Banner Top

Meduses que petrifiquen

Sovint quan vaig a nedar em trob cossos petrificats. De lluny veig marxar el seu botxí: una medusa. Els seus tentacles en forma de filaments verinosos recorden les serps del cap del monstre homònim de la mitologia grega que va tallar Perseu. És per això que, en català, a mi m’agrada més utilitzar el nom de medusa en lloc de grumer per a aquests animals invertebrats que pertanyen al grup dels cnidaris, derivat del grec κνίδη (“ortiga”) -com les seves plantes inspiradores, són animals que també piquen.

Medusa o grumer
Medusa o grumer
 
Perseu i Jesucrist
Tal com ja passà a molts herois d’altres tradicions (des de Ròmul i Rem a Moisès i Jesucrist), Perseu va haver de sobreviure a la persecució i humiliació durant la seva infància. El seu padrí, Acrisi, rei d’Argos, només tenia una filla, Dànae. Desitjós perquè li donàs néts, consultà l’oracle de Delfos, el qual li respongué que de la seva filla naixeria una criatura que el mataria.

Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)
Dànae (obra de Ticià inspirada en Les Metamorfosis d'Ovidi)

Davant un vaticini tan aclaparador, Acrisi féu construir una cambra subterrània de bronze i hi tancà Dànae. Això, però, no fou cap obstacle per a Zeus, que s’enamorà de la jove. Transformat en pluja d’or, entrà, a través d’un crui del sostre, a la cambra i aconseguí unir-se carnalment amb la jove. Al cap d’un temps nasqué Perseu. Les circumstàncies d’aquest natalici féu que el cristianisme veiés en la “virginal” Dànae la prefiguració de la Mare de Déu, que també fou fecundada miraculosament per l’Esperit Sant. És per això que el mite de la fecundació de Dànae va ser un dels més representats durant el Renaixement.

Dànae (Jan Gossaert)
Dànae (Jan Gossaert)
 
El pare de Dànae, Acrisi, no s’ho podia creure. Indignat com estava, matà la criada de la seva filla. Després, llançà la mare i el fill dins d’una arca. Des de la costa argòlida, el corrent els va portar fins a l’illa egea de Sèrifos, on un pescador anomenat Dictis els recollí. El germà d’aquest, Polidectes, el rei local, es va enamorà de Dànae. Perseu, però, li resultava un destorb. En créixer, per treure-se’l de sobre, l’enganyà perquè anàs a cercar el cap de Medusa, una de les monstruoses Gorgones. Estava convençut que moriria en l’intent. No havia tengut en compte, però, l’etimologia del nom de Perseu: πέρθω (“matar”).
 
Medusa i les Gorgones
Les Gorgones vivien a l’extrem occidental, a l’altra banda de l’Oceà Atlàntic. Eren tres, filles de divinitats marines -a la Ilíada, però, Homer només en parla d’una, que figurava a l’escut de Zeus. Es caracteritzaven perquè tenien ales, urpes i serps en lloc de cabells. L’única que era mortal i la més terrible de totes es deia Medusa, que seria el participi de present femení del verb μέδω (“pensar”, “governar”). Per tant, el seu nom significaria “la que governa”.

Medusa
Medusa
 
En la versió més coneguda del mite, Medusa era originàriament una jove d’una cabellera preciosa. Posidó es va enamorar d’ella i la va violar en un temple dedicat a Atena, la gran rival del déu de la mar. Després de descobrir tal profanació, la deessa va castigar Medusa transformant-la en la mateixa forma monstruosa que les seves germanes Gorgones. Així, els seus cabells es convertiren en serps i la seva mirada tingué el poder de petrificar qualsevol criatura viva. Segons algunes versions, va ser Afrodita qui, gelosa de la seva cabellera, la va canviar per serps. En tot cas, Medusa representaria l’arquetip de dona fatal (femme fatale).

Medusa (Rubens)
Medusa (Rubens)
Les Graies
Perquè Perseu pogués aconseguir el cap de Medusa, Hermes i Atena acudiren al seu encontre i li proporcionaren una falç d’or i un escut de bronze del tot brillant. A més, li aconsellaren que, abans que res, anàs a veure les Graies. Tal com indica el seu nom en grec (γραίαι), les Graies eren unes dones “velles”, que mai no havien estat joves. Se les coneixia també com les Fòrcides, per ser filles de Cetus i Forcis, antic déu marí.

Graies
Graies
 
Les Graies només tenien un sol ull i una sola dent, que s’anaven passant -quan les altres dues no els tenien aprofitaven per dormir. Eren les guardianes encarregades de barrar el pas cap a les Gòrgones. Perseu, però, els robà l’ull i la dent i es negà a retornar-los-hi fins que no li donassin la informació per dur a terme la seva missió.
 
Pegàs
Finalment les Graies cantaren i digueren a l’heroi grec que primer havia de visitar unes nimfes de l’inframón que li donarien el casc de l’Hades (que feia invisible a qui se’l posava), unes sandàlies alades per poder volar i un sarró de cuir, on podria ficar el cap de Medusa. Amb tot aquest material, l’heroi grec es presentà davant les Gorgones, les quals es trobaven dormint. Aleshores, amb l’escut d’Atena que li serví de mirall, s’acostà d’esquena a Medusa i aconseguí decapitar-la sense ser petrificat. A continuació, del seu cap sortiren els fills que la Gorgona estava esperant de Posidó: el gegant Crisaor i el cavall Pegàs.

Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini, considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura de Perseu va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
Perseu amb el cap de Medusa és una escultura realitzada en bronze per Benvenuto Cellini. És considerada una de les obres cimeres de l’escultura manierista italiana i una de les estàtues més famoses de la Piazza della Signoria a Florència, Itàlia. L’escultura va ser encarregada per Cosme I de Mèdici després de la seva presa de possessió com a duc de la ciutat. L’obra va ser realitzada entre 1545 i 1554.
 
Pegàs no es convertiria en el company inseparable de Perseu, tal com surt representat en moltes pintures. L’animal es dirigí directament a l’Olimp per posar-se al servei de Zeus. Tanmateix, acabaria essent el cavall de Bel·lerofont, l’assassí de la Quimera. Sobre la seva etimologia no hi ha consens: uns la fan derivar de πηγή (“font”) en al·lusió a la font que rajà del cap de Medusa; i altres de l’adjectiu πηγός (“fort”, “robust”) pel seu portentós físic.

Naixement de Pegàs del cap de Medusa
Naixement de Pegàs del cap de Medusa

Havent aconseguit la seva empresa, Perseu tornà a casa acompanyat d’Andròmeda, a qui havia alliberat d’un monstre en passar per Etiòpia. No tingué contemplacions amb el seu enemic, el rei Polidectes. El deixà petrificat amb el trofeu que li havia encomanat. Després regalà el cap de Medusa a Atenea, que la va col·locar al seu escut per infondre por als enemics. Tal com havia vaticinat l’oracle, Perseu també es tragué de sobre el seu altre enemic, el seu padrí. El matà, però, per accident durant el transcurs d’unes competicions atlètiques en què se li escapà el disc que llançà.

Atena amb Medusa incrustada al seu escut
Atena amb Medusa incrustada al seu escut


Perseu erigí, així, en l’heroi que decapità Medusa. Per a Robert Graves, aquest mite simbolitza el moment de transició de la societat matriarcal, representada per la gorgona, a una societat patriarcal. Segons l’escriptor britànic, la màscara del monstre de les mil serps tenia la funció de mantenir els homes lluny dels misteris (sabers) reservats a les dones a l’antiguitat. Des de temps antics, però,  les Gorgones serviren com a amulets apotropaics, és a dir, per espantar els mals esperits. Solien ser representades en les façanes dels temples i en la decoració de ceràmiques, teles, monedes i armes.

Aquí teniu l'escena de la Medusa de la pel·lícula "Percy Jackson":



Articles del web relacionats:
Atles que sostenen el món
Sant Jordi, un mite universal
Femme fatale, l'origen del mite
Realment era verge, la Mare de Déu?
Ejaculacions divines
Les meduses de la indiferència

Ejaculacions divines

La fortor (l’apetit sexual) forma part de la condició humana. Els déus grecs tampoc no pogueren reprimir aquest instint. Ho va experimentar en pròpia carn (i mai millor dit), Atena (la Minerva romana), la deessa de la guerra, la saviesa i l’artesania. La seva vida sempre estaria lligada a Hefest (Vulcà), el déu de la siderúrgia. Era filla de la nimfa Metis (“prudència”) i de Zeus. El don Joan del panteó olímpic, però, es posà molt nirviós quan deixà embarassada la seva nova parella. Urà i Gea el varen advertir que si Metis tenia una filla, després tendria un fill que el destronaria. Per evitar tal desenllaç, el patriarca dels déus decidí empassar-se-la sencera.

Naixement d'Atena
Naixement d'Atena
 
Arribat el dia del part, Zeus va patir un terrible maldecap. Aleshores va demanar a Hefest que li obrís el crani d’un destralada. Va ser així com nasqué Atena, ja adulta i completament armada. Es proposà romandre verge tota la vida, centrada en les seves competències divinals. Ho aconseguí, però, a mitges. Un dia anà a visitar Hefest a la seva farga per encarregar-li unes armes. El déu ferrer, conegut per la seva lletjor i coixera, no es pogué resistir als seus encants. Estava molt necessitat d’afecte. La seva dona, l’escultòrica Afrodita (Venus), el tenia bastant abandonat. Sempre que podia li posava les banyes amb Ares (Mart), déu de la guerra.

Atena visita la farga d'Hefest (1568, Giorgio Vasari)
Atena visita la farga d'Hefest (1568, Giorgio Vasari)

Així doncs, en veure Atena, Hefest tot d’una s’hi tirà a sobre amb la intenció de violar-la. La deessa, però, aconseguí esquivar-lo i, en el forcejament, el seu assetjador li ejaculà sobre la cuixa. Ella s’eixugà amb un floc de llana i el llençà a terra. Del contacte del semen amb la terra nasqué Erictoni, també conegut com a Erecteu -el nom podria provenir d’ἔρις (“disputa”) i χθών (“terra”). Atena recollí l'infant i el confià dins una cistella a Pàndrosos, filla de Cècrops, el primer rei atenès. D’adult esdevindria rei d'Atenes i comptaria amb un temple propi a l’Acròpolis, l'Erectèon.

L'Erectèon de l'Acròpolis
L'Erectèon de l'Acròpolis
 
Atena, protectora d’Atenes
L'Erectèon seria l’escenari de la disputa entre Atena i Posidó, el déu de la mar, per la sobirania de la capital de l’Àtica. Per fer-se amb el favor dels seus ciutadans, cadascú va decidir fer-los un regal. Atena els  oferí una olivera, símbol de pau i de riquesa; Posidó, per la seva banda, pegant un cop amb el seu trident a una roca, en féu rajar una font. La resta de déus olímpics, que feien de jurat, dictaminà que el regal d’Atena era el més útil dels dos. Així esdevingué protectora de la ciutat, que des d’aleshores agafà el nom de la deessa. Posidó, enutjat, va inundar la plana que envoltava l’Àtica. Més tard Zeus el va reconciliar amb els atenesos.

La disputa d'Atena amb Posidó davant dels déus olímpics (1822, de Merry-Joseph Blondel)
La disputa d'Atena amb Posidó davant dels déus olímpics (1822, de Merry-Joseph Blondel)
 
Atena també seria coneguda amb l’epítet de Pal·las. Segons una llegenda, aquest era el nom d’una antiga companya seva de la infància a qui la deessa havia matat sense voler durant uns jocs. Precisament aquest epítet donaria nom al Pal·ladi, una estatueta de fusta que representava la deessa de la guerra i la saviesa i que albergava Troia des de la seva fundació. Segons la tradició, el troià Eneas se l’emportà fins a Itàlia, on es conservà al temple de Vesta de Roma.

Un altre sobrenom que gairebé sempre acompanyà Atena fou el de Παρθένος (“donzella”, “verge”), una qualitat que li intentà arrabassar Hefest i que serviria per batiar el seu temple a l’Acròpolis, el Partenó. Els atributs de la protectora d’Atenes foren l'ègida (escut), l'olivera, l'òliba i la serp.

Atesa la seva història virginal, Atena bé podria ser la Mare de Déu de la mitologia grega. En tot cas, els cristians sempre que poden li dediquen una jaculatòria, una oració breu i fervent, consistent en una sola frase o exclamació. Curiosament, tant jaculatòria com ejaculació provenen del verb llatí iacio (“llançar”), d’on tenim també injecció, objecte, objecció, projectil, trajecte, conjectura, adjectiu, interjecció o abjecció. No sabia que la paraula ejaculació donàs per a tant!


Pal·las Atena (Gustav Klimt, 1898)
Pal·las Atena (Gustav Klimt, 1898)

Atena (Vonstuck)
Atena (Vonstuck)

Atena (Rembrandt)
Atena (Rembrandt)

Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
La primera selfie del món clàssic
Aranyes artistes
Realment era verge, la Mare de Déu?
Per què celebram el dia de les Verges?

El mite dels toros

Article publicat a l'Ara Balears (28/08/2016)

Segurament aquest estiu serà el darrer amb corrides de toros a Mallorca -a Menorca i a Eivissa ja no se’n celebren. Està previst que a la tardor el Parlament aprovi una proposició de llei que prohibirà definitivament qualsevol mena d’espectacle de maltractaments d’animals a totes les illes. Aquest setembre, per tant, també es presenta com l’últim per al famós Correbou de Fornalutx.

La normativa balear serà més valenta que la que aprovà el 2010 Catalunya a través d’una Iniciativa Legislativa Popular. La seva deixava al marge de la prohibició els denigrants espectacles de toros embolats, amb foc a les banyes. Les associacions taurines ja han posat el crit al cel davant el que consideren un atemptat contra una tradició convertida en “marca España”. Ja el 1991 Canàries fou la primera comunitat a prohibir les corrides de toros. Aleshores, però, els espanyolistes més furibunds no s’ofengueren tant.

Zeus raptant Europa
Zeus raptant Europa

El toro, tanmateix, forma part del mite fundacional d’Occident. Zeus adoptà la forma d’aquest animal quan raptà la princesa fenícia Europa. Se l’emportà fins a Creta, el bressol de la cultura grega, on s’hi uní carnalment. Després de convertir-la en sobirana de l’illa, el nom d’aquella donzella serviria per batiar tot el Vell Continent. Creta sempre romandria lligada a la figura del toro, que, igual que altres cultures de l’antiguitat, era venerat com a símbol de fortalesa i fertilitat. Ho constaten les nombroses pintures descobertes amb escenes de taurocatàpsia, on homes i dones apareixen fent temeràries acrobàcies sobre un toro. Amb tot, aquest animal també seria objecte de l’agressivitat humana, tal com reflecteix el mite del minotaure, un ésser monstruós fruit de la unió d’un toro amb Pasífae, muller del rei de l’illa. Tancat dins el laberint de Cnossos a l’espera de carn fresca, seria mort per l’atenès Teseu, que així s’erigí en el primer torero de la Mediterrània amb més testosterona.

Taurocatàsia a Creta
Taurocatàpsia a Creta

La violència, però, gratuïta amb els toros seria institucionalitzada en els amfiteatres de Roma en les conegudes com a venationes. Es tractava d’espectacles on feres del tot exòtiques s’enfrontaven entre elles o lluitaven amb uns individus anomenats bestiarii, que generalment eren presoners de guerra. Si aconseguien sortir-ne vius eren aclamats pel poble com a autèntics herois. Aquests espectacles, juntament amb els combats de gladiadors, foren durament criticats per personatges tan il·lustres com Ciceró o Sèneca a causa de la seva crueltat.

Al segle XII, per influència visigòtica, Espanya recolliria el testimoni de Roma en la seva devoció per la tauromàquia. La seguirien Amèrica Llatina (sobretot Mèxic), Portugal i el sud de França. Desgraciadament, en època moderna una munió d’artistes donaria una aureola d’intel·lectualitat a un despietat ritu on l’espectador es recrea amb l’acarnissament en directe d’un pobre animal. Entre ells hi havia Goya, Federico García Lorca, Picasso o Orson Wells, que veren en les corrides de toros una bella dansa amb la mort, la lluita suprema de l’antic heroi contra la bèstia ferotge, el triomf del bé sobre el mal.

Qui és l'animal?
Qui és l'animal?

El publicista taurí més famós, però, fou l’escriptor nord-americà Ernest Hemingway, que el 1923 recalà a Pamplona atret per la festa dels sanfermines. L’ambient que s’hi trobà li inspirarien les seves obres Mort a la tarda, Festa i Un estiu sagnant. El premi Nobel de Literatura de 1954, masclista confés, seria víctima de les seves paraules: “Caço i pesco perquè m’agrada matar, perquè si no matés animals em suïcidaria”. I així ho va fer el 1961 pegant-se un tret a la boca amb la seva escopeta. “El cel seria per a mi una plaça de toros amb dues entrades vitalícies i un riu de truites al costat”, havia dit també en vida.

Sembla que a França testimonis com el de Hemingway encara tenen molt de pes en la defensa de la tauromàquia. No debades, a la pàtria de la Il·lustració les corrides de toros són “patrimoni cultural immaterial” en base a un estudi del tot surrealista que diu que els toros no pateixen. Paradoxalment, aquesta declaració contradiu el propi codi penal francès que preveu penes de fins a dos anys de presó i multes de fins a 30.000 euros per a aquells que atemptin contra la dignitat i la integritat física dels animals. 

Hemingway a Pamplona
Hemingway a Pamplona

Al país gal s’ho haurien de fer mirar. Una pràctica tan sanguinària no té defensa possible, per molts d’anys de tradició que tengui al darrere. Ara a casa nostra només cal esperar que les places de toros esdevinguin museus d’antigues carnisseries que incomprensiblement alguns encara s’entesten a considerar cultura. Ja ho diu l’escriptor Manuel Vicent: “Si les corrides de toros fossin art, el canibalisme seria gastronomia”. Tanmateix, dins el caspós imaginari espanyol el toro Osborne és una figura massa potent. De reüll el mira un altre toro més rebel, el de Zeus, que no atura d’esbufegar, esperant el dia que el deixaran en pau en aquesta Europa que tant s’estimà.
Els toros són cultura?
Els toros són cultura?

En aquest article del filòleg Gabriel Bibiloni podreu trobar més informació sobre la història dels toros.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món taurí en el nostre vocabulari.

Articles del web relacionats:
Teseu, el primer torero de la Mediterrània
El rapte d'Europa
- Gladiadors, la història d'una manipulació

L'origen nazi de la torxa olímpica

La torxa olímpica va néixer en els Jocs de Berlín de 1936, els primers que es televisaren. Hitler, que havia arribat al poder tres anys abans, va voler aprofitar aquell esdeveniment mundial per demostrar la suposada superioritat “ària” alemanya sobre la resta de races. Ho va fer introduint en l’olimpisme un nou element d’arrels clàssiques, la torxa, que al·ludia a la figura de Prometeu, el creador de la humanitat.
 
La salutació nazi a l'estadi olímpic de Berlín 1936
La salutació nazi a l'estadi olímpic de Berlín 1936

A l’antiga Grècia, una de les poques proves col·lectives que se celebraven era la carrera de torxes o lampadedromía. En tot cas, era una prova puntual que no incloïen tots els jocs com fou el cas dels Olímpics. El que sí que hi havia era una flama que romania encesa dins un temple durant el transcurs de les competicions -aquesta seria incorporada als Jocs Olímpics d’Amsterdam de 1928. No debades, en totes les cultures de l’antiguitat el foc és un símbol de progrés.

Hitler a l'estadi olímpic
Hitler a l'estadi olímpic
 
Prometeu, icona de la raça ària
En la mitologia grega el progrés apareix associat a la figura del tità Prometeu, el creador de la humanitat. En una ocasió en què els humans decidiren transgredir les regles d’un sacrifici, Zeus els castigà, privant-los del foc. Llavors Prometeu pujà a l’Olimp amb una torxa i robà de la farga d’Hefest una guspira amb la qual els seus fills pogueren tornar a fer vida normal. La gesta li sortí cara. El pare dels déus el condemnà a un suplici etern. L’encadenà en una roca del Caucas, on de dia una àguila li cruspia el fetge, el qual, atesa la condició immortal del tità, es regenerava de nit. La filantropia de Prometeu l’acabà convertint en tota una icona de la raça ària.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
 
Donada la repercussió mediàtica que anaven a tenir els Jocs de 1936, els ideòlegs nazis, amb Carl Diem al capdavant, varen associar la torxa de Prometeu amb la idea de raça i progrés. Segons la seva interpretació, el foc, és a dir, el progrés, primer havia estat en mans dels grecs. Després, el testimoni havia estat recollit pels romans i finalment pels alemanys, que es presentaven com a hereus directes del llegat clàssic. Va ser així com va sorgir la idea de la carrera de relleus.

Gol a l’olimpisme
El 30 de juny de 1936 la torxa olímpica era encesa, per primera vegada, en el temple d’Hera, a Olímpia, la seu dels antics Jocs Olímpics. En aquell ritual inventat per a l’ocasió, quinze vestals verges vestides de blanc encenien la flama mitjançant un mirall còncau sobre el qual es concentraven els rajos solars. Acte seguit s’iniciava la carrera de relleus. 3.422 atletes, representants de la “raça ària, recorreren els 3.422 kilòmetres que separaven Olímpia de Berlín. L’escena, plena de solemnitat, va ser recollida per la cineasta del règim, Leni Riefenstahl, en la seva cèlebre pel·lícula Festa dels pobles.

Encesa de la torxa olímpica
Encesa de la torxa olímpica
 
El pare dels jocs olímpics moderns, el baró de Coubertin, va aplaudir la idea del trasllat de la torxa en considerar-la una oportuna ampliació del ritual olímpic. D’aquesta manera es va aconseguir infiltrar continguts ideològics nazis en uns jocs que teòricament havien nascut per glorificar la concòrdia i la igualtat entre nacions. Amb tot, el nou símbol de la superioritat de la raça ària va veure com les seves doctrines eren qüestionades amb les contundents victòries de l’afroamericà Jesse Owens i l’hongaresa, d’origen jueu, Ibolya Czak. 

Arribada de la torxa olímpica a Berlín
Arribada de la torxa olímpica a Berlín





Articles del web relacionats:
Coubertin, el humanista olímpico
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
-
 Esparta, el mirall del nazisme
El complex de Prometeu

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

L'hora de la primavera

L’hora ens diu que ja ha arribat la primavera. En la mitologia clàssica, les Hores (< ὥρα, “divisió”, “període”) no tenien el significat actual. Eren tres deesses, filles de Zeus i de la titànida Temis, que controlaven el cicle de les estacions. Els seus noms en grec, Tal·lo, Auxo i Carpo, evocaven, respectivament, les idees de brotar, créixer i fructificar. Com a filles de Temis (la Justícia), les Hores també eren divinitats de l’ordre, de manera que vetlaven per l’equilibri social.

El naixement de Venus
El naixement de Venus
 
Una de les Hores més famoses és la que surt al quadre El naixement de Venus (1482), de Sandro Botticelli, avui a la Galleria degli Uffizi de Florència. És la que encarna la Primavera. El centre de l’escena és presidit per la deessa Venus (Afrodita al món grec) en el moment en què sorgeix d’un mar ple de roses, símbol de l’amor, una alegria que també té espines –es tracta del primer nu del Renaixement. A l’esquerra es troben Zèfir (el suau vent de l’oest) i la seva consort, la nimfa Cloris (< χλωρός, “verd clar” o “pàl·lid”, Flora al món romà) –alguns, en canvi, l’identifiquen amb l’Aurora, que simbolitza el naixement de la vida, de la mateixa manera que Venus podria simbolitzar l’alba de la vida.
 
La parella bufa i empeny suaument Venus, que es troba dreta dalt d’una copinya (símbol de la fertilitat) amb una postura púdica i amb ulls absents –recorda molt l’escultura Venus Capitolina, que alhora imita la Venus Cnidea, de l’escultor Praxíteles (segle IV aC). Gràcies al buf de Zèfir i la seva companya, la deessa arriba a les costes de Xipre, on l’espera l’Hora primavera amb un mantell de flors per cobrir-la –al coll llueix una garlanda de murta, símbol de l’amor etern.

 

El naixement de Venus
 fou la primera pintura renaixentista a gran escala de tema exclusivament mitològic. No és només una exaltació pagana de la bellesa femenina, sinó també un intent de relacionar la mitologia amb el pensament cristià. En aquest cas, el naixement de la deessa de la bellesa en les aigües de la mar guardaria un cert paral·lelisme amb la creença cristiana del naixement de l’ànima a partir de l’aigua del baptisme. Venus, nascuda de la castració d’Urà, té una doble naturalesa humana i divina, de la mateixa manera que la Verge actua de mitjancera entre la Terra i el Cel, entre els homes i la divinitat.
 
La primavera
La primavera

Quatre anys abans d’El naixement de Venus, Botticelli ja havia acabat una altra de les seves obres cèlebres, La primavera (1478), que avui també es pot contemplar a la Galleria degli Uffizi de Florència. En el centre de la composició apareix novament Venus, aquest cop vestida en el seu jardí on sempre és primavera. A la seva esquerra, el vent Zèfir persegueix Cloris, la seva futura muller, que es transforma en la Flora llatina. A la dreta, les protagonistes són les Tres Gràcies –sobre elles sobrevola el petit Cupido apuntant amb un de les seves fletxes; al seu costat hi ha Mercuri, que estira la mà per a tocar els núvols amb el seu caduceu –el missatger dels déus és el déu de l’enteniment que posa en relació els homes amb la divinitat). El significat del quadre pot ser que, en el procés de l’amor, allò que arriba a la terra com a passió (Zèfir), torna al cel com a contemplació (Mercuri).

 
Es creu que tant La primavera com El naixement de Venus foren un encàrrec de Lorenzo di Pierfrancesco de Mèdici, nebot de Lorenzo de Mèdici, per adornar Villa di Castello.
 
Flora, fresc procedent d'Estabia (preservat per l'erupció del Vesubi del 79)
Flora, fresc procedent d'Estabia (preservat per l'erupció del Vesubi del 79)

Les hores del rellotge
Amb el temps les Hores mitològiques al·ludiren a les nostres unitats de temps, de manera que hagueren d’ampliar el seu nombre. Seria un grec del segle II aC, Hiparc de Nicea, qui inventà el sistema de 24 hores d’igual durada. La troballa, que tanmateix no seria adoptada fins al segle XIV amb la generalització del rellotge mecànic, fou fruit de les seves investigacions astronòmiques. I és que Hiparc també va ser el primer a calcular amb precisió la durada de l’any solar en 365 dies i 6 hores. 

σκάφη (antic rellotge grec)
σκάφη (antic rellotge grec)
 
A Grècia els rellotges de sol reberen el nom de σκάφη (“bol”) a imitació dels que havia ideat al segle IV aC l’astrònom i matemàtic babilònic Berosus. Consistia en un bloc de pedra buidat en forma semiesfèrica que pretenia reproduir la volta del firmament i representar-hi els moviments que s’hi produïen. El pal que mesurava les ombres fou conegut com a γνώμων (“vareta”), que originaria la gnomònica, l’art de construir rellotges de sol. A part de l’σκάφη, en grec els primers instruments per mesurar el temps també es conegueren com a ὥρολογιον (“indicador d’hores”,  solarium al món romà), d’on deriva el nostre terme rellotge –en italià la paraula orologio és més fidel a la seva etimologia. 

I per què 24 hores amb 60 minuts?
Si el dia té 24 hores és perquè aquest és el temps que triga la Terra a rotar sobre el seu eix. Aquest sistema deriva de la numeració duodecimal que ja feien servir els antics babilonis. Consistia a comptar les falanges dels quatre dits d’una mà amb el polze. El resultat d’aquesta suma eren dotze segments -avui dia encara hi ha moltes coses (coberts, ous...) que solem comprar per dotzenes i no per desenes.

Origen del sistema duodecimal
Origen del sistema duodecimal


Les hores de seixanta minuts també tenen una explicació. Aquest sistema també deriva de la numeració duodecimal. Cada vegada que l’home comptava una dotzena amb la mà esquerra, amb la mà dreta estirava un dit, cosa que només es pot fer cinc cops. Per tant, el recompte total que es podia indicar amb les dues mans era de 5 x 12= 60.

L’únic poble de l’antiguitat que féu servir el sistema sexagesimal fou el sumeri, que després l’abandonà pel decimal. És precisament per influència seva que els minuts i els segons van de seixanta en seixanta, o que un cercle complet es divideix en 360 graus, que és la suma de sis vegades seixanta.

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Paraules al descobert", del programa "Balears fa ciència", d'IB3 Ràdio (13/04/2013). Amb motiu de l'arribada de la primavera, parl sobre l'etimologia de diferents emocions:

Us deix amb la Primavera de Vivaldi:



Articles del web relacionats:
Compte a "venerar" massa Venus!
L'origen dels vents
- Hormones que exciten
-
 L'origen mitològic de l'hivern
- Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
-
 Per què canviam l'hora?

Adéu als déus

Quan deim adéu a algú en realitat li deim que “a Déu [siguis]”, és a dir, l’encomanam a Déu. En aquest cas s’ha produït una el·lipsi o eliminació de la darrera part de l’expressió. En anglès també trobam la mateixa idea en goodbye, que és la contracció de la forma arcaica God be with ye (“que Déu sigui amb tu”).

Déu és una paraula plena de llum. Igual que dia, prové de l’arrel indoeuropea *deiw-, que precisament significa llum. Aquesta mateixa arrel és present en el nom del patriarca del panteó grec, Zeus –el genitiu del qual és Διός-, i el seu homòleg romà-, Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). També la podem resseguir en el nom de la deessa romana de la caça, Diana (“la lluminosa”), Àrtemis al món grec.
 
La nostra paraula déu prové del llatí deus, d’on tenim deïficar, diví, divinitzar, endevinar  (en grec, endevinació, μαντεία, ens ha donat ornitomància o quiromància) i, en castellà, “pordiosero” (captaire en català), és a dir, una persona que demana almoina “por Dios”, en nom de Déu –almoina, d’altra banda, prové del grec, ἐλεήμοσύνη (“pietat”).

En llatí, per a divinitat, també hi havia la paraula numen. El seu equivalent grec és θεός, que també té una família de derivats bastant nodrida: ateu, apoteosi, teofania, teofòbia, entusiasme, panteisme, panteó, politeisme, teocràcia, teologia, teomania (patologia consistent a creure’s Déu) i els noms propis Doroteu (“regal de Déu”), Teodosi (“el que dóna a Déu”), Teòcrit (“jutge de les deesses”), Teofrast (“intèrpret de Déu”), Teòfil (“qui estima Déu”)  o Timoteu (“qui adora déu”).

La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)
La recepció de Psique al Olimpo, de Polidoro da Caravaggio (1524)
 
Deus ex machina
En la tragèdia grega sempre es podia recórrer a un déu perquè resolgués in extremis el conflicte dramàtic. És la tècnica que Eurípides batià com a θεὸς ἀπὸ μηχανῆς, més conegut en llatí com a deus ex machina. Es tractava d’un déu que apareixia de sobte dalt d’una mena de grua. Gràcies a la seva providencial intervenció molts pogueren respirar més tranquils.

Els déus de la mitologia grega eren antropomorfs, és a dir, estaven fets a la imatge de l’home, amb la mateixa aparença física i els mateixos sentiments i desitjos. Habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’Olimp els déus menjaven nèctar i l’ambrosia.
 
El menjar dels déus
La paraula nèctar (νέκταρ) conté les arrels indoeuropees *nek- (“mort”) i *tere-2; per tant, vol dir “qui derrota la mort”. Era la beguda que conferia la immortalitat. Era servida per Hebe, la deessa de la joventut –quan Hèracles es convertí en déu, es casà amb ell i el jove Ganimedes, amant de Zeus, la va substituir en aquesta funció. La paraula ambrosia (ἀμβροσία) està composta per alfa privativa i per βροτός (“mortal'); significa, per tant, “immortal” –un derivat seu és el nom propi Ambrosi. La seva consistència no està prou definida. Alguns creuen que era un tipus de mel.

L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino
L'aliment dels déus a l'Olimp (1530), plat atribuït a Nicola da Urbino
 
Al segle IV aC, Plató, en la seva obra Timeu, va fer servir el terme demiürg (< δήμιος, “popular” + ἔργον, “treball”) per referir-se a la divinitat encarregada de modelar el món sensible, el κόσμος. En grec clàssic δημιουργός significava més aviat “obrer” en el doble sentit de realitzador de l’obra i també de director. El demiürg platònic s’assimila molt al νόος (“intel·ligència”) d’Anaxàgores, presocràtic del segle V aC.

Iconoclastes
Hi ha ateus que són autèntics iconoclastes (< εἰκων, “imatge” + κλάω, “trencar”), és a dir, contrari al culte de les imatges, sobretot divines. Aquesta paraula va sorgir al segle VIII dC. Aleshores l’Imperi bizantí vivia fortes tensions socials. El motiu eren les icones de Crist, la Verge i els sants que eren adorats com a autèntics objectes divinitzats. L’any 726 l’emperador Lleó III, influenciat probablement pel pensament jueu i islàmic, va prohibir per idolatria (< εἶδος, “figura” + λατρεία, “adoració”)  el culte a aquestes imatges. També va ordenar la seva destrucció.

Durant un segle sencer les disputes entre iconoclastes (“destructors d’imatges”) i iconòduls (els seus defensors) se saldaren amb terribles matances en ambdós bàndols. Per fi, l’any 843, s’imposaren els iconòduls, que restauraren l’art figurat amb la seva antiga força. Un dels seus símbols més representatius fou el Pantocràtor (“tot poderós” en grec), un apel·latiu que en la mitologia grega es va aplicar a Zeus i que en la cultura cristiana s’assignà a la representació de Crist, Senyor de l’univers. D’aquesta època de tensions ideològiques tenim la paraula iconoclasta, que s’aplica a aquella persona que no només menysprea la simbologia religiosa, sinó també certes convencions socials.

Pantocràtor  (Sant Climent de Taüll)
Pantocràtor (Sant Climent de Taüll)

Bé, després de tots aquests discursos etimològics sobre la paraula déu, arriba el moment de dir-vos adéu. Però si voleu dir definitivament adéu al vostre Déu us convé apostatar (ἀπο, “lluny” + ἴστημι, “col·locar”), és a dir, donar-vos de baixa del registre baptismal. Heu de saber, però, que si elegiu aquesta opció el més segur és que l’Església us declari heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”). En tot cas, millor que marxeu pel vostre compte abans que us excomuniquin (“excomulgar” en castellà), és a dir, que us deixin fora de la comunitat que és la vostra confessió religiosa. Tot plegat pot ser una autèntica anatema (< ἀνάθεμα, “maledicció”), que, en el dret canònic, ja ha esdevingut sinònim d’excomunicació.

Aquí teniu un article que parla del concepte de religió a l'antiga Grècia. Es titula "Religión en tiempos del cólera".

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre les religions i el llenguatge.

En aquest enllaç trobareu informació sobre els diferents noms atribuïts a Déu.

Articles del web relacionats:
Apoteosis apoteòsiques
-
 L'univers simbòlic dels mites
-
 La mort de Déu?
-
 El rostre de Déu
-
 Cristians, "guiris" cretins?

Qui gaudeix més del sexe?

En la mitologia grega trobam una guerra de sexes interessant. És la que protagonitzen els patriarques del panteó, Zeus i la seva dona Hera. L’episodi arranca amb el personatge de Tirèsias, el primer transsexual de la mitologia clàssica. Segons una versió, de jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó; llavors quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que recuperà el seu sexe originari.

Tirèsias i les serps
Tirèsias i les serps

Tirèsias fa de
Tirèsias fa de "coach de l'amor" per a Zeus i Hera
 
Donada la seva experiència bisexual, un dia aquest personatge fou cridat a l’Olimp per intercedir en una disputa entre Zeus i Hera sobre quins dels dos gèneres obté més plaer en l’acte sexual. El patriarca dels déus, adúlter compulsiu, assegurava que era el femení, i la seva esposa, el masculí. Tirèsias contestà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home. Hera, en sentir-se privada així del gran secret del seu sexe, el deixà cec, i Zeus, per compensar tal maledicció, li atorgà el do de la profecia i el privilegi de la longevitat.
 
Eunucs inofensius al llit
Tanmateix, també hi hagué homes no tan faldillers com Zeus. És el cas dels eunucs, paraula composta d’ εὐνή (“llit”) i d’ἔχω (“tenir”). Un eunuc era un home que, atesa la seva nul·la promiscuïtat, era de fiar. Per aplacar la seva libido, se’ls practicava la castració en la preadolescència.

A l’antiguitat ja hi hagué eunucs. En el món musulmà, per exemple, feren de guardians dels harems. Fou, però, a l’edat mitjana quan els eunucs compliren una altra funció social. Les seves veus agudes, fruit de la castració, foren molt apreciades en els cors de les esglésies.

Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia
Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia


Aquest és el fragment de les Metamorfosis d’Ovidi que parla de la disputa sexual entre Zeus i Hera i que tengué Tirèsias com a mediador (llibre III, 315-338). La traducció és de Jordi Parramon:

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
 
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgué separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tant podeu contra aquells que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recupera els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
 
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corrobora el parer de Júpiter; troba Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.


I aquí teniu el famós fragment de la pel·lícula de Woody Allen que parla sobre com s'activa el cos durant l'acte sexual:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"




Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida

Càstigs infernals

L’infern grec, conegut com a Tàrtar, va tenir hostes il·lustres que patien suplicis eterns per culpa de la seva insolència amb els déus. Els seus càstigs servien per donar exemple als humans.
 
Tici
Era fill de Zeus. Va intentar violar Latona, mare dels déus bessons Apol·lo i Àrtemis. Aquests, per impedir-ho, el varen matar amb les seves fletxes. A l’inframón fou castigat a estar exposat a dos voltors, que, dia rere dia, li devoraven el fetge, víscera que en l’antiguitat era considerada la seu dels desitjos brutals i de la voluntat de poder. Tal com ja passà amb Prometeu, a la nit el fetge es renovava, de manera que a l’endemà el càstig continuava.

Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
 
Així descriu Homer el seu càstig de Tici en el cant XI de l’Odissea (576-581), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):
 
Vaig veure Tici també, el fill gloriós de la Terra:
jeia estirat en terra ocupant ell tot sol nou jovades.
Dos voltors, un a cada costat, li menjaven el fetge,
fins a les vísceres, i ell no els podia apartar amb els braços:
càstig per ultratjar la companya de Zeus, la gloriosa
Leto, que anava a Pito creuant Panopeu, bella terra.
 
 
Tàntal
Era fill de Zeus i una nimfa. Es veia que era un bala perduda. Un dia que fou convidat a un banquet a l’Olimp s’atreví a robar als déus el nèctar i l’ambrosia, menjars divinals, per donar-ne als seus amics mortals. Tàntal també va voler posar a prova la clarividència divina. Agafà el seu fill Pèlops, l’esquarterà i ficà els trossos resultants dins d’una olla i serví el plat als seus amfitrions. Cap d’ells, però, el provà, excepte Demèter que, afamegada, devorà l’espatlla abans d’adonar-se del que succeïa. De seguida, els déus restituïren el cos de Pèlops, que esdevingué l’heroi epònim de la península del Peloponnès.

Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
 
Com a càstig a totes aquestes malifetes, Tàntal fou enviat al Tàrtar. Allà fou encadenat prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava vers la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Vet aquí el suplici de Tàntal: tenir a tocar, sense poder-ho aconseguir, allò que un tant desitja i de què té tanta necessitat. Tàntal també seria immortalitzat en la taula periòdica d’elements químics. Com el personatge mitològic, el seu element (Ta), si és immers en àcid, no en pot ser saturat. Així descriu Homer el càstig de Tàntal en cant XI de l’Odissea (582-592):
 
Vaig veure Tàntal, patint i sotmès a duríssima pena,
dins d’un estany, amb l’aigua tocant gairebé la barbeta.
Tot i patir molta set, no podia arribar-hi per beure:
cada vegada que, amb l’ànsia de beure, el vell s’inclinava,
l’aigua, cada vegada, fugia xuplada, i la terra
negra es mostrava al voltant dels seus peus: un déu l’eixugava.
Sobre el cap penjava la fruita d’uns arbres d’altíssimes
fulles i rames: magranes i peres i esplèndides pomes,
figues molt dolces, i el fruit d’oliveres de branques frondoses.
Cada vegada que el vell allargava la mà per tocar-les,
un buf de vent les llançava amunt cap als núvols ombrívols.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal

Sísif
Rei de Corint, Sísif era fill d’Èol, el déu dels vents. Destacà molt per la seva astúcia. Les seves múltiples malifetes irritaren els déus, sobretot quan va intentar burlar la mort. Aleshores fou castigat amb una dura tasca a l’inframón: hagué d’empènyer eternament una roca enorme fins a dalt d’una muntanya; una vegada a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, tornava a caure i Sísif havia de començar de bell nou amb el seu càstig. Per això, d’una feina costosa i àrdua, però que no serveix de res, en deim el treball de Sísif.

Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)


Així descriu Homer el càstig de Sísif en el cant XI de l’Odissea (593-600):
 
Vaig veure Sísif també, que patia una pena molt dura,
arrossegant amb les mans una roca molt gran, gegantina.
Cada vegada que ell, afermant-se amb braços i cames,
aconseguia pujar la costera, i a penes faltava
poc per al cim, l’empenyia endarrere una força violenta
i aquella roca cruel rodolava de nou a la plana.
Ell, altre cop, l’empenyia, extremava les forces, suava
Tot el seu cos, i pel cap s’elevava la pols com un núvol.
 
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)

Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez
Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez

Ixíon

Era un rei de Tessàlia molt malvat. Va intentar violar Hera, dona de Zeus. El patriarca olímpic, però, va crear aleshores un nigul amb la forma de la seva muller i Ixíon s’uní a aquesta aparença. Els fruits d’aquella il·lusòria còpula varen ser els centaures, éssers meitat home i meitat cavall, el més famós dels quals va ser Quiró, l’educador dels grans herois grecs. Davant tal sacrilegi, Zeus castigà Ixíon, precipitant-lo a l’Hades. Allà romangué fermat a una roda encesa que girava sense parar.

Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
 
Danaides
Eren cinquanta filles del rei Dànau. Seguiren el seu pare fins a Argos quan aquest fugí de la seva terra natal, Egipte, per temor als cinquanta fills del rei Egipte, el seu germà. Al camp d’un temps, els cinquanta joves anaren a veure Dànau per sol·licitar la mà de les seves filles. Totes hi consentiren. A la nit de noces, però, aconsellades pel seu pare, les danaides mataren els seus flamants marits amb una daga; només una protegí el seu, Linceu.

Les danaides, Waterhouse (1903)
Les danaides, Waterhouse (1903)
 
Tanmateix, la venjança acabaria fent acte de presència. Uns anys més tard, les danaides es casaren amb uns altres joves. El supervivent Linceu va aprofitar l’ocasió per prendre’s la justícia pels seu compte: les matà a totes. A l’ultramón les danaides foren condemnades a omplir contínuament un tonell sense fons.

Les danaides
Les danaides

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Els espectres de l'Odissea

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px