Banner Top

Fídias, el protagonista de la primera selfie a l'antiga Grècia

La terra que ens va donar la paraula narcisista també era amant de les selfies. El primer autoretrat grec del qual tenim constància és de Fídias, l’escultor que a mitjan segle V aC coordinà les obres de l’imponent Partenó de l’acròpoli de la democràtica Atenes -els seus arquitectes foren Ictinos i Cal·lícrates.

Després de la victòria hel·lena sobre els perses a les Guerres Mèdiques, el santuari de Partenó s'erigí en un present a Atenea Parthenos (“Atena donzella”), la deessa protectora de la ciutat. L’edifici, amb tot, acabà convertint-se en tot un símbol propagandístic de la força civilitzadora de la capital de l’Àtica, “una escola per a tota Grècia”, en paraules de Pèricles. Així ho reflectien les seves mètopes. Els seus quatre costats són plenes de referències guerreres: la lluita dels déus contra els gegants (gigantomàquia), la dels lapites contra els centaures (centauromàquia), la dels grecs contra els troians (guerra de Troia) i la dels atenesos contra les amazones (amazonomàquia).

Mètopa del Partenó
Mètopa del Partenó

Aquests temes mitològics tenen el mateix denominador comú: la victòria de les forces de l’ordre i la raó (déus, lapites, grecs i atenesos). Era una clara referència a la recent victòria contra els perses o, el que és el mateix, el triomf de la civilització grega, representada per Atenes, contra la “barbàrie” oriental. Mai en cap altre edifici de Grècia no s’havien concentrat tantes connotacions nacionalistes i bèl·liques amb un llenguatge al·legòric.

Una selfie al costat d’Atena
A l’interior del temple, Fídias hi va construir una estàtua d’Atena de dotze metres d’altura, feta amb or i ivori. Segons algunes fonts històriques, l’escultor atenès no es pogué estar d’esculpir la seva pròpia imatge a l’escut de la deessa. Aleshores els seus enemics més envejosos aprofitaren l’ocasió per acusar-lo d’impietat. Perseguit per la justícia, Fídias optà per exiliar-se a Olímpia. Tanmateix, al santuari seu dels Jocs Olímpics continuaria fent gala del seu talent artístic. Hi erigí una altra monumental estàtua, la de Zeus, que seria considerada una de les set meravelles del món antic. Havent sortit escaldat d’Atenes, sembla que aquest cop Fídias va poder contenir la seva egolatria, de manera que evità fer-se una “selfie” amb la seva nova obra. Es creu que amb el temps aquesta fou traslladada a Constantinoble (l’actual Istanbul), on desapareixeria víctima de les flames.


Estàtua de Zeus a Olímpia
Estàtua de Zeus a Olímpia

L’estàtua d’Atena que Fídias esculpí al Partenó també desapareixeria arran d’un incendi. Al segle V dC el santuari de l’acròpoli es reconvertiria en una església bizantina. Al segle XV seria emprat com a una mesquita i 1687 volaria pels aires en ser bombardejat per les tropes venecianes, que sabien que els turcs l’utilitzaven com a polvorí. El 1802 l’ambaixador britànic lord Elgin es va emportar a Londres els famosos marbres del Partenó, que avui es conserven al British Museum. El 1894 un terratrèmol tornaria a malmetre aquest monument patrimoni de la humanitat.

Estàtua d'Atena
Estàtua d'Atena
 

La cultura catalana està molt vinculada amb l’Acròpolis. Al segle XIV, Pere III el Cerimoniós, el rei de la Corona d’Aragó, va exhibir la seva sensibilitat artística durant la seves campanyes militars a Atenes –des de 1303, sota el regnat de Jaume II, s’annexionaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, que formaren part de la Corona fins el 1388.

El 1380 Pere III va ordenar que uns ballesters protegissin l'Acròpolis. Aleshores va assenyalar que aquell monument era “la pus richa joia qui al mont sia”. Aquesta frase forma part d’un text més extens descobert a principis del segle XIX per Antoni Rubió i Lluch. Des de 2011 es troba gravada en català, grec, anglès i castellà als peus de l’Acròpolis. Constitueix el primer elogi de les excel·lències arquitectòniques d’un edifici que havia estat oblidat durant molts de segles i objecte de nombrosos espolis. El seu valor compensa el mal record que els grecs conserven de la presència catalana per aquelles contrades.

Des de 1930, la ciutat nord-americana de Nashville (Tennessee) compta amb una reproducció del Partenó a escala real. L’edifici també conté l’antiga escultura d’Atena. Aquí la teniu.

A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville
A Amèrica es pot trobar una rèplica del Partenó grec: a Nashville

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio. Parla sobre la construcció del Partenó.

I aquí teniu un vídeo molt bo del director franco-grec Costa Gavras que parla de les destruccions que ha patit el Partenó al llarg de la història:




Aquí teniu un fragment del programa "L'oblit del passat" dedicat a Atenes:




Articles del web relacionats:

Els museus de l'espoli

Compte amb els troians!

Hem d’anar molt en compte amb els troians, un virus informàtic que ens pot donar molts de maldecaps. Són els mateixos maldecaps que patiren els propis troians per culpa del cavall de fusta on s’amagaren els grecs per ocupar la seva ciutat –o sigui que el nom del virus s’hauria de dir “grecs” i no “troians”. És gràcies a relats posteriors als poemes homèrics que coneixem la famosa història del cavall de Troia.

Va ser Odisseu (Ulisses llatí) qui, aconsellat per l’endeví Calcas, liderà la construcció d’aquest cavall. L’obra fou encarregada a Epeu. Per ventura la seva font d’inspiració fou la vaca que ideà Dèdal perquè Pasífae, reina de Creta, es pogués unir carnalment amb un toro del qual s’havia enamorat –d’aquella unió nasqué el Minotaure.

En tres dies Epeu tengué enllestit el colossal artefacte. Havent-s’hi amagat els herois grecs més importants, fou deixat en una platja propera amb una inscripció que deia que era una ofrena de la deessa Atena. La resta de grecs, mentrestant, havien aixecat el campament, però s’amagaren a l’espera de rebre l’avís per atacar. L’havia de donar Sinó, que s’havia quedat amb el cavall a les portes de Troia per entabanar l’enemic.

Timeo Danaos et dona ferentes
A la claror del dia, els troians –dits també dàrdans per descendir de Dardaneu-, varen veure abandonat el campament dels grecs –coneguts altrament com a dànaus. Persuadits per Sinó, finalment es cregueren que aquell cavall de fusta era un regal d’Atena. No sabien, però, què fer amb ell. De seguida, l’endevina Cassandra (“qui enreda els homes”), condemnada per Apol·lo a no ser creguda per ningú, avisà que a dintre hi havia gent armada. 

 

L'incendi de Troia (Francisco Collantes)
L'incendi de Troia (Francisco Collantes)


El vaticini fou confirmat per un altre endeví, Laocoont, qui pronuncià la famosa frase Timeo Danaos et dona ferentes, “Temo els grecs, fins i tot si vénen a dur-nos regals” (Eneida, llibre II, 49). Avui aquesta frase es fa servir per manifestar la desconfiança envers els pobles enemics, fins i tot quan sembla que han renunciat a les activitat bèl·liques. Aquest és el sermó concret que Laocoont llançà als seus compatriotes, en traducció de Joan Bellès:

“Oh ciutadans desgraciats, ¿què és aquesta follia tan gran? ¿Us creieu que els enemics se n’han anat? ¿Penseu que hi ha cap ofrena dels dànaus sense traïdoria? ¿És aquest el coneixement que teniu d’Ulisses? O bé dintre aquestes fustes hi van amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per assaltar les nostres muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga algun altre engany; troians, no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes”.

A pesar del vaticini de Laocoont, els troians es decantaren per quedar-se el cavall com a ofrena. Per celebrar-ho, feren un sacrifici. Aleshores Posidó, que anava a favor dels grecs, envià del mar dues serps que estrangularen l’endeví i els seus fills –aquest moment és el que representa el famós grup escultòric hel·lenístic de Laocoont i els seus fills, del Museu del Vaticà. 

 

Laocoont (Museu del Vaticà)
Laocoont (Museu del Vaticà)

 

Davant tal prodigi, els troians cregueren que aquelles morts eren un càstig per la seva oposició al cavall. Segons una altra versió, en canvi, es tractava d’una venjança d’Apol·lo, de qui Laocoont era servent. El déu estava furiós després d’haver enxampat Laocoont mantenint relacions sexuals amb la seva dona davant d’una estàtua seva.

Així doncs, atemorits per aquella senyal divina, els troians decidiren entrar finalment el cavall dins la ciutat. Quan es va fer fosc i tothom dormia, els grecs liderats per Odisseu sortiren del cavall armats. Mentrestant, Sinó encengué una foguera per avisar la resta de companys que esperaven a fora, a les naus.

Els grecs no tingueren contemplacions amb els troians. Després d’haver mort gairebé tota la població masculina, incloent-hi el rei Príam, cremaren la ciutat –d’aquí l’exclamació “crema Troia!” avui sinònima de conflicte monumental. Les dones foren violades i fetes esclaus. Pitjor sort tingueren els nins. Astiànax, el fill d’Hèctor i Andròmaca, fou llançat des dalt d’una muralla. Una altra aspirant al setial troià, Polixena, germana petita d’Hèctor, fou degollada sobre la tomba d’Aquil·les pel fill d’aquest, Neoptòlem. Molts pocs aconseguiren escapar de tantes atrocitats. Fou el cas del troià Eneas, el fundador de la pàtria romana. Al segle I aC el poeta llatí Virgili el faria protagonista de l’Eneida, en un intent d’entroncar la història de Grècia amb la de Roma.

 

Incendi de Troia
Incendi de Troia

 

Avui per ventura aquest episodi mític de la guerra de Troia estià en l’origen freudià de la tradicional enemistat que es professen grecs i turcs. Entre ambdós, sovint torna a “cremar Troia”.

“Aquí fue Troya”
En castellà hi ha l'expressió “Aquí fue Troya”. Denota que tan sols han quedat les ruïnes d’una població o edifici; indica, per tant, un esdeveniment desgraciat; també, s’empra, però, per expressar el lloc o ocasió d’un fet memorable o caòtic. La frase procedeix de l’Eneida (3.10-11):

Litora tunc patriae lacrymans portusque relinquo
et campos ubi Troia fuit




Realitat històrica de la llegenda de Troia
Encara que els grecs del segle V aC consideraven que la guerra de Troia fou un esdeveniment històric, l’opinió generalitzada fins al segle XIX era que Troia no fou altra cosa que el producte d’una fantasia mítica i literària. La sorpresa la donaria un alemany, Heinrich Schliemann (1822-1890), enlluernat des de petit per la Ilíada i l’Odissea. Després d’haver fet una gran fortuna amb els seus negocis, es va permetre el luxe de dedicar-se a la seva gran curolla.
 
El 1870, Schliemann, guiat pels textos homèrics, inicià les excavacions al lloc on suposadament es trobava Troia, al pujol de Hissarlik (al nord-oest de Turquia). Es tractava del mateix lloc on cinc anys abans, el 1865, havia intentat excavar sense èxit un funcionari britànic del Foreign Office anomenat Frank Calvert –aquest home va morir el 1908, després de Schliemann, però mai no se l’associà oficialment amb el descobriment de Troia. La primera troballa que sortí a la llum fou un caramull d’objectes d’or i d’argent que, als ulls de Schliemann, eren “el tresor de Príam”. Això li bastà per autoconvèncer-se que el lloc que trepitjava no era una invenció d’Homer, sinó la vertadera Troia – Schliemann, però, va morir sense saber que aquell tresor pertanyia a un rei d’èpoques molt més anteriors.

Heinrich Schliemann
Heinrich Schliemann
 
Després de la mort d’Schliemann, altres arqueòlegs continuaren les excavacions i hi varen descobrir les restes no d’una ciutat sinó de nou -la més antiga datava de l’any 3.000 aC, i la més nova, de l’època romana. Per tant, l’únic dubte que quedava no era “si” Troia havia existit, sinó “quina” era de les nou que s’havien desenterrat –ara es creu que és la número set. Al 1998 la Unesco declarà aquelles ruïnes Patrimoni de la Humanitat.
 
La descoberta de tantes “Troies” va permetre suposar la historicitat de la guerra de Troia, que, en tot cas, havia estat magnificada per l’epopeia –la Ilíada, doncs, seria una construcció literària d’uns fets històrics. Avui, però, no hi ha una coincidència absoluta pel que fa a les causes de la destrucció d’aquella ciutadella. Des del punt de vista de la literatura èpica, l’expedició panhel·lènica, que culminà amb l’ocupació de Troia al cap de deu anys, queda justificada com a càstig al rapte d’Helena. Tanmateix, històricament parlant, els estudiosos creuen que la seva destrucció el 1250 aC cal relacionar-la amb la caiguda de l’imperi hitita a mans dels grecs de la cultura micènica –els troians pertanyien al poble dels luvites, que alhora eren vassalls dels hitites.
 
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia
Recreació del cavall de fusta en l'actual Troia

Troia, anomenada pels hitites com a Wilusa, i pels grecs, (W)Ilion (d’on ve el nom d’Ilíada i el nom propi de Júlia), era una ciutat pròspera pels seus ramats i per la qualitat dels seus cavalls. A més, era molt cobejada per la seva situació estratègica, que la permetia controlar el comerç marítim entre el mar Egeu i el mar Negre. Per ventura aquesta disputa territorial sigui l’origen de la tradicional enemistat que professen grecs i turcs.

Per a més informació, també podeu escoltar el següent àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicats a Troia. Aquest és un altre àudio del mateix programa.

Aquest article parla del virus informàtic troià

No us podeu perdre aquesta recreació literària dels hostes del cavall de Troia feta per l'escriptor Quim Monzó amb el títol "A les portes de Troia".

En aquest article de la revista Sàpiens teniu més informació sobre Troia.

Aquí teniu un interessant reportatge sobre la vida de Heinrich Schliemann, el descobridor de Troia:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px