Banner Top

Ars amandi, el primer manual per lligar

Ars amandi (“L’art d’estimar”), datat de l’any 2 aC, és el primer manual per lligar de l’antiguitat. El seu autor és Ovidi, també conegut per les seves Metamorfosis. Aquesta obra va suposar un punt d’inflexió en la sexualitat femenina romana. Per primera vegada es deia que la dona havia de tenir plaer en les relacions sexuals. Amb tot, alguns dels seus fragments són del tot masclistes. Aquí els teniu en traducció de Teresa Puig:

“Que cada una es conegui a si mateixa. Segons el cos que tingueu, agafeu determinades postures. Una mateixa posició no s’adapta a totes les dones. La que sigui bonica de cara, que jegui cara amunt. Les que estiguin contentes de la seva esquena, que es mostrin d’esquena [...]. La dona que hagi de ser admirada pels seus amples malucs, que es posi de genolls sobre el matalàs flexionant suaument el cap enrere. Si les cuixes de la dona són juvenils i els pits no tenen cap defecte, l’home s’estarà dret i ella s’ajaurà en un llit inclinat”.

pompei eros affresco 620x330Escena eròtica (Pompeia, Museu Arqueològic de Nàpols)

Ovidi també diu que la dona ha de fingir en l’acte sexual:

“Que la dona, deixant-se anar, senti plaer des del moll de l’os i que els amors agradin a tots dos igual. Que no cessin les paraules tendres ni els dolços murmuris. No calleu les expressions excitants enmig dels jocs. Fins i tot tu, aquí la natura t’ha negat sentir el plaer de Venus, fingeix dolços plaers amb crits falsos. Infeliç la dona que té insensible la part amb què tots dos, home i dona, han de gaudir conjuntament! Quan fingeixis, vigila només que no se’t descobreixi: fes-ho creïble amb el moviment i amb els ulls mateixos. Que les teves paraules i el teu panteix li demostrin com t’agrada [...]. No deixis entrar llum a la teva cambra amb les finestres ben obertes: és millor que moltes parts del teu cos quedin ocultes”.

L’autor d’Ars amandi, també conegut com a Ars amatoria, assegura que les dones que millor practiquen el sexe són les de més edat. Ho argumenta de la següent manera:

“Elles arreglen amb refinament els desperfectes del pas dels anys, es cuiden per no semblar velles i fan l’amor amb mil postures, al teu gust: cap pintura mostra més modalitats. Amb elles s’experimenta plaer sense provocar-lo; l’home i la dona han de gaudir del plaer per igual. Odio aquelles unions que no els satisfan a tots dos [...]. Odio la que s’entrega a l’home perquè toca i, seca com està, va pensant en les labors. Aquest plaer que es dóna per obligació no m’agrada: que cap dona s’uneixi per obligació.

M’agrada escoltar els seus crits que delaten plaer, que em demani que vagi més a poc a poc o que em retingui; m’agrada veure els ulls vençuts de l’estimada fora de si; que defalleixi i que no vulgui que l’acaroni més. Aquests béns la natura no els ha concedit a la primera joventut, sinó que solen venir després dels set lustres”.

unnamedEscena eròtica (Pompeia, Museu Arqueològic de Nàpols)


A l’hora de lligar, tanmateix, Ovidi s’apropia de l’actual perfil del “mascle alfa”:

“Potser primer es resistirà i et dirà `pocavergonya’. Però per més que lluiti, ella voldrà ser vençuda. Això sí, procura que la teva fogocitat no danyi els seus llavis delicats i vigila que no es pugui queixar de duresa [...].

Encara que l’anomenessis violència, aquesta violència agrada a les dones. El que els agrada, desitgen donar-ho sovint per la força. Qualsevol que és violada amb un sobtat atac de passió, gaudeix i considera un regal aquesta vilesa. En canvi, aquella que, podent haver estat forçada, en surt intacta, encara que fingeixi alegria en el seu rostre, estarà trista”.

conocer arte prohibido gabinetes secretos xlsemanal 3Escena eròtica (Pompeia, Museu Arqueològic de Nàpols) 

Exili
Ovidi va patir la nova política moralista de l’emperador Octavi August. L’any 8 dC, amb cinquanta anys, va ser condemnat a l’exili, a Tomis, a la riba del mar Negre, a l’actual Constança, Romania. En els seus escrits, el poeta romà n'explica les raons amb dos mots: carmen et error ("un poema i una equivocació").

Els estudiosos creuen que el carmen (“poema”) va ser l’Ars amandi, clarament contradictori amb els valors de regeneració moral propugnats per August. Amb tot, el poema s’havia publicat set anys abans. Allà on no hi ha unanimitat, en canvi, és en la interpretació de l’error d’Ovidi que el va portar a l’exili. Una possibilitat és que el poeta fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August que també fou castigada amb el desterrament. La resolució implacable de l’emperador fou renovada pel seu successor, Tiberi.

OvidiEstàtua d'Ovidi a Constànça (Romania)

Després de deu anys d’exili, Ovidi moriria el 18 dC lluny de la seva pàtria, consumit per la nostàlgia. Tenia 61 anys. De res serviren les súpliques i les adulacions primer a August i després a Tiberi amb l’esperança d’aconseguir el perdó i poder tornar a la capital. A l’exili l’autor d’Ars amandi va escriure alguns dels versos més bells de la literatura llatina, que va recollir en les obres Tristia (“Tristes”) i Ex Ponto (“Pòntiques”). És molt colpidor l’inici de Tristia:
 
Cum subit illius tristissima noctis imago,                
qua mihi supremum tempus in urbe fuit,
cum repeto noctem qua tot mihi cara reliqui,
labitur ex oculis nunc quoque gutta meis.
 
“Quan m’assalta el tristíssim record d’aquella nit,
en la qual vaig viure el meu últim instant a la ciutat,
quan recordo la nit en la que vaig abandonar tot el que estimava,
encara avui una llàgrima rellisca dels meus ulls”.

L’episodi d’Ovidi inaugurà a Europa la censura de caire moral. Tanmateix, August no se sortí amb la seva, ja que l’Ars amandi aconseguiria arribar a les nostre mans avui.

El periodista i escriptor català Víctor Amela ha recrelat el conflicte que va tenir Ovidi amb August en el llibre “Amor contra Roma” (Ediciones B, 2014). Aquí teniu un tast d'aquesta obra:

 

Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula "Ovid And The Art Of Love" (2020).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (16/02/2018), reflexion sobre l' "apassionant" món de la parella. Ho faig a partir del llibre d'Erich Fromm "L'art d'estimar":

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/02/2019) reflexion sobre el poliamor en l'actual societat líquida:

Aquí teniu un article del divulgador Xavier Sierra que parla de l'art d'estimar d'Ovidi.

També és recomanable aquest article titulat "Sexe, mentides i cites d'Ovidi".

Aquest article parla sobre els set secrets del sexe a l'antiga Roma.

Aquest altre article dona més informació sobre la sexualitat a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:

Vade retro, Satanàs!

És temps de Sant Antoni, és temps del parlar de dimonis. Per als grecs, el δαίμων era una “divinitat interior”, una espècie d’àngel de la guarda que guiava els pensaments i les accions dels homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa al seu δαίμων –curiosament, en grec, felicitat és εὐδαιμονία, és a dir, “bon àngel de la guarda”.

En llatí, l’equivalent del δαίμων fou genium, derivat de gigno (“engendrar”), d’on tenim geni. El cristianisme, en l’intent d’imposar el seu monoteisme, consideraven aquesta figura com un déu alternatiu a l’únic Déu possible. Així, aquella bondadosa veu interior esdevingué l’expressió d’un dimoni malvat, l’encarnació del mal.

Llucifer o Fòsfor
Els cristians també s’apropiaren d’un altre terme pagà, Llucifer, associat amb el Fòsfor grec. Segons la mitologia clàssica, Fòsfor (< φως + φερω, “el portador de la llum) era fill del tità Astreu i de la titànida Eos (“l’aurora”). Era representat com un jove amb una torxa a la mà, que apareixia al cel poc abans de l’aurora i tancava la marxa dels estels –per això també és conegut com a Eòsfor (Εωσφόρος). Els romans adoptaren Fòsfor amb el seu homònim llatí, Lucífer o Llucifer (< lux + fero). Aquest epítet, però, també s’assignà al planeta Venus, que, a l’alba, anuncia el nou dia.

 

L'Aurora (Guido Reni)
L'Aurora (Guido Reni)
 
En la tradició cristiana, el nom de Lucífer apareix per primera vegada en un text del profeta Isaïes de la Vulgata, la traducció de la Bíblia, del grec al llatí, que féu Sant Jeroni al segle V. Aparentment, aquest text (Is 14.12-14) parlava d’un rei que no creia en el déu hebreu Iahvè. Els pares de l’Església, però, l’identificaren amb l’àngel caigut: Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae! (“Com has caigut del cel, Lucífer, fill de l’Aurora!”).

El príncep dels àngels que s’encarregà de plantar cara a Lucífer va ser l’arcàngel Sant Miquel, la festivitat del qual és el 29 de setembre. D’aquell combat ha quedat l’expressió col·loquial “s’envestiren com a dos llucifers”. Avui l’arcàngel Sant Miquel es troba present en nombroses representacions artístiques, una d’elles és l’estàtua de bronze dalt del castell de Sant'Angelo de Roma.

arcangel1

Sant Miquel Arcàngel, de Guido Reni

Un querubí
Segons alguns mites hebreus no bíblics, Lucífer o Luzbel era un àngel (ἄγγελος, “missatger”) molt bell (un querubí), però superb, que s’havia rebel·lat contra Déu per ocupar el seu lloc. Amb tot, l’arcàngel sant Gabriel va aconseguir aturar-li els peus. Un cop expulsat del Cel, fou enviat a l’Infern (< inferus, -a, -um, “de sota”) juntament amb la resta d’àngels rebels.

Satanàs i l'infern
Satanàs i l'infern

Lucífer se sol confondre amb Satanàs. Amb tot, el judaisme fea distincions. Lucífer és el nom del “Príncep dels dimonis” com a àngel abans de la seva caiguda; i el nom de Satanàs (“adversari” en hebreu) és el que adoptà després. A l’Antic Testament Satanàs també seria identificat amb el monstre Leviatan (“cargolat” en hebreu) i amb Belzebú (“el senyor de les mosques” en hebreu) -des d’antic aquests insectes dípters, transmissors de moltes malalties, ja tenien mala fama.

Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)
Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)


A pesar que el judaisme considerava Lucífer i Satanàs com a dues entitats separades, el cristianisme els fusionà per identificar-los amb el Diable (< δια+βαλλω, el “calumniador”; literalment vol dir el que “llança” alguna cosa “a través de”, i d’aquí “el que divideix). Una alteració de la paraula diable és diantre, utilitzada en exclamacions com “Que diantre fas!”. Antigament hi havia la superstició que si esmentaves l’ésser maligne et podia passar alguna cosa dolenta. És per això que es va optar per aquest eufemisme.

La destrucció de Leviatan
La destrucció de Leviatan

Antigament es creia que mai no es podia pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè podria aparèixer en sentir-se invocat. “Anomeneu un dolent i al punt el tendreu present”, diu la dita. És per això que a Satanàs li sorgiren tants de sinònims.

Pan en el Pandemonium
La imatge aterradora de Satanàs, que triomfà durant l’edat mitjana, es començà a perfilar a partir del segle VI arran de les reflexions teològiques del papa Gregori Magne, un dels Pares de l’Església llatina. Aleshores també es començà a parlar dels éssers del mal, els dimonis. Aquests anaren adquirint trets iconogràfics d’animals procedents de mites pagans, com el Pan grec


Pan (Faune)
Pan (Faune)
 
Al segle XVII el palau de Satanàs a l’infern ja tengué un nom: Pandemonium. Aquest cultisme fou encunyat el 1667 pel poeta anglès John Milton en el seu poema èpic Paradise lost (“El paradís perdut”) a partir de πᾶν i de δαίμων. Es tracta d’una epopeia sobre la caiguda de l’ésser humà d’acord amb la tradició judeocristiana. Relata, per tant, la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la seva posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. Avui en dia pandemoni es fa servir per definir un lloc amb molt de renou i desordre.

Pan
Pan

Exorcismes contra els energúmens
Una altra paraula associada amb el dimoni és energumen –és el participi passiu d’ἐνεργέω, “obrar”, i literalment significaria “qui és treballat dins ell mateix”. Els romans adoptaren del grec l’energumenus per al·ludir a les persones que patien epilèpsia o algunes histèries. Amb l’arribada del cristianisme, es va creure que aquestes persones estaven posseïdes pel dimoni. Aleshores, per expulsar-lo d’aquells pobres cossos es va recórrer a uns conjurs anomenats exorcismes (< ἔξω, “fora” + ὄρκος, “jurament”). Qui no recorda la famosa escena de la nina de L'exorcista (1973)!

 

Una de les frases bíbliques més utilitzades en els exorcismes va ser Vade retro Satana (“Torna-te’n enrere, Satanàs”). Segons l’evangeli de sant Marc (8,33) de la versió llatina de la Vulgata, són les paraules que va adreçar Jesús a Pere. Avui vade retro es fa servir per expressar rebuig cap a algú o alguna cosa, mentre que energumen ha passat a designar un individu furiós o sense educació.
 
Durant l’edat mitjana els heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”), que renegaven del Déu cristià, solien ser acusats de pactar amb el dimoni per lliurar-li la seva ànima després de morts. La Inquisició no dubtà a perseguir-los per aquest motiu. Avui l’expressió “pactar amb el diable” implica prendre una decisió arriscada i de conseqüències perilloses. 

Dràcula i el dimoni
Durant l’edat mitjana els dracs eren considerat bèsties infernals. Tenint en compte això, no és d’estranyar que, en romanès, drac sigui el nom que es dóna al dimoni. En aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres. Així, per dir “el Dimoni” afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre “el” (com si diguéssim “dimoni-el”). El resultat, per tant, és Dracul.

Vlad Țepeș, el vertader Dràcula
Vlad Țepeș, el vertader Dràcula


El nom de Dracul està relacionat amb Vlad Tepes, un personatge sinistre que al segle XV fou príncep de Valàquia, un territori al sud de Romania que, juntament amb Moldàvia i Transsilvània, formà l’antic regne de Romania. Al llarg de set anys com a sobirà, Tepes va declarar la guerra a hongaresos i turcs, els quals volien conquerir el seu poble. Es va guanyar el sobrenom de "l'Empalador" per la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los, és a dir, fent travessar els seus cossos amb un pal de fusta que després es clavava al terra. D’aquesta manera, els cossos d’aquells presoners eren exposats a la vista del poble fins que es podrien. La llegenda diu que Vlad Tepes sucava pa en un recipient amb sang de les seves víctimes.

 

Dràcula
Dràcula


Amb aquests mètodes tan cruels no és d’estranyar que aquell príncep romanès acabàs essent conegut com a Dracul (“el dimoni”). El 1897 la seva figura serví d’inspiració a l’escriptor anglès Bram Stoker per a la seva terrorífica novel·la Dràcula, on Dracul és presentat com un vampir, terme d’origen eslau i d’etimologia incerta.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre un llibre titulat "Diccionari infernal".

Aquest article de l'Ara Balears, de l'historiador Biel Mayol, parla de l'origen del dimoni festiu a Mallorca.

Aquí teniu un anunci de Nike (2009) on el Príncep de les tenebres apareix a la terra per destruir el més bell del jocs, el futbol:

 

Aquí teniu la història del dimoni cucarell explicada per Guillem d'Efak:


Aquí teniu la conferència que vaig impartir a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018) titulada "Dimonis, del món clàssic a l'actualitat":




Articles relacionats:
Realment existeix l'infern?
La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
Qui era sant Antoni?
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-Els orígens del cristianisme
-A la recerca del paradís perdut
-L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi

 

Romàntics, no em vengueu amb romanços!!!

Roma està més present que mai en el nostre llenguatge quotidià. Quan estam cansats de sentir arguments espuris, etzibam al nostre interlocutor: “No em venguis amb romanços!” Per entendre el significat d’aquesta locució hem de parlar primer de les llengües romàniques, és a dir, d’aquelles llengües que deriven del llatí vulgar que es parlava a l’Imperi Romà i que es diferenciaven d’altres ja existents com el fràncic de França.
 
Els filòlegs no es posen d’acord sobre quantes llengües romàniques hi ha. No debades, el nombre pot variar en funció de la distinció que es faci entre llengua i dialecte,  és a dir, variants d'una mateixa llengua que, amb tot, permeten la comunicació (διά, “a través de” + λογος, “paraula”) entre els seus parlants. En general, però, es parla de dotze llengües romàniques:
  • Península ibèrica: espanyol (o castellà), galaicoportuguès, aragonès (parlat en zones del Pirineu aragonès), asturlleonès (també dit asturià, lleonès o bable, parlat a les zones rurals d’Astúries i Lleó) i català (amb més de nou milions de parlants, és la llengua número 88 més parlada del món, d’entre unes 6.000).
  • França: francès i occità (anomenada també com a “llengua d’Oc”, és l’antiga llengua trobadoresca d’Europa que avui compta amb moltes varietats, entre elles, gascó, provençal, llemosí o aranès, parlat a la Vall d’Aran, al nord-oest de Catalunya).
  • Itàlia: italià, sard (Sardenya)
  • Suïssa: a més del francès, en una petita regió es parla el retoromànic (o ladí, romanx o friülà) i el franco-provençal, també anomenat arpità (amb 60.000 parlants, la majoria gent gran, avui es troba en perill d'extinció).
  • Europa de l’Est: romanès (Romania).
Mapa de les llengües romàniques
Mapa de les llengües romàniques
 
Fins a les acaballes del segle XIX, a la costa est de l’Adriàtic es parlava el dàlmata. El seu últim parlant, Tuone Udaina (Antoni Udina), morí l’any 1898 als setanta-set anys.
 
El romanès és l’única llengua romànica que heretà la denominació etimològica dels romans. Tanmateix, el nom de país, Romania, és de creació recent. Valac era la denominació popular fins al segle XIX. 

Essent filles del llatí, les llengües romàniques també són conegudes com a neollatines. Els romans es referien al seu idioma amb el nom de llatí ja que la zona on es fundà Roma, al centre de la península itàlica, era el Latium. El fet que, a partir del segle XVIII, amb la Il·lustració, el llatí fos considerat, juntament amb el grec, una llengua d’alta cultura, originà en castellà l’expressió “saber latín” en al·lusió a una persona culta, astuta. En català també tenim l’expressió “va llatí” per dir que una cosa funciona de manera llisa, sense entrebancs. Per exemple: Aquesta màquina no va llatina.
 
Primers documents en romanç
Al segle IV, amb la caiguda de l’Imperi romà d’Occident, s’afluixaren els lligams dels seus diferents pobles. Fou així com el llatí de la gent del carrer anà fragmentant en dialectes, que, cap a finals del segle VIII, reberen el nom de rusticae romanae linguae (és a dir, llatins rurals, de poble). Aquesta diversitat dialectal, enriquida per les aportacions dels invasors germànics, serà l’origen d’unes noves llengües, les llengües romàniques o neollatines. La denominació prové del mot romanicus (llatí vulgar) en oposició a latinus (llatí culte).
 
Al segle IX tenim el primer document on es constata que el llatí vulgar parlat per la gent de l’antic Imperi Romà ja és considerat una llengua diferent. Aquest document pertany a Concili de Tours convocat el 813 per Carlemany a la ciutat francesa homònima. Una de les seves resolucions disposava que, en tots els territoris de l’Imperi Carolingi, les homilies no s’havien de fer en llatí, sinó in rusticam Romanam linguamaut Theodiscam, quo facilius cuncti possint intellegere quae dicuntur, és a dir, “en la llengua rústica romana o germànica, per tal que tots puguin entendre amb major facilitat el que es diu". Es tracta d’un dels testimonis més antics que el llatí en aquella època ja no era comprès pel poble i que les llengües romàniques ja s’havien emancipat del llatí.

No obstant això, cal esperar a l’any 842, amb els Juraments d’Estrasburg, per trobar el primer text complet escrit en una llengua clarament diferenciada del llatí, en aquest cas, el francès. En castellà, els escrits més antics conservats són del segle X i es localitzaren al monestir de San Millán de la Cogolla, a La Rioja. En canvi, en català, els primers documents literaris trobats daten del segle XII i XIII. Són el Forum Iudicum –codi de lleis visigòtic traduït al català- i les Homilies d’Organyà.
 
El romanticisme de les llengües romàniques
Les narracions literàries, en prosa o en vers, que s’anaren escrivint en les llengües romàniques reberen el nom de romanços, indicant així que procedien del llatí de Roma. Atès el seu contingut, en l’expressió “No em venguis en romanços”, el mot romanços esdevingué sinònim de paraules fantasioses, excuses. Per a aquestes obres, sobta que en català i en castellà s’imposàs el mot novel·la, de l’italià novella (“notícia”, “novetat”); en canvi, la seva forma originària es conservà en francès (roman), portuguès (romance) i fins i tot en alemany (roman). De tota manera, el castellà també conserva la paraula “romancero” com a sinònim de novel·la o llibre de cavalleria.

El problema de parlar llatí
El problema de parlar llatí
 
Alguns dels antics romanços o novel·les tenien un contingut amorós, de manera que, per associació d’idees, aviat sorgiria el mot romanç, per al·ludir a una relació amorosa, i l’adjectiu romàntic –no deixar de ser curiós que ROMA, al revés, ens doni AMOR. A finals del segle XVIII apareixeria un moviment literari i estètic, el Romanticisme, sobre l’etimologia del qual no hi ha consens. Alguns proposen que el terme al·ludeix a la cultura pròpia que representaven les llengües romàniques en oposició a la que contenien les clàssiques.

Romeria
Romeria

Amb tot, alguns romàntics com l’alemany Goethe (1749-1832) volgueren viatjar fins a Roma per amarar-se de seu esperit.  En certa manera, el seu pelegrinatge esdevingué, etimològicament parlant, una romeria, mot derivat del llatí romaeus (“romà”), que s’aplicava als primers pelegrins que anaven de Roma a Terra Santa. Així doncs, romàntics, no dubteu a anar en romeria cap a Roma! Però, per favor, en tornar, no em vengueu amb romanços!

A pesar que en les romeries són molt habituals les branques de romaní (en castellà “romero”), aquesta paraula no té res a veure amb Roma. Prové de l’expressió llatina ros marinus, és a dir, roada (o rosada) marina, d’on deriva igualment el nom propi Rosa Maria –en castellà ros, roris també va donar “rocío”. En català, però, romaní també és sinònim de gitano. Deriva de les llengües romanís, que s’originaren en terres de l’Índia. La seva arrel és la paraula rom, que en un principi al·ludia al mascle, al marit.

Aquí teniu un article del blog "Històries d'Europa" sobre l'aparició de les llengües d'Europa.

Articles del web relacionats:
Roma segons Ròmul?
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px