Banner Top

Formigues, quins grans guerrers!

A mi les formigues em generen molt de respecte. El seu cos diminut alberga un gran guerrer. Així ens ho explica Ovidi en les seves Metamorfosis (Llibre VII). Èac era un rei de l’illa d’Egina, fruit de l’enèsima infidelitat de Zeus. Això indignà novament Hera, que estava cansada que el seu marit li posàs les banyes. Per venjar-se’n, envià a Egina una epidèmia de pesta que matà tots els habitants.
 
El somni d'Èac
El somni d'Èac

Èac, espantat en quedar-se sense súbdits, va córrer fins al temple del seu pare Zeus i li va suplicar que repoblàs l’illa. Aquella mateixa nit somià que unes formigues eren transformades en criatures humanes. L’endemà, el seu fill Telamó l’anà a despertar i li ensenyà com d’enfora una multitud armada avançava cap a la cort reial. S’havia fet realitat el somni: totes les formigues (μυρμιδόνες) de l’illa s’havien transformat en guerrers, en Mirmidons. Amb el temps, aquestes curiosos soldats emigraren a Tessàlia, capitanejats per Peleu, fill d’Èac. Després, a la guerra de Troia lluitaren a les ordres d’Aquil·les.

Els mirmidons d'Aquil·les
Els mirmidons d'Aquil·les


Formigues en el formigó?
Segons una teoria, les formigues també es troben present en el nostre formigó. El ciment hauria agafat aquest nom  d’un plat elaborat a Espanya des de l’edat mitjana conegut com a “hormigo”. Era un plat fet amb ametles o avellanes, que, en la textura final, semblaven “hormigas”. La metàfora després es traslladà al ciment (“hormigón”). I es que les pedres petites que contenia aquesta pasta que es fa servir en la construcció també recordaven molt la menjua.

Formigues en el formigó
Formigues en el formigó
 
Curiosament a Amèrica Llatina, en lloc d’ “hormigón”, fan servir la paraula “concreto”. L’han agafada de l’anglès concrete, que deriva alhora del llatí concretus (“sòlid”). Els francesos tampoc no relacionen el formigó amb les formigues. L’anomenen béton ja que antigament es fabricava amb betum.
 
El pànic de Dalí a les formigues
Salvador Dalí tenia un pànic terrible a les formigues, segurament arran d’algun trauma infantil. Apareixen obsessivament en moltes de les seves obres: Rostro de hormigas, las hormigas, La persistencia de la memoria o El gran masturbador. En l’artista de Figueres aquests insectes tenen un significat negatiu. Evoquen la mort i les primeres fases de la putrefacció.  

Busto de mujer retrospectivo  (1933 / 1977), Dalí
Busto de mujer retrospectivo (1933 / 1977), Dalí

Salvador Dalí. La persistencia de la memoria (1931) MoMa, New York.
Salvador Dalí. La persistencia de la memoria (1931) MoMa, New York.

No deixa de ser curiós que Dalí donàs un simbolisme tan negatiu a un insecte que, més que fer mal, molesta i que en moltes faules de l’antiguitat té fama de pencaire. Sí és cert, però, que en alguns llocs d’Estats Units, Austràlia o Filipines podem trobar formigues més perilloses, de picada verinosa que pot acabar essent mortal.

Diferents tipus de formigues
Diferents tipus de formigues

Aquí teniu el famós fragment de les formigues de la pel·lícula "Un perro andaluz" (1929), realitzada per Luís Buñuel i inspirada en Dalí:



Si voleu conèixer més sobre la presència de formigues en l'obra de Dalí, heu de consultar aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra. I aquí trobareu més informació sobre la representació pictòrica de les formigues.

I per acabar, un fragment de la pel·lícula "Bitxos" (2009) protagonitzada per formigues:

El mite grec de l’home llop

El mite de l’home llop ja el podem resseguir en el món grec. Ovidi ens en parla en les seves Metamorfosis (Llibre I) en la figura de Licàon, rei de l’Arcàdia. Era un monarca amb fama d’impiu. Per comprovar-ho, un dia Zeus es presentà a la seva cort disfressat d’home i digué que, en realitat, era un déu. El malvat Licàon no se’l va creure de cap de les maneres. Li picà, però, la curiositat. Per corroborar la identitat divina del seu hoste, aquella nit planejà matar-lo. Abans, per sopar, li va servir carn humana d’un ostatge.
 
De seguida Zeus s’adonà d’aquell infame àpat i, indignat, va esfondrar sobre l’impiu Licàon la seva casa. El sobirà, aterrit, va fugir al camp, però no es va poder escapar del càstig que li acabaria infringint el patriarca olímpic. El transformà en llop. Així, Licàon, quan volgué parlar, només va poder udolar i tot el seu cos s’omplí de pèl. Emperò, en la seva nova condició de llop mantenia intacte el seu instint criminal. No debades, no podia evitar atacar qualsevol ramat que se li presentava al davant.

Hendrik Goltzius - Licàon transformant-se en llop
Hendrik Goltzius - Licàon transformant-se en llop
 
Licàon és un exemple de licantropia, paraula formada per λύκος (“llop”) i ἄνθρωπος (“home”). En la mitologia grega, el seu cas personifica la corrupció de la condició humana. És per això que, després d’ell, es produí el famós Diluvi Universal, un episodi també present en la cultura jueva.

Yolanda Aguilar, en la seva web, “La finestra digital”, fa la següent reflexió sobre el mite de l’home llop: “L’home llop és un símbol de la por de l’home cap a la natura que no pot controlar i també de la part animal que tots tenim dins. Les llegendes sobre la licantropia han proliferat en zones rurals on els ramats eren la font de subsistència i els atacs de llops eren habituals. En la figura de l’home llop prenen cos moltes de les nostres pors inconscients. Per primer cop qualsevol de nosaltres pot ser un monstre amb una aparença completament normal durant el dia i després sortir a matar a la llum de la lluna”.
 
Licantrops caníbals
En la literatura i el cinema, els homes llop solen mutar entre la forma humana i l’animal constantment, sovint coincidint amb la lluna plena. En aquest sentit, Licàon és un licantrop insòlit ja que només muta una sola vegada i de manera irreversible. En el seu cas, a més, practica el canibalisme abans de la seva transformació en llop.

La lluna plena i l'home llop
La lluna plena i l'home llop
 
Aquesta paraula, però, no és d’origen grec. Agafa el nom dels “caribes”, un grup d’indígenes que s’instal·laren a les Antilles, a la zona que es conegué com a Carib. Tenien fama de ser molt bel·licosos i de practicar en el camp de batalla l’antropofàgia (+ φάγομαι, “menjar”). Curiosament, en la llengua dels taïnos, la seva tribu rival, “caribes” significava “valents”.

Colom es trobà amb caníbals en arribar a Amèrica (Colón descubre América. José Garnelo Alda, 1892, Museo Naval de Madrid)
Colom es trobà amb caníbals en arribar al Carib (Colón descubre América. José Garnelo Alda, 1892, Museo Naval de Madrid)
 
Lupus, la malaltia
En llatí, llop és lupus. Avui aquest terme serveix per a designar una malaltia autoimmunitària crònica. Ataca les cèl·lules de l'organisme i els teixits, produint inflamació i dany. Pot afectar qualsevol part de l'organisme, encara que els llocs més freqüents són el cor, les articulacions, la pell, els pulmons, els vasos sanguinis, el fetge, els ronyons i el sistema nerviós.

Ales de papallona, marca de la malaltia
Ales de papallona, marca de la malaltia "lupus"
 
El lupus es presenta de forma més comuna en dones i les primeres manifestacions s'observen sovint entre els 15 i 45 anys. El seu símptoma més evident és una marca vermella al pòmuls en forma d’ales de papallona. L’origen del nom de la malaltia és una incògnita. Es creu que antigament les lesions cutànies es denominaven lupus per la similitud de la mossegada del llop.

Aquí teniu una de les millors transformacions de Jack Nicholson en llop:


Aquí teniu les millors pel·lícules sobre homes llop:



I per acabar, la cançó "Un hombre lobo en París", de "La Unión":



Articles del web relacionats:
La llengua dels nins salvatges

Tortugues infernals

L’etimologia de tortuga em té fascinat. Agafa el nom del Tàrtar, la part més profunda de l’Hades de la mitologia grega. Era el lloc on anaven a parar els esperits malvats. Durant l’edat mitjana es va estendre la creença que la tortuga terrestre, que viu al fang, era un animal que representava el mal i, per tant, era un habitant del Tàrtar (ταρταροῦχος). 
 
En grec, tortuga és χελώνη. Hi hagué una nimfa amb aquest nom, Quelone, protagonista d’un episodi ben curiós. Dona de caràcter, rebutjà assistir al casament de Zeus i Hera. Hi estaven convidats tots els humans, fins i tot els animals. Quan Hermes (Mercuri llatí), el missatger dels déus, s'adonà de la seva absència, va baixar de l'Olimp ι inundà la casa de Quelone, situada als marges d'un riu, amb la nimfa dins. A continuació la va metamorfosar en tortuga. D’aquesta manera, la condemnà a un silenci etern i a haver de carregar sempre la casa.
 
La lira i la tortuga
La tortuga tendria una paper destacat en la vida d’Hermes. Fill de Zeus i la nimfa Maia, el mateix dia del seu naixement aquest déu va donar mostres de la seva precocitat extraordinària. Va saltar del bressol i marxà fins a Tessàlia, on Apol·lo guardava els ramats del rei Admet. Hermes va aprofitar que el seu germanastre estava distret per robar-li una part del ramat, que va amagar en una cova.

Apol·lo i Hermes
Apol·lo i Hermes
 
En tornar a casa, el missatger dels déus trobà una tortuga. La buidà i hi col·locà unes cordes tibants, fetes de budells de bou. D’aquesta manera fabricà la primera lira. Apol·lo, gràcies al seu art endevinatori, no trigà a descobrir la cova on Hermes havia amagat el ramat. També, però, s’assabentà del darrer invent del seu germanastre. I, com a déu de la música que era, no pogué consentir que aquell instrument, de so melodiós, no estigués a les seves mans. És per això que decidí fer un tracte amb el seu lladre: renunciava al bestiar a canvi de la lira.
 
Simbolisme de la tortuga
La tortuga gaudí d’un fort protagonisme en les faules de l’escriptor grec Isop (segle VIII aC). Una d’elles parla del repte a una cursa que féu el rèptil a una llebre, coneguda per la seva rapidesa. Aquesta, convençuda de la seva victòria, s'aturà a mig camí a fer la migdiada. Dormí, però, massa. Així, quan es despertà, descobrí que el seu rival, passa a passa, ja havia arribat a la meta. La faula és una lliçó sobre l’arrogància de la llebre i la perseverança de la tortuga.

La tortuga i la llebre
La tortuga i la llebre
 
D’altra banda, la tortuga va ser un animal letal per a Èsquil (segle VI aC), considerat el creador de la tragèdia grega. Un oracle li havia vaticinat que moriria aixafat per una casa, de manera que decidí viure fora de la ciutat d’Atenes. Curiosament la mort li arribaria des de l’aire. Va ser colpejat per la closca (= casa) d’una tortuga que amollà un voltor.

La mort d'Èsquil
La mort d'Èsquil
 
Amb la tortuga els romans, amants de la força bruta, no tingueren tant de lirisme. Imitant la seva closca (testa),  anomenaren tortuga (testudo) una formació defensiva. Es tractava d’una coberta que els soldats formaven sobre els seus caps amb els escuts.

Formació militar testudo
Formació militar testudo
 
Si miram altres cultures, trobam que la tortuga té un gran valor religiós. Alguns indis de Nord-amèrica creuen que la seva terra va ser creada sobre la closca d’aquest rèptil. En els mites hindús, la tortuga Chukwa sosté el món (curiosament aquesta concepció estaria relacionada amb el Tàrtar grec, que també sostindria el món ja que es troba sota terra).

La tortuga que sosté el món
La tortuga que sosté el món
 
Per als xinesos, la tortuga és un animal que representa la saviesa, l’estabilitat i l’equilibri. Al Japó, en canvi, és un símbol de bona sort i de longevitat (pot arribar a viure uns 100 anys). El país del Sol Naixent ens ha regalat personatge entranyables com el follet tortuga, de la sèrie de dibuixos animats “Bola de drac”. I la dècada de 1980 els còmics americans comptaren amb unes tortugues excepcionals: les tortugues ninja.

Follet tortuga
Follet tortuga
 
Tortugues ninja
Tortugues ninja

A Espanya hi ha un grup de rock alternatiu anomenat Vetusta morla. Agafa el nom de la vella tortuga de La història interminable de Michael Ende. A l’obra Morla és una tortuga que va optar per creure's el mínim per a no convertir-se en res. Amb tanta mitologia i simbolisme convé mimar molt les tortugues, sobretot cada 23 de maig, que és el Dia Mundial de la Tortuga.

Dia Mundial de la tortuga
Dia Mundial de la tortuga

Us deix amb la Vestusa moral de La història interminable:



Articles del web relacionats:
Realment existeix l'infern?

Bellesa apol·línia

El déu més atractiu del panteó olímpic va ser Apol·lo. De fet, era el déu de la bellesa masculina. Curiosament, però, en la nostra tradició antroponímica el seu nom adoptaria forma femenina amb Apol·lònia, la festivitat de la qual és dia 8 de febrer.

Santa Apol·lònia
Santa Apol·lònia
 
Apol·lo, tanmateix, acabà personificà els ideals grecs de bellesa en general, de progrés i de seny, equilibri (el seu déu oposat era Dionís, que presidia la disbauxa). Se’l representava com un jove molt esvelt, imberbe, de rínxols llargs i daurats; d’aquí ve l’expressió “bellesa apol·línia” per referir-nos a un home ben plantat.

Estàtua d'Apol·lo
Estàtua d'Apol·lo
 
Apol·lo era fruit d’una infidelitat de Zeus amb Leto. Nasqué després de la seva germana bessona Àrtemis a l’illa Astèria, al mar Egeu, que, des d’aleshores, passà a ser rebatiada com a Delos (“la brillant”). El nom al·ludia a la condició de déu del Sol que amb el temps també assumí Apol·lo (en un principi es tractava d’una competència d’Hèlios). Amb l’epítet Febe (“brillant”), com que era un déu que tot ho veia des del cel, també es convertí en el déu de la profecia.

El déu del melic del món
Tan bon punt nasqué, Zeus ordenà a Apol·lo anar al santuari de Delfos, a 180 km al nord-oest d’Atenes. Aquest indret era considerat el centre del món arran d’una anècdota ben curiosa. Un dia Zeus i Atena discutien sobre quin era el centre de la Terra, que la deessa de la guerra i la saviesa volia situar a Atenes.

Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
Actual ὀμφαλός (“melic”) de Delfos
 
Per sortir de dubtes, el sobirà olímpic va deixar volar dues àguiles –la seva au consagrada- des dels extrems oposats del món. Els dos ocells arribaren a trobar-se a Delfos, un dels llocs més impressionants de Grècia, flanquejat al nord pel mont Parnàs. Des d’aleshores una pedra anomenada ὀμφαλός (“melic”) senyalà Delfos com el centre del món.
 
Abans que hi arribàs Apol·lo, a Delfos hi havia un oracle dedicat a la deessa Gea i a la seva filla Temis. El fill de Zeus aconseguí fer-se amb el santuari després de matar la sanguinària serp que el custodiava, anomenada Pitó (filla de Gea, era la mateixa que havia perseguit la mare, estant embarassada). Al capdavant del santuari hi col·locà una sacerdotessa d’edat avançada anomenada pitonissa en honor a la difunta serp. Apol·lo controlava el seu oracle des del mont Parnàs, al costat de les Muses, que formaven part del seu seguici.

Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
Apol·lo i la serp Pitó (Rubens)
 
Un déu polifacètic
Juntament amb el seu pare Zeus, Apol·lo esdevingué un dels grans de l’Olimp. També era un déu guerrer, que, en la guerra de Troia, estigué de part dels troains -les seves fletxes causaven malalties. Al començament de la Ilíada, Homer ens mostra un Apol·lo enfurismat, castigant els grecs amb una plaga pel robatori de Criseida, filla del seu sacerdot Crises. També fou ell qui dirigí la fletxa de Paris que tocà el taló d’Aquilles i li produí la mort.

La mort d'Aquil·les (Rubens)
La mort d'Aquil·les (Rubens)
 
Apol·lo també tingué temps per assumir altres papers. Fou déu pastoral, benefactor de la natura, i déu de la música, inventor de la cítara (paraula que ens donà guitarra). Els seus atributs eren l’arc i la lira, la qual va rebre del seu germanastre Hermes. Amb la lira, no consentí que ningú li pogués fer la competència. Bé ho sabé el sàtir Màrsias, que acabà escorxat després que reptàs el déu en un certamen.

Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
Apol·lo i Màrsias (Perugino, 1445-1523)
 
A Apol·lo se li conegueren dos fills. Amb la musa Cal·líope tingué el cantor mític Orfeu; i amb la nimfa Corònide, Asclepi, déu de la medicina. Tot i ser el déu més atractiu del panteó, algunes dones se li resistiren. Va ser el cas de Dafne, Castàlia i Cassandra. A Apol·lo també se li atribuïren relacions homosexuals amb Jacint i Ciparís.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):


Articles del web relacionats:
Sobre nimfòmanes i sàtirs
El complex de Cassandra
A l'orfeó amb Orfeu
Paraules que curen
Què és la bellesa?
L'oracle de Delfos
Muses inspiradores
Feministes amb complex de Diana
Un batxillerat ple de llorers
Orgies, crònica d'una mentida
Homosexualitat i mitologia

Vulcà, el déu de la vida volcànica?

Tal com el seu nom indica, havia de ser el déu de les passions, però res més lluny de la realitat. En el món grec, Vulcà va ser conegut com a Hefest. Era el déu del foc i dels ferrers. La seva arribada al món es va produir amb molt mal peu, i mai millor dit. Segons una tradició, va ser concebut arran d’un atac de gelosia d’Hera, que no podia consentir que Zeus hagués engendrat del seu cap Atena, la deessa de la guerra.
 
Així doncs, Hera va concebre Hefest sense la intervenció de Zeus ni de cap altre mascle. Un dia que el matrimoni olímpic discutia a propòsit d’Hèracles Hefest va sortir en defensa de la seva mare. El pare dels déus, però, l’agafà per un peu i el llançà daltabaix de l’Olimp. Després d'estar caient durant un dia sencer, es va estimbar a l'illa de Lemnos i va quedar coix de la patacada.

Caiguda de Vulcà (Piero di Cosimo)
Caiguda de Vulcà (Piero di Cosimo)
 
Una altra versió diu que Hefest era coix de naixement. En veure’l, Hera, avergonyida, el precipità des de dalt de l’Olimp. Va anar a parar a l’oceà, on va ser recollit per les nimfes Tetis i Eurínome, que el varen criar durant nou anys. De gran, per venjar-se de la seva mare, Hefest forjà un tron d’or, de cadenes invisibles. Hera, quan s’hi va asseure, hi va quedar atrapada. Aleshores els déus enviaren Dionís perquè anàs a cercar Hefest, l’artífex d’aquell artefacte. El déu del vi el va embriagar i aconseguí portar-lo de nou a l’Olimp, damunt d’un ase. Després d’aquella entrada triomfal, accedí a alliberar la seva mare.

Prometeu encadenat per Hefest (Van Baburen, 1623)
Prometeu encadenat per Hefest (Van Baburen, 1623)
 
Com a mostra d’agraïment, Zeus hauria concedit a Hefest Afrodita com a esposa. Segurament la deessa més atractiva de l’Olimp no degué veure amb bons ulls aquell pacte. La seva nova parella no tenia res a veure amb ella. A part de coix, Hefest era molt lleig -intentava dissimular el seu aspecte monstruós amb una frondosa barba.
 
Vista la mercaderia que tenia al davant, Afrodita no dubtà a posar les banyes al seu marit amb un déu més agraciat. El preferit va ser Ares, el déu de la guerra. També, però, tengué aventures amb altres déus com Hermes, Posidó i Dionís; amb semidéus com Adonis, i, en la versió romana, amb el mortal Anquises, de qui va tenir Eneas.

Hefest enxampa Venus amb Mart (Tintoretto)
Hefest enxampa Venus amb Mart (Tintoretto)

Un déu entotsolat
Ni tan sols adoptant el seu nom romà (Vulcà), Hefest no va poder fer res per seduir Afrodita. L’encalçava dient-li que seria per a ella tan ardent com un volcà. El déu de la siderúrgia (< σίδηρος, “ferro”, + ἔργον, “treball”) no tengué més remei que assumir el seu destí. Vivia entotsolat a la seva farga (< fabrica ferreae, “taller del ferro”), situada al volcà Etna (Sicília). Allà fabricava, amb l’ajuda dels Ciclops, els llamps de Zeus, armes per a déus i herois i qualsevol objecte de metall.

Volcà Etna
Volcà Etna


Un dia, a la farga, Hefest va rebre la visita de l’esponerosa Atena. Estava tan necessitat que, en veure-la, s’hi va afuar amb la intenció de posseir-la. La deessa reaccionà a temps, el pogué esquivar, però no impedí que el seu assetjador li ejaculàs sobre la cuixa. De seguida s’eixugà el semen amb un floc de llana i el llençà a terra, d’on nasqué de sobte Erictoni, també conegut com a Erecteu, futur rei d’Atenes.

Hefest ejacula sobre la cuixa d'Atena (Paris Bordone, 1555-1560)
Hefest ejacula sobre la cuixa d'Atena (Paris Bordone, 1555-1560)

Coix, lleig i banyut, Hefest és l’únic dels déus de l’Olimp que treballa. En tot cas, se’l considera el déu de la civilització, ja que el seu treball a la forja representa el progrés de la tècnica (< τεχνάω, “fabricar”).

Vista del Volcà Etna
Vista del Volcà Etna

Ciment volcànic
Gràcies al volcà de Vulcà hem heretat un material imprescindible per a la construcció: el ciment. A l’antiga Roma el caementum (< “colpir”, “copejar”) era fruit d’una combinació de cal, aigua de mar, cendres volcàniques i pedra “pomez”. Es tractava d’una pasta fins i tot més resistent que el formigó modern, basat principalment en el ciment Portland, inventat el 1824 pel constructor britànic Joseph Aspdin.

Aquí teniu la intervenció d'Emilio del Río a la secció "Verba volant" de RNE. Parla d'etimologies de Vulcà.

Articles del web relacionats
Atena o el maldecap de la saviesa
La guerra de sexes
A la recerca de la terra promesa
Compte a venerar massa Venus!

Una Via Làctia plena de lactosa

L’univers és com un mural esquitxat de llet. Basta fixar-nos en l’etimologia de galàxia, del grec γάλα, γάλακτος (“llet”). No debades, les galàxies són enormes acumulacions d’estels, gasos i pols amb aspecte lacti (del llatí lac, lactis, “llet”, d’on tenim també lletuga i lactosa, que és un tipus de molècula present a la llet).

Galàxia Andròmeda
Galàxia Andròmeda
 
Hi ha galàxies enormes com Andròmeda, o petites com la seva veïna M32.   N’hi ha en forma de globus, de lent, planes, el·líptiques o formes irregulars. El nostre Sistema Solar forma part d’una galàxia en forma d’espiral també de ressonàncies ben lactoses: la Via Làctia. L’imaginari col·lectiu li volgué atribuir un relat mitològic. És el que fa referència al mite d’Hera i Alcmena.

Galàxia Via Làctia
Galàxia Via Làctia
 
Alcmena era una mortal amb qui Zeus havia tengut Hèracles (l’Hèrcules llatí). El patriarca olímpic volia que el seu fill, cridat a ser un heroi, esdevingués immortal. Com a requisit, però, havia de ser alletat per la seva muller Hera, que estava molt ressentida amb la infidelitat del seu marit.
 
Zeus, amb tot, aconseguí endormiscar Hera perquè Hermes, el missatger dels déus, col·locàs el nadó al seu pit. Tanmateix, el petit Hèracles ja donà símptomes de la seva força en mossegar la mamella d’Hera. De seguida la deessa es despertà i, en veure’l als seus braços, el llançà lluny. Tot i així, no pogué evitar que la llet que fluí del seu pit deixàs en el firmament una estela que rebé el nom de Via Làctia, “el camí de llet”.

Via Làctia (Rubens)
Via Làctia (Rubens)
 
La Via Làctia conté uns 100.000 milions d’estels, entre ells, el Sol, al voltant del qual giren els planetes, cossos “errants” (πλανήται). En total té uns 100.000 anys llum de diàmetre i una massa de més de dos bilions de vegades més que la del Sol. Cada 225 milions d’anys el Sistema Solar completa un gir al voltant del centre de la galàxia. Es mou a uns 270 km per segon.  La Terra està a 25.000 anys llum del centre de la galàxia. La Via Làctia conté aproximadament 17.000 milions de planetes de mida similar a la Terra, alguns d’ells podrien tenir aigua líquida per mantenir vida.

Nos us podeu perdre aquest blog sobre mitologia i astronomia feta per un grup d'alumnes de batxillerat d'un institut de Catalunya dirigits per la professora Margalida Capellà. Es diu "El cel dels mites".

Aquí teniu el programa dedicat a la Via Làctia de la mítica sèrie Cosmos de Carl Sagan:


Articles del web relacionats:
Les històries que amaguen les estrelles. L'origen mitològic dels signes del zodíac a l'antiga Grècia.
Dies divins
Desitjos siderals
Hèrcules, entre el vici i la virtut
- Gasos caòtics

La rara anatomia dels centaures

En la mitologia grega, els centaures varen ser concebuts d’una manera estranya. Ixíon era un rei de Tessàlia molt malvat que va intentar violar la deessa Hera, l’esposa de Zeus. Aleshores, però, el patriarca olímpic va crear un nigul (Νεφέλη) amb la forma de la seva muller, de manera que Ixíon s’uní a aquesta aparença. El resultat d’aquella il·lusòria còpula foren uns éssers meitat home i meitat cavall. Ixión pagà car el seu atreviment. Zeus l’envià a l’inframon, on fou castigat a estar fermat a una roda encesa que no parava de girar.

Ixion enganat per Juno (Pedro Pablo Rubens 1615 París, Louvre)
Ixion s'uneix amb Juno (Pedro Pablo Rubens 1615 París, Louvre)
 
Els centaures vivien a les muntanyes de Tessàlia, una regió al nord d’Atenes d’on havia estat rei el seu pare. Eren éssers salvatges, temuts per la seva brutalitat i el seu llibertinatge sexual. La seva barreja d’home i animal fa que siguin uns personatges que representin la part racional i la salvatge, la calma i la tempesta que tots portem dins. 
 
Un dia, convidats a les noces del seu cosí Perifant, rei del poble dels làpites, els centaures volgueren raptar la núvia, Hipodàmia. Això desencadenà la famosa centaromàquia, en la qual l’heroi atenès Teseu féu decantar la victòria cap al bàndol dels làpites. Aquest fou un dels relats que Fídies estampà en una de les quatre mètopes del Partenó d’Atenes. La seva representació, al costat de la gegantomàquia, la guerra de Troia i l’amazonomàquia, escenifica la victòria de les forces de l’ordre i la raó contra les del caos i l’abús.

Metopes de la centaromàquia al Partenó
Metopes de la centaromàquia al Partenó
 
El malvat Nessos
Un centaure conegut especialment per la seva maldat fou Nessos, relacionat amb la mort d’Hèracles. Aquest centaure s’ocupava de vigilar el riu Evè. La gent només el podia travessar dalt del seu llom. Així, Hèracles li va demanar que s’emportàs primer la seva dona Deianira. Nessos, però, va aprofitar l’ocasió per raptar-la. Tanmateix, en l’intent, Hèracles, des de l’altra banda del riu, el va aconseguir abatre amb una de les seves fletxes que contenien el verí de la monstruosa Hidra.
 
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)
Hèctor, Nessos i Deianira (José Garnelo)

Nessos, però, volgué morir matant. Abans d’expirar, recomanà a Deianira que recollís la seva sang, que havia quedat contaminada pel verí mortal de l’Hidra. L’enganà dient que l’havia de fer servir com a filtre amorós en cas que Hèracles li fos infidel. Per aconseguir-ho, bastava que impregnàs la capa del seu estimat amb aquella sang. I així va ser.

La mort de Nessos (Luca Giordano, Museo del Prado, Madrid)
La mort de Nessos (Luca Giordano, Museo del Prado, Madrid)

Al cap d’un temps, Deianira no dubtà a seguir els consells de Nessos quan Hèracles la deixà per una altra. En posar-se la túnica amb la sang del seu antic enemic, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos. Deianira no es podia avenir del que havia fet. Afligida, se suïcidà.

La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
 
El bondadós Quiró
Tanmateix, no tots els centaures foren dolents. Hi hagué excepcions com Quiró, el més savi i vell de tots. Era fill de Cronos amb l’oceànida Filira, de manera que pertany a la mateixa generació divina que Zeus i els Olímpics. Quiró vivia a la muntanya Pèlion, de Tessàlia, en una caverna. Es dedicava a ensenyar música, l’art de la guerra i de la caça, moral, medicina i cirurgia. Entre els seus alumnes hi hagué els grans herois de la mitologia com Aquil·les, Asclepi, Teseu o Jàson.

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)
Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)

Mentre ajudava Hèracles en una de les seves gestes, Quiró va fer ferit accidentalment per una de les verinoses fletxes del gran heroi grec. Garratibat pel dolor, es va retirar a la seva caverna, desitjós de morir, però no ho aconseguia perquè era immortal. Finalment, Prometeu, que havia nascut mortal, s’avingué a cedir el seu dret a la mort. Va ser així com el més famós dels centaures va aconseguir el descans definitiu.
 
Després, en el firmament Quiró es convertí en la constel·lació Sagitari (sagittarius en llatí significa “arquer”, en al·lusió a la seva arma de guerra). Avui el seu nom, associat al món de la medicina, ha servit per batiar la famosa clínica privada Quiró de Barcelona, amb sucursals a altres ciutats.

Sagitari, constel·lació
Sagitari, constel·lació
 
La rara anatomia dels centaures sempre ha cridat l’atenció als artistes. Molts d’ells han optat per pintar-los amb el seu posat més bondadós i serè. Així, són vistos com a personatges de l’Arcàdia feliç, innocents i totalment inofensius. L'escriptor mallorquí Miquel Àngel Riera té un interessant recull de contes titulat precisament "La rara anatomia dels centaures" (1979).


Aquí teniu les famoses escenes de la pel·lícula "Medea" (1969), de Pasolini, on apareix Jàson amb el centaure Quiró:






Articles del web relacionats:
Peter Pan, l'alter ego del déu Pan

Meduses que petrifiquen

Sovint quan vaig a nedar em trob cossos petrificats. De lluny veig marxar el seu botxí: una medusa. Els seus tentacles en forma de filaments verinosos recorden les serps del cap del monstre homònim de la mitologia grega que va tallar Perseu. És per això que, en català, a mi m’agrada més utilitzar el nom de medusa en lloc de grumer per a aquests animals invertebrats que pertanyen al grup dels cnidaris, derivat del grec κνίδη (“ortiga”) -com les seves plantes inspiradores, són animals que també piquen.

Medusa o grumer
Medusa o grumer
 
Perseu i Jesucrist
Tal com ja passà a molts herois d’altres tradicions (des de Ròmul i Rem a Moisès i Jesucrist), Perseu va haver de sobreviure a la persecució i humiliació durant la seva infància. El seu padrí, Acrisi, rei d’Argos, només tenia una filla, Dànae. Desitjós perquè li donàs néts, consultà l’oracle de Delfos, el qual li respongué que de la seva filla naixeria una criatura que el mataria.

Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)
Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)

Davant un vaticini tan aclaparador, Acrisi féu construir una cambra subterrània de bronze i hi tancà Dànae. Això, però, no fou cap obstacle per a Zeus, que s’enamorà de la jove. Transformat en pluja d’or, entrà, a través d’un crui del sostre, a la cambra i aconseguí unir-se carnalment amb la jove. Al cap d’un temps nasqué Perseu. Les circumstàncies d’aquest natalici féu que el cristianisme veiés en la “virginal” Dànae la prefiguració de la Mare de Déu, que també fou fecundada miraculosament per l’Esperit Sant. És per això que el mite de la fecundació de Dànae va ser un dels més representats durant el Renaixement.

Dànae (Jan Gossaert)
Dànae (Jan Gossaert)
 
El pare de Dànae, Acrisi, no s’ho podia creure. Indignat com estava, matà la criada de la seva filla. Després, llançà la mare i el fill dins d’una arca. Des de la costa argòlida, el corrent els va portar fins a l’illa egea de Sèrifos, on un pescador anomenat Dictis els recollí. El germà d’aquest, Polidectes, el rei local, es va enamorà de Dànae. Perseu, però, li resultava un destorb. En créixer, per treure-se’l de sobre, l’enganyà perquè anàs a cercar el cap de Medusa, una de les monstruoses Gorgones. Estava convençut que moriria en l’intent. No havia tengut en compte, però, l’etimologia del nom de Perseu: πέρθω (“matar”).
 
Medusa i les Gorgones
Les Gorgones vivien a l’extrem occidental, a l’altra banda de l’Oceà Atlàntic. Eren tres, filles de divinitats marines -a la Ilíada, però, Homer només en parla d’una, que figurava a l’escut de Zeus. Es caracteritzaven perquè tenien ales, urpes i serps en lloc de cabells. L’única que era mortal i la més terrible de totes es deia Medusa, que seria el participi de present femení del verb μέδω (“protegir”). Per tant, el seu nom significaria “la que protegeix”.

Medusa
Medusa
 
En la versió més coneguda del mite, Medusa era originàriament una jove d’una cabellera preciosa. Posidó es va enamorar d’ella i la va violar en un temple dedicat a Atena, la gran rival del déu de la mar. Després de descobrir tal profanació, la deessa va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma monstruosa que les seves germanes Gorgones. Així, els seus cabells es convertiren en serps i la seva mirada tingué el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. En tot cas, Medusa representaria l’arquetip de dona fatal (femme fatale).

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)
Les Graies
Perquè Perseu pogués aconseguir el cap de Medusa, Hermes i Atena acudiren al seu encontre i li proporcionaren una falç d’or i un escut de bronze del tot brillant. A més, li aconsellaren que, abans que res, anàs a veure les Graies. Tal com indica el seu nom en grec (γραίαι), les Graies eren unes dones “velles”, que mai no havien estat joves. Se les coneixia també com les Fòrcides, per ser filles de Cetus i Forcis, antic déu marí.

Graies
Graies
 
Les Graies només tenien un sol ull i una sola dent, que s’anaven passant -quan les altres dues no els tenien aprofitaven per dormir. Eren les guardianes encarregades de barrar el pas cap a les Gòrgones. Perseu, però, els robà l’ull i la dent i es negà a retornar-los-hi fins que no li donassin la informació per dur a terme la seva missió.
 
Pegàs
Finalment les Graies cantaren i digueren a l’heroi grec que primer havia de visitar unes nimfes de l’inframón que li donarien el casc de l’Hades (que feia invisible a qui se’l posava), unes sandàlies alades per poder volar i un sarró de cuir, on podria ficar el cap de Medusa. Amb tot aquest material, l’heroi grec es presentà davant les Gorgones, les quals es trobaven dormint. Aleshores, amb l’escut d’Atena que li serví de mirall, s’acostà d’esquena a Medusa i aconseguí decapitar-la sense ser petrificat. A continuació, del seu cap sortiren els fills que la Gorgona estava esperant de Posidó: el gegant Crisaor i el cavall Pegàs.

Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini, considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura de Perseu va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini. És considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
 
Pegàs no es convertiria en el company inseparable de Perseu, tal com surt representat en moltes pintures. L’animal es dirigí directament a l’Olimp per posar-se al servei de Zeus. Tanmateix, acabaria essent el cavall de Bel·lerofont, l’assassí de la Quimera. Sobre la seva etimologia no hi ha consens: uns la fan derivar de πηγή (“font”) en al·lusió a la font que rajà del cap de Medusa; i altres de l’adjectiu πηγός (“fort”, “robust”) pel seu portentós físic.

Naixement de Pegàs del cap de Medusa
Naixement de Pegàs del cap de Medusa

Havent aconseguit la seva empresa, Perseu tornà a casa acompanyat d’Andròmeda, a qui havia alliberat d’un monstre en passar per Etiòpia. No tingué contemplacions amb el seu enemic, el rei Polidectes. El deixà petrificat amb el trofeu que li havia encomanat. Després regalà el cap de Medusa a Atenea, que la va col·locar al seu escut per infondre por als enemics. Tal com havia vaticinat l’oracle, Perseu també es tragué de sobre el seu altre enemic, el seu padrí. El matà, però, per accident durant el transcurs d’unes competicions atlètiques en què se li escapà el disc que llançà.

Atena amb Medusa incrustada al seu escut
Atena amb Medusa incrustada al seu escut


Perseu erigí, així, en l’heroi que decapità Medusa. Per a Robert Graves, aquest mite simbolitza el moment de transició de la societat matriarcal, representada per la gorgona, a una societat patriarcal. Segons l’escriptor britànic, la màscara del monstre de les mil serps tenia la funció de mantenir els homes lluny dels misteris (sabers) reservats a les dones a l’antiguitat. Des de temps antics, però,  les Gorgones serviren com a amulets apotropaics, és a dir, per espantar els mals esperits. Solien ser representades en les façanes dels temples i en la decoració de ceràmiques, teles, monedes i armes.

Mosaic Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)
Mosaic de Medusa (Museu Arqueològic, Tarragona)

Aquí teniu l'escena de la Medusa de la pel·lícula "Percy Jackson":



Aquesta és l'escena de la decapitació de la Medusa:



Aquesta és la Medusa de "Fúria de Titans" (2010):



I aquesta és l'escena de "Fúria de Titans" de 1981:



I aquí teniu un documental interssant sobre la Medusa:



Articles del web relacionats:
Atles que sostenen el món
Sant Jordi, un mite universal
Femme fatale, l'origen del mite
Realment era verge, la Mare de Déu?
Ejaculacions divines
Les meduses de la indiferència
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px