Banner Top

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

La llengua de la demagògia
La llengua de la demagògia

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

 

Aquí teniu el documental "En la era de la postverdad":

 

A la seva obra Política Aristòtil té una altra cita interessant ben actual: “Només l’ésser humà, entre els animals, posseeix la paraula. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […] En canvi, la paraula existeix per manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com el que és just i el que és injust”. 

I per acabar, unes frases dels clàssics per a la reflexió:

  • “La veritat es corromp tant amb la mentida com amb el silenci” (Ciceró, segle I aC).
  • “El que desconeix la veritat és un ignorant, però el que la sap i la desmenteix és un criminal” (Bertolt Brecht, 1898-1956).
Aquest article fa un recorregut històric sobre les notícies falses. Aquest article de Xavier Antich també és interessant. Es titula "Digueu-ne mentida, simplement" (Diari Ara, 28/05/2017). Aquest altre article del mateix autor també ñes interessant: "Mentida deliberada".

I aquest altre article parla d'Itàlia, el país de Pinotxo, de la mentida.

I aquí teniu un petit reportatge de "Món 3/24" sobre els populismes.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?
Matar el missatger en temps de la postveritat
Digau-li feixisme, no populisme

Paraules amb coneixement

No podem anar per la vida sense conèixer-nos bé a nosaltres mateixos. Γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), avisava una famosa sentència esculpida en el frontispici del temple de Delfos, el centre religiós més important de l’antiga Hèl·lade –en llatí aquest aforisme fou traduït com a Gnosce te ipsum. Per conèixer-nos bé a nosaltres mateixos cal mirar-nos (specio, en llatí) bé dins (intro-) nosaltres. 

La clau, doncs, és la introspecció. Cal cercar a dins i no a fora. Ne te quaesiveris extra (“No intentis cercar-te fora”), deia al segle I dC el poeta satíric llatí Persi. I Sant Agustí d’Hipona (segle V dC), un dels pares de l’Església, tornava a insistir en la mateixa idea Noli foras ire, in te ipsum redi; in interiore homine habitat veritas (“No vagis fora, torna a tu mateix. En l’home interior habita la veritat”). Només pouant en les nostres ànimes podrem fer realitat la frase que al segle V aC el poeta grec Píndar emprava per esperonar els atletes: “Arriba a ser allò que ets”.

 

Gnosce te ipsum.
Gnosce te ipsum.
 
El verb grec per a conèixer (γιγνώσκω) encara avui ens il·lumina molt a través d’un bon grapat de derivats: agnòstic (dit de qui declara inaccessible a l'enteniment humà tota noció de l'absolut), gnosticisme (corrent filosoficreligiós, nascut al segle III dC, que es basa en l’afirmació de l’existència d’una forma suprema de coneixement, la gnosis), diagnòstic, pronòstic (o prognosi), gnoseologia (que, com a sinònim d’epistemologia, és una ciència que estudia els postulats i les hipòtesis científiques) o prosopopagnosi (incapacitat per reconèixer rostres, πρόσωπον).
 
El coneixement dóna saviesa (σοφία). I els amants (φιλέω) de la saviesa són els filòsofs. La persona que suposadament encunyà aquest terme fou Pitàgores de Samos al segle VI aC. Fins aleshores els pensadors eren coneguts com a físics. El nom al·ludia a l’objecte de les seves observacions, la natura (φύσις), la qual cosa revela que en un principi filosofia i ciència formaven part de la mateixa disciplina. La ciència que s’encarregà d’estudiar la realitat que hi ha més enllà (μετα) del món sensible s’acabà coneixent com a metafísica -així es conegué un llibre d’Aristòtil.

Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
Pitàgores (Josep de Ribera, 1630)
 
Tant Plató com Aristòtil afirmaren que la filosofia va néixer al segle VI aC a partir del sentiment d’admiració, perplexitat (θαυμασμός), que sentia l’home davant l’espectacle de la natura. Això va ocórrer al segle VI aC a Jònia, a les costes de l’actual Turquia. Aleshores els famosos presocràtics -anteriors a Sòcrates, el pare de la filosofia al segle V aC- varen començar a qüestionar les explicacions mítiques donades a determinats problemes.

Per tant, l’admiració anà de la mà del dubte. “Saber dubtar és el principi de la filosofia”, insistí Aristòtil. S’inicià així el que s’ha volgut conèixer com el trànsit del μῦθος (“conte”) al λόγος (“raó”), encara que aquesta expressió seria bastant matisable. Els llatins traduïren λόγος per ratio, d’on tenim, raó, raciocini, enraonar (= discutir), raonar (= pensar) o ració.

Els grecs no situaven la ment en el cervell, sinó en el diafragma (< διαφράσσω, “separar”), el múscul pectoral encarregat de la respiració. És per això que la paraula per a diafragma (φρήν), també significava enteniment. D’ella tenim esquizofrènia (+ σχίζω, “dividir”, manca d’equilibri psicològic), frenesí (excitació extrema), frenopatia (+ παθος, “malaltia”, part de la medicina que estudia les malalties mentals) o oligofrènia, que és un tipus de retard mental (+ ὀλίγος, “poc”). La mens llatina en grec era νόος, d’on tenim paranoia, que és quan tenim la ment allunyada (παρα) de la realitat.

Filosofia
Filosofia

De φρήν (“enteniment”), els grecs feren derivar φρόνησις, que en llatí es traduí per prudentia, és a dir, “qui veu (video) amb antelació (pro-)” -la mateixa arrel conté la paraula providència. En el seu famós mite de l'auriga, Plató considera la φρόνησις com la virtut pròpia de l'ànima racional. Per la seva banda, Aristòtil lligava la φρόνησις amb l’ εὐβολία, la capacitat de jutjar amb discerniment (el terme està compost per εὐ, “bo”,  i βουλέυω (“deliberar”, “decidir”). Al seu parer, una adequada deliberació és imprescindible per aconseguir la preuada felicitat o terme mig.

Mite de l'auriga o del carro alat
Mite de l'auriga o del carro alat

Els set savis de Grècia
Abans de l’aparició de la filosofia, els prohoms amb una certa ascendència intel·lectual eren coneguts com a σοφοί (“savis”). Els més coneguts foren els “Set savis de Grècia”, que varen viure entre els segles VII i VI aC. Paradigmes del seny i la justícia, es tractava de gent de pau i de diàleg, constructors d’un ordre social.

Joseph Wright"El filòsof a la llum d'un fanal", també conegut com "Un ermità estudiant anatomia" (Joseph Wright, 1769)

 
El llistat oficial d’aquests homes “prudents” varia d’un autor a un altre. La seva saviesa es concentrava en màximes, moltes de les quals varen acabar esculpides en el frontispici del temple de Delfos: el mateix “Coneix-te a tu mateix (atribuït a Tales de Milet)”, “Res amb excés, tot amb mesura” (de Soló, el famós legislador atenès), “La majoria dels homes són dolents” (de Bies de Priene, també legislador), “La moderació és el millor” (del tirà Cleòbul de Lindos), “Sigues previsor amb totes les coses” (del també tirà Periandre de Corint), “Has de saber escollir l’oportunitat” (de l’estadista Pítac de Mitilene) o “No desitgis allò que és impossible" (del també estadista Quiló de Lacedemònia).

savis grecia

Els set savis de Grècia en un Mosaic de Pompeia. Museo Arqueològic Nacional de Nàpols

Consciència per a existir
Els romans tenien dues paraules per al verb “conèixer”: gnosco nosco (que seria el calc del γιγνώσκω grec) i scio. De gnosco tenim paraules com cognitiu, ignot, ignar (no saber res), incògnita, notícia, noció, notori, noble, reconèixer, ignorar, enyorar, que deriva d’ignorar (en un primer moment, enyorar significava “ignorar el lloc on es troba algú” i, posteriorment, “trobar a faltar algú”).
Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior
Un filòsof escrivint (1650), obra del mestre de l’ Anunci als Pastors. Mostra un filòsof en acció, a qui el cervell bull; l’escena transmet la força amb què la lectura “crida” l’escriptura; no és una lectura obedient, sinó una lectura crítica que construeix una veritat interior

De scio tenim ciència, neci (< ne scio, “no saber”) o consciència (< cum scientia, “amb coneixement”; és una paraula que encunyà al segle I aC Ciceró a partir del terme grec συνείδησις). El llatí va ser la llengua de referència de la ciència fins al segle XVIII. La seva influència encara és ben present en la Royal Society de Londres, la societat científica més antiga del Regne Unit i una de les més antigues d’Europa. No debades, el lema d’aquesta entitat és Nullius in verba (“En paraules de ningú”).

Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)
Filòsof en meditació, Rembrandt (1632)


La sentència procedeix d’una de les Epístoles d’Horaci (segle I aC). En ella el poeta romà es compara amb un gladiador que, ja retirat, es troba a la fi lliure del jou de l’esclavitud. En la Royal Society, però, la sentència cobra un altre sentit. S’interpreta com una negació rotunda a acceptar com a veritat les opinions d’autoritats polítiques o religioses. Així s’estableix que la veritat només es pot assolir mitjançant l’experimentació, és a dir, a través del mètode científic.

Conèixer per criticar
Per conèixer cal criticar, paraula derivada κρίνω. En un principi aquest verb significava separar. Amb el temps, amplià el seu camp semàntic. No debades, quan criticam, destriam, posam a una part i a una altra el que ens agrada i el que no. Per criticar, doncs, cal tenir criteri.

A partir de κρίνω, al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, encunyà el terme crisi (κρίσις) per al·ludir al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Després, en l’àmbit econòmic, el concepte faria referència a moments de pertorbacions, fluctuacions.

llocs filosofia

Mapa dels filòsofs a l'antiga Grècia

Curiosament, a l’antiga Grècia els actors es conegueren com a hipòcrites, ja que interpretava, “jutjava” diferents papers. Amb tot, en un primer moment, l’hipòcrita era qui donava una resposta, “interpretava” un somni o un oracle i, per tant, distingia els significats que amaguen les coses.

Tot aquest llegat lingüístic conforma la nostra existència (< ex, “des de” + sisto, “posar dret”), és a dir, ens fa “sobresortir” de la resta del món animal. Per qualque cosa ens diuen Homo Sapiens! Existir, però, implica resistir, insistir i persistir. I viure implica sobreviure en convivència

Convé tenir present l’inici de la Metafísica d’Aristòtil:

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber. Així ho indica l'amor als sentits perquè, al marge de la seva utilitat, són estimats per si mateixos, i el que més de tots, el de la vista. En efecte, no només per tal d'obrar, sinó també quan no pensem fer res, ens estimem més la vista, per dir-ho així, a tots els altres. I la causa és que, d'entre el sentits, aquest és el que més ens permet conèixer i els que ens mostra moltes diferències". 

Paraula d'Èsquil
Paraula d'Èsquil
 

No hem de tenir por a filosofar. Ho recordava al segle III aC Epicur, el pare de l’hedonisme, a Carta a Meneceu:

“Que ningú pel fet de ser jove tingui por de filosofar, ni pel fet de ser vell se’n cansi. (…) El que diu que el temps de filosofar no li ha arribat encara o ja li ha passat és com si digués que encara no li ha arribat o que ja li ha passat el temps de la felicitat; així doncs, tant el jove com el vell han de filosofar: el vell per trobar-hi rejoveniment i alegria pel temps viscut; i el jove per guanyar serenitat i valentia de cara al futur”.

Des dels seus inicis els filòsofs es varen dedicar a contemplar al món. Al segle XIX, però, l’alemany Karl Marx va dir que ja era hora que passassin a l’acció. Així ho va afirmar a la seva obra Tesi sobre Feuerbach (1845): “Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo”.

El filòsof Xavier Rubert de Ventós té la resposta a la pregunta “Per què filosofia?”

“I bé, fer filosofia és en certa manera ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Sovint se cita la frase de Sòcrates “només sé que no sé res”. I és que efectivament la filosofia ni sap gaire ni dona quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l’art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia és més aviat el verí, la inquietud, l’eterna recerca del pensament insatisfet”.


Ludwig  Wittgenstein també té una frase per a la reflexió: "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge."

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin



També per a la reflexió és aquest fragment de l’entrevista que el periodista Carles Capdevila va fer a Markus Gabriel, filòsof alemany i autor del llibre “¿Por qué el mundo no existe?” (Diari Ara, 03/04/2016):

[...] La filosofia sempre intenta ser una alternativa a la religió però mai ho aconsegueix [...]. La filosofia és una mena de patiment. Has de raonar contínuament, cosa difícil, perquè als éssers humans ens agrada ser irracionals. Per això ens emborratxem i diem estupideses. Per això tenim estereotips i violència. Els éssers humans tenim el dret de ser irracionals. Però ser filòsof és negar-se el dret a la irracionalitat. Per tant, en aquest sentit, la filosofia també és cruel, violenta i terrible. Per això no serem mai com una secta. Però no es pot desestimar el poder de la filosofia. Agafem la paraula política, que es van inventar Plató i Aristòtil. No existiria la política tal com la coneixem si no fos per la filosofia [...].
¿Hi ha una frontera clara entre la filosofia i l’autoajuda?
I tant! La filosofia no t’ajuda gens, en aquest sentit. La filosofia t’ajuda a entendre les coses millor. És tota l’ajuda que en reps. No em fa una persona més feliç. Ser feliç és tremendament difícil, i depèn de tota mena de factors que ningú pot controlar. No pots ser feliç i tenir un càncer mortal, perdoni! Per descomptat que pots intentar ser feliç i riure molt i tot això. Però si jo avui tinc un accident terrible i perdo les cames, és una cosa terrible, la filosofia no m’ajudarà! La medicina m’ajudarà i potser la meva família, però la filosofia no pot fer res per tu. No hi ha salvació, això és el que pots aprendre a través de la filosofia: no hi ha salvació ni felicitat eterna.

Aquí teniu un llistat de dones filòsofes que, per desgràcia, sempre han estat eclipsades pels homes.
Les dones filòsofes, les grans marginades
Les dones filòsofes, les grans marginades


Aquí teniu recomanacions de dones filòsofes.

Una de les divises dels filòsofs hauria de ser aquesta cita de les Geòrgiques de Virgili (2,490): Felix qui potuit rerum cognoscere causas (“Feliç qui és capaç de descobrir les causes de les coses”).

Aquí teniu una entrevista a Nemrod Carrasco, el filòsof que ha inspirat el personatge de Merlí.

Sovint els filòsofs han de conviure amb la incomprensió dels seus semblants. Sobre això, Epictet, savi estoic grec del segle I dC, advertia el següent a la seva obra Enquiridió:

"Si desitges dedicar-te a la filosofia, prepara't a ser escarnit qualque vegada, prepara't a ser befat per molta gent, prepara't a què et preguntin: "¿Com és que ens ha sortit de sobte un filòsof?" i "¿D'on ha sortit aquesta cella aixecada?" Tu no tinguis, certament, la cella aixecada, sinó que limita't a aquelles coses que et semblin millors, com aquell qui ha estat assignat per Déu a aquest lloc."

Aquí teniu un qüestionari de la revista Sàpiens titulat "Quin filòsof va dir què?"
 
Aquí teniu un article d'Antoni Aguiló titulat "No dispareu contra el filòsof".

Aquest article parla sobre la malaltia de creure que saps.

Altres frases per a la reflexió:

  • "La filosofia és una lluita contra l'embruixament del nostre enteniment fet a través dels mitjans del nostre llenguatge” (Ludwig Wittgenstein, 1889-1951)
  • “Donaria tot el que sé per la meitat del que ignoro” (René Descartes, 1596-1650)
  • “El món no m’entén i jo no entenc el món” (Paul Cézanne, 1839-1906).
  • “La saviesa no ens ve donada, sinó que hem de descobrir-la nosaltres mateixos, en un viatge que ningú pot estalviar-nos ni fer per nosaltres” (Marcel Proust, 1871-1922).
  • "Cada persona és una illa en si mateixa, en un sentit molt real, i només podrà construir ponts cap a altres illes si està disposada a ser ella mateixa i es permet ser ella mateixa” (Carl Rogers, psicòleg nord-americà, 1902-1987).



Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica
Esquema dels diferents corrents filosòfics a l'antiguitat clàssica

La filosofia és l'art de preguntar. D'això parla aquest article de "Filosofar".

Aquí teniu un article interessan sobre el coneixement a la civilització vèdica.

Aquest altre article parla sobre la utilitat de la filosofia avui en dia.

Aquest enllaç parla sobre vuit hàbits que ajudaren els filòsofs a pensar millor.

Aquí teniu una entrevista a la filòsofa Marina Garcés.

Aquí teniu un llistat d'anècdotes dels filòsofs més famosos.

Aquí teniu les meves intervencions a "Sapere aude", la secció de filosofia moderna del programa "Múltiplex", d'IB3 Ràdio.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?

Aquí teniu les meves reflexions sobre la màxima de Delfos "Coneix-te a tu mateix" (Gabinet de crisi, IB3 Ràdio, 31/03/2015)



I aquest vídeo del programa "Amb filosofia" està dedicat a "Fer-se preguntes":




I aquí teniu un vídeo dels primers filòsofs de l'antiga de Grècia:



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
Sapere aude?
-
 L'oracle de Delfos
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome

Vade retro, Satanàs!

És temps de Sant Antoni, és temps del parlar de dimonis. Per als grecs, el δαίμων era una “divinitat interior”, una espècie d’àngel de la guarda que guiava els pensaments i les accions dels homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa al seu δαίμων –curiosament, en grec, felicitat és εὐδαιμονία, és a dir, “bon àngel de la guarda”.

En llatí, l’equivalent del δαίμων fou genium, derivat de gigno (“engendrar”), d’on tenim geni. El cristianisme, en l’intent d’imposar el seu monoteisme, consideraven aquesta figura com un déu alternatiu a l’únic Déu possible. Així, aquella bondadosa veu interior esdevingué l’expressió d’un dimoni malvat, l’encarnació del mal.

Llucifer o Fòsfor
Els cristians també s’apropiaren d’un altre terme pagà, Llucifer, associat amb el Fòsfor grec. Segons la mitologia clàssica, Fòsfor (< φως + φερω, “el portador de la llum) era fill del tità Astreu i de la titànida Eos (“l’aurora”). Era representat com un jove amb una torxa a la mà, que apareixia al cel poc abans de l’aurora i tancava la marxa dels estels –per això també és conegut com a Eòsfor (Εωσφόρος). Els romans adoptaren Fòsfor amb el seu homònim llatí, Lucífer o Llucifer (< lux + fero). Aquest epítet, però, també s’assignà al planeta Venus, que, a l’alba, anuncia el nou dia.

 

L'Aurora (Guido Reni)
L'Aurora (Guido Reni)
 
En la tradició cristiana, el nom de Lucífer apareix per primera vegada en un text del profeta Isaïes de la Vulgata, la traducció de la Bíblia, del grec al llatí, que féu Sant Jeroni al segle V. Aparentment, aquest text (Is 14.12-14) parlava d’un rei que no creia en el déu hebreu Iahvè. Els pares de l’Església, però, l’identificaren amb l’àngel caigut: Quomodo cecidisti de caelo, lucifer, fili aurorae! (“Com has caigut del cel, Lucífer, fill de l’Aurora!”).

El príncep dels àngels que s’encarregà de plantar cara a Lucífer va ser l’arcàngel Sant Miquel, la festivitat del qual és el 29 de setembre. D’aquell combat ha quedat l’expressió col·loquial “s’envestiren com a dos llucifers”. Avui l’arcàngel Sant Miquel es troba present en nombroses representacions artístiques, una d’elles és l’estàtua de bronze dalt del castell de Sant'Angelo de Roma.

arcangel1

Sant Miquel Arcàngel, de Guido Reni

Un querubí
Segons alguns mites hebreus no bíblics, Lucífer o Luzbel era un àngel (ἄγγελος, “missatger”) molt bell (un querubí), però superb, que s’havia rebel·lat contra Déu per ocupar el seu lloc. Amb tot, l’arcàngel sant Gabriel va aconseguir aturar-li els peus. Un cop expulsat del Cel, fou enviat a l’Infern (< inferus, -a, -um, “de sota”) juntament amb la resta d’àngels rebels.

Satanàs i l'infern
Satanàs i l'infern

Lucífer se sol confondre amb Satanàs. Amb tot, el judaisme fea distincions. Lucífer és el nom del “Príncep dels dimonis” com a àngel abans de la seva caiguda; i el nom de Satanàs (“adversari” en hebreu) és el que adoptà després. A l’Antic Testament Satanàs també seria identificat amb el monstre Leviatan (“cargolat” en hebreu) i amb Belzebú (“el senyor de les mosques” en hebreu) -des d’antic aquests insectes dípters, transmissors de moltes malalties, ja tenien mala fama.

Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)
Belzebú, dibuixat per Collin de Plancy per al seu Dictionnaire infernal (París, 1863)


A pesar que el judaisme considerava Lucífer i Satanàs com a dues entitats separades, el cristianisme els fusionà per identificar-los amb el Diable (< δια+βαλλω, el “calumniador”; literalment vol dir el que “llança” alguna cosa “a través de”, i d’aquí “el que divideix). Una alteració de la paraula diable és diantre, utilitzada en exclamacions com “Que diantre fas!”. Antigament hi havia la superstició que si esmentaves l’ésser maligne et podia passar alguna cosa dolenta. És per això que es va optar per aquest eufemisme.

La destrucció de Leviatan
La destrucció de Leviatan

Antigament es creia que mai no es podia pronunciar el nom d’un esperit maligne perquè podria aparèixer en sentir-se invocat. “Anomeneu un dolent i al punt el tendreu present”, diu la dita. És per això que a Satanàs li sorgiren tants de sinònims.

Pan en el Pandemonium
La imatge aterradora de Satanàs, que triomfà durant l’edat mitjana, es començà a perfilar a partir del segle VI arran de les reflexions teològiques del papa Gregori Magne, un dels Pares de l’Església llatina. Aleshores també es començà a parlar dels éssers del mal, els dimonis. Aquests anaren adquirint trets iconogràfics d’animals procedents de mites pagans, com el Pan grec


Pan (Faune)
Pan (Faune)
 
Al segle XVII el palau de Satanàs a l’infern ja tengué un nom: Pandemonium. Aquest cultisme fou encunyat el 1667 pel poeta anglès John Milton en el seu poema èpic Paradise lost (“El paradís perdut”) a partir de πᾶν i de δαίμων. Es tracta d’una epopeia sobre la caiguda de l’ésser humà d’acord amb la tradició judeocristiana. Relata, per tant, la temptació de Satanàs a Adam i Eva i la seva posterior expulsió del Jardí de l’Edèn. Avui en dia pandemoni es fa servir per definir un lloc amb molt de renou i desordre.

Pan
Pan

Exorcismes contra els energúmens
Una altra paraula associada amb el dimoni és energumen –és el participi passiu d’ἐνεργέω, “obrar”, i literalment significaria “qui és treballat dins ell mateix”. Els romans adoptaren del grec l’energumenus per al·ludir a les persones que patien epilèpsia o algunes histèries. Amb l’arribada del cristianisme, es va creure que aquestes persones estaven posseïdes pel dimoni. Aleshores, per expulsar-lo d’aquells pobres cossos es va recórrer a uns conjurs anomenats exorcismes (< ἔξω, “fora” + ὄρκος, “jurament”). Qui no recorda la famosa escena de la nina de L'exorcista (1973)!

 

Una de les frases bíbliques més utilitzades en els exorcismes va ser Vade retro Satana (“Torna-te’n enrere, Satanàs”). Segons l’evangeli de sant Marc (8,33) de la versió llatina de la Vulgata, són les paraules que va adreçar Jesús a Pere. Avui vade retro es fa servir per expressar rebuig cap a algú o alguna cosa, mentre que energumen ha passat a designar un individu furiós o sense educació.
 
Durant l’edat mitjana els heretges (< αἱρέω, “agafar”, “elegir”), que renegaven del Déu cristià, solien ser acusats de pactar amb el dimoni per lliurar-li la seva ànima després de morts. La Inquisició no dubtà a perseguir-los per aquest motiu. Avui l’expressió “pactar amb el diable” implica prendre una decisió arriscada i de conseqüències perilloses. 

Dràcula i el dimoni
Durant l’edat mitjana els dracs eren considerat bèsties infernals. Tenint en compte això, no és d’estranyar que, en romanès, drac sigui el nom que es dóna al dimoni. En aqueixa llengua l’article definit es posa al final del substantiu i no al principi com ho feim nosaltres. Així, per dir “el Dimoni” afegeixen a Drac l’article ul, l’equivalent del nostre “el” (com si diguéssim “dimoni-el”). El resultat, per tant, és Dracul.

Vlad Țepeș, el vertader Dràcula
Vlad Țepeș, el vertader Dràcula


El nom de Dracul està relacionat amb Vlad Tepes, un personatge sinistre que al segle XV fou príncep de Valàquia, un territori al sud de Romania que, juntament amb Moldàvia i Transsilvània, formà l’antic regne de Romania. Al llarg de set anys com a sobirà, Tepes va declarar la guerra a hongaresos i turcs, els quals volien conquerir el seu poble. Es va guanyar el sobrenom de "l'Empalador" per la seva dèria per desfer-se dels enemics empalant-los, és a dir, fent travessar els seus cossos amb un pal de fusta que després es clavava al terra. D’aquesta manera, els cossos d’aquells presoners eren exposats a la vista del poble fins que es podrien. La llegenda diu que Vlad Tepes sucava pa en un recipient amb sang de les seves víctimes.

 

Dràcula
Dràcula


Amb aquests mètodes tan cruels no és d’estranyar que aquell príncep romanès acabàs essent conegut com a Dracul (“el dimoni”). El 1897 la seva figura serví d’inspiració a l’escriptor anglès Bram Stoker per a la seva terrorífica novel·la Dràcula, on Dracul és presentat com un vampir, terme d’origen eslau i d’etimologia incerta.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre un llibre titulat "Diccionari infernal".

Aquest article de l'Ara Balears, de l'historiador Biel Mayol, parla de l'origen del dimoni festiu a Mallorca.

Aquí teniu un anunci de Nike (2009) on el Príncep de les tenebres apareix a la terra per destruir el més bell del jocs, el futbol:

 

El festival etimològic dels sentits

En plena primavera tots els nostres cincs sentits estan a flor de pell. Ara més que mai, doncs, podem apreciar la seva riquesa etimològica com a sentinelles que som de la vida –aquesta paraula, heretada de l’italià, prové del llatí sentire (“sentir”, “percebre”). 

Els sentits són una delícia (< delicio, “distreure”, “divertir”) i ens fan ser diletants de la vida, és a dir, ens fa ser persones conreadores d’una branca del coneixement sense una preparació seriosa prèvia.

Qui estan dotats d’una potència sensorial especial són els que tenen sinestèsia (σύν, “amb”, + αἰσθάνομαι, “percebre amb els sentits”). Es tracta d’una alteració de la percepció sensorial que fa que els sons tenguin un gust i els sons un color. La gent que pateix aquesta malaltia són artistes, intel·lectuals, músics, “capaços” de veure més enllà dels sentits bàsics.

D’αἰσθάνομαι també tenim anestèsia, manca (ἀ privativa) de sensibilitat acompanyada o no de pèrdua de consciència; estètica, doctrina sobre la belles, l’art i les sensacions en general; hiperestèsia, augment de la sensibilitat per sobre (ὑπέρ) del que és normal; bradiestèsia, lentitud (βραδύς, εῖα, ύ) en la percepció de les sensacions; al·loestèsia, trastorn en què els estímuls aplicats en un costat del cos se senten en l’altre (ἄλλος, η, ον); i poliestèsia, sensació tàctil en la qual un mateix objecte sembla sentit en molts (πολύς, πολλή, πολύ) llocs.

Gust
Un dels grans mals és patir agèusia, que és la pèrdua del sentit del gust (γεύω). No debades, aquest sentit ens permet tastar amb la boca els sabors de la vida. Curiosament, el llatí sapio significa tant saber com assaborir. D’aquesta mateixa arrel provenen les paraules saviesa, saborós, insípid o sapiència. No és casual, doncs, que el sabor es relacioni amb el bon judici. Per qualque cosa es diu, si no, que algú “té bon gust”. No hi ha dubte que el gust per la saviesa ens evitarà més d’un disgust. Ja ho digué Aristòtil: “L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona”. Així doncs, mai millor dit, hem de passar gust de saber.

Les paraules sàvies i saboroses surten de la boca. En llatí, bucca, -ae acabà substituint gula, -ae –que donà glotó- i os, oris, d’on tenim oracle, òscul (besada al món romà), orador, oratòria, oració, adorar, oral, orifici i, en castellà orilla”, “bostezooperorata”. Un altre derivat seu és inexorable. Els romans aplicaven aquest adjectiu a una persona inflexible, a qui no es commovia ni amb precs.

Amb el sentit de cara o figura,
os, oris ens donà oscil·lar. A l’antiga Roma, un oscillum, -i era una màscara petita, sobretot de Bacus, que es penjava en un arbre fruiter com a ofrena a la divinitat per tal que el vent la fes moure. Avui el verb al·ludeix només al balanceig.

El gust, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
El gust, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


L’homòleg grec d’os, oris és το στόμα, -ατος, d’on tenim estómac (és la “boca” final del tub digestiu), estomatòleg (metge de les malalties de la boca) o cacostomia (+ κακός, “dolent”), que és la pudor de la boca –és un mal relacionat amb l’halitosi, mal alè, derivat d’halare, (“emetre”); un altre sinònim és ozostomia (+ ὄζω, “fer olor”). Els qui tenen una boca especial són és Crisòstom, en grec Χρυσόστομος. Literalment aquest nom significa de “boca d’or (χρυσός)”. Crisòstom, per tant, és una persona que sap parlar molt bé, que és un bon orador –el seu equivalent castellà és “pico de oro”.

Per tastar cal tenir una bona llengua (
lingua, -ae). El seu equivalent grec és ἡ γλῶσσα, ᾶς, que té una família ben nodrida de derivats:

  • Poliglot: persona que parla moltes (πολύς) llengües.
  • Diglòssia: situació en què dues (δύο) llengües no conviuen en igualtat de condicions.
  • Esquizoglòssia (+ σχίζω, “separar”): terme encunyat pel filòleg Gabriel Bibiloni, és un estat de confusió mental que fa que un parlant canviï de llengua, sense motiu aparent, davant un mateix interlocutor.
  • Isoglossa: línia imaginària que separa dues àrees dialectals i que marca la presència d’un mateix (ἴσος) tret dialectal.
  • Glosador: persona que es dedica a recitar gloses, tipus de composició oral molt famós a Mallorca.
  • Glossari: mena de diccionari de mots rars; i, en el llenguatge bíblic.

Hem d’anar en compte amb tot el que deim. “L’home és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules”, resa un famós aforisme. O “qui té boca s’equivoca”, expressió que en castellà equival a “Por la boca muere el pez”. A l’antiga Roma ja hi havia emperadors que moriren per la boca. No precisament, però, per culpa de les seves paraules, sinó d’aliments enverinats. Per evitar aquestes desagradables sorpreses es va instituir la figura del praegustator, un esclau encarregat de “provar prèviament” el menjar de l’emperador.

Relacionat amb el sentit del gust tenim en grec el verb λείχω (“llepar”), que donà liquen, nom donat a un tipus de fongs bastant llefiscosos. El seu homòleg llatí és lingo, que ens regalà cunnilingus per referir-nos a una fel·lació femenina (< cunnum lingere, “llepar el cony”)  -el terme ja es troba documentat en els epigrames de Marcial (segle I dC). Lingo també ens donà llengua i llenguado -el peix, de cos aixafat, adoptà aquest nom per la seva forma flexible.

Oïda
El sentit de l’oïda deriva del llatí audio (“sentir-hi”), d’on tenim obeir, inaudit o audiència. Sovint la gent sorda (< surdus, a, um) té la sort de no sentir la gran quantitat d’absurditats que es diuen –absurdusabsurdus volia dir “des de la sordesa” i inicialment al·ludia a un so discordat, desagradable; després, metafòricament, s’aplicà a alguna cosa irracional o inútil.

L’equivalent català de la cita castellana “A palabras necias, oídos sordos” és: A paraules vanes, orelles sordes”. La paraula orella deriva d’auris d’on tenim també auricular, auscultar i escoltar. La seva versió grega és το οὐς, ὠτός, que ens ha donat paraules com otitis (inflamació de l’orella), otorrinolaringòleg (+ ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + ὁ λάρυγξ, λάρυγγος, “gargamella”), un metge del tot polifacètic, o paròtide, glàndula salivar col·locada “al costat” (παρα) de l’oïda i darrere la mandíbula inferior.

Les orelles ens permeten captar les sonoritats de la vida. De sono (“sonar”) tenim sonor, sonata, consonant, assonància, dissonància o ressonància. So, en grec, és ἡ ἠχώ, οῦς, que té una nodrida família de derivats: eco, reflexió d'ones sonores que dóna lloc a efectes de repetició dels senyals;  ecografia (+ γράφω, “escriure”), imatge que resulta de l’emissió d’ones ultrasòniques a través de la pell cap a l’òrgan a estudiar; catecisme ((+ κατα, “per avall”), instrucció oral d’una doctrina; o ecolàlia, repetició automàtica que alguns malalts mentals fan de les paraules o son pronunciats (λαλέω)  per l'interlocutor. 

En grec, sentir o escoltar és ἀκούω, d’on tenim acústica o acufen, que amb l’arrel φαίνω (“aparèixer”), fa referència a la sensació de sentir un so interior que no prové, per tant, de l’exterior. La gent que té dificultats per sentir-hi pateix de disecea (+ δυς-, indica dificultat).

L'oïda, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
L'oïda, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


Ja sabem que escoltar requereix prestar més atenció que no pas sentir-hi. De sentio (“sentir”, “pensar”, “opinar”) tenim sentència, sentiment, sentit, assentir, consens, sentinella, sensació, sensible o dissensió.

Tacte
El sentit del tacte es relaciona amb cura i mesura. Així ho reflecteix l’expressió “tenir tacte”. La seva arrel llatina és tango, tetigi, tactum (“tocar”), que ha originat una llarga descendència: tangencial, contacte, contagi, contaminació, contingent (sinònim d’eventual), contigu o integritat (no tocat per res, és a dir, complet); i, en castellà, “tañer” o “acontecer”.

Per tocar són necessaris els dits (<digitus), tan importants avui en plena era digital i en una democràcia representativa que s’ha convertit en una digitocràcia. A partir d’aquesta arrel, a través del francès, ens ha arribat la paraula prestidigitador com a sinònim d’il·lusionista, mag (té l’afegitó de l’adjectiu praestus, a, um, “ràpid”).

En grec, dit és ὁ δάκτυλος -ου, present en paraules com dàtil, fruit dit així per la seva semblança amb un dit; dactilolàlia, art que tenen els sordmuts de parlar (λαλέω) amb signes lingüístics convencionals fets amb els dits; dactiloscòpia, tècnica per a la identificació de les persones basada en l'observació (σκοπέω) i la classificació de les impressions digitals; o dactilografia, art d’escriure (γραφω) a màquina, sinònim de mecanografia.

El tacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
El tacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


El principal receptor del sentit del tacte és la pell, que en llatí es podia dir cutis, -is, d’on surt cutis (pell de la cara) i cutani, o pellis, -is. Curiosament, d’aquesta darrera arrel llatina tenim la paraula pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.

L’equivalent grec de
pellis, -is és το δέρμα, ατος, d’on tenim dermatitis, dermatòleg, epidermis (capa exterior de la pell) o paquiderm, que al·ludeix a un animal de pell gruixada (παχύς), com l’hipopòtam. Els que tenen la pell sensible són propensos a tenir herpes ( < ἑρπετόν,  “rèptil", perquè ‘serpenteja’ per la pell), psoriasi (< ψώρα, “sarna”) o èczema (< εκ, “des de” + ζέω, “bullir”, que comparteix arrel amb poció). També han d’anar en compte amb l’ esclerodèrmia, l’enduriment (σκληρος) de la pell.

La pella assaonada (cuir) rebia el nom de διφθέρα, que ens donà diftèria, una malaltia caracteritzada per la formació de falses “membranes” en les mucoses, especialment a la gargamella. Una altra malaltia perillosa és la lepra, que cobreix la pell d’ “escates” (λεπίς).

Olfacte
Qui fa mala olor pateix de disòdia (< δυς-, indica dificultat + ὅζω, “fer olor”). El sentit de l'olfacte deriva d'olor, -oris i del verb facio ("fer"). Una variant d'olor és odor, -oris, d’on tenim l’adjectiu inodor per referir-nos a alguna cosa que no fa ni olor ni pudor. Els inodors, però, també són aparells que eviten les males olors. I, per al cos humà, tenim els desodorants. L’olor es relaciona amb la capacitat de predir el futur, descobrint sovint les claus del present. D’aquí prové l’expressió “això em fa mala olor”. El verb llatí per a “tenir un fi olfacte” era sagio, d’on tenim sagaç (sinònim d’astut) i presagi.

En català, ensumam gràcies a l’arrel grega ἡ ὀσμή, ῆς (“olor”). La gent que no (α) té sentit de l’olfacte pateix d’anòsmia. Les aromes també provenen del grec ἄρωμα, ατος. En canvi, les fragàncies i les flaires les devem al llatí frago (“exhalar molta olor”). El nostre nas també és d’herència romana (naris, -is) –idèntica procedència té l’anglès nose. Sense ell no podríem respirar, procedent de spiro (“bufar”), d’on tenim també aspirar, esperit, conspiració, aspirant, expirar, sospir o transpirar.

Si tenim problemes respiratoris o no ens agrada l’estètica del nostre nas sempre ens podem sotmetre a una rinoplàstia (< ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + πλάσσω, “modelar”). Amb o sense rinoplàstia, els pets sempre ens perseguiran. La seva arrel pedo (expel·lir vent de l’anus) també la trobam present en petard, mot que ens ha arribat per via del francès.

L'olfacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
L'olfacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


Qui va saber explotar el sentit de l’olor va ser el protagonista de la novel·la de l’alemany Patrick Süskind, El perfum: història d’un assassí (1985). La paraula perfum vendria del llatí per (“a través de”) i fumare (“produir fum”); feia referència a la substància aromàtica que desprenia un fum fragant en ésser cremat. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, aquest mot no existia en llatí. Amb el significat actual, hauria estat creat a la llengua catalana. França hauria estat l’encarregada d’estendre’l a altres llengües en convertir-se en un gran exportador de perfums. Al segle XVIII la ciutat alemanya de Colònia, que agafa el nom romà de Colonia Agrippina, fabricaria un perfum més suau conegut com a aigua de Colònia.

El perfum (Patrick Suskind)
El perfum (Patrick Suskind)

Vista
El sentit de la vista prové de video (“veure”), d’on tenim enveja (mirar amb mals ulls), vident, providència, prudent (el que hi veu amb anticipació < pro videntia), retrovisor, visitar (és a dir, anar a veure algú amb freqüència), visual, evident, previsió, improvisar (“sense previ avís”), revista, provisions, previsible, visat, entrevista, vis a vis (del francès vis-à-vis, “mirant-se”, “cara a cara”), evidentment, televisió, visionari, clarividència, divisar o avisar –veritat també estaria emparentada amb l’arrel de video

En llatí també existia el verb deponent mirari, que originàriament tenia el sentit de sorprendre’s amb el que es veu, idea que es conserva a admirar. D’aquí que una cosa sorprenent o meravellosa sigui un miracle (< miraculum).

La vista, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
La vista, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)

Per mirar cal tenir ulls (< oculus, -i). D’aquí també ve “antojo” castellà (en català, rampell o caprici) o el terme científic inocular, que al·ludeix a l’acte d’introduir gèrmens en un organisme, d'una manera natural, voluntària o accidental. Aquesta paraula ve d’una curiosa metàfora que crearen els llatins: estengueren el significat d’oculus al capoll d’una flor. Així inoculare, en un principi, servia per a designar l’acte d’empeltar el capoll o una altra part d’una planta.

Els amants del grec, quan van a l’oculista, prefereixen dir oftalmòleg (ὁ ὀφθαλμός, “ull”). Aquesta arrel prové alhora de ἡ ὤψ, ὠπός (“vista”), emparentada amb ἡ ὄψις, εως, d’idèntic significat –ambdues paraules deriven d’ὁράω (“veure”), que ens ha donat panorama, visió total (πᾶς, πᾶσα, πᾶν) d’una escena o paisatge.

Cecs

La paràbola dels cecsLa paràbola dels cecs (1568), Brueghel, Galleria Nazionale di Capodimonte, Nàpols

D’ὤψ tenim òpticasinopsi (+ συν, “amb”; resum), autòpsia (+ αυτος, “un mateix”), ciclop (+ κύκλος, “cercle”; gegant mitològic amb un sol ull al front), etíop (+ αἴθω, “cremar”; de rostre, vista cremada), miop (+ μύω, “tancar”; el que tanca una mica els ulls per veure-hi millor), hipermetropia (+ ὑπέρ, “excés” + μετρον, “mesura”; defecte de qui només hi veu de lluny), diòptria (+ δια, “a través de”; unitat de potència d’una lent) o antílop (+ ἄνθος, “flor”; animal, semblant al cérvol, d’ulls florits o bells).

Per a veure, els grecs tenien un altre verb, βλέπω, d’on tenim blefaritis (inflamació de de les parpelles) o ablèpsia (sinònim de ceguera). Realment els sentits són un autèntic festival etimològic.

Aquí teniu una entrada de l'intessant blog del dermatòleg Xavier Sierra dedicat al sentit del tacte. I aquest està dedicat als tatuatges.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px