Banner Top

La veritat no s'oblida mai

Els grecs mai no oblidaren la veritat. En la llengua d’Homer aquest terme era ἀλήθεια. La paraula estava formada per α privativa i per λήθη (“oblit”) i avui és present en el nom propi d’Alícia, és a dir, “la que no oblida” -elles sí que mai no obliden la veritat!
 
En la mitologia grega, Lete (l’ “oblit”) era filla d’Eris, la deessa de la discòrdia. El seu nom serviria per batiar un dels rius de l’inframón, el Leteu, que es trobava al bell mig dels Camps Elisis, el destí dels benaurats. Els morts bevien de les seves aigües per oblidar del tot la seva vida terrestre. D’aquesta manera, segons l’orfisme, es podien reencarnar en uns altres cossos.

veritat Guinea

Paraula de Nova Guinea

L’arrel de λήθη és el verb λανθάνω (“ocultar”, “passar desapercebut”, “fer oblidar”), que també ens donà letargia (+ ἀργός, “peresós”, “ociós”), estat de somnolència perllongada i profunda, també sinònim d’inacció, d’indiferència. L’equivalent llatí de λανθάνω seria lateo, d’on tenim latent, dit d’una cosa que existeix sense manifestar-se a l'exterior. 
 
Si ens oblidam de totes aquestes paraules en tenir-les a la punta de la llengua, en aquest cas patim de letològica (+ λόγος, “estudi”, “paraula”). El terme va ser popularitzat a principis del segle XX pel psicòleg suís Carl Jung. Qui, però, desgraciadament no es recorden de res són els malalts d’Alzheimer. Aquesta patologia agafa el nom del metge alemany Alois Alzheimer (1864-1915). Va ser, però, un company seu de laboratori, Emil Kraepelin, qui la va batiar així el 1910. Cada 21 de setembre se celebra el Dia Internacional de l’Alzheimer.

La mentida no té peus
El poeta romà Fedre (segle I dC), d’origen grec, va escriure una faula molt optimista sobre la veritat titulada Prometeu i l’Engany (Dolus, en llatí). Ens hi explica que el tità filantrop Prometeu estava sorprès per les mentides que els homes es deien entre si. Per contrarestar aquesta conducta, va decidir modelar amb fang la figura de la veritat.

Prometeo creaci

Prometeu, el forjador de la humanitat

Mentre estava ocupat en la seva obra, Prometeu fou requerit pels déus. Aleshores deixà la feina en mans del seu ajudant, l’Engany. Aquell aprenent, en veure’s sol, va decidir imitar el seu mestre. Així, modelà una rèplica de la Veritat. Però no va ser prou previsor, va fer curt de fang i no va poder acabar-li els peus.

Quan Prometeu va tornar, va trobar el seu ajudant una mica preocupat. No li va dir res i va introduir les dues estàtues al forn. En estar cuites, el tità els va donar vida acostant al seu pit la flama del foc que havia robat de la farga d’Hefest. La Veritat es va posar a caminar de seguida, mentre que la figura mutilada de l’Engany es va quedar immòbil. El missatge de la faula és clar: La veritat sempre s’obre pas entre els homes, mentre que la mentida no s’imposa perquè no té peus.

La boca de la veritat
Si cercau la veritat heu d'anar fins a Itàlia a posar la mà a la Bocca della Verità. És la claveguera (segons una teoria) més famosa del món amb forma de màscara de marbre. Amb un diàmetre d'1,75 metres, des del segle XVII decora una paret de l’església Santa Maria in Cosmedin a Roma. Representa un rostre masculí amb barba que alguns identifiquen amb Júpiter. Tot i que es desconeix la seva utilitat, a la pel·lícula Vacances a Roma (1953), protagonitzada per Gregory Peck i Audrey Hepburn, es diu que qui menteix perd la mà en introduir-la en la Bocca della Verità. Aquí teniu el moment de la pel·lícula:

 

Si volem mantenir-nos fidels a la veritat (de l’adjectiu llatí verus, a, um, “autèntic”) convé sempre tenir a la boca paraules com veredicte (+ dico, “dir”), verificar (+ facio, “fer”) o la castellana “averiguar” (esbrinar, en català).

En aquest enllaç teniu més informació sobre la Bocca della Verità.

Per acabar, una frase de Martin Luther King: «La teva veritat augmenta quan aprens a escoltar la veritat dels altres».

Aquí teniu informació sobre la teoria de les idees de Plató.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


Articles del web relacionats:

La veritat de la mentida
La síndrome d'Epitemeu o la cultura de l'oblit
- Tot és mentida
- El poder de la fal·làcia
Paraules adulterades
Les llavors de la discòrdia
La postveritat segons Aristòtil
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat
La veritat de la mentida

A examen amb una balança

Sempre ens hem d’examinar d’alguna activitat. Ja ho va dir Sòcrates: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda” (ὁ δὲ ἀνεξέταστος βίος οὑ βιωτός ἀνθρώπῳ, Plató, Apologia). No deu ser casual, per tant, que aquestes dues paraules compartesquin etimologia: el verb llatí ago, egi, actum (“conduir”, “posar en moviment”), que és un calc del grec ἄγω. 
 
El terme examen prové concretament de la preposició ex- (“des de”) i el terme agmen (“conjunt”, “multitud”), derivat d’ago, i d’on prové també eixam, grup nombrós d’abelles. Examen sorgí al segle XV i en un primer moment tengué el sentit d’ “agulla de la balança” que serveix per a anivellar el pes de la balança (< bilanx, “dos plats”). D’ “agulla de la balança” passà a significar “posar en equilibri”: en un platet es posaven les pondera (“pesos”) i en l’altre l’objecte que es volia pesar. Aquest exagium (“acte de pesar”) també donaria la paraula assaig, sinònim de prova.

Balança, l'examen etimològic
L'examen etimològic, l'agulla de la balança
 
En llatí, un sinònim de bilanx (“balança”) era libra, d’on tenim també equilibri (+ aequus, “igual”, “just”) i deliberar. El diminutiu de libra és libella, d’on ve libèl·lula. El nom ve de la capacitat que té aquest insecte de mantenir-se suspès i en equilibri en l’aire.

Altres derivats d’ago
Ago (“conduir”), l’arrel d’examen, té una nodrida família de derivats: cuidar, redactar (en el sentit de tornar a conduir, recollir), agenda (literalment “les coses que s’han de fer”), agent, agència, acta, indagar, navegar, exigu, exigir (literalment, “conduir una cosa des d’un punt”), actuar, actor, actiu, actual, hiperactiu, àgil, ambigu, castigar (literalment, “conduir una persona perquè sigui casta, pura”), litigar (+ lis, litis, “disputa), mitigar (+ mitis, e, “suau”, “fluix”), transigir, transacció, sinagoga (que ve del grec amb el prefix συν, “amb”), agitació, coaccionar, reaccionar, coàgul, cogitació (cultisme sinònim de pensament), prodigi (succés extraordinari “que empeny cap endavant”) o cogitar, sinònim de pensar (+co-, acció conjunta).

Fill pròdig
D’ago també tenim pròdig, que literalment vol dir “empènyer, conduir cap endavant”, “abundós”, però també “malgastador”. En aquest sentit és famosa la paràbola del fill pròdig dels Evangelis que Jesús empra per donar a entendre la misericòrdia divina envers aquells que es devien del recte camí.

fillprod

El retorn del fill pròdig, Rembrandt

La paràbola parla d’un home que té dos fills, el menor dels quals li demana la part de la seva herència. Un cop aconseguida, se’n va a un país llunyà on, en poc temps, se la malgasta tota. Desesperat, no triga a tornar a la casa paterna on, a pesar de tot, és rebut amb els braços oberts. Avui l’expressió fill pròdig s’usa com a metàfora d’aquells que han abandonat una determinada institució o disciplina i hi tornen posteriorment.

A examen amb un test
Els anglesos són més amants de tests i no d’exàmens. Aquesta paraula té una història etimològica ben curiosa. En llatí, testa significava “gerro” i, en català, ens donà test per al·ludir a un fragment de fang cuit. Durant l’edat mitjana, es conservà test com a nom d’una olla on els alquimistes fonien els metalls per provar-ne la puresa i les reaccions que produïen en contacte amb altres productes. Amb el temps, el mot fou adoptat per l’anglès, on del primitiu significat de “recipient per a fer-hi proves” passà a designar les proves, i finalment prengué el significat de “prova”, “examen”.

Articles del web relacionats:
- El pes de pensar
Flexions per a la reflexió
-Els matemàtics són els millors aprenents
-
Escèptics a l'expectativa
-
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Paraules amb coneixement
Sapere aude?

Flexions per a la reflexió

L’hora de fer flexions és un bon moment per a reflexionar. No debades, ambdues paraules provenen del llatí flecto (“doblar”, “vinclar”, “corbar”). El terme reflexió va néixer en el món de la física. Amb el prefix re-, que indica “de bell nou”, s’aplicava sobretot als reflexos del sol i a les corbes de llum. Així, a principis del segle XIX reflexionar era sinònim de reflectir, reverberar. Després, com a significat secundari al·ludí a l’acte de pensar detingudament una cosa. En tot cas, quan reflexionam cal ser flexibles, sense caure, però, en la genuflexió. Arribats a aquest punt d’inflexió, hauríem de tornar a acotar el cap per continuar amb les nostres flexions, tot un reflex de la nostra submissió.

De nit, en lloc de reflexionar, el que toca és elucubrar. Així ho indica l’etimologia del terme. A l’antiga Roma, la gent treballava de sol a sol. A la nit es podia continuar treballant amb l’ajuda d’una lampareta feta amb una metxa d’estopa i cera. Era el conegut lucubrum, format a partir de lux (“llum”) i el sufix instrumental –brum. Tanmateix, donava un llum més aviat dèbil i tènue.

A partir d’aquest utensili es va formar el verb elucubrar per referir-se a l’acció de treballar de nit. Després adquiriria el significat d’ “esforçar-se en l’argumentació d’una cosa”, “divagar”. Així doncs, ja sabeu: de dia a reflexionar fent flexions, i de nit a elucubrar a la claror d’una lampareta!

Articles del web relacionats:
El pes de pensar
-
 Sapere aude?

Compte amb Cacus!

En castellà, un sinònim de lladre és “caco”. Aquest nom al·ludeix a un personatge relacionat amb Hèracles (Hèrcules llatí). La seva història és relatada per Tit Livi a Ab urbe condita (1, 7, 4-8). Després d’haver mort el monstre Geríon, el gran heroi grec, de tornada a Grècia, féu una aturada a Itàlia. Portava els bous que en el seu desè treball havia manllevat a Geríon per portar-los al seu cosí Euristeu. Prop del turó Aventí, a la vorera del riu Tíber, cansat, decidí dormir una estona per recuperar forces.

Aleshores va aparèixer Cacus, un pastor d’aquella contrada, terriblement forçut. Considerat fill d’Hefest (Vulcà), tenia tres caps i escopia foc per les seves tres boques. No pogué treure l’ull del damunt del bestiar. En no poder-lo robar tot, se’n portà una part -quatre vaques i quatre bous- i l’amagà en una cova. Perquè aquell nouvingut no el descobrís, va recórrer a un truc curiós: féu caminar els animals cap enrere, tirant-los de la cua perquè així esborressin les seves pròpies petjades.

De res li serví l’astúcia. En despertar, Hèracles sentí el bramul dels animals, i, gràcies a l’olfacte de la resta del bestiar, pogué descobrir l’amagatall del lladre, a qui acabà matant. Així, pogué recuperar els seus animals i continuar el seu viatge cap a Grècia.

 

Hèrcules i Cacus, Palazzo Vecchio, Florència
Hèrcules i Cacus, Palazzo Vecchio, Florència

Robar la roba
Si mai en aquesta vida hem de robar alguna cosa és millor que, per afinitat etimològica sigui, una peça de roba. En la llengua dels visigots raubon al·ludia a l’acte de saquejar. Durant l’edat mitjana el que solien saquejar més aquests pobles quan arribaven a un indret eren vestits, que es convertien així en un raupa (“botí”), que en la nostra llengua donaria el terme roba. En llatí un sinònim de botí és praeda, que donà depredador, persona que saqueja amb violència i, per extensió, que destrueix un territori.

En llatí robar era rapio, d’on tenim rapaç, ràpid, rapte, subreptíciament (“de manera oculta”) o usurpar. La llengua del Cèsars també ens ha llegat les paraules lladre i lladronici (sinònim de robatori, en castellà “latrocinio”).

Al segle V aC, amb la caiguda de l’imperi romà d’Occident, molts soldats (latrones) deixaren de cobrar. Així, en tractar-se d’assalariats que tenien el dret a portar armes, es convertiren en bandolers, donant lloc al significat actual de lladre i lladronici –la paraula llatina latro deriva alhora del grec λάτρις (“servent”), arrel que trobam en mots com egòlatra.

visigots

Visigots

En grec, robar és κλέπτω, d’on tenim cleptòman (+ μανία, “bogeria”) o clepsidra, el famós rellotge d’aigua (ὑδωρ) de l’antiguitat –“robava aigua” perquè estava format per dos recipients: un s’omplia de l’aigua que queia de l’orifici de l’altre. 

Aquí teniu l'àudio del programa "El palabrero" (RNE), que parla d'aquestes etimologies.

Aquí teniu una article de Jordi Llovet titulat "Robar i donar".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules relacionades amb la seguretat ciutadana i el delicte.

 Articles del web relacionats:
- Hèrcules, entre el vici i la virtut
 - Superman, l'Hèrcules de l'època moderna

Morir d'èxit

Va ser en un hospital on fa uns anys vaig copsar el vertader significat de la paraula èxit. Mentre visitava un familiar, vaig sentir que pel passadís una infermera comentava a una altra que a la planta 2 hi havia hagut un èxitus. Intrigat per la utilització d’aquell llatinisme, després vaig descobrir que es tractava d’un eufemisme per dir mort. A partir d’aquí ho vaig comprendre tot. Èxitus està format per la preposició ex, que indica procedència, i pel verb eo (“anar”, que en castellà donà “ir”). Per tant, tots morim d’èxit quan marxam (eo) d’aquest (ex-) món.
 
En anglès, exit vol dir precisament “sortida” –que en grec curiosament és ἔξοδος, d’on tenim èxode, compost per εκ (“des de”) i per ὁδός (“camí”). I en la nostra llengua quan tenim èxit és perquè hem trobat una bona “sortida” a la nostra mediocritat existencial. En anglès, en canvi, èxit és success, paraula derivada del llatí succedere (“ascendir”).

L'èxit segons Woody Allen
L'èxit segons Woody Allen
 
No hi ha dubte que el verb eo (“anar”) ens fa de guia fins al dia del nostre òbit. Iniciam el nostre itinerari terrenal gràcies a un coit (cum + itus, participi d’eo), és a dir, gràcies a una unió. Després, actuam com a autèntics transeünts de l’àmbit d’una existències que ben aviat es convertiran en pretèrites.
 
Com a bons súbdits, cada quatre anys som citats per un comitè a uns comicis electorals. Com si tengués algun component additiu, tots hi anam en comitiva, seguint un circuit establert. Sempre, però, hi pot haver algun comte que, d’acord amb el seu ambient, com els antics pretors, ens amenaci de castigar la nostra sedició (+ se, prefix separatiu). No debades, en castellà, preferim ser uns “forajidos” a la recerca de la nostra pròpia eixida –alguns aniran a parar a El Ejido, localitat d’Almeria. Esperem que tot aquest trànsit pugui constar en el nostre obituari.
 
L'èxit i la felicitat
L'èxit i la felicitat

La millor definició d’èxit ens la dóna Ralph Waldo Emerson, líder del "transcendentalisme americà" a les primeries del segle XIX.

Riure molt i sovint, 
guanyar-se el respecte de la gent intel·ligent i 
l'estimació de la mainada, 
merèixer-se la franca valoració dels crítics i 
suportar la traïció dels falsos amics, 
apreciar la bellesa, trobar el millor dels altres, 
deixar el món una mica millor de com l'has trobat, 
ja sigui per un nen sa, un tros de jardí, 
o la redempció d'una condició social; 
saber que almenys una vida ha respirat millor 
perquè tu has viscut. 
Això és haver tingut èxit.
 
 
"Success: To laugh often and much, to win the respect of intelligent people and the affection of children, to earn the appreciation of honest critics and endure the betrayal of false friends, to appreciate beauty, to find the best in others, to leave the world a bit better, whether by a healthy child, a garden patch, or a redeemed social condition; to know even one life has breathed easier because you have lived. This is to have succeeded!”
 
L’èxit, però, és una manera d’encarar la vida. Així s’entreveu en el poema If que Rudyard Kipling (Bombai, 1865-Londres, 1936), dedicà al seu fill John. Aquí el teniu en traducció de  Francesc Parcerisas:
 
Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant 
tothom el perd, fent que en siguis el responsable; 
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu, 
deixant un lloc, també, per als seus dubtes; 
si pots esperar i no cansar-te de l’espera, 
o no mentir encara que et menteixin, 
o no odiar encara que t’odiïn, 
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;
si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin, 
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments; 
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe 
i tractar igual aquests dos impostors;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit, 
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis, 
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, 
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:
si pots fer una pila de tots els guanys 
i jugar-te-la tota a una sola carta, 
i perdre, i recomençar de zero un altre cop 
sense dir mai res del que has perdut;

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons 
a servir-te quan ja no són, com eren, forts, 
per resistir quan en tu ja no hi ha res 
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»
Si pots parlar amb les gents i ser virtuós, 
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, 
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;

si pots omplir el minut que no perdona 
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, 
teva és la Terra i tot el que ella té 
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.


Us recoman aquest article d'Ignasi Aragay titulat "Es pot tenir èxit si s'actua èticament?"

Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
- Què és l'èxit?

 

Per reflexionar sobre l'èxit i el fracàs, aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3:



Aquí teniu més reflexions sobre el concepte d'èxit:




I una cançó que també parla de l'èxit és "Cara de cul", del grup "Oques grasses":

Apologia de la paraula

Sant Joan ho deixa clar al principi del seu evangeli: Ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ Λόγος, καὶ ὁ Λόγος ἦν πρὸς τὸν Θεόν, καὶ Θεὸς ἦν ὁ Λόγος (“Al principi, existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu”).

Λόγος deriva del verb λεγω, que tant pot significar “recollir, “reunir”, "seleccionar" com “parlar”. No debades, quan parlam el que feim és verbalitzar idees que hem arreplegat, seleccionat, en el nostre cervell. Amb el sentit de “recollir”, λόγος ens ha donat els següents derivats:

  • catàleg (+ κατά, “per”): llista descriptiva de coses agrupades per un nexe comú.
  • decàleg (+ δέκα, “deu”): conjunt dels deu manaments de la llei mosaica; fora de la religió, és el conjunt de regles o preceptes bàsics d’una professió o activitat.
  • eclèctic (+ εκ, “des de”): antigament, membre d’una escola filosòfica que professava escollir les millors doctrines de tots els sistemes; actualment al·ludeix a una persona que amalgama opinions o tendències, generalment considerades com a contradictòries.
  • antologia (+ ἄνθος, “flor”): recull de textos de diversos autors o de diverses obres d’un mateix autor.
  • rellotge (< ὡρολογιον, “llistat d’hores”)

Amb el sentit de “paraula”, “raó” o “estudi”, λόγος té altres derivats:
  • lèxic (< λέξις, “mot”) conjunt de mots d’una llengua.
  • alèxia: trastorn cerebral pel qual una persona que sabia llegir de sobte perd aquesta capacitat.
  • dislèxia (+ δύς, “amb dificultat”): dificultat d’identificar, de comprendre i de reproduir els símbols escrits.
  • apologia (+ απο, “lluny de”): dissertació per apartar un d’una cosa.
  • lògica: ciència que estudia el pensament
  • analogia (+ ἀνά, “proporcionalment”): relació de semblança entre coses diferents.
  • diàleg (+ διά, “a través de”): conversa entre dues o més persones. Un antònim seu és diatriba, disputa en la qual “es trituren” (δια-τρίβω) els arguments contraris.
  • monòleg (+μόνος, “únic”): sinònim de soliloqui.
  • pròleg (+ πρό, “davant”): discurs introductiu d’un obra, dit en llatí prefaci (< prae, “abans” + fari, “dir”).
  • prolegomen (+ πρό, “davant”): escrit preliminar en què són exposats els principis fonamentals de la matèria de què hom es disposa a tractar.
  • epíleg (+ἐπί, “sobre”, “a més a més”): part final d’una obra, sinònim de colofó, cloenda.
  • homòleg (ὁμος, “igual”): semblant a una cosa.
  • filòleg: estudiós, amant (φίλος), de la paraula.
  • tautologia (ταὐτο, “el mateix”): repetició inútil d’un mateix pensament.
  • sil·logisme (+ συν, “amb”): modalitat d'argumentació deductiva consistent en l'afirmació de dues proposicions, relacionades entre elles i anomenades premisses, de les quals en resulta una altra, dita conclusió.

Els grecs donaren molta d’importància al λόγος. El sofista Gòrgies de Leontins (485-380 aC) pensava que la paraula era l’única arma capaç de transformar la realitat: “Qui té la paraula té l’espasa”, digué.

El significat de λόγος acabaria essent eclipsat pel mateix mot paraula. Prové de παραβολή, compost per παρα (“al costat de”) i de βάλλω (“llançar”). Una παραβολή era, literalment, una cosa “llançada al costat de” i, per extensió, una comparació (“una lectura llançada al costat de”). Aquesta dualitat de significats la trobam en el terme paràbola tant en geometria com en la literatura evangèlica. Amb el temps, paràbola es transformaria en paraula. Així, doncs, des d’un punt de vista etimològic, quan parlam, “llançam coses al voltant de”.



Les paraules ens abracen
Les paraules ens abracen


Retòrica amb eufemisme
En grec, per a “paraula” també hi havia el terme ἔπος, d’on deriva èpica, que, aplicat a la poesia, és el gènere que narra els fets heroics. La seva realització es concentra en poema narratiu extens conegut com a epopeia (+ ποιέω, “fer”). D’altra banda, la prosopopeia (+ πρόσωπον, “màscara”) és una figura retòrica que consisteix a fer parlar persones absents o difuntes, o coses inanimades i abstractes, com si fossin presents, vives i animades. Per extensió, “parlar amb molta prosopopeia” vol dir parlar amb molta afectació. 

Per a l’acció de “dir” els hel·lens tenien εἴρω i φημί. D’ εἴρω tenim retòrica, l’art de l'eloqüència, i  ironia, que consisteix a expressar una idea totalment diferent del que deim, generalment com a burla dissimulada. Φημί també ens ha donat un bon reguitzell de paraules:

  • eufemisme(+ ευ, “bo”): mot o locució d'expressió atenuada, en substitució d'un altre de més dur, inconvenient o desplaent. 
  • profeta(+ προ, “davant”):  persona que, inspirada per un déu, prediu el futur o revela coses ignotes a la ment. 
  • afàsia(+ ἁ privativa): trastorn que crea dificultats d'expressió o de comprensió. 
  • disfàsia(+ δυς-, indica dificultat): qualsevol de les alteracions del llenguatge. 
  • blasfèmia (+ βλάπτω, "ofendre"): expressió ofensiva contra la divinitat i, per extensió, despropòsit injuriós.
  • mogifàsia (+ μογός, “treball penós”, “esforç”): dificultat per articular les paraules.

L’equivalent llatí de φημί és for, fari, d’on tenim festa, derivat concretament de fas (“allò permès, dit, per la divinitat”). En un principi aquesta paraula es confonia amb ius (“dret”), d’on tenim justícia. Els calendaris romans estipulaven els dies fasti, els dies en què es podia impartir justícia, i els dies nefasti, els dies en què aquesta activitat estava prohibida –nefast, associat a allò que no tenia el vistiplau diví, acabaria adquirint un significat negatiu.

De for, fari tenim altres derivats: fira, fastuós, fat (sinònim de destí; etimològicament parlant, “allò dit”), enfadar-se, fatu, fatalitat, fatídic, faula, fabulós, afable, fama, difamar, infàmia, prefaci, confessió, professió, manifest, profeta, faust (feliç en el sentit d’afavorit per les paraules divines), malvat (< malus, “dolent” + fatum, “destí”), facúndia (“facilitat per parlar”) i infant (“que no parla”). Relacionat amb infant, l’italià donà al castellà “chulo”. Segons Coromines, es tracta d’una afèresi de fanciullo, de manera que “chulo” vol dir infantat, que es comporta amb gràcia.

Dins el mateix camp semàntic, en grec trobam φράζω (“anunciar”), d’on tenim perífrasi (+ περι, “al voltant de”), que és una frase excessivament llarga, la idea de la qual es pot expressar amb menys paraules. També trobam el verb φθέγγομαι (“declarar”), que, amb l’afegitó d’από (“per mitjà de”), ens ha donat apotegma, sentència breu, instructiva, especialment l’atribuïda a una persona il·lustre. Segur que els àngels (< ἀγγέλλω, “anunciar”) no s’enredaven amb tantes divagacions.

Gran pregunta
Gran pregunta

Paraules loquaces
Els romans varen traduir λόγος per ratio (“raó”), derivat de reor (“pensar”, “calcular”) -també, però, tenien el terme verbum. L’equivalent llatí del verb λεγω, arrel de λόγος, amb el sentit de parlar és loquor, que també té una família ben nodrida de derivats:  

  • ventríloc (+ venter, “ventre”): dit de la persona que sap modificar la veu d'una manera que sembla que vingui d'un altre.
  • loquaç: que parla molt.
  • col·loqui: intercanvi d’opinions.
  • circumloqui: expressió, per mitjà de moltes paraules, d'allò que podria ésser dit amb una o amb molt poques.
  • soliloqui (+ solus, a, um, “sol”): acte de parlar sol amb un mateix, sinònim de monòleg.
  • grandiloqüent: sinònim de discurs pompós.
  • al·locució: discurs generalment breu, especialment el dirigit per un superior als seus inferiors o subordinats.
  • elocució: tria i col·locació dels mots amb els quals hom expressa els pensaments.

En llatí, un altre sinònim de parlar és sermo, d’on tenim sermó -el seu cultisme grec és homilia (< ὁμιλια, “assemblea”).

Cal recordar les paraules que Plató, en el Fedó, fa dir a Sòcrates: «Has de saber bé, excel·lent Critó, que parlar incorrectament no és només faltar contra la llengua, sinó que fa mal a les ànimes» (Fedó 115e).

L’empobriment lingüístic
El següent fragment de la genial obra teatral Acorar (Edicions Món de llibres, pàg. 31-34) d'Antoni Gomila, reflecteix a la perfecció l'empobriment lèxic que patim avui en dia. Un poble, quan perd els seus mots, perd part de la seva identitat.

 
“Son pare vetla es fill: “No en sap, té ses mans calentes, no hauria de pastar. Si li dic res s’emprenyarà i sa mare encara li farà costat. Jo, a sa seva edat, feia estona que pastava a ca nostra”.

-  No deixis llobades i arriba an es cul des ribell.


I calla quan aquestes paraules li ressonen dins es cap i les sent idèntiques a ses de son pare, aquell primer any que ell pastà sa sobrassada, a ca seva, en aquell temps en què ses coses no s’ensenyaven, quan créixer era amarar-se de paraules, de respecte en vertical; quan allò estimat nomia vós; quan tot se resolia amb un “I tanmateix…”; quan cantar espantava es mals i s’obediència era deguda i ses festes, de guardar; quan érem germans en sa pobresa i es fills morien en néixer, si Déu volia.
Pare nostre, vós qui estau en el cel…
- Vaja unes alzines!
-  No són alzines això.
- Bé, aquests polls…
- No són polls.
- Idò què són?
- Són oms… No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina…
Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.
En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o una melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.
Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots... quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si mores ses paraules. És sa paraula s’ànima d’un poble...”

 
I aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs“Escriure és una conseqüència de pensar. Quan la gent diu que no troba una paraula, és que no ha trobat la idea, no l’ha concretat. Als pagesos mai els falta vocabulari, sempre saben dir les coses que volen dir, perquè saben què volen dir”.
 
En aquest enllaç teniu reflexions sobre el poder de la paraula

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre l'ofici d' "anomenador".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



Aquí teniu el millor homenatge a les paraules. La famosa cançó del grup "Antònia Font".



Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món
Una confessió fatal

El nostre calendari

Extracte del reportatge publicat el febrer 2012  a la revista Sàpiens (Núm 113) sobre la història del calendari.

Avui en dia les nostres vides estan profundament marcades pel calendari. El necessitem per situar-nos en el temps i per organitzar-nos. A Occident, foren els romans qui l’idearen fa més de 3000 anys. Des de llavors ençà el calendari ha patit nombroses reformes. SÀPIENS les detalla.
 
Des d’èpoques remotes la humanitat ha tingut la necessitat de comptar els dies que falten per a la següent collita o per a la realització d’un sacrifici. D’aquesta obstinació per mesurar el temps naixé el calendari. En l’actualitat coexisteixen al món una quarantena de calendaris, que no tenen a veure uns amb els altres. El nostre es començà a fixar fa més de 3000 anys a Roma. La seva etimologia la trobem precisament en el mot kalendae, que era així com els llatins anomenaven el primer dia de cada mes corresponent amb la lluna nova. La paraula fa referència al moment en què el Col·legi dels Pontífexs “convocava” (calere) el poble per anunciar la disposició dels dies de cada mes. Hi havia els dies fastos, en els quals es podia treballar i, per tant, administrar justícia (fas, “justícia”), i el dies nefastos, festivitats, durant les quals no (ne) es podia administrar justícia –es creia que durant aquests dies els difunts entraven a les cases causant tot tipus d’estralls; i d’aquí la connotació funesta de la paraula.
 
Encara que els historiadors apunten que els llatins adoptaren el calendari dels etruscos, la llegenda diu que el seu artífex fou Ròmul, el primer rei que tingué Roma al segle VIII aC. Aleshores, la capital del Laci optà per computar el temps tal com ho feia la majoria de pobles de l'antiguitat, és a dir, a partir del cicle lunar, que consta, de manera variable de 29 dies i mig. Així, el conjunt de dies que transcorrien entre dues llunes noves consecutives rebé el nom de mes (paraula adoptada del grec que significa “lluna”).
 
Aquest primer calendari romà acabà tenint un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cadascun d’ells rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre. El primer no era gener, com passa en el nostre calendari, sinó martius (març); i l'últim,  december (“desè”). No és d’estranyar que el primer mes no fes referència a cap número. Estava consagrat a Mart, el déu de la guerra, perquè era l’època de l’any en què s’iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles.

Aquí teniu més informació sobre la història del calendari.

Articles del web relacionats:
Per què comença l'any al gener?
Dies divins
Ad Kalendas Graecas
-
 Les festes són sagrades!
-
 25 de desembre, història d'una estafa
-
 Fills de Cronos

Fer-se l’orni versus “hacerse el sueco”

En català deim “fer-se l’orni” per quan ens volem desentendre’s d’alguna cosa. L’origen d’aquesta expressió no està clara. Es podria haver originat en l’argot estudiantil a partir del terme grec ὄρνις (“ocell”). També, però, podria ser una deformació de la locució “fer el borni”, en el sentit de ‘no voler veure-hi’.

L’equivalent castellà de “fer-se l’orni” és “hacerse el sueco”. En tot cas, en contra del que pensen molts, aquesta expressió no té res a veure amb els habitants del país del grup musical ABBA. Segons la versió etimològica més acceptada, el seu origen es troba en un tipus de calçat romà anomenat soccus, que en castellà donà “zueco” (calçat de fusta) o “zoquete” (tros de fusta curt i gruixat). Era una mena de plantofa emprada, a l’antiga Roma, sobretot pels actors de comèdia –els actors de tragèdia, en canvi, duien un altre calçat de sola més gruixada i, per tant, més elevat, el cothurnus, d’origen grec. Amb el temps, soccus es convertiria en sinònim de comediant distret i d’aquí l’expressió “hacerse el sueco”.
"Zueco" castellà

El taló del calçat
El calçat romà, del llatí  calx, calcis (“taló”), ha deixat una petjada profunda –i mai més ben dit- en la nostra llengua amb paraules com coçacalçada (provinent de calceata via, és a dir, “via per trepitjar”) o inculcar (+ in, “cap a”, amb el sentit de “pitjar una cosa amb un cop de taló”) –un variant seu és el verb castellà “alcanzar” (< in-calciare, “trepitjar els talons d’algú”).

 
Comèdia llatina
Comèdia llatina
 
La llista de derivats, però, segueix amb conculcar (“trepitjar” en el sentit de “no respectar”, “infringir”) o recalcitrant (“que pega reiterats cops de taló”, sinònim de caparrut; abans només s’aplicava a alguns animals de càrrega que retrocedien pegant coces). Els romans també empraven els peus per calcare (“imprimir”) o fer còpies per pressió sobre una superfície. Així obtenien coses calcades, que en època moderna donarien ales a les cèlebres calcomanies, estampes aconseguides pressionant un model previ en paper. La mateixa arrel té el verb recalcar (“tornar a trepitjar”, és a dir, “ressaltar”).
 
Els soldats romans solien anar calçats amb un tipus de sandàlia anomenada caliga –el seu diminutiu, caligula serviria per batejar el famós tercer emperador romà del segle I dC en referència a les petites botes que portava quan, de petit, acompanyava el seu pare Germànic en les seves expedicions militars. Aquestes caligae derivaven d’un tipus de calçat, el calceus, que, en un principi cobria només el turmell; després arribaria fins a les cuixes.

Caligae dels soldats romans
Caligae dels soldats romans

Durant l’edat mitjana, per influència dels germànics que passaven més fred, els calcei cada cop s’anaren portant més llargs, fins arribar a la cintura. Al segle XVI aquesta indumentària, amb la qual els romans deixaren d’anar descalços, es dividí en dues parts: la superior, que cobria l’abdomen, va rebre el nom pròpiament de calces o calçons –la seva versió reduïda foren els calçotets; i la part inferior seria coneguda com a “mitges calces”. Amb el temps, d’aquesta darrera expressió a Catalunya només dirien mitges (el mateix féu el castellà amb “medias”), mentre que a Mallorca i a València es quedarien amb calces –idèntic procés es constata en calcetins o mitjons.
 
“Qui és sabater, que faci sabates”
La paraula sabata, de procedència incerta, ens donaria el famós refrany “Qui és sabater, que faci sabates” (en castellà “Zapatero a tus zapatos”). Curiosament, és en el món clàssic on s’originà aquesta expressió que s’utilitza per aconsellar algú que no opini d’allò que no entén.
 
Segons recull Plini el Vell en la seva enciclopèdica Història Natural (segle I), Apel·les de Colofó (segle IV aC), el més il·lustre dels pintors grecs, era molt exigent i crític amb la seva obra. Solia exhibir els seus quadres a la plaça pública i s’amagava darrere d’ells per escoltar els comentaris que en feien els transeünts.

La calúmnia d'Apel·les (Sandro Botticelli, 1495)
La calúmnia d'Apel·les (Sandro Botticelli, 1495)
 
En una ocasió, un sabater s’aturà davant d’un d’aquests quadres i criticà l’amplada d’una sandàlia en un retrat de cos sencer. Aleshores Apel·les va acceptar el comentari i corregí el defecte. L’endemà el sabater tornà a passar i, en adonar-se de la correcció, va començar a criticar altres parts del retrat. Aquesta vegada el pintor, indignat, sortí del seu amagatall i féu la següent exclamació en el llatí de Plini el Vell: Ne sutor ultra crepidam iudicaret (“un sabater no ha d’opinar sobre el que està per damunt la sandàlia”) –sutor deriva de suo (“cosir”) i crepida era una sandàlia a l’estil grec, la κρηπίς.

El que més molesta quan caminam és tenir una pedreta a la sabata. En llatí, aquesta pedreta rebia el nom de scrupus, el diminutiu del qual, scrupulus, ens donà escrúpol. Avui  deim d’algú que “no té escrúpols” quan s’acarnissa amb algú altre, sense mostrar-ne després remordiments -és com si no tengués cap “pedreta” a la consciència. Per referir-se a una pedra al camí que feia d’obstacle, els llatins tenien la paraula scandalum, adoptada del grec σκάνδαλον. Avui, però, un escàndol és un aldarull, una acció blasmable que atreu l'atenció pública. 

Sabotatge amb unes bones sabates
En francès, sabot és un tipus de sabata de fusta que donaria la paraula sabotatge. Segons la versió més acceptada, el 1910, durant una vaga ferroviària, els obrers col·locaren els seus sabots entre les vies per impedir la circulació dels trens. Amb el temps aquesta acció adquiriria personalitat pròpia amb una paraula avui sinònima d’obstruccionisme.

Aquí teniu un article que parla sobre la moda a l'antiga Roma.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px