Banner Top

Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

La mitologia grega ens dóna motius per creure en el matrimoni i en l’amor etern. Ho exemplifica en el mite de Filemó i Baucis. Es tractava d’una anciana parella que vivia a la ciutat de Frígia (actual Turquia) sense grans pretensions. Un dia Zeus i Hermes varen decidir posar a prova la Humanitat. Vestits de viatgers, erraren per tota la terra a la recerca d’hospitalitat. Tothom els tancava les portes, fins que arribaren a la humil casa de Filemó i Baucis.

Àpat de Filemó i Baucis (Andrea Appiani)
Àpat de Filemó i Baucis (Andrea Appiani)
 
Els amfitrions varen oferir als visitants tot el que tenien. Fins i tot estaven disposats a matar l’última oca que els quedava. Els visitants, però, els varen dir que no calia i, agraïts pel tracte dispensat, els revelaren la seva vertadera identitat. Aleshores Zeus i Mercuri avisaren els seus hostes que tenien intenció de destruir la regió on vivien per acabar així amb tots aquells que els havien negat l'entrada. Els animaren a cercar aixopluc al cim d'una muntanya. Des d’allà dalt, el matrimoni va veure com s’inundava la seva ciutat. L’única casa que se salvà fou la seva, la qual quedà transformada en temple.

Filemó i Baucis (Hoecke Peasants)
Filemó i Baucis (Hoecke Peasants)
 
Filemó i Baucis es feren càrrec d’aquell temple. Com a premi, Zeus els concedí un desig. Els dos ancians demanaren poder morir junts i estar un al costat de l’altre, tal com havien estat sempre en vida. I així va ser. Després de la seva mort, Zeus els va convertir en arbres que s'inclinaven un cap a l'altre. A les seves Metamorfosis Ovidi no precisa en quin arbre es convertí cada un, però la  tradició ha transmès que Filemó es convertí en una alzina (o roure) i Baucis en til·ler (ella també té un asteroide amb el seu nom).
 
Aquest mite fa referència a la xenofília,  l’amor (φιλία) als estrangers (ξένος), el contrari de xenofòbia. La llegenda de Filemó i Baucis és evocat en la literatura com a exemple de l’amor que sobreviu a la vellesa i dura fins a la mort. Goethe, Proust i Beckett es feren ressò d’ella. També va inspirar grans pintors com Rubens i Rembrandt i músics, com Gounod (òpera Baucis i Filemó).

Filemó i Baucis (Adam Elsheimer)
Filemó i Baucis (Adam Elsheimer)

Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
Matrimoni amb amor?
- Morir d'amor

Edat Mitjana, edat fosca?

El terme Edat Mitjana fou encunyat durant el Renaixement. Un dels primers a utilizar-lo va ser el bisbe Giovanni Andrea Bussi (segle XV), que definí com a media tempestas –“període mitjà” en llatí- els gairebé mil anys que havien transcorregut des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476) fins a la seva època -amb tot, la data convencional de defunció de l’Edat Mitjana és el 1453, any en què els otomans ocuparen Constantinoble, estendard de l’Imperi Romà d’Orient. 

Així doncs, al segle XV s’imposà una divisió tripartida de la Història: Edat Antiga, Edat Mitjana i Edat Moderna. La primera part de l’edat que ens ocupa (fins a principis del segon mil·lenni) se sol anomenar Alta Edat Mitjana, en contraposició a la Baixa (la resta). Aquesta denominació procedeix del terme alemany alt, que no significa “alt”, sinó antic.

L’artífex de l’Humanisme, l’italià Francesco Petrarca (1304-1374), ja tingué consciència de viure una etapa més o manco ombrívola que s’havia interposat entre els gloriosos temps clàssics i el resplendent món modern. Enterrar la barbàrie medieval per recuperar els valors de la cultura grecoromana seria l’obsessió de l’època, batejada com a Renaixement per l’historiador de l’art del segle XVI Giorgio Vasari.

La pesta
La pesta
 
La visió propagandística de l’Humanisme alimentà la creença errònia que l’Edat Mitjana consistí en deu segles de retrocés intel·lectual. Res més lluny de la realitat. Va ser durant l’Edat Mitjana quan sorgiren diversos dels petits avenços que milloraren la nostra vida: botons, coberts, brúixola, ulleres o el rellotge mecànic. També aleshores es començaren a configurar institucions com els bancs i les universitats; es construïren les grans catedrals gòtiques, una autèntica obra d’enginyeria; i es difongueren les notes musicals i els nombres indoaràbics, a més dels escacs i els jocs de cartes.
 
Tampoc no sembla que l’Edat Mitjana fos una era d’aïllament. Basta recordar que al segle XIII Marco Polo travessà tot Àsia fins arribar a la Xina, i que a l’any 1000  el víking Leif Eriksson desembarcà a Nord-Amèrica. D’altra banda, hi ha qui s’atreveix a titllar de vandàlica la societat medieval, a qui s’acusa d’arrasar els monuments de l’antiguitat clàssica. El cert, però, és que en moltes ocasions els vertaders responsables d’aquests saquejos foren les estrelles del sofisticat Renaixement.

Fogueres a l'Edat Mitjana
Fogueres a l'Edat Mitjana
 
Un altre tòpic que convé desterrar és el relacionat amb la manca d’higiene de l’Edat Mitjana. No és veritat que la gent es rentàs només dos o tres cops a l’any. Els banys calents foren durant aquells temps una pràctica molt estesa, vista com a motiu de plaer i hàbit sanitari.
 
En l’imaginari col·lectiu la foguera també forma part del món medieval, que se sol relacionar amb l’atroç persecució de dones acusades de bruixeria. Certament, la Inquisició fou creada al segle XII per acabar amb l’heretgia càtar, però la vertadera caça de bruixes es generalitzà sobretot en l’Edat Moderna. A més, cal tenir en compte que l’Índex de llibres prohibits també va sorgir en l’Edat Moderna -el 1515 el papa Lleó X establia la censura prèvia a tota la Cristiandat. L’Edat Mitjana, doncs, ha estat víctima d’un complot.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre el mite de l'Edat Mitjana.

Articles del web relacionats:
Universitats divertides
La guerra dels nombres
La guerra de los relojes
Per què va caure l'Imperi Romà?
Imperi bizantí: l'edat d'or de Constantinoble
Llibres que ens fan lliures

No

Article publicat a l'Ara Balears (29/09/2017)

El passat cap de setmana el diari El País, tan hostil amb el procés català, publicava una enquesta sobre el referèndum d’autodeterminació de diumenge. El titular a destacar era el següent: “El 61 per cent dels catalans considera que el referèndum no és vàlid”. L’enquesta, però, també recollia una altra dada a tenir en compte: el 82 per cent dels catalans defensa un referèndum pactat entre la Generalitat i l’Estat. Aquesta possibilitat, però, espanta l’statu quo representat per un PP i un PSOE víctimes encara del passat imperialista i testosterònic de la nació espanyola: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora”, escrigué el 1912 Antonio Machado.

Paraula de Machado
Paraula de Machado
 
L’1 d’octubre ha servit per constatar la força del franquisme sociològic quaranta-dos anys després de la mort del dictador. Basta mencionar dos espectacles lamentables que hem pogut presenciar aquests dies. A Saragossa, un grup de cinc-cents ultradretans increparen els assistents a l’assemblea d’Unidos Podemos per defensar un referèndum pactat. La presidenta de les Corts d’Aragó en sortí ferida de resultes del llançament d’una botella.
 
A Huelva, desenes de persones corejaren, amb banderes espanyoles, “¡A por ellos!”. Pretenien així animar els agents de la Guàrdia Civil que partien cap a Catalunya a reforçar el dispositiu de seguretat de cara a l’1 d’octubre. Tal com afirmava el periodista Antoni Bassas en un editorial, amb aquest crit els catalans ja són vistos com l’enemic a abatre, un ciutadà de segona, un estranger, que mereix ser trepitjat. És el mateix discurs que no atura d’atiar la caverna mediàtica de Madrid. Ni en temps d’ETA s’havia vist tanta agressivitat.

 
Vull pensar que són pocs els que fan tant de renou a l’hora de manifestar la seva catalanofòbia. Per desgràcia, però, el govern de Rajoy gaudeix del silenci de molts en la seva croada contra la llibertat d’expressió a Catalunya. Certament s’han produït actes de solidaritat a altres indrets de l’Estat. Tanmateix, no deixen de ser puntuals. En la seva defensa de la unitat territorial, Espanya s’espenya amb mètodes del tot esperpèntics que Europa observa des de la passivitat més aberrant. Sort que la irrupció de “Piolín”, el nou protector de la Benemèrita, ens ha regalat moments extraordinaris per a la sàtira més corrosiva. Ni Berlanga s’hauria imaginat un guió tan bo per a una de les seves pel·lícules.
 
Atesa la repressió judicial, sembla que el referèndum de diumenge no es podrà realitzar amb les garanties previstes. La nostra fallida democràcia prefereix tapar boques abans que deixar dipositar la papereta del No en una urna. Només una forta mobilització ciutadana podrà contrarestar els efectes del boicot estatal. A Madrid no volen escoltar. Encara no s’expliquen com en deu anys l’independentisme a Catalunya ha deixat de ser una opció minoritària. Ara, desbordats per la situació, es pensen que “el reto secesionista” s’arreglarà amb intimidacions policials, banderes espanyoles i “Viva Espanya”. Aquestes són les seves armes de “seducció massiva”.

Les armes de
Les armes de "seducció massiva" de l'Estat
 
A l’espera del que passi aquest diumenge, amb un clima tan tens, prest o tard l’Estat haurà de fer cas a enquestes com les d’El País i acceptar un referèndum pactat. Hi ha un element nou a destacar: en la ja coneguda com “la revolució dels somriures” el poble català ha perdut la por i s’ha apropiat de les paraules que al segle I dC el filòsof Sèneca adreçà a l’emperador Neró, que havia ordenat la seva mort: “El teu poder, Neró, es basa en fer-me sentir por. Però jo no et tinc por, i, per tant, tu ja no tens cap poder sobre mi”. Fa vint-i-nou anys els xilens també es tragueren la por de sobre en un referèndum.
 
El 1988, davant la pressió internacional, el dictador Pinoxet es veié obligat a convocar un plebiscit. Havien passat quinze anys d’ençà del cop d’Estat que el portà al palau de La Moneda en substitució del deposat Salvador Allende. No hi havia pregunta. La papereta només deia: “Presidente de la República -Augusto Pinochet Ugarte”. A sota del nom hi havia un SI i un NO. Les noves regles del joc electoral permeteren que cadascuna de les dues candidatures gaudís de quinze minuts diaris a la televisió per difondre el seu missatge.
 
En lloc de fomentar l’odi cap a la dictadura, la campanya del No va saber transmetre la idea de canvi amb un lema ple d’optimisme: “Chile, la alegría ya viene”. La campanya del SÍ, en canvi, insistí en les fites econòmiques aconseguides amb el règim, basant-se en l’eslògan que Xile era “Un país ganador”. Pinoxet donava per segura la seva victòria. Després de tants d’anys de repressió, tenia tota la població atemorida. L’estratègia, però, li sortí malament.

Increïble, un dictador davant d'una urna
Increïble, un dictador davant d'una urna
 
El 5 d’octubre de 1988 set milions de xilens varen ser cridats a votar. La sorpresa fou majúscula. L’opció del NO guanyà amb el 55,99% dels vots contra el 44,01% del SÍ. En un principi Pinoxet no acceptà els resultats i planejà un altre cop d’estat. Els seus ministres, però, li aturaren els peus. Les eleccions democràtiques quedaren convocades el desembre de 1989. Així es digué adéu a setze anys de dictadura.
 
A Catalunya la victòria del SÍ també ha de ser un NO a un sistema polític totalment desacreditat pels casos de corrupció i per la instrumentalització de la justícia.  Amb tantes veus cridant “democràcia” al carrer, la legalitat ha de donar pas a la legitimitat. El referèndum s’ha de celebrar per una qüestió de respecte i de dignitat.


Aquest article el vaig escriure dos dies abans del referèndum català. Mai m'hagués imaginat que es produïssin imatges com aquestes:



Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula NO, que parla del referèndum a Xile:





Articles del web relacionats amb el tema:
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada

Aquí teniu un article interessant de Francesc Marc Álvaro titulat "El fantasma de Espartero".

I aquest altre és de la revista Sàpiens. Parla dels greuges històrics del poble català.

La dona del Cèsar, una qüestió d’honor?

La decència és una de les coses que exigim als nostres polítics, però també a les seves parelles. Ho feim apel·lant a la famosa cita “La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”. Aquesta cita, però, és fruit d’una mala interpretació d’unes paraules que mai no va dir Juli Cèsar.
 
Cèsar, conegut per la seva bisexualitat, es casà quatre vegades en una època en què els matrimonis eren de conveniència i que només tenien l’objectiu d’enfortir la posició social de les famílies dels contraents. La dita en qüestió està relacionada amb una anècdota protagonitzada per la seva segona muller, Pompeia.

Pompeia
Pompeia
 
L’any 62 aC, essent Cèsar pretor, Pompeia celebrà a casa seva la Bona Dea, una festa religiosa reservada exclusivament a les dones. Durant la celebració, una serventa descobrí la presència d’un intrús, disfressat de dona. Es tractava de Publi Clodi, un jove de l’aristocràcia romana que pretenia Pompeia. Clodi fou capturat i acusat de cometre un sacrilegi.
 
En el judici, Cèsar defensà la innocència de la seva muller, però, davant les crítiques dels seus rivals polítics, es va veure obligat a repudiar-la. Segons conta l’historiador Plutarc a Vides paral·leles, preguntat per aquesta fulminant reacció, contestà: “Perquè vull que, de la meva dona, ni tan sol se’n tingui sospita”. En la Vida dels Cèsars, Suetoni recull la mateixa idea amb unes altres paraules: “És necessari que els meus estiguin exempts de sospita com de crim”. Finalment Clodi, va quedar absolt d’aquell crim.
 
Tanmateix, el crim de Clodi no va ser l’adulteri amb Pompeia, sinó haver-lo practicat en una festa religiosa. Segurament ambdós amants varen consumar el seu amor. El que no podia tolerar la societat romana de l’època és que l’escenari d’aquella unió hagués estat un lloc sagrat. Així doncs, repudiant la seva dona, Cèsar manifestava el seu màxim respecte cap a les institucions religioses.

Juli Cèsar
Juli Cèsar
 
L’emperador August, l’hereu de Juli Cèsar, va ser el primer a dictar lleis contra l’adulteri amb penes importants. Després, el cristianisme també es posicionà en contra de l’adulteri. Amb tot, abans del seu triomf, ja trobam textos estoics de defensa de la perdurabilitat del matrimoni i de la castedat com a virtut.
 
La mentalitat misògina de l’antiguitat va anar calant la idea que no hi havia res pitjor per a un home que la traïció de la seva dona. Després, aplicat a l’àmbit polític, s’exigí que la dona també fos model d’honestedat. D’aquí sorgí, a partir de l’anècdota de la segona dona de Cèsar, la cita “La dona del Cèsar no només ha de ser honesta, sinó també semblar-ho”.

Articles del web relacionats:
Puritanisme a Roma?
Cèsar no va néixer per cesària
-
 Alea iacta est?
Compte amb les idus de març!
Matrimoni amb amor?

Tot és mentida

Tot és mentida. No ens hem de fiar dels nostres sentits. Ens ho adverteix el tòpic literari ludibrium oculorum (“l’engany dels ulls”). La mirada ens engana. Darrere allò bell s’hi pot amagar una veritat fosca. Aquest tòpic ja el trobam en el mite de la caverna de Plató. En una caverna uns presoners donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius. Així, el captius, que tenen el cos immobilitzat, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat. 

El mite de la caverna és ben present en l’actual societat de la imatge. Vivim hipnotitzats pel que se’ns ensenya a la televisió o a la pantalla del nostre mòbil o ordenador. Ho donam tot per bo, de manera acrítica. Som, per tant, víctimes del ludibrium oculorum.

El mite de la caverna
El mite de la caverna

Quan ens enamoram també sóm víctimes del ludibrium oculorum. Ens enamoram amb una idea falsa d’aquella persona. Després, quan s’acaba el còctel químic de les endorfines, se’ns revela la seva vertadera naturalesa. Aleshores l’enamorament dóna pas a l’amor, a l’acceptació de l’altre.
 
Hem d’anar en compte amb les il·lusions perceptives. Ens ho adverteix J.L. Pinillos en el llibre La mente humana  (Ed. Salvat): “Les il·lusions perceptives, òptiques, tàctils o auditives ens mostren de forma clara que la nostra percepció de la realitat no sempre és fidel.... Ens podríem preguntar a nivell filosòfic, fins i tot, si els colors que veiem són en veritat una propietat real de les coses, o si, al contrari, són qualitats que el nostre cervell "fabrica", per dir-ho d'alguna manera, en ser estimulats els receptors visuals per ones electromagnètiques de certa longitud”.

Què perceps en aquesta imatge tridimensional?  Percebem les coses tal i com són? o molt sovint no veiem tot allò que hauríem de veure? Més exemples a:    http://www.iespana.es/interesantes/Ilusiones1.htm
Què perceps en aquesta imatge tridimensional? Percebem les coses tal i com són? o molt sovint no veiem tot allò que hauríem de veure? Més exemples a: http://www.iespana.es/interesantes/Ilusiones1.htm

En aquest enllaç trobareu exemples literaris del ludibrium oculorum.

Articles del web relacionats:
El pes de pensar
Sapere aude
El poder de la fal·làcia
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
On és la veritat?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px