Banner Top

Paraules amb coneixement

No podem anar per la vida sense conèixer-nos bé a nosaltres mateixos. Γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), avisava una famosa sentència esculpida en el frontispici del temple de Delfos, el centre religiós més important de l’antiga Hèl·lade –en llatí aquest aforisme fou traduït com a Gnosce te ipsum. Per conèixer-nos bé a nosaltres mateixos cal mirar-nos (specio, en llatí) bé dins (intro-) nosaltres. 

La clau, doncs, és la introspecció. Cal cercar a dins i no a fora. Ne te quaesiveris extra (“No intentis cercar-te fora”), deia al segle I dC el poeta satíric llatí Persi. I Sant Agustí d’Hipona (segle V dC), un dels pares de l’Església, tornava a insistir en la mateixa idea Noli foras ire, in te ipsum redi; in interiore homine habitat veritas (“No vagis fora, torna a tu mateix. En l’home interior habita la veritat”). Només pouant en les nostres ànimes podrem fer realitat la frase que al segle V aC el poeta grec Píndar emprava per esperonar els atletes: “Arriba a ser allò que ets”.

 

Gnosce te ipsum.
Gnosce te ipsum.
 
El verb grec per a conèixer (γιγνώσκω) encara avui ens il·lumina molt a través d’un bon grapat de derivats: agnòstic (dit de qui declara inaccessible a l'enteniment humà tota noció de l'absolut), gnosticisme (corrent filosoficreligiós, nascut al segle III dC, que es basa en l’afirmació de l’existència d’una forma suprema de coneixement, la gnosis), diagnòstic, pronòstic (o prognosi), gnoseologia (que, com a sinònim d’epistemologia, és una ciència que estudia els postulats i les hipòtesis científiques) o prosopopagnosi (incapacitat per reconèixer rostres, πρόσωπον).
 
El coneixement dóna saviesa (σοφία). I els amants (φιλέω) de la saviesa són els filòsofs. La persona que suposadament encunyà aquest terme fou Pitàgores de Samos al segle VI aC. Fins aleshores els pensadors eren coneguts com a físics. El nom al·ludia a l’objecte de les seves observacions, la natura (φύσις), la qual cosa revela que en un principi filosofia i ciència formaven part de la mateixa disciplina. La ciència que s’encarregà d’estudiar la realitat que hi ha més enllà (μετα) del món sensible s’acabà coneixent com a metafísica -així es conegué un llibre d’Aristòtil.

Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
 
Tant Plató com Aristòtil afirmaren que la filosofia va néixer al segle VI aC a partir del sentiment d’admiració, perplexitat (θαυμασμός), que sentia l’home davant l’espectacle de la natura. Això va ocórrer al segle VI aC a Jònia, a les costes de l’actual Turquia. Aleshores els famosos presocràtics -anteriors a Sòcrates, el pare de la filosofia al segle V aC- varen començar a qüestionar les explicacions mítiques donades a determinats problemes.

Per tant, l’admiració anà de la mà del dubte. “Saber dubtar és el principi de la filosofia”, insistí Aristòtil. S’inicià així el que s’ha volgut conèixer com el trànsit del μῦθος (“conte”) al λόγος (“raó”), encara que aquesta expressió seria bastant matisable. Els llatins traduïren λόγος per ratio, d’on tenim, raó, raciocini, enraonar (= discutir), raonar (= pensar) o ració.

Els grecs no situaven la ment en el cervell, sinó en el diafragma (< διαφράσσω, “separar”), el múscul pectoral encarregat de la respiració. És per això que la paraula per a diafragma (φρήν), també significava enteniment. D’ella tenim esquizofrènia (+ σχίζω, “dividir”, manca d’equilibri psicològic), frenesí (excitació extrema), frenopatia (+ παθος, “malaltia”, part de la medicina que estudia les malalties mentals) o oligofrènia, que és un tipus de retard mental (+ ὀλίγος, “poc”). La mens llatina en grec era νόος, d’on tenim paranoia, que és quan tenim la ment allunyada (παρα) de la realitat.

Filosofia
Filosofia

De φρήν (“enteniment”), els grecs feren derivar φρόνησις, que en llatí es traduí per prudentia, és a dir, “qui veu (video) amb antelació (pro-)” -la mateixa arrel conté la paraula providència. En el seu famós mite de l'auriga, Plató considera la φρόνησις com la virtut pròpia de l'ànima racional. Per la seva banda, Aristòtil lligava la φρόνησις amb l’ εὐβολία, la capacitat de jutjar amb discerniment (el terme està compost per εὐ, “bo”,  i βουλέυω (“deliberar”, “decidir”). Al seu parer, una adequada deliberació és imprescindible per aconseguir la preuada felicitat o terme mig.

Mite de l'auriga o del carro alat
Mite de l'auriga o del carro alat

Els set savis de Grècia
Abans de l’aparició de la filosofia, els prohoms amb una certa ascendència intel·lectual eren coneguts com a σοφοί (“savis”). Els més coneguts foren els “Set savis de Grècia”, que varen viure entre els segles VII i VI aC. Paradigmes del seny i la justícia, es tractava de gent de pau i de diàleg, constructors d’un ordre social.
 
El llistat oficial d’aquests homes “prudents” varia d’un autor a un altre. La seva saviesa es concentrava en màximes, moltes de les quals varen acabar esculpides en el frontispici del temple de Delfos: el mateix “Coneix-te a tu mateix (atribuït a Tales de Milet)”, “Res amb excés, tot amb mesura” (de Soló, el famós legislador atenès), “La majoria dels homes són dolents” (de Bies de Priene, també legislador), “La moderació és el millor” (del tirà Cleòbul de Lindos), “Sigues previsor amb totes les coses” (del també tirà Periandre de Corint), “Has de saber escollir l’oportunitat” (de l’estadista Pítac de Mitilene) o “No desitgis allò que és impossible" (del també estadista Quiló de Lacedemònia).

Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior
Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior

Consciència per a existir
Els romans tenien dues paraules per al verb “conèixer”: gnosco o nosco (que seria el calc del γιγνώσκω grec) i scio. De gnosco tenim paraules com cognitiu, ignot, ignar (no saber res), incògnita, notícia, noció, notori, noble, reconèixer, ignorar, enyorar, que deriva d’ignorar (en un primer moment, enyorar significava “ignorar el lloc on es troba algú” i, posteriorment, “trobar a faltar algú”).

De scio tenim ciència, neci (< ne scio, “no saber”) o consciència (< cum scientia, “amb coneixement”; és una paraula que encunyà al segle I aC Ciceró a partir del terme grec συνείδησις). El llatí va ser la llengua de referència de la ciència fins al segle XVIII. La seva influència encara és ben present en la Royal Society de Londres, la societat científica més antiga del Regne Unit i una de les més antigues d’Europa. No debades, el lema d’aquesta entitat és Nullius in verba (“En paraules de ningú”).

Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)
Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)


La sentència procedeix d’una de les Epístoles d’Horaci (segle I aC). En ella el poeta romà es compara amb un gladiador que, ja retirat, es troba a la fi lliure del jou de l’esclavitud. En la Royal Society, però, la sentència cobra un altre sentit. S’interpreta com una negació rotunda a acceptar com a veritat les opinions d’autoritats polítiques o religioses. Així s’estableix que la veritat només es pot assolir mitjançant l’experimentació, és a dir, a través del mètode científic.

Conèixer per criticar
Per conèixer cal criticar, paraula derivada κρίνω. En un principi aquest verb significava separar. Amb el temps, amplià el seu camp semàntic. No debades, quan criticam, destriam, posam a una part i a una altra el que ens agrada i el que no. Per criticar, doncs, cal tenir criteri.

A partir de κρίνω, al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, encunyà el terme crisi (κρίσις) per al·ludir al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Després, en l’àmbit econòmic, el concepte faria referència a moments de pertorbacions, fluctuacions.

llocs filosofia

Mapa dels filòsofs a l'antiga Grècia

Curiosament, a l’antiga Grècia els actors es conegueren com a hipòcrites, ja que interpretava, “jutjava” diferents papers. Amb tot, en un primer moment, l’hipòcrita era qui donava una resposta, “interpretava” un somni o un oracle i, per tant, distingia els significats que amaguen les coses.

Tot aquest llegat lingüístic conforma la nostra existència (< ex, “des de” + sisto, “posar dret”), és a dir, ens fa “sobresortir” de la resta del món animal. Per qualque cosa ens diuen Homo Sapiens! Existir, però, implica resistir, insistir i persistir. I viure implica sobreviure en convivència

Convé tenir present l’inici de la Metafísica d’Aristòtil:

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber. Així ho indica l'amor als sentits perquè, al marge de la seva utilitat, són estimats per si mateixos, i el que més de tots, el de la vista. En efecte, no només per tal d'obrar, sinó també quan no pensem fer res, ens estimem més la vista, per dir-ho així, a tots els altres. I la causa és que, d'entre el sentits, aquest és el que més ens permet conèixer i els que ens mostra moltes diferències". 

Paraula d'Èsquil
Paraula d'Èsquil
No hem de tenir por a filosofar. Ho recordava al segle III aC Epicur, el pare de l’hedonisme, a Carta a Meneceu:

“Que ningú pel fet de ser jove tingui por de filosofar, ni pel fet de ser vell se’n cansi. (…) El que diu que el temps de filosofar no li ha arribat encara o ja li ha passat és com si digués que encara no li ha arribat o que ja li ha passat el temps de la felicitat; així doncs, tant el jove com el vell han de filosofar: el vell per trobar-hi rejoveniment i alegria pel temps viscut; i el jove per guanyar serenitat i valentia de cara al futur”.

Des dels seus inicis els filòsofs es varen dedicar a contemplar al món. Al segle XIX, però, l’alemany Karl Marx va dir que ja era hora que passassin a l’acció. Així ho va afirmar a la seva obra Tesi sobre Feuerbach (1845): “Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo”.

El filòsof Xavier Rubert de Ventós té la resposta a la pregunta “Per què filosofia?”

“I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Sovint se cita la frase de Sòcrates “només sé que no sé res”. I és que efectivament la filosofia ni sap gaire ni dona quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia és més aviat el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet”.


Ludwig  Wittgenstein també té una frase per a la reflexió: "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge."

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin



També per a la reflexió és aquest fragment de l’entrevista que el periodista Carles Capdevila va fer a Markus Gabriel, filòsof alemany i autor del llibre “¿Por qué el mundo no existe?” (Diari Ara, 03/04/2016):

 
[...] La filosofia sempre intenta ser una alternativa a la religió però mai ho aconsegueix [...]. La filosofia és una mena de patiment. Has de raonar contínuament, cosa difícil, perquè als éssers humans ens agrada ser irracionals. Per això ens emborratxem i diem estupideses. Per això tenim estereotips i violència. Els éssers humans tenim el dret de ser irracionals. Però ser filòsof és negar-se el dret a la irracionalitat. Per tant, en aquest sentit, la filosofia també és cruel, violenta i terrible. Per això no serem mai com una secta. Però no es pot desestimar el poder de la filosofia. Agafem la paraula política, que es van inventar Plató i Aristòtil. No existiria la política tal com la coneixem si no fos per la filosofia [...].
¿Hi ha una frontera clara entre la filosofia i l’autoajuda?
I tant! La filosofia no t’ajuda gens, en aquest sentit. La filosofia t’ajuda a entendre les coses millor. És tota l’ajuda que en reps. No em fa una persona més feliç. Ser feliç és tremendament difícil, i depèn de tota mena de factors que ningú pot controlar. No pots ser feliç i tenir un càncer mortal, perdoni! Per descomptat que pots intentar ser feliç i riure molt i tot això. Però si jo avui tinc un accident terrible i perdo les cames, és una cosa terrible, la filosofia no m’ajudarà! La medicina m’ajudarà i potser la meva família, però la filosofia no pot fer res per tu. No hi ha salvació, això és el que pots aprendre a través de la filosofia: no hi ha salvació ni felicitat eterna.

Aquí teniu un llistat de dones filòsofes que, per desgràcia, sempre han estat eclipsades pels homes.
Les dones filòsofes, les grans marginades
Les dones filòsofes, les grans marginades


Aquí teniu recomanacions de dones filòsofes.

Una de les divises dels filòsofs hauria de ser aquesta cita de les Geòrgiques de Virgili (2,490): Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç qui és capaç de descobrir les causes de les coses”).

Aquí teniu una entrevista a Nemrod Carrasco, el filòsof que ha inspirat el personatge de Merlí.

Sovint els filòsofs han de conviure amb la incomprensió dels seus semblants. Sobre això, Epictet, savi estoic grec del segle I dC, advertia el següent a la seva obra Enquiridió:

"Si desitges dedicar-te a la filosofia, prepara't a ser escarnit qualque vegada, prepara't a ser befat per molta gent, prepara't a què et preguntin: "¿Com és que ens ha sortit de sobte un filòsof?" i "¿D'on ha sortit aquesta cella aixecada?" Tu no tinguis, certament, la cella aixecada, sinó que limita't a aquelles coses que et semblin millors, com aquell qui ha estat assignat per Déu a aquest lloc."

Aquí teniu un qüestionari de la revista Sàpiens titulat "Quin filòsof va dir què?"

Aquest article parla sobre la malaltia de creure que saps.

Altres frases per a la reflexió:

  • "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge” (Ludwig Wittgenstein, 1889-1951)
  • “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro” (René Descartes, 1596-1650)
  • “El món no m’entén i jo no entenc el món” (Paul Cézanne, 1839-1906).
  • “La saviesa no ens ve donada, sinó que hem de descobrir-la nosaltres mateixos, en un viatge que ningú pot estalviar-nos ni fer per nosaltres” (Marcel Proust, 1871-1922).
  • "Cada persona és una illa en si mateixa, en un sentit molt real, i només podrà construir ponts cap a altres illes si està disposada a ser ella mateixa i es permet ser ella mateixa” (Carl Rogers, psicòleg nord-americà, 1902-1987).



Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica
Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica

La filosofia és l'art de preguntar. D'això parla aquest article de "Filosofar".

Aquí teniu un article interessan sobre el coneixement a la civilització vèdica.

Aquest altre article parla sobre la utilitat de la filosofia avui en dia.

Aquest enllaç parla sobre vuit hàbits que ajudaren els filòsofs a pensar millor.

Aquí teniu una entrevista a la filòsofa Marina Garcés.

Aquí teniu un llistat d'anècdotes dels filòsofs més famosos.

Aquí teniu les meves intervencions a "Sapere aude", la secció de filosofia moderna del programa "Múltiplex", d'IB3 Ràdio.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?



Aquí teniu les meves reflexions sobre la màxima de Delfos "Coneix-te a tu mateix" (Gabinet de crisi, IB3 Ràdio, 31/03/2015)



I aquest vídeo del programa "Amb filosofia" està dedicat a "Fer-se preguntes":




I aquí teniu un vídeo dels primers filòsofs de l'antiga de Grècia:



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
Sapere aude?
-
 L'oracle de Delfos
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome

Muses inspiradores

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

La visita de la Musa
La visita de la Musa


El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Mnemòsine, la mare de les muses
Mnemòsine, la mare de les muses
 
Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Cal·líope (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
                         Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)


Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.

Èrato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Clio, Euterpe i Talia (Eustache Le Sueur)
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

Polímnia
                                                     Polímnia, musa dels himnes


Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).

Melpòmene
                                                     Melpòmene (musa de la tragèdia)


Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.

Talia
                                                      Talia, musa de la comèdia


Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.

Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)


Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
 
Urània i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
 
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
 
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.

El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)

En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.

Minerva i les muses (Jacques Stella)
Minerva i les muses (Jacques Stella)

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
Mosaic amb muses

 En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "This is art", de TV3, conduït per Ramon Gener. Parla sobre la inspiració i l'antiga Grècia. Aquest altre capítol està dedicat a l'èxtasi.

Aquí trobareu més informació sobre la Invocatio Musarum.

És interessant aquest article de Rafel Argullol sobre la inspiració "Els atributs de la inspiració" (Diari Ara, 19/03/2017).

Esquema de les muses
Esquema de les muses

 muses altres

    Aquí teniu les Muses de la pel·lícule "Hèrcules", de Disney:





Aquí teniu un vídeo que parla sobre les muses:



Aquí teniu un vídeo de les muses i Cantinflas:



Articles del web relacionats:
- Talents castrats
L'origen clàssic de la música

 

 

Menys llatí i més esport?

L’anècdota va ocórrer el 1974. A les corts franquistes es debatia un projecte per ampliar les hores lectives dedicades a l’esport en detriment d’altres matèries molt menys “saludables”, com el llatí. Aleshores, el ministre Secretari General del Movimiento, José Solís Ruíz, natural de Cabra (Còrdova) exclamà dient: “Menos latín y más deporte. Porque, ¿para qué sirve el latín?” La frase recordava la que va pronunciar el 1936 el general franquista Millán Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca en presència de Miguel de Unamuno, catedràtic de grec: "¡Abajo la inteligencia, viva la muerte!".

En aquella ocasió, les paraules de Solís van ser rebatudes de la següent manera pel parlamentari vallisoletà Alfonso Muñoz Molina, catedràtic de la Universitat Complutense: “Por de pronto, señor ministro, sirve para que a los de Cabra les llamen egabrenses y no otra cosa”. No debades, que aquest poble de la província de Còrdova era conegut pels romans com a Egabre, d’aquí el seu gentilici.
 
L’estudi del llatí i del grec és una gimnàstica intel·lectual que ens permet contextualitzar-nos com a individus. No debades, el present no es pot entendre sense el passat. En aquest sentit, si Grècia és considerada la mare cultural d’Occident, Roma en seria el seu pare. Molta de gent, però, rebutja tot aquest bagatge cultural i humanístic per culpa del mal record que té de quan estudiava les mal anomenades “llengües mortes”. Certament, abans hi podia haver “professors morts” que convertien el llatí i el grec en llengües ben mortes. Ho reduïen tot a les declinacions (repetint com a lloros la famosa rosa, rosae) i a la sintaxi, oblidant que una llengua és també una eina per entendre una cultura, la grecoromana, que s’ha convertit en el far d’Occident. Avui, per sort, molts professors de clàssiques, amb l’ajuda de les noves tecnologies, estan canviant aquesta tendència. També tenen una mentalitat més transversal i integral sobre les seves matèries, atès que el llatí i el grec s'han d'estudiar de la mà de les matemàtiques, de les ciències socials i naturals.


 
El coneixement del llatí, igual que el del grec, ens obre el món a tot un món de curiositats que parlen de la història de la humanitat. Així sabem, per exemple, que la salutació basca agur prové d’augurium, presagi fet per un antic sacerdot romà anomenat àugur a partir del vol dels ocells. Tampoc no podem obviar que el llatí ha estat una de les llengües de referència de la ciència fins al segle XVIII. De fet, continua essent la llengua obligatòria en la nomenclatura científica. El sistema de noms ideat per Carl von Linné no obliga a posar noms en llatí, sinó llatinitzats, tal com queda clar amb l'aranya Calponia harrisonfordi o amb la vespa Polemistus chewbacca.

Arran de l'antic prestigi intel·lectual del llatí, avui, quan discutim sobre economia, parlam amb naturalitat del dèficit, del superàvit o de la renda per càpita. Quan parlam de salut, recorrem a la fecundació in vitro o al famós mens sana in corpore sano. En qüestions d’art i de música, parlam de l’òpera prima d’un autor, d’escoltar un rèquiem (literalment “descans” en al·lusió a la música per a difunts), comentam que la melodia va in crescendo o demanam un bis en un concert. A més, tots coneixem organitzacions i empreses amb noms tan llatins com Càritas, Sanitas, Securitas Direct o Legalitas. Als mitjans de comunicació també és habitual sentir a dir que un futbolista ha marcat un gol in extremis.

 

Una altra mostra clara del manteniment d'aquest lligam del llatí amb l'alta cultura són els lemes que porten actualment moltes universitats del món:

- Universitat de Barcelona: Libertas perfundet omnia luce (“La llibertat ho omple tot de llum”).
-
Jaume I de Castelló: Sapientia sola libertas est (“Només la saviesa és la llibertat”).
-
Politècnica de València: Ex technica progressio (“El progrés a través de la tècnica”).
-
UNED: Omnibus mobilibus mobilior sapientia (“La saviesa es mou més que totes les coses que es mouen”).
- Universidad Autónoma de Madrid
: Quid Ultra Faciam? (“Què més he de fer?”).
-
Universitat d’Oxford: Dominus illuminatio mea (“El Senyor és la meva llum”).
- EADA:
Qui habet aures audiendi audiat (“El que tengui orelles, que escolti”).


Un altre àmbit on es continua recorrent per tradició al llatí és el dels escuts que identifiquen estats, municipis o organismes internacionals. L'escut oficial d'Andorra, per exemple, porta la inscripció Virtus unita fortior ('la unió fa la força') i el d'Espanya Plus Ultra.

Curiosament, molts de llatinismes, la llista dels quals es podria allargar ad infinitum, ens han arribat a través d’una llengua no romànica: l’anglès. L'idioma de Shakespeare s’alimentà de nombroses paraules llatines durant els gairebé quatre segles en què Anglaterra va estar sota dominació normanda-francesa (segle XI-XV). A través de l’anglès hem rebut llatinismes com màster (de magister, “professor”), esnob (de sine nobilitate, “sense noblesa”) o currículum vitae (“carrera de la vida”).
 
Per a més inri, disposam de llatinismes adquirits per influència de l’Església catòlica, que va fer dir missa en llatí fins al concili Vaticà II (1962-1965). D’aquí tenim expressions com “anar fet un eccehomo”, un funeral corpore insepulto (de cos present), la benedicció urbi et orbi (a la ciutat de Roma i al món) del Papa. 

L'expressió motu proprio també va néixer en el si del vaticà per al·ludir als documents emanats del Papa per la seva pròpia iniciativa i amb la seva pròpia autoritat. El primer motu proprio de la història va ser promulgat per Innocenci VIII el 1484.Se sol tractar de documents breus, que afecten qüestions concretes -els documents doctrinals, en canvi, s'anomenen encícliques.

Col·loquialment avui es recorre a l'expressió motu proprio per indicar alguna cosa que es fa espontàniament, sense respondre a petició prèvia. És freqüent, però, que s'utilitzi de forma incorrecta com a motu propio (amb una erra) o precedit d'una preposició: de motu proprio o per motu proprio.

La paraula propaganda també és d'encunyació vaticana. Va aparèixer per primera vegada el 1622 en un document del papa Gregori XV que establia la creació de la Sacra Congregatio de Propaganda Fide (“Sacra Congregació per a la Propagació de la Fe”). Es tractava d’una oficina papal de la Contrareforma que havia de servir per combatre l’avanç del luteranisme. Aquest neologisme es creava a partir de la preposició llatina pro- (“cap endavant”) i de pagus (“llogaret”).



El llatí ha mort. Visca el llatí!
El llatí ha mort. Visca el llatí!
 
Avui en dia l’únic Estat del món en què el llatí és llengua oficial és el Vaticà. De fet, per sorpresa de tothom, l'11 de febrer de 2013 el papa Benet XVI va anunciar la seva dimissió en llatí.Encara que a la pràctica es treballa en italià i en francès, després els documents es tradueixen en l’antiga llengua dels Cèsars. Recentment la Santa Seu ja ha adaptat el llatí a les noves tecnologies. Des del 2008 la seva web també inclou una versió llatina,

A finals del 2012 Benet XVI va ser el primer a obrir un compte a Twitter; ho va fer en moltes llengües, entre elles en llatí. El mateix ha fet el papa Francesc. Aquesta és la descripció del seu perfil: Tuus adventus in paginam publicam papae Francisci breviloquentis optatissimus est (“Les molt esperades dites breus del papa Francesc, que arriben a tu en una pàgina pública”).

El llatí viu
En època moderna, el primer intent seriós per a ressuscitar el llatí es va produir el 1952. Aleshores l'exrecctor de la Universitat de Nancy, França, el professor Jean Capelle, va publicar un article titulat "El llatí o Babel", propiciant la reinstauració de l'antiga llengua dels cèsars. La iniciativa es materialitzà el 1956 amb la celebració, a Avignon, del primer Congrés pel Llatí Viu (Congrès International pour le Latin vivant).

Seguint l'esperit de Jean Capelle, avui el Vaticà és l'encarregat de supervisar el Lexicon recentis Latinitatis, un diccionari que recull més de 15.000 neologismes llatins. Entre ells destaquen conceptes com ambulància (arcera automataria), bàrman (tabernae potoriae minister), bàsquet (follis canistrique ludus), gratacel (caeliscalpium), kamikaze (voluntarius sui interemptor), esport (ludicra corporis exercitatio)... D'aquest diccionari, se'n serveixen alguns mitjans de comunicació que en l'actualitat empren el llatí, com la Ràdio Nacional de Finlàndia (amb el programa d'actualitat Nuntii Latini) i el diari digital Ephemeris, fundat a Varsòvia.

Una altra sorprenent utilització del llatí viu va ser propiciat pel govern de Finlàndia el 2006. Durant la seva presidència de la Unió Europea, el país escandinau va decidir traduir també al llatí tots els seus comunicats oficials. Avui també hi ha llatinòfils empedreïts que es reuneixen per llegir i parlar la llengua de Virgili. Així ho fa la Societas Circulorum Latinorum i, a Barcelona, el Circulus Latinus Barcinonensis. Qui també fa classes en llatí és Álvaro Sánchez-Ostiz, professor de Filologia Llatina a la Universitat de Navarra. Aquí el teniu en plena acció:


Avui, doncs, és peccata minuta no dominar el llatí, però en castellà es continua dient que “quien sabe mucho sabe latín”. En català, en canvi, llatí és un adjectiu sinònim de “llisa, sense entrebancs”, d’aquí que diguem “aquesta màquina no va llatina”. El llatí i el grec, doncs, no són una estranya relíquia del passat, sinó els nostres referents culturals que ens ajuden a entendre’ns millor. Tots som, doncs, guardians d'unes llengües mil·lenàries que volen seguir sent una font inesgotable de cultura.

El 17 d’octubre del 2014 el diari La Vanguadia publicava un article, titulat El latín sigue vivo, que contenia una mostra molt interessant sobre la presència de llatinismes en la nostra vida quotidiana. Aquí el teniu:

“Segur que, a priori, molt poca gent aixecaria la mà motu proprio davant la pregunta de si algú sap llatí. Però, de facto, tot quisqui utilitza el llatí a diari, sense adonar-se’n. No és cap rara avis ni cap esnob qui en les seves converses habituals menciona paraules i locucions llatines com spa, referèndum, ultimàtum, àlbum, campus, júnior, currículum vitae, dúplex, sui generis, tiquismiquis o, fins i tot, etcètera.

La llista podria seguir ad infinitum i es podria allargar in secula seculorum. Però segur que, a no ser que es quedi in albis, no necessita ajuda ni del seu alter ego ni del sursum corda per entendre totes i cadascuna de les paraules que acaba de llegir en aquestes línies. Encara que sigui, en realitat, un totum revolutum de llatí i català, i vostè no hagi estudiat molt més llatí que aquell ja llunyà, rosa, rosae.

Doncs això, que sense ser doctors honoris causa ni haver tret notes cum laude, tots sabem, o almanco empram amb certa desimboltura, el llatí. Aquella llengua tan antiga que, tanmateix, encara respira entre nosaltres. Tant el llenguatge culte com el popular contenen una gran quantitat de llatinismes. Alguns han mantingut el seu significat original, com el famós carpe diem (“aprofita el dia, el moment”) i altres han rebut noves connotacions, com en el cas de versus. Originalment volia dir “cap a” en llatí, però els anglesos li donaren un significat de contrarietat, i l’hem rebut amb la seva nova connotació de la mà de l’anglès”.

Així doncs, segurament hi haurà quòrum si deim que el llatí també és, de facto, llengua de carrer. Ja ho diu una famosa cita: Quidquid latine dictum sit altum videtur (“Qualsevol cosa dita en llatí sona més profunda”). No hi ha dubte que al llegat de Roma avui li podríem aplicar el famós vers amb el qual Horaci (segle I aC) va reivindicar la pervivència de la seva obra: non omnis moriar ("no moriré del tot"). Aquest mateix poeta ens ha deixat altres frases igual de cèlebres que ens conviden a gaudir del moment (carpe diem) i a no tenir por a aprendre (sapere aude).




Ferran Grau Codina, del departament de Filologia Clàssica de la Universitat de València, fa les següents reflexions sobre l’estudi de les llengües clàssiques en un article titulat “El llatí, eina i clau”:

“L’estudi del llatí i del grec aporten, en primer lloc, la intriga de la novetat: allò que és desconegut i fins i tot esotèric, que no es pot aprendre pràcticament en cap altre lloc. En segon lloc, i una vegada iniciat el seu estudi, una formalització gramatical que en molts casos no s’assoleix mitjançant l’estudi de cap llengua, ni de l’anglès, ni de les pròpies. Així, adquireixen el nivell d’abstracció i de reflexió metalingüística necessari que els fa comprendre millor conceptes a primera vista tan simples com «subjecte», «complement directe» o «circumstancial». Aquest estudi tan formal pot decebre una mica.

A mesura que l’alumne avança, es veu abocat a pensar i reflexionar sobre el sentit de les paraules, de les llatines i de les pròpies, amb la pràctica d’un exercici que a penes es dóna a les aules, com és l’exercici de la traducció, la qual cosa produeix el desenvolupament gradual d’operacions fines de la ment, mitjançant l’analogia i la diferenciació, per copsar-ne el sentit i les matisacions. És així com comença a posar-se en pràctica el pensament, sobre un objecte concret, amb un valor afegit que no tenen les llengües modernes, almenys les més properes, que permet també traslladar-se molts anys enrere i penetrar en la mentalitat antiga que alhora ens resulta familiar i propera. Així aprèn l’estudiant, amb la pràctica, a «construir el seu pensament». A mesura que avança en el seu coneixement i, a través seu, en el coneixement de la seua cultura, el llatí i el grec van esdevenint l’eina i la clau per accedir a un coneixement més profund, no sols de la història i de les literatures antigues, sinó de la història, les literatures i la cultura del món a què pertanyem”.


Per acabar, aquí teniu unes reflexions sobre la utilitat del llatí i del grec (30/09/2012). El seu autor es Esteban Bérchez Castaño, president de la “Sociedad Española de Estudios Clásicos de Castellón y Valencia”:

“La esencia de la educación debe ser una formación integral y una cultura general que permitan al alumno desarrollarse mejor como persona y, en un futuro, desenvolverse en la vida [...] ¿Acaso todo lo que aprendemos lo aplicamos específicamente en nuestro día a día? Personalmente debo reconocer que no recuerdo ya para qué sirve una raíz cuadrada ni la tabla periódica; sin embargo, no reniego en absoluto de los conocimientos de matemáticas o de física y química que adquirí durante más de diez años, y ni mucho menos se me ocurre proclamar a los cuatro vientos que esas asignaturas no valen para nada porque no hayan tenido posteriormente presencia alguna en el ejercicio de mi trayectoria profesional. ¿Por qué, en cambio, los profesores de Griego y Latín tenemos que estar oyendo continuamente, incluso de boca de colegas, que nuestras materias no valen para nada? [...]

Muchos conocimientos sirven para estructurar el pensamiento y ennoblecer el carácter. ¿Cómo no iban a ser útiles el griego y el latín, si en esas lenguas se compusieron las primeras obras de la literatura occidental, las que son la base de toda la posterior literatura occidental; si en esas lenguas se habló por primera vez de democracia, se discutió de libertad e igualdad, se establecieron las bases del derecho que ahora poseemos, se pusieron nombres a las distintas especies animales y vegetales y se dieron respuesta a muchas de las cosas que han preocupado a la humanidad? “


Aquí teniu un enllaç sobre 20 tatuatges que no entendreu si no sabeu ni llatí ni grec.

Aquest enllaç parla de l'herència llatina en el món de la política.

Aquí teniu un altre enllaç sobre lemes llatins de diferents institucions del món.

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquest article parla sobre per què el llatí va deixar de ser la llengua de la ciència.

Aquest article també és interessant. Es titula "Del latín a Harry Potter".

Sabíeu que hi ha una proposta de convertir el llatí en la llengua oficial de la UE? Aquest enllaç en parla.

Aquí trobareu informació sobre Vivarium Novum, una acadèmia de llatí a Roma.

Aquí teniu un llistat de cites llatines cèlebres

Aquest altre llistat és de llatinismes que feim servir en català.

Aquest enllaç parla sobre com insultar en llatí amb elegància.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre 10 idees equivocades sobre l'antiga Roma.

Aquest article parla sobre com s'ha de pronunciar el llatí.

Molt recomanable és aquest article de Xavi Ayén a "La Vanguardia": Latín, la más inútil de todas las lenguas.

Aquí teniu una entrevista a Mary Beard. El titular és prou eloqüent: "Los romanos crearon el mundo globalizado".

Sobre la pervivència del llatí a les nostres vides, podeu consultar aquest programa del programa "Saca la lengua" de TVE.



També teniu aquest vídeo del program "Quèquicom" de TV3 titulat "Som romans"



Per reflexionar més sobre el sentit que té estudiar llatí i grec avui en dia, aquí teniu un interessant vídeo d'Euronews:



Aquest vídeo, en anglès, també és ben curiós. És de l'any 1951!



Aquí teniu una tertúlia interessant del programa "No es un día cualquiera" (RNE) sobre l'ús de llatinismes. En aquest mateix programa, a la secció Verba volant, d'Emilio del Río, un dia també es va parlar de la relació de futbol i llatí, del llatí en època electoral i del llatí en els mitjans de comunicació.

Sobre expressions llatines a l'actualitat, teniu aquest interessant web.
 
Aquí teniu un article de Manuel de Prada titulat "El latín y los muertos".

I en aquest article sabreu perquè a Finlàndia veneren el llatí.

I per si encara teniu dubtes sobre les aportacions romanes a la nostra cultura, aquí teniu la famosa escena de la còmica pel·lícula "La vida de Brian" (1979): "Què han fet els romans per a nosaltres?"



Tampoc no us podeu perdre aquest fragment de "La vida de Brian" que ironitza sobre les "maleïdes" declinacions:





Sobre com els romans varen canviar el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.

 

I aquest és un altre titulat "La ciudad invisible de Roma".

Aquí teniu un llistat de llibres ambientats en l'Imperi romà.

Aquest vídeo de cinc minuts ofereix un altre recorregut històric sobre l'imperi romà.

Si us pica la curiositat, una de romans parlant en llatí autèntic!



Aquí teniu un tango en llatí: Vademecum tango

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012) per parlar sobre el fantàstic món de les etimologies amb l'ajuda del meu exalumne Miquel Àngel Adrover:



I per acabar, com diu el filòsof Emilio Lladó, "Som memòria i vivim d'aquesta memòria":



Articles del web relacionats:
Sapere aude?
Esclaus de l'horror vacui
"El grec, el pa nostre de cada dia".
La hipocresia de les humanitats
La fi de la cultura
-
 El maleït mite de la cultura
La utilitat de la inutilitat
Etimocefalàlgia
-
 Mots que es xiuxiuegen
Al principi existia la paraula


I el millor homenatge a Roma és aquesta cançó d'Els Manel titulada precisament "Roma":

L'esperançadora democràcia digital

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2014)

Avui, gràcies a Internet, molta gent manté viva la il·lusió que un altre món és possible. La xarxa ens ha retornat el protagonisme en l’esfera pública. És el que es coneix com a democràcia digital o ciberdemocràcia. L’actual revolució tecnològica va començar al segle XV amb l’alemany Gutenberg. La seva impremta de tipus mòbils es convertiria en un dels invents més influents de la història de la humanitat. Amb ell, es deixà enrere la lenta tasca de transcripció dels copistes medievals per donar pas a una producció massiva i ràpida de llibres. Per fi les idees es pogueren propagar d’un indret a un altre amb més facilitat. Era l’inici de la universalització del coneixement, abans exclusiu d’uns quants poderosos. De seguida, però, l’ “amenaça” que suposava la impremta més subversiva va ser contrarestada per les autoritats eclesiàstiques i estatals amb diferents formes de control. Se seguia així la premissa “la informació és poder”.
 
La mateixa censura va caracteritzar el naixement de la ràdio de Marconi (1897) i de la televisió (1927). Amb tot, cadascun d’aquests invents també anaven acompanyats d’un discurs il·lustrat. Eren presentats com a eines educatives per fer arribar la cultura a tothom. Ara Internet, que es generalitzà en les nostres vides fa uns vint anys, ha suposat un nou terrabastall comunicatiu. Les estructures de poder ja no són les mateixes. A casa nostra ho vàrem començar a constatar l’11 de març de 2004. Mentre TVE feia d’altaveu oficial de l’Estat, el president Aznar no es cansà de telefonar a cadascun dels directors dels diaris del país per assegurar-los que els atemptats als trens de rodalies de Madrid eren obra d’ETA. La xarxa, en canvi, apuntava a Al Qaeda. Així, dissabte 13, un dia abans de les eleccions generals que donaren la victòria a Zapatero, un ciutadà va enviar pel mòbil un SMS a un grup d’amics dient: “Hoy 13-M a las 18.00h. Sede del PP, calle Génova 13. Sin partidos. Silencio por la verdad. Pásalo”. I la consigna es va escampar com la pólvora. Aquella nit una riuada de protestants van deixar en evidència un Aznar que havia infravalorat el paper d’Internet en la nova democràcia.
 
El 2008 el carismàtic Barack Obama fou el primer polític que apostà fort per la xarxa. Van ser Facebook i Youtube, i no pas la televisió, qui el convertiren en el primer president afroamericà de la història dels EUA. Mentrestant, a Islàndia, sumida en una forta crisi financera, Internet mobilitzava milers de ciutadans que no només aconseguirien tomar, de manera pacífica, un govern i redactar una nova constitució, sinó també encarcerar els responsables d’aquella catàstrofe econòmica.

 

L’abril de 2009, a Moldàvia, es produiria la que es batejà com la primera “revolució de Twitter”. Natalia Morar, una jove de 25 anys, va enviar a través d’aquesta plataforma un missatge que desencadenaria la major protesta (20.000 persones) contra el govern comunista moldau, acusat de frau electoral. A finals de 2010 els internautes van ser qui encengueren la flama de la primavera àrab, que es tragué de sobre figures totèmiques. A Egipte Hosni Mubarak seria enviat a la presó, i, a Líbia, Muamar Gadafi, acabaria essent assassinat pels mateixos insurrectes. El 2011 el protagonisme fou per al 15-M a Espanya, els indignats grecs que ocuparen la plaça Sintagma a Atenes i els manifestants de l’Occupy Wall Street contra la desigualtat econòmica. El 2013 el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, desbordat per les multitudinàries concentracions ciutadanes al carrer, s’atreví a parlar de la “maledicció anomenada Twitter”, a qui culpava de dir de mentides i de propagar rumors.

Primavera àrab i les xarxes socials
Primavera àrab i les xarxes socials
 
A la Xina, des del 2003 les autoritats mantenen un pols amb el món digital. Un sistema informàtic, conegut com “el gran tallafoc xinès”, s’encarrega, amb l’ajuda de brigades internautes, de controlar el contingut que circula pel ciberespai, bloquejant fins i tot l’accés a Youtube, Facebook i Twitter. Altres països censors són Cuba, Aràbia Saudí o Corea del Nord. Avui la gent, amb les xarxes socials, considerades ja com el quint poder, cerquen formes extrainstitucionals d’intervenir en unes institucions massa deslegitimades per un partitocràcia al servei de la classe financera. Reivindiquen així la democràcia real, de participació directa, la que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes. Aquella, tanmateix, s’adreçava a petits centres poblacionals i era molt restrictiva, ja que només representava un deu per cent de la població (dones, estrangers i esclaus en quedaven exclosos).
 
Convertit, doncs, Internet en l’àgora de la democràcia dels nous temps, els mitjans de comunicació tradicionals, supeditats tant a interessos polítics com empresarials, han quedat totalment desfasats. Avui és més fàcil ser un heroi de la informació com a internauta que no pas com a periodista. Amb tantes fonts al nostre abast,  ja no estam per llegir diaris com si fossin les taules de Moisès, dogmes de fe inapel·lables. Les xarxes socials ens han fet perdre la por al poder. Hem deixat de ser agents passius per reivindicar-nos com a subjectes crítics lliures, contraris a qualsevol mena d’intermediació jeràrquica. En aquesta nova aldea global digital tots exigim més transparència als nostres mandataris. Així, gràcies a la xarxa, els governs poden mentir menys. No basta, però, fent un clic. La ciberdemocràcia no és per a cínics, sinó per a persones amb voluntat real de transformar consciències i, per tant, de passar a l’acció. De moment, en alguns casos, ja s’ha demostrat que un altre món és possible.

Hi ha gent molt crítica amb la ciberdemocràcia. Un d’ells és el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. Ell és molt escèptic amb el que també és conegut com a “activisme de sofà”. Aquestes són les seves reflexions en una entrevista al diari El País (09/01/2016):

“La diferencia entre la comunidad y la red es que tú perteneces a la comunidad pero la red te pertenece a ti. Puedes añadir amigos y puedes borrarlos, controlas a la gente con la que te relacionadas. La gente se siente un poco mejor porque la soledad es la gran amenaza en estos tiempos de individualización. Pero en las redes es tan fácil añadir amigos o borrarlos que no necesitas habilidades sociales. Estas las desarrollas cuando estás en la calle, o vas a tu centro de trabajo, y te encuentras con gente con la que tienes que tener una interacción razonable. Ahí tienes que enfrentarte a las dificultades, involucrarte en un diálogo. El papa Francisco, que es un gran hombre, al ser elegido dio su primera entrevista a Eugenio Scalfari, un periodista italiano que es un autoproclamado ateísta. Fue una señal: el diálogo real no es hablar con gente que piensa lo mismo que tú. Las redes sociales no enseñan a dialogar porque es tan fácil evitar la controversia… Mucha gente usa las redes sociales no para unir, no para ampliar sus horizontes, sino al contrario, para encerrarse en lo que llamo zonas de confort, donde el único sonido que oyen es el eco de su voz, donde lo único que ven son los reflejos de su propia cara. Las redes son muy útiles, dan servicios muy placenteros, pero son una trampa”.

Aquí teniu un TED de Evgeny Morozov, el conegut com "l'heretge d'Internet". Parla sobre com Internet ajuda les dictadures.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?


En aquest article de La Vanguardia trobareu més reflexions sobre el binomi democràcia i revolució tecnològica.

Si voleu conèixer com funcionava la democràcia a l'antiga Atenes, vos recoman el reportatge que em van publica a la revista Sàpiens (setembre 2011, Núm. 107) amb el títol Atenes, la primera democràcia.

Aquí teniu un article titulat "Internet ens fa més lliures?"

També és interessant aquest article de Melcior Comes titulat "El bucle". Aquest altre article del mateix autor també és interessant. Es titula "La cascada".

Per continuar reflexionant sobre la revolució democràtica de les noves tecnologies no us podeu perdre aquest interessant documental del programa "Els dies clau" de TV3.





Articles del web relacionats:

La invasió dels idiotes
Democràcia obsoleta


I per recordar l'impacte que va tenir al seu moment l'arribada del vídeo, aquí teniu la famosa cançó Video Killed The Radio Star, del grup "The Buggles".

Intel·lectuals destronats

Article publicat a l'Ara Balears  (16/06/2014)
 
Els intel·lectuals ja no estan de moda. Després del mestratge de Sòcrates al segle V aC, al segle XVIII seria el francès Voltaire qui ressuscitaria la figura del pensador al servei de la veritat i la justícia. Així ho demostrà en l'affaire Calas, on defensà un modest comerciant que, per la seva condició de protestant, fou condemnat a mort pel Parlament de Toulouse, acusat d’haver assassinat un fill seu que volia convertir-se al catolicisme. Tanmateix, el terme intel·lectual no seria encunyat fins a les acaballes del segle XIX per al·ludir a aquells que, com el novel·lista Émile Zola, havien criticat l’affaire Dreyfus.
 
El 1894, el Ministeri de la Guerra francès acusà el capità Alfred Dreyfus de traïdor per passar documents secrets als alemanys. Dreyfus, alsacià d’origen jueu, fou deportat a una illa de la Guaiana francesa. Més tard la justícia militar descobrí que el culpable era un altre oficial, però ho ocultà. Aleshores, els serveis secrets es dedicaren a fabricar proves que incriminassin encara més Dreyfus. Aquesta conxorxa seria descoberta per Zola. El gener de 1898 publicà en un diari un carta dirigida al president de la República amb el famós títol J’acusse!”.

J'accuse, Zola
J'accuse, Zola
 
A causa d’aquest escrit, el novel·lista francès fou encarcerat durant un any. Després d’haver pagat una elevada multa, s’exilià a Anglaterra. Quatre anys després moriria asfixiat a la seva casa parisenca. L’escriptor havia rebut nombroses amenaces de mort i se sospità que qualcú li podria haver tapat la xemeneia. La justícia finalment li donà la raó i Alfred Dreyfus fou rehabilitat el 1906. Zola també seria rehabilitat pels seus ja que el 1908 les seves cendres foren traslladades al Panteó de París, on descansen els prohoms de la pàtria francesa.
 
L’actitud de l’intel·lectual compromès que encarnava Zola seria reprès per altres paisans seus com Albert Camús, que fustigà tota manifestació de totalitarisme, fos nazi o comunista. Michel Foucault i la cèlebre parella formada per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també tingueren molt a dir durant el moviment estudiantil del maig del 68. Avui la societat no vol saber més de “tòtems intel·lectuals”. Per al politòleg francès Alain Minc, autor del llibre Una historia política de los intelectuales (Duomo, 2012), el futur està en mans dels “e-intel·lectuals”. I és que la irrupció d’aquest gran bany democràtic que és Internet ho ha canviat tot. El monopoli del coneixement ja no està en mans d’una reduïda elit, sinó de “petits intel·lectuals”. Al seu costat hi ha els coneguts com a “opinadors professionals”, els tertulians que diàriament pontifiquen des dels mitjans de comunicació sobre qualsevol tema i sense cap mena de rubor. Enmig de tant de renou i de tanta infoxicació, mereixen una menció a part els economistes, elevats a la categoria de nous profetes. Alguns obliden que, més que una crisi econòmica, estam patint una crisi moral.
 
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)


Amb tot, aquesta multiplicació de suposats “erudits” ha acabat amb la jerarquia del saber i ha deixat fora de joc els pensadors d’antany a qui tothom escoltava gràcies a la seva auctoritas. Això no ha de ser cap drama. Si han desaparegut és perquè la societat actual té un nivell cultural molt superior al de la societat en la que varen sorgir. Ara ja no són “la veu dels que no tenen veu” –com se solien presentar-, sinó una més d’entre moltes altres. Continuen, però, complint amb la seva antiga funció: com a fars il·luminadors del nostre pensament, doten de qualitat i rigor el tan necessari esperit crític –els seus últims estendards han estat l’espanyol  José Luis Sampedro i el francès Stéphane Hessel, ambdós nonagenaris recentment morts.
 
En tot cas, la vinculació de l’home de idees amb el poder polític ha estat moltes vegades complexa. N’hi ha hagut que han mostrat una adhesió cega envers un règim (Sartre ignorà els gulags soviètics i Neruda elogià Stalin); d’altres, en canvi, han manifestat una actitud hostil (Chomsky i la seva crítica al capitalisme); i els que s’han ficat de ple en política sovint han hagut de trair els seus principis.
 
D’intel·lectuals, doncs, n’hi ha per a tots els gustos i, com a humans que són, també poden ser contradictoris. Ara molts d’ells se senten destronats de l’àgora mediàtica i s’apunten als discursos apocalíptics, criticant la “banalització de la cultura” i l’actual “civilització de l’espectacle”, on les imatges ensordeixen les idees. També lamenten haver deixat d’influir sobre els polítics, que els acusen de ser poc pragmàtics. Deslegitimats, des de les seves torres d’ivori observen amb tristor com l’exercici de la política s’ha degradat i s’ha buidat de tot contingut intel·lectual. Es fan creus de constatar que la tolerància ha donat pas a la intransigència i el diàleg a l’autoritarisme. Tan sols els queda la nostàlgia d’un temps que mai no tornarà.

Aquí teniu un vídeo que parla de Voltaire, el gran intel·lectual de la Il·lustració:

 
 

I aquí teniu la visió de dos intel·lectuals amb actituds diferents a l'hora de valorar la societat actual. El primer és de Jordi Llovet, catedràtic jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i autor del llibre Adéu a la universitat. El declivi dels humanitats (2011). I el segon és de Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura espanyola de la UB i autor del llibre El intelectual melancólico. Un planfeto (2011):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:



Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Fanatismo".

Aquí teniu un reportatge sobre el cas Dreyfus.

Articles del web relacionats:
Intel·lectuals insolvents
Sòcrates a la presó
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px