Banner Top

Sobre mentors i cicerones

Avui que està tant de moda el coaching es bo recordar altres mots que ens serveixen de guia i que tenen un fort rerefons clàssic. Un d’ells és mentor, que fa referència a un conseller amb més experiència. Agafa el nom de Mèntor (Μέντωρ), l’ancià que a l’Odissea instrueix Telèmac, fill d’Odisseu (Ulisses llatí), durant l’absència del seu pare. En realitat, però, aquest ancià era Atena disfressada (Minerva llatina). La paraula curiosament prové d’una arrel indoeuropeu que significa “pensar” i que trobam també en mots com ment, mentir, manicomi, amnèsia o monedaLa deessa també adoptà la figura de Mèntor quan hagué d’ajudar Odisseu a Ítaca en la batalla contra els pretendents.
 
El 1699 el marquès François de Fénelon va ser nomenat preceptor del duc de Borgonya, nét de Lluís XIV. Per a ell va escriure Aventures de Telèmac (1699), que contenia un duríssim atac contra la monarquia francesa de Lluís XIV. Aquesta obra, on el personatge de Mèntor té un paper destacat, va ser molt llegida a França i serví per popularitzar el nom de mentor com a sinònim de conseller.

Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
 
Cicerone també s’empra com a sinònim de guia, però en aquest cas al·ludeix als qui mostren als forasters les antiguitats, monuments o altres coses notables d’una població. Pronunciat a la italiana com a txitxerone, el nom fa referència a l’il·lustríssim orador romà Ciceró (106-43 aC). No debades, els actuals guies turístics es caracteritzen per la seva mateixa exuberància verbal. Es creu que Ciceró hauria heretat el seu tercer nom (cognomen) d’un familiar llunyà conegut per tenir a la cara una berruga en forma de ciuró (cicer) –a Mallorca, per la zona de Manacor i Artà, als pèsols, els diuen xítxeros, probablement per les bolletes en forma de ciuró que tenen al seu interior.

Ciceró
Ciceró
 
L’any 63 aC, mentre Pompeu era a l’Àsia, el senador Catilina va intentar acabar amb la República i fer-se amb el poder. La rebel·lió, però, va ser sufocada per Ciceró que el va posar al descobert al Senat amb el seus quatre famosos discursos coneguts com a catilinàries, avui sinònim d’invectiva, diatriba.

Una de les catilinàries més famoses de Ciceró és la que comença dient: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). En aquest mateix discurs, Ciceró pronuncià una altra frase cèlebre O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), referint-se així a la corrupció de la seva època –avui la frase s’empra amb ironia per criticar costums del present en contraposició amb els passats, considerats millors.
 
Ciceró ordenà l’assassinat dels catilinaris. Aquesta decisió, del tot unilateral, no va agradar a molts, entre ells al mateix Juli Cèsar. Més, el 58 aC, es va aprovar una llei que estipulava el desterrament als qui haguessin lliurat a la mort un ciutadà sense un judici popular. Els enemics de Ciceró, ja excònsol, varen aprofitar l’ocasió per ajustar comptes: el varen acusar d’assassinar il·lícitament ciutadans romans. D’aquesta manera, el gran orador romà va haver d’afrontar un dolorós exili a Dirraquio, l’actual Dürres, a la costa d’Albània. Al cap de dos anys, però, se li va perdonar la pena i va poder retornar a Roma, on va reprendre la seva activitat com a jurista.

Senat romà
Senat romà
 
El 44 aC, quan Cèsar va morir assassinat, Ciceró atacà durament Marc Antoni, el qual pretenia erigir-se en el nou home fort de Roma –aquells discursos foren coneguts com a Filípiques en record de les que amb el mateix nom pronuncià al segle IV aC el gran orador grec, Demòstenes, contra l’imperialista Filip II de Macedònia. Després d’un any de lluites intenses, finalment es va formar el Segon Triumvirat (43 aC) entre Marc Antoni, Lèpid i Octavi.

Aleshores, Ciceró, per por a les represàlies, fugí de Roma. Tot i així, fou perseguit pels soldats de Marc Antoni, els quals el decapitaren un 7 de desembre del 43 aC. El seu cap i les seves mans foren exposats al fòrum. Abans de morir, les seves últimes paraules varen ser: Non ignoravi me mortalem genuisse (“Sempre he sabut que sóc mortal”).

Així relata Plutarc l’assassinat de Ciceró:

"Quan es va adonar que Herenni s’acostava corrent pel camí, va manar als servents que deixassin a terra la llitera [...] Va allargar el coll fora de la llitera i va ser decapitat. Tenia aleshores seixanta-quatre anys. Complint ordres d’Antoni, li van tallar el cap i les mans amb què havia escrit les Filípiques [...] Quan els seus membres varen arribar a Roma, Antoni es trobava celebrant els comicis, i en sentir els fets i veure el que li duien va exclamar que ara s’havien acabat les proscripcions. Va manar que el cap i les mans fossin posats per damunt dels esperons de la tribuna, un espectacle espantós per als romans, que cregueren veure-hi no el rostre de Ciceró, sinó la imatge de l’ànima d’Antoni..."

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

Una versió diferent ens oferí la sèrie Roma (John Millius, 2005):

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Ciceró.

Articles del web relacionats:
- Si Ciceró aixecàs el cap

Muses inspiradores

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

La visita de la Musa
La visita de la Musa


El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Mnemòsine, la mare de les muses
Mnemòsine, la mare de les muses
 
Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Cal·líope (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
                         Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)


Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.

Èrato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Clio, Euterpe i Talia (Eustache Le Sueur)
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

Polímnia
                                                     Polímnia, musa dels himnes


Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).

Melpòmene
                                                     Melpòmene (musa de la tragèdia)


Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.

Talia
                                                      Talia, musa de la comèdia


Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.

Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)


Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
 
Urània i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
 
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
 
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.

El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)

En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.

Minerva i les muses (Jacques Stella)
Minerva i les muses (Jacques Stella)

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
Mosaic amb muses

 En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "This is art", de TV3, conduït per Ramon Gener. Parla sobre la inspiració i l'antiga Grècia. Aquest altre capítol està dedicat a l'èxtasi.

Aquí trobareu més informació sobre la Invocatio Musarum.

És interessant aquest article de Rafel Argullol sobre la inspiració "Els atributs de la inspiració" (Diari Ara, 19/03/2017).

Esquema de les muses
Esquema de les muses

 muses altres

    Aquí teniu les Muses de la pel·lícule "Hèrcules", de Disney:





Aquí teniu un vídeo que parla sobre les muses:



Aquí teniu un vídeo de les muses i Cantinflas:



Articles del web relacionats:
- Talents castrats
L'origen clàssic de la música

 

 

Monedes admonitòries

Les monedes porten gravades en la seva etimologia una advertència. En tenir-les a les mans, és com si ens diguessin: compte amb què em gastau! Vegem, doncs, a què ve aquesta reflexió. Al món romà, la deessa Juno era coneguda amb el sobrenom de Moneta (“la que avisa”). La dona de Júpiter s’havia guanyat aquest apel·latiu arran d’un fet històric: la invasió que patí Roma per part dels gals a finals del segle IV aC. En el curs d’aquesta guerra, les oques sagrades del santuari de la deessa aconseguiren avortar, amb els seus crits, un intent d’atac nocturn dels gals. Això va fer que l’historiador Livi Andronic (segle III aC) conferís a la deessa el sobrenom de Moneta, que és un participi de verb moneo (“avisar”).

La paraula moneda, però, referida a l’objecte pecuniari amaga una altra història. A finals del segle III aC, durant la guerra que enfrontà Roma amb Pirros, rei de l’Epir, en una situació de manca de diners, els romans varen demanar consell a Juno. Aquesta els respongué que mai no els mancaria diners per guerrejar si emprenien guerres justes. Agraït per tan bon consell, el poble romà decidí instal·lar en aquest temple una seca, un taller d’encunyació de monedes. Conseqüència d’això va ser que amb el temps el sobrenom moneta acabà per aplicar-se als objectes que s’hi fabricaven.

Monitors monstruosos
El verb llatí moneo conté l’arrel indoeuropea *men- que inclou la idea de pensar i que també trobam en paraules com ment, dement, vehement (+ve, “fora de”), comentar, mentir, commemorar, rememorar o Minerva, la deessa romana del pensament. Al segle IV aC l’èxit del cristianisme al món romà va tenir la seva repercussió en el llenguatge mitjançant la formació dels adverbis acabats en –ment: bonament, sanament, etc. És a dir, el que és bo i sà per a la ment.

Si tornam a moneo, tornam a trobar un altre reguitzell de derivats: premonició, amonestar, admonició, monument (no debades, és una escultura que ens recorda, “avisa” d’algun fet històric) o monstre. Curiosament, aquesta darrera paraula és d’origen religiós. En llatí, monstrum significava “senyal d’advertència”. Feia referència a un prodigi dels déus que advertia sobre alguna cosa. Amb el temps, es considerà que aquells fills nascuts amb deformacions eren monstres, perquè eren càstigs, senyals dels déus.

Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma (1866)
Entrada a un teatre romà, Sir Lawrence Alma (1866)



De moneo també tenim la paraula monitor. A l’antiga Roma, un monitor era l’esclau que acompanyava l’amo quan sortia al carrer. Aleshores es col·locava al seu darrere i li anava recordant el nom de les persones amb qui s’anava trobant i alguna dada rellevant sobre la seva vida. Durant les campanyes electorals, els esclaus que feien aquesta funció amb els candidats rebien el nom de nomenclàtors (nomen, “nom” + calo, “anomenar”) –avui la paraula nomenclàtor ha passat a significar un catàleg de noms específics d’una ciència o art. A l’antiga Roma, un monitor també podia ser la persona que solia col·locar-se prop del faristol dels oradors i, en cas que aquests, quedassin en blanc, els ajudaven a reprendre el fil –avui la paraula monitor al·ludeix a un assistent personal o a un dispositiu que permet observar l’estat d’un sistema.

Aquí teniu un enllaç que explica com s'han de llegir les monedes romanes.

Així relata Tit Livi la intervenció de les oques davant la invasió dels gals.

Articles del web relacionats:
El capitalisme que ens decapita
-
 El complex de Cresos
L'origen de la moneda
- Vae victis

I acabarem amb la canço "Money, money" d'ABBA:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px