Banner Top

L'art de callar

Article publicat a l'Ara Balears (13/04/2018)

A les facultats de periodisme haurien d’incorporar-hi una nova assignatura  anomenada L’art de callar. El temari podria seguir l’assaig homònim que el 1771 va publicar l’abat francès Dinouart. Precisament fa dos Sant Jordis el president Puigdemont en va recomanar en la traducció al català feta per Maria Dasca per a l’editorial Ela Geminada. Avui, des de Berlín, encara deu tenir present la seva lectura davant la bèstia espanyola que ha desfermat el procés català.
 
L’art de callar és un al·legat d’un clergue carca contra el paganisme que presidí la Il·lustració. Estava en sintonia amb una forta tradició catòlica d’apologia del silenci, imprescindible per a l’escolta de Déu: “L’home assenyat sap callar" (Proverbis, 11.12); “Hi ha un temps de callar i un temps de parlar” (Eclesiastès, 3.7.); “Posa’m, Senyor, una guarda a la boca, posa sentinelles a la porta dels meus llavis” (Salm 141).
 
Tot i el seu objectiu religiós, l’obra de Dinouart serví de correctiu als excessos dels progressistes laics del seu temps: “Molts autors haurien de guardar silenci, o bé perquè escriuen malament o bé perquè escriuen massa; i seria molt útil que els escriptors sòlids i amb judici, a qui agrada massa callar, donessin més sovint al públic instruccions prudents i d’importància”.

L’abat francès Dinouart
L’abat francès Dinouart
 
L’abat francès alertava dels perills d’una xerrameca insuportable i banal. Avui, en l’època del “tertulianisme” que alimenta la catalonofòbia, els seus consells són ben útils: “Només s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci”; “No se sap parlar prou bé fins que no s’ha après, abans, a callar”; “Parlar massa o no parlar prou són els efectes ordinaris de la llengua”; “És propi d’un home de caràcter coratjós parlar poc i fer grans accions. És propi d’un home de bon criteri parlar poc i dir sempre coses raonables”; “Hi ha maneres de callar sense tancar el cor, de ser discret sense ser obscur i taciturn, d’amagar algunes veritats sense cobrir-les amb mentides”.

Hemingway dixit
Hemingway dixit
 
Ara mateix, a casa nostra, la convivència es veu amenaçada per la ximpleria i la violència verbal, carregada de demagògia. Per desgràcia alguns periodistes ofuscats per la seva ideologia ja no volen saber res de l’objectivitat, la premissa sagrada de la professió. Han desterrat de la seva deontologia el gran historiador romà Tàcit (segle I dC), que propugnava narrar els fets sine ira et studio (“sense ira i sense parcialitat”). 

L'art de callar
L'art de callar
 
El periodisme d’Estat s’està guanyant a pols el seu descrèdit a costa de servir als interessos de l’statu quo. La realitat que ens conten no és la que és, sinó la que voldrien que fos. El mite de la caverna de Plató no pot ser més actual. Cadascú, tanmateix, quedarà retratat en la maleïda hemeroteca. Shakespeare jo ho deixà escrit: “És millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules”.
 
Per a Espanya dialogar amb Catalunya és una humiliació. El seu orgull patri no li ho permet. És acceptar que l’altre existeix. Per això, la seva única arma democràtica és la repressió. Mentrestant, s’atia el renou ambiental, que ho intoxica tot. Manuel Azaña,  darrer President de la Segona República Espanyola, va reblar el clau: "Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar".

El silenci és un temps per a escoltar i per a reflexionar. Espanya, però, fa renou perquè no li interessa ni escoltar ni fer autocrítica. A l’hora de tapar boques, s’aprofita del trist silenci còmplice d’intel·lectuals i polítics progressistes. En la setmana del #NoCallarem, que som a punt d’acabar, moltes veus s’han alçat a favor de la llibertat d’expressió. El tret de sortida l’ha donat el videoclip Los borbones son unos ladrones, enregistrat a la presó Model de Barcelona. Fins a 13 artistes han participat en una nova versió de la polèmica cançó de Valtonyc, pel qual el Tribunal Suprem vol enviar a la garjola el raper mallorquí. Són esperits lliures que es rebel·len contra el pitjor de tots els silencis: el de la por i la covardia. No debades, és imperdonable callar quan és imperatiu parlar per criticar l’ombra allargada del franquisme.

Darwin
Darwin
 
Avui, amb tant d’ “opinionisme histèric”, som lluny de la conversa, del “plaer del diàleg intel·ligent”, com deia Pedro Salinas. El pitjor de tot plegat és que, a l’escola, als nins els insistim en el diàleg i l’escolta com a eines imprescindibles per resoldre conflictes. Res d’això, però, impera, en el mon adult, en alguns dirigents polítics. Prefereixen continuar escampant odi i confusió amb la seva llengua viperina. Realment saber callar és un art molt complex. N’hi ha, però, que temen dominar-lo per no haver d’afrontar-se a les seves pròpies misèries.

Sapere audela secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (30/03/2018), reflexion sobre el silenci a partir d'una cita de : “La intel·ligència és una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/02/2017), reflexion sobre la llibertat d'expressió amb motiu del cas Valtònyc, el rapper mallorquí acusat d'injuriar la Corona i de fer apologia de la violència:




Articles del web relacionats:
Paraules adulterades
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia

Apologia del dubte

Article publicat a l'Ara Balears (02/02/2018)

En temps de veritats absolutes és bo reivindicar el dubte com a instrument clarificador de la complexa realitat. “Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto”, ha dit el president Puigdemont davant la filtració d’un missatge privat seu on reconeixia el triomf de la Moncloa en el procés català.
 
Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, afirmà que el dubte és consubstancial al coneixement. “Només sé que no sé res”, etzibava als seus interlocutors per animar-vos a desfer-se dels seus prejudicis a l’hora de tractar una qüestió. El primer màrtir de la democràcia atenesa insistia en la necessitat de fer-se preguntes: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda”. Seguint el seu mestratge, Aristòtil també féu una cura d’humilitat intel·lectual amb unes quantes cites per emmarcar: “Saber dubtar és el principi de la filosofia”; “L’ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona”; "Els grans coneixements provoquen els grans dubtes". Cal no defallir. “Sempre cerca la veritat”, ens esperonava al segle II dC el filòsof Diògenes Laerci.

Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
 
Al segle XVII Francis Bacon, el tòtem de l’empirisme britànic, tampoc s’està d’enarborar la bandera de la hesitació: "El dubte és l'escola de la veritat"; “Si un comença amb certeses, acabarà amb dubtes, però si es conforma de començar amb dubtes, aconseguirà acabar amb certeses”. Un coetani seu, el francès Descartes, convertí fins i tot el dubte en el seu mètode filosòfic: Cogito ergo sum (“Pens, per tant, existesc”). Amb aquesta premissa, la veu cantant del racionalisme constatà que l’única certesa que tenim és que, des del moment que pensam, existim. Sí que podem dubtar, en canvi, del que percebem a través dels sentits. És el tòpic literari del  ludibrium oculorum (“l’engany dels ulls”), reversionat pel mateix Descartes com a De omnibus dubitandum (“De tot s’ha de dubtar”).
 
Al segle XVIII la Il·lustració es proposà treure l’ésser humà de la seva minoria d’edat al crit de Sapere aude (“atreveix-te a saber!”). El filòsof alemany Immanuel Kant havia rescatat de l’oblit la punyent cita horaciana amb la intenció de sacsejar les consciències més conformistes i acrítiques de la seva època. Un col·lega seu, el francès Voltaire, apostà pel dubte científic: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”. La ignorància és atrevida, deim avui; i no té sentit del ridícul, hi podríem afegir.
 
Aprenem gràcies a qui ens contradiu. Així doncs, les veritats absolutes inapel·lables són ben poc enriquidores. El poeta nord-americà Charles Bukowski, mort el 1994, féu el següent diagnòstic d’una societat que, de manera incondicional, s’aferra a sòlides conviccions en l’era líquida de Bauman: “El problema amb el món és que les persones intel·ligents estan plenes de dubtes, mentre que els imbècils estan plens de certeses”.

Paraula de Charles Bukowski
Paraula de Charles Bukowski
 
És a l’escola on la vacil·lació és imprescindible, tant per part dels alumnes com per part dels docents. “Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”, afirmava Octavio Paz. “Sempre que ensenyis, ensenya alhora a dubtar del que ensenyes”, recalcava Ortega y Gasset. L’escola ha de ser un espai de rebel·lió intel·lectual. És l’únic reducte que ens queda per combatre l’homogeneïtzació mental que ens vol imposar l’ statu quo mitjançant els seus ressorts mediàtics i judicials.
 
Un acèrrim defensor del dubte pedagògic i honest és el professor Xavier Díez. Així de clar s’expressa des del seu combatiu blog “Espai de dissidència”: “La filosofia, les humanitats serveixen per generar-nos dubtes, que és una manera de convertir-nos en éssers humans en la profunda dimensió de l’ànima, i allunyar-nos de la foscor de la ignorància. [...] Com a professor, crec que és una obligació inocular el virus del dubte als nostres alumnes, a entrenar el seu escepticisme, a desconfiar del poder, a inspirar hostilitat respecte a les grans idees i a promoure el menyspreu contra aquell poder que requereix de la por i la repressió per assegurar-ne l’obediència. [...] Em plau la gent que dubta, perquè viure en el dubte és preferible a arrossegar-se sota les grans mentides que, dia sí, dia també, tracten d’imposar-nos”.
 
El pes de pensar d'
El pes de pensar d' "El pensador"

En els clàssics ja trobam grans apologies del dubte. És el cas de la tragèdia “Antígona” de Sòfocles (segle V aC). Hèmon, promès de l’heroïna tebana, adreça les següents paraules al seu pare, el tirà Creont:
 
"No t'obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No és cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència. Mira els arbres que hi ha en la llera dels rius torrencials: els que es dobleguen salven les seves branques, mentre que els que oposen resistència són arrencats de soca-rel [...]. Apaivaga, doncs, la teva ira i muda el teu parer”.
 
Per dubtar és imprescindible saber riure’s dels nostres propis dogmes terapèutics. Cap idea és sacrosanta. "Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses", diu una cita atribuïda a Juli Cèsar. I mentre dubtam sobre tot plegat amb un bon somriure a la cara, podem taral·lejar Raimon: “L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes”.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
- Sapere aude?
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Paraules amb coneixement
Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?

On és la veritat?

Article publicat a l'Ara Balears (06/01/2017)

La veritat ja ha perdut autoritat en benefici de la postveritat, la falsedat amb pàtina de credibilitat nascuda dels interessos polítics o comercials. El Diccionari Oxford de la llengua anglesa ha escollit aquest terme (post-truth) com el neologisme estrella de l’any que acabam d’acomiadar. El britànic George Orwell, l’escriptor antisistema per antonomàsia, es deu regirar a la seva tomba. Fa setanta anys, a la seva novel·la distòpica 1984, deia: “Les mentides surten de tots els altaveus, però la Terra encara gira al voltant del Sol, i ni els dictadors ni els buròcrates, per més que desaprovin el fet, ho poden impedir”. 
 
Avui, però, amb la postveritat, malauradament moltes mentides s’han convertit en veritat a còpia de repetir-les ad nauseam. El que interessa és excitar les emocions sense que hi intervengui l’intel·lecte. Les vísceres i l’instint han desbancat els fets i la raó. El fantasma de Goebbels torna a planar sobre Occident, pres de bell nou pel populisme. “La veritat és l’enemic més gran de l’Estat”, deia el sòrdid ministre de propaganda nazi.

Post-truth
Post-truth
 
Tot i que la paraula va aparèixer publicada el 1992, els primers temptejos seriosos amb la postveritat es produïren amb l’administració de George Bush junior. El 2003 el president nord-americà va aprofitar la psicosi col·lectiva generada pels atemptats de l’11S per atacar l’Iraq, a qui acusà de tenir armes de destrucció massiva. Després, l’excusa va resultar ser una gran mentida. L’entronització, però, de la postveritat ha arribat amb el Brexit i la victòria electoral de Donald Trump, la resposta extrema als estralls de la globalització.
 
Els defensors de la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea ara diuen que molts dels seus arguments eren falsos. El proper inquilí de la Casa Blanca també ja ha sortit a matissar moltes de les seves controvertides afirmacions. “El fi justifica els mitjans”, resava una sentència que mai no va dir al segle XV Maquiavel. Tanmateix, aquestes cèlebres paraules estaven ben en sintonia amb la concepció pessimista sobre la condició humana que tenia el pare de la Ciència Política moderna.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago
 
Amb la postveritat que catapulten les xarxes socials els mitjans de comunicació se senten desbordats. En les passades eleccions als Estats Units una web de notícies satíriques va publicar que el Papa Francesc donava suport a Donald Trump. I molts internautes es varen creure aquella mentida. Era d’esperar. Un recent estudi de la Universitat de Stanford ja ha alertat que el 80 per cent dels joves nord-americans no sap distingir si una notícia a Internet és falsa o real.

La veritat mediàtica
La veritat mediàtica
 
Sens dubte, corren mals temps per al periodisme, que ha mutat en postperiodisme en l’era de la postdemocràcia, on manen unes elits privilegiades. Cada cop agafa més força una broma de mal gust que circula per totes les facultats de Ciències de la Informació: “No deixis que la realitat t’espenyi un bon titular”. El darrer exemple ha estat el cas de Nadia Nerea, la nina mallorquina afectada d’una malaltia rara. Tots els mitjans es deixaren emportar per l’emotivitat viral de la història. Mentre la gent anava desembutxacant generosos donatius, ningú no va reparar en el passat delictiu del progenitor, que havia estat condemnat a presó per estafa. Han hagut de passar vuit anys perquè el periodisme reaccionàs i desemmascaràs un pare que ha tengut la sang freda de lucrar-se a costa de la malaltia de la seva filla. Els periodistes, doncs, han de fer més autocrítica a partir de la màxima de Carl Bernstein, un dels dos famosos reporters del Watergate: “Tot bon periodisme és la mateixa cosa: la millor versió possible de la veritat”.

Murió la verdad (Goya, 1810-1814)
Murió la verdad (Goya, 1810-1814)

El Papa ja ha fet una estirada d’orelles a la desacreditada professió periodística. En una recent entrevista a un setmanari belga, ha demanat als mitjans de comunicació que vetlin més per combatre la “calúmnia” i la “coprofília” en al·lusió a la tendència morbosa de les masses acrítiques cap a les notícies falses, vistes com a excrements. És el discurs actualitzat d’Orwell: “En temps de mentida universal, dir la veritat és un acte revolucionari”.

Paraula de George Orwell
Paraula de George Orwell
 
Tanmateix, el Summe Pontífex predica en el desert. En el voraç univers cibernètic, fa temps que els diaris convencionals han deixat de dur la veu cantant de la “veritat”, avui més opaca que mai. Assistim indefensos a la simplificació de la política i al buidatge semàntic de les paraules. Hem enterrat l’esperit de la Il·lustració. Mentre ens eixugam els ulls plorosos que ens falsegen la realitat, ens demanam, esmaperduts, on és la veritat.

I per acabar, una cita de Maquiavel (El príncep ): “Són tan simples els homes [...] que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”.

Qui també coneix la força de la veritat és Henry Kissinger, secretari d’Estat d’EUA durant els mandats presidencials de Richard Nixon i Gerald Ford. Ell deia: “En política no interessa la veritat; el que compta és el que la gent percep com a veritat”.

Aquí teniu una reflexió de Jorge Wagensberg: “La veritat requereix rigor. La mentida, imaginació”.

I aquestes foren les paraules immortals que Hannah Arendt va escriure el 1971, responent a la campanya de mentides sobre la guerra del Vietnam:

“Un mentider és derrotat per la realitat, per a la qual no hi ha substitut; per molt gran que siga la trama de falsedats que un mentider experimentat puga oferir, mai no serà prou gran, encara que compte amb l’ajuda d’ordinadors, per a encobrir la immensitat dels fets reals”.

I aquí teniu unes reflexions de Marc Aureli, emperador estoic del segle II dC: “Tot el que escoltam és una opinió, no un fet. Tot el que veim és una perspectiva, no és la veritat”.

Veritats manupulades
Veritats manipulades

Aquí teniu un article de Francesc Serés que parla sobre la crisi de les paraules. Es titula "L'amo del diccionari".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/06/2017), reflexion sobre el concepte postveritat:


I aquí teniu un vídeo dels serveis informatius de TV3 sobre la posveritat. I aquest és el documentat del programa "Sense ficció" dedicat a la postveritat. Es titula "Veritats de mentida".

Aquest article és interessant. Es titula "La larga historia de las noticias falsas".

Igual d'interessant és aquest vídeo de Sandra Mata (Món 3/24) sobre els "fets alternatius" de Trump.

Aquest article de Ramón Lobo, d' "El Periódico", és molt interessant. Es titula "Periodismo extraviado".

Aques altre article recull reflexions interessants sobre la postveritat en l'era de la postdemocràcia.

Aquí teniu vuit notícies falses que mai no s'haurien d'haver publicat.

Aquí teniu un manual per descobrir si una notícia és falsa.

També és interessant aquest article d'Albert Pla Nualart, titulat "Creix la demanda de fets alternatius" (Diari Ara, 19/02/2017).

El filòsof i economista Fernando Trias de Bes parla de l' "era Pinotxo" en aquest article d'El País titulat "La verdad de la posverdad" (28/05/2017)

Aquí teniu dos articles sobre la postveritat d'un especial del diari Ara (28/05/20017):
Postveritat: nova era daurada per a la manipulació
Pròxima estació, el Regne Unit: les eleccions atien les "fake news
Guia bàsica per navegar en el mar de la postveritat


Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
Matar el missatger en temps de la postveritat
La postveritat segons Aristòtil

Hipàtia, la primera màrtir del feminisme

Un dels darrers savis de la biblioteca d’Alexandria no fou un home, sinó una dona. El seu nom era Hipàtia, “la més excelsa” en grec. En l’època que li tocà viure, el segle IV dC, la biblioteca ja havia perdut l’esplendor d’antany i estava sotmesa a les pugnes entre el cristianisme i les tradicions paganes. El que no havia canviat, però, era l’ambient masclista del centre.

Tot i ser filla d’un dels prohoms d’Alexandria, Hipàtia va haver de lluitar de valent per fer-se un lloc en el món de la ciència. Foren notables les aportacions que féu en el camp de les matemàtiques i l’astronomia. La seva mort és una incògnita.

Hipàtia, màrtir de la ciència
Hipàtia, màrtir de la ciència
 
Per a uns Hipàtia morí per ser pagana i científica, atès que era difícil admetre la superioritat intel·lectual d’una dona en un món de domini masculí; per a d’altres, fou linxada per ser amiga d’Orestes, un líder polític rival del bisbe Ciril. També es desconeix l’edat que tenia quan va morir. Els romàntics la volgueren recordar com una dona jove i bella. Alguns historiadors, però, calculen que en el moment del seu assassinat tenia seixanta anys. En tot cas, el cert és que la Il·lustració la convertí en una de les primeres màrtirs del moviment feminista de l’antiguitat. La mort d’Hipàtia suposà la fi del paganisme en l’àmbit científic i filosòfic i la seva substitució pel cristianisme.

Hipàtia, a la pel·lícula
Hipàtia, a la pel·lícula "Àgora", d'Amenábar

A part d’Hipàtia, una altra cèlebre científica va ser Teano. Ell, però, no tengué un final tan trist. Va néixer vuit segles enrere, al segle IV aC, a Crotona. Formava part de l'escola pitagòrica. Suposadament era la dona de Pitàgores. Se li atribueixen tractats de Matemàtiques, Física i Medicina, i també sobre la proporció àuria.

Teano
Teano


Al món romà hi hagué altres feministes avant la letre. Destacaren Tanaquila, la dona del rei Tarquini Prisc, Clòdia, la dona de Quint Cecili Metel, la poetessa Sulpícia o Teòfila, amiga del poeta Marcial. Pel que fa als homes, el filòsof estoic Musonius Rufus va ser el primer feminista del qual tenim notícia. Va viure al segle I dC i va reivindicar la igualtat entre ambdós sexes.

Cal no confondre Hipàtia amb Hipàrquia, la primera filòsofa cínica que va viure al segle IV aC. Al final d'aquest enllaç trobareu informació sobre ella.

Convé recordar totes aquestes dones cada 11 de febrer, Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència.

Aquí teniu una escena de la pel·lícula "Àgora" (2009), on apareix Hipàtia explicant als seus alumnes d'Alexandria el geocentrisme d'Aristòtil:



Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:




Articles del web relacionats:
Biblioteques, la memòria de la humanitat
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
L'ABC de l'alfabet
Llibres que ens fan lliures
-
 L'ofuscació del feminisme
- Els matemàtics són els millors aprenents!

Emparaular el món

Article publicat a l'Ara Balears (11/09/2016)

L’ésser humà és un ésser de paraules, un animal gramatical. Ja ens ho diu el nostre gran tòtem Toni Gomila a Acorar: “Les paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen el nostre món i la nostra esquizofrènia; ens expliquen, a nosaltres. I si canviam de paraules, canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i els forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam els mots... quan moren els mots moren els conceptes. I llavors la vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren els pobles si moren les paraules. És la paraula l’ànima d’un poble”.

Acorar, de Toni Gomila
Acorar, de Toni Gomila
 
Corren, però, mals temps per a les paraules. El mateix Gomila ho il·lustra a la perfecció amb el següent exemple: “El jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part del record [...]. De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res, ni el seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres, pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa”.
 
Ara més que mai, doncs, cal emparaular el món. L’autor d’aquesta expressió és el català Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat. El seu punt de partida són les reflexions de Ludwig  Wittgenstein ("Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món"), de George Steiner (“El que no s’anomena no existeix”) i de Walter Benjamin (“El llenguatge és un mitjà per crear i modificar la realitat”). No hi ha dubte que pensam en funció de les paraules que coneixem. Naixem sense paraules i a través de les paraules ens ubicam al món i comprenem la realitat.

Lluís Duch
Lluís Duch
 
En l’actual era de la imatge narcotitzant, Duch reivindica l’Homo loquens davant l’Homo Videns, víctima d’un empobriment lingüístic galopant, d’un “desemparaulament”. I això es produeix en el marc d’una “adolescentització” de la societat. Així ho acaba de manifestar en una entrevista en el darrer número de la revista Sàpiens: “Evidentment no tinc res en contra de l’adolescència com a edat, però el que la caracteritza és ser una etapa de trànsit, i per tant s’hi manifesten les inseguretats més fortes i la falta de referències i de criteris sòlids. Això ho aprofita el sistema en què vivim (un sistema neoliberal que ha tingut i té conseqüències nefastes d’una manera absoluta), per apoderar-se de l’ànima del moment, per dir-ho així. I veiem que la gent de setanta anys vol vestir i vol viure com si fossin nois i noies de vint anys”. En aquesta línia, el monjo de Montserrat considera que la decadència de les Humanitats a l’ensenyament ja va bé als poders establers, interessats en societats crèdules que no es qüestionin el que fan.
 
La societat actual, desarmada de paraules, viu en una espècie de corda fluixa. Duch insisteix que “l’accelaració del temps impedeix que digerim les novetats, i ara estem amb una indigestió absoluta, instal·lats en una provisionalitat sense fi”. Aquesta provisionalitat es veu agreujada per una manca de consciència històrica, sobretot entre les noves generacions. Molts no se saben ubicar en el trajecte de la humanitat i obliden que som éssers de memòria i de tradició. Volen obrir-se pas pel món, ignorant un  passat ben necessari per saber qui som i cap a on anam. Ningú no diria ja que som hereus de la Revolució francesa i de la Il·lustració.

Emparaular el món
Emparaular el món
 
La memòria ens fa persones i ens dóna les eines per a establir un codi ètic. Avui, però, arrossegats per reduccionismes i atrapats per la tecnolatria, assistim a marxes forçades cap a una societat de l’oblit, on la banalització de la paraula va en detriment de la capacitat crítica dels individus. Abans hi havia l`èpica de ser conscients que l’home estava fent història. Ara, totalment descontextualitzats i extraviats, d’actors hem passat a ser espectadors. Sembla com si les utopies ja no anassin amb nosaltres. S’ha imposat la “hictopia”, la veneració de l’ara i aquí (hic, en llatí).
 
Duch té clar que sense paraules ens estam deshumanitzants i posant en perill la convivència. Així doncs, sepultada la nostra condició d’ésser semiòtics, cada cop serà més difícil establir ponts de diàleg per desxifrar la complexa realitat. L’homogeneïtzació mental que ha duit la globalització acabarà amb el polifonisme tan propi dels humans. Només ens queda una solució: tornar a emparaular el món. Haurem de tenir en compte el testimoni de Lao-Tse, un llegendari filòsof xinès del segle IV aC. Quan el senyor del seu territori li va encarregar formar govern, li va preguntar quina mesura adoptaria primer. I la resposta va ser: “La renovació, la curació de la paraula”. Estaria bé que en prenguessin nota el nostres governants.

Aquí teniu el famós fragment d'Acorar sobre l'actual pobresa lingüística:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:





Aquí teniu un homenatge a la paraula de la mà de Miquel Martí i Pol. És el poema Paraules al vent (1954): 

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.
I més d'un cop en hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d'una pintura antiga, 
i hem restat indecisos
com aquell que descobreix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraules
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva
peruè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.


Europa, de genollons

Article publicat a l'Ara Balears (14/02/2016)

Ja fa temps que Europa ha claudicat davant l’islam més primitiu. Ara ja ho fa de genollons. Així ho va escenificar fa dues setmanes Roma, el pare cultural d’Occident. El govern italià de Mateo Renzi va ordenar cobrir amb uns púdics cubs de fusta les estàtues despullades dels Museus Capitolins. L’objectiu era no ofendre el president iranià Hasan Rohani, de visita a la Ciutat Eterna –era la primera vegada que un dignatari iranià visitava un país europeu després de 16 anys d’aïllament per l’amenaça mundial que representava el seu pla nuclear, avui ja anul·lat. Per a les autoritats locals, aquesta humiliant baixada de pantalons estava més que justificada: la signatura d’uns contractes de 17.000 milions d’euros que seran una autèntica vàlvula d’oxigen per a una malmenada economia italiana.

Estàtues censurades
Estàtues censurades
 
Atès que la religió islàmica prohibeix la representació del cos despullat, emissaris de la delegació iraniana varen suggerir tapar les vergonyes d’unes estàtues mil·lenàries, tot un símbol de la nostra identitat cultural. Entre elles hi havia la sensual Venus Capitolina, còpia romana de l’original del mestre dels escultors clàssics, Praxíteles. Una altra víctima de la ridícula censura fou l’estàtua eqüestre de Marc Aureli –els portentosos testicles del cavall eren massa incòmodes per al dirigent musulmà. Els serveis de protocol italià no dubtaren a atendre aquella petició per “respecte” a l’ínclit convidat. Perquè se sentís encara més com a casa, també acceptaren retirar de la taula presidencial qualsevol beguda alcohòlica.

Solució italiana
Solució italiana
 
Itàlia encara mastega la indignació contra el que ha estat considerat com una submissió cultural. “Cobrir les nostres obres és renegar de la nostra cultura”, és el comentari més estès. Mateo Renzi, però, assegura que no estava al cas de l’assumpte i ja ha ordenat una investigació per depurar-ne responsabilitats. L’espectacle, però, del tot servil, oferí altres elements més surrealistes.
 
El president iranià també tengué temps per entrevistar-se amb el papa Francesc. Segons el comunicat oficial, durant quaranta minuts ambdós mandataris parlaren sobre la lluita contra el terrorisme i el tràfic d’armes. Després del protocol·lari intercanvi de regals, Rohani va demanar a Jorge Mario Bergoglio que resàs per ell, un president que en el seu país consent que es lapidin adúlteres i que es pengin homosexuals a les places públiques. Al summe pontífex ja li convé resar molt.

El papa Francesc i el president d'Iran
El papa Francesc i el president d'Iran
 
Un dels intel·lectuals italians més crítics amb tota aquesta pantomima institucional ha estat Giovanni Sartori, que, amb 92 anys, és considerat tot un expert en ciència política. Premi Príncep d’Astúries (2005), Sartori acaba de publicar “La carrera hacia ninguna parte. Diez lecciones sobre nuestra sociedad en peligro”. El seu principal cavall de batalla és precisament el discurs políticament correcte que hi ha al voltant del multiculturalisme: “El multiculturalisme no existeix. En la nostra societat tenim unes normes generals, uns principis. L’immigrant pot fer a casa el que vulgui, però ha d’acceptar les regles de l’Estat que l’accepta”.
 
Sartori manté que “Occident i els seus valors estan en perill perquè no s’està donant una resposta adequada al fonamentalisme islàmic”. I és que la polèmica visita del president iranià a Itàlia ha estat la gota que ha fet vessar el tassó. La passada nit de Cap d’Any la ciutat alemanya de Colònia també va ser blanc d’un altre despropòsit musulmà. Més de 500 dones que passejaven pel carrer varen ser agredides sexualment per milers de joves àrabs. D’aquesta manera, el país que més generós està essent amb l’acollida de refugiats sirians se sentia estafat. El foc s’atià encara més amb unes desafortunades declaracions de l’imam de Colònia. Al seu parer, la responsabilitat d’aquelles agressions va ser de les dones que anaven pel carrer totes soles, mig despullades i perfumades.

Sartori no es mossega la llengua: “L’islam és incompatible amb la nostra cultura. Els seus règims són teocràcies que es funden en la voluntat d’Alà, mentre que a Occident es funden en la democràcia, en la sobirania popular”. Des de la Il·lustració Europa s’ha esforçat per sortir de la minoria d’edat en què havia viscut durant tants de segles. Ara, estant de genollons davant una cultura del tot intransigent, ha traït la memòria dels seus mentors intel·lectuals. Faríem bé, doncs, de tornar a llegir Voltaire: Écrasez l’infâme! (“esclafau l’infame!”).

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article de Rubén Amón titulat "Y la tolerancia acabó con la tolerancia".


Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
Protàgores i l'islam
Democràcia obsoleta
Adéu, llibertat

Esperant la pau perpètua

Article publicat a l'Ara Balears (28/11/2015)

Alguns pensaran que la pau perpètua només és per als difunts. Al segle XVIII, però, Immanuel Kant, el gran filòsof alemany de la Il·lustració, també la va somiar per als vius. El 1945, un segle i mig després de la seva mort, semblava que la seva utopia es podia fer realitat amb el naixement de l’Organització de Nacions Unides (ONU). No debades, aquesta entitat, que el 1948 impulsà la Declaració Universal dels Drets Humans, va ser concebuda amb la intenció d’evitar que es tornassin a repetir els desastres de la Segona Guerra Mundial. El mateix objectiu es marcà el 1951 la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), que el 1993 es reconvertiria en l’actual Unió Europea. Avui Kant, però, se sentiria més impotent que mai. El seu famós tractat “Cap a la pau perpètua. Un projecte filosòfic” (1795) està més que invalidat amb les barbaritats que no aturam de cometre.

El pensador del crit Sapere aude (“atreveix-te a saber”) havia pres bona nota dels conflictes bèl·lics que havien caracteritzat el temps que li tocà viure. Després de les guerres de component religiós del segle XVII, les del segle XVIII eren més de caire polític, originades tant per la successió dinàstica en diversos regnes, com per l’establiment de fronteres a l’Europa central. Ateses aquestes circumstàncies, el mestre de Königsberg considerava que l’estat natural de la humanitat és la guerra. Per molt que un coetani seu, Rousseau, insistís que l’home és bo per naturalesa, quedava més que demostrat que viure en societat ens acaba fent malbé.

Tanmateix, per conjurar els mals auguris, Kant proposava que tots els països del món es convertissin en repúbliques –és a dir, en democràcies- englobades en una gran federació, en una comunitat d’Estats sobirans. Trobant-se, doncs, en igualtat de condicions, cada estat es veuria obligat a establir pactes de no agressió amb la resta. A més, per rebaixar tensions entre nacions, el filòsof alemany apostava per l’eliminació dels exèrcits permanents. Això, al seu parer, generaria un major clima de confiança entre els habitants de l’aldea global en què ens hem convertit.


El naufragi de la Unió Europea
El naufragi de la Unió Europea

Certament, la història ens diu que les democràcies no declaren la guerra a altres democràcies. En aquests casos, les disputes s’arreglen mitjançant negociacions diplomàtiques. Per tant, seguint la lògica kantiana, es pot deduir que quantes més democràcies hi hagi menys possibilitats hi haurà de conflictes bèl·lics. Així quedà palès, en un principi, amb la Guerra Freda entre Estats Units i la Unió Soviètica, que acabà definitivament el 1991 quan aquesta es dissolgué per donar pas a l’actual Rússia.

Kant, amb tot, pecà d’ingenu en voler que la seva mena de lliga mundial de la pau fos regida per l’ètica. I és que actualment ningú no dubta que la política internacional està més aviat lligada a l’economia. Ja ho digué al seu dia Jean Monnet (1888-1979), un dels pares de la unificació d’Europa: “Si hagués de començar de bell nou, jo impulsaria una iniciativa encaminada a la creació d’una federació europea de trets més culturals que econòmics”. Hem passat, doncs, de l’esperança al desencís.

Tesis de la pau perpètua de Kant
Tesis de la pau perpètua de Kant


El panorama ja era prou desolador amb les guerres silenciades que hi ha arreu del món. Ara, amb els atemptats jihadistes de París, definitivament ens podem oblidar del dolç somni de la pau perpètua de Kant. Cal, però, tenir present els beneficis que ha aportat a la nostra civilització occidental l’esperit de la Il·lustració d’on va beure el filòsof alemany. Així ho recorda la pensadora americana Susan Neiman: “Qui consideri anèmica la Il·lustració, només ha de visualitzar el que succeeix on aquesta és inexistent. Els talibans ens han permès albirar un món en què estan a l’ordre del dia les execucions públiques, l’esclavitud de les dones, la censura total, la prohibició de la música i de l’art, les relacions econòmiques feudals i el tractament mèdic sense anestèsia. Que nosaltres visquem en un entorn en què això no ocorre li ho devem a la Il·lustració. I a personatges com Kant”.

Així doncs, perquè la pau perpètua de Kant fos una realitat seria necessari que la resta de països “bàrbars” es deixessin imbuir per l’esperit de la Il·lustració. N’hi ha, però, que encara creuen ingènuament en l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero. Tanmateix, un món il·lustrat tampoc no és garantia de res. La crua realitat és massa alliçonadora. Tristament no ens queda més remei, per tant, que esperar la pau perpètua dels cementeris. Mentrestant, per mantenir viva la il·lusió, cada 30 de gener els més petits continuaran celebrant el “Dia Escolar de la No violència i la Pau”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/01/2018), reflexion sobre la pau mundial. Ho faig a partir del concepte kantià de pau perpètua amb motiu del "Dia Escolar de la No Violència i la Pau" (30 de gener).




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



Articles del web relacionats:
Adéu, llibertat
Si vols pau, paga

El sentit tràgic de la història

Article publicat a l'Ara Balears (19/10/2015)

La història l’escriuen els pobles. Al segle XVIII el filòsof alemany Herder ja distingí entre Volksgeist (“esperit del poble”) i Zeitgeist (“esperit del temps”). Ambdós conceptes esdevenen el motor del progrés de la humanitat. Segons el Gènesi, el missatge que Déu donà a Adam i Eva fou molt clar: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la”.

Paraula d'Astèrix
Paraula d'Astèrix
 
Tanmateix, el camí cap a la prosperitat s’inicià fa 12.000 anys amb la Revolució Agrícola. Així ho recorda l’escriptor Yuval Noah en el seu interessant llibre Sàpiens: “Va ser el punt d’inflexió, diuen, en què el sàpiens van perdre la simbiosi íntima amb la natura i es van precipitar cap a la cobdícia i l’alienació. Portés cap on portés, el camí no tenia marxa enrere”.
 
Després de la Revolució Científica del segle XVI, el salt definitiu cap a l’abisme es produiria al segle XVIII amb la Revolució Industrial. Aleshores, però, tal com ressalta Noah, la majoria de cultures no creien en el progrés: “Es considerava impossible que els coneixements humans poguessin servir per superar els problemes fonamentals del món. Si fins i tot Mahoma, Jesús, Buda i Confuci –que sabien tot el que s’ha de saber- havien estat incapaços d’eliminar la fam, les malalties, la pobresa i la guerra del món, ¿com podíem esperar que ho féssim nosaltres?
El món naufraga
El món naufraga
 
La Revolució Industrial comptà amb l’escalfor de la Il·lustració, que pecà de supèrbia en pensar que els avenços tecnològics guiats per la raó implicarien un perfeccionament de la pròpia humanitat en tots els aspectes: tots seríem més feliços en un món millor. Amb tot, aquest optimisme intel·lectual lligat al progrés és una quimera. El crit d’alarma el féu el 1818 l’escriptora Mary Shelley amb l’obra Frankenstein o El modern Prometeu. El protagonista, el doctor Frankenstein, és presentat com el famós tità de la mitologia grega que, per ordre de Zeus, modelà amb fang els primers homes. El seu objectiu és crear una criatura que fregui la perfecció. L’intent, amb tot, li surt malament perquè dóna vida a un ésser molt lleig, però molt amorós, que es rebel·la contra el rebuig que li manifesta la gent pel seu físic.

La raça humana (Brecht Vandenbroucke)
La raça humana (Brecht Vandenbroucke)

La història del doctor Frankenstein va veure la llum en un moment històric en què l’home començava a sentir per primera vegada el perill de fer un dany irreparable amb els seus propis invents. Segur que avui Mary Shelley no estaria tranquil·la amb totes les revolucions que hi ha hagut: des de les armes nuclears fins a l’enginyeria genètica, on les lleis de la selecció natural de Darwin han estat substituïdes per les lleis del disseny intel·ligent d’uns mortals que juguen a ser déus.

La condició humana
La condició humana
 
Ara, en un món amb més benestar, tenim més esperança de vida, però no tenim molta d’esperança en el futur de l’espècie humana. Vista la nostra trajectòria, queda clar que progrés tecnològic no implica necessàriament progrés moral. D’això ja se n’han encarregat a bastament les novel·les distòpiques, aquelles que imaginen un futur indesitjable.
 
Els més pessimistes ja reclamen una segona Il·lustració més catàrtica per combatre l’actual  degradació espiritual de l’home. La història –diuen- té els dies comptats si no hi ha un fort canvi de timó en aquest món tan complex que va a la deriva. Poc es podia imaginar l’Homo Sapiens el recorregut que tendria la seva aventura intel·lectual. De l’eufòria hem passat al desencís. Aquest és el sentit tràgic de la història: qui han volgut canviar el món són qui l’han degradat. Déu encara no se sap avenir de l’ordre que donà a Adam i Eva. Amb tantes guerres, injustícies socials i hecatombes ecològiques encara estam esperant el final feliç del bondadós progrés. Abans, però, ja haurà arribat el dia del Judici Final.

Escalfament de la Terra
Escalfament de la Terra

Aquí teniu una il·lustració que reflecteix molt bé l’actual pessimisme mundial. És d’un autor alemany desconegut i es titula “El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600). La seva figura central, un bufó, conté diverses al·lusions a la bogeria del gènere humà: a la dreta, l’asta amb una esfera de vidre, símbol de la fragilitat humana; a dalt, el Nosce te ipsum (“Coneix-te a tu mateix”) de Sòcrates, com a antídot contra la bogeria.

“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)
“El món sota la caperutxa d’un boig” (c. 1600)

Aquí teniu un interessant article sobre el mite del progrés de Melcior Comes, titulat "Només és un telèfon".

Qui es va mostrar molt preocupat amb la idea de progrés va ser el filòsof alemany Walter Benjamin (1892-1940). Aquestes són les seves reflexions a propòsit del quadre Angelus Novus del pintor suís Paul Klee (1879-1940):

Angelus Novus
Angelus Novus

“Hi ha un quadre de Klee (1920) que es titula Angelus Novus. S’hi veu un àngel en el moment d’allunyar-se d’alguna cosa sobre la qual clava la mirada. Té els ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses. L’àngel de la Història deu tenir aquest aspecte. La seva cara està girada cap al passat. En el que per a nosaltres sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una catàstrofe única, que acumula sense parar ruïna sobre ruïna i s’abraona als seus peus. L’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò malmès. Però una tempesta baixa del Paradís i s’arremolina a les seves ales i és tan forta que l’àngel no pot plegar-les... Aquesta tempesta l’arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena mentre el cúmul de ruïnes puja davant d’ell cap al cel. Tal tempesta és el que anomenem progrés".


Igual d’interessants són les reflexions de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“La cultura no augmenta, sinó que disminueix. Vivim en els començaments bàrbars d’un temps de ciència on els valors morals, espirituals i de bellesa compten per ben poc. Per això és més i més urgent conservar el foc sagrat de la gran tradició humana i espiritual. Els homes d’ara dominen la naturalesa en lloc d’estimar-la, com fa el poeta; dominen la matèria, però dominen ben poc llur esperit; d’això vénen lluites, egoismes i totes les fonts del mal. Vivim en temps on ens manca fe, en lloc de fanatisme; visió espiritual, en lloc de negacions i intoleràncies; un sentit gran i universal de la vida, en lloc de petiteses humanes i inhumanes” (“Joan Mascaró, la vila i els margalidans”, Tintinnabula, 2017)

 

I per acabar amb una mica d’optimisme, aquí teniu el famós poema de Jorge Luis Borges titulat “Los justos”:

Un hombre que cultiva su jardín, como quería Voltaire. 
El que agradece que en la tierra haya música. 
El que descubre con placer una etimología. 
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez. 
El ceramista que premedita un color y una forma. 
El tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada. 
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto. 
El que acaricia a un animal dormido. 
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho. 
El que agradece que en la tierra haya Stevenson. 
El que prefiere que los otros tengan razón. 
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo.


En tot cas, per revertir aquesta visió tan pessimista del món, no us podeu perdre aquest programa de "Món3/24", de TV3, titulat "Un món de bon rotllo (o per què no estem tan malament com creiem
". És sensacional!

Aquí teniu un interessant article de Carles Casajuana titulat "La paradoja de Pinker".

I aquí teniu el famós passatge de l’Antic Testament (Eclesiastès 1, 2-11):

Tot és vanitat. No hi ha res de nou en aquest món

Vanitat de vanitats!, deia el Predicador;
vanitat de vanitats, tot és vanitat!
Què en treu l’home de tot el seu esforç
amb què s’afanya en aquest món

Una generació se’n va i una altra generació ve,
però la terra roman sempre.
El sol surt i el sol es pon, i s’apressa
cap al lloc d’on torna a sortir.
El vent va cap al sud i gira cap al nord;
fa voltes i més voltes,
i amb el seus giravolts retorna, el vent.
Tots els rius van a parar al mar,
i el mar no s’omple,
i del lloc on han sortit, els rius
tornen per fluir de nou.
Totes les coses són carregoses.
Ningú no pot dir que l’ull no es cansa de mirar,
ni que l’oïda no està farta de sentir.
Allò que ha estat és el que serà,
i allò que es va fer és el que es farà;
que no hi ha cap cosa nova en aquest món.
Si hi ha alguna cosa nova de la qual es pugui dir:
“Mira, això és nou”, ja va existir en els segles anteriors.
De les coses passades no en queda record;
ni tampoc no en quedarà,
en aquells que vinguin,
de les coses que han de ser després.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Aquí teniu el poema d'Ovidi Montllor, musicat per Feliu Ventura, "Serà un dia que durarà anys":


I per acabar, aquí teniu l'escena final de Blade Runner, les famoses "llágrimas en la lluvia":



El 1927 el director austríac Fritz Lang també oferia una visió pessimista del progrés en la seva cèlebre pel·lícula Metròpoli. Aquí en teniu el tràiler:


Per completar la informació, us recoman aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Naixement i mort d'un paisatge".

Articles del web relacionats:

La degradació humana
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px