Banner Top

Europa, la de “mirada ampla”

Amb els greus problemes de convivència que té, estaria bé que Europa s’imbuís del caràcter analític d’una possible etimologia seva: εὐρύς (“ample”) + ωψ (“mirada”). Amb tot, una altra teoria, no tan exhortativa, la vincula amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el Sol, és a dir, Occident.

Europa rappte

Zeus rapta Europa (ceràmica del segle IV aC)

Avui, en qualsevol cas, el cert és que Europa roman amb la mirada perduda. Capficada en ella mateixa, és a punt d’occir en la terra on el destí la dugué. Segons la mitologia grega, el nostre continent agafa el nom d’una princesa fenícia, filla dels reis de Tir (Líban), Agènor i Telefassa. Cada dia la veim en els bitllets de cinc euros i en les monedes gregues de dos euros.

 Moneda grega de dos euros, amb figura d'Europa


L’extraordinària bellesa d’Europa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins. Portà la seva plorosa presa fins a l’illa de Creta. A la ciutat de Gortínia li revelà la seva vertadera identitat i s’hi uní carnalment a la vora d’una font ombrejada per plàtans ufanosos. Segons la llegenda, aquests plàtans varen obtenir el privilegi de no perdre mai les fulles. D’aquella unió -que per ventura va ser una violació- naixeren Minos, Radamant i Sarpedó.


Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. A més, a la nova sobirana li féu tres presents: Talos, un autòmat de bronze que guardava les costes de Creta contra tot desembarcament estranger; un ca a qui no se li escapava ni una presa, i una javelina que no errava mai el tret.

Avui la mirada ampla d’Europa ha mutat en miopia. S’ha deixat arrossegar per la demagògia i la intransigència dels seus dirigents, que, en lloc de trobar una solució assenyada als problemes que els assetgen, prefereixen fer servir els tres regals que féu Zeus a la princesa fenícia: Talos, la flota que s’encarrega de expulsar els refugiats de les seves costes; el ca que no aturar de bordar-los; i la javelina són les porres amenaçadores.

europa
        El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

I aquí teniu un article de l'interessant blog "Històries d'Europa" dedicat també a la princesa fenícia que ens batià com a continent.

En aquest article, Jordi Llovet també parla del mite d'Europa.

Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
- El mite dels toros
- Talos, el primer robot de l'antiguitat

Dones harpies

Avui un dels adjectius misògins més populars és el d’Harpia, sinònim de dona malvada i perversa. El nom fa referència a uns personatges mitològics de característiques semblants. En la mitologia grega, les Harpies  eren filles de Taumant (fill de Gea) i de l’oceànida Electra. Acostumen a ser dues: Ael·lo (també dita Nicòtoe) i Ocípete. Com a genis venjadors dels déus, se les representava en forma de dimonis alats amb cap i pit de dona, i cos i urpes d’aus de rapinya; s’assemblen, per tant, a les sirenes i, com elles, són fruit de la mentalitat misògina grega

Harpies en la ceràmica grega
Harpies en la ceràmica grega
 
En grec, Harpies (Ἃρπυιαι)  significa “raptores” i al·ludeix a una de les seves principals maldats, que era raptar nins i robar menjar. Abans, però, tenien un aspecte més bondadós. Es dedicaven a rescatar les ànimes de l’Hades. -el verb grec ἁρπαζω, “raptar”, també ens donaría arpó (que hauria de començar per “ha”), l’instrument de pesca consistent en una barra de ferro o d'acer; la forma de les seves pues, cap enrere, permeten “raptar” millor la presa. Abans, tanmateix, les harpies tenien un aspecte més bondadós. Es dedicaven a rescatar les ànimes de l’Hades. Es per això que seva imatge solia estar esculpida a les tombes. 

Les Harpies i els Argonautes
El mite més conegut on prenen part aquests éssers malvats és el de Fineu, rei de Tràcia. Posseïa dots d’endeví i havia preferit tornar-se cec a costa de viure molts d’anys. Això no agradà gens a Hèlios, el déu del sol, qui, en venjança, li envià les Harpies, que el turmentaren robant-li el menjar o embrutant-l’hi amb els seus excrements. Fineu va aconseguir alliberar-se d’aquell terrible suplici amb l’ajuda dels Argonautes

Els homes de Jàson havien anat a visitar el monarca traci perquè, com a endeví que era, els informàs de la ruta que havien de seguir a la recerca del velló d’or. Els veloços Zetes i Càlais, fills de Bòreas (déu del vent del nord) foren els encarregats d’espantar les Harpies. Una va caure, mentre fugia, a un riu del Pel·loponnès i l’altre es va refugiar a una cova de les illes Estròfades o del “retorn”, al mar Jònic.


Els fills de Bòreas persegueixen les Harpies (Paolo Fiammingo, 1592-6)
Els fills de Bòreas persegueixen les Harpies (Paolo Fiammingo, 1592-6)

La persecució de les Harpies (Erasmo Quellyn)
La persecució de les Harpies (Erasmo Quellyn)

A l’Odissea, Homer retrata les Harpies com a genis furiosos del temporal que ploren amb el bon temps i canten amb la tempesta. A l’Eneida, en canvi, Virgili les descriu com a aus monstruoses que roben el menjar dels homes d’Eneas, que s’havien aturat a descansar a una illa. Això provoca la fugida  de tota l’expedició. 

Eneas i els seus companys contra les harpies, de François Perrier
Eneas i els seus companys contra les harpies, de François Perrier

En l’actualitat, hi ha una àguila neotropical que es diu harpia. Fou descrita el 1758 per Carl von Linné al seu Systema naturae com a Vultur harpyja. És el rapinyaire més gran i poderós que es troba al Nou Món. Sol viure a les zones baixes de les selves tropicals.

Harpia, ocell
Harpia, ocell
 
Representació medieval d'una harpia
Representació medieval d'una harpia

Articles del web relacionats:
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Realment la dona va néixer d'una costella?
Les noves amazones
-
 El seductor cant de les sirenes

Qui gaudeix més del sexe?

En la mitologia grega trobam una guerra de sexes interessant. És la que protagonitzen els patriarques del panteó, Zeus i la seva dona Hera, deessa protectora del matrimoni, “la dels braços blancs”. Aquell matrimoni havia tengut quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilita (deessa dels parts). Tanmateix, Hera no es fiava del seu marit, infidel compulsiu. Sempre el vigilava amb el paó que li era consagrat i que, en les seves plomes, portava els cent ulls del gegant Argos, fidel servidor de la deessa.

Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)
Hera col·loca els cent ulls d'Argos, mort, entre les plomes del seu paó (Rubens)


Un dia Zeus i Hera discutien a l’Olimp sobre quin dels dos gèneres obtenia més plaer en l’acte sexual. El patriarca dels déus assegurava que era el femení, i la seva esposa, el masculí. Per sortir-ne de dubtes, Zeus féu cridar Tirèsias.

Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)
Júpiter i Juno (Annibale Carracci 1600 - 1605 Roma, Galeria Borghese)


Tirèsias era conegut per ser el primer transsexual de la mitologia clàssica. Segons una versió, de jove va trobar dues serps unides i les va separar amb el seu bastó; llavors quedà transformat en dona. Al cap de set anys va fer el mateix, de manera que recuperà el seu sexe originari.

Tirèsias i les serps
Tirèsias i les serps


Donada la seva experiència bisexual, Zeus pensar en Tirèsias perquè fes d’àrbitre en la disputa que mantenia amb Hera. El requerit donà la raó al patriarca olímpic. Contestà que la dona sentia nou vegades més plaer que l’home. Hera, en sentir-se privada així del gran secret del seu sexe, el deixà cec, i Zeus, per compensar tal maledicció, li atorgà el do de la profecia i el privilegi de la longevitat.

Tirèsias fa de
Tirèsias fa de "coach de l'amor" per a Zeus i Hera
 
Eunucs inofensius al llit
Tanmateix, també hi hagué homes no tan faldillers com Zeus. És el cas dels eunucs, paraula composta d’ εὐνή (“llit”) i d’ἔχω (“tenir”). Un eunuc era un home que, atesa la seva nul·la promiscuïtat, era de fiar. Per aplacar la seva libido, se’ls practicava la castració en la preadolescència.

A l’antiguitat ja hi hagué eunucs. En el món musulmà, per exemple, feren de guardians dels harems. Fou, però, a l’edat mitjana quan els eunucs compliren una altra funció social. Les seves veus agudes, fruit de la castració, foren molt apreciades en els cors de les esglésies.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les amants de Zeus.

Aquí teniu un podcast del programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una" dedicat a les diferents maneres de concebre el sexe que hi ha a Orient i a Occident.

Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia
Escena de sexe heterosexual a l'antiga Grècia


Aquest és el fragment de les Metamorfosis d’Ovidi que parla de la disputa sexual entre Zeus i Hera i que tengué Tirèsias com a mediador (llibre III, 315-338). La traducció és de Jordi Parramon:

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
 
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgué separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tant podeu contra aquells que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recupera els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
 
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corrobora el parer de Júpiter; troba Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.


I aquí teniu el famós fragment de la pel·lícula de Woody Allen que parla sobre com s'activa el cos durant l'acte sexual:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/03/2017), reflexion sobre la següent pregunta: "Està sobrevalorat el sexe?"




Articles del web relacionats:
La guerra de sexes
-
 Orgies, crònica d'una mentida

Mediocres sota la síndrome de Procust

Molts mediocres pateixen la síndrome de Procust. En la mitologia grega, aquest personatge era un sàdic criminal que vivia prop d’Atenes. En realitat es deia Damastes. El sobrenom pel qual fou més conegut significa en grec “qui estira”. Li venia pel seu curiós mètode de tortura. A casa tenia dos llits de mida diferent, on feia jeure les seues víctimes. Si eren de molta estatura, les posava en el llit petit i els serrava el tros que sobrava. Si no, les posava en el gran i els estirava els membres fins que s'hi adaptaven. Procust, tanmateix, seria mort per Teseu, l’heroi fundador d’Atenes, que li aplicà la seva pròpia medicina.

Teseu mata Procust amb la seva pròpia medicina
Teseu mata Procust amb la seva pròpia medicina
 

En el món empresarial, avui Procust representaria el directiu mediocre, que, com passa en el mite, talla el cap i els peus de qui sobresurten. Mancats de tota intel·ligència emocional, actuen per enveja i por perquè no poden tolerar sentir-se superats professionalment per un subordinat. En l’ensenyament, la síndrome de Procust també es podria aplicar a aquells professors que volen que tots els alumnes passin pel mateix tub sense tenir en compte el talent especial de cadascun d’ells.

Amb tot, unes altres víctimes de la síndrome de Procust serien aquelles persones que prefereixen dur-se per la massa. Són esclaus d’uns prejudicis que els impedeixen tenir una comprensió més profunda d’una realitat del tot complexa. Es neguen a admetre que les seves conviccions poden estar equivocades. Així, mentalment són tan rígid com els llits d’una sola mida de Procust. Ells són els principals enemics de la màxima kantiana Sapere aude (“atreveix-te a saber”).

Sens dubte, en l’actualitat hi ha massa mediocres com Procust que necessiten un nou Teseu que els faci eixamplar la ment –el Teseu mitològic va ser massa salvatge i el va matar directament. Compte, doncs, amb els Procusts moderns!

Dibuix de la revista Punch (1891) comparant la nova llei britànica de vuit hores de treball amb el llit de Procust
Dibuix de la revista Punch (1891) comparant la nova llei britànica de vuit hores de treball amb el llit de Procust

Aquí teniu la mediocritat en aforismes

La síndrome de Procust estaria relacionada amb la síndrome de Cronos.

Aquí teniu més detalls de la síndrome de Procust. I aquesta és una altra interpretació del mite de Procust.

Articles del web relacionats:
 

Les llavors de la discòrdia

Article publicat a l'Ara Balears (06/12/2015)

La deessa Eris fa temps que no ens deixa viure en pau. Passa gust sembrant discòrdia entre nosaltres. Ella és, segons la mitologia grega, la personificació d’aquest mal. Ja en filosofia trobam el concepte erística associat al mètode que, en els debats, fan servir els qui pretenen la victòria a tota cosa, independentment de la veritat o falsedat de les seves tesis. Al segle IV aC Plató emprava el terme despectivament per referir-se a la manera d’actuar dels sofistes, els mestres ambulants de la paraula. El contraposava a la dialèctica, el vertader art del diàleg que cerca el coneixement de la veritat i que ja havia propugnat Sòcrates, el pare de la filosofia.


 
Avui no són pocs els mitjans de comunicació que també s’han abonat al mètode de l’erística. Ho fan seguint la trista màxima periodística: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. Basta recordar la portada de La Razón de l’estiu passat on es podia llegir que la flamant batlessa de Madrid, Manuela Carmena, passava unes “vacances de luxe” en una vil·la que costava 4.000 euros a la setmana. Després va resultar que la primera edil compartia aquelles despeses amb tres inquilins més i que, en tot cas, els doblers havien sortit de la seva pròpia butxaca i no de les arques públiques. El novembre de 2012, a pocs dies de les eleccions catalanes, el diari El Mundo també va acusar l’aleshores batle de Barcelona, Xavier Trias, de tenir milions d’euros a Suïssa. I un altre cop la informació va ser falsa. Ambdues capçaleres acabaren matisant o rectificant, encara que amb lletra petita, el seu periodisme pamfletari. Tanmateix, s’havien sortit amb la seva: calumnia que alguna cosa queda.

 


Tots aquests titulars malintencionats responen al que l’italià Umberto Eco ha anomenat la “màquina del fang” en la seva darrera novel·la Número Zero. L’expressió fa referència a la capacitat que tenen alguns mitjans de crear notícies tòxiques, sovint falses, amb l’objectiu de danyar la reputació de determinats personatges. És la cara fosca del quart poder en mans d’empresaris, que estan més interessats en els rèdits econòmics que no pas en l’ètica periodística. “No són les notícies les que fan el diari, sinó el diari el que fa les notícies”, diu el director del rotatiu de l’obra d’Eco, un perfecte home de palla.
 
Aquest periodisme sense escrúpols ja va ser retratat el 1974 en la magistral pel·lícula Primera Plana, de Billy Wilder, que oferia una visió còmica del funcionament de la redacció d’un diari de Chicago de 1920. Anys abans, el 1941, a Ciutadà Kane, el director Orson Welles ja havia traçat el perfil de William Randolph Hearst, el creador de la premsa sensacionalista, també coneguda com a groga. El 1898 aquest magnat nord-americà no dubtà a promoure la guerra de Cuba per poder vendre més diaris. També va ser el primer a crear un gran imperi mediàtic que aprofità per enfonsar els seus enemics i afavorir la seva pròpia carrera política.


 



Ara el periodisme, tot i haver viscut alguns moments gloriosos, torna a sucumbir a la  “màquina del fang”. Els seus sequaços, que s’erigeixen en herois de la informació, recorren a l’erística dels sofistes de l'antiga Grècia. Per tal de cobrar, també són capaços de dir qualsevol barbaritat. Molts d’ells, encotillats en les pàgines dels diaris, s’apunten a fer de tertulians de ràdios i televisions per tenir un altaveu més potent des d’on continuar atiant el foc de la crispació. És una conducta del tot irresponsable, indigne de qui es fa dir periodista. I, mentrestant, la ciutadania amb poques ganes d’esprémer-se el cervell ho dóna tot per bo. I aquests són, segons Eco, els pitjors efectes de la “màquina del fang”: la passivitat dels consumidors davant tantes notícies tergiversades.

 
Així doncs, el quart poder, que havia de ser el garant de la democràcia, està més desacreditat que mai. No falten els periodistes que actuen com a polítics i polítics que intenten fer de periodistes. Sort que avui, en l’era tecnològica, tenim més canals d’informació que ens permeten tenir una visió més calidoscòpica d’una realitat del tot complexa.

Malcom X
Malcom X
 
El protagonista de la novel·la d’Eco ens acaba donant la raó quan exclama que “els periòdics no estan fets per difondre, sinó per encobrir notícies”. En aquest sentit no deixa de ser curiós el silenci mediàtic que a casa nostra, en època de vaques grasses, imperà sobre els casos de corrupció. Ara, amb l’inici de la campanya electoral, la deessa Eris es prepara per continuar sembrant les llavors de la discòrdia. I no tendrà clemència amb un poble, que tot i sortir de la seva letargia, continua mig entabanat.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/09/2017), reflexion sobre la desinformació en l'era de la informació:



Aquí teniu el documental "Las cloacas de Interior", que parla de la guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català i altres herbes.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

Aquí teniu un interessant article sobre el llenguatge com a arma de destrucció massiva.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquest article de Melcior Comes parla de la perversa relació entre periodisme i política. Es titula "Els favors i els favorits".

Aquí teniu un llistat de pel·lícules que parlen sobre periodisme.

Aquí teniu un articel de Kike Oñate que parla sobre els mitjans de comunicación a Espanya i els seus propietaris.

Amb motiu del 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, aquí teniu una entrevista a la veterana periodista Rosa Maria Calaf.

Per acabar, aquí teniu el gran discurs del periodista Edward Murros a la pel·lícula Good Night, And Good Luck (2005), de George Clooney. Defensa la televisió com a un gran mitjà de comunicació, sempre que sigui ben gestionat:


Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
Heròdot, el primer periodista de la història

I aquí teniu fragments de la gran pel·lícula Primera plana:





I aquest és el tràiler de Ciutadà Kane:

 

El toisó d’or, un obsequi ple de caspa

La princesa Elionor ja té a les seves mans el toisó d’or. Felip VI està orgullós de veure com la seva filla llueix un collar d’or que, tanmateix, està ple de caspa. El nom de l’obsequi prové del llatí tondere (“esquilar”, “tondre”); també és conegut com a velló, que deriva de vellus (“llana”).

El rei d’Espanya és el màxim representant de l’Orde de Cavalleria del Toisó d’or. Aquesta entitat va ser fundada a la ciutat belga de Bruixes el 1430 per Felip el Bo, duc de Borgonya, amb motiu del seu matrimoni amb Isabel de Portugal.


Toisó d'or
Toisó d'or
 
L’objectiu de l’Orde de Cavalleria del Toisó era produir un acostament de la noblesa de Bruixes a l’entorn del duc de Borgonya. Per tal d’honrar els seus servidors més lleials s’instituí la concessió d’un gran collar d’or amb el símbol d’un moltó d’or al mig –un moltó és el mascle de l’ovella castrat. Atès que es tractava d’uns institució catòlica, l’animal recordava la llegenda del toisó d’or que Gedeó, un jutge d’Israel, va oferir a Déu en sacrifici per la victòria aconseguida contra la tribu dels madianites. Amb tot, és el mateix toisó d’or que apareix en el mite de Jàson.
 
En extingir-se la dinastia Borgonyesa al segle XVI, l’Orde de Cavalleria del Toisó d’or va passar a mans dels seus legítims hereus, els monarques espanyols. Ara, però, la distinció del collar d’or no s’atorga a fidels servidors del rei com antigament, sinó a aquelles persones que destaquin pel seu talent i noblesa d’esperit. Es concedeix a títol personal, no és hereditari ni transmissible. Així, un cop els seus titulars han mort, ha de ser retornat a la institució.

El rei Felip lliura el toisó d'or a la seva filla Elionor amb motiu del 50è aniversari del monarca
El rei Felip lliura el toisó d'or a la seva filla Elionor amb motiu del 50è aniversari del monarca

El toisó d’or en la mitologia grega
En la mitologia grega, el toisó estava relacionat amb la història dels dos germans Frixos i Hel·le (l’un home i l’altre dona). Eren fills del sobirà de Beòcia, Atamant, i Nèfele. Després de tenir-los, Atamant havia rebutjat Nèfele i s’havia tornat a casar amb una altra dona anomenada Ino, amb qui tengué més fills. Ino, però, no volia veure ni en pintura els seus fillastres. És per això que persuadí un grup de dones perquè torrassin el gra destinat a la sembra del blat. D’aquesta manera, la terra no produí res.
 
Aleshores Atamant decidí envià missatgers a Delfos per preguntar a l’oracle la manera sobre com acabar amb aquella infertilitat. Ino, amb tot, subornà els emissaris perquè tornassin amb la resposta que la terra només podria tornar a ser fèrtil si Frixos era sacrificat a Zeus. En sentir això, Atamant, pressionat pels seus conciutadans, portà Frixos a l’altar. Nèfele, però, no podent consentir tal injustícia, actuà a temps i aconseguí lliurar el seu fill, juntament amb la seva filla Hel·le, a un moltó, de llana d’or i amb ales, que li havia enviat Hermes.

Frixos intenta ajudar la seva germana Hel·le
Frixos intenta ajudar la seva germana Hel·le

L’animal s’endugué volant els dos germans cap a Orient, però durant el camí Hel·le va relliscar i va caure a la mar. Des d’aleshores, per aquest motiu, l’estret fou anomenat Hel·lespont (“la mar d’Hel·le”) -actualment correspon al mar de Màrmara, que uneix el mar Negre i l’Egeu. Frixos va poder arribar a la Còlquida (l’actual Geòrgia), on el rei Eetes el va acollir. Llavors, Frixos va sacrificar el moltó i va oferir la seva llana daurada al rei per agrair-li la seva hospitalitat. Aquest alhora el consagrà a Ares, déu de la guerra, penjant-lo dalt d’una alzina i posant-li un drac com a guardià. Al cel, aquest moltó quedà immortalitzat amb la figura del Zodíac Àries.
 
Els argonautes
Jàson va ser l’heroi que hagué d’anar a la Còlquida a cercar el toisó d’or. Aquella fou la primera gesta mítica del món grec antic. Havia estat un encàrrec que li havia fet el seu oncle, rei d’Iolcos (nord-oest de Grècia), per poder recuperar el tron que li pertocava. L’empresa semblava impossible. El primer que féu Jàson fou construir un vaixell de cinquanta rems que bateià amb el nom Argos (“ràpid” en grec; el seu constructor, però, també es deia així). Aleshores convocà les cinquanta persones més ben preparades de tota l’Hèl·lade. Entre elles, destacaren personatges molt il·lustres en la mitologia com foren Orfeu, Hèracles, i Peleu i Telamó –que foren pares, respectivament, d’Aquil·les i Àiax, els millors guerrers davant Troia.
 
La ruta dels Argonautes
La ruta dels Argonautes

L'expedició dels argonautes (Costa, 1484-1490)
L'expedició dels argonautes (Costa, 1484-1490)


Com passà a Odisseu segles més tard amb el seu retorn a Ítaca, l’expedició a la Còlquida que liderà Jàson va estar plegada d’aventures. Un cop arribat a destinació, l’heroi va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Filla d’Eetes, rei de la regió, aquesta jove, que era fetillera, l’ajudà en les terribles proves que hagué de superar per poder aconseguir el preuat toisó d’or: junyir uns toros salvatges i sembrar-hi, en el lloc on habiten, les dents d’un drac que matà després que Medea li facilitàs uns filtres per adormir-lo. Aquesta argúcia argumental d’introduir l’aliat –normalment femení- que ajuda l’heroi esdevé habitual en els relats d’aventures.

Jàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)
Jàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)

Amb la missió complerta, la jove parella salpà a bord de l’Argos direcció a Iolcos en una travessia igual d’accidentada que la d’anada. En la partida, Medea ja donà bones mostres de la seva sang freda. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, veient que el seu pare era a punt d’agafar-los, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, Eetes s’aturà a recollir els membres del seu fill i després desistí de continuar la persecució per poder enterrar-lo. La de Jàson i Medea, tanmateix, no acabà essent una història amb final feliç.

Jàson (Gustav Moreau, 1865)
Jàson (Gustav Moreau, 1865)


Aquí teniu un fragment de la pel·lícula Jàson i els Argonautes (1963):




I aquesta és la pel·lícula "Jason i els argonautes" de l'any 2000:




Articles del web relacionats:
La perversa síndrome de Medea

Midas i l'avarícia

L’avarícia és un dels set pecats capitals. El terme té dos significats: desig excessiu i desordenat d’adquirir riqueses per guardar-les; o continència excessiva en les despeses. En la seva etimologia trobam el verb llatí aueo (“desitjar”). En relació al primer significat, en castellà es diu “La avarícia rompe el saco” –el seu equivalent castellà és “Qui tot ho vol tot ho perd”. Això mateix passà, en la mitologia grega, a Midas, un rei molt ric de Frígia (Turquia), una de les terres més copioses en minerals de l’antiguitat. Estava tan obsessionat amb l’or que, des del seu luxós palau, es passava els dies comptant les seves monedes.
 
Segons una versió del mite, un dia el sàtir Silè, membre del seguici de Dionís, es perdé per aquelles contrades turques. Midas, en reconèixer-lo, el va lliurar al seu preceptor. El déu del vi i la disbauxa, per tornar-li el favor, li digué que faria realitat qualsevol dels seus desitjos. Midas demanà que tot el que tocàs es convertís en or. La felicitat per aquell do durà poc. En portar-se un tros de pa a la boca es trobà amb un tros d’or i el mateix li passà amb el vi. Tanmateix, el que el va colpir més va ser quan va acariciar la seva filla i aquesta es va transformar en estàtua d’or.

Midas i Dionís (Poussin)
Midas i Dionís (Poussin)
 
Entotsolat, mort de fam i de set, ric i miserable alhora, Midas es va adonar del seu error i va suplicar a Dionís que l’alliberàs d’aquell suplici. Per aconseguir-ho, el déu li ordenà rentar-se les mans a les aigües d’un riu proper. El bany va eliminar el poder de Midas i des de llavors l’arena d’aquell riu es va convertir en or.
 
Des d’aleshores, Midas va avorrir les riqueses i es va dedicar a gaudir de la natura. Un dia fou requerit per fer de jutge en el concurs entre el sàtir Pan, que tocava la siringa ( una mena de flauta), i Apol·lo, que tocava la lira. Midas no dubtà a donar per vencedor Pan, de qui s’havia convertit en un seguidor incondicional. Això no agradà gens a Apol·lo, que, com a venjança, li féu créixer orelles d'ase.

Midas i les orelles d'ase
Midas i les orelles d'ase
 
Midas va intentar amagar-se aquelles peludes i deformes orelles sota una gorra. El seu barber, però, va descobrir el secret en tallar-li els cabells. Incapaç de callar, el barber home acabà cavant un clot en l’arena on va cridar: “el rei Midas té les orelles d'un ase”. A continuació, va tapar el clot tot d’una. Amb el temps, allà varen créixer unes canyes que varen obrir el clot. En bufar-hi el vent, es va crear una música que va escampar el secret repetint la frase fatídica que es va difondre arreu del món. Va ser així com Midas, aquell antic rei àvid de riqueses, va veure deshonrat el seu nom.

Aquest oli de Botticelli es basa en una pintura perduda del pintor Apel•les (segle IV aC), on Midas, assessorat per la Sospita i la Ignorància, jutja un home
Aquest oli de Botticelli es basa en una pintura perduda del pintor Apel•les (segle IV aC), on Midas, assessorat per la Sospita i la Ignorància, jutja un home
 
Avui, tanmateix, el nom de Midas és ben present en el nostre vocabulari. L’empram per referir-nos a aquelles persones influents que tenen la capacitat de generar molts de doblers en cadascuna de les seves creacions. És el cas del director de cinema nord-americà Steven Spielberg. Gairebé totes les seves pel·lícules tenen l’èxit assegurat. 

L’èxit, però, associat als doblers pot cremar, almanco fonèticament si feim cas de la paraula crematística, que fa referència a tot allò relacionat amb la “riquesa” (χρήματα) -originàriament era un terme aristotèlic per a designar l'activitat comercial, emprat com a sinònim d'economia política. Tanmateix, si volem tocar or amb les nostres pròpies mans sense ser rics basta que anem al bosc a la recerca d’una crisàlide, insecte dit així perquè presenta taques de color d’ “or” (χρυσός).

Aquí teniu la faula de Midas contada per Disney:

Mobbing o la síndrome de Cronos

La síndrome de Cronos, com la de Ganimedes, està relacionada amb el món laboral. La pateixen aquelles persones que tenen por a perdre el seu estatus en benefici d’una altra persona més competent o amiga del cap. En alguns casos, moguda per la inseguretat, la víctima d’aquesta síndrome exerceix l’assetjament laboral o mobbing en l’individu que és una amenaça per a ella. El déu Cronos (Χρόνος, “temps”), que juntament amb Rea formà la segona parella de déus titans, també va tenir por de ser desplaçat per un dels seus. Així l’havia advertit la seva mare Gea.

Per evitar el pitjor, Cronos (Saturn al món romà) no dubtà a empassar-se els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà el darrer (Zeus) en una cova de Creta i enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços, que el déu devorà igualment. Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans. A continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia, que acabà perdent Cronos. Queda clar, doncs, que tot treballador hauria de tenir a mà un manual de mitologia clàssica per evitar ensurts importants.

El mal de Saturn
En psiquiatria també es coneix com a mal de Saturn un trastorn mental que porta els pares a causar dany o fins i tot la mort del seus fills. Ho fan convençuts que és l’única solució per evitar-los els problemes que tendran a la vida.

Els anglesos cada dissabte (Saturday) adoren el déu Saturn -a casa nostra aquest dia s’acabà consagrat al descans jueus, el shabbat. Tanmateix, la seva versió grega, Cronos, és ben present en el noste vocabulari: anacronisme, crònica, cronologia, cronòmetre, sincronisme, diacronia o isocronisme.

L’homòleg llatí de χρόνος (tempus, -oris) també ens ha donat molts de derivats: temporada, contemporani, extemporal, temperatura, tempesta, temporal, intempèrie, intempestiu o témpores -en la litúrgia romana, era celebració penitencial i d'acció de gràcies que consagrava l'inici de les estacions (tempora) de l'any.

En llatí, tanmateix, també trobam la paraula aevum per referir-nos al temps durador. Aevum donà alhora aetas (“edat”), d’on tenim etern (res a veure, per tant, amb l’èter grec, αἰθήρ, que significa “aire pur”), coetani o sempitern.

Ja no tenc temps per a tantes etimologies. Recordau: Tempus fugit (“El temps fuig”). Fuig, però, amb els daus a la mà. Ja ho digué Heràclit, filòsof grec del segle VI aC: “El temps és un nin que juga als daus”. I els seus efectes són devastadors: Nihil est quod non conficiat vetustas ("No hi ha res que el pas del temps no destrueixi”).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/03/2017), parl sobre com s'ha degradat avui el concepte de temps:


Articles del web relacionat:
- L'origen mitològic de l'hivern
-Etimologies estacionals
- La guerra de los relojes
Esclaus de l'horror vacui
-
 Per què canviam l'hora?
Hores a la romana
Μοοbing o la síndrome de Cronos
Fills de Cronos
El present és un present
Carpe diem
Memento mori
Per què tenim por a fer-nos grans?

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px