Banner Top

No us equivoqueu amb la veu de la vocació!

Tots nosaltres som cridats a fer grans coses. És per això que, si no volem arrossegar una vida gris, hem d’estar sempre atents a la veu de la vocació. Sant Mateu (22, 14), però, ens alerta: “Són molts els cridats i pocs el elegits”. En tot cas, cal no equivocar-se amb els pressentiments. Ens hi jugam molt! No debades, aquesta paraula conté els termes llatins vox (“veu”) i aequus (“igual”); és a dir, quan ens equivocam el que feim és interpretar com a iguals dues veus que, en realitat, són diferents.

Tanmateix, per molt que ho evitem, sempre ens equivocarem. Ja ho diu una frase que alguns atribueixen a Ciceró (segle I aC), altres a Sèneca (segle I dC) o fins i tot a Sant Agustí (segle IV dC): Errare humanum est, sed perseverare diabolicum (“Equivocar-se és humà, però persistir-hi és diabòlic”). La mateixa idea recull una dita popular nostra “Qui té boca s’equivoca”. 

En tot cas, no hem de tenir por a equivocar-nos. L’error és imprescindible per a l’aprenentatge. Ja ho diu l’aforisme "Fent i desfent aprèn l'aprenent". Tampoc cal no oblidar que, a l’error, sempre se l’esmena amb un bon somriure: Castiga ridendo mores (“Esmenar costums rient”). Aquesta frase va ser escrita al segle XVII pel poeta francès Jean de Santeul. La utilitzà com a sàtira dels ridículs vicis i defectes dels humans. Amb el temps, molts teatres l’adoptaren com a màxima per deixar clar el que havia de fer el públic amb els seus problemes.

Paraula de Mafalda
Paraula de Mafalda
 
La vocació que invocam amb la veu (vox) ens dóna vocals per al nostre vocabulari, ens provoca i ens convoca a vociferar viva voce (“de viva veu”) decisions irrevocables, essent nosaltres els advocats de les nostres pròpies vides –a l’antiga Roma un acusat cridava a un defensor expert en la matèria jurídica, el qual, per tant, era ad auxilium vocatus (“cridat per a auxiliar”), expressió que després quedà simplificada en “advocat”.
 
Sant Joan Baptista es va quedar gairebé sense veu quan predicava en el desert de Judea. Els fariseus li preguntaven si era Crist o un profeta. I la resposta de Baptista fou, segons Sant Mateu (3, 3): Ego vox clamantis in deserto (“Som la veu del que clama en el desert”). Avui aquesta expressió es fa servir en el sentit de “donar un missatge reiterat que ningú no escolta i que, per tant, és inútil”. És com dir “predicar en el desert”.

Aristòtil i la vocació
Aristòtil i la vocació
 
Vox populi
La veu es pot convertir en un clamor subtil en el llatinisme vox populi, que al·ludeix a quan un assumpte és de domini públic, està en boca de tothom. Un exemple seria la frase: “És vox populi que els reis no s’entenen”. L’expressió prové de la frase vox populi, vox Dei (“la veu del poble és la veu de Déu”). Amb ella el clergue francès Pere l’Ermità encoratjava les masses de la primera croada (1095). Instigada pel papa Urbà II, va ser una de les croades més sanguinàries.

Vox populi, vox Dei, que apel·la a la bondat del sentit comú de la gent, té una rèplica en una altra frase llatina totalment oposada: Vox populi, vox diaboli (“la veu del poble és la veu del diable”). De fet, en aquest mateix sentit vox populi, vox Dei és utilitzat al segle VIII en una carta (Epístoles, 166)  que adreça el religiós anglès Alcuí de York al seu alumne Carlemany. Aquestes eren exactament les seves paraules: Nec audiendi qui solent dicere, vox populi, vox Dei, quum tumultuositas vulgi sempre insaniae pròxima sit (“No hauríem d’escoltar els qui solen dir que la veu del poble és la veu de Déu, per tal com l’agitació de la massa sempre s’acosta a la follia”).
 
Que una qüestió sigui vox populi no vol dir, però, que necessàriament sigui certa. D’això ja ens n’avisen altres llatinismes: fama volat (“el rumor vola”) o fama nihil est celerius (“Res no és més ràpid que el rumor”).

Nietzche i la vocació
Nietzche i la vocació
 

“Estar en boga”
En castellà hi ha l’expressió “estar en boga”, que vol dir estar de moda. Prové del francès vogue, paraula que dóna nom a una famosa revista de moda. En francès, voguer, igual que bogar en castellà, significa “remar”. Ambdós termes provenen de vocare (“cridar”), verb que al·ludeix als crits que pegava el cap al conjunt de remers.

Les veus en sinfonia
En grec, l’equivalent del vox llatí seria φωνή, que també ens ha deixat una llarga llista de derivats: fonema, homòfon (+ ὁμός, “semblant”), fonètica, micròfon (μικρός, “petit”), telèfon (τῆλε, “lluny”) afonia (α privativa), polifonia (+ πολύς, “molt”), gramòfon (γράμμα), cacofonia (+ κακός, “dolent”, repetició reiterada d’un mateix fonema o mot en un text), foniatre (metge, ἰατρός, de la veu) o sinfonia (+ σύν, “amb”).

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "Veu i paraula".

Aquí teniu el poema “Elogi de viure”, de Joan Maragall:

Estima el teu ofici, 
la teva vocació, 
la teva estrella, 
allò pel que serveixes, 
allò en què realment 
ets un entre els homes, 
esforça’t en el teu quefer 
com si de cada detall que penses, 
de cada paraula que dius, 
de cada peça que poses, 
de cada cop de martell que dones, 
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.

Si oblidant-te de tu mateix 
fas tot el que pots en el teu treball, 
fas més que un emperador que regeix
automàticament els seus estats; 
fas més que el qui inventa teories universals
només per satisfer la seva vanitat, 
fas més que el polític, que l’agitador, 
que el que governa.

Pots desdenyar tot això 
i l’adobament del món. 
El món s’adobaria bé tot sol, 
només que cadascú 
fes el seu deure amb amor, 
a casa seva.

 
Aquí teniu el capítol del programa "No serà fàcil" de TV3 dedicat a l'equivocació:



Articles del web relacionats:

Talents castrats

Muses inspiradores

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

La visita de la Musa
La visita de la Musa


El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Mnemòsine, la mare de les muses
Mnemòsine, la mare de les muses
 
Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Cal·líope (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
                         Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)


Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.

Èrato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Clio, Euterpe i Talia (Eustache Le Sueur)
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

Polímnia
                                                     Polímnia, musa dels himnes


Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).

Melpòmene
                                                     Melpòmene (musa de la tragèdia)


Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.

Talia
                                                      Talia, musa de la comèdia


Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.

Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)


Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
 
Urània i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
 
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
 
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.

El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)

En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.

Minerva i les muses (Jacques Stella)
Minerva i les muses (Jacques Stella)

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
Mosaic amb muses

 En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "This is art", de TV3, conduït per Ramon Gener. Parla sobre la inspiració i l'antiga Grècia. Aquest altre capítol està dedicat a l'èxtasi.

Aquí trobareu més informació sobre la Invocatio Musarum.

És interessant aquest article de Rafel Argullol sobre la inspiració "Els atributs de la inspiració" (Diari Ara, 19/03/2017).

Esquema de les muses
Esquema de les muses

 muses altres

    Aquí teniu les Muses de la pel·lícule "Hèrcules", de Disney:





Aquí teniu un vídeo que parla sobre les muses:



Aquí teniu un vídeo de les muses i Cantinflas:



Articles del web relacionats:
- Talents castrats
L'origen clàssic de la música

 

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px