Banner Top

Herois, els sants de la mitologia grega

La veneració de personatges importants, que ofereixen protecció a la comunitat, és present en qualsevol tradició de l’antiguitat. Són persones que sobresurten per damunt la resta per les seves habilitats extraordinàries o pels seus principis morals. En la mitologia grega reberen el nom d’herois (ἥρωες). Esdevingueren tot un exemple a seguir pel seu valor (ἀρετή), tal com foren els sants per a la cultura cristiana, els cavallers errants per a la societat de l’edat mitjana, o els superherois per al còmic de l’època contemporània.

Herois grecs
Herois grecs
 
L’etimologia de la paraula heroi no està gens clara. Uns la relacionen amb el mot ἱερός (“sagrat”), la qual cosa ens remet a una de les principals característiques de l’heroi grec: havia de ser fill d’una divinitat i d’un mortal (home o dona). Plató, en el seu diàleg Cràtil, ens ofereix altres etimologies populars. Per boca de Sòcrates, fa derivar heroi d’ ἔρος (“amor”), ja que es tractava d’individus nascuts de l’ “amor” d’una divinitat amb un mortal. També, però, diu que podria provenir del verb ἔρομαι (“preguntar”). No debades, els herois serien persones sàvies, hàbils oradors, capaços de “preguntar”.

Perfils universals
La vida dels herois sol seguir els mateixos esquemes en totes les cultures. A la literatura àrab trobam Simbad, protagonista d’un dels episodis de Les mil i una nits. Igual que Ulisses, aquest mariner viatja, juntament amb la tripulació del seu vaixell, als llocs més recòndits i inhòspits del món, lluitant amb tota mena de monstres.

Simbad
Simbad
 
D’altra banda, en la cultura germànica trobam l’heroi Sigfrid, que vendria a ser el germà bessó d’Aquil·les. Si l’heroi grec fou banyat al riu Estígia per convertir-se en immortal, Sigfrid ho aconseguí banyant-se en la sang d’un drac. Sigfrid també tingué un punt vulnerable: una fulla que li caigué a l’esquena durant el seu bany impedí que la sang del drac tocàs aquesta petita part de la seva anatomia. El mateix li passà, a Aquil·les, quan la seva mare Tetis s’oblidà de banyar el turmell del peu per on l’agafà.

Inici de l'Odissea
Inici de l'Odissea
 
L’edat dels herois
En la seva obra Treballs i dies (segle VIII aC), Hesíode parla dels herois en el mite de les edats que, amb noms de metalls, il·lustra la progressiva decadència de la humanitat. D’acord amb seu relat, d’origen oriental, hi hagué cinc edats: la d’or, la de plata, la de bronze, la dels herois i la de ferro. L’edat dels herois, per tant, estava en un passat no molt llunyà i més brillant que el dur present (edat de ferro), en la qual el poeta es lamenta viure.
 
Curiosament, l’edat dels herois trenca amb la línia de la degeneració dels metalls. Hesíode diu que són  “una raça més justa i més noble”. La poesia èpica d’Homer serà la principal encarregada de rememorar les seves famoses gestes (κλέοι).
 
Herois contra el mal
Podem parlar de dos tipus d’herois. Per una part, hi ha els que emprenen un viatge amb un grup de gent per obtenir una recompensa: el toisó d’or de Jàson o el rapte d’Helena d’Esparta. D’altra banda, també destaquen herois que lluiten contra terribles oponents. Es tracta d’un detall també present en moltes cultures de l’antiguitat.

Teseu i el Minotaure
Teseu i el Minotaure
 
En la mitologia grega un dels grans representants del mal és el toro. Personifica la força irracional de la naturalesa que s’oposa al seny de l’heroi. Teseu, per exemple, aniquila el Minotaure de Creta. Un altre símbol de mal és el drac. De fet, entre els grecs, la drakomàkia era un tema molt difós. El déu solar Apol·lo mata Pitó, el drac (femení) que guardava el santuari de Delfos i que al seu pas ho destrossava tot.

Igualment Perseu mata un drac marí per salvar Andròmeda. Jàson s’enfrontà amb el drac que guardava el preuat toisó d’or a la Còlquida. Cadme es desempallega d’un drac per poder fundar la ciutat de Tebes. Altres matadors de dracs foren Bel·lerofont i Hèracles. I en la religió cristiana, aquest paper el podem veure representat per Sant Jordi.

Perseu i el cap de Medusa
Perseu i el cap de Medusa
 
Trets distintius de l’heroi grec
La característica principal dels herois és que són semimortals, és a dir, fills d’una divinitat i d’una mortal. És el cas d’Aquil·les (fill de la nimfa Tetis), Eneas ( fill d’Afrodita), Hèracles o Teseu (fills, respectivament, de Zeus i de Posidó). En d’altres, el parentiu diví pot ser més llunyà, com és el cas d’Ulisses (descendent llunyà d’Hermes).
 
Gairebé tots els herois coincideixen a tenir una infantesa o un naixement una mica accidentat, la qual cosa ja anuncia un destí heroic. Trobam nins abandonats a l’atzar a un riu o a la mar (com succeí a Perseu, a Ròmul i Rem, a Moisès o al mateix Jesucrist, que va haver de fugir amb els seus pares de Betlem a Egipte per evitar que el rei Herodes el matàs) o l’ajuda d’un preceptor excepcional (el centaure Quiró en el cas d’Aquil·les; el vell savi a la Guerra de les Galàxies).

Hèrcules lluitant contra l'Hidra
Hèrcules lluitant contra l'Hidra
 
Tot i tenir sang divina, l’heroi està sotmès al dolor i a l’esforç fins al dia de la seva mort. És, però, una persona amb set de glòria que menysprea els riscos. A la Ilíada (XI, 784), trobam la més clara premissa heroica en boca del pare d’Aquil·les, Peleu: “Ser sempre el millor i mostrar-se superior  als altres”. Al costat dels herois sempre hi trobam la figura d’una dona que exerceix d’amant: Andròmeda (en el cas de Perseu), Deianira (en el cas d’Hèracles), Ariadna (en el cas de Teseu), Medea (en el cas de Jàson) o Briseida (en el cas d’Aquil·les).
 
Els herois no es poden escapar del seu destí mortal. Hi ha, però, algunes excepcions, com Dionís, Hèracles o Asclepi, que es convertiren en déus un cop morts. No tots anaren a parar a l’Hades. A alguns, els déus els donaren un retir privilegiat a les Illes dels Benaventurats o els Camps Elisis. Els sepulcres dels herois foren objecte de veneració. Totes les polis s’encomanaven a la seva protecció.

Ulisses matant els pretendents de Penèlope
Ulisses matant els pretendents de Penèlope
 
Cicles heroics
A Grècia es poden distingir tres grans cicles heroics:

  • Cicle troià: és el més famós. Conta el rapte d’Helena d’Esparta, precedit del judici de Paris, i la guerra que el món grec emprèn contra Troia per recuperar princesa. Les obres més representatives d’aquest cicle són els dos poemes homèrics: la Ilíada, que relata un motiu de la guerra troiana (la còlera d’Aquil·les), i l’Odissea, que ressegueix el retorn d’un dels herois més famosos de la guerra, Odisseu (Ulisses).
  • Cicle tebà: el seu tema central és la guerra contra Tebes, evocada per Èsquil en la seva tragèdia Els set contra Tebes. En aquest cicle s’emmarca el mite d’Èdip i d’Antígona.
  • Cicle de Micenes: es centra en la figura del rei Agamèmnom. En tornar de la guerra de Troia, amb Cassandra com a botí, la seva muller Clitemnestra el va matar amb l’ajut del seu amant Egist. Després, Electra i Orestes, fills d’Agamèmnon i Clitemnestra, venjarien la mort del seu pare matant la seva pròpia mare.

Altres cicles secundaris foren el d’Hèracles i els seus dotze treballs, el de Jàson i els argonautes, el de l’atenès Teseu o el de Prometeu. Els herois no només foren protagonistes de la poesia èpica sinó també de la tragèdia, que al món grec tingué un fort component pedagògic i cívic. Mentre, però, la poesia èpica s’ocupa de rememorar les gestes dels herois, la tragèdia, en canvi, representa el seu patiment (πάθος), sovint provocat per la seva supèrbia (ὑβρις).
 
Avui la figura de l’heroi ha perdut el seu component mític. Qui assumeix el seu rol són els jugadors de futbol -seguits per milers de persones-, els actors de cinema i algun líder polític amb vocació messiànica.

No us podeu perdre aquesta entrevista a Francesc Torralba. Parla sobre els lideratges ètics.

Aquí teniu un capítol del programa "This is art" dedicat a la valentia.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre l'energia i els superherois.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

I aquest altre article parla sobre l'univers simbòlic dels mites.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen dels dracs.

Aquest documental parla sobre la figura dels herois:

La rara anatomia dels centaures

En la mitologia grega, els centaures varen ser concebuts d’una manera estranya. Ixíon era un rei de Tessàlia molt malvat que va intentar violar la deessa Hera, l’esposa de Zeus. Aleshores, però, el patriarca olímpic va crear un nigul (Νεφέλη) amb la forma de la seva muller, de manera que Ixíon s’uní a aquesta aparença. El resultat d’aquella il·lusòria còpula foren uns éssers meitat home i meitat cavall. Ixión pagà car el seu atreviment. Zeus l’envià a l’inframon, on fou castigat a estar fermat a una roda encesa que no parava de girar.

Ixion enganat per Juno (Pedro Pablo Rubens 1615 París, Louvre)
Ixion s'uneix amb Juno (Pedro Pablo Rubens 1615 París, Louvre)
 
Els centaures vivien a les muntanyes de Tessàlia, una regió al nord d’Atenes d’on havia estat rei el seu pare. Eren éssers salvatges, temuts per la seva brutalitat i el seu llibertinatge sexual. La seva barreja d’home i animal fa que siguin uns personatges que representin la part racional i la salvatge, la calma i la tempesta que tots portem dins. 
 
Un dia, convidats a les noces del seu cosí Perifant, rei del poble dels làpites, els centaures volgueren raptar la núvia, Hipodàmia. Això desencadenà la famosa centaromàquia, en la qual l’heroi atenès Teseu féu decantar la victòria cap al bàndol dels làpites. Aquest fou un dels relats que Fídies estampà en una de les quatre mètopes del Partenó d’Atenes. La seva representació, al costat de la gegantomàquia, la guerra de Troia i l’amazonomàquia, escenifica la victòria de les forces de l’ordre i la raó contra les del caos i l’abús.

Metopes de la centaromàquia al Partenó
Mètopes de la centaromàquia al Partenó
 
El malvat Nessos
Un centaure conegut especialment per la seva maldat fou Nessos, relacionat amb la mort d’Hèracles. Aquest centaure s’ocupava de vigilar el riu Evè. La gent només el podia travessar dalt del seu llom. Així, Hèracles li va demanar que s’emportàs primer la seva dona Deianira. Nessos, però, va aprofitar l’ocasió per raptar-la. Tanmateix, en l’intent, Hèracles, des de l’altra banda del riu, el va aconseguir abatre amb una de les seves fletxes que contenien el verí de la monstruosa Hidra.
 
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)

Nessos, però, volgué morir matant. Abans d’expirar, recomanà a Deianira que recollís la seva sang, que havia quedat contaminada pel verí mortal de l’Hidra. L’enganà dient que l’havia de fer servir com a filtre amorós en cas que Hèracles li fos infidel. Per aconseguir-ho, bastava que impregnàs la capa del seu estimat amb aquella sang. I així va ser.

La mort de Nessos (Luca Giordano, Museo del Prado, Madrid)
La mort de Nessos (Luca Giordano, Museo del Prado, Madrid)

Al cap d’un temps, Deianira no dubtà a seguir els consells de Nessos quan Hèracles la deixà per una altra. En posar-se la túnica amb la sang del seu antic enemic, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos. Deianira no es podia avenir del que havia fet. Afligida, se suïcidà.

La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
 
El bondadós Quiró
Tanmateix, no tots els centaures foren dolents. Hi hagué excepcions com Quiró, el més savi i vell de tots. Era fill de Cronos amb l’oceànida Filira, de manera que pertany a la mateixa generació divina que Zeus i els Olímpics. Quiró vivia a la muntanya Pèlion, de Tessàlia, en una caverna. Es dedicava a ensenyar música, l’art de la guerra i de la caça, moral, medicina i cirurgia. Entre els seus alumnes hi hagué els grans herois de la mitologia com Aquil·les, Asclepi, Teseu o Jàson.

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)
Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)

Mentre ajudava Hèracles en una de les seves gestes, Quiró va fer ferit accidentalment per una de les verinoses fletxes del gran heroi grec. Garratibat pel dolor, es va retirar a la seva caverna, desitjós de morir, però no ho aconseguia perquè era immortal. Finalment, Prometeu, que havia nascut mortal, s’avingué a cedir el seu dret a la mort. Va ser així com el més famós dels centaures va aconseguir el descans definitiu.
 
Després, en el firmament Quiró es convertí en la constel·lació Sagitari (sagittarius en llatí significa “arquer”, en al·lusió a la seva arma de guerra). Avui el seu nom, associat al món de la medicina, ha servit per batiar la famosa clínica privada Quiró de Barcelona, amb sucursals a altres ciutats.

Sagitari, constel·lació
Sagitari, constel·lació
 

En altres cicles llegendaris també hi hagué personatges savis com Quiró. Durant l'edat mitjana, en el cicle del rei Artús trobam Merlí, una barreja de mag, metge i endeví. Fa de conseller al líder brità i el condueix fins a l’indret on hi ha la famosa espasa màgica, Excàlibur (segons una teoria, el terme provindria de l’expressió llatina Ex Calce Liberatus, “alliberat de la pedra”). Avui Merlí ha donat nom a una sèrie de televisió catalana protagonitzat per un professor de filosofia que, com l’antic conseller àulic, guia, en el seu cas, uns alumnes de batxillerat.

Merlí instruint un jove Artús en un gravat de Gustave Doré
Merlí instruint un jove Artús en un gravat de Gustave Doré

La rara anatomia dels centaures sempre ha cridat l’atenció als artistes. Molts d’ells han optat per pintar-los amb el seu posat més bondadós i serè. Així, són vistos com a personatges de l’Arcàdia feliç, innocents i totalment inofensius. L'escriptor mallorquí Miquel Àngel Riera té un interessant recull de contes titulat precisament "La rara anatomia dels centaures" (1979).

Unicorns
Uns altres personatges símbols de saviesa i puresa són els unicorns, paraula que prové del llatí unus (“un”) i cornu (“banya”). Els menciona per primera vegada Ctèsias, un historiador grec del segle V aC. Durant les seves expedicions a l’Índia, els descriu com uns animals salvatges amb aparença de cavall blanc. Del front els sortia una banya recta, que tenia propietats medicinals.

Pintura al fresc de, probablement, Domenico Zampieri, 1604–1605
Pintura al fresc de, probablement, Domenico Zampieri, 1604–1605


És possible que Ctèsias confongués l’unicorn amb altres animals exòtics com ara els búfals (βούβαλις) o els rinoceronts (< ῥίς, “nas”, + κέρας, “banya”). Altres versions, en canvi, el descriuen com un animal amb cua de lleó i barba de boc.

L'unicorn, també conegut com a  alicorn, era impossible de caçar o domesticar. L'única persona que el podia sotmetre era una dona verge nua, que fascinava l'animal i el deixava immòbil.

La dama i l'unicorn
La dama i l'unicorn

Aquí teniu les famoses escenes de la pel·lícula "Medea" (1969), de Pasolini, on apareix Jàson amb el centaure Quiró:






Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

El mite dels toros

Article publicat a l'Ara Balears (28/08/2016)

Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca -a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractaments d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.

La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en “marca España”. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.

Zeus raptant Europa
Zeus raptant Europa

El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.

Taurocatàsia a Creta
Taurocatàpsia a Creta

La violència, però, gratuïta amb els toros seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a venationes. Es tractava d’espectacles on feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.

Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aureola d’intel·lectualitat a un despietat ritu on l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Wells, que veren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.

Qui és l'animal?
Qui és l'animal?

El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels sanfermines. L’ambient que s’hi trobà li inspirarien les seves obres Mort a la tarda, Festa i Un estiu sagnant. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.

Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són “patrimoni cultural immaterial” en base a un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el propi codi penal francès que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals. 

Hemingway a Pamplona
Hemingway a Pamplona

Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tengui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins el caspós imaginari espanyol el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
Els toros són cultura?
Els toros són cultura?

En aquest article del filòleg Gabriel Bibiloni podreu trobar més informació sobre la història dels toros.

Aquí teniu un interessant article de Natza Farré titulat "La mort del toro".

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de quan Espanya va prohibir les corregudes de toros.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món taurí en el nostre vocabulari.

Aquí teniu una campanya francesa contra les corrides canvia toros per dinosaures:



I aquí teniu la cançó d'Albert Pla, "Papa, jo vull ser torero":




Articles del web relacionats:
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
El rapte d'Europa
- Gladiadors, la història d'una manipulació

Triomfadors amb síndrome d'Ícar

Molts esportistes pateixen la síndrome d’Ícar, també coneguda com la “síndrome del triomfador”. Fa referència a la famosa dita “és més difícil mantenir-se que arribar”. Són persones que deceben un cop han tastat l’èxit: cometen errors impensables en moments decisius, tenen lesions que els marginen, trenquen relacions amb l’entrenador que els portà a l’èxit o donen positiu en un antidòping.

Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
Dèdal i Ícar (Frederick Leighton, 1830-1896)
 
En la mitologia grega Ícar era el fill Dèdal, el famós arquitecte del laberint de Creta que havia d’acollir el Minotaure. Minos, el rei de l’illa, s’enfadà molt amb Dèdal en veure que l’heroi atenès Teseu havia aconseguit sortir sà i estalvi del laberint després d’haver matat el monstre. Com a càstig tancà Dèdal i el seu fill allà mateix. 

La caiguda d'Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
La caiguda d'Ícar (Jacob Peter Gowy, 1636-37)
 
Confinat en aquella presó, Dèdal no parà de pensar en la millor manera per sortir-ne. Aleshores fabricà unes ales que s’aferraven a les espatlles amb cera. Abans d’emprendre el vol, Dèdal advertí al seu fill que no havia de volar gaire alt per evitar que la cera es desenganxàs de les ales, ni tampoc gaire arran de mar per evitar que les ales es banyassin. Tanmateix, Ícar, per arrogància, no féu cas dels consells del seu pare. Cada vegada anà volant més alt fins que, havent-se fos la cola, va caure a la mar on s’ofegà. Des de llavors aquella mar s’anomenà Icària en honor seu.

El lament d'Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
El lament d'Ícar(Herbert James Draper, s. XIX)
 
El mite d’Ícar no només ens parla dels antics somnis de la humanitat per poder volar. En clau metafòrica, ens il·lustra també sobre la importància de la mesura contraposada a l’ambició. D’altra banda, Dèdal, el pare d’Icar, representa la veu de l’experiència.

Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica)
Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.

No s’ha de confondre la síndrome d’Ícar amb la nikefòbia, on és l’angoixa la que impedeix accedir a la victòria (νίκη). En la síndrome d’Ícar, en canvi, la persona afectada ja ha assolit el triomf, però, després, per un esperit massa crític amb un mateix o per arrogància, comença a fallar en moments clau, iniciant així la seva decadència esportiva.

La caiguda d'Ícar  (1819,  Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo  Museu del Louvre. París)
La caiguda d'Ícar (1819, Merry-Joseph Blondel, Rotonda de Apol·lo Museu del Louvre. París)

Aquí teniu un article de Narcís Comadira titulat "La caiguda d'Ícar". Ofereix una lectura contemporània del mite.

Aquí teniu una recreació del mite d'Ícar:


Articles del web relacionats:
Quan els noms volen
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
Paraules a vista d'ocell
Quan victòria s'escrivia amb ene de nike

Mediocres sota la síndrome de Procust

Molts mediocres pateixen la síndrome de Procust. En la mitologia grega, aquest personatge era un sàdic criminal que vivia prop d’Atenes. En realitat es deia Damastes. El sobrenom pel qual fou més conegut significa en grec “qui estira”. Li venia pel seu curiós mètode de tortura. A casa tenia dos llits de mida diferent, on feia jeure les seues víctimes. Si eren de molta estatura, les posava en el llit petit i els serrava el tros que sobrava. Si no, les posava en el gran i els estirava els membres fins que s'hi adaptaven. Procust, tanmateix, seria mort per Teseu, l’heroi fundador d’Atenes, que li aplicà la seva pròpia medicina.

Teseu mata Procust amb la seva pròpia medicina
Teseu mata Procust amb la seva pròpia medicina
 

En el món empresarial, avui Procust representaria el directiu mediocre, que, com passa en el mite, talla el cap i els peus de qui sobresurten. Mancats de tota intel·ligència emocional, actuen per enveja i por perquè no poden tolerar sentir-se superats professionalment per un subordinat. En l’ensenyament, la síndrome de Procust també es podria aplicar a aquells professors que volen que tots els alumnes passin pel mateix tub sense tenir en compte el talent especial de cadascun d’ells.

Amb tot, unes altres víctimes de la síndrome de Procust serien aquelles persones que prefereixen dur-se per la massa. Són esclaus d’uns prejudicis que els impedeixen tenir una comprensió més profunda d’una realitat del tot complexa. Es neguen a admetre que les seves conviccions poden estar equivocades. Així, mentalment són tan rígid com els llits d’una sola mida de Procust. Ells són els principals enemics de la màxima kantiana Sapere aude (“atreveix-te a saber”).

Sens dubte, en l’actualitat hi ha massa mediocres com Procust que necessiten un nou Teseu que els faci eixamplar la ment –el Teseu mitològic va ser massa salvatge i el va matar directament. Compte, doncs, amb els Procusts moderns!

Dibuix de la revista Punch (1891) comparant la nova llei britànica de vuit hores de treball amb el llit de Procust
Dibuix de la revista Punch (1891) comparant la nova llei britànica de vuit hores de treball amb el llit de Procust

Aquí teniu la mediocritat en aforismes

La síndrome de Procust estaria relacionada amb la síndrome de Cronos.

Aquí teniu més detalls de la síndrome de Procust. I aquesta és una altra interpretació del mite de Procust.

Articles del web relacionats:
 

Teseu, el primer torero de la Mediterrània

El primer torero de la Mediterrània no va ser un espanyol, sinó un grec. Així es desprèn de la mitologia grega. Teseu va ser l’heroi amb més testosterona de tots en enfrontar-se a Creta amb el temut Minotaure. Aquesta terrible criatura era fruit del primer cas de zoofília del món grec.

Teseu i el Minotaure
Teseu i el Minotaure

La història comença amb Minos, fill de Zeus i Europa –el patriarca olímpic també s’havia transformat en toro per raptar la princesa fenícia; en la unió carnal, però, hauria adoptat la seva forma original. En fer-se gran, Minos es convertí en rei de Creta amb l’ajuda de Posidó. Com a senyal, el déu li havia enviat de la mar un toro que havia de sacrificar en honor seu. Un cop al tron, però, Minos s’havia oblidat de fer els deures, la qual cosa va provocar la ira divina. Posidó es va venjar fent que la dona del nou monarca, Pasífae (“tota llum” en grec), s’enamoràs de l’animal enviat, que no parava d’assolar l’illa.
 
La zoofília de Pasífae
Per poder-se unir amb el toro, la reina va demanar ajuda al famós arquitecte atenès Dèdal (< δαιδάλλω, “treballar amb art”), el qual s’havia exiliat a Creta després d’haver assassinat el seu nebot. Dèdal construí una vaca de fusta, coberta amb pell d’una vaca escorxada. Pasífae s’hi posà dintre i el toro, quan la veié, va realitzar, sense saber-ho, la monstruosa còpula, d’on sortí el Minotaure, meitat toro i meitat home.

Pasífae (Giulio Romano)
Pasífae (Giulio Romano)

Minos, espantat i avergonyit per aquella acció, demanà a Dèdal que construís un laberint on poder tancar l’animal. Aleshores s’encarregà de proporcionar-li una bona alimentació en forma de carn humana. Qui més temien el Minotaure eren els vassalls de Creta, la qual el 1700 aC va imposar la seva famosa talassocràcia (“poder de la mar”) gràcies una potent flota de vaixells. En tot cas, els més perjudicats de tots foren els atenesos, qui cada any havien de retre honors a Minos amb un tribut demencial: oferir set homes i set dones com a ofrena humana al temut monstre. Teseu, però, seria l’encarregat de posar punt i final a tal humiliació.

Pasífae (Pablo Picasso)
Pasífae (Pablo Picasso)
 
El torero Teseu
Després d’Hèracles, Teseu és considerat el segon gran heroi panhel·lènic. En temps del tirà Pisístrat (segle VI aC) fou nomenat l’heroi nacional d’Atenes ja que se’l considerava el responsable de la creació de la polis mitjançant la unificació de diversos pobles de la zona –suposadament ho havia fet en retornar de l’empresa del Minotaure.

El Minotaure
El Minotaure
 
Teseu era fill d’Egeu, rei del que aleshores era Atenes, i d’Etra, una princesa d’una regió veïna, l’Argòlida. La llegenda conta, però, que aquella nit Posidó també s’uní amb Etra, tal com havia fet Zeus amb Alcmena quan engendrà Hèracles. Era, doncs, cosí d’Hèracles, ja que Posidó era germà de Zeus.

Minotaure (Dalí)
Minotaure (Dalí)
 
Des de ben petit, Teseu va haver de superar una sèrie de proves perquè Egeu el reconegués com a fill propi. Un cop instal·lat a la capital de l’Àtica, l’heroi grec no dubtà a oferir-se com a voluntari per matar el Minotaure. Quan arribà a Creta, Ariadna (< ἁγνος, “la molt sacra”), filla de Minos, s’enamorà d’ell i, en secret, li va donar un rodet de fil que li havia de servir per marcar el camí de tornada dins del laberint. I així ho va fer.
 
Ariadna dóna el rodet de fil a Teseu
Ariadna dóna el rodet de fil a Teseu

Un cop mort el Minotaure, Teseu emprengué el viatge de tornada a Atenes, emportant-se la seva nova amant. Abans, però, d’arribar, féu escala a l’illa de Naxos, on abandonà Ariadna mentre dormia. Així, l’heroi atenès es comportà com un autèntic torero. Sort que els planys d’Ariadna duraren poc. Les seves llàgrimes foren eixugades per Dionís, que, com a déu de la festa, li degué donar més alegries. No es pogué resistir al regal que li féu: una corona que es convertiria en la constel·lació Corona Borealis.

Ariadna abandonada
Ariadna abandonada

Ariadna abandonada (Waterhouse)
Ariadna abandonada (Waterhouse)
 
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacionl de Varsòvia
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacionl de Varsòvia
 

Tanmateix, la tornada de Teseu a casa estigué marcada per la fatalitat. Quan el seu pare Egeu albirà de lluny la seva nau, se li encongí el cor. En marxar, havia demanat al seu fill que canviàs les veles negres per unes de blanques. Aquest havia de ser el senyal que constatàs que la missió havia estat un èxit. Teseu, però, se n’oblidà, de manera que Egeu, desesperat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, fou batiat amb el seu nom.

El laberint del Minotaure a Cnossos

A pesar de ser un mite, des de sempre s’ha volgut ubicar el laberint del Minotaure al palau de Cnossos, al nord-est de Creta. El 1900, trenta anys després que l’alemany Heinrich Schliemann desenterràs la mítica Troia, l’arqueòleg britànic Arthur Evans es va desplaçar fins a aquesta illa del mar Egeu per treure a la llum el buc insígnia de la pròspera civilització minoica, del II mil·lenni aC, considerada la mare cultural dels grecs –Evans la va anomenar així en record del seu mític rei.

En desenterrar el palau, la seva multitud d’habitacions connectades entre si per passadissos i escales va fer creure a Evans que havia trobat el famós laberint del Minotaure. De fet, l’etimologia de la paraula podria ser prou reveladora. Derivaria dels mots lidis (d’Àsia Menor) labrys (“doble destral”) i inthos, que designa lloc. Així doncs, es referiria a la casa de la doble destra, nom amb què també era coneguda la dinastia del rei Minos.

La doble destral (labrys), que donaria la paraula laberint
La doble destral (labrys), que donaria la paraula laberint

Evans va voler restituir el palau de Cnossos  perquè el públic pogués entendre la complexitat de l’edifici. En aquella polèmica reconstrucció, feta a base de ferro i ciment, l’arqueòleg britànic va seguir un criteri estètic que responia més a l’ideal del moment (Modernisme) que no pas a la realitat arqueològica. Així doncs, el que es pot veure avui en visitar el palau de Cnossos és una realitat un tant allunyada del seu patró minoic.
Palau de Cnossos
Palau de Cnossos
 
El palau ocupa vint mil metres quadrats i està format per més de tres mil habitacions distribuïdes en cinc plantes. Disposa d’una extensa xarxa de sanejament, formada per unes canonades de terracota que fan de clavegueram. Les parets i els vasos de ceràmica desenterrats mostren escenes relacionades amb la naturalesa. Abunden sobretot els motius de tauromàquia (ταῦρος, “toro” + μάχη, “batalla”), en els quals homes i dones fan temeràries acrobàcies sobre un brau, símbol de fortalesa i de fertilitat. Aquests espectacles eren coneguts com a taurocatàpsia.

Taurocatàpsia, acrobàcies amb toros a l'antiga Creta
Taurocatàpsia, acrobàcies amb toros a l'antiga Creta

També s’han trobat nombroses representacions de figures femenines, dansant i somrient amb els pits al descobert. Això ha fet pensar que els minoics eren un poble que atorgava un fort protagonisme a la dona -un cas emblemàtic és la  coneguda escultura de la  “deessa de les serps”.

Deessa de les serps de la cultura minoica
Deessa de les serps de la cultura minoica
 
Avui en dia la funció del recinte encara no està del tot clara. Mentre el seu descobridor el va considerar un palau, altres investigadors són de l’opinió que era una construcció funerària. La seva destrucció s’hauria produït vers el 1500 arran de l’erupció de de l’illa de Thera (actual Santorini), situada a 122 kilòmetres al nord del reialme cretenc. 

Al costat de Cnossos, un altre centre important de la cultura cretense va ser Faistos, situat al sud de l’illa. El 1908 l’arqueòleg italià Luigi Pernia hi va desenterrar un dels grans misteris de l’antiguitat: el disc de Faistos, datat entre el 1850 i el 1650 aC. Es tracta d’un disc d’argila amb una inscripció en espiral de segells jeroglífics que encara avui no s’han pogut desxifrar. Poc tenen a veure amb les escriptures sil·làbiques pròpies de la civilització minoica, la Lineal A (també pendent de desxifrar) i la Lineal B.

Disc de Faistos (Museu Arqueològic de Càndia, Creta)
Disc de Faistos (Museu Arqueològic de Càndia, Creta)

Avui, en tot cas, l’esperit de Creta està present en el nostre vocabulari amb la paraula sincretisme, sinònima de fusió de corrents heterogenis. En la cultura minoica al·ludia a la cohesió que mostraven els diferents pobles que la integraven en cas d’un atac exterior.

Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la tauromàquia i la sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE.

Aquí teniu un article de Ruth Toledano, titulat "Tetas, sangre e historia patológica", que critica el primitivisme de les corregudes de toro.

Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Creta:




Aquest mite parla del descobriment de la civilització minoica i la seva possible vinculació amb l'Atlàntida:



Aquí teniu un interessant vídeo sobre els herois i semidéus de la mitologia grega:



I aquí teniu el meu homenatge musical a Teseu: la cançó Torero, de Chayanne:



Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
El complex de Fedra
La síndrome d'Ícar i els triomfadors
El mite dels toros




La perversa síndrome de Medea

Per desgràcia, sovint els mitjans de comunicació es fan ressò del conegut com a síndrome de Medea o síndrome d’alienació parental, expressió encunyada el 1985 pel psiquiatre Richard A. Gardner. La pateixen tant dones com homes que manipulen els seus fills per posar-los en contra de l’altre progenitor, fent-los un “rentat de cervell” –això pot passar sobretot en parelles que estan en procés de separació. Per extensió, però, també fa referència als maltractes físics o psíquics dels fills a mans dels seus pares. El cas més famós i més extrem és de del José Bretón, que el 2011va cremar a Còrdova els seus dos fills per venjar-se de la seva dona, que li havia demanat el divorci.

Femme fatale
Medea és considerada una de les femmes fatales més conegudes del món clàssic gràcies a l’obra homònima d’Eurípides. La seva història està relacionada amb Jàson, l’heroi que, amb la nau Argos, liderà la famosa expedició dels Argonautes formada per il·lustres personatges de la mitologia grega com Orfeu, Hèracles o Peleu. Pel tal recuperar el tron de Iolcos, en mans del seu oncle Pèlias, Jàson es dirigí fins la Còlquida (actual Geòrgia), a l’extrem del Mar Negre. La seva missió era fer-se amb el preuat toisó d’or d’un moltó, mascle de l’ovella castrat –en lloc de toisó, també es parla de velló o llana.

Jàson va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Era una jove neta d’Hèlios, el Sol, i filla del rei Eetes. Exercia de fetillera com la seva tia Circe, que, a L’Odissea transforma els tripulants d’Ulisses en animals. Una altra tia seva era Pasífae, la reina de Creta, mare del Minotaure

Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)
Jàson i Medea (Waterhouse, 1907)

Amb la missió ja complida, la jove parella salpà rumb cap Iolcos. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, per aturar-li els peus, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, el sobirà s’aturà a recollir els membres del seu fill, de manera que desistí de continuar encalçant-los.

El parricidi
Tanmateix, no podem dir que Jàson i Medea foren feliços i menjaren anissos. Després d'haver estat pares de dues criatures, un dia Jàson es va deixar temptar per Creont, rei de Corint. Aquest li va oferir el tron de la seva ciutat si deixava Medea per casar-se amb la seva filla Creüsa. Medea se sentí traïda. Havia deixat la seva terra per amor i ara aquest la canviava per una altra. Empesa per la ira, primer matà la seva rival, enviant-li, com a regal de noces, una túnica amarada de verins –de retruc també moriria el rei Creont en intentar auxiliar la seva filla. Després, per matar en vida el seu marit, assassinà els seus propis fills.

 
Medea (Eugene Delacroix, 1862)
Medea (Eugene Delacroix, 1862)

Medea s’havia assegurat un lloc segur on fugir després de tals crims, fent jurar al rei Egeu d’Atenes que l’acolliria. Així, aquella parricida fugí en un carro de dragons alats que li havia enviat el seu padrí, el déu Sol –el carro, en aquest cas, respon a la innovadora tècnica d’Eurípides del deus ex machina amb la qual el dramaturg atenès aconseguia un final feliç per als seus protagonistes tràgics. A Atenes Medea acabaria casant-se amb Egeu –segons una llegenda, Jàson moriria, anys més tard, a causa d’un accident bastant estúpid: li caigué a sobre el pal de la nau Argo.
 

Amb una visió que ultrapassava el seu temps (segle V aC), en la seva Medea Eurípides donà vida a una dona estrangera que s’enfronta al masclisme de la seva època, reclamant els mateixos drets que tenien els homes. Així ho reflecteix aquest fragment de l’obra d’Eurípides:

“De tots els éssers que tenen vida i intel·ligència, les dones som les criatures més desgraciades. De primer ens cal, amb una gran despesa de diners, comprar un marit i acceptar l'amo del nostre cos: un dany, això, encara més penós que el mal. Però la prova més decisiva està en el fet de prendre'n un de dolent o un de bo. Per a les dones no és ben considerada la separació del marit ni tampoc els és possible de repudiar-lo. Quan una entra en nous costums i noves lleis, cal que sigui una endevina, si no s'ha après a casa, per usar bé de l'home company de llit. I si a nosaltres, després d'esforços, això ens surt bé i l'espòs conviu amb nosaltres sense aplicar-nos el jou conjugal amb violència, la nostra vida és envejable, però, si no, val més morir.

Un home, quan se li fa pesat conviure amb els de dintre casa, surt al carrer i deslliura el seu cor de l'enuig anant a veure un amic o un company de la seva edat; nosaltres, en canvi, necessàriament tenim un sol ésser per mirar. I diuen que nosaltres vivim a casa una vida lliure de perills, mentre ells guerregen amb la llança. Molt mal pensat! M'estimaria tres vegades més estar dreta a la vora d'un escut que no pas parir una sola vegada”.

 

780 0008 5728861 b5727a5926fcafa3660e1371ae9117fd

Medea i els seus fills (Aimés Morot)

Aquí teniu un article sobre Medea de Mireia Rosich, titulat "Matar els fills".

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Medea (1970) de Pier Paolo Pasolini:



I aquí teniu una Medea interpretada per Aitana Sánchez-Gijón:

El complex de Fedra

L’amor romàntic d’una mare cap al seu fill ha estat definit com el complex de Iocasta, relacionat amb el complex d’Èdip. El de Fedra, en canvi, s’empra per referir-se més concretament a l’atracció entre una madrastra i el seu fillastre. Diuen que actualment aquest complex és més freqüent a causa de l’augment en el nombre de divorcis i nous matrimonis.

Fedra està relacionat amb el mite de Teseu, el famós heroi atenès que matà el minotaure del laberint de Creta. En tornar a la seva ciutat natal, Teseu es convertí en el seu nou sobirà en substitució del seu difunt pare Egeu. Més endavant, Teseu va participar, juntament amb Hèracles (Hèrcules llatí), en l’expedició contra les amazones, que havien atacat la capital de l’Àtica. Com a botí de guerra, es féu amb l’amazona Antíope, que li donà un fill, Hipòlit. Teseu, però, l’acabaria abandonant per casar-se amb Fedra, filla de Pasífae i Minos de Creta, i germana, per tant, d’Ariadna, la jove que l’havia ajudat a sortir del laberint amb un rodet.

La nova llar creada per la nova parella tendria els dies comptats per culpa, segons algunes versions, d’Afrodita, que declarà el seu amor al fill de Teseu. Hipòlit, però, li donà llargues ja que preferia dedicar el temps a caçar. Davant aquest menyspreu, la deessa de l’amor féu que Fedra s’enamoràs bojament del seu fillastre. Aquesta li demanà que dormís amb ella, però Hipòlit s’hi negà. Per por de ser acusada davant Teseu, aquella madrastra forçà les portes de la cambra nupcial, s’esqueixà els vestits i acusà falsament Hipòlit de violació. Teseu s’ho va creure i va demanar al seu pare diví, Posidó, que matàs el seu fill, atès que ell era incapaç de fer-ho amb les seves pròpies mans. Així, quan un dia el jove es trobava conduint el seu carro prop de la mar, Posidó va fer sortir de les onades un brau, que féu que s’estavellés. El cadàver fou portat davant de Teseu, el qual s’adonà de la innocència del seu fill a través d’Àrtemis. Aleshores Fedra es penjà.

Hipòlit
Hipòlit

El primer immortalitzar la història de Fedra va ser Eurípides en la seva tragèdia Hipòlit (segle V aC). De fet, Eurípides va ser el tràgic que va saber aprofundir més en la psicologia femenina. La seva Fedra, però, no agradà molt als seus contemporanis. I és que una dona no podia portar la iniciativa en el tema de la passió amorosa perquè la virtut més preuada d’una dona era la castedat; d’altra banda, no era gaire acceptat el comportament masculí de rebuig de l’impuls sexual. Així, no és d’estranyar que Eurípides fes una segona versió d’Hipòlit amb una Fedra més reprimida.

Igual que ja féu en la tragèdia Medea, a Hipòlit Eurípides ens torna a parlar de la misogínia grega (v. 615):

Oh Zeus! Per què sota els raigs de sol has fet que existissin les dones, metall de falsa llei per als homes! Si volies propagar la raça humana, aquesta no hauria de néixer de les dones, sinó fer que els mortals, ofrenant en els teus temples d'or el ferro i el bronze, adquirissin la llavor dels seus fills, cadascun segons la seva ofrena, i visquessin en cases lliures, sense dones.

Per un fet és clar que són un mal infaust: el mateix pare que els va donar l'ésser i les va criar els dóna un dot i les allunya de casa per deslliurar-se d'un gran mal. I el marit, que rep a casa seva aquest ésser de desgràcia, se n'alegra, emplena de joies la seva bella estàtua, li dóna bells vestits. Desgraciat! Ha expulsat la joia de la casa! És un fatal dilema tant per a aquell que, alegre, s'emparenta amb gent rica i té una esposa amarga com per a aquell que es casa amb una que és bona, però de pares pobres, i amb la virtut intenta compensar el seu infortuni. Li va més bé a qui no té res i a casa seva hi asseu una dona simple i inútil.

L'odio, si és sàvia; almenys a casa meva no vull que n'hi hagi una que sàpiga més del que li convé a una dona. Afrodita infon la maldat més aviat a les sàvies; en canvi, la mancada de recursos, pel seu curt enteniment, queda allunyada del pecat. Cap serventa no hauria d'apropar-se a la dona; bèsties mudes haurien de viure amb elles perquè no poguessin dirigir-se a ningú ni rebre contestació.

[...] Oh! Morireu totes! Mai no m'he de sadollar d'odiar les dones, encara que algú digui que ho repeteixo sempre, car també elles sempre són malvades. I que algú les ensenyi a ser castes o que em deixin injuriar-les sempre!

El mite de Fedra tambés seria recreat per altres autors com Sèneca, Racine o Miguel de Unamuno, entre d’altres. Aquests dies es pot veure al Teatre Romea de Barcelona, amb una superba Emma Vilarasau en la pell de l’heroïna grega. Aquesta nova versió es basa en l’obra homònima de Racine, que retrata d’una manera colpidora el desig i la sexualitat femenins.



Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Fedra (1962), de Jules Dassin, amb Melina Mercouri i Anthony Perking:


El complex de Fedra no s’ha de confondre amb el de Iocasta, que pateixen aquelles mares obsessionades amb els seus fills, que no volen que es desferrin d’elles. N’és un exemple la pel·lícula Mon fils à moi (“El meu fill”), de Martial Fougeron (2006).

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px