Banner Top

Twitter i l’humor negre

Article publicat a l'Ara Balears (28/04/2017)

Avui a can Twitter la sang bull més que en cap altre lloc. La moderna àgora del ciberespai s’ha convertit en la nova barra del bar on tothom s’esplaia sobre qualsevol tema sense cap mena d’impudícia. Umberto Eco parlava de la “invasió dels idiotes”. Últimament, però, a les xarxes socials també hi trobam gent amb consciència democràtica que, en nom de la llibertat d’expressió, s’ha apuntat a la moda de banalitzar el dolor, sobretot de les víctimes del terrorisme.
 
El darrer exemple és el cas Cassandra. Una estudiant murciana de 21 anys ha estat condemnada a un any de presó per una sèrie de piulades on feia acudits sobre la mort de l’almirall franquista Carrero Blanco, a qui fa quaranta anys ETA féu volar pels aires amb un cotxe bomba. “¿Carrero Blanco també va retornar al futur amb el seu cotxe? #RetornAlFutur”. La majoria de piulades com aquesta censurades per enaltiment del terrorisme són de quan l’acusada tenia quinze anys.

Cassandra, condemnada per fer humor negre
Cassandra, condemnada per fer humor negre
 
Fa unes setmanes el cantat madrileny César Strawberry també va ser condemnat a un any de presó per unes piulades on mencionava, en clau irònica, l’organització antifeixista Grapo i José Ortega Lara, que el 1996 va estar un any i mig segrestat per ETA. Menor ha estat la pena per a un home de Barcelona que el 24 de març de 2015 s’atreví a fer befa de l’accident aeri de Germanwings, en què varen morir 150 persones, de les quals una cinquantena eren catalans o vivien a Catalunya: "Poca merda veig a Twitter per haver-se estavellat un avió ple de catalans".
 
Arran d’aquest comentari del tot injuriós i gens graciós, la Fiscalia descobrí que el cibernauta havia escrit altres missatges de naturalesa racista i xenòfoba. Després d’un pacte de conformitat entre les parts, l’home ha estat condemnat a 8 mesos de presó i a pagar 720 euros. També, però, haurà d’assistir a un curs de drets humans que tengui per objecte el respecte a la igualtat i la no discriminació de les persones.

César Strawberry
César Strawberry
 
Més sort ha tengut Guillermo Zapata, regidor d’ “Ahora Madrid”, a qui la Justícia ha absolt per uns altres polèmics comentaris a Twitter: “Com ficaries cinc milions de jueus en un 600? En el cendrer”, escrigué. En relació a Irene Villa, que el 1991 quedà sense cames en un atemptat d’ETA, Zapata féu la següent broma: “Han hagut de tancar el cementeri d’Alcàsser perquè Irene Villa no hi vagi a cercar peces de recanvi”. L’Audiència Nacional considera que les piulades del polític madrileny són “humor macabre”, però no delicte. El mateix opina la mateixa Villa, que ha estat durament criticada per les víctimes del terrorisme.

Guillermo Zapata
Guillermo Zapata
 
Quin són, per tant, avui els límits de l’humor negre en l’era Twitter? El 1984 no passà res quan els humoristes “Tip y Coll” publicaren un llibre on s’atreviren a riure’s de l’assassinat de Carrero Blanco amb el següent acudit: “De tots els meus ascens, l’últim va ser el més ràpid”. El 1995 ningú tampoc s’escandalitzà amb el disc recopilatori d’èxits de l’any, “Bombazo Mix”, que duia a la portada la cara de José María Aznar. Aquell any l’aleshores candidat popular a la Moncloa s’havia salvat d’un atemptat d’ETA amb cotxe bomba.

El problema de les xarxes socials és que s’ha difuminat la frontera entre allò públic i allò privat. Els acudits macabres que abans fèiem a la barra d’un bar ara han agafat una major notorietat mediàtica. El que preocupa, per tant, no és el contingut dels acudits en si sinó el fet que hagin passat de l’espai privat al públic. Cal no oblidar, però, que l’humor negre és un gènere de ficció. El que passa és que la gent a qui li molesta no sap diferenciar la realitat de la ficció, cosa que sí feim amb altres gèneres com el drama o el terror. De fet, quan contam un acudit de mal gust, ho feim amb el benentès que cap dels dos està d’acord amb el que es diu.

Bombazo Mix
Bombazo Mix
 
Si en l’era Twitter limitam l’humor podem caure en el paternalisme. Podem fer humor sobre qualsevol cosa, però no de qualsevol manera. El problema no és el tema, sinó l’enfocament, que té en la ironia la seva millor arma. Un dels exemples més citats són els articles que va publicar el diari satíric nord-americà The Onion després del atemptats de l’11S. La publicació, que ha inspirat webs espanyoles com “El Mundo Today”, no va fer broma sobre els ciutadans que moriren aquell dia. El que féu va ser presentar els terroristes com a idiotes, amb titulars com “Els terroristes se sorprenen en trobar-se a ells mateixos a l’infern”. Així doncs, Espanya hauria de ser més tolerant amb l’humor negre que avui impera a l’esfera digital. Perseguir de manera indiscriminada qualsevol ofensa diu molt poc a favor de la sensibilitat democràtica d’un país.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/05/2017), reflexion sobre la importància del sentit de l'humor.

Aquí teniu un petit monòleg de Ricky Gervais sobre el sentit de l'humor: 



Aquí teniu un article que reflexiona sobre si les xarxes socials han canviat el sentit de l'humor.

Aquest altre article parla sobre per què ens reim quan algú cau.

Articles del web relacionats:
L'esperançadora democràcia digital
La invasió dels idiotes
Humor irònic
Paraules adulterades

L'esperançadora democràcia digital

Article publicat a l'Ara Balears (01/12/2014)

Avui, gràcies a Internet, molta gent manté viva la il·lusió que un altre món és possible. La xarxa ens ha retornat el protagonisme en l’esfera pública. És el que es coneix com a democràcia digital o ciberdemocràcia. L’actual revolució tecnològica va començar al segle XV amb l’alemany Gutenberg. La seva impremta de tipus mòbils es convertiria en un dels invents més influents de la història de la humanitat. Amb ell, es deixà enrere la lenta tasca de transcripció dels copistes medievals per donar pas a una producció massiva i ràpida de llibres. Per fi les idees es pogueren propagar d’un indret a un altre amb més facilitat. Era l’inici de la universalització del coneixement, abans exclusiu d’uns quants poderosos. De seguida, però, l’ “amenaça” que suposava la impremta més subversiva va ser contrarestada per les autoritats eclesiàstiques i estatals amb diferents formes de control. Se seguia així la premissa “la informació és poder”.
 
La mateixa censura va caracteritzar el naixement de la ràdio de Marconi (1897) i de la televisió (1927). Amb tot, cadascun d’aquests invents també anaven acompanyats d’un discurs il·lustrat. Eren presentats com a eines educatives per fer arribar la cultura a tothom. Ara Internet, que es generalitzà en les nostres vides fa uns vint anys, ha suposat un nou terrabastall comunicatiu. Les estructures de poder ja no són les mateixes. A casa nostra ho vàrem començar a constatar l’11 de març de 2004. Mentre TVE feia d’altaveu oficial de l’Estat, el president Aznar no es cansà de telefonar a cadascun dels directors dels diaris del país per assegurar-los que els atemptats als trens de rodalies de Madrid eren obra d’ETA. La xarxa, en canvi, apuntava a Al Qaeda. Així, dissabte 13, un dia abans de les eleccions generals que donaren la victòria a Zapatero, un ciutadà va enviar pel mòbil un SMS a un grup d’amics dient: “Hoy 13-M a las 18.00h. Sede del PP, calle Génova 13. Sin partidos. Silencio por la verdad. Pásalo”. I la consigna es va escampar com la pólvora. Aquella nit una riuada de protestants van deixar en evidència un Aznar que havia infravalorat el paper d’Internet en la nova democràcia.
 
El 2008 el carismàtic Barack Obama fou el primer polític que apostà fort per la xarxa. Van ser Facebook i Youtube, i no pas la televisió, qui el convertiren en el primer president afroamericà de la història dels EUA. Mentrestant, a Islàndia, sumida en una forta crisi financera, Internet mobilitzava milers de ciutadans que no només aconseguirien tomar, de manera pacífica, un govern i redactar una nova constitució, sinó també encarcerar els responsables d’aquella catàstrofe econòmica.

 

L’abril de 2009, a Moldàvia, es produiria la que es batejà com la primera “revolució de Twitter”. Natalia Morar, una jove de 25 anys, va enviar a través d’aquesta plataforma un missatge que desencadenaria la major protesta (20.000 persones) contra el govern comunista moldau, acusat de frau electoral. A finals de 2010 els internautes van ser qui encengueren la flama de la primavera àrab, que es tragué de sobre figures totèmiques. A Egipte Hosni Mubarak seria enviat a la presó, i, a Líbia, Muamar Gadafi, acabaria essent assassinat pels mateixos insurrectes. El 2011 el protagonisme fou per al 15-M a Espanya, els indignats grecs que ocuparen la plaça Sintagma a Atenes i els manifestants de l’Occupy Wall Street contra la desigualtat econòmica. El 2013 el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, desbordat per les multitudinàries concentracions ciutadanes al carrer, s’atreví a parlar de la “maledicció anomenada Twitter”, a qui culpava de dir de mentides i de propagar rumors.

Primavera àrab i les xarxes socials
Primavera àrab i les xarxes socials
 
A la Xina, des del 2003 les autoritats mantenen un pols amb el món digital. Un sistema informàtic, conegut com “el gran tallafoc xinès”, s’encarrega, amb l’ajuda de brigades internautes, de controlar el contingut que circula pel ciberespai, bloquejant fins i tot l’accés a Youtube, Facebook i Twitter. Altres països censors són Cuba, Aràbia Saudí o Corea del Nord. Avui la gent, amb les xarxes socials, considerades ja com el quint poder, cerquen formes extrainstitucionals d’intervenir en unes institucions massa deslegitimades per un partitocràcia al servei de la classe financera. Reivindiquen així la democràcia real, de participació directa, la que va néixer fa més de 2.500 anys a Atenes. Aquella, tanmateix, s’adreçava a petits centres poblacionals i era molt restrictiva, ja que només representava un deu per cent de la població (dones, estrangers i esclaus en quedaven exclosos).
 
Convertit, doncs, Internet en l’àgora de la democràcia dels nous temps, els mitjans de comunicació tradicionals, supeditats tant a interessos polítics com empresarials, han quedat totalment desfasats. Avui és més fàcil ser un heroi de la informació com a internauta que no pas com a periodista. Amb tantes fonts al nostre abast,  ja no estam per llegir diaris com si fossin les taules de Moisès, dogmes de fe inapel·lables. Les xarxes socials ens han fet perdre la por al poder. Hem deixat de ser agents passius per reivindicar-nos com a subjectes crítics lliures, contraris a qualsevol mena d’intermediació jeràrquica. En aquesta nova aldea global digital tots exigim més transparència als nostres mandataris. Així, gràcies a la xarxa, els governs poden mentir menys. No basta, però, fent un clic. La ciberdemocràcia no és per a cínics, sinó per a persones amb voluntat real de transformar consciències i, per tant, de passar a l’acció. De moment, en alguns casos, ja s’ha demostrat que un altre món és possible.

Hi ha gent molt crítica amb la ciberdemocràcia. Un d’ells és el sociòleg polonès Zygmunt Bauman. Ell és molt escèptic amb el que també és conegut com a “activisme de sofà”. Aquestes són les seves reflexions en una entrevista al diari El País (09/01/2016):

“La diferencia entre la comunidad y la red es que tú perteneces a la comunidad pero la red te pertenece a ti. Puedes añadir amigos y puedes borrarlos, controlas a la gente con la que te relacionadas. La gente se siente un poco mejor porque la soledad es la gran amenaza en estos tiempos de individualización. Pero en las redes es tan fácil añadir amigos o borrarlos que no necesitas habilidades sociales. Estas las desarrollas cuando estás en la calle, o vas a tu centro de trabajo, y te encuentras con gente con la que tienes que tener una interacción razonable. Ahí tienes que enfrentarte a las dificultades, involucrarte en un diálogo. El papa Francisco, que es un gran hombre, al ser elegido dio su primera entrevista a Eugenio Scalfari, un periodista italiano que es un autoproclamado ateísta. Fue una señal: el diálogo real no es hablar con gente que piensa lo mismo que tú. Las redes sociales no enseñan a dialogar porque es tan fácil evitar la controversia… Mucha gente usa las redes sociales no para unir, no para ampliar sus horizontes, sino al contrario, para encerrarse en lo que llamo zonas de confort, donde el único sonido que oyen es el eco de su voz, donde lo único que ven son los reflejos de su propia cara. Las redes son muy útiles, dan servicios muy placenteros, pero son una trampa”.

Aquí teniu un TED de Evgeny Morozov, el conegut com "l'heretge d'Internet". Parla sobre com Internet ajuda les dictadures.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?


En aquest article de La Vanguardia trobareu més reflexions sobre el binomi democràcia i revolució tecnològica.

Si voleu conèixer com funcionava la democràcia a l'antiga Atenes, vos recoman el reportatge que em van publica a la revista Sàpiens (setembre 2011, Núm. 107) amb el títol Atenes, la primera democràcia.

Aquí teniu un article titulat "Internet ens fa més lliures?"

Aquest vídeo del programa "No pot ser!" de TV3 parla de l'amenaça que suposen les noves tecnologies per a la democràcia.

També és interessant aquest article de Melcior Comes titulat "El bucle". Aquest altre article del mateix autor també és interessant. Es titula "La cascada".

Per continuar reflexionant sobre la revolució democràtica de les noves tecnologies no us podeu perdre aquest interessant documental del programa "Els dies clau" de TV3.





Articles del web relacionats:

La invasió dels idiotes
Democràcia obsoleta


I per recordar l'impacte que va tenir al seu moment l'arribada del vídeo, aquí teniu la famosa cançó Video Killed The Radio Star, del grup "The Buggles".

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px