Banner Top

Catalans caparruts com ases

Diuen que els catalans són molt caparruts, com la seva icona: l’ase. El simbolisme d’aquest animal, però, va néixer a Amèrica. El 1828 Andrew Jackson, candidat demòcrata a la presidència, va ser titllat de jackass (“ase”) per part dels seus detractors republicans –el terme també pot significar “imbècil”. Jackson, en lloc d’enfadar-se, va saber donar la volta a aquell insult. Així va ressaltar les virtuts de l’animal en qüestió: modèstia, perseverança i habilitat de traginar càrregues molt feixugues.
 
La popularització de l’ase com a mascota del partit demòcrata arribaria de la mà del famós dibuixant Thomas Nast, el creador també del Santa Claus modern i de l’oncle Sam (Uncle Sam, símbol del govern federal dels EUA, ja que les seves inicials, US, són les mateixes que les de United States). El 1877 volgué il·lustrar en una vinyeta la derrota electoral que patiren els republicans davant dels demòcrates. Aleshores els republicans foren representats amb un elefant (animal intel·ligent, però dòcil i, per tant, fàcil de sotmetre) i els demòcrates amb l’ase, ja conegut arran dels atributs que li atorgà Jackson. Amb aquests antecedents, no fou casual que a partir dels anys 90 l’ase, revestit d’una aura del tot metafòrica, es convertís també en el símbol de la tossuderia catalana en defensa de la seva identitat.

Símbols del partit demòcrata i republicà
Símbols del partit demòcrata i republicà
 
Per Nadal, però, també trobam l’ase en els betlems fent tàndem amb un bou. Va ser Sant Francesc d’Asís qui al segle XIII incorporà per primera vegada aquests dos animals en els pessebres. El atribuí el paper de representants del poble a partir d’aquestes paraules del profeta Isaïes (1, 3-4):  “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”. Així doncs, els catalans, com a bons representants del poble que són, poden estar ben orgullosos de tenir per mascota un ase (o ruc, tractant-se del mascle de l’animal). Segur que amb la seva persistència arribaran a bon port. Que es prepari el toro d’Osborne!

Origen de l’expressió O.K.
L’expressió d’aprovació O.K. també està associada amb el partit demòcrata americà. A les eleccions de 1937 el seu representant va ser Martin Van Buren, oriünd d’Old Kinderhook (Nova York). El nom d’aquesta petita localitat, abreujada en les seves inicials (O.K.) fou utilitzat per batejar l’associació creada per als seguidors del demòcrata, el qual finalment va guanyar. Va ser el vuitè presidents dels EUA (1837-1841) i el primer d’origen no britànic en la història del país. Va ser així com l’acrònim de la població d’aquest polític (O.K.) es convertí en símbol d’acord.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que explica el bipartidisme als Estats Units.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla del protagonisme de l'ase català als Estats Units.

Articles del web relacionats:
- L'origen del terme català
Catalunya encadenada
La mare llibertat
Països Catalans: ens coneixem, ens entenem?
Siau qui sou
- L'origen grec de l'himne americà

Teseu, el primer torero de la Mediterrània

El primer torero de la Mediterrània no va ser un espanyol, sinó un grec. Així es desprèn de la mitologia grega. Teseu va ser l’heroi amb més testosterona de tots en enfrontar-se a Creta amb el temut Minotaure. Aquesta terrible criatura era fruit del primer cas de zoofília del món grec.

Teseu i el Minotaure
Teseu i el Minotaure

La història comença amb Minos, fill de Zeus i Europa –el patriarca olímpic també s’havia transformat en toro per raptar la princesa fenícia; en la unió carnal, però, hauria adoptat la seva forma original. En fer-se gran, Minos es convertí en rei de Creta amb l’ajuda de Posidó. Com a senyal, el déu li havia enviat de la mar un toro que havia de sacrificar en honor seu. Un cop al tron, però, Minos s’havia oblidat de fer els deures, la qual cosa va provocar la ira divina. Posidó es va venjar fent que la dona del nou monarca, Pasífae (“tota llum” en grec), s’enamoràs de l’animal enviat, que no parava d’assolar l’illa.
 
La zoofília de Pasífae
De seguida Pasífae va recórrer als serveis de l’atenès Dèdal (< δαιδάλλω, “treballar amb art”). Considerat el Leonardo da Vinci de la mitologia, era un dels arquitectes més reputats de l’època -el 1916 inspiraria el protagonista de la novel·la de James Joyce Retrat de l’artista adolescent, Stephen Dedalus. En aquell moment es trobava exiliat a Creta després d’haver assassinat el seu nebot Pèrdix.

Poder-se unir amb el seu objecte de desig, l’enamorada reina cretenca demanà al seu il·lustre hoste que li construís una vaca de fusta (o de bronze), coberta amb pell d’una vaca escorxada. Pasífae s’hi posà dintre i el toro, quan la veié, va realitzar, sense saber-ho, la monstruosa còpula, d’on sortí el Minotaure, meitat toro i meitat home.

 

Pasífae (Giulio Romano)
Pasífae (Giulio Romano)

Minos, espantat i avergonyit per aquella acció, demanà a Dèdal que construís un laberint on poder tancar l’animal. Aleshores s’encarregà de proporcionar-li una bona alimentació en forma de carn humana. Qui més temien el Minotaure eren els vassalls de Creta, la qual el 1700 aC va imposar la seva famosa talassocràcia (“poder de la mar”) gràcies una potent flota de vaixells. En tot cas, els més perjudicats de tots foren els atenesos, qui cada any havien de retre honors a Minos amb un tribut demencial: oferir set homes i set dones com a ofrena humana al temut monstre. Teseu, però, seria l’encarregat de posar punt i final a tal humiliació.

Pasífae (Pablo Picasso)
Pasífae (Pablo Picasso)
 
Els orígens de Teseu
Després d’Hèracles, Teseu és considerat el segon gran heroi panhel·lènic. En temps del tirà Pisístrat (segle VI aC) fou nomenat l’heroi nacional d’Atenes ja que se’l considerava el responsable de la creació de la polis mitjançant la unificació de diversos pobles de la zona –suposadament ho havia fet en retornar de l’empresa del Minotaure.

El Minotaure
El Minotaure
 
Teseu era fill d’Egeu, rei del que aleshores era Atenes, i d’Etra, una princesa d’una regió veïna, l’Argòlida. La llegenda conta, però, que aquella nit Posidó també s’uní amb Etra, tal com havia fet Zeus amb Alcmena quan engendrà Hèracles. Era, doncs, cosí d’Hèracles, ja que Posidó era germà de Zeus.

Minotaure (Dalí)
Minotaure (Dalí)
 
Egeu no va esperar al naixement de la criatura i va tornar a la seva ciutat. Abans, però, va demanar a Etra que si naixia mascle, en arribar a la pubertat, l’havia de posar a prova de la següent manera: havia d’aixecar una enorme roca sota la qual havia col·locat la seva espasa reial i les seves sandàlies. Si ho aconseguia fer, l’havia d’enviar cap a Atenes on Egeu el reconeixeria com a fill i hereu del tron d’Atenes. De camí a Atenes, Teseu va demostrar el seu coratge derrotant una sèrie de monstres i de bandolers en el que es coneixen com els sis treballs de Teseu que s’acostarien als dotze treballs d’Hèracles.

A Atenes Medea, muller d’Egeu, féu tot el possible per evitar que Egeu reconegués Teseu fill seu. Al final, però, no es sortí amb la seva i Teseu fou nomenat successor d’Egeu. Amb tot, aviat una altra prova s’interposà en el seu camí. Minos, el poderós rei de Creta, havia imposat un càstig a Atenes per haver donat mort al seu fill Androgeu, que havia guanyat la festa de les Panatenees. Els càstig consistia a enviar a l’illa catorze atenesos perquè fossin devorats pel temut Minotaure. Teseu no dubtà a oferir-se com a voluntari per matar aquella bèstia.

El fil d’Ariadna
Quan arribà a Creta, Ariadna (< ἁγνος, “la molt sacra”), filla de Minos, s’enamorà d’aquell nouvingut i, en secret, li va donar un rodet de fil que li havia de servir per marcar el camí de tornada dins del laberint. I així ho va fer.

Ariadna dóna el rodet de fil a Teseu
Ariadna dóna el rodet de fil a Teseu

Un cop mort el Minotaure, Teseu emprengué el viatge de tornada a Atenes, emportant-se la seva nova amant. Abans, però, d’arribar, féu escala a l’illa de Naxos, on abandonà Ariadna mentre dormia. Així, l’heroi atenès es comportà com un autèntic torero. Sort que els planys d’Ariadna duraren poc. Les seves llàgrimes foren eixugades per Dionís, que, com a déu de la festa, li degué donar més alegries. No es pogué resistir al regal que li féu: una corona que es convertiria en la constel·lació Corona Borealis.

Ariadna abandonada
Ariadna abandonada

Ariadna abandonada (Waterhouse)
Ariadna abandonada (Waterhouse)
 
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacionl de Varsòvia
“Bacus i Ariadna” de Giambattista Pittoni al Museu Nacionl de Varsòvia
 

Tanmateix, la tornada de Teseu a casa estigué marcada per la fatalitat. Quan el seu pare Egeu albirà de lluny la seva nau, se li encongí el cor. En marxar, havia demanat al seu fill que canviàs les veles negres per unes de blanques. Aquest havia de ser el senyal que constatàs que la missió havia estat un èxit. Teseu, però, se n’oblidà, de manera que Egeu, desesperat, es llançà des d’un penya-segat al mar que, des d’aleshores, fou batiat amb el seu nom.

El laberint del Minotaure a Cnossos

A pesar de ser un mite, des de sempre s’ha volgut ubicar el laberint del Minotaure al palau de Cnossos, al nord-est de Creta. El 1900, trenta anys després que l’alemany Heinrich Schliemann desenterràs la mítica Troia, l’arqueòleg britànic Arthur Evans es va desplaçar fins a aquesta illa del mar Egeu per treure a la llum el buc insígnia de la pròspera civilització minoica, del II mil·lenni aC, considerada la mare cultural dels grecs –Evans la va anomenar així en record del seu mític rei.

frescos minos

Frescos del palau Cnossos de Creta (1550 aC)

En desenterrar el palau, la seva multitud d’habitacions connectades entre si per passadissos i escales va fer creure a Evans que havia trobat el famós laberint del Minotaure. De fet, l’etimologia de la paraula podria ser prou reveladora. Derivaria dels mots lidis (d’Àsia Menor) labrys (“doble destral”) i inthos, que designa lloc. Així doncs, es referiria a la casa de la doble destra, nom amb què també era coneguda la dinastia del rei Minos.

La doble destral (labrys), que donaria la paraula laberint
La doble destral (labrys), que donaria la paraula laberint

Evans va voler restituir el palau de Cnossos  perquè el públic pogués entendre la complexitat de l’edifici. En aquella polèmica reconstrucció, feta a base de ferro i ciment, l’arqueòleg britànic va seguir un criteri estètic que responia més a l’ideal del moment (Modernisme) que no pas a la realitat arqueològica. Així doncs, el que es pot veure avui en visitar el palau de Cnossos és una realitat un tant allunyada del seu patró minoic.
Palau de Cnossos
Palau de Cnossos
 
El palau ocupa vint mil metres quadrats i està format per més de tres mil habitacions distribuïdes en cinc plantes. Disposa d’una extensa xarxa de sanejament, formada per unes canonades de terracota que fan de clavegueram. Les parets i els vasos de ceràmica desenterrats mostren escenes relacionades amb la naturalesa. Abunden sobretot els motius de tauromàquia (ταῦρος, “toro” + μάχη, “batalla”), en els quals homes i dones fan temeràries acrobàcies sobre un brau, símbol de fortalesa i de fertilitat. Aquests espectacles eren coneguts com a taurocatàpsia.

Taurocatàpsia, acrobàcies amb toros a l'antiga Creta
Taurocatàpsia, acrobàcies amb toros a l'antiga Creta

També s’han trobat nombroses representacions de figures femenines, dansant i somrient amb els pits al descobert. Això ha fet pensar que els minoics eren un poble que atorgava un fort protagonisme a la dona -un cas emblemàtic és la  coneguda escultura de la  “deessa de les serps”.

Deessa de les serps de la cultura minoica
Deessa de les serps de la cultura minoica
 
Avui en dia la funció del recinte encara no està del tot clara. Mentre el seu descobridor el va considerar un palau, altres investigadors són de l’opinió que era una construcció funerària. La seva destrucció s’hauria produït vers el 1500 arran de l’erupció de de l’illa de Thera (actual Santorini), situada a 122 kilòmetres al nord del reialme cretenc. 

painting fresco

Les dames de blau del palau Cnossos

Al costat de Cnossos, un altre centre important de la cultura cretense va ser Faistos, situat al sud de l’illa. El 1908 l’arqueòleg italià Luigi Pernia hi va desenterrar un dels grans misteris de l’antiguitat: el disc de Faistos, datat entre el 1850 i el 1650 aC. Es tracta d’un disc d’argila amb una inscripció en espiral de segells jeroglífics que encara avui no s’han pogut desxifrar. Poc tenen a veure amb les escriptures sil·làbiques pròpies de la civilització minoica, la Lineal A (també pendent de desxifrar) i la Lineal B.

Disc de Faistos (Museu Arqueològic de Càndia, Creta)
Disc de Faistos (Museu Arqueològic de Càndia, Creta)


Avui, en tot cas, l’esperit de Creta està present en el nostre vocabulari amb la paraula sincretisme, sinònima de fusió de corrents heterogenis. En la cultura minoica al·ludia a la cohesió que mostraven els diferents pobles que la integraven en cas d’un atac exterior.

princep

Reconstrucció del fresc "el príncep dels lliris" de la cultura minoica (no se sap a qui representa)


Aquí teniu unes interessants reflexions sobre la tauromàquia i la sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE.

Aquí teniu un article de Ruth Toledano, titulat "Tetas, sangre e historia patológica", que critica el primitivisme de les corregudes de toro.

Al programa "This is art" parlen de la història d'amor de Teseu i Ariadna:



Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Creta:




Aquest mite parla del descobriment de la civilització minoica i la seva possible vinculació amb l'Atlàntida:



Aquí teniu un interessant vídeo sobre els herois i semidéus de la mitologia grega:



I aquí teniu el meu homenatge musical a Teseu: la cançó Torero, de Chayanne:



Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
El complex de Fedra
La síndrome d'Ícar i els triomfadors
El mite dels toros




Bous bucòlics

Etimològicament parlant, no podem concebre un paisatge bucòlic sense bous. No debades, bucòlic ve del grec βοῦς (“bou”) –cal recordar que un bou és un toro (ταῦρος) castrat; així es converteix en un animal domèstic, apte per a les feina del camp. Aquesta paraula deriva alhora de l’arrel indoeuropea *gwous-, que recull la idea de “bestiar” i que en anglès va donar cow (“vaca”) i cowboy (“vaquer”).

Al principi els grecs practicaren l’escriptura bustrofèdica (βοῦς + στρέφω, “girar”): començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com feim nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp. Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta, que és la que impera a Occident.

Exemple d'escriptura bustrofèdica
Exemple d'escriptura bustrofèdica


Una hecatombe amb bous
Entre els grecs, el bou fou un dels animals preferits a l’hora de fer sacrificis als déus. Quan se’n sacrificaven cent (ἑκατόν), aleshores es parlava d’hecatombe, paraula que avui és sinònima de gran matança. En canvi, la crema (καίω) d’un bou sencer (ὅλος) rebia el nom d’holocaust, terme que durant el nazisme s’assigna al genocidi de 6 milions de jueus -–de καίω també tenim l’adjectiu càustic sinònim de mordaç. L’encarregat de pasturar els bous era el βουκόλος. Atès que els passejava per entorns d’una bellesa extraordinària, no és d’estranyar que bucòlic s’empràs per referir-se als llocs idíl·lics (< εἴδω, “veure”).

 

Sacrifici d'un bou
Sacrifici d'un bou

Una vacuna per als bulímics
La bulímia -trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits- també ve de βοῦς. Amb l’afegitó de λιμός (“fam”), literalment vol dir “fam de bous” –no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

La femella del bou és la vaca, paraula que ve del llatí vacca. D’aquest animal agafaren el nom les vacunes. El 1796 el metge anglès Edward Jenner va descobrir que inoculant la verola de la vaca en els éssers humans immunitzava aquests davant la verola comuna, que en aquell moment estava provocant una gran mortaldat a Europa. En un principi la vacuna per antonomàsia fou la de la verola; després, però, el terme s'aplicà a qualsevol malaltia.

Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)
Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)

Botzina bovina
En llatí, el βοῦς grec donaria buttis, d’on deriva bóta, recipient destinat a contenir líquids i que en els seus orígens estava fet amb pell de bou o de vaca. I de bóta també tenim botella, que avui generalment ja és de vidre –el castellà “botijo” té idèntic origen. Botzina és una altra paraula de la família bovina. Ens ha arribat a través del llatí bucina, que era la banya que tocaven els cuidadors de bous per cridar els seus animals. Ara doncs, en tocar la botzina del cotxe, haurem d’anar alerta que no ens surtin bous. Per evitar-ho, tenim l’alternativa de tocar el clàxon, paraula que agafa el nom de la firma americana que el 1909 fabricava aquesta botzina i que s’inspirà en l’imperatiu aorist del verb grec κλάζειν (“ressonar”).

Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)
Vaca ajaguda (Vincent Van Gogh, 1883)

Temps de vaques grasses
I si parlam de vaques no podem ometre les famoses expressions bíbliques “temps de vaques grasses” i “temps de vaques magres”. S’empren per exemplificar els vaivens dels cicles econòmics dels països i de les empreses. Aquestes expressions estan relacionades amb Josep, el penúltim dels dotze fills de Jacob. Era un personatge que tenia somnis ben estranys, per la qual cosa es guanyà l’odi dels seus germans. Aquests se’l tragueren de sobre venent-lo com a esclau a uns mercaders d’Egipte. A la terra dels faraons, però, acabà fet presoner.

Vaca grassa
Vaca grassa
 
A la presó Josep s’especialitzà a interpretar no els seus somnis, sinó els dels seus companys. Totes les seves interpretacions es complien. La seva clarividència va arribar a l’oïda del faró, qui també va voler que li interpretàs dos somnis que havia tengut i que el tenien preocupat. En el primer somni havia vist set vaques grasses que pasturaven a la vora del riu Nil i que eren devorades per unes altres set vaques primes i escanyolides. En el segon somni, apareixien set espigues plenes de gra que eren ofegades per unes altres set de dèbils i espatllades.
 
Josep ho va tenir fàcil a l’hora d’interpretar aquests somnis. Tot plegat volia dir que set anys de gran fertilitat i abundància serien seguits per set anys d’espantosa misèria. A continuació Josep va recomanar al faraó que nomenàs un ministre capaç d’acumular els béns dels primers anys per així disposar-ne en l’època dolenta que havia d’arribar. El faraó va nomenar el mateix Josep per a aquest càrrec.

Articles del web relacionats:
El mite dels toros
- Mar Jònic en honor a la vaca amant de Zeus
- Dafnis i Cloe, la descoberta de la sexualitat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px