Banner Top

Meduses que petrifiquen

Sovint quan vaig a nedar em trob cossos petrificats. De lluny veig marxar el seu botxí: una medusa. Els seus tentacles en forma de filaments verinosos recorden les serps del cap del monstre homònim de la mitologia grega que va tallar Perseu. És per això que, en català, a mi m’agrada més utilitzar el nom de medusa en lloc de grumer per a aquests animals invertebrats que pertanyen al grup dels cnidaris, derivat del grec κνίδη (“ortiga”) -com les seves plantes inspiradores, són animals que també piquen.

Medusa o grumer
Medusa o grumer
 
Perseu i Jesucrist
Tal com ja passà a molts herois d’altres tradicions (des de Ròmul i Rem a Moisès i Jesucrist), Perseu va haver de sobreviure a la persecució i humiliació durant la seva infància. El seu padrí, Acrisi, rei d’Argos, només tenia una filla, Dànae. Desitjós perquè li donàs néts, consultà l’oracle de Delfos, el qual li respongué que de la seva filla naixeria una criatura que el mataria.

Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)
Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)

Davant un vaticini tan aclaparador, Acrisi féu construir una cambra subterrània de bronze i hi tancà Dànae. Això, però, no fou cap obstacle per a Zeus, que s’enamorà de la jove. Transformat en pluja d’or, entrà, a través d’un crui del sostre, a la cambra i aconseguí unir-se carnalment amb la jove. Al cap d’un temps nasqué Perseu. Les circumstàncies d’aquest natalici féu que el cristianisme veiés en la “virginal” Dànae la prefiguració de la Mare de Déu, que també fou fecundada miraculosament per l’Esperit Sant. És per això que el mite de la fecundació de Dànae va ser un dels més representats durant el Renaixement.

Dànae (Jan Gossaert)
Dànae (Jan Gossaert)
 
El pare de Dànae, Acrisi, no s’ho podia creure. Indignat com estava, matà la criada de la seva filla. Després, llançà la mare i el fill dins d’una arca. Des de la costa argòlida, el corrent els va portar fins a l’illa egea de Sèrifos, on un pescador anomenat Dictis els recollí. El germà d’aquest, Polidectes, el rei local, es va enamorà de Dànae. Perseu, però, li resultava un destorb. En créixer, per treure-se’l de sobre, l’enganyà perquè anàs a cercar el cap de Medusa, una de les monstruoses Gorgones. Estava convençut que moriria en l’intent. No havia tengut en compte, però, l’etimologia del nom de Perseu: πέρθω (“matar”).
 
Medusa i les Gorgones
Les Gorgones vivien a l’extrem occidental, a l’altra banda de l’Oceà Atlàntic. Eren tres, filles de divinitats marines -a la Ilíada, però, Homer només en parla d’una, que figurava a l’escut de Zeus. Es caracteritzaven perquè tenien ales, urpes i serps en lloc de cabells. L’única que era mortal i la més terrible de totes es deia Medusa, que seria el participi de present femení del verb μέδω (“pensar”, “governar”). Per tant, el seu nom significaria “la que governa”.

Medusa
Medusa
 
En la versió més coneguda del mite, Medusa era originàriament una jove d’una cabellera preciosa. Posidó es va enamorar d’ella i la va violar en un temple dedicat a Atena, la gran rival del déu de la mar. Després de descobrir tal profanació, la deessa va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma monstruosa que les seves germanes Gorgones. Així, els seus cabells es convertiren en serps i la seva mirada tingué el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. En tot cas, Medusa representaria l’arquetip de dona fatal (femme fatale).

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)
Les Graies
Perquè Perseu pogués aconseguir el cap de Medusa, Hermes i Atena acudiren al seu encontre i li proporcionaren una falç d’or i un escut de bronze del tot brillant. A més, li aconsellaren que, abans que res, anàs a veure les Graies. Tal com indica el seu nom en grec (γραίαι), les Graies eren unes dones “velles”, que mai no havien estat joves. Se les coneixia també com les Fòrcides, per ser filles de Cetus i Forcis, antic déu marí.

Graies
Graies
 
Les Graies només tenien un sol ull i una sola dent, que s’anaven passant -quan les altres dues no els tenien aprofitaven per dormir. Eren les guardianes encarregades de barrar el pas cap a les Gòrgones. Perseu, però, els robà l’ull i la dent i es negà a retornar-los-hi fins que no li donassin la informació per dur a terme la seva missió.
 
Pegàs
Finalment les Graies cantaren i digueren a l’heroi grec que primer havia de visitar unes nimfes de l’inframón que li donarien el casc de l’Hades (que feia invisible a qui se’l posava), unes sandàlies alades per poder volar i un sarró de cuir, on podria ficar el cap de Medusa. Amb tot aquest material, l’heroi grec es presentà davant les Gorgones, les quals es trobaven dormint. Aleshores, amb l’escut d’Atena que li serví de mirall, s’acostà d’esquena a Medusa i aconseguí decapitar-la sense ser petrificat. A continuació, del seu cap sortiren els fills que la Gorgona estava esperant de Posidó: el gegant Crisaor i el cavall Pegàs.

Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini, considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura de Perseu va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini. És considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
 
Pegàs no es convertiria en el company inseparable de Perseu, tal com surt representat en moltes pintures. L’animal es dirigí directament a l’Olimp per posar-se al servei de Zeus. Tanmateix, acabaria essent el cavall de Bel·lerofont, l’assassí de la Quimera. Sobre la seva etimologia no hi ha consens: uns la fan derivar de πηγή (“font”) en al·lusió a la font que rajà del cap de Medusa; i altres de l’adjectiu πηγός (“fort”, “robust”) pel seu portentós físic.

Naixement de Pegàs del cap de Medusa
Naixement de Pegàs del cap de Medusa

Havent aconseguit la seva empresa, Perseu tornà a casa acompanyat d’Andròmeda, a qui havia alliberat d’un monstre en passar per Etiòpia. No tingué contemplacions amb el seu enemic, el rei Polidectes. El deixà petrificat amb el trofeu que li havia encomanat. Després regalà el cap de Medusa a Atenea, que la va col·locar al seu escut per infondre por als enemics. Tal com havia vaticinat l’oracle, Perseu també es tragué de sobre el seu altre enemic, el seu padrí. El matà, però, per accident durant el transcurs d’unes competicions atlètiques en què se li escapà el disc que llançà.

Atena amb Medusa incrustada al seu escut
Atena amb Medusa incrustada al seu escut


Perseu erigí, així, en l’heroi que decapità Medusa. Per a Robert Graves, aquest mite simbolitza el moment de transició de la societat matriarcal, representada per la gorgona, a una societat patriarcal. Segons l’escriptor britànic, la màscara del monstre de les mil serps tenia la funció de mantenir els homes lluny dels misteris (sabers) reservats a les dones a l’antiguitat. Des de temps antics, però,  les Gorgones serviren com a amulets apotropaics, és a dir, per espantar els mals esperits. Solien ser representades en les façanes dels temples i en la decoració de ceràmiques, teles, monedes i armes.

Aquí teniu l'escena de la Medusa de la pel·lícula "Percy Jackson":



Articles del web relacionats:
Atles que sostenen el món
Sant Jordi, un mite universal
Femme fatale, l'origen del mite
Realment era verge, la Mare de Déu?
Ejaculacions divines
Les meduses de la indiferència

Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

Avui, 20 de gener, dia de sant Sebastià, no només parlam del patró de Palma, sinó també del dels gais. No debades, aquest religiós del segle III dC sempre ha estat representat quasi completament nu, amb un cos jove, vigorós i molt sensual i travessat per una munió de fàl·liques fletxes. Això ha bastat perquè el moviment homosexual se l’hagi apropiat per a la seva causa. També, però, el considera el seu protector contra la Sida.
 
Com Sant Jordi, Sant Sebastià és un dels il·lustres sants militars, els coneguts com a athleta Christi. I si sant Jordi fou associat amb Perseu, sant Sebastià fou assimilat amb l’arquer Apol·lo. Per aquest motiu, com el déu grec, des de temps antics va ser invocat com a protector contra la pesta –altres religiosos com Sant Roc també li feren competència en aquest àmbit.
 
Sant Sebastià agafa el nom de Sebastianus, que inicialment era un malnom que indicava procedència geogràfica, en aquest cas de  Sebaste, una població del centre de Turquia dita avui Sivas. Sebaste, però, prové del grec σεβαστός (“venerable”), que al món llatí equivalgué a augustus, que era el títol que adoptaven els emperadors romans.

Martiri de Sant Sebastià, per Andrea Mantegna, s. XVI
Martiri de Sant Sebastià, per Andrea Mantegna, s. XVI
 
Tanmateix, les fonts cristianes ens diuen que Sant Sebastià no era de Sebaste, sinó que era un “francès” nascut a Narbona devers la meitat del segle III. De gran s’educà a Milà, on es decantà per la carrera militar. El seu minut de glòria li arribà en temps de Dioclecià, l’emperador que protagonitzà la darrera incursió més violenta contra els cristians abans de la intermediació de Constantí. Aleshores, fent de guarda a la presó, Sebastià es dedicà a convertir al cristianisme els reclusos.
 
Quan Dioclecià s’assabentà de la feta, enfurismat, l’ordenà capturar i el féu fermar a un arbre perquè un grup d’arquers el matassin a fletxes. Un cop complit la missió, els seus botxins l’abandonaren, pensant que ja era mort. Qui s’adonà, però, que encara era viu, va ser una dona, Irene, que se’l va endur a casa per curar-lo. Així, Sebastià no trigà a recuperar-se i a tornar a fer de les seves. No havia après la lliçó. Un altre cop seria capturat pels romans, els quals, aquesta vegada sí, s’asseguraren de matar-lo. El seu cos acabaria essent enterrat un 20 de gener en una catacumba de Roma, la dita catacumba de Sant Sebastià, que també allotjava les restes de Sant Pere i Sant Pau. Avui, tanmateix, part de les seves relíquies es troben disseminades per les esglésies catòliques de tots els continents. I un trosset és a Palma.

Santa Irene guarint Sant Sebastià, per Georges de La Tour
Santa Irene guarint Sant Sebastià, per Georges de La Tour
 
Patró de Palma
A mitjan segle XVI, després de la guerra de les Germanies, Palma fou assetjada per una terrible pesta. Es donà la casualitat que en aquell moment va fer escala a ciutat un vaixell procedent de l’illa de Rodes amb centenars de persones que fugien dels atacs turcs.  Un dels viatgers era un clergue que portava un os del braç de Sant Sebastià. Aleshores els palmesans, desesperats, es posaren a resar amb devoció a aquell sant nouvingut. I els efectes no es feren esperar: en pocs dies la pesta començà a desaparèixer.

Sant Sebastià
Sant Sebastià
 
A l’hora de tornar a salpar, just quan el vaixell sortia del port, es desfermà una gran tempesta que impedí a la nau tot moviment. Es va interpretar que era perquè el tros de sant Sebastià volia quedar-se a la ciutat que havia salvat de la pesta. I així va ser. Com a amulet que havia estat, li reservaren un lloc a una bella capella que li feren a la Catedral. Amb aquests antecedents, el 1634 aquell sant tan benefactor fou declarat patró de Palma. El sarau actual de les festes de Sant Sebastià naixeria el 1979, en temps del batle Paulí Buchens.

Articles del web relacionats:
Mestre en Gai Saber
Els romans ja perdien oli
Homosexualitat i mitologia
-
 Els orígens del cristianisme

Amb motiu del dia de Sant Sebastià, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014), on sobre etimologies de màrtirs.



Les Meduses de la indiferència

Article publicat a l'Ara Balears (04/05/2015)

Avui l’antiga Mare Nostrum romana ja és coneguda com a “Mare Mortum”. Així la batià fa dues setmanes l’humorista gràfic El Roto en una de les seves enginyoses vinyetes arran del darrer drama humanitari a les costes de Líbia. Prop de nou-cents africans moriren ofegats fugint de la misèria i del terror en bolcar el pesquer en el qual viatjaven. Es tracta d’una de les majors tragèdies viscudes a les portes d’Europa. Amb l’eslogan “Més de dos TitànicAmnistia Internacional ja s’ha afanyat a recordar que només en 2014, 3.400 persones perderen la vida al Mediterrani. La quantitat representa més del doble dels desapareguts el 1912 a l’oceà Atlàntic en aquell llegendari creuer de luxe, el més gran del seu temps.

La indiferència de la UE
La indiferència de la UE
 
Amb tot, un segle abans del Titanic, Occident també vessà llàgrimes –i no de cocodril- per una altra hecatombe nàutica. L’estiu del 1816 la fragata francesa Medusa naufragà en aigües del Senegal. El seu objectiu era prendre possessió de les antigues colònies africanes que els francesos havien recuperat dels anglesos arran de la fi de les Guerres Napoleòniques. L’expedició era formada per militars, funcionaris i, com era costum a l’època, per diversos científics que duien material d’observació.

Llàgrimes de cocodril
Llàgrimes de cocodril
 
Una violenta tempesta i continus errors del capità, que portava anys sense navegar, conduïren Medusa a la deriva. Aleshores la tripulació, presa pel pànic, es lliurà a l’alcohol fins a emborratxar-se i decidí utilitzar els bots salvavides. Es desentengué, però, de la resta de passatgers, considerats socialment inferiors. Aquells nàufrags s’aferraren a un rai, que, amb els seus vint metres de longitud, es convertí en un autèntic infern. Dels seus 150 ocupants només en sobrevisqueren quinze. Els que anaven armats mataren almanco seixanta-cinc dels seus companys, al·legant que s’havien amotinat. Els malalts o ferits foren llançats a la mar. També hi hagué casos de suïcidis. Cada dia que passava, la fam i la set feien estralls. Els mariners es veren en l’obligació de beure’s la seva pròpia orina i de practicar el canibalisme.

Al cap de tretze dies navegant sense rumb, els quinze supervivents albiraren una embarcació que s’acostava a ells. Era l’ajuda que el capità desertor, ja al Senegal, havia enviat no tant per rescatar-los, sinó més aviat per recuperar diversos barrils amb or que contenia el rai. El 1817 dos d’aquells supervivents escrigueren un llibre titulat “Naufragi de la fragata La Medusa”. El relat denunciava tant la negligència i la covardia del capità com l’atrocitat dels mariners aterrits i ebris. La seva publicació va escandalitzar i commoure profundament l’opinió pública francesa.

El naufragi d'Àfrica
El naufragi d'Àfrica
 
Enmig d’aquest clima d’indignació, un artista de vint-i-vuit anys, Théodore Géricault, àvid de reconeixement social, volgué immortalitzar aquella terrible odissea amb un gran quadre. L’escena triada fou el dramàtic moment en què els supervivents albiren el vaixell salvador, tement no ser vistos. L’obra, d’un colpidor realisme, s’exposà l’agost de 1819 en el Saló de París. Per burlar la censura, portà per títol “Escena d’un naufragi”. Tanmateix, tothom la va saber llegir entre línies. Lluís XVIII, representant de la restaurada monarquia borbònica, fou acusat d’indiferència envers els seus súbdits. A més, a ningú no se li escapà que el desencadenant d’aquell desastre nàutic havia estat un inepte capità “col·locat” només per ser un fervorós monàrquic. Tan sols, però, a pesar de ser declarat culpable, va ser condemnat a tres anys de presó.

El rai de la Medusa
El rai de la Medusa (Théodore Géricault)
 
El quadre de Géricault, màxim exponent del Romanticisme, s’erigí en una impressionant al·legoria d’una França a la deriva després de la caiguda de Napoleó. L’historiador Michelet no en tengué cap dubte: “En aquest rai s’hi va embarcar tot França, tota la nostra societat”. Avui, gairebé dos-cents anys de la seva realització, altres Meduses ens toquen de ben a prop en la nostra Mediterrània, antic gresol de civilitzacions. Tal com passà en el rai francès, els actuals “capitans” europeus també deixen abandonats a la seva sort milers d’immigrants africans considerats socialment “inferiors”. I mentre ens solidaritzam amb les víctimes de Charlie Hebdo o amb les de la tragèdia aèria de Germanwings, miram de reüll la realitat que tenim davall dels nostres peus.
 
El naufragi de la UE
El naufragi de la UE

En la mitologia grega, la Medusa era un ésser monstruós de mirada petrificadora que fou decapitat per Perseu. Igualment, ara nosaltres tenim els sentits petrificats en forma d’ indiferència amb tantes Meduses que circulen per aquest nostre cementeri marítim ja conegut tristament com a “Mare Mortum”. Encara estam esperant un heroi per acabar amb elles.

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)

La indiferència europea
La mirada petrificada d'Europa


"Guernica 2015". Per Javcho Savov.

Aquí teniu una interessant entrevista de Leila Nachawati, de la Universidad Carlos III de Madrid. Ell assegura que "La imatge dels siris ofegant-se en el Mediterrani és la fi de la civilitzacció occidental".

La crisi dels refugiats també està relacionada amb el mite d'Europa. Així ho explica Jordi Llovet en aquest article.

Tampoc no us podeu perdre aquest article escrit per dues alumnes de batxillerat humanístic d'un institut de Catalunya, Kènia Sanz i Carla de la Roja. Es titula "Mar Egeu o llacuna Estígia".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



I aquí teniu una magnífica cançó de Joan Dausà sobre la crisi humanitària a la Mediterrània:



Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
El rapte d'Europa
Eneas a les portes d'Europa
Meduses que petrifiquen

 


Sant Jordi, un mite universal

La tradició catalana situa el mite de Sant Jordi a Montblanc. Un dia aquest poble del sud-est de Catalunya va rebre la visita d'un drac immens i terrible. Per tal d'apaivagar-lo, els seus habitants varen decidir lliurar-li periòdicament una persona triada a l'atzar. Aquella macabra rifa volgué que un dia la víctima fos la mateixa filla del rei, una bella princesa. La jove acceptà amb resignació el seu fatídic destí, però en el camí se li va aparèixer un cavaller fort i valent, muntat dalt d'un imponent cavall blanc, amb una llança a la mà. Després d'un dur combat amb el monstre, aquell nouvingut va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixà el drac mig mort. A continuació, l'arrossegà fins a la plaça de la vila per acabar-lo de rematar. De la sang de l'animal en sortí un roser amb una rosa vermella, que el cavaller tallà per oferir-la a la princesa.
 
Per agrair-li una gesta tan admirable, el rei va voler casar la seva filla amb aquell salvador enviat per la Providència. L'home, però, ho rebutjà dient que ell no era digne de tal honor. Aleshores s'acomiadà de tothom i desaparegué tan misteriosament com havia aparegut. Tanmateix, aquest relat català és l'enèsima versió d'un mateix mite: l'heroi que salva una princesa d'un monstre, representant el triomf del Bé sobre el Mal. El seu rastre es pot resseguir en moltes cultures de l'antiguitat. A Mesopotàmia tenim Marduk i el monstre Tiamat; a Egipte, el déu Horus contra Seth; i a Grècia hi ha l’epopeia de Perseu.
 
Perseu i les andròmines
Després d’haver decapitat Medusa als confins occidentals, Perseu tornà cap a casa, a l’illa egea de Sèrifos. En passar per les costes d’Etiòpia, que en l’antiguitat ocupava part de l’actual Líbia, l’heroi grec va haver de fer una aturada per salvar Andròmeda (“la que governa els homes”), la filla del rei Cefeu i de Cassiopea. La jove es trobava encadenada nua a una roca per culpa d’una ofensa de la seva mare a Posidó.

Cassiopea s’havia vanagloriat davant les nimfes nereides de ser més bella que elles. Les nimfes ho feren saber al seu protector, el déu del mar, el qual, irritat, envià un monstre marí que assolà Etiòpia. Un oracle havia vaticinat la fi de la desgràcia si Andròmeda era exposada com a aliment al monstre. El rei Cefeu, obligat pels seus conciutadans, no va tenir més remei que encadenar la seva filla a una roca. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, amb el temps, el relat del rescat d’Andròmeda va sembla tan fabulós, que es creà la paraula andròmina com a sinònim de cosa inútil o embolic.
 
Perseu i Andròmeda (Joachim Wtewael, 1611)
Andròmeda alliberada per Perseu, pintada per l’artista holandès Joachim Wtewael el 1611. Els pintors renaixentistes van associar sovint, erròniament, el vol de Perseu amb el cavall alat Pegàs. En la tradició dels mites grecs, Perseu vola amb les seves sandàlies alades. / Museu del Louvre, París

La primera referència coneguda de Sant Jordi data del segle IV. El personatge es confon amb un Jordi de Capadòcia, un militar romà convertit al cristianisme i mort el 303 sota l’imperi de Dioclecià per no voler abjurar de la seva fe. Al final aquest màrtir oriental de nom marcadament agrícola - Γεώργιος significa “pagès”- esdevindria un dels sants laics europeus més venerats. La seva figura es va difondre sobretot a partir de la Llegenda àuria (1246) del frare dominic Jacob de Voragine. Aquest llibre situa el cavaller a Silene (Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i que vol devorar la filla del rei.
 
A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles per ajudar comptes i reis amb una lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella. El sant acabaria convertint-se en el patró de Catalunya i de països com Anglaterra i Portugal –els cavallers templers també adoptaren el seu símbol, la creu vermella sobre fons blanc. L’Església romana establí que la seva mort se celebraria cada 23 d’abril Al segle XIX, amb la Renaixença, la llegenda d’aquest màrtir es prestà a una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d’aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l’invasor.

Sant Jordi matant el drac
Sant Jordi matant el drac
 
La diada de la rosa
El 1926 Alfons XII va fixar un 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes, com la Fiesta del Libro Español. El 1930 es va passar al 23 d’abril, solapant-se així amb el dia de Sant Jordi. Amb aquesta data es commemorava la mort de l’insigne escriptor castellà, que feliçment coincidia amb la de William Shakespeare, també mort el 1616 -en realitat, però, el dramaturg anglès va finar 10 dies més tard, un 3 de maig, ja que Anglaterra no va adoptar el calendari julià fins el 1752.

El dia del llibre i la rosa
El dia del llibre i la rosa
 
Abans que es fusionàs amb el dia del Llibre, a les terres de parla catalana el dia de Sant Jordi ja era considerat la festa dels enamorats, l’equivalent al castellà Sant Valentí. La tradició de regalar una rosa aquest dia no té un origen gaire clar. Amb tot, alguns historiadors creuen que prové de la Fira de la rosa que se celebrava al carrer del Bisbe de Barcelona –a finals d’abril i durant el maig és quan la floració de rosers es troba en la seva màxima esplendor. Al segle XVIII la fira es convertí en una cita obligada per a nuvis i recent casats, de manera que també es conegué com la Fira dels Enamorats.
 
A partir del 1914 la Mancomunitat va promoure l’oferiment de roses el dia de Sant Jordi. Així aquesta pràctica s’erigí en un dels trets distintius de la cultura catalana, que a poc a poc està arrelant en països ben llunyans, com el Japó. Des de 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi’s Day, impulsat per l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya. El 1995 la Unesco va declarar el 23 d’abril com el Dia Internacional del Llibre.

Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)
Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Sant Jordi.

En aquest article trobareu més informació sobre el mite de Sant Jordi.

Aquí teniu un article d'Albert Om que parla sobre la lectura el dia de Sant Jordi. Aquest altre article també és interessant. Igual de recomanable és aquest article de la revista Mètode.

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu aquest altre article "Estimar té un preu"

Poema de Miquel Martí i Pol
Poema de Miquel Martí i Pol
Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
Atles que sostenen el món
Meduses que petrifiquen

L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. Amb tot, el seu esperit sí que es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Els seus protagonistes són ésser extraordinaris (déus i herois) de temps remots i fabulosos. En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atés que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “Un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:

- Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules del psicòleg Karl Gustav Jung.

- Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
 
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
 
Teoria al·legòrica
Va ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
 
Lectura pseudo-racional dels mites
El seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
 
Evemerisme o historicisme
El seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
 
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. Tanmateix, en segons quins casos, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que la figura d’Europa raptada pel toro (Zeus) és la imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.

Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:


Atles que sostenen el món

En la mitologia grega el món era sostingut per Atlas (o Atlant), un tità germà del famós Prometeu. Després d’haver-lo tengut com a rival en la famosa titanomàquia, Zeus el castigà a sostenir la volta celeste sobre les seves espatlles –el nom d’Atlas prové d’una paraula grega que significa precisament “sostenir”. La primera escultura on surt representat Atlas patint aquest turment data del segle II. És l’Atlas Farnesi, actualment al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols (Itàlia).

Estàtua d'Atlas al centre Rockefeller (Nova York)
Estàtua d'Atlas al centre Rockefeller (Nova York)


Amb l’arribada del Renaixement i la pertinent recuperació de la cultura clàssica, es va començar a utilitzar la imatge d’Atlas a les obres cartogràfiques. Amb tot, va ser a partir del segle XVI quan el nom del tità passà a designar una col·lecció de mapes (en aquesta ocasió, en català, la desinència –as passà a –es.

Fou al 1595, amb la publicació d’un llibre del cartògraf flamenc Gerardus Mercator, que la paraula atles tingué una àmplia difusió ja amb el seu nou significat –el llibre es digué Atlas siue cosmographicae meditationes de fabrica mundi et fabricati figura. A pesar que a la portada hi sortia la figura d’Atlas, amb aquest nom, es creu que, en realitat, l’autor volia homenatjar un extraordinari astrònom de l’antiguitat, natural de Líbia, que curiosament també s’anomenava Atlas.

 

Portada d'Atlas Mercator
Portada d'Atlas Mercator


Avui en dia, en anatomia, atles també és el nom que rep des del segle II la primera vèrtebra cervical que sosté el cap, tal com feia el personatge mitològic amb la volta celeste. En el camp de l’arquitectura, s’anomenen atlants les columnes masculines.

Atles (vèrtebra)              Atlants en l'arquitectura
        Atles (vèrtebra)                                                         Atlants en l'arquitectura      


Atlas, però, també és el nom d’una serralada del nord del Marroc. El seu origen el trobam en un episodi protagonitzat per Perseu. Després d’haver-se fet amb el cap de la Medusa, de mirada petrificant, l’heroi grec s’aturà a descansar prop de l’estret de Gibraltar, al regne d’Atlas. Segons algunes versions, en veure’l, Atlas recordà una profecia de la deessa Temis no gaire bona relacionada amb l’arribada d’un fill de Zeus. El tità de seguida ordenà a Perseu que fugís del seu regne. L’heroi, molest, li ensenyà el cap de la Medusa que, a pesar d’estar morta, continuava tenint els mateixos efectes. És així com Atlas es va convertir en pedra, en una serralada.

Perseu ensenya la cara de la Medusa a Atlas
Perseu ensenya la cara de la Medusa a Atlas


Aquest mite segurament naixé de la fascinació dels grecs per l’altura d’aquesta serralada. I és que els grecs suposaven més bé que Atlas complia el seu càstig davall la Terra, submergit en aquell desconegut mar que es veia després de l’estret de Gibraltar –fins aleshores els hel·lens només es movien per la Mediterrània. És per aquest motiu que el poeta Hesíode l’anomenà mar d’Atlas o oceà Atlàntic. Per aquesta mateixa regla de tres, el suposat continent perdut, que havia quedat submergit en aquell mar, s’anomenà Atlàntida. I avui, en record d’aquell immens oceà, els impressionants vaixells que creuen tots els mars del món es diuen transatlàntics.

Atlas Turned to Stone d’Edward Burne-Jones, 1878
Atlas Turned to Stone d’Edward Burne-Jones, 1878


Atles Català
La cultura catalana disposa d’un tresor cartogràfic, l’Atles Català, considerat l’obra mestra de la cartografia medieval europea. Els seus autors són Abraham i Jatufà Cresques, dos jueus, pare i fill, que visqueren al Call Major de Palma al segle XIV. Aquest altes, que avui dia es pot consultar a la Bibliothèque Nationale de París, fou un regal que el 1373 l’infant Joan, fill del rei Pere el Cerimoniós, encarregà fer per al rei Carles V de França. A part de la seva sorprenent precisió en la cal·ligrafia de costes i rutes, l’Atles Català destaca per ser el primer on apareix la rosa dels vents.

Atles català
Atles català


El 1391, arran del saqueig del Call Major, Jatufà es convertí al cristianisme amb el nom de Jaume Ribes. Alguns estudiosos asseguren que aquest Jaume Ribes va ser el que a la dècada de 1420 va contractar l’infant Enric el Navegant de Portugal com a coordinador de l’escola naval de Sagres, la qual, amb el temps, esdevindria un dels puntals de l’expansió de l’imperi colonial lusità.

A l’hora de buscar una explicació a tant d’enginy cartogràfic, cal tenir present que en temps de la família dels Cresques el port de Palma era un dels més actius de la Mediterrània. És de suposar, doncs, que els jueus mallorquins es beneficiaren dels coneixements geogràfics de mercaders i mariners arribats de terres llunyanes. Aquests fets han portat a assegurar que el món fou dibuixat a Mallorca.

Articles del web relacionats:
Titànic, la maledicció d'un nom
Meduses que petrifiquen

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px