Banner Top

Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus

El mar Jònic, al sud del mar Adriàtic, banya les costes occidentals de Grècia. Agafa el nom de la vaca més famosa de la mitologia grega, Io. Zeus s’enamorà d’ella quan originàriament tenia aspecte de jove mortal, natural d’Argos. Per tal que la seva gelosa dona Hera no sospitàs res d’aquella infidelitat, el patriarca olímpic transformà la seva conquesta en una tendra vaca. Tanmateix, no se sortí amb la seva.

mapa

Mar Jònic

En veure aquell fastuós animal, Hera va demanar al seu marit que la hi consagràs. El déu hi accedí i Io va ser custodiada per Argo (“el brillant”), un gegant de cent ulls. Tenia l’animal fermat a una olivera prop de Micenes. A la nit, mentre cinquanta ulls dormien, els altres cinquanta estaven ben oberts.

De seguida, Zeus pressionà Hermes perquè alliberàs la presa. Per aconseguir-ho, el missatger dels déus es disfressà de pastor. Es presentà davant del gegant i, amb la seva vareta, féu dormir els seus cinquanta ulls que romanien desperts. Tot seguit decapità aquell prodigiós vigilant. Hera, però, no trigà a reaccionar. Envià a la seva rival un tàvec, la qual se li enganxà a l’orella.

mercuri argo

Mercuri i Argo (Velázquez)
 

Embogida per aquell so eixordador, Io errà per tot Grècia. En record del seu pas per la part sud-oest del Peloponnès tenim el mar Jònic. En partir cap a Turquia, creuà per l’estret, prop d’Istanbul, que acabaria portant el seu nom: Bòsfor (βοῦς, “bou”, + φορά, “transport”). Finalment va anar a parar a Egipte, on recuperà la seva forma original i parí el nin fruit de la seva unió amb Zeus: Èpaf. A la terra del Nil Io seria identificada amb Isis, deessa de la maternitat.

Hera, per recompensar els serveis prestats par Argo, estampà els seus ulls sobre la cua del paó reial, el seu ocell preferit. Des d’allà no atura de vigilar les infidelitats de Zeus. En el futur, el nom d’Argo es posaria als cans guardinas, com el fidel ca d’Ulisses que, després de vint anys de la seva absència, va ser el primer que el va reconèixer en tornar a Ítaca.

 

Articles del web relacionats:
- Bous bucòlics
- Qui gaudeix més del sexe
- Un mar d'etimologies

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px