Banner Top

L'operació biquini i el mite de la bellesa

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:


Articles del web relacionats:
El mite de la bellesa
Belleses amb gràcia
Femme fatale, l'origen del mite
-
 La dona, objecte de desig
-
 Què és la bellesa?
Els biquinis són la bomba!
Friné, la bellesa feta dona
Els escandalosos nus grecs
Compte a venerar massa Venus!

Prejudicis inextirpables

Article publicat a l'Ara Balears (09/06/2017)

El nostre subconscient és ple de prejudicis que ens ofusquen la mirada. El gran repte en aquesta vida és saber-los extirpar a mesura que ens feim grans. És una tasca titànica. Ja ens ho advertí Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”. Aquesta frase bé la podrien haver subscrit els mateixos grecs de l’antiguitat, tal com constata la paraula bàrbar que ens llegaren. L’encunyaren a partir d’una onomatopeia ben curiosa: “bar.. bar... bar”. Era el so inintel·ligible que, al seu parer, feien tots aquells parlants d’altres llengües. Es tractava d’un terme carregat de prepotència cultural. Només el feien servir per a aquells pobles que consideraven inferiors o menys avançats.

Paraula d'Einstein
Paraula d'Einstein
 
El que els grecs detestaven més dels pobles bàrbars era la hybris, l’excés, la desmesura. No casava gens amb la seva ètica, un concepte que al·ludeix als bons costums (êthoi) o hàbits que la tradició ha consagrat com a norma de vida. Els romans traduïren aquesta idea per moralia a partir del terme mos, que també vol dir costum. En l’actualitat, però, aquests dos conceptes, a pesar de tenir etimologies semblants, signifiquen coses diferents. Així, la moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. L’ètica, en canvi, és una reflexió sobre la moral; es pregunta, per tant, per què una cultura considera vàlids un i no altres comportaments.
 
Avui a Occident, davant una societat tan multicultural coartada pel terrorisme islàmic, l’ètica té molta de feina per reflexionar sobre la moral dels nouvinguts. Cal, però, introduir un altre concepte en el debat, encara no recollit per cap diccionari: “aporofòbia”. És el rebuig al pobre (áporos en grec). El neologisme ha estat creat per Adela Cortina, catedràtica d’Ètica i Filosofia Política de la Universitat de València, autora del llibre “Aporofobia, el rechazo al pobre. Un desafio para la democràcia” (Editorial Paidós).

Adela Cortina, autora del terme
Adela Cortina, autora del terme "aporofòbia"
 
Cortina ressalta que no tots els estrangers són tractats per igual. Als turistes i als forans adinerats els rebem amb els braços oberts, però als refugiats i als immigrants de butxaques buides els posam mil impediments. Així, Donald Trump va guanyar les eleccions americanes no amb un discurs xenòfob, sinó “aporòfob”. Amb tot, la professora universitària recorda que inconscientment totes les persones som “apòrofes”. No debades, al seu parer, tendim a unir-nos als individus que ens són més semblants, mentre que, des de la nostra òrbita classista, desconfiam dels desconeguts o dels que pertanyen a una classe social inferior.
 
Una altra intel·lectual preocupada per l’odi que impera en l’actual aldea global és l’alemanya Carolin Emcke, corresponsal de guerra durant catorze anys. Acaba de publicar “Contra el odio” (Taurus), convertit en un autèntic best seller al seu país. En una recent entrevista al diari El País, Emcke feia la següent radiografia: “S’ha obert la veda. Ara la gent exhibeix amb orgull el seu rebuig cap als estrangers. A la televisió i al carrer, el racisme ha arribat al centre de la societat. S’ha trencat el tabú”. Amb aquest brou de cultiu, la perversa dicotomia del “nosaltres” envers els “ells” (bàrbars) cristal·litza en forma d’antisemitisme, homofòbia o islamofòbia.

La pobresa, estigmatitzada
La pobresa, estigmatitzada
 
L’escriptora alemanya assegura que ara l’odi és més virulent que mai gràcies a Internet, una eina amb un poder de propagació colossal que, però, se’ns ha girat en contra: “La il·lusió que la Xarxa és un lloc d’emancipació i solidaritat s’ha acabat. No pot ser una zona extraterritorial on la gent pugui fer el que li doni la gana”. Sens dubte, l’odi se’ns ha escapat de les mans.
 
Els populismes actuals ens recorden que vivim en societats hipocondríaques, que temen contaminar-se constantment dels altres. Així, som abduïts per la por i pels discursos simplistes, que ens infantilitzen a tots. El desconcert és absolut. Paguen justos per pecadors. Hi ha, però, qui ingènuament, des de l’ètica, defensa el relativisme cultural, que dóna per bo, dins del seu context, qualsevol costum, des de l’ablació fins al canibalisme. No volen sentir a parlar l’etiqueta de “bàrbars” que ens llegaren els grecs. Tanmateix, no hem de mesclar ous amb caragols. Sense caure en l’arrogància cultural, cal no defugir mai l’esperit crític.

Prejudicis
Els prejudicis ens entelen la mirada
 
Fa dues setmanes, a Portland (EUA), dos homes moriren a ganivetades en intentar aturar una agressió d’un fanàtic xenòfob a dues dones musulmanes. El president Trump es torbà tres dies per condemnar el terrible succés que ell mateix ha alimentat de manera irresponsable amb el seu tribal crit “America first”. La realitat és trista d’assumir. En l’era del terror global, tants de prejudicis semblen impossibles d’extirpar. Hi haurà qui encara cregui en el miracle de l’educació. Altres, en canvi, es resignen desgraciadament a donar la raó a Einstein: “És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

Articles del web relacionats:
Eneas a les portes d'Europa
Protàgores i l'islam
Realment Ulisses tenia una síndrome?
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia

Topònims italians que deixen marca

La toponímia d’Itàlia també es pot resseguir en moltes de les nostres paraules:

Sibarita
. Els amants de la bona vida són hereus de Síbaris, una colònia grega del sud d’Itàlia, avui desapareguda. Ja a l’antiguitat els seus habitants foren famosos pels seus gustos refinats.

Bronze
. Ve de l’expressió [aes] Brundusi, “[bronze] de Brindisi”. Aquesta ciutat d’Itàlia, capital d’Apúlia (regió del sud d’Itàlia) era mundialment famosa per la qualitat del seu bronze.
 
Taràntula. Un dels aràcnids més temuts deu el nom a Tàrent, una ciutat del sud d’Itàlia, on eren molt abundants. Es creia que la seva perillosa picada només podia ser combatuda mitjançant una tarantel·la. Es tractava d’una dansa napolitana de moviment frenètic amb la qual s’aconseguia el guariment de la persona -es troba datada des del segle XIV.

Taràntula
Taràntula

Campana
. Aquesta paraula està relacionada amb Campània, una regió del sud d’Itàlia, gran exportadora de bronze. Al segle III el frare Bernardino començà a fer vasos invertits amb aquell metall. Va ser així com sorgiren els coneguts com a vasa campana.

Avellana
. Procedeix de l’expressió llatina nux avellana (“nou d’Abel·la”). Al·ludeix a una població de Campània, al sud d’Itàlia, on aquest fruit era molt abundant. Durant l’imperi romà aquesta població es deia Avellino. El topònim podria procedir del mot etrusc abblona (“poma”) per ser una zona de molts pomers. Aquesta hipòtesi es veu reforçada pel fet que tant la paraula anglesa apple (“poma”) com l’alemanya Apfel tenen el seu origen en l’arrel indoeuropea *pel-, que donà l’etrusca abblona. Amb el temps Avellino no només seria coneguda per les seves pomes, sinó també per les seves avellanes. A l'antiguitat a aquest fruit se li van donar nombroses virtuts màgiques, entre elles, la de conferir la fertilitat.

Llonganissa. Prové de Lucània, una antiga regió del sud d’Itàlia, avui Basilicata, també famosa pels seus embotits. El topònim estaria influït per l’adjectiu llatí longus (“llarg”). No deixa de ser curiós que un altre embotit, molt típic de les Balears, la sobrassada, també tengui un origen romà. Es troba documentat al segle XVI a partir de l’italià sopressada, que vol dir “comprimit” i que deriva alhora del verb llatí premere (“prémer”, “pitjar”).

Tipus d'embotits
Tipus d'embotits

Napolitana?
 No està gens clar que aquest famós producte de la nostra rebosteria, amb crema o xocolata a dintre, provingui de la ciutat italiana de Nàpols. En altres idiomes es coneix com a pain au chocolat, la qual cosa indicaria seu origen francès. En canvi, als Estats Units, Austràlia o Brasil se li diu “croissant de xocolata”.
 
Cerimònia. Les fonts clàssiques qualifiquen els etruscos, un antic poble del nord d’Itàlia, com “els més religiosos entre els homes”. Una de les seves ciutats que més fama tingué en aquest sentit fou Caere, avui Cerveteri. El seu topònim, unit al mot llatí munus (“tasca”), acabaria donant la paraula cerimònia, que és un acte que implica una certa solemnitat.

Tosc
. Els romans també conegueren els etruscos com a tuscos –d’on ve el nom de la regió septentrional d’Itàlia, la Toscana. Tot i que varen desenvolupar una cultura molt refinada, els tuscos tenien fama de ser rudes i violents. Aquesta mala fama l’adquiriren sobretot al Vicus Tuscus (“barri etrusc”) de Roma. D’aquí vendria l’adjectiu tosc com a sinònim d’individu macant de finor.
 
Sardònic. Aquest mot és emprat en les expressions “riure sardònic” o “rialla sardònica”. És una contracció que hom fa amb la cara, com si rigués, que expressa el sarcasme. Al·ludeix a l’illa de Sardenya, on creixia un planta (sardonios) que provocava en els músculs de la cara una contracció com d'un riure afectat.
 
Xarlatà. Vendria de l'italià ciarlatano, possiblement resultat d'una contaminació de cerretano, “venedor de medicaments i d'indulgències falses”, amb ciarlare, “xerrar”. D’altra banda, cerretano segurament deriva de Cerreto, ciutat de l'Úmbria, al centre d’Itàlia, típica pels xarlatans ambulants.

Xarlatà
Xarlatà

Magenta. És un color tirant a vermell porpra. Agafa el nom d’una població de la regió de Llombardia, al nord d’Itàlia. Allà, el 4 de juny de 1859 les tropes francopiamonteses de Napolé III lliuraren una cruenta batalla contra les forces austríaques. Guanyaren i per a l’ocasió portaven un pantalons d’aquest color, que alguns prefereixen anomenar-lo fúcsia en honor al seu descobridor, el botànic alemany Leonhard Fuchs (1501-1566). Tanmateix, el topònim prové del general romà Marcus Maxencius, qui al segle IV aC hi establí al seu quarter militar.
 
En castellà també podem resseguir la geografia d’Itàlia en la paraula sabueso (en català, ca coniller). Prové de segusius [canis], “ca seguci”. Es tractava d’una tribu celta del nord d’Itàlia (segutii o segusii), als peus dels Alps, que feia servir aquests preuats cans de caça, d’excel·lent olfacte.

I per acabar recordant Itàlia, aquí teniu el famós ball de la "tarantella napolitana":



Articles del web relacionats:
Topònims, entre la realitat i la ficció
Topònims grecs que deixen marca
Etruscs, els mestres oblidats de Roma
Grecs a la Mediterrània

Topònims grecs que deixen marca

a toponímia de Grècia es pot resseguir en moltes de les nostres paraules:
 
Àtic. La part més alta dels edificis, generalment de sostre baix, al·ludeix a l’Àtica, una regió del centre de Grècia que limita a l’est amb la mar Egea. Precisament, la seva capital, Atenes, és famosa per la seva singular acròpolis (“ciutat alta” en grec).

Sincretisme
. Aquesta paraula, sinònim de fusió de corrents heterogenis, prové de l’expressió συν (“amb”) + Κρήτη (“Creta”). En la cultura minoica al·ludia a la unió que, en cas d’un atac exterior, mostraven els diferents pobles que integraven l’illa més gran de Grècia, al sud del mar Egeu.

Tanagra. En arqueologia, és una estatueta de terracota policromada d’època hel·lenística. Agafa el nom de d’una antiga ciutat prop d’Atenes, on es trobaren aquestes figures.

Tanagres
Tanagres

Codony
. Prové de la ciutat de la costa nord-est de Creta, Cidònia, en llatí Cydon. En castellà és “membrillo”, que deriva del grec μελίμηλον (“poma dolça”). Plutarc relata que les núvies gregues mossegaven un codony per perfumar la seva besada abans d’entrar a la cambra nupcial.

Coure. Procedeix de l’expressió llatina [aes] cuprum (“[bronze] de Xipre”). A l’antiguitat aquesta illa (Κύπρος), situada davant de les costes del Líban, era coneguda per la riquesa dels seus minerals.

Lesbiana
. La condició de l’homosexualitat femenina agafa el nom de l’illa de Lesbos, al nord-oest del mar Egeu. Va ser la terra on, entre els segles VII i VI aC, va viure Safo, la primera veu femenina de la història d’Occident a qui se li atribuïren relacions afectives amb altres dones. Tanmateix, també estimà homes.

Safo i Erínia
Safo i Erínia

Far. Φαρος era una illeta que hi havia davant de la ciutat d’Alexandria (Egipte). Al segle IV aC el monarca Ptolomeu hi ordenà construir una torre que servís per orientar els navegants. En aquella època fou una de les estructures més altes aixecades per la mà de l'home amb prop de 160 metres, segons algunes fonts. A la nit, la foguera que mantenia encesa es veia, segons algunes fonts, des de més de 50 km lluny. La majestuositat de la construcció la convertí en una de les set meravelles de l’antiguitat. Fou la que més temps estigué dempeus, ja que no seria enderrocada fins al segle XIV per culpa d’un terratrèmol. Avui, l’ombra de Φαρος també arriba a altres llengües romàniques: faro (espanyol), phare (francès), faro (italià), farol (portuguès) o també far (romanès).

Far d'Alexandria
Far d'Alexandria

Pergamí. Al segle II aC a la biblioteca de Pèrgam, al nord-oest de Turquia, prop de Troia, va néixer un nou suport d’escriptura que havia de fer la competència al papir del riu Nil. S’obtenia de la pell d’animals, generalment bous, que era tractada amb substàncies especials per evitar la seva putrefacció. Oferia més avantatges que el papir: era més resistent, permetia escriure a les dues cares del full i esborrar allò escrit. Per contra, era més car i d’elaboració més lenta.

Magnesi. Aquest element químic pren el nom de Magnèsia. una zona de la regió de Tessàlia, al nord de Grècia.

Solecisme. Aquest mot fa referència a la transgressió a les regles sintàctiques d’una llengua. Pren el nom de Sóloi, una colònia grega de Cilícia, a Àsia Menor, avui coneguda amb el nom turc de Çukurova. Els seus habitants parlaven un grec molt incorrecte.

Meandre. La corba molt pronunciada d’un riu agafa el nom d’un riu de l’Àsia Menor que els grecs anomenaren Maiandrós -avui en la llengua turca se li diu Büyük Menderes. Amb prop de 529 kilòmetres de llargària, té un curs molt sinuós que desemboca a la mar Egea, prop de l’antiga ciutat de Milet.

Gran meandre de l'Amazones
Gran meandre de l'Amazones

Lacònic. Lacònia era una regió del sud del Peloponnès. La seva capital era Esparta, coneguda per la seva rígida disciplina militar (disciplina espartana). Durant els entrenaments, els joves espartans havien de passar fam i fred, i córrer descalços per llocs pedregosos. Aprenien a parlar poc i a dir les coses de la manera més exacta i amb el menor nombre possible de paraules. I d’aquí tenim l’adjectiu lacònic, sinònim de poc loquaç. Per exemple: Un orador lacònic o La resposta ha estat molt lacònica.
 
Marató. Agafa el nom de la batalla de Marató, que suposà la primera derrota dels perses contra els grecs a les Guerres Mèdiques (segle V aC). La versió oficial, fruit d’una mala interpretació  històrica, diu que Filípides va ser el corredor professional encarregat de dur la notícia als seus compatriotes. Així, recorregué els prop de 40 kilòmetres que separen l’esplanada de Marató d’Atenes. En arribar a l’àgora exclamà: Νενικήκαμεν!” (“Hem guanyat!”). I acte seguit va caure mort al terra, extenuat per tant d'esforç. La carrera de la marató es començà a celebrar en els primers Jocs d’Atenes de l’era moderna (1896). Tanmateix, la seva distància definitiva (42,195 km) no s’instaurà fins als Jocs de Londres (1908). I no va ser per raons històriques, sinó perquè era la distància que separava el palau de Windsor de l’estadi de White City, el punt de sortida i d’arribada d’aquella carrera.
La carrera de la marató
La carrera de la marató
 
Macedònia. L’ensalada de fruites que ens refresca tant la boca agafa el nom de la regió del nord-oest de Grècia, antic bressol d’Aristòtil. El 1991 aquesta regió, que formava part de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, va proclamar la seva independència sota el nom oficial de República de Macedònia. En el món de la gastronomia la paraula va sorgir a França al segle XVIII. Es féu a partir de la Macedònia d’Alexandre Magne (356 aC-323 aC), l’imperi del qual va aglutinar un bon grapat de  pobles, cultures i llengües diferents. En les postres que ara porten el seu nom hi trobam la mateixa varietat en forma de fruites.

Arcàdia. Avui sinònim de locus amoenus (“lloc amè”), a l’antiguitat era el nom d’una regió muntanyosa del nord-est del Peloponnès. Poetes clàssics, com Teòcrit i Virgili, la varen idealitzar com un indret ple de pau i felicitat.

Olímpic. Aquest sinònim de majestuós al·ludeix a la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tessàlia. Era considerada la seu dels déus. A Grècia, però, hi havia altres muntanyes amb el mateix nom. No debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya.

Parnàs. Avui és el conjunt de poetes d'un poble, d'un temps. Agafa el nom d’una muntanya de 2.450m. que escortava l’oracle de Delfos, al nord del golf de Corint. Fou considerada la residència de les muses, les seguidores d’Apol·lo, déu de la poesia i la bellesa – com a segona residència tenien una altra muntanya, l’Helicó.

Parnàs (Poussin, 1633)
Parnàs (Poussin, 1633)

En castellà, hi ha l’expressió “ir hecho un adefesio”, en català “anar fet un nyap”. Procedeix de la locuació llatina ad Ephesios (“als efesis”). És el títol d’una de les epístoles de Sant Pau, on narra les penalitats que passà el sant a Efes, ciutat d’Àsia Menor, en l’actual Turquia, durant la seva predicació (anys 54-56). Els efesis no el varen rebre gens bé. Fins i tot li tiraren pedres.

Aquí teniu un mapa de topònims grecs presents en el nostre llenguatge elaborat per Margalida Capellà, autora del blog "El fil de les clàssiques":

Glossolàlia, un do diví molt preuat

 
Cada vespre res a Déu nostre Senyor perquè m’imbuesqui del do de la glossolàlia, que és la capacitat d’esdevenir poliglota, és a dir, parlant (< λαλέω) de moltes (< πολύς) llengües (< γλῶσσα) diferents. És el do que varen adquirir els apòstols el dia de la Pentecosta.
 
La Pentecosta és la tercera celebració més important de la religió cristiana, després de la Pasqua i del Nadal.  S’escau 50 dies després del diumenge de la Pasqua de Resurrecció (en grec πεντηκοστή [ἡμέρα] vol dir “cinquantè [dia]”). En el món jueu, aquesta festivitat, coneguda com la Segona Pasqua, coincidia casualment amb una altra efemèride: l'aparició de Déu al mont del Sinaí i el lliurament dels deu manaments al seu poble. També, però, es tractava d’una festa agrària en què primitivament es donava gràcies per la collita.

La Pentecosta (El Greco, 1597-1600)
La Pentecosta (El Greco, 1597-1600)
 
L’Ascensió de Jesús
Segons els Evangelis (< εὐ, “bo” + αγγέλιον, “missatge), un cop ressuscitat, Jesús es va presentar davant dels apòstols per encarregar-los una missió: havien d’escampar la seva paraula per tota la Terra –és la mateixa idea que recull l’etimologia del terme: ἁπό, “des de” + στέλλω, “enviar”.
 
A continuació, se’ls va endur a tots a Betània, un lloc dels afores de Jerusalem. Allà, a la muntanya de les Oliveres, els va començar a beneir alhora que s’anava enlairant fins que un núvol el va tapar. Els apòstols quedaren bocabadats contemplant aquella imatge. De cop varen arribar dos àngels, que els digueren: “Per què mireu enlaire? Aquest Jesús que acaba de separar-se de vosaltres ha pujat al cel, i baixarà de la mateixa manera que l’heu vist elevar-se”.

Pentecosta per Giotto a Pàdua.
Pentecosta per Giotto a Pàdua.
 
L’Ascensió de Jesús al cel es produí quaranta dies després de la seva resurrecció. Per això, l’Església la celebra el dijous que té lloc quaranta dies després del diumenge de la Pasqua de Resurrecció.
 
L’Esperit Sant
Deu dies després d’aquell episodi paranormal, els apòstols es trobaven congregats amb la Mare de Déu al cenacle ( < cœnacula) de Jerusalem que, des de l’Últim Sopar, era el seu lloc habitual de reunió. De sobte, varen notar un vent que venia de dalt i que produïa molt de renou. Aleshores varen aparèixer unes llengües com de foc que es varen posar sobre el cap de cadascun dels apòstols. Era l’Esperit Sant, la tercera persona de la Santíssima Trinitat, que els era enviada per infondre’ls la saviesa i el carisma de la predicació del cristianisme.

Pentecosta
Pentecosta
 
Immediatament tots varen començar a alabar Déu en diverses llengües. S’imbuïen així del do de la glossolàlia amb el qual Déu va voler penetrar en el caos lingüístic provocat per ell mateix en el famós episodi de la torre de Babel. Tanmateix, avui, en psicologia, la glossolàlia al·ludeix també al llenguatge en idiomes desconeguts o inventats, que es presenta en els estats hipnòtics i psicopàtics, en els estats d’èxtasi.

Qui ha tractat el do de llengües és Joan-Lluís Lluís en la seva novel·la “El navegant”. Aquí en teniu un tast:




Articles del web relacionats:
El festival etimològic dels sentits
Pasqua i toponímia
Realment va ressuscitar un diumenge?
-
Noli me tangere!
-
Mones de Pasqua, una monada?
A la recerca de la llengua mare

Maleïda postcensura

Article publicat a l'Ara Balears (26/05/2017)

El llenguatge políticament correcte és la gran amenaça de la democràcia. Ara ja ha mutat en “postcensura”, en una censura que no emana del poder, sinó de la mateixa societat, avui tan activa en l’àgora del ciberespai. El terme ha estat encunyat pel periodista d’ “El Confidencial” Juan Soto Ivars, que acaba de publicar l’interessant llibre “Arden las redes” (Debate). La “postcensura” no segresta publicacions o prohibeix concerts, sinó que fa emmudir veus dissonants per por a patir un linxament digital.
 
En l’actual societat hipersensibilitzada no hi ha dia que qualsevol tuitaire rebi una forta esbroncada a les xarxes socials per part d’algun col·lectiu ofès: feministes, catòlics, vegans, antitaurins, independentistes, espanyolistes... Fa la sensació que hi ha gent que cada matí guaita a Internet a la recerca d’algun comentari amb el qual escandalitzar-se. Són persones que es volen indignar de manera ràpida, com qui busca excitació exprés en pàgines porno. I com més adeptes de la “tribu” tenen a la seva indignació, més avalats se senten per continuar pontificant des de la “rectitud”.

Arden las redes
Arden las redes
 
Juan Soto ressalta que la correcció política ha provocat monstres com Donald Trump. Al seu entendre, els demòcrates estaven convençuts que, després de les declaracions masclistes del magnat nord-americà, cap dona l’anava a votar. Resulta, però, que el 53% de les dones blanques el varen votar. L’explicació és senzilla. Aquestes dones varen entendre que el fet que Trump s’expressàs com un absolut misogin no volia dir necessàriament que s’hagués de comportar com a tal.
 
L’autor d’“Arden las redes” desconfia de qualsevol censura per a gent que pensa d’una manera abominable. Assegura que si prohibim a un individu que deixi d’expressar-se com si fos un racista, ell continuarà essent-ho , i educarà els seus fills perquè també ho siguin, independentment del que diguin els mitjans o l’escola. A vegades la prohibició fins i tot pot reforçar conviccions considerades “intolerables”. Si una persona, per exemple, fa un acudit contra l’Església, els catòlics de seguida l’acusaran de blasfem. Això, però, farà que ell encara se senti més orgullós del seu ateisme. És el mateix, per tant, que passa a un votant d’ultradreta si li dius racista o masclista.

Juan Soto (foto del diari Ara)
Juan Soto (foto del diari Ara)
 
Per sort, el món sempre estarà ple d’individus amb opinions incòmodes per molt que els vulguem silenciar amb la correcció política. Assistim, però, al conegut fenomen de l’ “aldeïtzació” de la societat. A les xarxes socials només acabam veient la gent que pensa com nosaltres. Mitjançant els seus algoritmes, Facebook o Twitter tendeix a ensenyar-nos menys coses amb les que sap que no estarem d’acord. D’aquesta manera, pensam que tot el món pensa com nosaltres i ens acabam convertint en uns autèntics fanàtics.
 
La “postcensura” pot tenir repercussions indesitjables. Si coneixem l’existència del bus homòfob “Hazte Oír” no és perquè passàs per davant ca nostra, sinó perquè els censors de Can Twitter amplificaren la seva notorietat. Sense ells, la campanya “Hazte Oír” hagués estat un fracàs. El millor càstig, per tant, és la indiferència.

Frase per reflexionar
Frase per reflexionar
 
El principal problema, però, de la “postcensura” és que coacciona i castra l’esperit crític. Tant si som d’esquerres com de dretes, fa que no puguem qüestionar certs dogmes per por a ser considerats uns traïdors. Som acusats, doncs, de coses que no som i estam condemnats a la intel·lectualitat més monolítica. No hi ha espai per als matisos o la ironia. Ho tot és blanc o negre.

En l’era de les xarxes socials, vivim amenaçats per una nova Policia del Pensament orweliana. Cada dia milers de vilatans virtuals carregats de prejudicis ens censuren enarborant la religió del paranoic discurs políticament correcte, que exacerba els insults. Tothom s’ofèn perquè es creu tenir raó. La raó, però, es forma mitjançant el contrast d’opinions.

L'era de les etiquetes
L'era de les etiquetes
 
L’autor d’“Arden las redes” recorda que el mal de la “postcensura” està lligat a la pèrdua de credibilitat que arrosseguen els mitjans de comunicació tradicionals d’ençà del sotrac de 2008. Aleshores cap d’ells va veure la crisi econòmica que estava per venir. Això explica que el missatge de Trump hagi calat molt més que el de Hillary, la qual gaudia de la simpatia de gairebé tota la premsa. És la famosa “postveritat”. Hillary deia la veritat més que Trump, però ho feia a través d’uns mitjans totalment desacreditats davant l’opinió pública.
 
Convé, doncs, treure’ns del cap que Internet ens fa més lliures. Ara, amb la maleïda “postcensura” de les xarxes socials, vivim més acorvadits que mai. Assenyalam algú per insultar-lo, demanam signatures perquè l’acomiadin o perquè boicotegin un espectacle seu. Així, la nova democràcia, amant de les etiquetes i dels eufemismes, condemna la lliure opinió. Prefereix el discurs monòton que el pluralisme. Pensam des de la uniformitat intel·lectual a toc de trompeta digital. Contínuament se’ns diu: “Ofeneu-vos!”. Els arbres de la indignació no ens deixen veure el bosc del coneixement.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/06/2017), reflexion sobre la tirania del discurs políticament correcte:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px