Banner Top

L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. Amb tot, el seu esperit sí que es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Els seus protagonistes són ésser extraordinaris (déus i herois) de temps remots i fabulosos. En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atès que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “Un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:

- Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules del psicòleg Karl Gustav Jung.

- Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
 
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
 
Teoria al·legòrica
Va ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
 
Lectura pseudo-racional dels mites
El seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
 
Evemerisme o historicisme
El seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
 
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. Tanmateix, en segons quins casos, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que la figura d’Europa raptada pel toro (Zeus) és la imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.

Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Aquest article parla sobre els herois grecs.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

És molt recomanable aquest web de mitologia.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

Aquí teniu un blog interessant titulat "El fil del mite grec".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:


Adonis no patia vigorèxia!

L’actual culte al cos ens ha duit un nou complex d’arrels clàssiques, el complex d’Adonis. Aquesta patologia, semblant al narcisisme, també és coneguda com a vigorèxia, un neologisme creat a partir de l’anglès big (“gran”) i del grec ὄρεξις (“gana”) en al·lusió a l’obsessió per aconseguir una major massa muscular –en contra, doncs, del que es pugui pensar, no ve de vigor. Les víctimes d’aquest complex són addictes al gimnàs i als miralls. Amb tot, el personatge mitològic en qui s’inspira no patia res d’això. L’únic que sabem d’ell és que era molt bell. D’aquí l’expressió “ser un Adonis”.
 
Adonis era fruit d’un incest provocat per la mateixa Afrodita, que no pogué consentí que Cèncrees, esposa de Cíniras, rei de Síria, digués que la seva filla Esmirna era més bella que ella. Com a càstig, la deessa de l’amor féu enamorar Esmirna del seu pare, amb qui s’uní enmig de la foscor per amagar la seva identitat. Finalment Cíniras s’adonà del parany i Esmirna, avergonyida d’aquella unió tan execrable, s’amagà al bosc.

Venus i Adonis (Tizià)
Venus i Adonis (Tizià)
 
Tanmateix, Afrodita es compadí de la seva víctima i la transformà en un arbre, la mirra. Això, però, no impedí que el fruit que Esmirna portava al seu ventre continuàs creixent. Així, quan li arribà el moment de néixer, l’escorça de l’arbre caigué i sortí a la llum Adonis.  Entendrida per la bellesa d’aquell nin, Afrodita el recollí i el confià en secret a la sobirana de l’Hades, Persèfone, perquè el criàs. Aquesta, però, li acabà agafant afecte, de manera que no volgué desprendre’s d’ell. Aleshores Zeus dictaminà que Adonis viuria un terç de l’any amb Afrodita, l’altre, amb Persèfone, i el tercer, allà on volgués el jove.

Adonis es decantà per passar més temps amb Afrodita. En les seves Metamorfosis, el poeta llatí Ovidi conta que la deessa de l’amor es penjà d’Adonis a causa d’una fletxa que li disparà erròniament Cupido. La felicitat, amb tot, d’aquella parella no durà molt de temps. Afrodita l’advertí que anàs en compte quan sortís de cacera. En no fer-li cas, el jove fou ferit de mort per un porc senglar -uns diuen que enviat per qualque déu gelós com Ares o Apol·lo; d’altres, per una deessa venjativa com Àrtemis. La seva divina estimada, desesperada, vessà tantes llàgrimes com Adonis gotes de sang. De cada llàgrima naixé una rosa, i de cada gota de sang, una anemone, etimològicament  “flor del vent” (ἄνεμος) perquè els seus delicats pètals s’obren quan el vent bufa.

El despertar d'Adonis (John William Waterhouse)
El despertar d'Adonis (John William Waterhouse)


Anabolitzants per al metabolisme
Les persones que pateixen el complex d’Adonis cuiden molt el seu metabolisme, que és el conjunt de les reaccions bioquímiques que tenen lloc en els éssers vius. Aquesta paraula prové del grec μετά (preposició que indica canvi) i βάλλω (“llançar”). Amb la preposició ἀνά (“cap amunt”), es creà el terme anabolisme per al·ludir a la primera fase del procés de conversió dels aliments en energia pel cos; i el procés final d’assimilació dels aliments es conegué catabolisme (la preposició κατά significa “cap avall”). Les víctimes del complex d’Adonis, però, el que volen és anabolitzants, medicaments que activen la síntesi de les proteïnes. Com a reacció, produeixen un augment de la gana i del pes i una millora de l'estat general.

Situació ben real
Situació ben real


Articles del web relacionats:

Benvinguts a l'era Narcís!


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px