Banner Top

De la generació X als “Ni-Ni”

Article publicat a l'Ara Balears (11/08/2018)

Les societats tendeixen englobar els joves en grups generacionals. Sovint, però, ho fan des d’una òptica catastrofista. La primera etiqueta de l’era moderna es popularitzà el 1991 amb la novel·la Generació X, del canadenc Douglas Coupland. Parlava dels fills del “baby boom” de finals dels anys seixanta. La X, símbol de la indefinició per excel·lència, al·ludia al seu estat de desconcert: eren joves que, crescuts en l’auge del consumisme i de l’estat del benestar, s’entregaven a una vida apàtica, sense treball ni ambicions. Per tant, no tenien res a veure amb els seus pares, que havien intentat canviar el món al Maig del 68 o a les manifestacions contra la guerra del Vietnam.

Els integrants de la generació X visqueren la seva adolescència durant la dècada del 80. Eren lectors compulsius de còmics i de llibres de culte com El vigilant en el camp de sègol. Ben aviat, però, caigueren rendits als encants musicals de MTV. A l’Espanya de la Transició, assaboriren la llibertat amb el Naranjito del Mundial del 82 i amb un moviment tan únic i irrepetible com “La movida madrilenya”. El 1994 quedaren orfes d’un dels seus líders espirituals. Amb 27 anys, l’estadounidenc Kurt Cobain, cantant del grup grunge Nirvana, es pegava un tret al cap. Es convertia així en la metàfora del No Future de tota una generació que havia viscut amb angoixa la irrupció de la Sida i de les drogues i amb incredulitat la caiguda del Mur de Berlín el 1989.

JASP
El 1995 a la generació X se l’associà amb una nova nomenclatura, JASP, acrònim en castellà de “Jóvenes, aunque sobradamente Preparados”. L’etiqueta fou un invent de la marca de cotxes Renault. En un anunci apareixia un empleat outsider, però tremendament brillant. El seu cap l’esbroncava per inconsistent i poc aplicat i li recordava Kant: “Hi ha coses que, per saber-les bé, no és suficient amb haver-les après”. El jove responia al retret amb elegància: “La cita és molt bona, però no és de Kant, és de Sèneca”. Aleshores agafava el seu Renault Clío i se n’anava tan content, conscient que estava sobradament preparat.

L’arrogant generació JASP també tenia una alta formació acadèmica, però cap futur professional a la vista. El 1992 assistiren la modernització d’Espanya de la mà del Curro de l’Expo de Sevilla i del Cobi dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella societat de consum es consolidava mentre miraven mítics programes de televisió com “Bola de Cristal” o “Verano azul”. Convençuts que farien grans coses, col·laboraren en ONG i s’imbuïren del cosmopolitisme del programa Erasmus. Els seus referents cinematogràfics foren els somiadors Ethan Hawke i Winona Ryder de Reality Bites (1994), els estudiants desnortats d’Historias del Kronen (1995) i els joves nihilistes de Trainspotting (1996).

Els JASP posaven a prova els seus coneixements jugant a Trivial i feien volar la imaginació amb jocs de rol i amb la saga d’El senyor dels anells de Tolkien. Visqueren l’arribada del CD i del PC d’escriptori i pocs anys després, enlluernats per Internet, dirien adéu a les cintes de cassette i als vídeos. Avui els encanta comprar llibres del tot nostàlgics com Yo también fui a EGB. També bravegen de ser coneguts com la generació “Nocilla”, per ser els primers a portar-se a la boca panets fets al ritme de l’eslògan “Leche, cacao, avellanas y azúcar”.

 

Generació Y
La generació JASP ja ha donat pas a la generació Y. Està encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys, que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni.

 millenials

Igual que els seus predecessors, els “millennials” també són víctimes de precarietat laboral. Amb tot, criats amb Harry Potter, es resisteixen a amargar-se la vida. Així, al crit del Carpe diem d’Horaci, no es cansen de viatjar pel món gràcies a les companyies de low cost.

Generació Z
Els més joves de la generació Y ja s’encabeixen en una altra generació, la Z. Són individus hiperconnectats, hiperestimulats i impacients que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Es mostren reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils” i, amb l’Smartphone com a apèndix natural, afirmen que una imatge val més que mil paraules. És per això que ja no llegeixen, sinó que engoleixen sèries de Netflix d’una tirada.

Els integrants de la generació Z són considerats uns autistes digitals i uns egocèntrics. La seva dèria per les selfies i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se. Amb tot, són els més tolerants de tots. Ateus declarats la majoria, han normalitzat l’homosexualitat i viuen més lliures de prejudicis.

generacion z b

Generació Z en mode multitasca

Els “Ni-Ni”
La cara més passiva d’aquesta generació tecnòlatra és representada pels “Ni-Nis”. Es diuen així perquè ni estudien ni treballen. No tenen cap interès a independitzar-se dels seus pares i han perdut tota esperança a fer-se un lloc en l’inclement sistema capitalista. Veieren amb absoluta indiferència el moviments dels indignats del 15-M.

La dels “Ni-Nis” és la generació de la mort de les ideologies i contradiu, per tant, les paraules que el 1959 pronuncià Albert Camus en recollir el Premi Nobel de Literatura: "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix a impedir que el món es desfaci". Tanmateix, qualsevol generalització és dolenta. Cadascú és fill de les seves circumstàncies i viu com bonament pot.

Aquí teniu una altra síndrome que afecta les noves generacions: la síndrome del "floc de neu".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/02/2019) reflexion sobre les diferents generacions etiquetades: X, JASP, Y, Z i Ni-Ni:

Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
L'era líquida
Resignau-vos!
El capitalisme que ens decapita
- Eternament precaris


ETIQUETAT COM

La invasió dels idiotes

Article publicat a l'Ara Balears (28/02/2016)

Occident està de dol. Fa una setmana es va apagar, als 84 anys, una de les ments més brillants que ha donat el segle XX. L’italià Umberto Eco ha estat definit com “l’home que ho sabia tot”, un “savi infinit”, de memòria enciclopèdica i de curiositat insaciable –fou tot un expert en James Bond. Trobarem molt a faltar sobretot les seves anàlisis de semiòleg en uns temps tan vertiginosos com els actuals. El 2015, en una conferència a Torí, l’autor d’El nom de la rosa no es mossegà la llengua en parlar de Twitter i Facebook: “Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi. Abans eren silenciats ràpidament, ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes”. 
 
Les crítiques d’Eco a Internet no li impedien fer-ne també una lectura positiva: “El fenomen de Twitter és per una part positiu, pensem en Xina o en Erdogan. Hi ha qui arriba a sostenir que Auschwitz no hauria estat possible amb Internet, perquè la notícia s’hauria difós de manera viral. Però, per altra part, dóna dret de paraula a legions d’idiotes.." Eco insistia: “El drama d’Internet és que ha promogut el beneit del poble al nivell de portador de la veritat”. Al seu parer, per tal que la ciutadania no es confongui, la feina dels periodistes és fonamental a l’hora de filtrar bé el garbuix d’informacions digitals. Ja fa temps, però, que els mitjans de comunicació se senten eclipsats per la Xarxa. Les jerarquies informatives s’han esbucat. Ara un referent intel·lectual és aquella persona que més seguidors té a Twitter. I com més cridi, més en tendrà.

L'estrès de les xarxes socials
L'estrès de les xarxes socials
 
Eco, que s’erigí en un humanista eclèctic, ens ha deixat enmig d’un moment històric de grans canvis socials. La revolució que ha duit Internet s’assembla molt a la transició de la cultura oral a l’escrita que visqueren els grecs. Al segle IV aC Plató relatà en el diàleg Fedre l’aversió que sentia el seu mestre Sòcrates caps als llibres. Els considerava unes eines inútils que fomentaven la peresa intel·lectual. El pare de la filosofia preferia el mètode de la maièutica, consistent a fer brotar el coneixement en la ment dels seus deixebles a través del diàleg en persona. Avui no hi ha temps ni per a conversar ni per a llegir amb deteniment. No debades, vivim immersos en una societat volàtil, amb valors pocs sòlids i uns vincles humans debilitats per la incertesa. És la coneguda “modernitat líquida”, en paraules del filòsof polonès Zygmunt Bauman.
 
En una recent entrevista al diari El País, Bauman es mostrava igual de crític que Eco en quant a Twitter i Facebook: “Les xarxes socials no ensenyen a dialogar perquè és tan fàcil evitar la controvèrsia... Molta gent empra les xarxes socials no per unir, no per ampliar horitzons, sinó al contrari, per tancar-se en el que jo anomeno zones de confort, on l’únic so que senten és l’eco de la seva veu, on l’únic que veuen són els reflexos de la seva pròpia cara. Les xarxes són molt útils, donen serveis molt agradables, però són una trampa”.
 
Les principals víctimes de la ingent informació desjerarquitzada que circula per Internet són la ja coneguda com a “Generació Z”. Segons els sociòlegs, es tracta de joves hiperconnectats i hiperestimulats que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils”, el seu tòtem és l’Smartphone, que els ha acabat convertint en autistes digitals. La seva dèria per als selfies i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se.

Generació Z
Generació Z
 
Sens dubte, per a la “Generació Z” una imatge ja val més que mil paraules. La capacitat d’anàlisi, per tant, perilla. La paciència, però, que és la mare de la ciència, també es pot educar. Així ho afirmava un Umberto Eco que sempre s’esforçava per no banalitzar la realitat: “Sembla que els joves ara miren més YouTube, es van acostumant a coses molt ràpides, per ventura ja no podrien veure una pel·lícula de Wim Wenders que dura quatre hores. Però es pot canviar: a un dels meus néts, quan tenia deu anys, li vaig dir que havia de veure El guateque (1968), amb Peter Sellers, divertidíssima; però no li agradava, era massa lenta per a ell. Ara que té quinze anys li agrada. S’ha convertit en algú capaç d’entendre una pel·lícula més lenta, però al principi estava acostumat a una velocitat més ràpida”. Pel nostre bé, doncs, és millor que facem cas a savis com Eco i no pas als idiotes que inunden les xarxes socials amb els seus crits i egos hiperbòlics.

Aquí teniu un interssant de Xavier Roig sobre el nou estil de governar de Donald Trump a cops de twitter.

Aquest article d'Ignasi Aragay també és molt interessant. Es titula "La decadència de l'art de la provocació" (Diari Ara 26/03/2017).

Articles del web relacionats:
L'era líquida
- Hedonisme cognitiu
-
 Esclaus de l'horror vacui
L'esperançadora democràcia digital
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
-
 Compte amb els estúpids!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px