Banner Top

La lliçó mortal de Gilgameix

Article publicat a l'Ara Balears (01/11/2015)

Avui dia de Tots Sants, en què recordam els nostres difunts, la lliçó mortal de Gilgameix se’ns torna a fer oportuna. Gilgameix és considerat un dels primers grans herois de l’antiguitat. Era un poderós rei d’Uruk, ciutat de Mesopotàmia. Un dia se li morí el seu amic de l’ànima, Enkidu. Desconsolat, el monarca sumeri no aturava de lamentar-se de la terrible fi que a ell també li esperava. Així, ple de temor, intentà esbrinar com podia assolir la vida eterna de la qual gaudien els déus. De seguida pensà en Utnapishtim, un dels seus avantpassats que havia aconseguit aquest preuat do com a recompensa per haver estat, juntament amb la seva dona, l’únic supervivent del Diluvi universal decretat per la ira divina. Aleshores Gilgameix decidí anar a visitar el seu familiar.
 
Després d’haver-se enfrontat a tota mena de bèsties i dificultats, l’heroi sumeri finalment arribà a la morada de l’Eternitat. Allà Utnapishtim li tirà per terra totes les seves esperances. Li digué que els déus, en crear la humanitat, determinaren que la mort seria el seu destí inevitable. Així doncs, els homes no tenien més remei que aprendre a conviure amb ella. Gilgameix prengué bona nota d’aquella lliçó. Tornà a casa amb les mans buides, tan mortal com sempre, però una mica més savi.

Eurípides i la mort
Eurípides i la mort
 
Des dels seus inicis la ciència s’ha conjurat per fer realitat el somni de Gilgameix. La gent ja no es mor perquè els déus ho decretin, sinó, a no ser que sigui un accident, a causa d’alguna “falla tècnica” o d’un “error de la naturalesa”: un atac de cor, un càncer o una malaltia degenerativa com el Parkinson o l’Alzhéimer. La medicina fa passes de gegant per combatre totes aquestes deficiències. Ja es parla d’un nou moviment, el transhumanisme, que defensa que el desenvolupament tecnològic s’ha de centrar en la superació dels nostres límits biològics per poder així allargar la vida al màxim.
 
Una de les manifestacions més notables de l’actual revolució científica seria la criogenització biològica. Consisteix a congelar un cadàver a l’espera que en un futur la medicina hagi avançat tant que permeti la seva resurrecció. Si això arribàs a passar, segur que el difunt afectat quedaria més descol·locat amb el seu salt en el temps que el protagonista de la saga “Retorn al futur”, la primera part de la qual acaba de complir trenta anys. Sens dubte, la immortalitat seria insuportable. Freud, el pare de la psicoanàlisi, ho tenia clar: "Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort".

La Parca actual
La Parca actual
 
Per molt que ens hi obstinem operant-nos, posant-nos cremes antiarrugues o fent peses, tanmateix, prest o tard arribarà l’hora de la nostra Parca. Memento mori (“recorda que has de morir”), deien els llatins. La pròpia existència humana ve donada per la consciència de la mort i del pas del temps. L’1 de novembre, dia de Tots Sants, és l’únic dia del calendari en què ho assumim públicament visitant els cementeris. La resta de l’any, però, vivim d’esquena a la mort, demostrat així una actitud del tot infantil, immadura. Serà, però, per una qüestió de salut mental, de supervivència.
 
Parlar de la finitud humana és un tabú, quelcom morbós que aixafa la nostra fràgil felicitat. Preferim autoenganar-nos i pensar en vides edulcorades, exitosos i eternament joves, lluny de qualsevol patiment o fracàs. El dol per la pèrdua de les nostres éssers estimats ens aterra. Com a aliats a aquesta gran mentida ja tenim els mitjans de comunicació, els quals també, paradoxalment, poden banalitzar la mort fins a límits del tot grotescos. “És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar”, assegurà al segle I dC el filòsof romà Sèneca.
 
És tanta l’aversió que tenim a la mort que hem optat per una paraula d’origen grec i no pas llatina per designar la sala on vetlam els morts: tanatori, derivada de thánatos (“mort”). Aquest terme, més eufemístic perquè ens resulta més desconegut, ens permet espantar millor els mals esperits. Si, però, temem tant la mort –la nostra única certesa- és perquè d’ella ho ignoram tot. Curiosament aquesta percepció contrasta amb els testimonis positius de les persones que han viscut una experiència de mort clínica temporal.

El túnel després de la mort
El túnel després de la mort
 
Per ventura, doncs, la lliçó de Gilgameish pot no ser tan traumàtica. La mort ens convida a viure més intensament les nostres vulnerables existències. L’altra opció és pensar com Woody Allen: "No és que tengui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi". Tanmateix, assumir la nostra pròpia data de caducitat és tot un acte d’humilitat. Ja ho diu una famosa frase atribuïda a Georges Clemenceau, un metge i polític francès de principis del segle XX:  “Tots els cementiris del món són plens de persones que es creien imprescindibles”.

Per acabar aquí teniu una reflexió del filòsof estoic Sèneca (segle I dC): “En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D'aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert”.

No us podeu perdre aquest article d'El Temps, d'Anna Sarsanedas, titulat "Ciència i filosofia de la vida eterna".

També és interessant aquest article "La muerte es opcional".

Us recoman la intervenció del filòsof Xavier Antich a la secció "El racó de pensar". Reflexiona sobre com afrontar una mort sobtada. Del mateix autor també és recomanable l'article "Cada cop única, la fi del món" (Diari Ara, 09/10/2016).

Articles del web relacionats:
Etimologies de la mort
Halloween versus Tots Sants
Memento mori
Ubi sunt?
El silenci i la mort
Realment existeix l'infern?

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



En aquest vídeo ofereixen més reflexions sobre la mort:




Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó de Queen "Who Wants To Live Forever", que va ser la banda sonora de la pel·lícula "Els immortals":


El nostre calendari

Extracte del reportatge publicat el febrer 2012  a la revista Sàpiens (Núm 113) sobre la història del calendari.

Avui en dia les nostres vides estan profundament marcades pel calendari. El necessitem per situar-nos en el temps i per organitzar-nos. A Occident, foren els romans qui l’idearen fa més de 3000 anys. Des de llavors ençà el calendari ha patit nombroses reformes. SÀPIENS les detalla.
 
Des d’èpoques remotes la humanitat ha tingut la necessitat de comptar els dies que falten per a la següent collita o per a la realització d’un sacrifici. D’aquesta obstinació per mesurar el temps naixé el calendari. En l’actualitat coexisteixen al món una quarantena de calendaris, que no tenen a veure uns amb els altres. El nostre es començà a fixar fa més de 3000 anys a Roma. La seva etimologia la trobem precisament en el mot kalendae, que era així com els llatins anomenaven el primer dia de cada mes corresponent amb la lluna nova. La paraula fa referència al moment en què el Col·legi dels Pontífexs “convocava” (calere) el poble per anunciar la disposició dels dies de cada mes. Hi havia els dies fastos, en els quals es podia treballar i, per tant, administrar justícia (fas, “justícia”), i el dies nefastos, festivitats, durant les quals no (ne) es podia administrar justícia –es creia que durant aquests dies els difunts entraven a les cases causant tot tipus d’estralls; i d’aquí la connotació funesta de la paraula.
 
Encara que els historiadors apunten que els llatins adoptaren el calendari dels etruscos, la llegenda diu que el seu artífex fou Ròmul, el primer rei que tingué Roma al segle VIII aC. Aleshores, la capital del Laci optà per computar el temps tal com ho feia la majoria de pobles de l'antiguitat, és a dir, a partir del cicle lunar, que consta, de manera variable de 29 dies i mig. Així, el conjunt de dies que transcorrien entre dues llunes noves consecutives rebé el nom de mes (paraula adoptada del grec que significa “lluna”).
 
Aquest primer calendari romà acabà tenint un any de 304 dies, repartits en deu mesos. Cadascun d’ells rebia el nom del numeral corresponent al seu ordre. El primer no era gener, com passa en el nostre calendari, sinó martius (març); i l'últim,  december (“desè”). No és d’estranyar que el primer mes no fes referència a cap número. Estava consagrat a Mart, el déu de la guerra, perquè era l’època de l’any en què s’iniciaven les campanyes militars, a més de les activitats agrícoles.

Articles del web relacionats:

Per què comença l'any al gener?
Dies divins
Ad Kalendas Graecas
-
 Les festes són sagrades!
-
 25 de desembre, història d'una estafa
-
 Fills de Cronos

Els museus de l’espoli

Extracte del reportatge publicat l'abril de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 90)

Al segle XVIII es crearen els grans museus de referència a Europa: el Museu Britànic de Londres i el Louvre de París. Les dues entitats es llançaren aleshores a una aferrissada cursa per a l’obtenció de les peces més preuades de l’antiguitat. S’institucionalitzà així l’espoli del patrimoni arqueològic de la humanitat com a signe del poder imperialista dels grans estats europeus. 
 
Visitar museus com el Museu Britànic de Londres, el Louvre de París o el Museu Pèrgam de Berlín és un autèntic plaer per als amants de la història. No és casual, però, que les grans peces de l’arqueologia es trobin arreplegades en les sales d’aquests museus. La cursa per a l’obtenció d’antiguitats arrancà amb les disputes colonials que a finals del segle XVIII protagonitzaren Anglaterra i França. Aleshores, les dues grans potències del continent pugnaven per fer-se amb el control d’Orient.

Els anglesos havien estat els primers a moure fitxa amb la conquesta de l’Índia. Davant aquesta maniobra, els francesos no podien romandre amb els braços creuats. Ho sabia bé el general Napoleó, qui el 1797 va convèncer el Directori de la Revolució Francesa de la necessitat de conquerir l’Egipte de l’imperi otomà. Era la millor manera de contrarestar el poder dels anglesos. Però aquesta no havia de ser una campanya qualsevol, com tampoc no ho havia estat la que el general cors acabava de realitzar a Itàlia. 
 
Egipte, objecte de desig
Napoleó, home d’una alta formació acadèmica i àvid lector dels clàssics, era un gran coneixedor del patrimoni artístic. El 1797, en tornar de les seves campanyes italianes, no dubtà a exhibir el seu botí de guerra a les sales del Museu Louvre de París. “Roma ja no està a Roma”, arribà a dir. Aquest museu havia nascut pocs anys abans, el 1793, sota l’ideal revolucionari de democratitzar l’accés a la cultura, sense distinció de classe social o renda econòmica.

Amb l’adquisició de les peces romanes, la República francesa es reafirmava com a hereva directa de la Roma republicana. I per complementar aquest fons tan sols mancaven les restes d’una altra gran civilització de l’antiguitat, Egipte. El 1798 prop de dos-cents científics –entre ells, arquitectes, enginyers, dibuixants i matemàtics- s’embarcaven amb Napoleó en direcció a la terra dels faraons.
 
L’entrada a Egipte fou un èxit. I no li faltà gens d’èpica. Va ser a les portes d’El Caire, no gaire lluny de les piràmides de Gizah, on Napoleó pronuncià la famosa frase amb la que volgué esperonar els seus militars: “Endavant soldats! Recordeu que des d’allà dalt de les piràmides, quaranta segles us contemplen”. El general cors, tal com féu Alexandre el Gran vint-i-dos segles enrere, es presentà davant dels egipcis com l’alliberador del jou estranger dels mamelucs, casta guerrera d’origen turc que governava el país dels faraons al servei de l’Imperi otomà. Napoleó va saber jugar bé les seves cartes: pretengué modernitzar Egipte, tot respectant, però, l’islam i les institucions autòctones.
 
I mentre els soldats s’engrescaren en aquesta tasca civilitzadora, l’equip de científics començà a rastrejar el país a la recerca d’antiguitats. N’hi havia que saltaven a la vista com l’Esfinx, les piràmides i els obeliscs; d’altres, en canvi, com la pedra Rosetta, foren trobades de forma fortuïta. Era el primer cop que es donava importància a peces com aquestes. Fins aleshores, els governadors àrabs s’havien mostrat indiferents amb el passat preislàmic, que consideraven una era d’ignorància religiosa. I fins i tot els propis egipcis havien donat l’esquena a les construccions dels seus avantpassats, donat que les veien com els habitacles de genis malèfics.
 
L’egiptologia encetada pels francesos no trigà a canviar de mans. L’agost de 1798 l’armada britànica de l’almirall Nelson, aliada de l’Imperi otomà, va vèncer les tropes de Napoleó a la batalla del Nil. Aleshores es començà a negociar amb els vencedors el futur del material catalogat. Foren unes negociacions molt tenses. Els francesos fins i tot arribaren a amenaçar els anglesos de cremar-ho tot abans d’entregar-los-hi, fent-los així responsables de cremar “una nova biblioteca d’Alexandria”. Finalment arribaren a un acord: només pogueren endur-se les còpies escrites, mentre que les grans peces foren confiscades, entre elles la pedra Rosetta. El Museu Britànic seria el seu destí -un altra de les condicions de la desfeta fou que totes les obres romanes del Museu Louvre fossin retornades a Itàlia [...].

Aquí teniu la meva intervenció al programa Luces en la oscuridad (12/05/2010), que antigament s'emetia a Punto Radio, per parlar sobre les principals peces espoliades de l'antiguitat. 

Compte amb els estúpids!

Article publicat a l'Ara Balears (10/08/2015)

La vida sense estúpids seria més fàcil i plaent. No som prou conscients del mal que aquesta gent tan tòxica ha fet a la humanitat. Basta llegir un llibre d’història per adonar-se que, per culpa d’ells, s’han comès les bestieses més inversemblants. Si, a més, repassam les desafortunades declaracions d’alguns premis Nobel tenim que l’estupidesa no entén d’ideologies ni d’intel·ligències. Ja ho diu un famós aforisme: “la ignorància es pot curar, l’estupidesa no”.
 
Goethe insistí que és redundant parlar de l’estupidesa humana, ja que aquesta no existeix fora de la nostra espècie. No debades, encara és hora que qualcú s’atrevesqui a titllar d’estúpid un animal, un mineral o un astre. Einstein fou més categòric. “Hi ha –sentencià- dues coses aparentment infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. Respecte a l’Univers no n’estic segur”.
 
Qui més s’ha interessat per explorar l’estupidesa humana és Carlo Maria Cipolla (1922 - 2000), un historiador econòmic italià que fou catedràtic de la Universitat de Berkeley de Califòrnia. El 1988 va escriure un enginyós pamflet titulat “Allegro ma non troppo” a partir de la seva següent afirmació: “Tenc la ferma convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, que els homes no són iguals, que alguns són estúpids i d’altres no”. Cipolla, llinatge divertit que en italià significa “ceba”, descriu la gent estúpida com un grup més poderós que organitzacions com la Màfia, l’ONU o la banca internacional. Distingeix entre quatre tipus de persones: els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids.
 
Wilde i els imbècils
Wilde i els imbècils

L’escriptor italià fins i tot es veu amb cor d’establir cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana. Primera: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”. Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”. Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”. Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. I quinta: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix, més que els malvats”.
 
Certament, el malvat és conscient de la seva perversa condició. La persona intel·ligent també sap que és intel·ligent. I l’incaut es defensa aferrant-se a la seva ingenuïtat. L’estúpid, en canvi, a diferència d’aquests tres, no sap que és estúpid i, incapaç d’acceptar cap mena de crítica, creu obrar adequadament. Tanmateix, les seves pernicioses accions, que es maquillen amb un somriure als llavis, no s’ajusten a cap regla de racionalitat. Estam, per tant, totalment desarmats davant unes criatures tan maquiavèl·liques, perseverants en la seva estultícia i de conducta del tot imprevisible.
 
“Allegro mon non troppo” acaba així: “En un país en decadència, el percentatge d'individus estúpids continua sent igual; no obstant això, en la resta de la població s'observa, sobretot entre els individus que estan en el poder, una alarmant proliferació de malvats amb un elevat percentatge d'estupidesa i, entre els que no estan en el poder, un igualment alarmant creixement del nombre d’incauts.” En aquest cas, els incauts són molts de nosaltres que no ens prenem prou seriosament la perillositat dels estúpids, considerats els màxims conspiradors espontanis contra el nostre benestar.

Allen i la intel·ligència
Allen i la intel·ligència
 
Un bon exemple recent del poder devastador de l’estupidesa humana és el prepotent exministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, protagonista de “L’últim tongo a París”. Després d’haver dinamitat l’educació amb la polèmica llei LOMQE, ha dimitit del càrrec i ha sol·licitat a Rajoy fer d’ambaixador davant l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), amb seu a París. Així, a la ciutat de l’amor, el ministre pitjor valorat de l’executiu espanyol podrà estar al costat de la seva nova dona, que ja feia uns mesos que treballava en la mateixa organització. Quedar clar, doncs, que Rajoy, en segons quin casos, sí que es preocupa, i molt, pel reagrupament familiar.
 
L’ambaixada de l’OCDE a París és una de les més ben remunerades de la diplomàcia espanyola, amb un sou mensual de 10.000 euros. El càrrec inclou un luxós pis a Avenue Foch, un dels carrers més cars de la capital francesa.  Aquest era el “salvapàtries” que ens donava lliçons de seny i d’espanyolitat! Des de la ciutat de la Il·lustració estant, Wert, que fou “número u” de la seva promoció de Dret, ja es deu haver imbuït de l’esperit del comediògraf Molière. Seva és la cita: “Les persones no estan mai tan a prop de l’estupidesa com quan es creuen sàvies”.
 
Tal com recordava Cipolla, cal no subestimar el poder de l’estupidesa humana, que sempre adopta les formes més absurdes i tràgiques. A casa nostra, amb l’inefable Bauzá, ara al “Valle de los Caídos” del Senat, ja n’estam ben escalivats. Davant la imminència de noves eleccions, haurem d’estar més a l’aguait que mai per evitar que una de les cares més sòrdides de la condició humana ens acabi d’abocar a l’abisme de la mediocritat.

L’Eclesiastés, segons la versió de la Vulgata de la Bíblia, ja parla dels estúpids: Stultorum infinitus est numerus (“El nombre dels estúpids és infinit”).

Aquí teniu un vídeo sobre lleis epònimes de les xarxes socials:



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Aquests dos articles sobre l'estupidesa són interessants:
- El síndrome de Dunning-Kruger, parla de la relació entre estupidesa i vanitat.
¿Por qué la gente más estúpida que tú es capaz de ganarte en una discusión?
-
 No discuteixis mai amb un imbècil (Carles Capdevila)
- Elogi de la miopia (Xavier Antich)


Articles del web relacionats:
La invasió dels idiotes

A partir del text de Cipolla, el 2013 l'actor Ferran Rañé va fer una obra de teatre titulada "Estúpids". 



Aquí teniu un vídeo amb frases cèlebres sobre l'estupidesa humana:



En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre l'estupidesa humana:



I aquí teniu "La balada dels idiotes feliços", de Brassens:

La mare llibertat

Article publicat a l'Ara Balears (27/07/2015)

La llibertat és el fil conductor de la història de la humanitat. El primer document escrit més antic que tenim d’aquest concepte data de devers l’any 2.300 aC. A la ciutat-estat sumèria de Lagash algú va inscriure sobre una tauleta d’argila el símbol cuneïforme de l’Ama-gi, que, traduït literalment, significa “tornar a la mare”. Per aquell temps el rei Urukagina acabava de fer-se amb les regnes d’una regió sumida en la misèria per culpa de la corrupció dels seus anteriors governants. El nou monarca es proposà acabar amb aquella situació del tot insostenible. Els textos de l’època així ho asseguren: “Alliberà els habitants de Lagash de la usura [...], de la fam i de l’assassinat”. Amb la paraula Ama-gi (“tornar a la mare”) es consignava la voluntat reial de retornar la ciutat a un estat anterior de major puresa, que honrava els desitjos dels déus.
 
Amigi vol dir llibertat
Ama-gi vol dir llibertat

Avui Catalunya torna abraçar aquest antic concepte sumeri de llibertat. Vol “tornar a la mare” per començar des de zero, lliure de la relació tan tòxica que des de fa temps manté amb Espanya a nivell institucional. Els més crítics diran que la condició humana és igual de corrupta pertot i que, per tant, el retorn a una pàtria edènica no és garantia d’èxit. Certament és així. A Catalunya, amb el “cas Millet” i el “cas Pujol” ja n’estan ben servits. Hi ha, però, una diferència clara. Espanya és esclava del seu passat imperialista i tan sols s’aferra al discurs de la por. Catalunya, en canvi, té ànim constructiu i ofereix propostes engrescadores de futur per als seus conciutadans.  És el que ja es coneix com “la revolució dels somriures”. Vista la incapacitat estatal de concebre un estat federal –tant amb el PP com amb el PSOE-, ja no hi ha alternativa que valgui. A pesar de les incerteses, pot més la il·lusió per una societat millor que no pas l’immobilisme improductiu i castrador de Castella.

Il·lustració prou eloqüent del diari britànic The Guardian
Il·lustració prou eloqüent del diari britànic The Guardian
 
Enmig d’aquest clima de desafecció, Felip VI, que encara no s’ha tret de sobre la caspa heretada, insisteix que Espanya és “una gran empresa que ens uneix a tots”. No diu res, però, de l’ “assetjament laboral” que pateixen els seus treballadors en mans d’un cap del tot dèspota. Des de la ingenuïtat o la supèrbia, el monarca intenta a la desesperada conservar el seu anacrònic regne mentre que l’estat que lidera, en lloc d’oferir solucions, prefereix la repressió. Ja ho ha demostrat amb la polèmica “llei mordassa”. Ara Madrid, ferit en el seu orgull patriòtic, no es cansa d’intimidar els seus súbdits “aldeans” de qui lamenta que estiguin  abduïts pels cants de sirena del sobiranisme. La gota que ha fet vessar el tassó és la recent confecció de la llista unitària del sí de cara a les eleccions plebiscitàries del proper 27 de setembre, que vol dotar de legalitat la consulta del passat 9 de novembre.
 
En aquella ocasió el venjatiu ministre Margallo, conegut com el “ministre d’Afers de l’Espai Exterior”, ja va assegurar que, en cas que el procés triomfàs, "Catalunya  estaria condemnada a vagar, pels segles dels segles, per l'espai sense reconeixement internacional”. Ara, davant una possible declaració unilateral d’independència, un impotent i nerviosíssim Rajoy amenaça amb suspendre l’autonomia. Aquesta Espanya que “s’espenya” sense el seu principal motor econòmic vol morir matant. Res a veure amb l’actitud flexible i dialogant que ha tengut el govern britànic amb Escòcia, que va poder celebrar un referèndum sobre la seva autodeterminació. Tot i perdre’l, quedà palès el talant democràtic de la “Pèrfida Albió”.

Espanya i Catalunya
Espanya i Catalunya
 
L’executiu espanyol, però, no té armes de seducció i és incapaç d’apreciar el canvi sociològic que ha experimentat Catalunya aquests darrers deu anys. Confia més en les seves suposades “majories silencioses”. Tanmateix, ha estat la societat civil catalana qui, cansada d’acotar el cap i de fer pedagogia sobre la nació que són, ha empès una valenta classe política a enarborar la bandera de la independència. Els més reticents diran que, en realitat, aquesta bandera amaga les misèries de la gestió del president Artur Mas. El cert, però, és que no hi ha cap poble del món que el dia de la seva diada, durant tres anys consecutius, aconseguesqui treure al carrer tanta de gent –en la darrera s’assolí el rècord de devers dos milions de persones i tot apunta al mateix èxit en la d’enguany. Negar aquesta realitat, escudant-se en els fantasmes de la fractura social, és de necis. I com més es negui sense agafar el toro per les banyes més independentistes hi haurà.
 
El govern espanyol encara no sap que la història no és estàtica. Faria bé de llegir-se la nova enciclopèdia de “Sàpiens Publicacions” titulada “Història de la humanitat i la llibertat”. Es tracta d’una aventura editorial sense precedents, en la qual un servidor ha tengut l’honor de col·laborar. Amb la seva lectura, els hereus de l’Espanya més monolítica i intransigent podran entendre que, d’acord amb l’antic concepte sumeri de llibertat, Catalunya “no ha sortit de mare”, sinó que vol “tornar a la mare”.

Felip V i la nació catalana
Felip V i la nació catalana
 
Al llarg de la història, els catalans ja han donat mostres suficients del seu caràcter pioner. Durant l’edat mitjana varen tenir el primer Parlament d’Europa i s’avançaren als castellans i portuguesos en la seva expansió ultramarina per la Mediterrània. A més, a principis del segle XX es posaren al capdavant del modernisme i de les avantguardes pictòriques. A les Balears, ara haurem de veure si la nostra societat civil, acabada de deixondir, serà capaç de vèncer les seves pors i prejudicis per abraçar també aquesta “mare llibertat”.

Us deix amb el famós discurs que va fer el 1971 el violoncel·lista Pau Casals davant Nacions Unides reivindicant el paper del poble català en la història:




No us podeu perdre aquest article de Marc Pons titulat "El comte-duc d'Olivares. L'origen de les clavegueres hispàniques".

Articles del web relacionats:
 - "Catalunya encadenada".
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
El preu de la llibertat

Topònims, entre la realitat i la ficció

La humanitat va ser durant molt de temps nòmada, paraula que es creu que els grecs formaren a partir dels habitants de Numídia, un antic territori del nord d’Àfrica ocupat actualment per Algèria i Tunísia. Quan els homes es cansaren de donar tombs per la terra, varen tenir la necessitat de posar nom als llocs concrets on ens s’establiren. Avui la ciència encarregada d’estudiar aquests noms es diu toponímia (τόπος, “lloc” + ὄνομα, “nom”). En paraules de l’insigne filòleg mallorquí Gabriel Bibiloni, autor del llibre Els carrers de Palma, “els topònims són un bocí de la història concentrada en una paraula”.
 
Relacionats amb els topònims tenim els gentilicis, que indiquen en lloc de procedència d’una persona –la paraula deriva del llatí gens, gentis (“llinatge”, “estirp”), que al·ludia a un grup familiar amb un antecessor comú. Pot passar que, per referir-se als habitants d’un mateix lloc, hi hagi un gentilici modern (els astorgans per als habitants d’Astorga, l’antiga Asturica Augusta) o un de culte, més relacionat amb la seva arrel (asturicenses).
 
Tot i que la toponímia és una ciència recent, ja des de l’antiguitat molts autors varen sentir una forta curiositat per esbrinar l’origen onomàstic d’alguns llocs importants. Moltes vegades els romans varen adoptar els que ja existien entre els pobles preromans, és a dir, ibers, celtes, fenicis, grecs i cartaginesos. Amb tot, entre els topònims d’origen grec i romà es poden distingir els següents:
  1. Relacionats amb algun accident natural del terreny: Finisterre (< finis terrae, “fi de la Terra”).
  2. Relacionats amb la vegetació: Lugo (< Lucus Augusti, “bosc d’August”), Llucmajor (< lucus maior, “bosc gran”).
  3. Commemoratius d’un fet històric: Lleó (< legio, “legió”, unitat principal de l’exèrcit romà), Colònia (en al·lusió a la colonia romana fundada en territori alemany per Agripa), València (< valeo, “ser fort”), Nàpols (< Νεάπολις, “nova ciutat”).
  4. Importants per alguna activitat: Empúries (< Ἐμπόριον, “mercat”); a Anglaterra tots els topònims que acaben en –cester o –chester (Cloucester, Leicester, Manchester, Dochester) procedeixen del llatí castra (“campament”), la qual cosa evidencia que aquestes ciutats es construïren sobre un antic jaciment romà.
  5. Relacionats amb noms de personatges. Són els més nombrosos. En honor a Octavi August hi ha Mèrida (< Emerita Augusta), Saragossa (< Caesar Augusta), Astorga (< Asturica Augusta) o Badajoz (< Pax Augusta). En al·lusió a altres personatges tenim: Pamplona (< Pompaelo < Pompeu), Dènia (< Dianium < deessa Diana) o Montjuïc ( < Mons Iovis, “muntanya de Júpiter”) 
Altres topònims beuen de la tradició oral, que en alguns casos es mesclava amb l’etimologia popular, mancada de tota base científica. Així era molt habitual atribuir el nom d’una ciutat, o fins i tot d’un país, a un personatge llegendari, com ara la Roma de Ròmul, l’Atenes d’Atena o l’Europa de la princesa fenícia homònima. Aquest recurs onomàstic es diu epònim (επι, sobre + ὄνομα, “nom”).
 
La princesa dels Pirineus
Un epònim interessant és el relacionat amb els Pirineus. Durant l’edat mitjana molts historiadors recorren a la mitologia clàssica per dotar d’un passat gloriós les principals capitals d’Europa –aquest corrent fou seguit durant el Renaixement. Així sorgí la llegenda de Pirene, una princesa de la península ibèrica. En passar per casa nostra, Hèracles (Hèrcules llatí) s’enamorà d’ella. Aquell amor, però, durà poc ja que la donzella morí inesperadament. Desconsolat, l’heroi grec l’enterrà, cobrint el seu cos amb grans pedres fins a formar una immensa muralla de roques que anava des del mar Cantàbric fins al Mediterrani. En honor a la difunta, l’anomenà Pirineus. Després d’una tasca tan feixuga, Hèrcules va arribar fins als peus de Montjuïc per sadollar la seva set. Fascinat pel lloc, es va fer el propòsit de fundar-hi una ciutat quan les seves ocupacions li ho permetessin. I així va ser.

Pirene i Hèracles
Pirene i Hèracles
 
Barcelona i les nou naus
Passat un temps, Hèracles va salpar de Grècia amb nou naus per fer realitat el seu somni. A mitja navegació, va desencadenar-se un temporal que provocà la desaparició d’una embarcació. Finalment la resta de l’expedició va poder arribar a la plana de Montjuïc. Allà es trobaren amb l’agradable sorpresa que els companys que donaven per perduts ja feia temps que estaven fent els fonaments de la ciutat anhelada pel seu capitost.
 
Hèracles, contentíssim dels seus fidels col·laboradors, en record d’aquella gesta va batejar la nova ciutat amb el nom de BARCA-NOVA (“barca novena” en llatí), termes que el pas del temps ha confós fins a esdevenir el nom de Barcelona. Aquesta, amb tot, és tan sols una etimologia popular –el vertader origen onomàstic de Barcelona encara és una incògnita.
 
A part de Barcelona, hi hagué altres ciutats d’Espanya que, ja des de l’antiguitat, adoptaren Hèracles com a fundador dels seus nuclis urbans. És el cas de Sevilla, Cadis, Segòvia, Toledo, Alacant i Tarragona. No deixa de ser curiós que part d’aquest itinerari donàs la coneguda com a Via Heraclea, la mateixa que, amb alguns canvis, construirien els romans: la Via Augusta, la gran calçada que recorria la costa mediterrània d’Hispània des dels Pirineus fins a Cadis.

 
Un altre topònim català d’origen llatí és Tibidabo, la muntanya de la serra de Collserola, a Barcelona. Aquest nom li donaren al segle XVI els monjos del Monestir de Sant Jeroni. Recordava el cim on Satanàs portà Jesus durant la seva estada en el desert. Aleshores, segons la traducció llatina de Sant Mateu (4:9), el fill de Déu fou temptat de la següent manera: Haec omnia viderunt tibi dabo si cadens adoraveris me (“Tot això et donaré si, prostrant-te, m'adores”).

La Corunya d’Hèrcules
Galícia també és un territori molt relacionat amb Hèracles. Segons la llegenda, el gran heroi grec va enterrar a Corunya el monstre Geríon. A sobre hi va aixecar un torre per commemorar la seva victòria. Aquest, per tant, podria ser l’origen de la famosa torre d’Hèrcules que funcionà a l’antiguitat de far. Així, en al·lusió a aquesta imponent construcció (de 57 metres d’alçada), Corunya provindria del llatí cruna o crunnia (“columna”).

Torre d'Hèrcules
Torre d'Hèrcules

Tanmateix, si ens cenyim a la història, la torre d’Hèrcules fou construïda al segle I dC pels romans en un lloc proper a aquell Finis Terrae (“la fi de la terra”), que tant devia atemorir els navegants de l’època. Té el privilegi de ser l'únic far romà del món que roman en funcionament avui en dia.

Fills de Troia
Roma també va tenir la necessitat de dotar-se d’un passat gloriós. Al segle I aC el poeta Virgili va rebre l’encàrrec d’escriure l’Eneida. Creada per vanagloriar l’emperador August, l’obra també va servir per ressaltar els orígens divins del caput mundi. Per a l’ocasió, Virgili va recórrer a un personatge de la guerra de Troia, Eneas, fill de la deessa Venus amb un mortal, Anquises. En el nou relat l’heroi troià fugia de l’incendi de la mítica ciutadella liderant una expedició en direcció al Laci, la regió on temps després els seus descendents fundarien Roma –el fill d’Eneas, Iulius, donaria origen al gentilici Iulius, d’on procedia Juli Cèsar i el seu fill adoptiu, August.

Eneas sortint de Troia amb la seva família
Eneas sortint de Troia amb la seva família

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident al segle V dC, sorgiren noves identitats nacionals a Europa. Aleshores, imitant el model llatí, diversos monarques medievals es consideraren descendents dels troians a partir d’una dubtosa interpretació dels autors clàssics. D’aquesta manera, es constatava el deute de la nova Europa envers la cultura clàssica.
 
D’acord amb aquestes suposicions, seguint el model d’Eneas, un grup de supervivents també s’hauria dispersat per les valls del Danubi i del Rin. A França s’hi hauria establert un tal Francus, que, segons algunes versions, era fill del propi Hèctor, el llegendari príncep de Troia mort per Aquil·les. Els britànics també arribaren a creure que Londres era una Nova Troia en atribuir la seva fundació a un descendent d’Eneas, anomenat Brutus, que donà nom a l’illa, Britannia.
 
Madrid troiana
Madrid tampoc no volgué ser menys. El seu heroi troià elegit fou Ocno Bianor, el qual havia creat la capital de Castella en honor a Metragirta. Coneguda també amb el nom Cíbele, Metragirta, originària de Frígia (el cor de Turquia), era deessa de la naturalesa i la fertilitat -en la mitologia grega s’associà amb Gea. A l’antiga Roma també era coneguda com a alma mater (“mare nodridora”), un sobrenom que després s’assignà a la universitat.

Cíbele, antigament Metragirta
Cíbele, antigament Metragirta

La ciutat on s’establí Ocno Bianor fou batejada amb el nom de Metragirta, que amb el pas dels segles es convertí en Magerit i, més tard, en Madrid. Segons la llegenda, Ocno Bianor fundà Madrid el 879 aC. El valor propagandístic d’aquesta data és evident, atès que situa la fundació de la capital de l’Estat espanyol en un moment anterior a la de Roma (753 aC).

Portugal i els argonautes
Segons una llegenda, el topònim de Portugal estaria relacionat amb Cales, un dels argonautes que acompanyà Jàson a la recerca del toisó d’or. Aquest personatge hauria arribat a l’extrem d’Europa, a un punt de la costa atlàntica de la península ibèrica, on fundà un assentament comercial.

Les condicions d’aquell lloc, però, no eren molt propícies per a la navegació, de manera que, molts segles després, els romans traslladaren l’assentament sobre la ribera nord del riu Duero. Allà construïren un port fluvial que anomenaren Portus Cale. Avui aquesta ciutat rep el nom d’Oporto, Porto en portuguès. Com diuen en italià,  Se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

 

Aquí teniu una interessant informació sobre l'etimologia dels principals sistemes muntanyosos d'Espanya.

I aquí teniu un enllaç que parla sobre l'etimologia de diferents països d'Europa.

En aquest altre enllaç trobareu l'etimologia d'algunes capitals europees. Amb la mateixa informació teniu aquest altre enllaç.

I en aquest enllaç hi ha l'etimologia de topònims d'arreu del món. Aquest web també aporta informació al respecte.

En aquest altre teniu topònims grecs molt presents en el nostre vocabulari.

Aquest article parla sobre l'origen del noms de les províncies espanyoles. I aquí teniu l'origen de les banderes de les comunitats autònomes.

Aquí teniu una article sobre paraules amb denominació d'origen.

L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. Amb tot, el seu esperit sí que es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Els seus protagonistes són ésser extraordinaris (déus i herois) de temps remots i fabulosos. En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atés que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “Un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:

- Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules del psicòleg Karl Gustav Jung.

- Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
 
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
 
Teoria al·legòrica
Va ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
 
Lectura pseudo-racional dels mites
El seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
 
Evemerisme o historicisme
El seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
 
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. Tanmateix, en segons quins casos, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que la figura d’Europa raptada pel toro (Zeus) és la imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.

Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

Aquí teniu un blog interessant titulat "El fil del mite grec".

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:


L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

En plena voràgine de Sant Valentí és bo recordar que l’enamorament és una malaltia. Per al filòsof espanyol Ortega y Gasset (1883-1955) es tracta d’ “un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ja ho diu un famós llatinisme: Amantes, amentes (“enamorats, bojos”). L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què aquest mal es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.
 
En visitar el pacient, Erasístrat va advertir que el color del seu rostre canviava i el seu pols anava més ràpid quan la seva madrastra, la bellíssima Estratonice, era a prop. Aleshores el metge va comunicar al rei que el seu fill estava malalt d’amor i que aquell mal tenia difícil cura tenint en compte que la seva causant era la pròpia muller del monarca. Seleuc, però, no va dubtar a lliurar-la al seu fill. Va ser així com es va produir la prodigiosa cura d'aquell al·lotet tocat per la fletxa de Cupido.
 
Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

El tractat sobre l’amor heroic
El tractat sobre l’amor heroic
 
Recollint postulats d’autoritats gregues i àrabs com Galè i Avicenna, el tractat d’Arnau de Vilanova exposa els símptomes i els remeis de la malaltia amorosa. Entre els símptomes, hi trobam: extenuació i afebliment del cos, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat. Pel que fa als remeis per curar aquesta afecció, proposa: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música i viatjar com més lluny millor.
 
Arnau de Vilanova atribueix el mal d’amor a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció. Així es produeix l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Avui sabem que l’enamorament és fruit d’un procés neuroquímic on s’alteren les proporcions de la serotonina, dopamina i noradrenalina.

Així doncs, Ortega y Gasset tenia tota la raó quan va dir que, científicament, “l’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ortega, basant-se en Percy Shelley (segle XIX), considera que l’amor és clarivident amb la persona estimada. Només quan estam enamorats som capaços de percebre en l’altre tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: “no sé què li veu” (al seu estimat). En aquest sentit, Ortega assegura que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor.
 
Aquest curtmetratge titulat "El colchón" parla sobre la fi de l'enamorament:
 


Adele també canta al desamor en aquesta preciosa cançó "Someone like you":



Els entesos diuen que l’enamorament és un invent de la natura per garantir la procreació de l’espècie. Sense aquest fantàstic "estat d'imbecil·litat transitòria", per tant, molts de nosaltres no seríem aquí. En qualsevol cas, els efectes de l'enamorament poden ser molt perniciosos. La cantant Isabel Pantoja, avui a la presó, es confessà corrupta davant del jutge per culpa del seu amor cec envers la seva exparella, Julián Muñoz, exbatle de Marbella. El mateix ha passat amb la infanta Cristina, que ha al·ludit a l'amor incondicional pel seu marit, Iñaki Urdangarin, per defensar-se de la seva ignorància sobre els delictes fiscals que li imputen.

La corrupta infanta
La corrupta infanta


Quan t'enamores d'algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l'amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.



Aquí teniu "L'elixir de l'amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:



Aquí teniu una interessant entrevista de "La contra" de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l'enamorament patològic. Assegura que l'amor no és per a sempre.

També és interessant aquest article titulat "¿Por qué se acaba el amor?". I aquest titulat "De amor, que hablen los poetas".

Per saber què és l'amor, aquí teniu la famosa Habanera de l'òpera Carmen de Bizet:



I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d'òpera carregada d'amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d'aquesta ària significa "Que ningú no dormi" i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:



I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:


Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó de
l tot masclista "Sin ti no soy nada":




Veritat o mentida?
El pedagog Gregorio Luri fa la següent reflexió sobre l’enamorament al llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran: “[...] aquest estat és molt difícil de mantenir més enllà de dos o tres anys, i llavors està exposat a la decepció. Per què? Doncs perquè hi ha més coses al món que, tard o d’hora, acaben trucant a la teva porta [...] i, esclar, comença aquest “dragon-khan” que és l’amor, que mai no puja ni baixa d’una manera suau. Quan ets a dalt no et canviaries per ningú i quan ets a baix comences a adonar-te que la persona en què havies posat tota la teva vida no es correspon amb el teu ideal. I comencen les decepcions. I si et creues amb una tercera persona, si ets a dalt ni la veus; si ets en un moment baix, en canvi, la veus molt, molt clarament.”
 
L'amor romàntic
L'amor romàntic

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest "estat d'imbecil·litat transitòria" que és l’enamorament en paraules d'Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” ("Amistat d'estrelles", Diari Ara, 10/01/2016).

Amor interessat
Amor interessat


Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor ("L'amor tot ho venç") postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum ("No puc viure amb tu ni sense tu"). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:



Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".


Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l'enamorament:



I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme [...].

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu [...]”.

Una parella pintada per Egon Schiele
Una parella pintada per Egon Schiele

 

Per acabar de reflexionar sobre l'amor aquí teniu el programa de TVE "Saca la lengua" dedicat a l'amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l'amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat "La vida és una broma".

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, "coach" del neuroamor. El titular és "L'enamorament dura sis mesos; l'amor, tota una vida". Lidia Martínez és la responsable d'aquesta web: "Escuela neurocientífica del amor".

I aquí teniu un reportatge de la "Sàpiens" que parla sobre la història de l'amor al món occidental. Es titula "Boig per tu".

Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»

I aquest capítol de Merlí parla de l'enamorament:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px