Banner Top

Matins amb dits de rosa

El millor de l’estiu és gaudir de l’espectacle de la sortida de sol. Davant tanta bellesa és inevitable recordar el famós vers molt recorrent a l’Odissea: “Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora […]” (ἦμος δ᾽ ἠριγένεια φάνη ῥοδοδάκτυλος Ἠώς).

En la mitologia grega, Eos, Aurora al món romà, era la divinitat de l’alba (aurora en llatí), filla  dels titans Tia i d’Hiperió (literalment, “el que va per sobre”). La rosada (“rocío” en castellà) són les llàgrimes que vessa per la mort del seu fill Memnó a mans d’Aquil·les davant les muralles de Troia -Zeus li concedí la immortalitat. 

carro sol

Carro del Sol (Jardins de Versalles, 1668-1670)

La paraula rosada o roada no té res a veure amb rosa. Ve del llatí ros, roris i significa “plugim”, “aigua”. La seva arrel indoeuropea és ers- (“estar banyat”), d’on tenim també la planta romaní (< ros maris, “rosada de mar”), en castellà “romero”.

Aurora (Reni)
Aurora (Reni)

Segons Homer, cada matí, dalt d’un carro, Eos obre les portes del cel al seu germà Hèlios, el Sol, que abans era personificat pel seu pare Hiperió. També era germana de Selene (“la Lluna”), una dona jove i bella que recorre el cel dalt d’un carro de plata tirat per dos cavalls. Amb un altre germà (Astreu), Eos infantà Fòsfor (“el portador de la llum”, Llucifer al món romà) i els quatre vents: Bòreas (nord), Notos (sud), Euro (est) i Zèfir (oest).

L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard
L’Aurora, de Jean-Honoré Fragonard

Eos, l’enamoradissa
Eos era molt enamoradissa. En una ocasió s’uní amb Ares. Això no va agradar gens a l’altra pretendent del déu de la guerra, Afrodita, la qual castigà la seva rival a enamorar-se bojament de Titonos, un adolescent d’una gran bellesa. Eos no dubtà a demanar a Zeus la immortalitat del seu amant, però va oblidar-se de demanar-li l’eterna joventut. Així, mentre Eos es mantenia eternament jove i seductora, el pobre Titonos anava envellint-se. Finalment el convertí en cigala i el va tancar en una gàbia.

Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)
Porta d'Eos, primer lloc d'Espanya on es veu sortir el Sol (Cales Fonts, Menorca), obra de l'artista Francesc Calvet i Mota (Barcelona 1947 - Es Castell 2004)


El prefix eo que trobam en el nom grec d’Aurora és utilitzat en paraules que al·ludeixen a fets o fenòmens que succeeixen al principi, a l’alba d’alguna cosa. Per exemple, una vegada desapareguts els dinosaures, en la història de la Terra començà un període en el qual foren molt importants les aus i els mamífers. Aquest és el període del Cenozoic (de καινός, "nou" + ζῶον, "animal"). Doncs bé, la primera part del Cenozoic és coneguda com a Eocè (“l’alba d’allò nou”).

Aurora i Apol·lo
Aurora i Apol·lo

 

L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)
L'Aurora (William-Adolphe Bouguereau 1881)


Aurora boreal

L'Aurora romana donaria nom a la famosa aurora boreal. Es tracta d’una resplendor que apareix al cel nocturn de les regions properes a les zones polars. S’origina a causa de l'impacte de les partícules de vent solar amb el camp magnètic de la Terra. A les latituds de l'hemisferi nord, se la coneix com a aurora boreal, un nom donat per Galileu  Galilei en honor a la deessa romana i el seu fill Bòreas, el vent del nord, de caràcter irritable. En canvi, a les latituds de l'hemisferi sud, se la coneix com aurora austral, en al·lusió a l’auster, el vent del sud. Normalment, es veuen més intensament durant les temporades de setembre a octubre i de març a abril.

Aurora boreal a Alaska
Aurora boreal a Alaska

L’hora d’Hèlios
Cada matí el germà d’Aurora, Hèlios (Ἡλιος, “sol”), sortia d’Orient (< orior “sortir”) muntant un carro d’or relluent tirat per quatre blanquíssims cavalls. Es disposava així a recórrer la volta celeste per tal d’il·luminar el món. Al vespre, un cop arribat a Occident (< occido “morir”), es deixava arrossegar pel corrent del riu Oceà, que el portava fins a Orient, on de bell nou iniciava el seu periple.

A finals del segle XIX es descobrí l’heli, element gasós, incolor, inodor i inert –se li posà aquest nom perquè és un dels més abundants al sistema solar. El déu Hèlios també donaria nom a l’heliocentrisme, doctrina que diu que el Sol és el centre del sistema solar.

Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.
Hèlios amb el carro solar. Metopa del temple d'Atena. British Museum. Londres.

El fill d’Hèlios era Faetó ( “el brillant” < φῶς, “llum”). Un dia li va demanar conduir el seu carro per demostrar davant d’un amic la seva filiació divina. Encara que Hèlios intentà dissuadir-lo, no ho va aconseguir. Un cop dalt del carro, el jove es va deixar portar pel pànic i va perdre el control dels cavalls. Primer va girar massa alt, de manera que la terra es va gelar. Després va baixar massa i la vegetació  s’assecà i es cremà. Així,  accidentalment, va convertir en desert la major part d’Àfrica, cremant la pell dels etíops fins al punt de tornar-la negra –la paraula grega etíops (αἰθίοπες), literalment “gent de cara cremada”, estava reservada només per als habitants de Núbia, al sud d’Egipte.

Apol·lo deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)
Apol·lo (abans Hèlios) deixa el carro a Faetó (Nicolas Poussin 1635 Berlín, Staaliche Musen)

La caiguda de Faetó (Jan)
La caiguda de Faetó (Jan)

Els pollancres i el "cant de cigne" de Faetó
Davant aquell desastre, finalment Zeus es va veure obligat a intervenir colpejant el carro desbocat amb un raig. Tal actuació provocà la mort de Faetó, que s’ofegà al riu Erídan (Po). Les seves tres germanes les helíades, no aturaren de plorar la seva mort. Aleshores els déus les transformaren en pollancres i les seves llàgrimes en ambre, la resina de l’arbre.

Observant l’espectacle hi havia un amic de Faetó, Cicne, el qual es va entristir tant que els déus el varen convertir en cigne. Com que tenia por del foc pel que havia passat, va triar viure a l’aigua. Apol·lo dotaria aquest au d’una melodiosa veu, la qual cosa explicaria la llegenda segons la qual, en intuir la mort, el cigne entona un dolç cant –avui l’expressió “cant del cigne” es fa servir per designar l’última obra o actuació d’una persona o grup.

El mite de Faetó simbolitza la ὑβρις grega, la “prepotència”, la “desmesura”, la mateixa que s’apoderà d’Ícar. Ambdós, temeraris i imprudents, patiren les conseqüències de no fer cas de les advertències dels seus pares.

El mite de Faetó segons Quino
El mite de Faetó segons Quino
Hèlios, un déu violent
Les accions dels humans no passaven desapercebudes a Hèlios. Basta fixar-se en com és definit en diferents textos: la “talaia de déus i homes” (Himne homèric a Demèter); qui “tot ho veu i tot ho escolta” (Ilíada i Odissea, d’Homer); o “un cercle omnivident” (Prometeu encadenat, d’Èsquil).

Hèlios patí la ira d’Afrodita, que no li perdonà que hagués confessat al seu marit Hefest que li posava les banyes amb Ares. La deessa de l’amor el féu enamorar d’una bella mortal, Leucòtoe. Així, una nit el déu solar entrà a la cambra del seu objecte de desig prenent la forma de la seva mare, Eurínome. Aleshores demanà a la resta de donzelles que les deixin soles. Fou en aquell moment íntim quan Hèlios li revelà la seva identitat i el seu amor. La jove, però, en resistir-s’hi, patí la violència del déu.

Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783
Leucòtoe, sofrint la violència d'Hèl·lios Antoine Boizot ,1702-1783


Escoltant aquella escena d’estupre hi havia Clítie, germana de Leucòtoe, que estava bojament enamorada d’Hèlios. De seguida va córrer a visar el pare. Aquest, com a càstig, enterrà viva Leucòtoe. De res serví que li digués que Hèlios l’havia posseït en contra de la seva voluntat.

Hèlios, amb els seus raigs, intentà treure la seva estimada de la sorra, però ja fou massa tard. Odià per sempre Clítie, la qual, desolada davant aquell menyspreu, va estar nou dies asseguda a terra, mirant el sol, sense menjar ni beure. D’aquesta manera, es transformà en heliotropi, la flor que sempre gira  (τροπέω) cap al Sol -avui Clítie també és el nom d’un asteroide.

Un heliotropi
Un heliotropi


Els moments del dia
En la història de la pintura, hi ha un artista que va voler captar l’essència del paisatge espiritual dels matins, que tan poèticament va descriure Homer. És l’alemany Philipp Otto Runge (1777-1810), que va morir amb tan sols 33 anys. Tal com recordava recentment Rafel Argullol al diari Ara, pertany, doncs, “a la fraternitat dels que van morir joves, d’aquells que, segons la màxima grega, eren estimats pels déus: Schubert, Mozart, Rafael, Leopardi"

'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
'Der grobe morgen' ('El gran matí'), de Phillipp Otto Runge
 

Segons Argullol, Runge “va concebre allò que, uns decennis després, Wagner va anomenar Gesamtkunstwerk, obra d’art total. Goethe la va pensar des de la poesia, sobretot amb el Faust ; Wagner, des de la música, amb el drama musical. Runge la volia obtenir des de la pintura, mentre dialogava epistolarment amb el mateix Goethe sobre com arribar a la llum absoluta a través dels colors". El resultat va ser Els moments del dia, que integrava els moments del dia, les estacions de l’any, les etapes de la vida, la fugacitat i l’eternitat. En paraules d’Argullol, “és una pintura estranya, torbadora, i fins i tot una mica irritant. I no sabem si és el preludi d’una arcàdia o d’una catàstrofe”.

A partir del mite de Faetó, en aquesta entrada el dermatòleg Xavier Sierra dóna consells per evitar els efectes perniciosos del sol.

Aquí teniu un altre article de Sierra que parla sobre l'eosina, relacionada amb Eos.

Articles del web relacionats:
Triomfadors amb síndrome d'Ícar
Bellesa apol·línia
- A Canàries la canícula "borda" molt

Dies divins

Els sumeris foren els artífexs d'ajuntar els dies en grups de set, el que en llatí es conegué com a septimana. Es creu que la setmana de set dies sorgí del fet d'observar els cicles lunars; no debades, les fases de la Lluna (plena, minvant, nova i creixent) duren set dies cadascuna. La suma d’aquestes quatre fases dóna 28, de manera que no és d’estranyar que mes (mensis en llatí) provengui del grec ὁ μήν, μηνός (“lluna”). 

Set, un número màgic
El set de la setmana és un número màgic present en moltes cultures de l’antiguitat: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set pujols de Roma, els set famosos reis de Roma, els set pecats capitals, els set colors de l'arc de Sant Martí, les set vides d'un moix, les set notes musicals o els set nans de la Blancaneus. La Bíblia també ens diu que Déu va crear el món en set dies –el darrer se’l reservà per descansar. 
A causa de la difusió del cristianisme, la divisió del temps en setmanes de set dies es conegué a Grècia i després a Roma.

Seguint la tradició oriental, a la capital del Laci els dies foren consagrats a cadascun dels astres (planetes) més visibles en el firmament, que alhora ja portaven el nom d'alguna divinitat. La visió geocèntrica dels primers temps féu considerar també com a planetes la Lluna i el Sol. Cadascun d’aquests dies era aprofitat intensament. Així ho demostra la paraula jornal, que era el salari, generalment en forma de menjar, que rebia un esclau per la feina que havia fet durant el dia (diurnus), de sol a sol.

Representacions de Ἡμέρα (
Representacions de Ἡμέρα ("Dia")


El dies llatí, que era una paraula tan masculina com femenina, també ens donaria diürn i quotidià (< quot, “tants com”) i, en castellà, “hoy” (< hoc dies, “en aquest dia”). En grec dia és ἡμέρα, d’on tenim hemeroteca, efímer, efemèride o Decameró.

Com que en llatí es podia dir indistintament dies Lunae que Lunae dies, en algunes llengües romàniques els noms dels dies de la setmana acaben en –di. És el cas del francès, excepte el diumenge, que comença per di- (lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche) i l'italià, excepte el dissabte i el diumenge (lunedi, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica). Però en altres llengües llatines, com ara el castellà, el romanès, l'aragonès, el cors, el sard o l'asturià, ni comencen ni acaben per di.

Els dies de la setmana i els planetes
Els dies de la setmana i els planetes

Dilluns
El dilluns fou consagrat a la Lluna (Lunae dies). Fora de les llengües romàniques, l'anglès Monday ("dia de la lluna") i l'alemany Montag també coincideixen amb la denominació romana. Per als qui odien els dilluns aquí teniu la famosa canço I don't like mondays de The Boomtown Rats:


Dimarts
El dimarts fou consagrat a Mart (Martis dies), déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. L'anglès Tuesday ret culte a Tiw, déu nòrdic també de la guerra. Igualment, l’alemany Dienstag està dedicat al mateix déu amb el nom de Donar. 

Mart (Velázquez)
Mart (Velázquez)



Dimecres
Dimecres fou consagrat a Mercuri (Mercurii dies), Hermes grec. L'anglès Wednesday pren el nom del déu anomenat pels escandinaus Odin o Wotan, déu de la mort i de la saviesa –diferent és l'alemany Mittwoch ("dia del mig"). 


Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)
Mercuri (Hendrick Goltzius 1611 Haarlem, Frans Halsmuseum)

Dijous
Dijous està consagrat a Júpiter (Iovis dies), el patriarca olímpic (Zeus grec). És el déu del cel i dels fenòmens atmosfèrics. El seu principal atribut és el llamp, de manera que no és estrany que dijous en anglès sigui Thursday (dijous); és un nom que deriva de Thor, el déu del tro en la mitologia nòrdica (curiosament, en anglès tro és thunder). Els alemanys li diuen Donnerstag (literalment, el "dia del tro").

Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811
Zeus i Tetis, Jean-Auguste-Dominique Ingres, 1811

 

Júpiter d'Esmirna (150 dC)
Júpiter d'Esmirna (150 dC)



Divendres
El divendres està consagrat a Venus (Veneris dies), Afrodita grega, la deessa de l'amor i la bellesa. L'anglès Friday i l'alemany Freitag estan dedicats a Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic.

Venus somrient (Dalí)
Venus somrient (Dalí)

Dissabte
Inicialment, el dissabte està consagrat a Saturn (Saturni dies), Cronos grec –així ho recull encara l'anglès Saturday. A partir del segle IV, proclamat el cristianisme com la religió oficial de l'Imperi romà, fou rebatiat com a sabbatum en homenatge al dia de descans jueu, el shabbat –que ens ha donat també l'expressió any sabàtic. L’alemany Samstag també tendria el mateix origen.

A l'Èxode, 20, 8, la Bíblia diu: "Recorda't de santificar el dia del dissabte". Per al judaisme, el shabbat és el setè dia de la setmana en què Deu descansà després d'haver creat la humanitat. És, per tant, un dia festiu en què està prohibit treballar. Durant l'edat mitjana els jueus conversos solien netejar les seves cases un dissabte per demostrar públicament la seva fe; d'aquí vendria l'expressió "fer dissabte".

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)


Per als jueus d'Israel la setmana encara comença el dia següent al dissabte, és a dir, el diumenge. Els portuguesos i els anglesos també segueixen aquest corrent; per als musulmans, en canvi, el primer dia de la setmana és el dissabte, ja que el divendres era el dia que, segons la tradició, Mahoma va rebre el llibre sagrat del Corà de l'Arcàngel Gabriel.

Diumenge
En un principi estava dedicat al Sol (Solis dies), denominació que perviu en l'anglès Sunday i l'alemany Sonntag. El 321 Constantí el Gran, l'emperador que vuit anys abans havia deixat de perseguir els cristians amb l'Edicte de Milà, decretà que l'últim i el més important dia de la setmana no era el dissabte, sinó el diumenge, que seria el nou dia de descans setmanal dedicat al Senyor (dies dominicus); no debades, va ser el dia en què Jesús va ressuscitar.

Hèlios desperta els déus
Hèlios desperta els déus


En la mitologia grega, el Sol era personificat pel déu Hèlios (Ἡλιος), d'on ve heliocentrisme –després el seu rol seria assumit pel déu Apol·lo. Hèlios era fill del tità Hiperió i, per tant, germà de Selene ("Lluna") i Eos ("Aurora"). Cada matí Hèlios sortia d'Orient.

El dissabte i el diumenge foren els únics dies que l’Església adaptà a les seves creences. Els esforços per cristianitzar la resta de dies fracassaren. Tampoc no resultà l’intent de santificar les constel·lacions paganes.

Portuguès, la rara avis romànica
El portuguès, essent una llengua romànica, només ha conservat el shabbat (sábado) i el dies dominica (Domingo), mentre que, per influència de l'àrab, ha optat per donar un nom numeral a la resta dels dies (Segunda-feira per al dilluns, Terça-feira per al dimarts i així successivament). Això és així perquè al segle VI un bisbe va decidir eliminar les denominacions llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. El gallec, per la seva banda, té una doble denominació per als dies de la setmana. D'un costat té la portuguesa i, de l'altra, la que equival a l'espanyola (luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo).

Articles del web relacionats:
I amb la menopausa s'acaba la Lluna
Les històries que amaguen les estrelles. L'origen mitològic dels signes del zodíac a l'antiga Grècia.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px