Banner Top

Marginats per l’estigma de Filoctetes

Encara avui hi ha massa Filoctetes. En la seva obra homònima, Sòfocles ens dóna detalls de la tragèdia d’aquest heroi grec. Abans de morir, Hèracles li havia concedit el seu arc i les seves fletxes. Al cap d’uns anys, amb aquestes armes, Filoctetes partí a lluitar a Troia. Durant el camí, però, fou abandonat pels seus companys a l’illa de Lemnos. El motiu era una ferida, provocada per la picada d’una serp, que, a més de causar-li un gran dolor, feia una pudor insuportable. Reclòs en aquella illa, Filoctetes s’afronta a la seva pròpia supervivència i a la seva imminent mort. Avantçant-se, doncs, al Robinson Crusoe de Daniel Defoe (1719), l’heroi grec també és un nàufrag d’una determinada civilització, la de la guerra.

Filoctetes abandonat a l'illa de Lemnos, David Scott (1840), National Galleries of Scotland
Filoctetes abandonat a l'illa de Lemnos, David Scott (1840), National Galleries of Scotland

Filoctetes a l'illa de Lemnos (1738), Jean Germain Drouais
Filoctetes a l'illa de Lemnos (1738), Jean Germain Drouais
 
Deu anys després, Filoctetes, de ser repudiat, fou aclamat pels seus. Un oracle havia pronosticat als grecs que només guanyarien els troians si comptaven amb l’arc i les fletxes d’Hèracles, que estaven en possessió d’aquell “marginat” de Lemnos. Aleshores Odisseu decidí anar-lo a cercar. Un cop a Troia, Filoctetes fou curat de la seva pestilent ferida pel metge Macàon en la que és considerada la primera intervenció quirúrgica amb anestèsia de la mitologia grega. En el camp de batalla, el guarit heroi hauria aconseguit matar Paris amb una de les enverinades fletxes del seu antic company.

Filoctetes ferit (Pierre François Gregoire Girbaud)
Filoctetes ferit (Pierre François Gregoire Girbaud)
 
Per desgràcia, avui la nostra societat encara margina moltes persones com Filoctetes que pateixen alguna malaltia especial. Estam parlant de gent amb la Sida, paràlisis cerebrals o síndrome de Down. L’heroi grec, amb tot, tengué més sort perquè l’acabaran reclamant.

Filoctetes ferit  (1774-1775), Nicolas Abraham Abilgard, Statens Museum. Copenhague
Filoctetes ferit (1774-1775), Nicolas Abraham Abilgard, Statens Museum. Copenhague

Vas grec amb imatge de Filoctetes
Vas grec amb imatge de Filoctetes

La vida com a tragèdia

En aquesta vida, prest o tard podem acabar en la pell d’un heroi tràgic. Aristòtil, en la seva Poètica, defineix la tragèdia com la imitació (μίμησις) d’una acció (πρᾶξις) de caràcter elevat, en un llenguatge bell. La tragèdia naixé dels ditirambes  (διθύραμβος) o himnes de caràcter majestuós que es cantaven a les processons dedicades a Dionís. Els seus dansaires es disfressaven de boc perquè creien que el déu es manifestava sota aquesta forma. El mateix Aristòtil volgué veure en aquest fet l’etimologia de la paraula “tragèdia”. Segons ell, el mot significaria “el cant (ᾠδή) del boc (τράγος)”. El que no se sap, però, és si el boc era la víctima del sacrifici o el premi del certamen o competició (ἀγών, d’on tenim agonia, protagonista i antagonista).
 
En qualsevol cas, tenint en compte els seus orígens, queda clar el caràcter religiós de la tragèdia. Els seus espectadors, per tant, no eren conscients de veure “art”. Nietzsche considerà que és en la tragèdia on s’expressà l’originalitat de l’esperit grec.

Dionís envoltat de sàtirs
Dionís envoltat de sàtirs

Els arguments de la tragèdia es relacionaven amb el mite, sobretot amb els del cicle tebà i troià -només excepcionalment es va recórrer a algun succés històric (els Perses d’Èsquil), que es revestia d’un caràcter religiós. De fet, la tragèdia suposa una manera diferent de presentar les gestes heroiques que havien exposat ja amb profusió les composicions èpiques com la Ilíada i l’Odissea d’Homer.
 
Atès que el públic ja coneixia els grans trets dels mites, els dramaturgs no es veien obligats a inventar nous arguments. No debades, allò important era la interpretació: el punt de vista i el tractament que cada autor donava al mite, de manera que cada obra esdevenia una experiència nova per als espectadors. No cal oblidar que els personatges del mite eren, per a un grec, també el seu “passat”. En el mite es troben tractats tots els assumptes rellevants i d’importància per a ells: la relació entre déus i homes, la preservació de l’honestedat humana i l’estabilitat de la casa, homicidis, crims sexuals, les relacions de confiança i traïció, venjança... Utilitzant el mite, per tant, la tragèdia es va convertir en un vehicle privilegiat per reflexionar sobre l’existència humana.
 
La peripècia catastròfica de l’heroi tràgic
Generalment en la tragèdia l’heroi pateix un canvi de fortuna (τύχη), que en la terminologia tràgica aristotèlica es conegué com a μεταβολή (“canvi”) –d’on tenim metabolisme- o peripècia (de περι, “al voltant” + πιττω, “caure”). L’heroi passa de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu (ἁμαρτία), generalment en forma d’ ὕβρις (“desmesura”, “supèrbia”), que el porta a voler traspassar el “límit humà”. Això li provoca una terrible ofuscació (ἄτη). Al cap d’un temps, però, s’adona de la magnitud de l’error (ἀναγνώρισις, “reconeixement”) i es veu en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç sol ser dolorós en forma de καταστροφή (capgirament negatiu, κατα “cap avall” + στροφή, “gir”), d’on tenim catàstrofe.

Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
Èdip, l'heroi tràgic per excel·lència (Charles Jalabert)
 
Aquesta lluita de l’home contra allò irremeiable constitueix l’essència de la tragèdia clàssica grega i troba la seva culminació al segle V aC en Èsquil i Sòfocles. Eurípides, en canvi, recorre a un final feliç mitjançant la tècnica de θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tracta d’un déu salvador que apareix amb l’ajuda d’una espècie de grua que es trobava col·locada sobre l’escena.
 
Tal com deixà escrit Aristòtil, l’objectiu que perseguia la tragèdia era l’aprenentatge i la catarsi (κάθαρσις) o purificació de les emocions dels espectadors per mitjà de la pietat i el temor que provoca. I és que assistir a la caiguda en desgràcia de les grans figures del mite (la καταστροφή) i veure’ls afrontar problemes gravíssims ajudava a recordar les pròpies limitacions dels éssers humans, els canvis sobtats de la fortuna i la incapacitat de tenir-ho tot controlat. El públic sentia pietat envers la persona que no es mereix ser desgraciada i temor pel qui li era igual.

Aquest article de Carlos García Gual parla de la vigència de la tragèdia grega.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

Articles del web relacionats:
La hipocresia tràgica dels polítics
L'hora d'Antígona
Les fúries de l'Iraq

El director nord-americà Woddy Allen és un gran amant de la tragèdia grega. De fet, té tres pel·lícules inspirades en la dramatúrgia clàssica: Poderosa Afrodita (1995), Match Point (2005) i Cassandras' dream (2007). Match Point, però, és la que reprodueix amb més fidelitat les pautes de la tragèdia grega. Aquí en teniu el vídeo promocional:

Grècia: Història de la Humanitat i la Llibertat

Ha estat un luxe i un plaer participar en un projecte editorial molt ambiciós de Sàpiens Publicacions: la "Història de la Humanitat i la Llibertat". M’he encarregat de la redacció dels volums de Grècia i Roma amb l'assessorament d'Isabel Rodà, catedràtica d'Arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest cap de setmana (9-10 de maig), per 9,95 euros, es podrà adquirir el volum de Grècia amb el diari La Vanguardia. El cap de setmana del 30 al 31 de maig sortirà a la venda el volum de Roma.
 
"Història de la Humanitat i la Llibertat" és una obra divulgativa insòlita en el nostre país ja que el seu fil conductor és la llibertat. Des de la prehistòria fins als nostres dies, aquesta enciclopèdia posa l'accent en la lluita permanent de l'ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i progrés.
 
El volum de Grècia arranca amb el rapte de la princesa fenícia Europa, que donà nom al nostre continent. A continuació, s'endinsa  en els aspectes més rellevants de la civilització hel·lènica –intel·lectual, artístic, arquitectònic i religiós–, en l'origen de la democràcia -res a veure amb l'actual- i en la figura d’Alexandre el Gran. Tot plegat conforma un llegat que amb el pas del temps s’ha demostrat immortal.

Com la resta de volums de la ‘Història de la Humanitat i la Llibertat’, el dedicat a Grècia inclou les seccions ‘El personatge’, entre els quals hi ha Plató, Aristòtil o Sòfocles, i ‘El dia de la llibertat’, com el naixement de la democràcia, la fundació de la biblioteca d’Alexandria o la redacció del Cilindre de Cir, que es considera la primera declaració dels drets humans. 

Aquí teniu un tast de com és el volum dedicat a Grècia.

I aquí teniu un enllaç interessant de Sàpiens sobre "10 mentides sobre l'antiga Grècia".

Si us interessa aconseguir el volum de Grècia i el de Roma, basta que telefoneu a Sàpiens Publicacions 902 15 10 50. Us els enviaran a casa per 22 euros (despeses de transport incloses)


Història de la Llibertat i la Humanitat
Història de la Llibertat i la Humanitat



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" (04/12/2015) de Gestiona Radio. Parl sobre el polèmic llibre del britànic Martin Bernal Atenea Negra. Las raíces afroasiáticas de la civilización clásica (1987). L'obra critica l'eurocentrisme i l'antisemitisme que, al segle XIX, impregnà la historiografia oficial sobre l'antiga Grècia. A més, reivindica la forta influència d'Egipte i el Pròxim Orient en el conegut com a "miracle grec".



L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. Amb tot, el seu esperit sí que es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Els seus protagonistes són ésser extraordinaris (déus i herois) de temps remots i fabulosos. En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atés que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “Un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:

- Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules del psicòleg Karl Gustav Jung.

- Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
 
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
 
Teoria al·legòrica
Va ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
 
Lectura pseudo-racional dels mites
El seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
 
Evemerisme o historicisme
El seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
 
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. Tanmateix, en segons quins casos, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que la figura d’Europa raptada pel toro (Zeus) és la imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.

Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

Aquí teniu un blog interessant titulat "El fil del mite grec".

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:


Èdip no patia cap complex!

El pare de la psicoanàlisi, l’austríac Sigmund Freud (1856-1939), tingué ben present la mitologia grega. Va ser ell qui va encunyar el complex d’Èdip per al·ludir al desig sexual, del tot inconscient, envers la mare que sent tot ésser humà de sexe masculí entre els 3 i els 6 anys. Aquest desig el porta a odiar el pare, el qual és vist com un competidor per l’amor de la mare i una figura d’autoritat estricta. En la mitologia grega, però, Èdip va actuar de manera del tot inconscient.

Èdip és l’heroi tràgic per excel·lència de la mitologia grega. La seva recerca per la veritat li reportarà greus conseqüències. Així ho recreà magistralment Sòfocles en el seu Èdip Rei, considerada la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Èdip era fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes. A Laios l’oracle de Delfos li havia vaticinat que un fill el mataria i es casaria amb la seva dona. Alarmat per aquesta advertència, en néixer la seva criatura, ordenà a un fidel servent que l’abandonàs al bosc del Citeró amb els peus lligats.

Escena d'Èdip rei (1967)
Escena d'Èdip rei (1967)
 
El nadó va ser recollit per un pastor, que el va lliurar als reis de Corint, Pòlib i Peribea. Aquests el varen adoptar amb el nom d’Èdip (“peus inflats” en grec). En créixer, la seva força fou l’enveja dels seus companys que, per molestar-lo, li deien que era adoptat. L’insult el dolgué tant que anà a Delfos per sortir-ne de dubtes. I la resposta fou: “No tornis mai al teu país d’origen si no vols cometre l’assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. 
 
En sentir això, creient ser fill dels monarques de Corint, Èdip emprengué camí en direcció contrària, cap a Tebes. En una cruïlla, arran d’una disputa sobre la preferència de pas, matà Laios, ignorant que era el seu pare biològic. La segona part de l’oracle de Delfos també s’acabà complint. En arribar a Tebes, després d’haver desxifrat el famós enigma de l’esfinx, l’heroi grec es casà amb Iocasta, la vídua de Laios i mare biològica seva.

Èdip i l'Esfinx
Èdip i l'Esfinx

El pitjor, però, encara estava per arribar. Al cap d’uns anys, una pesta s’apoderà de Tebes i Èdip envià Creont (germà de Iocasta i oncle biològic seu) a Delfos per esbrinar la causa de la plaga. La pitonissa digué que les desgràcies acabarien quan els tebans expulsassin l’assassí de Laios. Aleshores Èdip interrogà l’endeví tebà Tirèsias sobre aquell crim. Aquest, però, per no agreujar la situació, li donà llargues. Aleshores el monarca sospità que l’endeví i Creont podien ser els autors de l’homicidi. Iocasta, però, li recordà que en un altre temps l’oracle dèlfic havia vaticinat que Laios moriria a mans del seu fill i, no obstant això, havia mort en un entreforc del camí de Delfos a mans d’un bandoler.
 
En sentir aquestes paraules, Èdip demanà més detalls sobre aquell fet, però es resistí a reconèixer-se l’assassí. Llavors arribà de Corint un missatger per comunicar-li la mort del seu padrastre, el rei Pòlib, i demanar-li que tornàs a la seva ciutat per ocupar el tron. Amb aquesta notícia, Èdip se sentí més alleugerat, ja que la primera part de l’oracle de Delfos no s’havia complert. Tanmateix, no volia tornar a Corint. Temia que es complís la segona part de la profecia, segons la qual cometria incest amb la seva mare, que ell continuava pensant que era Peribea i no Iocasta.

La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
 
El missatger de Corint, per tranquil·litzar-lo, li digué que ell no era vertaderament fill de Peribea i li relatà com havia estat recollit. Èdip hagué de rendir-se davant l’evidència. Ioscata, en adonar-se d’aquell incest tan abominable, es penjà. Èdip, en canvi, es tregué els ulls amb la punta d’una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop. En veure que només era acompanyat per la seva filla petita (Antígona), proferí malediccions contra la resta de la seva descendència (Etèocles, Polinices i Ismene). Al cap d’uns anys moriria a l’Àtica, a la ciutat de Colonos.
 
Tal com se'ns diu al final de la tragèdia de Sòfocles, Èdip és la demostració que fins al final no es pot cantar victòria. No debades, Èdip, que era l'enveja de tothom, acaba humiliat pels déus. En altres paraules, prest o tard, encara que les coses ens vagin bé, acabam patint alguna dissort. El complex d’Èdip, per tant, pot té a veure amb el seu relat mitològic. L’heroi tràgic es casà amb la seva mare sense saber qui era realment. En el complex encunyat per Freud, en canvi, el nin sap que el seu objecte de desig és la seva pròpia mare.

Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)
Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)

El mite d'Èdip també amaga la mort del pare en sentit metafòric a mans del fill. Es diu que un fill mata metafòricament el pare quan deixa d'estar sota la seva tutela i comença a decidir pel seu compte. Així ho reflecteix aquest fragment de la pel·lícula "Endevina qui ve a sopar aquesta nit" (1967)



En aquest anunci podeu apreciar el complex d'Èdip:



I aquí teniu una recreació del mite d'Èdip.
 
Bertolucci també recreà el mite d'Edip a la pel·lícula La lluna (1979).

Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat "Una mirada clàssica a la psicologia actual". És d'Arnau Vilarrasa Barbero, de l'IES Narcís Monturiol (Figueres).

La tragèdia d'Èdip també serví d'inspiració a Woddy Allen per a la seva pel·lícula Poderosa Afrodita (1995):



Aquí teniu l'inici de la pel·lícula "Èdip rei", de Pasolini (1967):



Articles del web relacionats:
 - L'hora d'Antígona
Electra tampoc no patia cap complex!
L'esfínter de l'Esfinx

 
 


L'hora d'Antígona

Article publicat a l'Ara Balears (17/11/2014)
 
És l’hora d’Antígona, l’hora de la desobediència civil. Així ho plasmà al segle V aC el grec Sòfocles en la seva tragèdia homònima. Antígona era filla dels reis de Tebes, Èdip i Iocasta, i germana d’Ismene, Etèocles i Polinices. Havia presenciat l’esbucament familiar en revelar-se que Èdip, sense saber-ho, havia mort el seu propi pare (Laios) i s’havia casat amb la seva pròpia mare. Horroritzada amb tal incest, Iocasta se suïcidà i un desconcertat Èdip, havent-se tret els ulls com a càstig, marxà de Tebes. Abans, però, proferí malediccions contra els seus fills barons, que contemplaren el seu exili sense defensar-lo. En canvi, Antígona primer i Ismene després sí que el seguiren fins a la ciutat de Colonos (al nord d’Atenes), on morí.

La plaga de Tebes (Charles Jalabert (1819-1901)
La plaga de Tebes (Charles Jalabert (1819-1901)
 
Mentrestant, Etèocles i Polinices acordaren repartir-se el govern de Tebes, un any per hom. Etèocles ocupà primer el tron. Un any després, però, es negà a cedir-lo al seu germà i l’expulsà. Aquest va anar a cercar ajuda a Argos i en tornà liderant un exèrcit de set grans capitostos, ell inclòs, per recuperar el poder. Després d’una llarga lluita, es decidí que la qüestió es resolgués en un duel singular entre els dos germans, els quals acabaren donant-se mort mútuament alhora. Llavors  Creont, l’oncle d’aquells difunts, es féu amb les regnes de Tebes i decretà solemnes exèquies per a Etèocles. En canvi, per a Polinices, a qui considerava un traïdor de la pàtria, ordenà que el seu cos fos exposat fora de la ciutat, a la vista dels corbs i dels voltors.
 
Havent tornat d’acompanyar el seu pare, Antígona es negà a acatar l’ordre reial, sabent que, d’acord amb la creença popular, l’ànima d’un cos que no era enterrat estava condemnada a vagar per la terra eternament. Abandonada per la seva poruga germana Ismene, intentà complir amb el ritual del sepeli, però fou enxampada i condemnada a morir reclosa en un antre, on es penjà. En anar-la a visitar, Hèmon, el seu promès, fill de Creont, se suïcidà sobre el seu cadàver, igual que la muller del rei, Eurídice, desconhortada davant tanta desgràcia.

Antigona (Mary Stillmann)
Antigona (Mary Stillmann)
 
Antígona és una dona valenta que s’enfronta solitària a la mort, orgullosa de fer-ho per una causa justa. La tragèdia de Sòfocles és un dels textos que millor exemplifiquen la dignitat de l’home i la seva relació amb l’Estat. Sota el seu esperit, el 1849 el filòsof nord-americà Henry David Thoreau va escriure La desobediència civil, on propugna la idea d’una resistència individual davant un govern injust. Ell mateix havia posat en pràctica els seus principis tan subversius. El juliol de 1846 havia estat empresonat per no pagar un impost a l’administració dels EUA a qui acusà de mantenir al sud del país l’esclavitud i de dur a terme una guerra injustificada contra Mèxic.
 
L’obra de Thoreau va posar de moda el concepte de desobediència civil que tan bé personifica Antígona en el món clàssic. La seva influència va arribar fins a figures com el novel·lista rus Lev Tolstói –defensor de la “resistència no violenta”-, Mahatma Gandhi –artífex de la independència de l’Índia- i Martin Luther King –líder dels drets afroamericans (curiosament aquests dos últims, com l’heroïna grega, ho pagaren amb les seves vides). Avui a casa nostra, amb tanta corrupció política, és hora d’apel·lar novament a la desobediència civil.
 
El mediàtic Gran Wyoming té clar qui són els vertaders antisistema en aquesta societat amb set de justícia. No és la ciutadania agònica que es rebel·la contra un sistema capitalista del tot decapitador, sinó els polítics de torn que ens demanen sacrificis i que complim la llei mentre per darrere s’embutxaquen milers d’euros en sobres. Tal estupefacció genera moltes preguntes. Com s’atreveixen a parlar d’honradesa i de solidaritat qui defrauden Hisenda, reben regals de trames mafioses o es pugen el sou en plena crisi? Fins quan deixarem que es riguin de nosaltres?

Sanitat privatitzada
Sanitat privatitzada

Segrestada la democràcia, no tenim més remei que protestar. No fer-ho, seria massa humiliant, tal com manifesta el britànic John Berger en el llibre “El cuaderno de Bento”. De moment, arran de la indignació popular, el Tribunal Constitucional ha suspès la taxa de l’euro per recepta que es va voler imposar en algunes comunitats; el Congrés ha aprovat una nova llei per frenar els desnonaments a instàncies d’una Iniciativa Legislativa Popular impulsada per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques –la llei, amb tot, no és tan ambiciosa com desitjaven els seus promotors; centenars de metges de família s’han acollit a l’objecció de consciència, oposant-se a la normativa que prohibeix atendre els sensepapers; les mobilitzacions del personal sanitari han evitat el tancament d’alguns hospitals; a les Balears, la justícia ha tomat el polèmic projecte del trilingüisme a les escoles (TIL) a remor d’una històrica marea verda; i a Catalunya, els ciutadans, cansats de ser ignorats, han tret les urnes al carrer per fer-se escoltar.

Educació elitista
Educació elitista
 
Avui, doncs, cada cop hi ha més gent que ha deixat d’interpretar el paper de la poruga Ismene de la tragèdia de Sòfocles per imbuir-se de l’esperit combatiu d’Antígona contra l’autoritari Creont. No hi ha dubte que la consigna dels nous temps és la cèlebre màxima atribuïda a Gandhi: “Quan la llei no és justa, és de justícia transgredir-la”. I, mentre la societat canvia, alguns polítics arrogants continuen confiant en les seves “dòcils” majories silencioses.

A França ha nascut un grup feminista anomenat Les Antígones per fer front a les Femen.

Aquí teniu la utilització del mite d'Antígona en el món islàmic.

I aquí teniu una interessant reflexió del filòsof Xavier Antich d’un article seu titulat “Trobar-se un altre al mirall” (Diara Ara, 20/12/2015). Parla de la novel·la de Sartre La nàusea, de Jean-Paul Sartre, publicada el 1938

“Sartre sap que cadascú de nosaltres, en la seva individualitat, ja no és només allò que cadascú és, per si sol, sinó que són també els altres que fan de nosaltres allò que som. Mirant-se al mirall, el que troba és una imatge en què no s’hi pot reconèixer, com ja no pot reconèixer el món en què viu. Lliçó sartreana: no podem deixar que el món faci de nosaltres allò que nosaltres no volem ser. El món en què vivim no és una realitat purament física independent de les nostres accions. Cada petit gest que fem en el món contribueix a fer-ne, d’ell, allò que és. No actuar, no fer, renunciar a participar-hi, és contribuir a fer que un dia, al mirall, hi trobem aquell monstre en el qual no ens volem reconèixer”.

Aquí teniu un article sobre el concepte de "desobediència civil".

Igual de recomanable és aquest article de la filòsofa Marina Garcés. Es titula "La fi de la docilitat".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:



Articles del web relacionats:

Èdip no patia cap complex!

I aquí teniu el vídeo del Gran Wyoming on parla dels "antisistema"



Aquí teniu el millor discurs antisistema fet per Julio Anguita, antic líder d'Izquierda Unida.



Aquí teniu una interpretació moderna d'Antígona:

La vida és sort

Ja ho diu el protagonista de la fantàstica pel·lícula Match Point (2005), de Woddy Allen: “Aquell que digué `més val tenir sort que talent´ coneixia l'essència de la vida. La gent té por a reconèixer quina part tan gran de la vida depèn de la sort. Espanta adonar-se quantes coses escapen al nostre control. Hi ha moments en un partit de tennis en què la pilota aconsegueix pegar a la xarxa i, per una dècima de segon, pot seguir la seva trajectòria o bé caure cap enrere. Amb un poc de sort segueix la trajectòria i guanyes. O tal volta no i perds”.

La vida, doncs, no es pot concebre sense la sort. En llatí, en un principi la paraula sors, sortis era el lot de terra en què es dividia el camp cultivable. I com que unes terres eren més productives que d’altres, la sort esdevingué sinònima de fortuna -de sors, sortis també deriva dissort (el prefix dis- significa contrari) i sortilegi, endevinació del futur per mitjà d’arts màgiques.

El lot de la sort ens donaria la paraula loteria. Lot deriva alhora del gòtic blauts (“porció de terra heretada”). Qui heretava la millor porció de terra era com si li tocàs la loteria. Podem resseguir aquest ètim en altres llengües: l’italià lotto (“loteria”), l’alemany Los (“premi de loteria”), l’anglès to draw lots (“tirar els daus a l’atzar) o el francès gros lot (“premi gros”). Al segle XVIII, quan el govern institucinalitzà la loteria, optà pel nom de "Loteria Nacional", esdevenint així el "loter" que reparteix els lots per la via del sorteig.

Quan arriba Nadal, hi ha gent que no vol deixar passar l'oportunitat de comprar loteria, pensant que li pot tocar. En el llenguatge mariner romà, el vent oportú era aquell vent favorable que et duia a bon port. Després, oportú ha passat a significar moment convenient, amb encert.

La ruleta de la Fortuna
Sempre, doncs, hem d’estar pendents de la ruleta de la fortuna. En la mitologia romana la Fortuna era considerada la deessa de la sort –equivalia a la Τύχη grega. Α diferència del Fatum (“destí”), la Fortuna és imprevisible i canviant, però no necessàriament inexorable ni fatal. Distribueix de manera aleatòria la riquesa o la pobresa, l’èxit o el fracàs, de manera que, en algun moment de la vida, tots podem ser o bé afortunats o feliços, és a dir, fausts (<for, fatus, “dir”), o bé desafortunats o malvats (<malifatius , “amb un fat dolent”) o bé patir algun infortuni.

Ciceró a L’amistat (54) parla de l’acció cega de la deessa Fortuna i de les seves conseqüències. Non enim solum ipsa Fortuna caeca est sed eos etiam plerumque efficit caecos quos complexa est (“No sols la mateixa Fortuna és cega, sinó que fa que es tornin cecs tots aquells a qui abraça”).

 
Fortuna (Jean François Armand Felix Bernard)
Fortuna (Jean François Armand Felix Bernard)

La deessa Fortuna solia ser representada amb la cara oculta sota un vel i amb una espècie de ruleta, que significava l'atzar, i un timó, ja que guiava els esdeveniments de la vida. També podia dur una cornucòpia o “corn de l’abundància” per ressaltar el seu aspecte positiu. Tanmateix, en els Carmina Burana, hi ha diversos poemes on es parla de la seva volubilitat: “Oh Fortuna, com la lluna, sempre creixes o decreixes...”. Per això es diu que la fortuna és fortuïta (<for, fatus). Convé no riure’ns de la sort dels altres. Ja ho diu un famós llatinisme: Cuius potest accidere quod cuiquam potest (“A cadascú pot succeir el que succeeix a tothom”).

 
Tots estam sotmesos al caràcter fortuït de l'esdevenidor, de la ventura. Literalment aquesta paraula vol dir "les coses que han de venir" i és un neutre plural del participi de futur de venire. Tots podem tenir bona o mala ventura, provar ventura o fer-nos preguntes amb l'expressió per ventura, sinònim de tal volta. Aquestes són les vicissituds de la vida –la seva arrel és el llatí vix, vicis, “torn”, “alternança”, que també trobam present en paraules com vicari (que actua de “suplent” d’alguna altra autoritat eclesiàstica), viceversa  (literalment “amb el torn girat”), vicepresident, virrei o vescomte.

La vida és una tómbola!
Alguns, en lloc de sort, fortuna o ventura, prefereixen parlar d’atzar. Aquesta paraula prové de l'àrab az-zahr, que significa "dau", i, més concretament, "flor" (zahr) -és el mateix ètim que en castellà donà "azahar", la flor del taronger i del llimoner. La flor era el valor màxim del dau -el que avui seria l'as en les cartes-, de manera que els àrabs, quan tiraven el dau, temptaven l'atzar, tot esperant que la sort els florís.  Els jocs de l’atzar també són coneguts com a rifa. Es creu que aquesta és una paraula onomatopeica, expressiva, que a·ludia al aldarulls que ocasionaven.

Atzar al joc
Atzar al joc
 
I si parlam de rifes hem de parlar de tómboles. Es tracta d’un mot que deriva de l’italià tombolare (“caure rodolant”) i aquest alhora conté l’arrel onomatopeica tumb-, que simularia el renou del cop. El terme, doncs, fa referència a les antigues urnes de sorteig, giratòries, d’on sortien els nombres premiats. D’altra banda, premi ve del llatí praemium, que es descompon en prae (“abans”) i en em, arrel que vol dir “agafar”. El praemium era el botí de guerra, allò que “s’agafava abans dels altres”. Després passà a significar recompensa. Continuar vivint, si la sort ens somriu, pot ser el nostre millor premi. Tanmateix, hem de saber conviure amb l’atzar. En aquest sentit, el filòsof i pedagog Gregorio Luri assegura que “si controlam l’atzar acabam amb la creativitat”.


 

Lliure albir
Els més incrèduls envers la sort són els incondicionals del lliure albir (“libre albedrío” en castellà). En filosofia el lliure albir és creure que els humans són els amos i senyors de les seves pròpies decisions. És el que diu la màxima llatina Faber est suae quisque fortunae (“Cadascú és l’artífex del seu propi destí”). Tanmateix, una altra màxima diu: Omnia causa fiunt (“Totes les coses succeeixen per algun motiu”).

Albir està relacionat amb la paraula arbiter, -tri, que era el nom que rebia en llatí un jutge o arbitre –el terme és compost de la preposició ad, que indica direcció, i del verb eo, “anar”; no debades, quan hi havia una disputa, hom anava a aquesta persona perquè li fes de mediadora. Amb el temps, albir al·ludí a la capacitat que té cada individu de formar-se un judici de quelcom

Audentes fortuna iuvat
Jo, tanmateix, amb qued amb la darrera frase de Match Point: “Jo només esper que [aquesta criatura] tengui sort!”. En qualsevol cas, en la vida no podem estar amb els braços creuats i ser un simples espectadors. Ja ho va dir Virgili en la Eneida: Audentes fortuna iuvat (“La fortuna ajuda els atrevits”), o, dit amb paraules més nostrades, “qui no arrisca no pisca”. De la mateixa opinió és Corneli Nepot, escriptor llatí del segle I aC (De latinis historicis, Atticus, 1, 6): sui cuique mores fingunt fortunam hominibus (“el propi caràcter modela la fortuna de cadascú”). I Sèneca, en la tragèdia Medea (159), deia: Fortuna fortes metuit, ignavos premit (“La Fortuna tem els valents, aixafa els covards”).

Per als més pessimistes hi ha la famosa frase de Sòfocles: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). A Antígona, Sòfocles també té una altra cèlebre cita: “De la sort que el destí té assignada als mortals, no hi ha qui pugui evadir-se’n”.

Match Point
Match Point


A l’Èdip rei de Sòfocles, el corifeu constata la desgràcia de l’heroi sota la forma d’una màxima ben colpida: “Ningú no pot ésser tingut per feliç abans de passar el terme de la seva existència sense haver patit cap pena”.  Eurípides, al final de Les bacants, és molt més explícit, per boca del corifeu: “Són moltes les formes que pren el destí, i molt el que fan, no esperat, els déus; el que ens pensàvem no s’acompleix i pel que no ens crèiem, un déu troba pas. S’ha vist per la fi d’aquest drama”.

Quintilià també reflexionà sobre la sort: Nihil est periculosius in hominibus mutata subito fortuna (“Res és més perillós per als homes que un sobtat canvi de fortuna”).

Aquí teniu més reflexions sobre l'atzar.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/09/2016), reflexion sobre el destí i la sort:



La sort i el destí són temes universals. El grup suec Abba li dedicà una cançó amorosa genial: The winner takes it all. Aquí la teniu substitulada. Fixau-vos en la lletra:


 

Per reflexionar sobre la sort, aquí teniu aquest fantàstic video del programa "Bricolatge emocional" de TV3. Aquest enllaç és la primera part, i aquest altre, la segona.

Tampoc no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich, titulat "Z de zig-zag". I aquest de Carles Capdevila titulat "Salud, suerte y buen humor".

Aquest altre programa de TV3, "Amb filosofia", també reflexiona sobre la sort:



I recordau, molta sort!!! Ja ens ho diu Lluís Llach




Articles del web relacionats:
Memento mori
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida penja d'un fil




La hipocresia de les humanitats

Quan jo estudiava Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona hi havia una cosa que no entenia: com era possible que alguns dels meus professors es fessin dir “humanistes” quan eren incapaços de mostrar la més mínima sensibilitat envers la condició humana, és a dir, envers els seus alumnes? Estaven més pendents d’enaltir el seu ego des de la seva càtedra que no pas de transmetre els seus coneixements, d’inculcar l’amor pel món clàssic. Ara he descobert que aquesta postura tan narcisista està plenament en contradicció amb l’etimologia de la paraula “humanista”. Vegem, doncs, com hem arribat fins a aquesta hipocresia.
 
L'Humanisme fou el corrent intel·lectual del Renaixement. Es començà a desenvolupar a partir del segle XIV. El terme, però, no seria encunyat fins a principis del segle XIX. Al 1808 el filòsof i pedagog bàvar Friedrich Immanuel Niethamer l’emprà per primera vegada en un dels seus escrits. Segons Niethamer, la pedagogia més antiga era aquella que “es caracteritzava per cuidar la humanitat de l’alumne abans que la seva animalitat”; per designar-la creà un híbrid grecollatí: “humanisme” -l’humanus llatí deriva d’humus (“terra”) i al·ludeix, doncs, a aquell que habita a la terra en contraposició als déus; el sufix grec  –isme indica doctrina o activitat. En aquest cas, doncs, alguns professors universitaris pequen de ὕβρις, de supèrbia –el famós “pecat” dels herois de les tragèdies gregues-, ja que no toquen amb els peus a terra i es creuen déus. Humiliant els seus alumnes, és a dir, "tirant-los pel terra", s'obliden que, etimològicament, la humilitat és part intrínseca de la condició humana.
 
El neologisme Humanismus de Niethamer tenia l’encant d’estar relacionat amb l’antic concepte de la humanitas, eix central de la política romana. Ja al segle I aC Ciceró l’utilitza en el seu sentit de compassió envers els nostres semblants –en grec equivaldria al terme de “filantropia”. Amb tot, aviat la humanitas amplià el seu significat. Atès que la formació intel·lectual i, sobretot, lingüística feia més comunicatiu i, per tant, més compassiu l’home, Ciceró va començar a designar aquesta “formació” amb el nom d’humanitas.
 
Amb l’Humanisme es consolidaria l’ensenyament medieval dels studia humanitatis continguts en les arts liberals, les quals es dividien en dues branques: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrívium (aritmètica, geometria, música i astronomia). No és casual que en català “empollón” sigui “setciències” (el terme al·ludeix a les set arts liberals abans esmentades). Els studia humanitatis estaven en sintonia amb l’antropocentrisme del Renaixement –l’ésser humà com a centre de l’Univers- que substituí el teocentrisme medieval. Aquest antropocentrisme ja es trobava present en l’antiguitat clàssica. Així ho reflectien màximes com “l’home és la mesura de totes les coses” -del sofista Protàgoras-, “res no és tan meravellós com l’home mateix” -del dramaturg Sòfocles- o Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, res del que és humà m’és aliè”) –del comediògraf Terenci.

Reflexió final
Aquesta anàlisi del concepte humanitat em porta a fer la següent reflexió. Al món hi ha dos tipus de persones: les que recorren a la cultura per alimentar el seu esperit i les que recorren a la cultura per alimentar el seu ego. Les primeres són molt més sanes i et conviden a menjar-te el món, a meravellar-te amb cadascun dels seus encants. Aquesta nostra realitat tan fascinant, però, és molt complexa, no és blanca o negra, sinó que és plena de matisos, de colors. Per això lament molt que avui en dia existesqui la trista dicotomia entre ciències i lletres, quan antigament els estudis humanístics també tenien un fort contingut científic. Hem convertit l’ensenyament en compartiments totalment hermètics i això va en detriment del conreu de l’esperit crític. Hauríem d’aconseguir que els nostres alumnes fossin més promiscus dels del punt de vista intel·lectual, que fossin capaços d’interactuar amb les diferents àrees del coneixement. És així com s’assoleix una formació íntegra de la persona.

I per acabar la reflexió, aquí teniu un excel·lent article de La Vanguardia sobre la utilitat de les humanitats en l'era del 2.0

Tampoc no us podeu perdre aquest article de Carles Capdevila titulat "Masclisme, classisme i de què serveix ser intel·lectual" (04/04/2016, ARa)

Alguns catedràtics d'universitat haurien de prendre nota de la lliçó de vida que dóna el gran Robin Williams a Matt Damon la pel·lícula L'indomable Will Hunging:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px