Banner Top

Càstigs infernals

L’infern grec, conegut com a Tàrtar, va tenir hostes il·lustres que patien suplicis eterns per culpa de la seva insolència amb els déus. Els seus càstigs servien per donar exemple als humans.
 
Tici
Era un gegant fill de Zeus. Per ordre de la gelosa Hera, va intentar violar Leto (Latona), la dona amb qui el patriarca olímpic havia tengut Apol·lo i Àrtemis. Zeus, però, el fulminà i el precipità a l’inframón -altres versions diuen que fou mort pels déus bessons.

Sota terra, Tici patí un càstig terrible. Dia rere dia dos voltors (o dos serps) li devoraven el fetge, víscera que en l’antiguitat era considerada la seu dels desitjos brutals i de la voluntat de poder. Tal com ja passà amb Prometeu, a la nit el fetge es renovava, de manera que a l’endemà el càstig continuava.

Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
 
Així descriu Homer el seu càstig de Tici en el cant XI de l’Odissea (576-581), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):
 
Vaig veure Tici també, el fill gloriós de la Terra:
jeia estirat en terra ocupant ell tot sol nou jovades.
Dos voltors, un a cada costat, li menjaven el fetge,
fins a les vísceres, i ell no els podia apartar amb els braços:
càstig per ultratjar la companya de Zeus, la gloriosa
Leto, que anava a Pito creuant Panopeu, bella terra.
 
 
Tàntal
Prové del grec τάλας (“desgraciat”), la qual cosa ja indica el seu destí. Era fill de Zeus i una nimfa. Es veia que era un bala perduda. Un dia que fou convidat a un banquet a l’Olimp s’atreví a robar als déus el nèctar i l’ambrosia, menjars divinals, per donar-ne als seus amics mortals. Tàntal també va voler posar a prova la clarividència divina. Agafà el seu fill Pèlops, l’esquarterà i ficà els trossos resultants dins d’una olla i serví el plat als seus amfitrions. Cap d’ells, però, el provà, excepte Demèter que, afamegada, devorà l’espatlla abans d’adonar-se del que succeïa. De seguida, els déus restituïren el cos de Pèlops, que esdevingué l’heroi epònim de la península del Peloponnès.

Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
 
Com a càstig a totes aquestes malifetes, Tàntal fou enviat al Tàrtar. Allà fou encadenat prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava vers la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Vet aquí el suplici de Tàntal: tenir a tocar, sense poder-ho aconseguir, allò que un tant desitja i de què té tanta necessitat. Tàntal també seria immortalitzat en la taula periòdica d’elements químics. Així descriu Homer el càstig de Tàntal en cant XI de l’Odissea (582-592):
 
Vaig veure Tàntal, patint i sotmès a duríssima pena,
dins d’un estany, amb l’aigua tocant gairebé la barbeta.
Tot i patir molta set, no podia arribar-hi per beure:
cada vegada que, amb l’ànsia de beure, el vell s’inclinava,
l’aigua, cada vegada, fugia xuplada, i la terra
negra es mostrava al voltant dels seus peus: un déu l’eixugava.
Sobre el cap penjava la fruita d’uns arbres d’altíssimes
fulles i rames: magranes i peres i esplèndides pomes,
figues molt dolces, i el fruit d’oliveres de branques frondoses.
Cada vegada que el vell allargava la mà per tocar-les,
un buf de vent les llançava amunt cap als núvols ombrívols.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal

 

Com el personatge mitològic, el seu element químic (Ta), si és immers en àcid, no en pot ser saturat. En el món animal també trobam el tàntal africà (Mycteria ibis). És un ocell, d’uns 97 cm de llargària, que habita als aiguamolls, llacs i estanys de la major part de l'Àfrica subsahariana i l'oest de Madagascar.

tantal ocell

Tàntal africà


Sísif
Rei de Corint, Sísif era fill d’Èol, el déu dels vents. Destacà molt per la seva astúcia. Un dia presencià com Zeus raptava Egina, la filla del riu Asope. Tot d’una ho va dir al pare de la víctima. El patriarca olímpic no consentí aquella falta de deslleialtat i el fulminà. 

A l’inframón, a Sísif li esperava un suplici terrible: hagué d’empènyer eternament una roca enorme fins a dalt d’una muntanya; una vegada a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, tornava a caure i Sísif havia de començar de bell nou amb el seu càstig. Per això, d’una feina costosa i àrdua, però que no serveix de res, en deim el treball de Sísif. El 1942, en la seva obra "El mite de Sísif" l'escriptor existencialista francès Albert Camus veié aquest mite com a una metàfora de l'esforç inútil i incessant de l'home.

Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)

Així descriu Homer el càstig de Sísif en el cant XI de l’Odissea (593-600):
 
Vaig veure Sísif també, que patia una pena molt dura,
arrossegant amb les mans una roca molt gran, gegantina.
Cada vegada que ell, afermant-se amb braços i cames,
aconseguia pujar la costera, i a penes faltava
poc per al cim, l’empenyia endarrere una força violenta
i aquella roca cruel rodolava de nou a la plana.
Ell, altre cop, l’empenyia, extremava les forces, suava
Tot el seu cos, i pel cap s’elevava la pols com un núvol.
 
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)

Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez
Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez

Ixíon

Era un rei de Tessàlia molt malvat. Va intentar violar Hera, dona de Zeus. El patriarca olímpic, però, va crear aleshores un nigul amb la forma de la seva muller i Ixíon s’uní a aquesta aparença. Els fruits d’aquella il·lusòria còpula varen ser els centaures, éssers meitat home i meitat cavall, el més famós dels quals va ser Quiró, l’educador dels grans herois grecs. Davant tal sacrilegi, Zeus castigà Ixíon, precipitant-lo a l’Hades. Allà romangué fermat a una roda encesa que girava sense parar.

Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
 
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)

Danaides
Eren cinquanta filles del rei Dànau. Seguiren el seu pare fins a Argos quan aquest fugí de la seva terra natal, Egipte, per temor als cinquanta fills del rei Egipte, el seu germà. Al camp d’un temps, els cinquanta joves anaren a veure Dànau per sol·licitar la mà de les seves filles. Totes hi consentiren. A la nit de noces, però, aconsellades pel seu pare, les danaides mataren els seus flamants marits amb una daga; només una protegí el seu, Linceu.

Les danaides, Waterhouse (1903)
Les danaides, Waterhouse (1903)
 
Tanmateix, la venjança acabaria fent acte de presència. Uns anys més tard, les danaides es casaren amb uns altres joves. El supervivent Linceu va aprofitar l’ocasió per prendre’s la justícia pels seu compte: les matà a totes. A l’ultramón les danaides foren condemnades a omplir contínuament un tonell sense fons.

Les danaides
Les danaides

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Els espectres de l'Odissea

Realment existeix l'infern?

Avui el cristianisme es manté dividit pel que fa a l’existència de l’infern. El  papa Joan Pau II donà motius per dubtar-ne. Assegurà que, així com "el cel no és un lloc físic entre els núvols", l´infern és l´estat en què es troba aquell "que s´aparta de Déu". El seu successor, però, Benet XVI, el desmentí. Afirmà que "l´infern existeix i, encara que se´n parli poc, és etern i no està buit". “L’infern és un lloc on els pecadors cremen de veritat en un foc interminable i no només un símbol religiós destinat a estimular els fidels”. Per resoldre aquest embull, és millor que coneguem com s’ha creat tot aquest imaginari d’ultratomba.

Pintura de Dieric Bouts (1450)
Pintura de Dieric Bouts (1450)

En el món grec, la idea que en una primera etapa imperà sobre la vida post mortem era més aviat poc definida. Es pensà que els difunts, convertits en una espècie d’ombra, descendien a la morada dels morts, l’Hades, presidit pel germà homònim de Zeus i Posidó i per la seva muller Persèfone (Prosèrpina). Una possible etimologia ens diu que, en grec, l’Hades era un “lloc invisible” –α, “no” + εἵδω, “veure” –en el món hel·lè també era conegut com a Plutó, derivat de πλοῦτος (“riquesa”), i en el món romà, com a Dis, que en llatí també significa “riquesa”, o Orc.

Hades, Persèfone i el ca Cèrber
Hades, Persèfone i el ca Cèrber


A l’inframón, els morts vivien en una espècie d’estat catatònic (κατά, “per avall” + τόνος, “ritme”), tot conservant l’estatus social que havien tengut en vida. Gràcies a ritus màgics i conjurs, els seus espectres podien ser invocats pels vius. Aquesta descripció de l’Hades recorda molt la que trobam a l’Antic Testament. Al Salm 88 (Job 16, 22) se’ns diu que els morts, tant els impius com els piadosos, descendeixen al “regne de les ombres”, al Sheol (“sol·licitar” en hebreu), d’on no tornaven mai més. La seva tristíssima existència transcorria vagant per un lloc ombrívol, de silenci total i on regna l’oblit.

Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
Menjats pels dimonis, Giovanni da Modena (1410)
 

Baixada als inferns
El desig de conèixer el Més Enllà propicià un dels motius més fascinants de la cultura grega: el descens als inferns o κατάβασις. La literatura clàssica és plena de relats sobre herois mítics o èpics, així com també filòsofs, que baixen al regne d’Hades. Un dels més famosos és el del cantor Orfeu. Altres viatgers de les profunditats són Odisseu i Eneas o les figures divines Dionís i Hefest.

Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)
Orfeu i Eurídice als inferns (Pieter Fris, 1652)

L’orfisme i l’ultramón
A partir del segle VII aC, gràcies a l’orfisme inspirat en la figura d'Orfeu, varen guanyar terreny les nocions de càstig o recompensa després de la mort. Es tractava d’un de tants cultes anomenats mistèrics que per aquell temps s’introduïren a Grècia procedents d’Orient i que es caracteritzaven precisament per això, per oferir una vida eterna.
 
L’orfisme predicava la doctrina de la metempsicosi, reencarnacions successives de l’ànima, que era considerada immortal –la paraula està composta de μετα (“més enllà”) + έν (“dins”) + ψυχή (“ànima”) + -ωσις “(procés”). També oferia una recompensa en el món d’ultratomba per als bons i un càstig per als dolents. Al segle IV aC, en la seva obra República (Llibre X), Plató plasmaria aquesta doctrina en el mite d’Er, un personatge que se sotmet a un judici al món dels morts. Als diàlegs Gòrgies i Fedó el deixeble de Sòcrates també parla de l’inframón.

Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)
Pintura de l'infern de Dieric-Bouts (1470)

Entrades infernals
Hi havia molts llocs que eren considerats com les portes d’ingrés a l’inframón. Un dels més famosos va ser la llacuna italiana de l’Avern, prop de Nàpols, que ocupava el cràter d’un volcà. Els seus gasos tòxics acabaven amb la vida de les aus que l’intentaven sobrevolar -el seu nom derivaria del terme grec aornis (“sense ocells”). Va ser a la llacuna de l’Avern per on s’introduí Eneas amb la sibil·la de Cumes en el seu descens a l’inframón narrat al llibre VI de l’Eneida.

Avern
Avern

A l’Odissea (llibres XI), en canvi, Homer situà una de les entrades del món d’ultratomba als confins de la Terra, més enllà de les aigües de l’Oceà. En aquest cas, però, no es tracta d’un inframón, sinó d’una terra en superfície, tenebrosa i humida, on vagaregen els esperits dels difunts. Seguint el ritual establert, Odisseu omple un clot amb la sang del sacrifici. Aleshores els esperits hi acudeixen a beure’n un glop i recuperen així la vitalitat necessària per a poder parlar amb el visitant.

L'imaginari clàssic de l'ultramón
Segons l’imaginari clàssic, l’Hades estava dividit en dues zones principals: els Camps Asfòdels i l’Èreb. Els Camps Asfòdels era el lloc on les ànimes dels herois deambulaven abatudes entre esperits menors. La religió cristiana identificaria aquesta zona amb el purgatori, el lloc on van els morts que no van ni al cel ni a l’infern i que estan a l’espera del dia del judici final. Hi van les ànimes dels justos que no han acabat d’expiar els seus pecats.
 
L’Èreb era el món de les tenebres. Es dividia en dues zones: el Tàrtar i els Camps Elisis. El Tàrtar era on anaven a parar els esperits malvats. Custodiat per Campe, un monstre de sexe femení, era un estatge de suplicis eterns envoltat per un riu de "foc ardent", el Piriflegetont. El cristianisme l’identificaria amb l’infern, paraula que deriva de l’adjectiu inferus (“de sota”, “subterrani”) -aquest lloc tenebrós, tanmateix, també és present en altres religions orientals. De Tàrtar també tenim la paraula tortuga, que vol dir “habitant del Tàrtar”. No debades, durant l'edat mitjana, la tortuga en el fang representava el mal i l'heretgia.

Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
Geografia de l'inframón segons l'imaginari grec
 
Els Camps Elisis era el destí d’aquells esperits amb grans virtuts. Era el lloc més agradable que hom podia imaginar, un lloc de delícies eternes, amb fonts, prats plens de flors i tota mena d’arbres fruiters. Recordaria, per tant, el cel cristià. Al bell mig hi havia el famós riu Leteu (< λήθη, “oblit”), les aigües del qual bevien les ànimes per tal d’esborrar els records de la seva vida anterior i d’aquesta manera estar a punt, segons l’orfisme, per encarnar-se en uns altres cossos. Tanmateix, a l’Odissea, els morts conservaven el dolorós record del món dels vius, la qual cosa demostra la variabilitat de la mitologia grega. A part del Piriflegetont, del Leteu, altres rius associats amb l’inframón eren l’Estígia (“el de l’odi”), el Cocit (el de les “lamentacions”) i l’Aqueront (“el de la pena”).

Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)
Crucifixió i judici final, Jan Van Eyck (1425-30)

Infern cristià

Els primers escrits cristians  no són molt pròdigs a descriure el lloc on seran custodiats els impius a l’altre lloc del món. Mantenen la noció popular del Regne dels morts (denominat també com a abisme, ἄβυσσος, “sense fons”). És el lloc d’espera del Gran Judici. Després de la resurrecció té lloc el judici i uns són condemnats (els malvats) o salvats (els justos). Així queda reflectit a l’Apocalipsi (en grec vol dir “revelació”), l’últim llibre del Nou Testament que conté les revelacions escrites per Sant Joan sobre la fi del món que inclou el judici final. L’infern que descriuen altres textos com Mateu (5, 22; 8, 12) o Lluc (13, 28) és molt semblant al Tàrtar grec.

 

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)


Tanmateix, la imatge popular de l’infern cristià que perdura a dia d’avui arranca sobretot amb dues obres apòcrifes (από, “lluny” + κρύπτω, “ocultar”), és a dir, no passades pel sedàs del cristianisme: l’Apocalipsi de Pere (segle II)  i la Visió de Pau, del segle IV. En aquestes obres es comencen a descriure amb més detall les penes dels condemnats, que consisteixen sobretot en foc, esquinçaments físics, olors fètids...

infern

L'infern (Signorelli, 1499-1502)

Aquestes descripcions tan escabroses sobre l’infern són les que varen imperar durant l’Edat Mitjana. De fet, l’art  romànic, per adoctrinar i fer por als fidels, va abusar de les imatges de càstigs, horrors i bèsties que evoca la descripció de l’Apocalipsi. Amb tot, al segle XII va començar a prendre força la idea que no tots els pecats eren mortals. Alguns eren venials (del llatí venia, “favor”, “perdó”) i no mereixien més que un estadi de simple purificació després de la mort. Es consolidà així la idea del Purgatori, que assumí Tomàs de Aquino en la seva Suma teològica. El món futur, doncs, ja no era doble, Infern o Paradís, sinó triple.

Judici final, Hans Memling (1467-71)
Judici final, Hans Memling (1467-71)

Visió dantesca
Durant l’edat mitjana, al segle XIV, l'Eneida de Virgili serviria d’inspiració a Dant per a escriure la Divina Comèdia. En aquesta obra el poeta italià baixa a l’infern de la mà del mateix Virgili en un intent de conjuminar l’imaginari judeocristià amb el grecoromà.

Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)
Dant i Virgili als Inferns (Eugène Delacroix)

Il sommo poeta
(“el poeta suprem”) ja distingeix l’Infern com a lloc exclusivament de càstig, que separa del Purgatori i del Paradís. Els horrors que hi descriu originaren l’adjectiu dantesc per descriure una cosa terrorífica –tanmateix, les seves descripcions no són tan escabroses. A la porta de l’Infern de Dant hi ha una inscripció que diu: “Deixeu tota esperança, els que hi entreu!"

L'Infern de Dant
L'Infern de Dant


L’Infern de Dant és com una espècie d’embut amb nou plantes circulars, cadascuna d’elles reservada a un pecador diferent. La primera és per als que no han estat batiats (correspondria al lloc neutral conegut com a Limbe, del llatí limbus, “franja”, “cinta); la segona és per als luxuriosos; la tercera per als golafres; la quarta per als avars i malversadors; la cinquena per als que han pecat d’ira i de peresa; la sisena per als heretges; la setena per als violents; la vuitena per als que han comès frau; i la novena per als que han pecat de traïció (és l’estatge de Satanàs).

En la Divina Comèdia l’Infern al·ludeix a l’home i els seus pecats; el Purgatori, a la lenta purificació dels pecats de l’home; i el Paradís, a la ciència divina. La gran obra de la literatura italiana és un cant a la humanitat, que només trobarà la felicitat en la fe en Déu.

Divina Comèdia
Divina Comèdia

Al segle XVI l’artista neerlandès Hieronymus van Aeken, més conegut com el Bosco, va pintar “l’infern musical”, en el seu famós tríptic El jardí de les delícies (1500-1505), avui al Museu del Prado, de Madrid.  Durant l’Edat Mitjana la luxúria era considerada “la música de la carn”. D’aquí el nom.

Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)
Infern musical d' “El jardí de les delícies” (1500-1505)

A la segona part d'aquest vídeo trobareu més detalls sobre "l'infer musicla" d'El Bosco:




Aquí teniu una conferència meva a l'Escola Municipal de Mallorquí de Manacor (11/01/2018). Parl sobre l'evolució de la iconografia de l'Infern al llarg de la història:




Aquí teniu l'infern vist per Woody Allen a la pel·lícula "Desmuntant Harry":



Aquest vídeoclip parla sobre Hades:

 
Aquí teniu imatges de l'infern budista.

I en aquest vídeo trobareu informació sobre l'obra "El judici final" de Miquel Àngel, a la Capella Sixtina del Vaticà.

Aquest article dóna més informació sobre l'escatologia a l'edat mitjana.

Aquest article parla de l'imaginari de l'inframón grec.

Articles relacionats:

La lliçó mortal de Gilgameix
Etimologies de la mort
Memento mori
- Companyies infernals
El cant de la sibil·la
- Càstigs infernals
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
-
 L'ultratomba a l'Odissea
Esperant l'Apocalipsi
- A l'orfeó amb Orfeu

Aquí teniu la conferència "Los infiernos en la antigüedad" impartida per Miguel Ángel Elvira de la Universidad Complutense de Madrid:




Us deix amb la cançó d'Antònia Font, Icebers i guèisers (disc "Lamparetes"), on es parla de les "portes de l'infern":

Vade retro, Satanàs!

És temps de Sant Antoni, és temps del parlar de dimonis. Per als grecs, el δαίμων era una “divinitat interior”, una espècie d’àngel de la guarda que guiava els pensaments i les accions dels homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa al seu δαίμων –curiosament, en grec, felicitat és εὐδαιμονία, és a dir, “bon àngel de la guarda”.

En llatí, l’equivalent del δαίμων fou genium, derivat de gigno (“engendrar”), d’on tenim geni. El cristianisme, en l’intent d’imposar el seu monoteisme, consideraven aquesta figura com un déu alternatiu a l’únic Déu possible. Així, aquella bondadosa veu interior esdevingué l’expressió d’un dimoni malvat, l’encarnació del mal.

Llucifer o Fòsfor
Els cristians també s’apropiaren d’un altre terme pagà, Llucifer, associat amb el Fòsfor grec. Segons la mitologia clàssica, Fòsfor (< φως + φερω, “el portador de la llum) era fill del tità Astreu i de la titànida Eos (“l’aurora”). Era representat com un jove amb una torxa a la mà, que apareixia al cel poc abans de l’aurora i tancava la marxa dels estels –per això també és conegut com a Eòsfor (Εωσφόρος). Els romans adoptaren Fòsfor amb el seu homònim llatí, Lucífer o Llucifer (< lux + fero). Aquest epítet, però, també s’assignà al planeta Venus, que, a l’alba, anuncia el nou dia.

 

L'Aurora (Guido Reni)
L'Aurora (Guido Reni)
 
En la tradició cristiana, el nom de Lucífer apareix per primera vegada en un text del profeta Isaïes de la Vulgata, la traducció de la Bíblia, del grec al llatí, que féu Sant Jeroni al segle V. Aparentment, aquest text (Is 14.12-14) parlava d’un rei que no creia en el déu hebreu Iahvè. Els pares de l’Església, però, l’identificaren amb l’àngel caigut: Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae! (“Com has caigut del cel, Lucífer, fill de l’Aurora!”).

El príncep dels àngels que s’encarregà de plantar cara a Lucífer va ser l’arcàngel Sant Miquel, la festivitat del qual és el 29 de setembre. D’aquell combat ha quedat l’expressió col·loquial “s’envestiren com a dos llucifers”. Avui l’arcàngel Sant Miquel es troba present en nombroses representacions artístiques, una d’elles és l’estàtua de bronze dalt del castell de Sant'Angelo de Roma.

arcangel1

Sant Miquel Arcàngel, de Guido Reni

Un querubí
Segons alguns mites hebreus no bíblics, Lucífer o Luzbel era un àngel (ἄγγελος, “missatger”) molt bell (un querubí), però superb, que s’havia rebel·lat contra Déu per ocupar el seu lloc. Amb tot, l’arcàngel sant Gabriel va aconseguir aturar-li els peus. Un cop expulsat del Cel, fou enviat a l’Infern (< inferus, -a, -um, “de sota”) juntament amb la resta d’àngels rebels.

Satanàs i l'infern
Satanàs i l'infern

Lucífer se sol confondre amb Satanàs. Amb tot, el judaisme fea distincions. Lucífer és el nom del “Príncep dels dimonis” com a àngel abans de la seva caiguda; i el nom de Satanàs (“adversari” en hebreu) és el que adoptà després. A l’Antic Testament Satanàs també seria identificat amb el monstre Leviatan (“cargolat” en hebreu) i amb Belzebú (“el senyor de les mosques” en hebreu) -des d’antic aquests insectes dípters, transmissors de moltes malalties, ja tenien mala fama.

Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)
Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)


A pesar que el judaisme considerava Lucífer i Satanàs com a dues entitats separades, el cristianisme els fusionà per identificar-los amb el Diable (< δια+βαλλω, el “calumniador”; literalment vol dir el que “llança” alguna cosa “a través de”, i d’aquí “el que divideix). Una alteració de la paraula diable és diantre, utilitzada en exclamacions com “Que diantre fas!”. Antigament hi havia la superstició que si esmentaves l’ésser maligne et podia passar alguna cosa dolenta. És per això que es va optar per aquest eufemisme.

La destrucció de Leviatan
La destrucció de Leviatan

Antigament es creia que mai no es podia pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè podria aparèixer en sentir-se invocat. “Anomeneu un dolent i al punt el tendreu present”, diu la dita. És per això que a Satanàs li sorgiren tants de sinònims.

Pan en el Pandemonium
La imatge aterradora de Satanàs, que triomfà durant l’edat mitjana, es començà a perfilar a partir del segle VI arran de les reflexions teològiques del papa Gregori Magne, un dels Pares de l’Església llatina. Aleshores també es començà a parlar dels éssers del mal, els dimonis. Aquests anaren adquirint trets iconogràfics d’animals procedents de mites pagans, com el Pan grec


Pan (Faune)
Pan (Faune)
 
Al segle XVII el palau de Satanàs a l’infern ja tengué un nom: Pandemonium. Aquest cultisme fou encunyat el 1667 pel poeta anglès John Milton en el seu poema èpic Paradise lost (“El paradís perdut”) a partir de πᾶν i de δαίμων. Es tracta d’una epopeia sobre la caiguda de l’ésser humà d’acord amb la tradició judeocristiana. Relata, per tant, la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la seva posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. Avui en dia pandemoni es fa servir per definir un lloc amb molt de renou i desordre.

Pan
Pan

Exorcismes contra els energúmens
Una altra paraula associada amb el dimoni és energumen –és el participi passiu d’ἐνεργέω, “obrar”, i literalment significaria “qui és treballat dins ell mateix”. Els romans adoptaren del grec l’energumenus per al·ludir a les persones que patien epilèpsia o algunes histèries. Amb l’arribada del cristianisme, es va creure que aquestes persones estaven posseïdes pel dimoni. Aleshores, per expulsar-lo d’aquells pobres cossos es va recórrer a uns conjurs anomenats exorcismes (< ἔξω, “fora” + ὄρκος, “jurament”). Qui no recorda la famosa escena de la nina de L'exorcista (1973)!

 

Una de les frases bíbliques més utilitzades en els exorcismes va ser Vade retro Satana (“Torna-te’n enrere, Satanàs”). Segons l’evangeli de sant Marc (8,33) de la versió llatina de la Vulgata, són les paraules que va adreçar Jesús a Pere. Avui vade retro es fa servir per expressar rebuig cap a algú o alguna cosa, mentre que energumen ha passat a designar un individu furiós o sense educació.
 
Durant l’edat mitjana els heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”), que renegaven del Déu cristià, solien ser acusats de pactar amb el dimoni per lliurar-li la seva ànima després de morts. La Inquisició no dubtà a perseguir-los per aquest motiu. Avui l’expressió “pactar amb el diable” implica prendre una decisió arriscada i de conseqüències perilloses. 

Dràcula i el dimoni
Durant l’edat mitjana els dracs eren considerat bèsties infernals. Tenint en compte això, no és d’estranyar que, en romanès, drac sigui el nom que es dóna al dimoni. En aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres. Així, per dir “el Dimoni” afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre “el” (com si diguéssim “dimoni-el”). El resultat, per tant, és Dracul.

Vlad Țepeș, el vertader Dràcula
Vlad Țepeș, el vertader Dràcula


El nom de Dracul està relacionat amb Vlad Tepes, un personatge sinistre que al segle XV fou príncep de Valàquia, un territori al sud de Romania que, juntament amb Moldàvia i Transsilvània, formà l’antic regne de Romania. Al llarg de set anys com a sobirà, Tepes va declarar la guerra a hongaresos i turcs, els quals volien conquerir el seu poble. Es va guanyar el sobrenom de "l'Empalador" per la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los, és a dir, fent travessar els seus cossos amb un pal de fusta que després es clavava al terra. D’aquesta manera, els cossos d’aquells presoners eren exposats a la vista del poble fins que es podrien. La llegenda diu que Vlad Tepes sucava pa en un recipient amb sang de les seves víctimes.

 

Dràcula
Dràcula


Amb aquests mètodes tan cruels no és d’estranyar que aquell príncep romanès acabàs essent conegut com a Dracul (“el dimoni”). El 1897 la seva figura serví d’inspiració a l’escriptor anglès Bram Stoker per a la seva terrorífica novel·la Dràcula, on Dracul és presentat com un vampir, terme d’origen eslau i d’etimologia incerta.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre un llibre titulat "Diccionari infernal".

Aquest article de l'Ara Balears, de l'historiador Biel Mayol, parla de l'origen del dimoni festiu a Mallorca.

Aquí teniu un anunci de Nike (2009) on el Príncep de les tenebres apareix a la terra per destruir el més bell del jocs, el futbol:

 

Els colors de la vida

La vida és plena de matisos. No tot és blanc o negre. Contínuament triam colors: quan ens vestim, quan votam un partit polític, quan ens tenyim els cabells, quan pintam casa nostra, quan ens compram un cotxe... A més, ens movem seguint tota una sèrie de codis de colors que ens envolten: a les línies de metro, als semàfors, als senyals de trànsit, a les pistes d'esquí, a les arts marcials...

Els colors són una de les primeres coses que aprenem quan som petits. Per a segons qui, però, apreciar-los pot ser una tasca impossible. És el cas dels daltònics, que tenen dificultats per destriar alguna sèrie de colors –aquest defecte genètic agafa el nom del físic i matemàtic John Dalton (1766-1844), que el patia.

D’altra banda, una de cada deu mil persones al món només hi veu en blanc i negre: tenen acromatòpsia (α privativa + χρῶμα, “color” + ὅψις, “vista”). És el cas de Neil Harbisson, un artista català d’ascendència anglesa. Fins als onze anys no li van diagnosticar aquesta anomalia. Ara fa servir una càmera que porta al front per conèixer els colors. Aquest dispositiu electrònic, que li funciona com a eyeborg, transforma en sons els colors. Neil Harbisson és el primer cyborg reconegut per un Govern –la paraula prové de cybernetic organism, contreta després com a cyberorganism i finalment com a cyb-org.

Neil-harbisson
Neil-harbisson




Sens dubte, el nostre primer referent policromàtic és l’arc de Sant Martí. Cada color amaga una història curiosa.

Verd
Ve de l’adjectiu llatí viridis, el qual deriva alhora de vir (“mascle”), paraula emparentada amb vis (“força”). Per tant, una cosa verda és “vigorosa, jove, plena de força”. Per això quan algú està verd en alguna cosa volem dir que no està prou experimentat. Derivats de verd són verdura, verger (hort amb varietat de flors i arbres fruiters), “verdugo” en castellà (en català botxí, que prové del francès boucher, “carnisser”) i verga (branca; inicialment el “verdugo” castellà feia servir una verga per assotar el condemnat a mort).

A Occident, el verd representa la llibertat i l’esperança. La natura ens allibera gràcies al seu color verd, tan present també en els moviments ecologistes. El vidre té una segona oportunitat en el contenidor verd. Un semàfor en verd indica que un pot passar. Igualment, una bandera verda a la platja ens avisa que l'aigua està en bones condicions per al bany. El verd, però –amb el permís del ministre de cultura Wert-, també té connotacions sexuals. Un acudit verd és un acudit obscè relacionat amb el sexe; i un vell verd és un home gran particularment pervertit o excitable. 

Curiosament, en els països islàmics el verd és un color sagrat que simbolitza l'amistat, la no- violència i la religió. De fet, la relíquia més valuosa de l’islam (la bandera santa brodada en or) és verda. Amb aquesta bandera el profeta va conquerir La Meca. Igualment el verd és el color de la tecnologia i dels soldats. Molts monstres en la ficció occidental solen ser verds per l’associació amb el verí, l’enuig (verd d’ira) o la podridura.    

En grec verd és χλωρός, d’on tenim clor, clorofília (colorant verd dels vegetals) o clorosi (tipus d’anèmia).




Blanc
És l’absència de color. Ve d’una paraula germànica que vol dir “brillant”, “blanc”. El blanc representa la puresa i la llum, però a la vegada ex­pressa l’alegria i la pau (com les cigonyes i els coloms). L’espiritualitat i fins i tot els fantasmes són blancs. Es creu que l’inici de les coses és blanc, per això els nadons s’embolcallen amb draps blancs i les núvies es vesteixen amb aquest color. Pel mateix motiu també és present en les cerimònies d’iniciació.

En llatí hi havia dues paraules per referir-se al blanc: candidus i albus. De candidus tenim candidat. Quan hi havia eleccions, qualsevol aspirant, a l'hora de fer campanya pel fòrum romà, havia de vestir una toga blanca com a sinònim de puresa i transparència. L'arrel de candidus també la trobam en altres paraules com cana i l’adjectiu candent, que s'aplica al metall vermell, tan brillant que gairebé és blanc.

Un altre derivat de candidus és candela, un cilindre de cera. I de candela tenim el diminutiu candeleta que empram en dir “esperar una cosa amb candeletes” en el sentit d’esperar-la amb ànsia. El folclorista Joan Amades, en el llibre Refranys i dites, proposa el següent origen d’aquesta frase proverbial: “Antigament era usada una candeleta per fixar la duració de diferents afers. En les subhastes era encesa una candeleta en començar i hom només podia fer ofertes mentre cremava. En els judicis l’acusat només es podia defensar durant el temps que cremava una candela, i, un cop acabada, els jutges dictaven sentència. La candeleta va, doncs, associada a la idea de l’ansietat, de la inquietud per conèixer una cosa de cabal interès».

La paraula albus, en canvi, la podem rastrejar en paraules com albat (criatura morta abans de tenir ús de raó; i, en sentit figura, ingenu, innocent), albí, àlber (arbre amb fulles blanques al revers), alba (primera claror del dia), albada (temps que transcorre des de trenc d'alba fins a sortida de sol) i àlbum. Originàriament, un àlbum era una pissarra blanca on els funcionaris romans escrivien els edictes. Actualment, un àlbum és un suport on s'aferren figuretes de colors: els cromos (<χρῶμα, “color”).

D’albus també tenim l’expressió in albis, que vol dir “quedar-se en blanc”. Prové de l’expressió cristiana dominica in albis deponendis (“diumenge en què s’han de deixar els [vestits] blancs”).  Al·ludia al diumenge que segueix al de Pasqua. Era el dia en què els neòfits, batiats dos dissabtes abans, deixaven les túniques blanques rebudes aleshores. N’hi havia, però, que les continuaven duent per falta de preparació o per mal comportament. Continuaven, per tant, in albis. Després aquesta expressió abreujada adquirí l’actual significat metafòric.

En grec, blanc ésλευκός, d'on tenim leucòcit, també conegut com a “glòbul blanc”. L’excés de leucòcits a la sang (αἷμα) provoca la malaltia de la leucèmia. Λευκός conté la mateixa arrel indoeuropea que altres paraules que ens han arribat a través del llatí com lluna, llum o lluir. Per referir-se a un blanc lluminós, el grec també té l’adjectiu γλαυκός, d’on deriva glaucoma, que és una malaltia dels ulls iniciada per una taca blanca en el globus ocular i que, a la llarga, pot provocar ceguera. 




Negre
Ve de l’adjectiu llatí niger, nigra, nigrum. El negre representa la negació i el final de les coses. Té mala fama: doblers negres, veure-ho tot de color negre, forats negres, estar negre, llista negre, humor negre, caixa negra, ovella negra.... Els personatges més venjatius i malvats vesteixen de negre; els animals negres com els gats són portadors de llegendes sobrenaturals, de mals presagis i de mort. Curiosament, en el món de la moda, és el color de la sofisticació i l’elegància.  

També tenim Nigèria, país de l’Àfrica occidental situat prop del golf de Guinea, i la nigromància. És l'art d'invocar els difunts per conèixer el futur. En un principi, però, es parlava de necromància (νεκρος, “cadàver” + μαντεια, “endevinació”). La paraula, tanmateix, seria modificada per niger a causa de la màgia negra. De niger també ve el verb denigrar, parlar malament d'algú, és a dir, tacar de negre la seva reputació.

En grec, el color negre rep el nom de μέλας, αινα, αν, d'on tenim melancolia o bilis negra. Segons la teoria dels humors d’Hipòcrates, aquelles persones amb més bilis negra eren propenses a la depressió. De μέλας també deriva melanina, que és el nom que rep el pigment fosc responsable del color de la pell, del pèl i de l’iris dels ulls dels mamífers.

Una variant del negre és el “fosc”, en grec μαῦρος, d’on tenim moro (magrebí) antic habitant de Mauritània -pel seu color de pell-, i  amaurosi (+ α privativa), afebliment o pèrdua total de la visió. Així, l’expressió “posar negre sobre blanc” significa aclarir un assumpte, distingint uns aspectes d’uns altres.


Taronja
És d'origen indopèrsic i fa referència al color de la fruita que porta el mateix nom. És el color del budisme. Representa la transició: la primera llum del dia és taronja, així com també els intermitents. Un semàfor en taronja ens avisa d’un canvi que s’ha de prendre amb precaució. El mateix passa amb els cons que interrompen el trànsit, els peatges, les sirenes o les flames del foc. Fins i tot els condemnats del corredor de la mort vesteixen granotes taronja. I la tardor, transició de l'estiu a l'hivern, també és vesteix de tons taronja. No sabem, però, si els pèl-rojos també són persones de canvi permanent.



Tenint en compte tot plegat, no degué ser casual que la revolució ucraïnesa que el 2004 va aconseguir canviar el govern corrupte d’aquell país fos coneguda com la revolució taronja. D’altra banda, tenim la pel·lícula La taronja mecànica, de Stanley Kubrick (1971). El títol té l'origen en una expressió anglesa que designa algú molt estrany. Arran d’aquesta pel·lícula, la selecció holandesa liderada per Johan Cruyff també fou coneguda com “la taronja mecànica” –la indumentària taronja dels jugadors també hi ajudava.

La taronja mecànica (1971)
La taronja mecànica (1971)


Marró
Ve del mot francès marron, que denomina un tipus de castanya. És el color més comú, el que es troba més fàcilment, i per això és poc apreciat. El trobam en els cartrons, excrements, deserts o la fusta. També és el color de la pobresa, de la terra, dels camperols i dels pidolaires.

El mot "marró" és present en diverses frases fetes: es parla de "menjar-se el marró" com una cosa desagradable de fer. A la xocolata, encara que sigui de color marró, se li atribueixen efectes beneficiosos; és antidepressiva i antioxidant.



Rosa
És la paraula més popular de la primera declinació llatina: rosa, rosae. És impossible associar sentiments negatius amb el color rosa. Fins i tot s'ha comprovat que és molt més difícil barallar-se amb algú vestit de rosa que fer-ho amb algú que va de vermell. El rosa, per tant, ens remet a la dolçor, ens torna dèbils –la gent gran té les galtes de color rosa.

És un color que sempre és positiu, sinònim d'optimisme: la novel·la rosa sempre acaba amb un final feliç i la premsa rosa és plena de personatges amb glamur i sofisticació que viuen la vida en rosa. Hi ha força expressions positives que utilitzen el rosa: “veure les coses de color de rosa" o "estar com una rosa".

Els xiclets i les llepolies també són roses. En canvi, hi ha pocs animals de color rosa: els porcs, els flamencs i la mítica "pantera rosa". Durant la dècada del 1970, el rosa es va convertir en el símbol de l'orgull gai. Curiosament, al Japó s'anomenen pel·lícules rosa les pel·lícules porno.

Un variant del rosa és el color magenta (tirant a fúcsia). Va ser sintetitzat per a la primera vegada el 1858 pel químic francès François-Emmanuel Verguin. Li posà aquest nom en honor a la victòria dels aliats francopiemontesos sobre l'exèrcit austríac a la Batalla de Magenta, ocorreguda el 4 de juny de 1859 durant la segona guerra de la independència italiana.





Violeta
Sinònim seus són porpra o morat. A l’antiguitat era el color de la classe benestant perquè era difícil d’obtenir. S’extreia d’insectes i de flors. El violeta s’associa a la vanitat i a la sexualitat. Per això és el color del moviment homosexual i d’altres causes d’igualtat de drets com el feminisme.  

Blau
És d'origen germànic, a diferència del castellà “azul”, que deriva de l’àrab. El cel i el mar són blaus. És un color que ens dóna confiança. A qui confiam la reparació del nostre cotxe? A un mecànic vestit de blau. A qui confiam la nostra seguretat? Als cossos policials amb uniformes blaus. Els polítics també es vesteixen de blau per donar confiança. És el color dels partits de dretes –als Estat Units el Partit Republicà, considerat de dretes, també s’ha apropiat del blau.

Una de les peces de vestir més universals, els texans, també és d’aquest color. En anglès són coneguts com a blue jeans. Foren dissenyats a finals del segle XIX als EUA per vestir vaquers i miners. El blau també és el color dels prínceps, a qui se’ls atribueix tenir sang blava perquè abans, en no treballar exposats al sol, se’ls veia més les venes blaves en la seva pell blanca.

Curiosament, en anglès, una expressió per dir “estic deprimit” és I feel blue (literalment, “me sent blau”). Deu ser per això que el gènere jazzístic blues té uns ritmes una mica depressius. En grec, blau és κύανος, d’on tenim el compost químic cianurcianosi, que és una malaltia que es caracteritza per la coloració blava de la pell o de les membranes mucoses.



Vermell
Agafa el nom del llatí vermis (“cuc”), que era d’on s’extreia aquest color. La sang és vermella, així com també l’infern i la poma que va mossegar Eva i per la qual vàrem ser expulsats del paradís. El vermell és el color de les emocions, del sexe i de l’amor. També el trobem present en la Creu Roja, el nas dels pallassos, les revolucions, els moviments obrers, el comunisme i el nazisme. I com a reclam publicitari, el vermell és el color més utilitzat.

L'ús del vermell és ple de tòpics que no són reals: la capa vermella no és el que atreu el toro; el telèfon vermell no existia, era una línia de comunicació entre els Estats Units i l'URSS durant la guerra freda, i les flors vermelles no són les que més atreuen els insectes.

El vermell, en funció del seu to, té altres noms. El vermell tirant a groc rep el nom de roig, derivat del llatí ruber, -bra, -brum. D’aquest ètim tenim ruboritzar-se, sinònim d’avergonyir-se, ros, rubicund, el color robí o roure per les seves fulles vermellenques –la força d’aquest arbre donà el verb corroborar sinònim de ratificar amb força. De ruber també tenim rovell, un òxid de color vermell, que, en clau metafòric, també s’empra per al·ludir a la gema de l’ou; d’aquí que diguem el rovell de l’ou.

Menció especial mereix el mot rúbrica. En un primer moment, la rubrica era el nom que rebia el títol d’un capítol, generalment de lleis, escrit en vermell per destacar-lo. Posteriorment, els artistes de còdexs de l’edat mitjana anomenaren rubrica a la lletra inicial de cada capítol feta amb molts d’ornaments. Tractant-se d’un segell personal de cada artista, amb el temps rubrica passaria a significar signatura.

El carmesí és el vermell fosc, tirant a blau –la paraula prové de l’àrab hispànic qarmazí, del color del quermes, insecte del qual s’obté una matèria colorant). També hi ha el morat , de color entre vermell i blau, que al·ludeix al color del suc de les móres. I per últim tenim el porpra, color vermell fosc tirant a morat, que fa referència a una matèria colorant que s’obtenia antigament d’uns mol·lusc marins anomenats πορφύραι -l’arrel donaria nom al poble fenici perquè empraren molt aquest color per pintar les seves naus.

Els dibuixos que en època medieval serviren per decorar les lletres inicials (rubricae) reberen el nom miniatures. Solien ser de tots colors, encara que predominava el vermell, fet a base de pols de minium (“vermelló”), terme llatí per a l’òxid de plom. A partir del segle XVIII, per influència de l’adverbi minus (“menys”), miniatura deixà de significar il·lustració per al·ludir a una cosa petita. El riu Miño, a Galícia, també agafa el nom de minium, segurament pel color vermelló del seu fons.

En grec, vermell és ἐρυθρός, d’on tenim eritròcit (+ κύτος, “cavitat”), que és la cèl·lula sanguínia dels animals de sang vermella. Altres derivats seus son eritema (inflamació de la pell amb taques vermelles) o Eritrea, país d’Àfrica nord-oriental, que limita amb el Sudan a l’oest i amb Etiòpia al sud -les aigües que banyen les seves costes de l’est foren conegudes com a Mar d’Eritrea, avui formen part de l’oceà Índic. En grec també trobam el terme κιρρός (“vermellenc”), que ens ha donat cirrosi, malaltia del fetge caracteritzada precisament per una granulacions “vermellenques”.

Hi ha nombrosos llocs del món que fan referència al vermell o al roig en el seu nom: el barri vermell d'Amsterdam, el mar Roig, la plaça Roja de Moscou o el planeta vermell, Mart.



Groc
Ve del grec κρόκος (“safrà”). És un color que s'estima o s'odia. És el color més contradictori de tota la paleta, un color que s’estima o s’odia. Com a color de la llum solar, en diferents cultures el groc està reservat al deús. Per això té connotacions positives, associades a la l’enteniment, l’alegria i l’optimisme. Per contra, també és el color de l'avarícia i la ira. Deu ser per això que premsa sensacionalista també rep el nom de premsa groga.

En la medicina, el groc és símptoma de malaltia. No debades, quan ens enfadem, la bilis ens fa tornar grocs. El pintor holandès Van Gogh, de caràcter malaltís, va ser un obsés del groc i va pintar compulsivament en groc fins a la mort. En aquest enllaç el dermatòleg Xavier Sierra explica els motius d'aquesta obsessió.

El groc també és el color delsindesitjables: els nazis obligaven els jueus a portar una estrella de David groga cosida a la roba. I en el món teatral, és un color maleït perquè, segons la rumorologia, Molière, el gran dramaturg francès del segle XVII, va morir vestit de groc mentre actuava en un escenari. Per contra, per als xinesos, el groc és el color més important perquè consideren que l'origen de la civilització xinesa prové del riu Huang He o riu Groc.

En grec clàssic hi ha dues paraules per referir-se al color groc: ἴκτερος, d’on tenim icterícia (malaltia caracteritzada per la forta pigmentació groga de la pell) i ξανθός, d’on tenim xantodont, que implica tenir les dents (ὀδούς) grogues, i xantodèrmia (coloració groguenca de la pell pròpia d’una patologia dermatològica coneguda com a xantomatosi). Una variant del groc és l’ “ocre” (ὠχρός), present en el terme ocràsia, malaltia de les fulles dels vegetals que les deixa groguenques. 


 

Sovint es diu «estar groc com el safrà». Aquest mot, igual que el castellà «azafrán»,deriva de la forma àrab za’farān, que significa, també, “groc”. La paraula castellana «amarillo» provendria, en canvi, d’una forma del llatí vulgar amarellu(m), diminutiu de la paraula amarus, que significa “amarg”. El gran etimòleg Joan Coromines relaciona els dos significats (color i gust) pel fet que en algunes malalties com la icterícia, que s’origina en un trastorn del fel o humor amarg, la gent tenia un color pàl·lid o grogós de pell.

Totes les variacions del color acostumen a prendre el nom d’algun element de la natura que el té. Així, camussa (sinònim d’isard)  designa un groc marronós per assemblar-se al color del pèl d’aquest animal, o l’ambre és un groc ataronjat el nom del qual prové del de la resina fossilitzada. Altres comparacions amb el groc són «estar groc com una llimona» o «estar groc com la cera».

No hi ha dubte, doncs, que els colors inunden les nostres vides. Gairebé tots serveixen per definir alguna situació quotidiana. Al programa “Mira per on” d’IB3 (capítol número 18) ens n’ofereixen un bon exemple: “Un home gris va passar la nit en blanc, s’emprenyà tant que, en sortir al carrer, es trobà amb un amic i li pegà un cop, deixant un ull blau. L’altre també s’emprenyà i començà a posar-lo verd. De llavors ençà es duen bandera negra. I és que tots dos són de pinyol vermell. És clar, això pels amics és un bon marró. I és que, en parlar, no tot és de color de rosa, sinó que n’hi ha de tots colors”.

Aquí teniu un article interessant titulat "La visión animal de los colores".

Aquí teniu una intervenció del filòleg clàssic Pep Campillo, a Ser Mallorca, parlant sobre el simbolisme del color al món clàssic.

Un homenatge als colors amb la cançó "She is a Rainbow", de The Rolling Stones. Sensacional:


I aquesta cançó és titula "M'agraden els colors", de Sanjosex:



Per acabar, tan sols podem dir, en castellà, “Colorín Colorado, este cuento se ha acabado” i gaudir de la cançó de Joan Miquel Oliver Hansel i Gretel



I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/10/2013) per parlar sobre les etimologies dels colors:




Aquí teniu la cançó "Colores Colours" de Mocedades i Donovan (1986):

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px