Banner Top

L'art de callar

Article publicat a l'Ara Balears (13/04/2018)

A les facultats de periodisme haurien d’incorporar-hi una nova assignatura  anomenada L’art de callar. El temari podria seguir l’assaig homònim que el 1771 va publicar l’abat francès Dinouart. Precisament fa dos Sant Jordis el president Puigdemont en va recomanar en la traducció al català feta per Maria Dasca per a l’editorial Ela Geminada. Avui, des de Berlín, encara deu tenir present la seva lectura davant la bèstia espanyola que ha desfermat el procés català.
 
L’art de callar és un al·legat d’un clergue carca contra el paganisme que presidí la Il·lustració. Estava en sintonia amb una forta tradició catòlica d’apologia del silenci, imprescindible per a l’escolta de Déu: “L’home assenyat sap callar" (Proverbis, 11.12); “Hi ha un temps de callar i un temps de parlar” (Eclesiastès, 3.7.); “Posa’m, Senyor, una guarda a la boca, posa sentinelles a la porta dels meus llavis” (Salm 141).
 
Tot i el seu objectiu religiós, l’obra de Dinouart serví de correctiu als excessos dels progressistes laics del seu temps: “Molts autors haurien de guardar silenci, o bé perquè escriuen malament o bé perquè escriuen massa; i seria molt útil que els escriptors sòlids i amb judici, a qui agrada massa callar, donessin més sovint al públic instruccions prudents i d’importància”.

L’abat francès Dinouart
L’abat francès Dinouart
 
L’abat francès alertava dels perills d’una xerrameca insuportable i banal. Avui, en l’època del “tertulianisme” que alimenta la catalonofòbia, els seus consells són ben útils: “Només s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci”; “No se sap parlar prou bé fins que no s’ha après, abans, a callar”; “Parlar massa o no parlar prou són els efectes ordinaris de la llengua”; “És propi d’un home de caràcter coratjós parlar poc i fer grans accions. És propi d’un home de bon criteri parlar poc i dir sempre coses raonables”; “Hi ha maneres de callar sense tancar el cor, de ser discret sense ser obscur i taciturn, d’amagar algunes veritats sense cobrir-les amb mentides”.

Hemingway dixit
Hemingway dixit
 
Ara mateix, a casa nostra, la convivència es veu amenaçada per la ximpleria i la violència verbal, carregada de demagògia. Per desgràcia alguns periodistes ofuscats per la seva ideologia ja no volen saber res de l’objectivitat, la premissa sagrada de la professió. Han desterrat de la seva deontologia el gran historiador romà Tàcit (segle I dC), que propugnava narrar els fets sine ira et studio (“sense ira i sense parcialitat”). 

L'art de callar
L'art de callar
 
El periodisme d’Estat s’està guanyant a pols el seu descrèdit a costa de servir als interessos de l’statu quo. La realitat que ens conten no és la que és, sinó la que voldrien que fos. El mite de la caverna de Plató no pot ser més actual. Cadascú, tanmateix, quedarà retratat en la maleïda hemeroteca. Shakespeare jo ho deixà escrit: “És millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules”.
 
Per a Espanya dialogar amb Catalunya és una humiliació. El seu orgull patri no li ho permet. És acceptar que l’altre existeix. Per això, la seva única arma democràtica és la repressió. Mentrestant, s’atia el renou ambiental, que ho intoxica tot. Manuel Azaña,  darrer President de la Segona República Espanyola, va reblar el clau: "Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar".

El silenci és un temps per a escoltar i per a reflexionar. Espanya, però, fa renou perquè no li interessa ni escoltar ni fer autocrítica. A l’hora de tapar boques, s’aprofita del trist silenci còmplice d’intel·lectuals i polítics progressistes. En la setmana del #NoCallarem, que som a punt d’acabar, moltes veus s’han alçat a favor de la llibertat d’expressió. El tret de sortida l’ha donat el videoclip Los borbones son unos ladrones, enregistrat a la presó Model de Barcelona. Fins a 13 artistes han participat en una nova versió de la polèmica cançó de Valtonyc, pel qual el Tribunal Suprem vol enviar a la garjola el raper mallorquí. Són esperits lliures que es rebel·len contra el pitjor de tots els silencis: el de la por i la covardia. No debades, és imperdonable callar quan és imperatiu parlar per criticar l’ombra allargada del franquisme.

Darwin
Darwin
 
Avui, amb tant d’ “opinionisme histèric”, som lluny de la conversa, del “plaer del diàleg intel·ligent”, com deia Pedro Salinas. El pitjor de tot plegat és que, a l’escola, als nins els insistim en el diàleg i l’escolta com a eines imprescindibles per resoldre conflictes. Res d’això, però, impera, en el mon adult, en alguns dirigents polítics. Prefereixen continuar escampant odi i confusió amb la seva llengua viperina. Realment saber callar és un art molt complex. N’hi ha, però, que temen dominar-lo per no haver d’afrontar-se a les seves pròpies misèries.

Sapere audela secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (30/03/2018), reflexion sobre el silenci a partir d'una cita de : “La intel·ligència és una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/02/2017), reflexion sobre la llibertat d'expressió amb motiu del cas Valtònyc, el rapper mallorquí acusat d'injuriar la Corona i de fer apologia de la violència:




Articles del web relacionats:
Paraules adulterades
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia

Tertulians en catarsi

Article publicat a l'Ara Balears (01/06/2015)

Fa uns anys, quan treballava en una ràdio local, vaig descobrir la fauna dels tertulians. Eren persones omniscients, omnipresents i omnipotents que parlaven sense complexos sobre qualsevol tema. Fins i tot hi havia portaveus de les associacions més inversemblants que s’atrevien a ficar cullerada en política internacional. Sobretot, però, abundaven els comissaris polítics que, teledirigits, llançaven les consignes dels seus respectius partits.
 
Aquests pseudoopinadors a sou, de xerrameca barata, ja s’han convertit en una autèntica casta mediàtica, integrants d’un gènere conegut com a “infoentreteniment”. En un sol dia poden freqüentar més de dos platós o estudis de ràdio. Un dels seus representants amb més projecció és Miguel Ángel Rodríguez, antic portaveu del govern d’Aznar. Fa unes temporades, en el programa de “Salvados” de Jordi Évole, va reconèixer impunement que sovint feia afirmacions que sabia que eren falses. Deia que actuava així per tal de mantenir viva l’audiència. Aquest expolític encara avui es fa dir periodista.

Aristòtil ja parlava de tertulians!
Aristòtil ja parlava de tertulians!

Tertulians com Rodríguez, erigits en caricatures d’ells mateixos, recorden els sofistes de l’antiga Grècia. Es tractava de mestres ambulants de la paraula. Al segle V aC Sòcrates els va criticar durament, acusant-los de pervertir la democràcia. No debades, a canvi d’una bona remuneració, ensinistraven la ciutadania en l'art de persuadir sense tenir en compte la veracitat dels arguments. El nostre país, però, té una llarga tradició de debats on la paraula no sempre ha estat tan malmenada. Precisament el terme tertulià va néixer a Castella. A partir del segle XVII era habitual que intel·lectuals organitzassin trobades per parlar sobre l'obra de Tertulià, un teòleg cartaginès que va viure entre els segles I i II dC. De tant de parlar-ne acabaren agafant el seu nom.

Tertulià (160-220)
Tertulià (160-220)
 
Tanmateix, la tertúlia marca Espanya acabaria degenerant en cridòria. Així  la definia el 1956 el genial guionista Rafael Azcona en la revista satírica “La Codorniz”, sense referir-se ni tan sols a la televisió: “Una de las cosas que más le aburren al español es estar de acuerdo con el prójimo. Por eso ha sido capaz de crear eso que se llama entre nosotros ´la tertulia´ y que consiste en que unos cuantos señores se pasen la tarde discutiendo de cosas que no les importan: el caso es discutir [...] Discutir, discutirlo todo. Y si es a gritos, mejor”.
 
Cinquanta anys després, la radiografia d'Azcona sobre les tertúlies continua essent igual de vigent. En la present cultura de l'espectacle televisiu i radiofònic, de ritmes vertiginosos, predomina el periodisme de trinxeres, d'enfrontaments. La tertúlia ha deixat de ser un intercanvi assossegat d'idees per convertir-se en monòlegs de venes inflades. Està prohibit escoltar l'altre per intentar canviar d'opinió, de la mateixa manera que a ningú se li acudeix dir “Sobre això no sé res” o “M'he equivocat”.

Tertulians segons Forges
Tertulians segons Forges
 
Enmig del clamor d’aquest nou circ romà mediàtic, els xarlatans de torn pontifiquen sobre qualsevol tema des de la ignorància i des d’una superioritat moral que sovint amaga una profunda mediocritat. El seu fanatisme, alimentat de tòpics i prejudicis, els impedeix fer una anàlisi acurada d’una realitat del tot complexa. D’aquesta manera tan irresponsable escampen la discòrdia entre una població òrfena de veus sàvies i crítiques amb auctoritas.
 
Ara que a casa nostra, tal com diu el poeta, tot està per fer i tot es possible, esperem que les tertúlies dels mitjans de comunicació siguin més constructives i abandonin, per tant, postures caïnites i demagògiques. Les discrepàncies, tan necessàries per veure-hi clar, no poden estar presidides per la toxicitat i la visceralitat, sinó pel respecte i per sinergies sempre en positiu. Basta que cadascú s’ocupi de parlar del que sap. Només així iniciarem la nostra catarsi com a poble amb voluntat de futur.

I, per acabar, aquí teniu una frase de Manuel Azaña,  darrer President de la II República Espanyola (1936-1939):

"Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar".

També cal tenir en compte les paraules de l’humorista Pepe Rubianes (1947-2009): “Amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen”.

I aquí unes reflexions de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778): "Generalment, els qui saben poc parlen molt i els qui saben molt parlen poc"/ "Els insults són els arguments que fan servir els qui estan equivocats"

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertualians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Aquí teniu un article d'Empar Moliner titulat "La vida tertuliana".

Aquest article de Carles Capdevila sobre els tertulians és interessant.

Sàvies paraules de Tales de Milet
Sàvies paraules de Tales de Milet

Cita de Roosevelt
Cita de Roosevelt


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/10/2017), reflexion sobre l'art del diàleg:



Aquí teniu uns fantàstics vídeos del programa "Polònia" de TV3 sobre l'ofici de tertulià:










Articles del web relacionats:
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
La postveritat segons Aristòtil
Hedonisme cognitiu
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px