Banner Top

Tertulians en catarsi

Article publicat a l'Ara Balears (01/06/2015)

Fa uns anys, quan treballava en una ràdio local, vaig descobrir la fauna dels tertulians. Eren persones omniscients, omnipresents i omnipotents que parlaven sense complexos sobre qualsevol tema. Fins i tot hi havia portaveus de les associacions més inversemblants que s’atrevien a ficar cullerada en política internacional. Sobretot, però, abundaven els comissaris polítics que, teledirigits, llançaven les consignes dels seus respectius partits.
 
Aquests pseudoopinadors a sou, de xerrameca barata, ja s’han convertit en una autèntica casta mediàtica, integrants d’un gènere conegut com a “infoentreteniment”. En un sol dia poden freqüentar més de dos platós o estudis de ràdio. Un dels seus representants amb més projecció és Miguel Ángel Rodríguez, antic portaveu del govern d’Aznar. Fa unes temporades, en el programa de “Salvados” de Jordi Évole, va reconèixer impunement que sovint feia afirmacions que sabia que eren falses. Deia que actuava així per tal de mantenir viva l’audiència. Aquest expolític encara avui es fa dir periodista.

Aristòtil ja parlava de tertulians!
Aristòtil ja parlava de tertulians!

Tertulians com Rodríguez, erigits en caricatures d’ells mateixos, recorden els sofistes de l’antiga Grècia. Es tractava de mestres ambulants de la paraula. Al segle V aC Sòcrates els va criticar durament, acusant-los de pervertir la democràcia. No debades, a canvi d’una bona remuneració, ensinistraven la ciutadania en l'art de persuadir sense tenir en compte la veracitat dels arguments. El nostre país, però, té una llarga tradició de debats on la paraula no sempre ha estat tan malmenada. Precisament el terme tertulià va néixer a Castella. A partir del segle XVII era habitual que intel·lectuals organitzassin trobades per parlar sobre l'obra de Tertulià, un teòleg cartaginès que va viure entre els segles I i II dC. De tant de parlar-ne acabaren agafant el seu nom.

Tertulià (160-220)
Tertulià (160-220)
 
Tanmateix, la tertúlia marca Espanya acabaria degenerant en cridòria. Així  la definia el 1956 el genial guionista Rafael Azcona en la revista satírica “La Codorniz”, sense referir-se ni tan sols a la televisió: “Una de las cosas que más le aburren al español es estar de acuerdo con el prójimo. Por eso ha sido capaz de crear eso que se llama entre nosotros ´la tertulia´ y que consiste en que unos cuantos señores se pasen la tarde discutiendo de cosas que no les importan: el caso es discutir [...] Discutir, discutirlo todo. Y si es a gritos, mejor”.
 
Cinquanta anys després, la radiografia d'Azcona sobre les tertúlies continua essent igual de vigent. En la present cultura de l'espectacle televisiu i radiofònic, de ritmes vertiginosos, predomina el periodisme de trinxeres, d'enfrontaments. La tertúlia ha deixat de ser un intercanvi assossegat d'idees per convertir-se en monòlegs de venes inflades. Està prohibit escoltar l'altre per intentar canviar d'opinió, de la mateixa manera que a ningú se li acudeix dir “Sobre això no sé res” o “M'he equivocat”.

Tertulians segons Forges
Tertulians segons Forges
 
Enmig del clamor d’aquest nou circ romà mediàtic, els xarlatans de torn pontifiquen sobre qualsevol tema des de la ignorància i des d’una superioritat moral que sovint amaga una profunda mediocritat. El seu fanatisme, alimentat de tòpics i prejudicis, els impedeix fer una anàlisi acurada d’una realitat del tot complexa. D’aquesta manera tan irresponsable escampen la discòrdia entre una població òrfena de veus sàvies i crítiques amb auctoritas.
 
Ara que a casa nostra, tal com diu el poeta, tot està per fer i tot es possible, esperem que les tertúlies dels mitjans de comunicació siguin més constructives i abandonin, per tant, postures caïnites i demagògiques. Les discrepàncies, tan necessàries per veure-hi clar, no poden estar presidides per la toxicitat i la visceralitat, sinó pel respecte i per sinergies sempre en positiu. Basta que cadascú s’ocupi de parlar del que sap. Només així iniciarem la nostra catarsi com a poble amb voluntat de futur.

I, per acabar, aquí teniu una frase de Manuel Azaña,  darrer President de la II República Espanyola (1936-1939):

"Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar".

També cal tenir en compte les paraules de l’humorista Pepe Rubianes (1947-2009): “Amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen”.

I aquí unes reflexions de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778): "Generalment, els qui saben poc parlen molt i els qui saben molt parlen poc"/ "Els insults són els arguments que fan servir els qui estan equivocats"

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertualians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Aquí teniu un article d'Empar Moliner titulat "La vida tertuliana".

Aquest article de Carles Capdevila sobre els tertulians és interessant.

Sàvies paraules de Tales de Milet
Sàvies paraules de Tales de Milet

Cita de Roosevelt
Cita de Roosevelt


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/10/2017), reflexion sobre l'art del diàleg:



Aquí teniu uns fantàstics vídeos del programa "Polònia" de TV3 sobre l'ofici de tertulià:










Articles del web relacionats:
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
La postveritat segons Aristòtil
Hedonisme cognitiu

Paraules adulterades

Article publicat a l'Ara Balears (02/06/2014)
 
Avui la llibertat d’expressió, una de les grans fites del món democràtic, està adulterada per l’odi i la mentida. Cada dia assistim perplexos a l’ús del tot barroer d’un dels béns més preuats que tenim per combatre els totalitarismes i el pensament únic. Malmenam les paraules aprofitant l’empara que ens donen constitucions i declaracions universals de drets humans. Ens burlam dels cants a la tolerància proferits al segle XVIII pels pares de la Il·lustració. Emetem judicis sense escrúpols, sense importar la seva veracitat i sense dotar-los del més mínim respecte. Quins són, doncs, els límits a la llibertat d’expressió?
 
La nostra llibertat per opinar neix del liberum arbitrium o lliure albir, és a dir, la facultat que tenim per decidir pel nostre compte. I, per fer-ho, necessitam la paraula. Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, tenia clar que només mitjançant el diàleg podem il·luminar els nostres pensaments d’acord amb la famosa inscripció del frontispici del temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Ara la confrontació d’idees es fa a partir de les desqualificacions personals. La humilitat socràtica –“només sé que no sé res”- ha estat substituïda per la prepotència verbal i la nostra eloqüència tan sols serveix per refermar prejudicis i mantenir la incondicional fidelitat tribal.
 
Un dels límits a la llibertat d’expressió hauria de ser l’ètica o, dit d’una altra manera, el sentit comú, que sovint, tanmateix, com se sol dir, no és el més comú de tots. En aquest terreny, la subtilesa i la ironia, signes d’intel·ligència –no confondre amb el llenguatge políticament correcte-, haurien de ser les nostres millors armes. L’exabrupte, però, sempre és més fàcil que el matís i té més repercussió.
 
La llibertat d’expressió també es perverteix quan falta a la veritat. Que aquest sigui un concepte difícil d’assolir no vol dir que hi hagi d’haver barra lliure per a qualsevol falsedat vestida de versemblança. Això no sembla que importi molt als principals altaveus de la nostra societat, els polítics i els mitjans de comunicació, que, agafats de la mà, en un acte d’irresponsabilitat, tendeixen a deformar la realitat de manera interessada, amb continus insults a la intel·ligència. Així, tenim polítics que són periodistes frustrats i periodistes, suposadament garants de la tan cobejada objectivitat, amb vocació de polítics.

La premsa (El roto)
La premsa (El roto)
 
La complexitat se simplifica i el bé comú es corromp per culpa de premisses inamovibles. L’atrofia mental dóna ales a la crispació. I tot plegat en nom de la llibertat d’expressió, que, de tant d’invocar, s’acaba malmetent. No sabem si avui l’escriptora britànica Evelyn Beatrice Hall (1868 - 1956) subscriuria la seva famosa cita, atribuïda erròniament a Voltaire: “Estic absolutament en desacord amb el que dius, però donaria la meva vida per a què ho puguis dir”.
Si no ens agrada allò que diu un diari, basta que no el comprem. I si qualque canal de televisió o emissora de ràdio ens disgusta sempre el podem desintonitzar de les nostres vides. El millor càstig és la indiferència. En l’actualitat, però, per estupor de molts, massa animalades verbals gaudeixen de total impunitat judicial. Per ventura Internet deu ser el mitjà que, abusant de l’anonimat, més exemplifica aquesta màniga ampla a la llibertat d’expressió, on tot s’hi val. Així s’ha constatat amb els comentaris de mal gust que es varen produir fa unes setmanes a Twitter després de l’assassinat de la presidenta popular de la Diputació de Lleó.
 
Sembla que aquest fet tan luctuós ha commogut més al Govern que no pas les manifestacions xenòfobes i catalanòfobes que des de fa temps ja circulen pel ciberespai. És per això que ara el ministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, està estudiant instruments legals extraordinaris per “acotar certes expressions que inciten a l’odi” en les xarxes socials. Per garantir una convivència harmoniosa bastaria, però, que s’aplicàs el Codi Penal, que ja castiga injúries, difamacions o calúmnies. De fet, quan interessa, així s’ha fet –arran del crim de Lleó quatre internautes foren detinguts per apologia de l’assassinat i el terrorisme.
 
La iniciativa del ministre Fernández és poc tranquil·litzadora tenint en compte els seus antecedents. El Consell General del Poder Judicial ja li ha fet nombroses observacions a la polèmica i abusiva llei de Seguretat Ciutadana. La norma, pendent encara d’aprovació, contempla multes de fins a 30.000 euros per a les protestes socials espontànies al carrer. És d’esperar, doncs, que ara es vulgui aplicar la mateixa censura prèvia a Internet i que Espanya seguesqui així el model de països com la Xina, l’Iran o Turquia. La llibertat d’expressió, per tant, té uns límits molt prims i cadascú se’ls agafa com més li convé. En tot cas, ara que la ultradreta ha agafat força a les darreres eleccions europees, el millor antídot contra tantes paraules adulterades és fer créixer la consciència cívica des de tots els estaments socials.

És interessant aquest article titulat "La llibertat exigeix l'acceptació de límits i normes".

També és interessant aquest article de Miquel Àngel Llauger sobre la llibertat d'expressió.

Aquí teniu un llistat de reflexions sobre la llibertat d'expressió.

En aquest enllaç trobareu informació sobre el poder manipulador del llenguatge.

Aquí teniu els articles del dossier especial sobre la llibertat d'expressió al diari Ara (01/04/2017)
La llibertat d'expressió
Entrevista a Darío Adanti, Dibuixant i membre de l'equip fundador de la revista 'Mongolia'

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/02/2017), reflexion sobre la llibertat d'expressió amb motiu del cas Valtònyc, el rapper mallorquí acusat d'injuriar la Corona i de fer apologia de la violència.

Articles del web relacioants:
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia
Momo, la deessa del sarcasme
Llibertat d'expressió
Llibertat d'expressió


Sobre la llibertat d'expressió aquí teniu un discurs de Jordi Évole:




Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px