Banner Top

Hèrcules, entre el vici i la virtut

Prest o tard la vida se'ns presenten dilemes (< δίς, “dos” + λαμβανω, “agafar”). Sempre dubtam (< duo, “dos”) de si la decisió (< prefix de-, que indica separació, + caedo “tallar”, “morir”)  que prenem és la correcta. Fins i tot les persones més segures de si mateixes dubten. És el cas d’Hèracles, l’heroi per antonomàsia de la mitologia grega, conegut en llatí com a Hèrcules, i en fenici com a Melkart.  Era fruit d’una infidelitat de Zeus amb la mortal Alcmena. Avui la seva força extraordinària és recordada amb l’expressió “força hercúlia”.
 
En arribar a l’adolescència, Hèracles no sabia què fer amb la seva vida. Un dia es trobà davant dos camins. Aleshores dues dones s’oferiren per fer-li de guia. Una era Ἀρετή (“Virtut”) i l’altra Κακία (“Vici”). Κακία, que vendria a ser el dimoni, li oferí una vida tranquil·la amb totes les comoditats i plaers del món. Ἀρετή, en canvi, la personificació de l’àngel, el temptà amb una vida normal, tot advertint-lo, però, que res s’aconseguia sense esforç.

Paolo Veronese (circa 1580, Nova York)
Hèrcules entre la virtut i el vici, Paolo Veronese (circa 1580, Nova York)
 
Hèracles s’ho va pensar bé i finalment es decantà pel camí que li senyalà Ἀρετή. Va ser un camí ple de tasques que el portaren a defensar els més dèbils i a lluitar contra les forces del mal. En recompensa per totes aquestes accions, va rebre la mà de Mègara, filla de Creont, rei de Tebes. Hera, però, enemiga acèrrima del gran heroi grec, no ho pogué consentir i el féu tornar boig. Maleït d’aquesta manera, Hèracles matà la seva muller, els seus fills i els del seu germà. Un cop recuperat el seny, ell mateix es condemnà a l’exili per purificar les seves faltes. Fou a Delfos on la pitonissa li canvià el seu antic nom pel d’Hèracles (“glòria d’Hera”).
 
La sacerdotessa dèlfica ordenà al fill de Zeus anar a viure a Tirint a servir, durant dotze anys, el seu cosí Euristeu. Aquest li encarregà els  famosos dotze treballs d’Hèracles, que haurien de forjar la seva glòria d’heroi. No debades, Hèracles s’acabà convertint en una espècie de superhome, ja que hagué de recórrer la geografia mítica de l’Antiguitat vencent tot tipus de monstres formidables -en època moderna seria identificat amb Superman.

La mà d'Hèrcules, trobat a un temple de Amman, capital de Jordània
La mà d'Hèrcules, trobat a un temple de Amman, capital de Jordània
 
Hèracles i els signes del Zodíac
En el primer treball, l’heroi hagué de matar l’indomable Lleó de Nemea, fill de la temible Equidna. Un cop escorxat l’animal, la seva pell li serví d’armadura i el seu cap, de casc. Aquesta fou la peculiar vestimenta amb la qual sempre és representat Hèracles. Pel que fa a la fera de Nema, Zeus el transformà en constel·lació per honorar la gesta del seu fill. Així, al cel fou immortalitzat amb la figura del Lleó del Zodíac.
Hèrcules i el Lleó de Nemea
Hèrcules i el Lleó de Nemea (Francisco Zurbarán, 1634)
 
En el segon treball, Hèracles va haver de matar la Hidra de Lerna, filla també d’Equidna, en aquest cas amb el monstre Tifó. Habitava en un petit llac fangós considerat una de les entrades mítiques a l’inframon. El seu nom prové del grec ὕδωρ (“aigua”), ja que era una mena de serp d’aigua de múltiples de caps, un d’ells immortal -unes fonts parlen de cinc, altres de cent. Si li’n tallaven un, a l’acte li’n creixien de més. A més, exhalava un alè verinós, amb el qual matava els viatgers i assolava la regió de l’Argòlida.

Hèrcules i l'Hidra
Hèrcules i l'Hidra (Francisco de Zurbarán, 1634)
 
Hèracles aconseguí escapçar la policèfala Hidra amb l’ajuda del seu nebot i auriga Iolau. Aquest cauteritzava les ferides de cada decapitació i s’assegurava així que no en poguessin brotar més caps. Enterrà el cap immortal sota una enorme roca. Després, banyà amb la verinosa sang del cadàver les seves fletxes, que es convertiren així en implacables dards mortífers.
 
En aquella lluita, Hera va voler jugar la seva darrera carta per desfer-se del fill extramatrimonial de Zeus. Envià un cranc perquè ajudàs l’Hidra. Amb la seva pinça picà un peu d’Hèracles, però aquest l’aconseguí esclafar. Com a recompensa pel servei prestat, Hera convertí aquell crustaci en la constel·lació de Cranc.

Constel·lació Cranc
Constel·lació Cranc
 
La Hidra que escapçà Hèracles està molt present en el nostre imaginari popular. Avui, per exemple, es diu que les accions policials contra el jihadisme són com l’hidra de Lerna: multipliquen encara més la ira del fanatisme islàmic. En clau metafòrica, la hidra és, per tant, un mal social molt estès, de múltiples arrels, impossible d'extirpar amb un sol esforç. En l’àmbit científic també hi ha organismes que agafen el nom d’aquest monstre de la mitologia grega.

Imatge antiga de la Hidra
Imatge antiga de la Hidra
 




El treball d’Hèracles que, tanmateix, deixà més petjada en la història de Grècia fou el cinquè. L’heroi hagué de netejar en un sol dia els fastigosos estables d’Augias, rei d’una regió del Peloponnès anomenada Èlida. El monarca li havia promès una remuneració a canvi, però no complí amb la seva paraula. En venjança, Hèracles el matà i, per commemorar tal fet, organitzà al santuari d’Èlida els considerats com a primers Jocs Olímpics dels temps mítics. Amb tot, el còmput històric i oficial de les antigues Olimpíades començà el 776 aC, amb la victòria del cuiner Coreibos d’Èlida a la carrera de l’estadi.

L'Hèrcules Farnese (Museu arqueològic de Nàpols)
L'Hèrcules Farnese (Museu arqueològic de Nàpols)
 

La mort d’Hèracles
Després dels dotze treballs, Hèracles participà en l’expedició dels Argonautes. Al llarg de la seva vida tingué fama de faldiller i fou precisament la luxúria la que acabà amb ell. Un dia el centaure Nessos intentà violar la seva última muller, Deianira, però Hèracles el matà amb una de les seves fletxes que contenia el verí mortal de l’Hidra. Tanmateix, mentre estava agonitzant, el malvat centaure va aconsellar a Deianira que guardàs la seva sang perquè les seves propietats amoroses li permetrien recuperar l'amor d'Hèracles si mai el perdia -en realitat l’estava enganant perquè la sang portava el verí de l’Hidra.

Al cap d’un temps, Hèracles deixà la seva estimada per una altra i Deianira, amb la intenció de recuperar-lo, impregnà la túnica del seu marit amb la sang de Nessos. En posar-se-la, Hèracles sentí una violenta cremada que se li estengué per tot el cos, patint així la venjança del centaure. Afligida, Deianira se suïcidà.

La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)
La mort d'Hèrcules (Francisco Zurbarán, 1634, Museo del Prado de Madrid)


A Hèracles encara li varen quedar forces per ascendir al mont Eta i aixecar la seva pròpia pira funerària. Tanmateix, al cim de la muntanya, va trobar-se que cap dels seus acompanyants gosava encendre el foc. Finalment ho va fer Filoctetes, que en recompensa va rebre l'arc i les fletxes de l'heroi. Mentre la foguera cremava es va sentir un tro enmig de la fumera i Hèracles va ser arrabassat fins a l'Olimp. Així es produí la coneguda apoteosi  d’Hèracles, és a dir, fou divinitzat (ἀπό, “des de” + θεός, “fer algú d’origen diví”). A la seu del déus l’heroi grec es reconcilià amb Hera i es casà amb Hebe, deessa de la joventut.

Hèrcules a la pira (Luca Giordano, Museo del Prado de Madrid)
Hèrcules a la pira (Luca Giordano, Museo del Prado de Madrid)

L'apoteosi d'Hèrcules (Jean Baptiste Borrekens, Museo del Prado de París)
L'apoteosi d'Hèrcules (Jean Baptiste Borrekens, Museo del Prado de París)

Hèrcules és acollit a l'Olim (François Lemoyne, 1733-1736, palau de Versalles)
Hèrcules és acollit a l'Olim (François Lemoyne, 1733-1736, palau de Versalles)

Complex d’Hèracles
Tenint en compte totes aquestes proeses de l’heroi no es estrany que avui es parli del complex d’Hèracles per referir-se a aquells homes que mai no es rendeixen davant les fatalitats de la vida. Internament senten vergonya de no superar les adversitats, de manera que treuen força d’on poden per afrontar-les i donar una imatge de serenor.

Antonio Pollaiuolo, Hèrcules i la Hidra (1475)
Antonio Pollaiuolo, Hèrcules i la Hidra (1475)

La figura d’Hèracles tingué una gran influència a Espanya. Al segle XVII la Casa d’Àustria considerava que la seva dinastia descendia del mític heroi grec. Així Felip IV (1605-1665), per recomanació de Velázquez, no dubtà a fer-se amb els serveis de l’artista extremeny Francisco Zurbarán. Li encomanà pintar al Saló de Regne de Madrid tota una sèrie d’obres sobre la vida Hèracles. L’objectiu era enaltir la monarquia dels Habsburg a Espanya. Zurbarán volgué representar els dotze treballs d’Hèracles, però finalment només aconseguí fer deu quadres -un està dedicat a la mort de l’heroi.

Estàtua de l'emperador Còmode representat com a Hèrcules
Estàtua de l'emperador Còmode representat com a Hèrcules

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra trobareu més informació sobre la mort d'Hèracles.

Articles del web relacionats:
- L'origen espanyol del dòlar
Superman, l'Hèrcules de l'època moderna
Compte amb els amfitrions!
Una Via Làctia ben lactosa
La rara anatomia dels centaures
Apoteosis apoteòsiques
Marginats per l'estigma de Filoctetes
El toisó d'or, un obsequi ple de caspa

L'univers simbòlic dels mites

Avui la mitologia clàssica és ben present en el nostre vocabulari amb expressions com la “caixa de Pandora”, “sentir cants de sirena”, “caure en braços de Morfeu”, “la poma de la Discòrdia”, “el taló d’Aquil·les”, “ser un Adonis”, “ser una amazona” o “viure una odissea”. Els nostres signes del zodíac també fan al·lusió a éssers mitològics: Àries (toisó d’or), Taure (toro en què es va convertir Zeus per raptar Europa), Bessons (Càstor i Pòl·lux) o Lleó (el lleó de Nemea que matà Hèracles). Aquest llegat mitològic també ha inspirat importants obres, com Antígona de Salvador Espriu, o nombroses dolences psicològiques com la síndrome d'Ulisses o el complex d'Èdip.

No hi ha dubte, doncs, que els mites grecs, juntament amb els bíblics, són els que més familiars ens resulten. Ja han perdut la seva vinculació religiosa, però continuen essent vàlids com a univers de ficció, com a argument d’obres literàries i plàstiques i com a vehicle per a expressar emocions i pensaments d’una manera més subtil. Amb tot, el seu esperit sí que es manté intacte en els actuals herois de còmics.

Mite versus logos
La paraula mite prové del verb grec μυθέομαι, que significa “parlar, enraonar”. Per extensió, en l’antiguitat un mite era una “contalla”, l’equivalent, segons Carles Riba, a la nostra rondalla. De fet, el famós inici de les rondalles mallorquines (“Això era i no era”) també seria molt propi del gènere mitogràfic. D’acord amb la seva etimologia grega, el mite era un relat que es transmetia oralment de generacions en generacions i objecte, per tant, de moltes modificacions. Els encarregats de difondre’ls eren els aedes, els quals anaren creant versions diferents d’un mateix relat en funció del lloc i del seu auditori.
 
Segons l'historiador Heròdot, al segle VIII aC Homer i Hesíode foren considerats els pares de la mitologia grega. Ambdós poetes eren fills d’una tradició de bards que componien formulàriament i que sol·licitaven de la Musa o de les Muses la connexió amb un saber memoritzat que aquestes divinitats, filles de la Memòria, transmetien.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)

El mite pretén explicar tot allò que antigament sorprenia o espantava la humanitat. Els seus protagonistes són ésser extraordinaris (déus i herois) de temps remots i fabulosos. En la seva funció d'explicar el món, els mites s'erigiren en el principal vehicle d’educació. De fet, en plena època clàssica, en la cresta de la il·lustració racionalista atenesa del segle V aC, els mites es convertiren en la base argumental del gran teatre dramàtic d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

El mite, que en llatí es va traduir com a fabula, no s’ha de confondre amb una llegenda, que es basa en fets més o menys històrics en espais i temps més concrets. La paraula també deriva del llatí legenda, que significa literalment “el que s’ha de llegir”. Inicialment s’aplicava a relats posteriors a l’escriptura.

En Homer, μυθος i λογος (“paraula”, “raó”) eren sinònims. En canvi, els sofistes i Plató oposaren aquests dos termes. D'aquesta manera tenim que, a l'hora de referir-se als inicis de la filosofia al segle VI aC, es parla del pas del mite al lógos. Això, però, és un error, atès que el mite ja era una recerca de la veritat. En aquest sentit, l'antropòleg català Lluís Duch assegura que hi ha “mite en el logos i logos en el mite”. De fet, el naixement de la filosofia no va suposar la mort definitiva del mite. El mateix Plató es veu obligat a recórrer-hi quan vol explicar allò que es troba més enllà del llenguatge filosòfic. N'és un exemple el mite de la caverna.
 
Segons Georges Dumézil (1898-1986), “Un país sense mites es moriria de fred". Per a Marcel Detienne, des de sempre “els mites viuen en el país de la memòria”. És a dir, pertanyen a la memòria comunitària i, tal com indicà l’antropòleg Malinowski (1884–1942), ofereixen a la societat que l'alberga, venera i difon “una carta de fundació” utilitària.

El psicòleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), autor del complex d’Electra, definí els mites de la següent manera: “Els mites són necessaris per a la salut de la psique humana. Expressen les veritats emmagatzemades en el nostre subconscient; i els seus protagonistes, ja siguin herois, déus o animals, encarnen aspectes tan humans com la creativitat, la intel·ligència, l’alegria o el dolor. Els monstres no són sinó el reflex de les pors de la ment, els seus fantasmes”.

Mites, un recurs universal
Els temes de la mitologia grega i romana també els trobam en altres cultures d’àmbits geogràfics molt diversos i de tots els períodes de la història. Hi ha dues teories principals que han volgut explicar aquestes connexions:

- Teoria de l’ “inconscient col·lectiu”: diu que cultures diferents passen inevitablement pels mateixos estadis de desenvolupament, i que, quan han assolit un cert estadi, tendeixen, encara que no tenguin contacte entre si, a produir mites similars perquè comparteixen un “inconscient col·lectiu”, en paraules del psicòleg Karl Gustav Jung.

- Teoria “difusionista”: defensa que els mites són transmesos d’una cultura a una altra. El problema és que avui, per manca de coneixements, no podem reconèixer els canals i els procediments que van fer possible aquesta transmissió. En el cas, però, de la mitologia grega la influència del Pròxim Orient és innegable.
 
Interpretació dels mites a l’antiguitat
A partir del segle VI aC, amb el naixement de la filosofia, varen apareixen els primers corrents interpretatius dels mites:
 
Teoria al·legòrica
Va ser defensada al segle VI aC per Teàgenes de Regi. Considera que el mite té un llenguatge críptic que s’ha de saber interpretar. Així, Teàgenes pensava que els noms dels déus homèrics representaven o bé facultats de l’home (valentia, astúcia, generositat...) o bé elements naturals (el tro, el llamp, la terra, l’aigua..).
 
Lectura pseudo-racional dels mites
El seu màxim defensor fou el grec Palèfal, autor de l’obra Històries increïbles (segle IV aC). Veu en els mites fets trivials de la vida corrent transformats en prodigis per confusió de noms o per qualsevol tipus d’alteració provocat per la transmissió oral. Segons aquesta interpretació, el mite de Pasífae, la jove cretensa que s’enamorà d’un toro, era en realitat l’adulteri de l’esposa del rei Minos amb un jove anomenat Toro.
 
Evemerisme o historicisme
El seu impulsor fou Evèmer de Mesene, que també va viure al segle IV aC. Postulava que les figures mítiques eren personatges històrics d’un passat mal recordat i magnificats per una tradició fantasiosa. Així, Zeus seria un antic rei de Creta que es va revoltar contra el seu pare Cronos; l’home que descobrí el foc hauria donat peu al mite de Prometeu, que roba el foc als déus; o un gran metge com Asclepi fou convertit en déu de la medicina. I així successivament.
 
El prisma de l'Església
Durant l'edat mitjana l'Església s'apuntà al corrent interpretatiu de l'evemerisme per desprestigiar la religiositat antiga. Així, pogué dir que els déus pagans no eren més que homes divinitzats. Tanmateix, en segons quins casos, els apologistes cristians també simpatitzaren amb la teoria al·legòrica de Teàgenes de Regi. L'autor que més es prestà a aquesta interpretació fou Ovidi. Així, les seves Metamorfosis s'erigiren en al·legories del vici i la virtut.

Crhrétien Legonais (segle XIV), en el seu famós llibre Ovide moralisé, considera que la figura d’Europa raptada pel toro (Zeus) és la imatge de Crist que, encarnat en el toro, condueix l’ànima humana al cel. És per això que el rapte d’Europa és una de les escenes mitològiques més representades pels artistes. El mateix passà amb Dànae, mare de Perseu, que fou vista com un símbol de la castedat, associada amb la Verge Maria.

Dànae de Jan Gossaert (1527)
Dànae de Jan Gossaert (1527), vista com la Verge Maria
 
Els primers autors cristians també interpretaren Prometeu, un ”just que sofreix pels homes”, com una premonició del Crist redemptor de la humanitat. El seu patiment a la pedra del Caucas, on una àguila li cruspia el fetge, recordava el calvari de Jesucrist. A més, ambdós personatges porten fins a les últimes conseqüències la defensa de la humanitat. Tampoc no faltaren els qui associaren l’episodi del sacrifici d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnom, amb el d’Isaac a mans del seu pare Abraham. En els casos, les divinitats acabaren intervenint per evitar el sacrifici.

Queda clar, doncs, que la mitologia clàssica forma part de la nostra herència cultural. Encara avui és habitual qualificar de “mítics” o “mites” les grans estrelles de l’espectacle, futbolistes, atletes o alguns cuiners. Així, “mite” és sinònim d’ “ídol adorat per les masses” –en aquest cas, doncs, mite i llegenda ja s’han fusionat. Tanmateix, mite també s'empra amb una càrrega negativa per al·ludir a una cosa fabulosa, inventada, o per desqualificar exageracions o creences “forassenyades”.

Aquest article parla sobre els herois grecs.

En aquest enllaç trobareu totes les entrades sobre herois que he escrit fins ara.

Aquest altre enllaç conté informació sobre herois que han donat nom a complexos o síndromes en la psicologia.

És molt recomanable aquest web de mitologia.

Aquí teniu un article interessant que parla del pas del somni al mite.

Aquí teniu un blog interessant titulat "El fil del mite grec".

Aquí teniu un àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio.  El periodista Héctor Oliva, autor de "¿Hay dioses en el Olimpo? Ascensión a las cumbres míticas de la Antigüedad", ens trasllada a les muntanyes de la Grècia clàssica, icones culturals i escenari de batalles decisives, tant reals com mitològiques.

En aquest enllaç trobareu informació sobre 123 obres del Museo el Prado sobre mitologia grega.

Aquí teniu un àudio de la Cadena Ser sobre mitologia grega.

Aquí teniu un vídeo sobre la història dels déus fet amb humor:



Aquí teniu un interessant vídeo del calendari Pirelli de 2011 dedicat a la mitologia grega:



En aquest enllaç trobareu una galeria de fotos que recreen els déus del panteó clàssic.
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px