Banner Top

La vida penja d'un fil

Certament, la vida penja d’un fil. Ningú no es pot escapar del seu destí. Aquesta paraula prové del llatí destinare, que significava “fixar”, però també “fer puntaria amb l’arc”. Així, en un principi al·ludia a una meta i després adquirí el sentit de força immutable que determina el curs de les nostres vides.
 
Maleït karma
La pregunta, tanmateix, és recorrent: el destí, ens el feim nosaltres o ens ve marcat per una potència sobrehumana, per una providència (< pro + video, "qui veu amb antelació")? Els hindús han optat per una resposta intermèdia: el karma.

Aquesta paraula, que en sànscrit vol dir “acció”, es refereix a les nostres “accions” físiques, verbals i mentals, les quals, segons l’hinduisme, condicionen les nostres reencarnacions. Així doncs, els comportaments virtuosos són les llavors de la nostra futura felicitat, i els perjudicials, les del nostre patiment -d’’aquí ve l’expressió “maleït karma!”

destí

 
Les Moires que ens condueixen al tanatori
En grec, destí es deia ἀνάγκη (“necessitat”) i, segons la mitologia, estava en mans de les Moires, les “repartidores” (μοῖρα significa “part”, “porció”). Eren filles de Zeus i Temis i germanes de les Hores.

Les Moires eren tres, com tantes altres agrupacions de tres en la mitologia clàssica (però també en altres cultures): les Hores, les Gràcies, les Gorgones... Eren filadores del destí, representat pel seu instrument de treball: el fil.

Friedrich Paul Thumann, (1834-1908),
Friedrich Paul Thumann, (1834-1908)

Les tres germanes eren vinculades amb Ilitia, la filla de Zeus i Hera que presidia els parts. Se les representava com a ancianes d’aspecte tenebrós, que teixien la vida dels humans. Cloto -que en anglès donà cloth (“tela”) i clothes (“roba”)- desfeia el fil de la vida de tots els individus; Làquesis (“la que tira la sort”), mesurava la llargària del fil i el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores d’or. 

Amb el fil ja tallat, els individus rebien l’ordre de la mort a través de Thànatos (Θάνατος, “mort”, d’on ve tanatori). Es tractava d’una espècie de geni alat que provocava la mort suaument, a la manera del seu germà bessó d’Hipnos (Ύπνος), el déu de la son. Les tisores d’Àtropos il·lustren a la perfecció el fet que les nostres vides pengin d’un fil.

Les Parques (Goya)
Les Parques (Goya)
 
Amb l'existència de les Moires, de genealogia imprecisa, quedava clar que el nostre destí ja “està escrit” des de bon començament. De fet, molts episodis de la mitologia grega vénen determinats pels dictàmens inexorables dels oracles. Per exemple, tal com va predir l'oracle de Delfos, el destí d'Èdip era matar el seu pare i casar-se amb la seva mare.

Moires (Vedder)
Moires (Vedder)

Keres, les altres senyores del destí
En la mitologia grega, el destí també era representat per les Keres (< Κήρ, “desgràcia”, “destí”). Tenien una personalitat ambigua. Sovint apareixen com a éssers alats, de color negre i d’aspecte horrible, que porten la mort violenta al camp de batalla. Homer, però, les presenta com a Fats que conviuen amb cada ésser humà.

Així, Aquil·les pot escollir entre dues Keres: una que li pot donar una vida llarga a la seva pàtria, lluny de la guerra i de la glòria, i una altra, la que acaba escollint, que li donarà davant de Troia una fama immortal a costa d'una mort prematura. A la Ilíada també trobam l’escena en què Zeus posa en una balança les Keres d'Aquil·les i les d’Hèctor en presència dels déus. L’objectiu és conèixer qui dels dos morirà en el combat que lliuraran. La balança s'inclina cap a l’Hades en el plat que conté la Ker d'Hèctor. Així, immediatament, Apol·lo abandona l'heroi troià cap al seu destí.

Keres en el camp de batalla
Keres en el camp de batalla

Les Parques romanes
En la mitologia escandinava, les Moires foren conegudes com a Nornes; en la lituana i letona, com a Laimes; i a Roma com a Parques (derivat de pario ,“parir”, perquè predestinaven el futur del nadons. Els romans les rebatiaren individualment com a Nona (ja que nou són els mesos de gestació), Decima (per ser el mes límit del naixement) i Morta -no debades, qui arriba al món està condemnat necessàriament a morir.

Cadascuna de les Parques presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Morta es convertí en la Parca per antonomàsia –la Parca de l’himne de Mallorca (La Balanguera) s’allunya d’aquesta idea de la mort i adquireix un caràcter més optimista, la d’una filadora que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.
 
Filadora
Filadora


Les Parques també foren conegudes com les Tria Fata, els “tres destins”. Estaven representades al Fòrum. La historiadora de l’art Mireia Rosich ens recorda la importància que tengueren la representació de les Parques durant el Barroc. Les paraules són extretes de l'article "Viure el temps", de la secció “Dins el laberint”, del diari “El Punt” (21/01/2018):

“En les representacions artístiques dels tres personatges que trobem en palaus barrocs com el Palazzo Pitti i el Medici-Ricardi de Florència, o el Palau de Luxemburg, a París, els artistes venien a dir que la vida també s’acaba per als poderosos de la terra, tant se val si el cognom és Mèdici, Borbó o Trump. També Goya les va pintar a les parets de la Quinta del Sordo –com es coneixia la casa que havia adquirit als afores de Madrid– amb el seu característic (i turmentat) estil de l’etapa de pintures negres. Les parques goyescas fan por”.

No us enfadeu amb el fat
Els sobrenom de Fata per a les Parques romanes prové del verb llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat (“hado” en castellà), sinònim de destí –segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el destí. De fat també tenim fades, que durant el Romanticisme foren representades com a joves alades que habitaven els boscos.

De fat tenim l’adjectiu fatal. A l’antiguitat sempre es trobaven objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no va tenir cap connotació negativa, però amb el temps es convertí en sinònim de catastròfic. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué gent que l’esperà amb els braços creuats; per tant, s’enfadaven, és a dir es lliuraven al fat (in fatum) –amb el temps aquest verb fou sinònim d’enuig.

Les tres Parques, de Bernardo Strozzi
Les tres Parques, de Bernardo Strozzi
 
Un altre cas de canvi de significat és l’adjectiu fatídic, també derivat de for, fatus. A l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur -després adquirí una connotació negativa. Sovint aquests personatges feien les seves prediccions a partir de la interpretació de “signes” del seu entorn. D’aquí ve que en castellà un sinònim de fat sigui sino (<signum). Tanmateix, els romans també creien que la felicitat depenia d'algunes paraules que els déus o les Parques pronunciaven en el moment del naixement d'una criatura. D'aquesta manera, el destí quedava marcat en allò dit (dicta), paraula que en castellà donà "dicha", sinònim de felicitat.

Cada dia caminam al límit de la línia (il·lustració de Brecht Vandenbroucke)
Cada dia caminam al límit de la línia (il·lustració de Brecht Vandenbroucke)

I acabarem amb una llegenda llatina que solien presidir els rellotges de sol: Meam non tuam noscis (“Coneixes la meva hora, però no la teva”).

Aquí teniu un poema de Montse Cercós titulat precisament “Quan tot penja d’un fil”

Quan tot penja d’un fil
s’obre un camí desdibuixat
de fustes cruixint a cada pas..
Avanço fent equilibris
cap a un mar de calma,
turmentant els pensaments,
ofegant la vida
prement amb força el nus,
deixant-me sense alè.

Perquè res no és per sempre.


En aquest article de Mireia Rosich trobareu més informació de les Moires.

Aquí teniu la representació de les Moires segons la pel·lícula Hèrcules de Disney:



Articles del web relacionats:

Memento mori
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?



Compte amb els troians!

Hem d’anar molt en compte amb els troians, un virus informàtic que ens pot donar molts de maldecaps. Són els mateixos maldecaps que patiren els propis troians per culpa del cavall de fusta on s’amagaren els grecs per ocupar la seva ciutat –o sigui que el nom del virus s’hauria de dir “grecs” i no “troians”. És gràcies a relats posteriors als poemes homèrics que coneixem la famosa història del cavall de Troia.

Va ser Odisseu (Ulisses llatí) qui, aconsellat per l’endeví Calcas, liderà la construcció d’aquest cavall. L’obra fou encarregada a Epeu. Per ventura la seva font d’inspiració fou la vaca que ideà Dèdal perquè Pasífae, reina de Creta, es pogués unir carnalment amb un toro del qual s’havia enamorat –d’aquella unió nasqué el Minotaure.

En tres dies Epeu tengué enllestit el colossal artefacte. Havent-s’hi amagat els herois grecs més importants, fou deixat en una platja propera amb una inscripció que deia que era una ofrena de la deessa Atena. La resta de grecs, mentrestant, havien aixecat el campament, però s’amagaren a l’espera de rebre l’avís per atacar. L’havia de donar Sinó, que s’havia quedat amb el cavall a les portes de Troia per entabanar l’enemic.

Timeo Danaos et dona ferentes
A la claror del dia, els troians –dits també dàrdans per descendir de Dardaneu-, varen veure abandonat el campament dels grecs –coneguts altrament com a dànaus. Persuadits per Sinó, finalment es cregueren que aquell cavall de fusta era un regal d’Atena. No sabien, però, què fer amb ell. De seguida, l’endevina Cassandra (“qui enreda els homes”), condemnada per Apol·lo a no ser creguda per ningú, avisà que a dintre hi havia gent armada. 

 

L'incendi de Troia (Francisco Collantes)
L'incendi de Troia (Francisco Collantes)


El vaticini fou confirmat per un altre endeví, Laocoont, qui pronuncià la famosa frase Timeo Danaos et dona ferentes, “Temo els grecs, fins i tot si vénen a dur-nos regals” (Eneida, llibre II, 49). Avui aquesta frase es fa servir per manifestar la desconfiança envers els pobles enemics, fins i tot quan sembla que han renunciat a les activitat bèl·liques. Aquest és el sermó concret que Laocoont llançà als seus compatriotes, en traducció de Joan Bellès:

“Oh ciutadans desgraciats, ¿què és aquesta follia tan gran? ¿Us creieu que els enemics se n’han anat? ¿Penseu que hi ha cap ofrena dels dànaus sense traïdoria? ¿És aquest el coneixement que teniu d’Ulisses? O bé dintre aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians, no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes”.

A pesar del vaticini de Laocoont, els troians es decantaren per quedar-se el cavall com a ofrena. Per celebrar-ho, feren un sacrifici. Aleshores Posidó, que anava a favor dels grecs, envià del mar dues serps que estrangularen l’endeví i els seus fills –aquest moment és el que representa el famós grup escultòric hel·lenístic de Laocoont i els seus fills, del Museu del Vaticà. 

 

Laocoont (Museu del Vaticà)
Laocoont (Museu del Vaticà)

 

Davant tal prodigi, els troians cregueren que aquelles morts eren un càstig per la seva oposició al cavall. Segons una altra versió, en canvi, es tractava d’una venjança d’Apol·lo, de qui Laocoont era servent. El déu estava furiós després d’haver enxampat Laocoont mantenint relacions sexuals amb la seva dona davant d’una estàtua seva.

Així doncs, atemorits per aquella senyal divina, els troians decidiren entrar finalment el cavall dins la ciutat. Quan es va fer fosc i tothom dormia, els grecs liderats per Odisseu sortiren del cavall armats. Mentrestant, Sinó encengué una foguera per avisar la resta de companys que esperaven a fora, a les naus.

Els grecs no tingueren contemplacions amb els troians. Després d’haver mort gairebé tota la població masculina, incloent-hi el rei Príam, cremaren la ciutat –d’aquí l’exclamació “crema Troia!” avui sinònima de conflicte monumental. Les dones foren violades i fetes esclaus. Pitjor sort tingueren els nins. Astiànax, el fill d’Hèctor i Andròmaca, fou llançat des dalt d’una muralla. Una altra aspirant al setial troià, Polixena, germana petita d’Hèctor, fou degollada sobre la tomba d’Aquil·les pel fill d’aquest, Neoptòlem. Molts pocs aconseguiren escapar de tantes atrocitats. Fou el cas del troià Eneas, el fundador de la pàtria romana. Al segle I aC el poeta llatí Virgili el faria protagonista de l’Eneida, en un intent d’entroncar la història de Grècia amb la de Roma.

 

Incendi de Troia
Incendi de Troia

 

Avui per ventura aquest episodi mític de la guerra de Troia estià en l’origen freudià de la tradicional enemistat que es professen grecs i turcs. Entre ambdós, sovint torna a “cremar Troia”.

“Aquí fue Troya”
En castellà hi ha l'expressió “Aquí fue Troya”. Denota que tan sols han quedat les ruïnes d’una població o edifici; indica, per tant, un esdeveniment desgraciat; també, s’empra, però, per expressar el lloc o ocasió d’un fet memorable o caòtic. La frase procedeix de l’Eneida (3.10-11):

Litora tunc patriae lacrymans portusque relinquo
et campos ubi Troia fuit




Realitat històrica de la llegenda de Troia
Encara que els grecs del segle V aC consideraven que la guerra de Troia fou un esdeveniment històric, l’opinió generalitzada fins al segle XIX era que Troia no fou altra cosa que el producte d’una fantasia mítica i literària. La sorpresa la donaria un alemany, Heinrich Schliemann (1822-1890), enlluernat des de petit per la Ilíada i l’Odissea. Després d’haver fet una gran fortuna amb els seus negocis, es va permetre el luxe de dedicar-se a la seva gran curolla.
 
El 1870, Schliemann, guiat pels textos homèrics, inicià les excavacions al lloc on suposadament es trobava Troia, al pujol de Hissarlik (al nord-oest de Turquia). Es tractava del mateix lloc on cinc anys abans, el 1865, havia intentat excavar sense èxit un funcionari britànic del Foreign Office anomenat Frank Calvert –aquest home va morir el 1908, després de Schliemann, però mai no se l’associà oficialment amb el descobriment de Troia. La primera troballa que sortí a la llum fou un caramull d’objectes d’or i d’argent que, als ulls de Schliemann, eren “el tresor de Príam”. Això li bastà per autoconvèncer-se que el lloc que trepitjava no era una invenció d’Homer, sinó la vertadera Troia – Schliemann, però, va morir sense saber que aquell tresor pertanyia a un rei d’èpoques molt més anteriors.

Heinrich Schliemann
Heinrich Schliemann
 
Després de la mort d’Schliemann, altres arqueòlegs continuaren les excavacions i hi varen descobrir les restes no d’una ciutat sinó de nou -la més antiga datava de l’any 3.000 aC, i la més nova, de l’època romana. Per tant, l’únic dubte que quedava no era “si” Troia havia existit, sinó “quina” era de les nou que s’havien desenterrat –ara es creu que és la número set. Al 1998 la Unesco declarà aquelles ruïnes Patrimoni de la Humanitat.
 
La descoberta de tantes “Troies” va permetre suposar la historicitat de la guerra de Troia, que, en tot cas, havia estat magnificada per l’epopeia –la Ilíada, doncs, seria una construcció literària d’uns fets històrics. Avui, però, no hi ha una coincidència absoluta pel que fa a les causes de la destrucció d’aquella ciutadella. Des del punt de vista de la literatura èpica, l’expedició panhel·lènica, que culminà amb l’ocupació de Troia al cap de deu anys, queda justificada com a càstig al rapte d’Helena. Tanmateix, històricament parlant, els estudiosos creuen que la seva destrucció el 1250 aC cal relacionar-la amb la caiguda de l’imperi hitita a mans dels grecs de la cultura micènica –els troians pertanyien al poble dels luvites, que alhora eren vassalls dels hitites.
 
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia

Troia, anomenada pels hitites com a Wilusa, i pels grecs, (W)Ilion (d’on ve el nom d’Ilíada i el nom propi de Júlia), era una ciutat pròspera pels seus ramats i per la qualitat dels seus cavalls. A més, era molt cobejada per la seva situació estratègica, que la permetia controlar el comerç marítim entre el mar Egeu i el mar Negre. Per ventura aquesta disputa territorial sigui l’origen de la tradicional enemistat que professen grecs i turcs.

Per a més informació, també podeu escoltar el següent àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a Troia. Aquest és un altre àudio del mateix programa.

Aquest article parla del virus informàtic troià

No us podeu perdre aquesta recreació literària dels hostes del cavall de Troia feta per l'escriptor Quim Monzó amb el títol "A les portes de Troia".

En aquest article de la revista Sàpiens teniu més informació sobre Troia.

Aquí teniu un interessant reportatge sobre la vida de Heinrich Schliemann, el descobridor de Troia:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px