia de martius. Així, el segon mes fou conegut com a aprilis (abril), d’origen discutit, encara que es sol acceptar que deriva d’aperire (“obrir”) en al·lusió al floriment de les plantes en primavera; el tercer, maius (maig), en honor de la deessa Maia, mare de Mercuri i deessa de la fertilitat; i el quart, iunius (juny), en honor de Juno, dona de Júpiter i deessa dels matrimonis.

Al segle II aC el trasllat de l’inici de l’any al gener arran dels fets de Segeda no suposà un canvi en la nomenclatura del mesos amb nom de numeral. Així, a pesar de la seva aparença, el mes quintilis ja no seria el cinquè, sinó el setè, i així tots els altres fins a december, que no seria el desè, sinó el dotzè i últim. Al segle I aC, però, a proposta de Marc Antoni, el mes quintilis seria conegut com a iulus (juliol) en record del gran general Juli Cèsar –era el mes del seu naixement. Poc temps després, l'emperador Octavi August no volgué ser menys i es consagrà un mes, el sextilis, que passà a anomenar-se augustus (agost).

Al segle I aC el calendari julià que impulsà Juli Cèsar continuà conservant el gener com el primer mes del calendari. Al segle VI, però, les reformes del monjo Dionís l’Exigu, promogudes pel papa Joan I, restituïren el març com l’inici d’any. Amb tot, a segle XVI, a instàncies del papa Gregori XIII, el calendari gregorià, que és el que impera avui en dia, tornaria a fixar el gener com el primer mes del calendari.

Realment és fascinant la història del calendari que comença per un mes a qui tant dec. No debades, Janer és la castellanització de gener.

Gener en les llengües d'Europa
Gener en les llengües d'Europa


Molt recomanable és aquest article de Carles Capdevila: "Benvinguts als dies de cada dia" (Diari Ara, 09/01/2017)

I aquí teniu un article molt interessant del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la representació de l'any.

Aquest enllaç parla sobre l'origen del calendari gregorià.

Articles relacionats:
Estrenes divines

Aquest vídeo de programa Quèquicom de TV3 explica molt bé la història del calendari:


I aquí teniu el famós calendari de Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia clàssica:




Per la gent que heu nascut un 29 de gener, aquí teniu un interessant vídeo de TV3.

Si voleu acabar de conèixer la història del calendari aquí teniu el reporatge El nostre calendari. Viatge a l’antiga Roma per descobrir l’origen de la setmana, el mes i l’any, que em varen publicar a la revista Sàpiens el febrer de 2012 (Núm. 113)

Bon any!

Biblioteques, la memòria de la humanitat

Avui, 24 d'octubre, és el dia Internacional de les Biblioteques. Per ventura no és casual que aquesta efemèride fixada per la UNESCO se celebri gairebé una setmana abans que el Dia de Tots Sants (1 de novembre). Algú va dir que les biblioteques són com els cementeris. Són llocs on "descansa" (κοιμαι) la memòria oblidada de la humanitat: en un cas en forma de llibre i per ordre alfabètic, en l'altre en forma de tomba i de manera aleatòria. En ambdós recintes la gent hi entra embolcallada per un silenci que obliga a trobar-nos amb nosaltres mateixos. I davant una panorama tan abismal de coneixements i de vides truncades la por també ens corprèn i fa que mirem amb cert respecte els seus vigilants: els bibliotecaris i els enterramorts.

Alexandria
La biblioteca més famosa de l'antiguitat fou la d'Alexandria (Egipte). Al segle IV aC, en morir Alexandre el Gran, el seu extens imperi fou repartit entre els seus generals. I Egipte tocà a Ptolomeu. L'objectiu d'aquest militar fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d'efervescència cultural s'acabà canalitzant a través de l'Acadèmia de Plató i el Liceu d'Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

A Alexandria també calia un d'aquests centres del saber, però de majors dimensions, com la biblioteca de Nínive (Mesopotàmia). I no només havia de servir per promoure la cultura grega, sinó també per legitimar la nova monarquia ptolemaica. L'encàrrec va anar a parar a mans de l'atenès Demetri Falèron, un exalumne d'Aristòtil. La nova institució que estava a punt de néixer necessitava la protecció de les nou muses, les deesses de les arts del coneixement. S'anomenà, per tant, Museu ("temple de les muses", en grec). No tingué res a veure, però, amb el nostre concepte actual de museu.

Parnasus

Les Muses del Parnàs


En ple segle III aC el Museu d'Alexandria reuní les ments més brillants de la Mediterrània. Aquests hostes sabien que qualsevol aportació dels seus predecessors era cabdal per a fer nous descobriments. És així com naixé la cèlebre biblioteca (βιβλιον, "llibre" + τίθημι, "col·locar"), que en un principi era una dependència més del Museu. Conta la llegenda que, perquè es convertís en el major magatzem de coneixements de tots els temps, Ptolemeu III féu enviar un comunicat als sobirans de totes les terres conegudes fins aleshores, sol·licitant en préstec els seus llibres. A més, els vaixells que atracaven al port d'Alexandria foren obligats a deixar els llibres que portaven a bord. La biblioteca es quedava l'original i en feia una còpia que tornava als vaixells.

El naixement dels filòlegs
En total la biblioteca d'Alexandria arribà a tenir 700.000 rotlles de papir. Tot aquest material propicià l'aparició de la figura del filòleg ("l'amant de la paraula"). Eren persones que es dedicaven a l'estudi de la gramàtica i a l'anàlisi i edició de textos. Els d'Alexandria fixaren les bases del que avui dia s'anomena catalogació: l'art de classificar els llibres perquè el lector pugui trobar la informació que necessita.

Els empleats alexandrins també idearen una espècie de top ten: la llista dels millors autors per gènere. Moltes obres de l'antiguitat ens han arribat precisament gràcies a aquestes llistes que serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Així doncs, el cànon (κανών, "model", "llei") literari fixat a Alexandria és el que, amb lleus variacions de gust segons les èpoques, s'ha conegut com a "clàssic".

El far d'Alexandria
El far d'Alexandria


Pèrgam
Aviat a Alexandria li sortí una rival, Pèrgam. Situada al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia, era una ciutat que també havia nascut al segle IV aC fruit del repartiment del dominis d'Alexandre el Gran entre els seus generals. Fou, però, al segle III aC, sota el regnat d'Àtal I, quan es construí la biblioteca. L'objectiu era convertir la urbs en el centre cultural i artístic d'Àsia Menor hel·lenística. Des d'Egipte tot eren recels.

L'historiador romà Plini (Història natural XIII, 70) conta que al segle II aC, per evitar el transfuguisme d'erudits a la nova biblioteca, Alexandria li tallà el subministrament de papir des del Nil. S'inicià així una mena de guerra freda cultural entre dues grans potències. De la confrontació sorgí el pergamí -el nom ja delata el lloc del seu naixement, tot i que es tractava d'un material ja emprat abans en altres indrets. S'obtenia de la pell d'animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir que s'obtenia de les ribes del riu Nil: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d'elaboració més lenta.

L'ofegament econòmic que practicà Alexandria sobre Pèrgam fou l'excusa perfecta per a l'explotació del pergamí que fins aleshores només s'havia utilitzat a petita escala. La jugada, doncs, no sortí bé a la nissaga dels Ptolemeus. No seria, però, la nova rival qui acabaria amb la biblioteca del país dels faraons. Al segle I aC Juli Cèsar havia arribat a Egipte encalçant el seu enemic Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron.

Cleopatra Acti

Cleòpatra

El conqueridor de les Gàl·lies donà suport a la germana del rei, Cleòpatra VII, de qui s'enamorà bojament. Fou durant el transcurs d'un atac al port d'Alexandria quan es produí el desastre. Al 48 aC el general romà havia ordenat cremar les naus de la facció enemiga, però el foc se li escapà de les mans i arribà fins a la biblioteca. Alguns historiadors conten que es cremaren 400.000 rotlles de papir.

A pesar del disgust, els detractors foren eliminats i Cleòpatra es convertí en la nova reina d'Egipte amb el suport de Roma. El seu valedor, però, no trigà a ser assassinat, de manera que, per mantenir-se en el poder, la faraona grega es proposà captivar el cor del nou home fort de Roma a Orient, Marc Antoni. Aquest, per tenir-la contenta, saquejà la biblioteca de Pèrgam i, segons relata Plutarc, li féu donació dels dos-cents mil llibres que contenia per tal de pal·liar les pèrdues ocasionades per l'incendi de Juli Cèsar. Alexandria tornava a reviscolar, però no per molt de temps.

Al llarg dels segles vinents la biblioteca patiria les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Omar, en trobar-se davant una munió tal de llibres, diria: "Si estan d'acord amb l'Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los". En tot, es creu que aquesta frase és falsa. Els cristians l'haurien atribuït intencionadament als seus principals enemics.

A El nom de la rosa, Umberto Eco parla així de les biblioteques:

 "Fins llavors havia cregut que els llibres parlaven de les coses, humanes o divines, que hi ha fora dels llibres. De sobte, vaig entendre que sovint els llibres parlen de llibres, és a dir, que és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca em va semblar encara més inquietant. Era l'àmbit d'un llarg i secular murmuri, d'un diàleg imperceptible entre pergamins, una cosa viva, un receptacle de poders que una ment humana era incapaç de dominar, un tresor de secrets emanats d'innombrables ments, que havien sobreviscut a la mort d'aquells que els havien produït, o d'aquells que els havien anat transmetent."




Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.



Articles del web relacionats:
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
El nas de Cleòpatra

I aquí teniu un interessant article de Pau Giralt titulat "Lladres de llibres".

Us recoman també aquest article de Jordi Llovet, Biblioteques, publicat al diari Ara (30/04/2016). I aquest és un altre article de Jordi Llovet. Es titula "La utopía de las bibliotecas ideales".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px