Banner Top

Els alienígenes terrícoles de Tebes

En la mitologia grega trobam un episodi de ciència ficció protagonitzat per alienígenes terrícoles. Tot començà quan la princesa fenícia Europa fou raptada per Zeus. Aleshores el pare d’aquella bella donzella, Agènor, envià a la seva recerca els seus altres tres fills, Cadme, Fènix i Cilix. Els digué que no tornassin sense ella. La seva mare Telefassa els volgué acompanyar. Com que la missió resultà infructuosa, decidiren establir-se en diversos llocs: Fènix a Fenícia; Cílix no gaire lluny de Fenícia, en una regió que s’anomenà Cilícia; i Cadme i la seva mare es quedaren a Tràcia.

En morir Telefassa, Cadme acudí a consultar l’oracle de Delfos. Aquest li contestà que abandonàs la recerca de la seva germana i que fundàs una ciutat. Per fer-ho, havia d’agafar una vaca com a guia. Allà on caigués extenuada seria el lloc triat. I el lloc triat fou Tebes, a Beòcia -el motiu de l’animal que fa de guia és comú en molts mites de fundacions.

cadmo 3

Cadme, fundant Tebes

En complir-se l’oracle, Cadme va voler oferir la vaca en sacrifici a Atena. Així envià alguns dels seus acompanyats a treure aigua de la font d’Ares, que estava custodiada per un drac. Aquest, però, matà la majoria dels enviats. Cadme, enfurismat, matà el rèptil i, per consell d’Atena, en sembrà les dents. Fet això, sorgiren de terra homes armats anomenats esparts (“sembrats” en grec). Així descriu l’escena Ovidi en les seves Metamorfosis en traducció de Jordi Parramon:

“I era increïble: llavors, començant-se a moure els terrossos
varen sortir dels solcs, primer, unes puntes de llança,
i elms de vistosos plomalls tot seguit, que uns caps protegien,
pits i espatlles cresqueren després, i uns braços amb armes,
fins que sorgiren del camp uns homes coberts amb rodelles”.

 

Aquelles criatures prodigioses es començaren a matar els uns als altres. Aleshores Cadme els tirà pedres i elles, creient cadascú que havien estat llançades per l’altre, iniciaren una baralla. Només se’n salvaren cinc, que fundaren amb Cadme Tebes i es convertiren així en els avantpassats de les famílies més il·lustres d’aquesta ciutat. 

Per expiar el crim del drac, Cadme serví Ares sense parar durant vuit mesos. Complida la penitència, l’heroi arribà a ser rei de Tebes gràcies a la protecció d’Atena, i Zeus li donà per muller Harmonia, filla d’Afrodita i Ares.

Cadmo

Cadme s'enfronta al drac (ceràmica del segle IV aC)

Articles del web relacionats:
- L'oracle de Delfos
- Europa, la de "mirada ampla"

La cara guapa de les eleccions

Article publicat a l'Ara Balears (12/12/2015)

Al segle V aC, ja Sòcrates considerà la bellesa com una “breu tirania”. El pare de la filosofia, famós per la seva lletjor, no féu cas de les burles que generà el seu sobrenom, “el silè”, en al·lusió al sàtir més monstruós de la mitologia grega. No debades, aquest “defecte” no fou cap impediment perquè l’oracle de Delfos el proclamàs com el més savi dels mortals. Avui, en l’època de la dictadura de la imatge, el gran mestre intel·lectual d’Occident es faria creus de la importància que té una cara guapa a l’hora de guanyar unes eleccions.
 
L’economista Xavier Sala i Martí considera que la bellesa, “privilegi de la naturalesa” en paraules de Plató, és la clau de l’èxit d’una persona. L’explicació és ben senzilla. Ja de petits, els nins més agraciats físicament solen ser els que reben més estímuls positius. Això els reforça una autoestima que, de grans, serà la seva millor arma per fer-se valer. És una nova versió de la selecció natural de Darwin: només els més guapos i, per tant, amb una millor concepció d’ells mateixos, sobreviuran en aquesta selva que és la vida.


Quina por fan els polítics!
Quina por fan els polítics en campanya electoral!
 
El primer polític que va saber explotar bé el seu físic va ser el nord-americà John F. Kennedy, del partit demòcrata. El 26 de setembre de 1960 protagonitzà amb el vicepresident republicà Richard Nixon el primer debat polític televisat de la història. Aquell duel per a ocupar la Casa Blanca fou seguit per vuitanta milions d’espectadors. Nixon, de 47 anys, recelós d’aquell mitjà emergent, es negà a maquillar-se i sortí amb un vestit gris que l’enfosquí encara més en aquells temps de pantalla en blanc i negre. JFK, en canvi, quatre anys més jove, ja intuí el nou llenguatge que imposava la que seria coneguda com a “capsa beneita”. Va cuidar la seva imatge a consciència, lluint una envejable pell morena i comportant-se com un autèntic galant de Hollywood amb la seva rialla seductora i ulls decidits mirant a càmera. Així, es convertia en el precursor de la telegènia, un art que li permeté presidir el país més poderós del món.
 
Curiosament, segons les enquestes, la gent que va seguir aquell enfrontament dialèctic per ràdio va arribar a la conclusió que la intervenció de Nixon havia estat molt millor que la de Kennedy. El republicà assumiria amb aquestes paraules la seva derrota: “Confiau plenament en el vostre productor de televisió, deixeu-li que us posi maquillatge fins i tot si ho odiau, que us digui com asseure-vos, quins són els vostres millors angles o què fer amb el vostre cabell. A mi em desanima, detest fer-ho, però, havent estat derrotat una vegada per no fer-ho, mai no vaig tornar a cometre el mateix error”.

 

El cara a cara entre Kennedy i Nixon, que es repetiria tres vegades més, va alertar tants els quarters generals dels partits polítics, que, als Estats Units, no es tornà a televisar cap altre debat fins al cap de setze anys. Aquell va ser el primer antecedent de la videopolítica, una idea que el 1998 el politòleg italià Giovani Sartori desenvolupà en la seva cèlebre obra Homo videns. Sartori reflexiona sobre fins a quin punt la televisió ha canviat l’essència de la política i com d’una cultura basada en la paraula escrita, que estimula la nostra capacitat d’abstracció, hem passat a una cultura on impera la imatge, de tot hipnòtica i no tan sotmesa a la reflexió crítica. Certament, una atractiva imatge ja val més que mil paraules males de digerir.
 
Avui, 55 anys després, els experts en comunicació no verbal continuen posant aquell gran debat com a exemple per explicar que, a la televisió, és tan important el que dius com el que sembles. Els experts insisteixen en l’efecte positiu que té la bellesa en el vot. Al seu parer, la cara, vista com el mirall de l’ànima, pot actuar com un autèntic imant si es presenta simètrica i ben polida.

Tanmateix, a pesar del seu irresistible poder de seducció, en política el físic ja ens ha jugat massa males passades. Són innombrables els corruptes que s’han escudat en la seva impol·luta imatge, associada a la competència, per saquejar les nostres butxaques. Bé ho saben Rodrigo Rato o Jaume Matas, que també va caure en la trampa amb l’ínclit Iñaki Urdangarin. En aquestes eleccions, doncs, haurem d’anar amb compte amb les cares guapes, que ara, a més, gràcies a l’inefable Bertín Osborne de TVE, s’esforcen fins al patetisme per ensenyar la seva cara més humana. Sens dubte, una combinació encara més terrible. L’espectacle ja ha començat. Els cacauets arribaren el proper 20 de desembre en forma de vots. Després vendran les lamentacions.

Sobre el populisme associat a les eleccions, aquí teniu un interessant article de Jordi Graupera.

Articles del web relacionats:
Què és la bellesa?
Fills electorals de Roma
-
 Llegir bé en temps d'eleccions
Vots devots
Democràcia obsoleta

L'oracle de Delfos

Extracte del reportatge publicat el gener 2011 a la revista Sàpiens (núm. 99)

Considerat el centre del món, Delfos fou la seu de l’oracle més important de l’antiguitat. No només fou consultat pels grecs, sinó també per pobles del Pròxim Orient. Les seves respostes determinaren el curs de grans episodis de la història antiga. 
 
Bona part de la història de l’antiguitat es va escriure a Delfos. No és casual que aquest indret, a 180 km al nord-oest d’Atenes, fos considerat el centre religiós més important de l’antiga Grècia. Es tracta d’un dels emplaçaments més impressionants del país, escortat al nord pels nevats cims del mont Parnàs –on els grecs imaginaren l’estatge de les muses-, i al sud, per un majestuós bosc d’oliveres banyat al fons per les aigües del golf de Corint. Conta la mitologia que, després del seu naixement en la inhòspita illa de Delos, Apol·lo, déu de l’endevinació, buscà un lloc on fixar el seu santuari. Zeus de seguida recomanà al seu fill que s’establís a Delfos. No debades, aquest era un indret amb una simbologia especial arran d’una història ben curiosa.

L'oracle (1880, Camillo Miola)
L'oracle (1880, Camillo Miola)
 
Un dia el pare dels déus havia decidit buscar el centre de la Terra. Per trobar-lo havia llançat una àguila, la seva au consagrada, des d’Orient i una altra des d’Occident. Els dos ocells s’havien topat a Delfos i des de llavors aquest punt s’havia convertit en el kilòmetre zero del món antic. Una pedra amb forma d’ou, anomenada ómphalos (“melic” en grec), així ho recordava. Segons la tradició, aquesta era la pedra que Rea havia donat a Cronos per evitar que devorés el seu últim fill, Zeus. Havia sortit de la boca del crònida després que el pare dels déus aconseguís fer-li-la vomitar juntament amb la resta dels seus germans.

L'oracle de Delfos
L'oracle de Delfos


Per continuar llegint clicau aquí.

Aquest capítol del programa "This is art" de TV3 està dedicat a l'èxtasi.

Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la màxima de Delfos: "Coneix-te a tu mateix".
- Esclaus de l'horror vacui



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" de Punto Radio (24/01/2011) per parlar sobre l'oracle de Delfos.



Aquest documental explica molt bé el paper de Delfos en la religió grega:



Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la màxima de Delfos: "Coneix-te a tu mateix".
- Esclaus de l'horror vacui

El complex de Cresos

En aquesta època de corrupció que estam vivint hi ha moltes persones que pateixen el complex de Cresos. És la recerca patològica de superioritat a través del malbaratament de doblers i propines. En el món dels dibuixos animats un clar exemple d’aquest complex són el senyor Burns dels Simpson o el “tio Gilito” de Mickey Mouse.

El senyor Burns dels Simpson
El senyor Burns dels Simpson

"Tio Gilito"

El complex de Cresos agafa el nom d’un rei homònim de Lídia (la part occidental de l’actual Turquia) del segle VI. Segons Heròdot, aquesta terra va veure al segle VII aC l’encunyació de la primera moneda de la història a Occident. No és d’estranyar, doncs, que Cresos fos considerat l’home més ric del seu temps. La seva opulència, però, no trigaria a ser qüestionada.
 
Un dia va arribar a Sardes, la capital de Lídia, l'estadista i poeta atenès Soló. Convençut que el seu hoste havia quedat sorprès en veure tanta riquesa, Cresos li preguntà qui creia que era l’home més feliç del món. Soló, però, no va dir el seu nom, sinó que va enumerar uns quants herois atenesos caiguts al camp de batalla. El poeta li insistí que només un cop arribada la mort es pot valorar la felicitat d’una persona. Li ho va dir d’aquesta manera: “Nosaltres els grecs, majestat, hem obtingut de déu una saviesa massa casolana i limitada per poder preveure què passarà demà i proclamar feliç un home que encara està compromès en la seva batalla”.
 
En efecte, quan Soló va haver marxat, un càstig diví va tocar Cresos de ple. Cresos tenia dos fills: Atis, un al·lot molt atractiu, i un altre de sordmut. Ja en somnis, a Cresos se li havia presentat la mort d’Atis. I així va ser. Va ser un altre hoste seu, Adrast, qui el va matar sense voler durant una cacera.

Soló davant Cresos (Gerrit van Honthorst)
Soló davant Cresos (Gerrit van Honthorst)

Després d’haver superat el dol pel seu fill, Cresos es llançà a combatre l’amenaça del creixent poder de l’imperi persa de Ciros II el Gran. L’oracle de Delfos li havia dit: “si marxes contra els perses, destruiràs un gran imperi”. Però l’imperi que va destruir no va ser el persa sinó el seu propi. Fet presoner pels perses, el seu destí fou la pira. Quan estava a punt de ser cremat per les flames, es va recordar de Soló que, amb tanta diplomàcia, l’havia exhortat a la prudència, i va invocar els seu nom tres vegades.
 
Ciros va voler saber qui era aquell Soló. I un cop en va sentir la història, en va quedar tan impressionat que va ordenar que deslliguessin el presoner. Però ja era massa tard, el foc era incontrolable. Aleshores Cresos va invocar Apol·lo amb llàgrimes als ulls. Els seus desitjos foren escoltats i de sobte va esclatar una tempesta que apagà la pira. Ciros, en veure que Cresos comptava amb la protecció del déus, l’incorporà en el seu seguici com a assessor.
 
Amb la incorporació de Lídia (l’actual Turquia), Ciros es llançà a la conquesta de la tribu dels massàgetes, que habitaven a les grans planes estepàries de l’Àsia Central. És en aquesta batalla on morí Ciros. Cresos continuà fent d’assessor de Cambises, el fill de Ciros i successor seu.

Articles del web relacionats:
L'origen de la moneda
El capitalisme que ens decapita
Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia

I per continuar reflexionant sobre el pes dels diners a les nostres vides, aquí teniu l'interessant programa "Amb filosofia" de TV3:


Esclaus de l'horror vacui

Article publicat a l'Ara Balears (09/03/2015)

En pintura, l’expressió llatina horror vacui (“por del buit”) s'utilitza per descriure la necessitat d’omplir tot un espai buit en una obra amb algun tipus de disseny o imatge. És un tret característic del barroc, de l’art islàmic i bizantí. Avui en dia aquesta màxima presideix les nostres vides. Vivim abduïts per Internet, la televisió, els videojocs,  Facebook, Instagram i per infinits whatsapps i tweets. Presos per la “isolofòbia” (por a la solitud), ens aterra haver d’afrontar-nos amb l’aclaparador buit de les nostres efímeres existències. 

En una mena de fugida cap endavant, necessitam tant de renou extern per evadir-nos del nostre renou interior. Fins i tot els centres comercials i les consultes mèdiques ens inhibeixen de pensar amb “innocus” fils musicals. Ja ho va dir el filòsof alemany Schopenhauer (1788-1860): “La intel·ligència es una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.


La nova esclavitud
 

Amb tot, grans fites intel·lectuals de la humanitat s’han assolit gràcies a l’horror vacui. Molts creadors pinten, escriuen, composen música o ballen per entendre i assaborir el món, però també per omplir aquest abismal forat existencial. En canvi, la resta de mortals que no estan inspirats per cap musa recorren a altres vies no tan transcendentals. Les alarmes les ha encès Byung-Chul Han, un pensador coreà, alemany d’adopció, autor de l’interessant assaig “La societat del cansament” (2012, editorial Herder).

Han manté que l’home contemporani ja no pateix atacs virals procedents de l’exterior. Ara les malalties provenen de la nostra pròpia psique en forma de depressions, trastorns de dèficit d’atenció, hiperactivitat, estrès o addicció a les noves tecnologies. I mentre que gràcies al descobriment d’antibiòtics ens hem immunitzats de certes pandèmies, per a les nostres patologies neuronals no hi ha anticossos que valguin.

Phono Sapiens
Phono Sapiens, el nou Sàpiens

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), cada any el suïcidi provoca més morts que les guerres, els homicidis i els desastres naturals –curiosament, el 75% d’aquestes morts volgudes es produeixen en els països en desenvolupament. Per al filòsof coreà, aquesta dada és un símptoma que anam a la deriva. Vivim en un món “multi atrafegat”, de ritme vertiginós i d’egos insaciables, on sembla que tenguem prohibit avorrir-nos i perdre el temps. Dispersam l’atenció en menudeses que atrofien el nostre intel·lecte i volem estar hiperinformats sense saber que en realitat estam infotoxicats. Els arbres no ens deixen veure el bosc. Ens exhibim per existir, lliurats a la recerca de l’èxit i del reconeixement social que ens proporcioni glòria eterna.

Reversionant Pablo Neruda

Reversionant Pablo Neruda en clau masclista
 
 
Els psiquiatres ja ens adverteixen d’aquest narcisisme que té en els contagiosos selfies la seva manifestació més pornogràfica en una era tan “voyeurista” i hedonista: si en l’antiguitat allò important era el ser i per al capitalisme el tenir, avui ser ja no és important si no ets capaç d’exhibir el que ets o el que tens. “El major sofriment de l’home és passar desapercebut”, assegurava el filòsof  nord-americà William James (1842-1910). En el “món feliç” de les xarxes socials, aquest és el mal de les noves generacions addictes a l’ego (no confondre amb autoestima).

L'addició al mòbil crea vampirs
L'addició al mòbil crea vampirs
 
Incapaços de desconnectar, com a Phono Sapiens que ja som, omplim totes les hores fent qualsevol cosa fins arribar a l’extenuació mental. Patim de FOMO (Fear Of Missing Out), “por a perdre’s alguna cosa”. La dependència compulsiva al mòbil ens ha fet víctimes de la coneguda ja com a “síndrome del telèfon que vibra”. Sembla que sempre estiguéssim esperant una trucada o un missatge que ens hagués de canviar la vida. L’autor de “La societat del cansament” ens alerta que ara ja no vivim alienats pel capitalisme, tal com denunciava Marx, sinó per la nostra pròpia llibertat, que volem esprémer al màxim. L’impuls per autorealitzar-nos permanentment ens ha convertit en esclaus del rendiment. Tanta hiperactivitat explicaria les actuals malalties psicològiques que Han anomena, de manera poètica, “l’infart de l’ànima”.

Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
Babycakes Romero fotografia la mort de la conversa
 
Enmig d’aquest panorama tan apocalíptic, per endreçar el nostre interior i per tornar a ser sobirans de nosaltres mateixos, el pensador coreà proposa un retorn a la vida contemplativa. És el que en el món de l’esport anomenen “temps mort”. Bé ho recordava ja la famosa màxima grega del frontispici de l’oracle de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Nietzsche també va dir-hi la seva: “Per manca de calma, la nostra civilització desemboca en una nova barbàrie”.

Solidaritat en l'era digital
Solidaritat en l'era digital
 
Per aspirar, doncs, al reparador silenci de la ment en blanc, no tenim més remei que deixar de ser esclaus de l’horror vacui. Només així podrem redefinir, sense fer-nos mal, la nostra relació amb l’interessantíssim univers digital. Tanmateix, cal anar en compte amb tanta transcendència. Una mica d’horror vacui també és necessari per al nostre benestar personal. Si no, la vida seria insuportable. Novament el temple d’Apol·lo ens il·lumina: “Res en excés” (μηδέν αγάν; en llatí, ne quid nimis).

El mal de twitter
El mal de twitter

Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone
Així s'autoignorava la gent abans de l'aparició de l'smartphone


Aquí teniu un recull de fotos on un fotògraf ha eliminat els mòbils per denunciar la nostra addicció a les noves tecnologies.

Aquí teniu un interessant article del filòsof Xavier Antich titulat "Sepultats per les imatges" (Diari Ara, 02/10/2016). I sobre aquest tema també en parla a la secció "El racó de pensar" de Catalunya Ràdio.

Aquí teniu un article que parla sobre el concepte de "mobilització total".

En aquest article un extreballador de Google explica com els mòbils estan dissenyats per fer perdre el temps.

Aquí teniu un reportatge titulat "Desconectados", que parla de gent que decideix viure sense mòbil.

Aquí teniu un article que parla sobre l'avorriment segons l'escriptor Baudelaire.

I aquí teniu unes imatges de la companyia de publicitat xinesa Ogilvy titulada "La barrera telefònica, la malaltia del segle XXI".

Barrera telefònica
Barrera telefònica

Barrera telefònica
Barrera telefònica

L'esclavitud de les noves tecnologies
L'esclavitud de les noves tecnologies

Amor tecnològic
Amor tecnològic
 
Aquí teniu la famosa escena del silenci de la pel·lícula "Pulp fiction":



Per entendre l'impacte de les noves tecnologies a les nostres vides, no us podeu perdre aquest documental de "30 minuts", de TV3, titulat "No puc viure sense tu":




No us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Frances Torralba sobre el silenci. 

Igual de recomanable és aquesta entrevista a Xavier Melloni, antropòleg i eremita a la Cova de Sant Ignasi de Manresa. El titular és prou eloqüent: "El silenci no és l'absència de renou, sinó l'absència d'ego".

Aquest altre enllaç també és molt il·lustratiu. I aquí teniu fotos amb mòbils esborrats.

Aquest web parla també dels mals d'aquest món tan connectat.

Aquest enllaç també està ple d'imatges sarcàstiques de la nostra societat actual.

Aquí teniu el capítol de la sèrie "Black Mirror" (1 capítol de la tercera temporada) que parla sobre com les noves tecnologies condicionen les nostres vides.

Aquí teniu un reportatge de "La vanguardia" que parla dels selfies que acaben en mort.

I aquí teniu les meves reflexions sobre l'horror vacui al programa Gabinet de crisi, d'IB3 Ràdio (31/03/2015):



No us podeu perdre aquest vídeo: c?:




Els que pateixen la síndrome de l'horror vacui farien bé d'escoltar la cançó "The sound of silence", de Simon and Garfunkel:


Coca-cola té la clau per combatre la síndrome de l' "horror vacui":


Articles del web relacionats
Atletes ascetes
El silenci i la mort
Mai més sol

Èdip no patia cap complex!

El pare de la psicoanàlisi, l’austríac Sigmund Freud (1856-1939), tingué ben present la mitologia grega. Va ser ell qui va encunyar el complex d’Èdip per al·ludir al desig sexual, del tot inconscient, envers la mare que sent tot ésser humà de sexe masculí entre els 3 i els 6 anys. Aquest desig el porta a odiar el pare, el qual és vist com un competidor per l’amor de la mare i una figura d’autoritat estricta. En la mitologia grega, però, Èdip va actuar de manera del tot inconscient.

Èdip és l’heroi tràgic per excel·lència de la mitologia grega. La seva recerca per la veritat li reportarà greus conseqüències. Així ho recreà magistralment Sòfocles en el seu Èdip Rei, considerada la primera gran investigació policíaca de la ficció occidental. Èdip era fill de Laios i Iocasta, reis de Tebes. A Laios l’oracle de Delfos li havia vaticinat que un fill el mataria i es casaria amb la seva dona. Alarmat per aquesta advertència, en néixer la seva criatura, ordenà a un fidel servent que l’abandonàs al bosc del Citeró amb els peus lligats.

Escena d'Èdip rei (1967)
Escena d'Èdip rei (1967)
 
El nadó va ser recollit per un pastor, que el va lliurar als reis de Corint, Pòlib i Peribea. Aquests el varen adoptar amb el nom d’Èdip (“peus inflats” en grec). En créixer, la seva força fou l’enveja dels seus companys que, per molestar-lo, li deien que era adoptat. L’insult el dolgué tant que anà a Delfos per sortir-ne de dubtes. I la resposta fou: “No tornis mai al teu país d’origen si no vols cometre l’assassinat del teu pare i casar-te amb ta mare”. 
 
En sentir això, creient ser fill dels monarques de Corint, Èdip emprengué camí en direcció contrària, cap a Tebes. En una cruïlla, arran d’una disputa sobre la preferència de pas, matà Laios, ignorant que era el seu pare biològic. La segona part de l’oracle de Delfos també s’acabà complint. En arribar a Tebes, després d’haver desxifrat el famós enigma de l’esfinx, l’heroi grec es casà amb Iocasta, la vídua de Laios i mare biològica seva.

Èdip i l'Esfinx
Èdip i l'Esfinx

El pitjor, però, encara estava per arribar. Al cap d’uns anys, una pesta s’apoderà de Tebes i Èdip envià Creont (germà de Iocasta i oncle biològic seu) a Delfos per esbrinar la causa de la plaga. La pitonissa digué que les desgràcies acabarien quan els tebans expulsassin l’assassí de Laios. Aleshores Èdip interrogà l’endeví tebà Tirèsias sobre aquell crim. Aquest, però, per no agreujar la situació, li donà llargues. Aleshores el monarca sospità que l’endeví i Creont podien ser els autors de l’homicidi. Iocasta, però, li recordà que en un altre temps l’oracle dèlfic havia vaticinat que Laios moriria a mans del seu fill i, no obstant això, havia mort en un entreforc del camí de Delfos a mans d’un bandoler.
 
En sentir aquestes paraules, Èdip demanà més detalls sobre aquell fet, però es resistí a reconèixer-se l’assassí. Llavors arribà de Corint un missatger per comunicar-li la mort del seu padrastre, el rei Pòlib, i demanar-li que tornàs a la seva ciutat per ocupar el tron. Amb aquesta notícia, Èdip se sentí més alleugerat, ja que la primera part de l’oracle de Delfos no s’havia complert. Tanmateix, no volia tornar a Corint. Temia que es complís la segona part de la profecia, segons la qual cometria incest amb la seva mare, que ell continuava pensant que era Peribea i no Iocasta.

La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
La pesta de Tebes (Charles François Jalabeat, 1819-1901)
 
El missatger de Corint, per tranquil·litzar-lo, li digué que ell no era vertaderament fill de Peribea i li relatà com havia estat recollit. Èdip hagué de rendir-se davant l’evidència. Ioscata, en adonar-se d’aquell incest tan abominable, es penjà. Èdip, en canvi, es tregué els ulls amb la punta d’una espasa per no veure els seus crims i fou desterrat per Creont, que assumí la regència de Tebes altre cop. En veure que només era acompanyat per la seva filla petita (Antígona), proferí malediccions contra la resta de la seva descendència (Etèocles, Polinices i Ismene). Al cap d’uns anys moriria a l’Àtica, a la ciutat de Colonos.
 
Tal com se'ns diu al final de la tragèdia de Sòfocles, Èdip és la demostració que fins al final no es pot cantar victòria. No debades, Èdip, que era l'enveja de tothom, acaba humiliat pels déus. En altres paraules, prest o tard, encara que les coses ens vagin bé, acabam patint alguna dissort. El complex d’Èdip, per tant, pot té a veure amb el seu relat mitològic. L’heroi tràgic es casà amb la seva mare sense saber qui era realment. En el complex encunyat per Freud, en canvi, el nin sap que el seu objecte de desig és la seva pròpia mare.

Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)
Èdip a Colono (Fulchran-Jean Harriet, 1798)

El mite d'Èdip també amaga la mort del pare en sentit metafòric a mans del fill. Es diu que un fill mata metafòricament el pare quan deixa d'estar sota la seva tutela i comença a decidir pel seu compte. Així ho reflecteix aquest fragment de la pel·lícula "Endevina qui ve a sopar aquesta nit" (1967)



En aquest anunci podeu apreciar el complex d'Èdip:



I aquí teniu una recreació del mite d'Èdip.
 
Bertolucci també recreà el mite d'Edip a la pel·lícula La lluna (1979).

Aquí teniu un interessant treball de recerca titulat "Una mirada clàssica a la psicologia actual". És d'Arnau Vilarrasa Barbero, de l'IES Narcís Monturiol (Figueres).

Aquí teniu un altre article interessant titulat "Èdip rei i la novel·la policíaca".

La tragèdia d'Èdip també serví d'inspiració a Woddy Allen per a la seva pel·lícula Poderosa Afrodita (1995):



Aquí teniu l'inici de la pel·lícula "Èdip rei", de Pasolini (1967):



Articles del web relacionats:
 - L'hora d'Antígona
Electra tampoc no patia cap complex!
L'esfínter de l'Esfinx

 
 


L'oracle de Delfos


Aquí teniu la meva intervenció al programa "Luces en la oscuridad" de Punto Radio (24/01/2011) per parlar sobre l'oracle de Delfos. El punt de partida és el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (gener 2011, núm. 99) amb el títol de L'oracle de Delfos.

  • Publicat a Mixt
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px