Banner Top

La guerra dels nombres

Traducció al català del reportatge publicat el juliol de 2012 a la revista "Historia y vida" (Núm. 532)

Fa sis segles Orient va guanyar una important batalla intel·lectual a Occident: els àrabs aconseguiren imposar els nombres hindús als romans. No fou una victòria fàcil. Les noves xifres suposaven una democratització de les matemàtiques. El poder establert, però, lluità per mantenir els nombres romans que, tot i la seva inoperància, feia inaccessible les seves finances a la majoria de la població. 

En l’actualitat les xifres romanes s’empren puntualment en els rellotges de sol, en l’enumeració de segles i capítols de llibres o per anomenar reis i Papes. Es tracta de restes d’una batalla perduda. Els temps gloriosos d’aquests nombres es remunten al segle VI aC. Aleshores els romans, per influència dels seus veïns del nord  –els etruscos-, van adoptar un sistema de numeració alfabètic de set xifres. En aquesta ocasió, les lletres, a diferència dels set numerals emprats inicialment pels grecs, no feien referència a la inicial de cap paraula: l’1 era un I; el 5, una V; el 10 una X; el 50, una L; el 100, una C; el 500, una D; i el 1.000, una M.

Algunes d’aquestes grafies podrien ser un vestigi de la manera de comptar amb els dits que s’utilitzà des de temps antics –no debades, les xifres encara són conegudes com a dígits, terme que prové del llatí dico (“dir”, “indicar”). Així, segons alguns estudiosos, l’1, el 2 i el 3 correspondrien a un, dos i tres dels dits aixecats, respectivament; la mà oberta amb el polze estirat significaria 5, i les dues mans obertes i creuades a l’altura del canell expressarien el 10.

Per continuar llegint cliclau aquí.

Nombres romans
Nombres romans

Per conèixer la història del número zero, aquest article us pot resultar interessant.

Aquí teniu un article que explica per què compten diferents els francesos.

I aquí teniu uns vídeos molt instructius del canal pedagògic edu3.cat sobre la història dels nombres:



El profeta dels números

Els museus de l’espoli, les 10 grans obres de la discòrdia

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 90)

Al segle XVIII es crearen els grans museus de referència a Europa: el Museu Britànic de Londres i el Louvre de París. Les dues entitats es llançaren aleshores a una aferrissada cursa per a l’obtenció de les peces més preuades de l’antiguitat. S’institucionalitzà així l’espoli del patrimoni arqueològic de la humanitat com a signe del poder imperialista dels grans estats europeus. 
 
Visitar museus com el Museu Britànic de Londres, el Louvre de París o el Museu Pèrgam de Berlín és un autèntic plaer per als amants de la història. No és casual, però, que les grans peces de l’arqueologia es trobin arreplegades en les sales d’aquests museus. La cursa per a l’obtenció d’antiguitats arrancà amb les disputes colonials que a finals del segle XVIII protagonitzaren Anglaterra i França. Aleshores, les dues grans potències del continent pugnaven per fer-se amb el control d’Orient.

Els anglesos havien estat els primers a moure fitxa amb la conquesta de l’Índia. Davant aquesta maniobra, els francesos no podien romandre amb els braços creuats. Ho sabia bé el general Napoleó, qui el 1797 va convèncer el Directori de la Revolució Francesa de la necessitat de conquerir l’Egipte de l’imperi otomà. Era la millor manera de contrarestar el poder dels anglesos. Però aquesta no havia de ser una campanya qualsevol, com tampoc no ho havia estat la que el general cors acabava de realitzar a Itàlia. 
 
Egipte, objecte de desig
Napoleó, home d’una alta formació acadèmica i àvid lector dels clàssics, era un gran coneixedor del patrimoni artístic. El 1797, en tornar de les seves campanyes italianes, no dubtà a exhibir el seu botí de guerra a les sales del Museu Louvre de París. “Roma ja no és a Roma”, arribà a dir. Aquest museu havia nascut pocs anys abans, el 1793, sota l’ideal revolucionari de democratitzar l’accés a la cultura, sense distinció de classe social o renda econòmica.

Amb l’adquisició de les peces romanes, la República francesa es reafirmava com a hereva directa de la Roma republicana. I per complementar aquest fons tan sols mancaven les restes d’una altra gran civilització de l’antiguitat, Egipte. El 1798 prop de dos-cents científics –entre ells, arquitectes, enginyers, dibuixants i matemàtics- s’embarcaven amb Napoleó en direcció a la terra dels faraons.
 
L’entrada a Egipte fou un èxit. I no li faltà gens d’èpica. Va ser a les portes d’El Caire, no gaire lluny de les piràmides de Gizah, on Napoleó pronuncià la famosa frase amb la que volgué esperonar els seus militars: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”. El general cors, tal com féu Alexandre el Gran vint-i-dos segles enrere, es presentà davant dels egipcis com l’alliberador del jou estranger dels mamelucs, casta guerrera d’origen turc que governava el país dels faraons al servei de l’Imperi otomà. Napoleó va saber jugar bé les seves cartes: pretengué modernitzar Egipte, tot respectant, però, l’islam i les institucions autòctones.
 
I mentre els soldats s’engrescaren en aquesta tasca civilitzadora, l’equip de científics començà a rastrejar el país a la recerca d’antiguitats. N’hi havia que saltaven a la vista com l’Esfinx, les piràmides i els obeliscs; d’altres, en canvi, com la pedra Rosetta, foren trobades de forma fortuïta. Era el primer cop que es donava importància a peces com aquestes. Fins aleshores, els governadors àrabs s’havien mostrat indiferents amb el passat preislàmic, que consideraven una era d’ignorància religiosa. I fins i tot els propis egipcis havien donat l’esquena a les construccions dels seus avantpassats, donat que les veien com els habitacles de genis malèfics.
 
L’egiptologia encetada pels francesos no trigà a canviar de mans. L’agost de 1798 l’armada britànica de l’almirall Nelson, aliada de l’Imperi otomà, va vèncer les tropes de Napoleó a la batalla del Nil. Aleshores es començà a negociar amb els vencedors el futur del material catalogat. Foren unes negociacions molt tenses. Els francesos fins i tot arribaren a amenaçar els anglesos de cremar-ho tot abans d’entregar-los-hi, fent-los així responsables de cremar “una nova biblioteca d’Alexandria”. Finalment arribaren a un acord: només pogueren endur-se les còpies escrites, mentre que les grans peces foren confiscades, entre elles la pedra Rosetta. El Museu Britànic seria el seu destí -un altra de les condicions de la desfeta fou que totes les obres romanes del Museu Louvre fossin retornades a Itàlia [...].

Per continuar llegint, cliclau aquí.

Aquest altre reportatge també parla sobre la indignació de Lord Byron amb l'espoli que cometeren els seus compatriotes britànics.

Aquí teniu una informació del diari "Última Hora" que parla sobre peces, també espoliades, de la ciutat romana de Pollentia que es troben al British Museum.

Aquí teniu la meva intervenció al programa Luces en la oscuridad (12/05/2010), que antigament s'emetia a Punto Radio, per parlar sobre les principals peces espoliades de l'antiguitat. 

Les Guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de la història

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2008 a la revista Sàpiens (Núm. 71) amb l’assessorament de Xavier Espluga, professor de Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona.

L’11 de setembre de 2001 el món es trasbalsà. L’atac islamista a les torres bessones de Nova York ens sumí de ple en l’anomenada “Guerra de Civilitzacions”. Orient i Occident, però, ja es van enfrontar per primer cop fa 2.500 anys en les Guerres Mèdiques. Aleshores, les dues principals potències de l’època, Grècia i Pèrsia, es disputaren l’hegemonia cultural i religiosa del planeta. 

La història de la humanitat està feta de conquestes. Des de sempre hi ha hagut pobles que han volgut estendre els seus dominis i sotmetre’n d’altres. I és que antigament no hi havia manera d’estar tranquil. Sempre s’havia de mirar de reüll el veí per por a què t’envaís. L’estat habitual era la guerra i no la pau. Al segle V aC la visió que tenien els grecs del món era, per descomptat, més simple de la que ens mostren els actuals mapes. La Terra era concebuda com un disc envoltat per un gran riu, l’Oceà. El seu cor era la Mar Egea, que regava Grècia i les costes del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient. La península Ibèrica, amb les seves columnes d’Hèrcules (a l’estret de Gibraltar), sortia dibuixada com el límit del món conegut.
 
Aviat aquest epicentre hel·lènic va patir l’amenaça d’un enemic: els perses, coneguts pels grecs amb l’adjectiu de medes. La confrontació donà lloc a les Guerres Mèdiques. Era el primer cop que Occident, representat per Grècia, veia tocada la seva hegemonia per Orient, simbolitzat per l’Imperi Persa. Per a molts historiadors fou el primer xoc de civilitzacions de la humanitat –l’islam encara trigaria més de mil anys a fundar-se. La guerra de Troia, ocorreguda al segle XII aC, havia estat al cap i a la fi un petit conflicte local entre dos pobles d’una banda i l’altra de l’Egeu. I és que posats a comparar, els troians estaven a anys llum de la puixança dels perses.
 
Un duel de titans
L’Imperi Persa havia nascut al segle XII aC a l’Iran com a successor dels grans Estats mesopotàmics. Els seus dominis s’ampliaren considerablement sota el regnat de Cirus II el Gran (559-529 aC). Des del riu Indus conquerí Babilònia, les ciutats fenícies del Líban i les poleis gregues de la costa jònica de l’Àsia Menor (avui Turquia). El salt a Europa arribà amb Darius I. El 514 aC aquest rei persa travessà amb 700 mil homes el pont de l’Hel·lespont, l’actual estret de Dardanels. Primer conquerí Tràcia (Bulgària) i després es dirigí cap a les estepes ucraïnes. L’objectiu era sotmetre els escites.
 
Aquest cop Darius, però, es trobà amb un enemic difícil d’eliminar. Davant la destresa dels seus temibles genets, no tingué més remei que empassar-se l’orgull i recular com faria Napoleó vint-i-quatre segles més tard. “Quins homes! Són escites!”, exclamà l’emperador francès el setembre de 1812 mentre els russos prenien foc a Moscou. Rememorava d’aquesta manera el passatge del cèlebre llibre d’Heròdot, Història, que narra com aquell valerós poble de l’Antiguitat havia estat capaç d’arrasar el seu propi país per burlar els perses de Darius.
 
L’expansionisme persa aviat començà a pesar. Les províncies que s’anaren creant, conegudes com a satrapies, es convertiren en autèntiques tiranies per als pobles sotmesos. Els primers a rebel·lar-se foren les ciutats gregues de Jònia. La revolta, però, fracassà per la manca de coordinació entre les póleis i l’aïllament de Jònia. Tot i haver restablert el control, Darius es temia que Atenes donés suport a noves insurreccions a la costa de l’Àsia Menor on tenia importants interessos comercials. Calia, doncs, passar a l’atac com a mesura de prevenció –avui en dia aquesta excusa no ens resulta gens estranya. És així com va néixer la Primera Guerra Mèdica.

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat als hoplites.

Articles del web relacionats:
Heròdot, el primer periodista de la història
Si vols pau, paga

Matins amb dits de rosa

El millor de l’estiu és gaudir de l’espectacle de la sortida de sol. Davant tanta bellesa és inevitable recordar el famós vers molt recorrent a l’Odissea: “Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora […]” (ἦμος δ᾽ ἠριγένεια φάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠώς).

En la mitologia grega, Eos, Aurora al món romà, era la divinitat de l’alba (aurora en llatí), filla  dels titans Tia i d’Hiperió (literalment, “el que va per sobre”). La rosada (“rocío” en castellà) són les llàgrimes que vessa per la mort del seu fill Memnó a mans d’Aquil·les davant les muralles de Troia -Zeus li concedí la immortalitat. 

carro sol

Carro del Sol (Jardins de Versalles, 1668-1670)

La paraula rosada o roada no té res a veure amb rosa. Ve del llatí ros, roris i significa “plugim”, “aigua”. La seva arrel indoeuropea és ers- (“estar banyat”), d’on tenim també la planta romaní (< ros maris, “rosada de mar”), en castellà “romero”.

Aurora (Reni)
Aurora (Reni)

Segons Homer, cada matí, dalt d’un carro, Eos obre les portes del cel al seu germà Hèlios, el Sol, que abans era personificat pel seu pare Hiperió. També era germana de Selene (“la Lluna”), una dona jove i bella que recorre el cel dalt d’un carro de plata tirat per dos cavalls. Amb un altre germà (Astreu), Eos infantà Fòsfor (“el portador de la llum”, Llucifer al món romà) i els quatre vents: Bòreas (nord), Notos (sud), Euro (est) i Zèfir (oest).

L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard
L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard

Eos, l’enamoradissa
Eos era molt enamoradissa. En una ocasió s’uní amb Ares. Això no va agradar gens a l’altra pretendent del déu de la guerra, Afrodita, la qual castigà la seva rival a enamorar-se bojament de Titonos, un adolescent d’una gran bellesa. Eos no dubtà a demanar a Zeus la immortalitat del seu amant, però va oblidar-se de demanar-li l’eterna joventut. Així, mentre Eos es mantenia eternament jove i seductora, el pobre Titonos anava envellint-se. Finalment el convertí en cigala i el va tancar en una gàbia.

Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)
Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)


El prefix eo que trobam en el nom grec d’Aurora és utilitzat en paraules que al·ludeixen a fets o fenòmens que succeeixen al principi, a l’alba d’alguna cosa. Per exemple, una vegada desapareguts els dinosaures, en la història de la Terra començà un període en el qual foren molt importants les aus i els mamífers. Aquest és el període del Cenozoic (de καινός, "nou" + ζῶον, "animal"). Doncs bé, la primera part del Cenozoic és coneguda com a Eocè (“l’alba d’allò nou”).

Aurora i Apol·lo
Aurora i Apol·lo

 

L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)
L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)


Aurora boreal

L'Aurora romana donaria nom a la famosa aurora boreal. Es tracta d’una resplendor que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars. S’origina a causa de l'impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra. A les latituds de l'hemisferi nord, se la coneix com a aurora boreal, un nom donat per Galileu  Galilei en honor a la deessa romana i el seu fill Bòreas, el vent del nord, de caràcter irritable. En canvi, a les latituds de l'hemisferi sud, se la coneix com aurora austral, en al·lusió a l’auster, el vent del sud. Normalment, es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril.

Aurora boreal a Alaska
Aurora boreal a Alaska

L’hora d’Hèlios
Cada matí el germà d’Aurora, Hèlios (Ἡλιος, “sol”), sortia d’Orient (< orior “sortir”) muntant un carro d’or relluent tirat per quatre blanquíssims cavalls. Es disposava així a recórrer la volta celeste per tal d’il·luminar el món. Al vespre, un cop arribat a Occident (< occido “morir”), es deixava arrossegar pel corrent del riu Oceà, que el portava fins a Orient, on de bell nou iniciava el seu periple.

A finals del segle XIX es descobrí l’heli, element gasós, incolor, inodor i inert –se li posà aquest nom perquè és un dels més abundants al sistema solar. El déu Hèlios també donaria nom a l’heliocentrisme, doctrina que diu que el Sol és el centre del sistema solar.

Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.
Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.

El fill d’Hèlios era Faetó ( “el brillant” < φῶς, “llum”). Un dia li va demanar conduir el seu carro per demostrar davant d’un amic la seva filiació divina. Encara que Hèlios intentà dissuadir-lo, no ho va aconseguir. Un cop dalt del carro, el jove es va deixar portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls. Primer va girar massa alt, de manera que la terra es va gelar. Després va baixar massa i la vegetació  s’assecà i es cremà. Així,  accidentalment, va convertir en desert la major part d’Àfrica, cremant la pell dels etíops fins al punt de tornar-la negra –la paraula grega etíops (αἰθίοπες), literalment “gent de cara cremada”, estava reservada només per als habitants de Núbia, al sud d’Egipte.

Apol·lo deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)
Apol·lo (abans Hèlios) deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)

La caiguda de Faetó (Jan)
La caiguda de Faetó (Jan)

Els pollancres i el "cant de cigne" de Faetó
Davant aquell desastre, finalment Zeus es va veure obligat a intervenir colpejant el carro desbocat amb un raig. Tal actuació provocà la mort de Faetó, que s’ofegà al riu Erídan (Po). Les seves tres germanes les helíades, no aturaren de plorar la seva mort. Aleshores els déus les transformaren en pollancres i les seves llàgrimes en ambre, la resina de l’arbre.

Observant l’espectacle hi havia un amic de Faetó, Cicne, el qual es va entristir tant que els déus el varen convertir en cigne. Com que tenia por del foc pel que havia passat, va triar viure a l’aigua. Apol·lo dotaria aquest au d’una melodiosa veu, la qual cosa explicaria la llegenda segons la qual, en intuir la mort, el cigne entona un dolç cant –avui l’expressió “cant del cigne” es fa servir per designar l’última obra o actuació d’una persona o grup.

El mite de Faetó simbolitza la ὑβρις grega, la “prepotència”, la “desmesura”, la mateixa que s’apoderà d’Ícar. Ambdós, temeraris i imprudents, patiren les conseqüències de no fer cas de les advertències dels seus pares.

El mite de Faetó segons Quino
El mite de Faetó segons Quino

Hèlios, un déu violent
Hèlios patí la ira d’Afrodita, que no li perdonà que hagués confessat al seu marit Hefest que li posava les banyes amb Ares. La deessa de l’amor el féu enamorar d’una bella mortal, Leucòtoe. Així, una nit el déu solar entrà a la cambra del seu objecte de desig prenent la forma de la seva mare, Eurínome. Aleshores demanà a la resta de donzelles que les deixin soles. Fou en aquell moment íntim quan Hèlios li revelà la seva identitat i el seu amor. La jove, però, en resistir-s’hi, patí la violència del déu.

Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783
Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783


Escoltant aquella escena d’estupre hi havia Clítie, germana de Leucòtoe, que estava bojament enamorada d’Hèlios. De seguida va córrer a visar el pare. Aquest, com a càstig, enterrà viva Leucòtoe. De res serví que li digués que Hèlios l’havia posseït en contra de la seva voluntat.

Hèlios, amb els seus raigs, intentà treure la seva estimada de la sorra, però ja fou massa tard. Odià per sempre Clítie, la qual, desolada davant aquell menyspreu, va estar nou dies asseguda a terra, mirant el sol, sense menjar ni beure. D’aquesta manera, es transformà en heliotropi, la flor que sempre gira  (τροπέω) cap al Sol -avui Clítie també és el nom d’un asteroide.

Un heliotropi
Un heliotropi


Els moments del dia
En la història de la pintura, hi ha un artista que va voler captar l’essència del paisatge espiritual dels matins, que tan poèticament va descriure Homer. És l’alemany Philipp Otto Runge (1777-1810), que va morir amb tan sols 33 anys. Tal com recordava recentment Rafel Argullol al diari Ara, pertany, doncs, “a la fraternitat dels que van morir joves, d’aquells que, segons la màxima grega, eren estimats pels déus: Schubert, Mozart, Rafael, Leopardi"

'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
 
Segons Argullol, Runge “va concebre allò que, uns decennis després, Wagner va anomenar Gesamtkunstwerk, obra d’art total. Goethe la va pensar des de la poesia, sobretot amb el Faust ; Wagner, des de la música, amb el drama musical. Runge la volia obtenir des de la pintura, mentre dialogava epistolarment amb el mateix Goethe sobre com arribar a la llum absoluta a través dels colors". El resultat va ser Els moments del dia, que integrava els moments del dia, les estacions de l’any, les etapes de la vida, la fugacitat i l’eternitat. En paraules d’Argullol, “és una pintura estranya, torbadora, i fins i tot una mica irritant. I no sabem si és el preludi d’una arcàdia o d’una catàstrofe”.

A partir del mite de Faetó, en aquesta entrada el dermatòleg Xavier Sierra dóna consells per evitar els efectes perniciosos del sol.

Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
Bellesa apol·línia
- A Canàries la canícula "borda" molt

El complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). Sens dubte, fou la primera globalització del món antic. Alexandre va ser bastant tolerant amb els costums i les estructures polítiques locals. Per això alguns també el consideren el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”.

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia. Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)

La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)


Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


Els seus generals, anomenats diàdocs (“els successors”), varenn iniciar així una dura batalla per fer-se amb el poder d’aquell immens imperi. Aquest, tanmateix, es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.


Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.


Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:


De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques

Alemany versus Heròdot

Article publicat a l'Ara Balears (08/09/2014)
 
L’excolumnista d’El Mundo, Antonio Alemany, de 75 anys, ja es troba a la presó mastegant les paraules que esgrimí en defensa seva fa dos anys davant l’Audiència Provincial de Palma: “He sido un periodista rabiosamente independiente y nunca he escrito al dictado de nadie”. El fiscal Horrach, tanmateix, li va haver d’abaixar els fums en la seva al·locució final d’acusació: “Es un gran periodista y rabiosamente independiente, como se autocalifica, excepto del dinero y del poder”. Anticorrupció deixà provat que Alemany lloava en el seu diari els discursos que prèviament havia escrit a l’ex president Matas durant la gestió corrupta del seu segon mandat (2003-2007). Ho feia a canvi d’importants honoraris i de suculentes subvencions per a les seves plataformes digitals, Libertad Balear i l’Agencia Balear de Noticias. Ara aquest periodista tan independent haurà de complir dos anys i tres mesos de presó.
 
Va ser l’eròtica del poder la que féu que Alemany s’oblidàs d’Heròdot, rebatejat com “el primer periodista de la història” pel gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Tanmateix, Heròdot, nascut al 484 aC a Halicarnàs -una colònia grega de les costes de l’actual Turquia-, és més conegut per ser “el pare de la Història”, un sobrenom que li assignà al segle I aC l’escriptor llatí Ciceró. Heròdot es convertí en tot un referent per a Kapuscinski d’ençà que, de jovenet, la seva redactora en cap l’envià de corresponsal a l’estranger amb el llibre Història sota el braç. En aquesta obra el d’Halicarnàs intentà esbrinar les causes d’unes guerres que durant la primera meitat del segle V aC enfrontaren grecs contra perses. Es tracta de les Guerres Mèdiques, considerades el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat entre Orient i Occident.
 

Estàtua d'Heròdot a Viena
Estàtua d'Heròdot a Viena
 
Amb el títol de la seva obra, Heròdot s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació”. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Conscient que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la seva vena de reporter el dugué a recollir informació en totes les zones del conflicte. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec). El d’Halicarnàs sempre intentà ser imparcial i objectiu, evitant qualsevol mena de posicionament personal. “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. Vet aquí un dels principis de la deontologia periodística, que s’ha botat Antonio Alemany en homenatge a Maquiavel.
 
En la seva recerca de la veritat històrica, Heròdot s’esforçà per desenvolupar tots els sentits que se li suposa a un bon periodista: s’acostava a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis i amb respecte. També procurà documentar-se bé a partir dels coneixements dels seus predecessors en l’àmbit de la historiografia. El d’Halicarnàs, però, s’obsessionà per donar una visió més global als fets que narrava. D’aquí el seu ús constant de digressions, que li permetien explicar tota mena de detalls i anècdotes des del punt de vista botànic, mitogràfic o etnogràfic. És som si s’hagués apropiat de la famosa cita que segles més tard encunyarien els romans: Nihil humanum mihi alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”), una altra màxima que honora la professió periodística.
 
Per poder-se finançar els seus viatges, Heròdot explicava les vivències recollides entre els seus interlocutors en una mena de vetlades literàries que organitzava en cadascuna de les polis per on passava. Com que el que li interessava era tenir un bon auditori que li deixàs doblers, recorria a comentaris sorprenents i novetosos, sense els quals el públic que l’escoltava s’hauria avorrit i hauria marxat a casa abans d’hora, deixant l’orador amb les butxaques buides -Alemany, en canvi, no tengué la necessitat de fer tantes filigranes atès que ja tenia garantida la bacina abans d’escriure els discursos a Matas. Així doncs, Heròdot, com s’escau a tot periodista, presentava els temes de la manera més atractiva possible. En aquesta línia, sovint es feia servir de mites, els quals, lluny d’anar en detriment de la veritat història, l’amenitzaven.
 
L’amplitud de mires del d’Halicarnàs li acabà passant factura. Els seus compatriotes, tan orgullosos, no li perdonaren la seva manifesta preocupació per entendre l’enemic. És per això que alguns el titllaren de “pare de la mentida” –res a veure, però, amb les mentides aduladores d’Alemany. Ara que tendrà temps estant a la presó, com a examen de consciència, l’autor dels discursos de Matas farà bé de llegir-se Història d’Heròdot. Per ventura, però, li escau millor la lectura d’Els cínics no serveixen per a aquest ofici, tota una lliçó de periodisme del gran Kapuscinski. Aleshores segurament entendrà per què en altres parts del món on la llibertat d’expressió està perseguida sí que hi ha a la presó “periodistes rabiosament independents”.

Aquí teniu una entrevista a Kapuscinski:



Sobre la feina de periodista, aquí teniu unes interessants reflexions de Jordi Évole:



Si voleu conèixer més sobre el perfit d'Heròdot com el primer periodista de la història, podeu consultar aquest article meu publicat a la revista Sàpiens (març 2010, Núm. 89) amb el títol Heròdot, el primer periodista de la història.

També podeu escoltar la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (02/09/2014)  sobre etimologies de "brotes verdes" i de periodistes.


Biblioteques, la memòria de la humanitat

Avui, 24 d'octubre, és el dia Internacional de les Biblioteques. Per ventura no és casual que aquesta efemèride fixada per la UNESCO se celebri gairebé una setmana abans que el Dia de Tots Sants (1 de novembre). Algú va dir que les biblioteques són com els cementeris. Són llocs on "descansa" (κοιμαι) la memòria oblidada de la humanitat: en un cas en forma de llibre i per ordre alfabètic, en l'altre en forma de tomba i de manera aleatòria. En ambdós recintes la gent hi entra embolcallada per un silenci que obliga a trobar-nos amb nosaltres mateixos. I davant una panorama tan abismal de coneixements i de vides truncades la por també ens corprèn i fa que mirem amb cert respecte els seus vigilants: els bibliotecaris i els enterramorts.

Alexandria
La biblioteca més famosa de l'antiguitat fou la d'Alexandria (Egipte). Al segle IV aC, en morir Alexandre el Gran, el seu extens imperi fou repartit entre els seus generals. I Egipte tocà a Ptolomeu. L'objectiu d'aquest militar fou convertir Alexandria en la nova Atenes, una ciutat ja en decadència però que just un segle enrere, en temps de Pèricles, havia estat el punt de trobada de tots els intel·lectuals del moment. Aleshores tanta d'efervescència cultural s'acabà canalitzant a través de l'Acadèmia de Plató i el Liceu d'Aristòtil, considerades el precedent de les actuals universitats.

A Alexandria també calia un d'aquests centres del saber, però de majors dimensions, com la biblioteca de Nínive (Mesopotàmia). I no només havia de servir per promoure la cultura grega, sinó també per legitimar la nova monarquia ptolemaica. L'encàrrec va anar a parar a mans de l'atenès Demetri Falèron, un exalumne d'Aristòtil. La nova institució que estava a punt de néixer necessitava la protecció de les nou muses, les deesses de les arts del coneixement. S'anomenà, per tant, Museu ("temple de les muses", en grec). No tingué res a veure, però, amb el nostre concepte actual de museu.

Parnasus

Les Muses del Parnàs


En ple segle III aC el Museu d'Alexandria reuní les ments més brillants de la Mediterrània. Aquests hostes sabien que qualsevol aportació dels seus predecessors era cabdal per a fer nous descobriments. És així com naixé la cèlebre biblioteca (βιβλιον, "llibre" + τίθημι, "col·locar"), que en un principi era una dependència més del Museu. Conta la llegenda que, perquè es convertís en el major magatzem de coneixements de tots els temps, Ptolemeu III féu enviar un comunicat als sobirans de totes les terres conegudes fins aleshores, sol·licitant en préstec els seus llibres. A més, els vaixells que atracaven al port d'Alexandria foren obligats a deixar els llibres que portaven a bord. La biblioteca es quedava l'original i en feia una còpia que tornava als vaixells.

El naixement dels filòlegs
En total la biblioteca d'Alexandria arribà a tenir 700.000 rotlles de papir. Tot aquest material propicià l'aparició de la figura del filòleg ("l'amant de la paraula"). Eren persones que es dedicaven a l'estudi de la gramàtica i a l'anàlisi i edició de textos. Els d'Alexandria fixaren les bases del que avui dia s'anomena catalogació: l'art de classificar els llibres perquè el lector pugui trobar la informació que necessita.

Els empleats alexandrins també idearen una espècie de top ten: la llista dels millors autors per gènere. Moltes obres de l'antiguitat ens han arribat precisament gràcies a aquestes llistes que serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Així doncs, el cànon (κανών, "model", "llei") literari fixat a Alexandria és el que, amb lleus variacions de gust segons les èpoques, s'ha conegut com a "clàssic".

El far d'Alexandria
El far d'Alexandria


Pèrgam
Aviat a Alexandria li sortí una rival, Pèrgam. Situada al nord-oest de Turquia, prop de la mítica Troia, era una ciutat que també havia nascut al segle IV aC fruit del repartiment del dominis d'Alexandre el Gran entre els seus generals. Fou, però, al segle III aC, sota el regnat d'Àtal I, quan es construí la biblioteca. L'objectiu era convertir la urbs en el centre cultural i artístic d'Àsia Menor hel·lenística. Des d'Egipte tot eren recels.

L'historiador romà Plini (Història natural XIII, 70) conta que al segle II aC, per evitar el transfuguisme d'erudits a la nova biblioteca, Alexandria li tallà el subministrament de papir des del Nil. S'inicià així una mena de guerra freda cultural entre dues grans potències. De la confrontació sorgí el pergamí -el nom ja delata el lloc del seu naixement, tot i que es tractava d'un material ja emprat abans en altres indrets. S'obtenia de la pell d'animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir que s'obtenia de les ribes del riu Nil: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d'elaboració més lenta.

L'ofegament econòmic que practicà Alexandria sobre Pèrgam fou l'excusa perfecta per a l'explotació del pergamí que fins aleshores només s'havia utilitzat a petita escala. La jugada, doncs, no sortí bé a la nissaga dels Ptolemeus. No seria, però, la nova rival qui acabaria amb la biblioteca del país dels faraons. Al segle I aC Juli Cèsar havia arribat a Egipte encalçant el seu enemic Pompeu. Allà es trobà amb un país immers en una guerra civil per la successió del tron.

Cleopatra Acti

Cleòpatra

El conqueridor de les Gàl·lies donà suport a la germana del rei, Cleòpatra VII, de qui s'enamorà bojament. Fou durant el transcurs d'un atac al port d'Alexandria quan es produí el desastre. Al 48 aC el general romà havia ordenat cremar les naus de la facció enemiga, però el foc se li escapà de les mans i arribà fins a la biblioteca. Alguns historiadors conten que es cremaren 400.000 rotlles de papir.

A pesar del disgust, els detractors foren eliminats i Cleòpatra es convertí en la nova reina d'Egipte amb el suport de Roma. El seu valedor, però, no trigà a ser assassinat, de manera que, per mantenir-se en el poder, la faraona grega es proposà captivar el cor del nou home fort de Roma a Orient, Marc Antoni. Aquest, per tenir-la contenta, saquejà la biblioteca de Pèrgam i, segons relata Plutarc, li féu donació dels dos-cents mil llibres que contenia per tal de pal·liar les pèrdues ocasionades per l'incendi de Juli Cèsar. Alexandria tornava a reviscolar, però no per molt de temps.

Al llarg dels segles vinents la biblioteca patiria les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Omar, en trobar-se davant una munió tal de llibres, diria: "Si estan d'acord amb l'Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los". En tot, es creu que aquesta frase és falsa. Els cristians l'haurien atribuït intencionadament als seus principals enemics.

A El nom de la rosa, Umberto Eco parla així de les biblioteques:

 "Fins llavors havia cregut que els llibres parlaven de les coses, humanes o divines, que hi ha fora dels llibres. De sobte, vaig entendre que sovint els llibres parlen de llibres, és a dir, que és com si parlessin entre ells. A la llum d'aquesta reflexió, la biblioteca em va semblar encara més inquietant. Era l'àmbit d'un llarg i secular murmuri, d'un diàleg imperceptible entre pergamins, una cosa viva, un receptacle de poders que una ment humana era incapaç de dominar, un tresor de secrets emanats d'innombrables ments, que havien sobreviscut a la mort d'aquells que els havien produït, o d'aquells que els havien anat transmetent."




Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.



Articles del web relacionats:
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
El nas de Cleòpatra

I aquí teniu un interessant article de Pau Giralt titulat "Lladres de llibres".

Us recoman també aquest article de Jordi Llovet, Biblioteques, publicat al diari Ara (30/04/2016). I aquest és un altre article de Jordi Llovet. Es titula "La utopía de las bibliotecas ideales".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px