Banner Top

L'art de callar

Article publicat a l'Ara Balears (13/04/2018)

A les facultats de periodisme haurien d’incorporar-hi una nova assignatura  anomenada L’art de callar. El temari podria seguir l’assaig homònim que el 1771 va publicar l’abat francès Dinouart. Precisament fa dos Sant Jordis el president Puigdemont en va recomanar en la traducció al català feta per Maria Dasca per a l’editorial Ela Geminada. Avui, des de Berlín, encara deu tenir present la seva lectura davant la bèstia espanyola que ha desfermat el procés català.
 
L’art de callar és un al·legat d’un clergue carca contra el paganisme que presidí la Il·lustració. Estava en sintonia amb una forta tradició catòlica d’apologia del silenci, imprescindible per a l’escolta de Déu: “L’home assenyat sap callar" (Proverbis, 11.12); “Hi ha un temps de callar i un temps de parlar” (Eclesiastès, 3.7.); “Posa’m, Senyor, una guarda a la boca, posa sentinelles a la porta dels meus llavis” (Salm 141).
 
Tot i el seu objectiu religiós, l’obra de Dinouart serví de correctiu als excessos dels progressistes laics del seu temps: “Molts autors haurien de guardar silenci, o bé perquè escriuen malament o bé perquè escriuen massa; i seria molt útil que els escriptors sòlids i amb judici, a qui agrada massa callar, donessin més sovint al públic instruccions prudents i d’importància”.

L’abat francès Dinouart
L’abat francès Dinouart
 
L’abat francès alertava dels perills d’una xerrameca insuportable i banal. Avui, en l’època del “tertulianisme” que alimenta la catalonofòbia, els seus consells són ben útils: “Només s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci”; “No se sap parlar prou bé fins que no s’ha après, abans, a callar”; “Parlar massa o no parlar prou són els efectes ordinaris de la llengua”; “És propi d’un home de caràcter coratjós parlar poc i fer grans accions. És propi d’un home de bon criteri parlar poc i dir sempre coses raonables”; “Hi ha maneres de callar sense tancar el cor, de ser discret sense ser obscur i taciturn, d’amagar algunes veritats sense cobrir-les amb mentides”.

Hemingway dixit
Hemingway dixit
 
Ara mateix, a casa nostra, la convivència es veu amenaçada per la ximpleria i la violència verbal, carregada de demagògia. Per desgràcia alguns periodistes ofuscats per la seva ideologia ja no volen saber res de l’objectivitat, la premissa sagrada de la professió. Han desterrat de la seva deontologia el gran historiador romà Tàcit (segle I dC), que propugnava narrar els fets sine ira et studio (“sense ira i sense parcialitat”). 

L'art de callar
L'art de callar
 
El periodisme d’Estat s’està guanyant a pols el seu descrèdit a costa de servir als interessos de l’statu quo. La realitat que ens conten no és la que és, sinó la que voldrien que fos. El mite de la caverna de Plató no pot ser més actual. Cadascú, tanmateix, quedarà retratat en la maleïda hemeroteca. Shakespeare jo ho deixà escrit: “És millor ser rei del teu silenci que esclau de les teves paraules”.
 
Per a Espanya dialogar amb Catalunya és una humiliació. El seu orgull patri no li ho permet. És acceptar que l’altre existeix. Per això, la seva única arma democràtica és la repressió. Mentrestant, s’atia el renou ambiental, que ho intoxica tot. Manuel Azaña,  darrer President de la Segona República Espanyola, va reblar el clau: "Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar".

El silenci és un temps per a escoltar i per a reflexionar. Espanya, però, fa renou perquè no li interessa ni escoltar ni fer autocrítica. A l’hora de tapar boques, s’aprofita del trist silenci còmplice d’intel·lectuals i polítics progressistes. En la setmana del #NoCallarem, que som a punt d’acabar, moltes veus s’han alçat a favor de la llibertat d’expressió. El tret de sortida l’ha donat el videoclip Los borbones son unos ladrones, enregistrat a la presó Model de Barcelona. Fins a 13 artistes han participat en una nova versió de la polèmica cançó de Valtonyc, pel qual el Tribunal Suprem vol enviar a la garjola el raper mallorquí. Són esperits lliures que es rebel·len contra el pitjor de tots els silencis: el de la por i la covardia. No debades, és imperdonable callar quan és imperatiu parlar per criticar l’ombra allargada del franquisme.

Darwin
Darwin
 
Avui, amb tant d’ “opinionisme histèric”, som lluny de la conversa, del “plaer del diàleg intel·ligent”, com deia Pedro Salinas. El pitjor de tot plegat és que, a l’escola, als nins els insistim en el diàleg i l’escolta com a eines imprescindibles per resoldre conflictes. Res d’això, però, impera, en el mon adult, en alguns dirigents polítics. Prefereixen continuar escampant odi i confusió amb la seva llengua viperina. Realment saber callar és un art molt complex. N’hi ha, però, que temen dominar-lo per no haver d’afrontar-se a les seves pròpies misèries.

Sapere audela secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (30/03/2018), reflexion sobre el silenci a partir d'una cita de : “La intel·ligència és una facultat humana inversament proporcional a la capacitat per suportar el renou”.




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/02/2017), reflexion sobre la llibertat d'expressió amb motiu del cas Valtònyc, el rapper mallorquí acusat d'injuriar la Corona i de fer apologia de la violència:




Articles del web relacionats:
Paraules adulterades
La veritat de la mentida
Les llavors de la discòrdia

En nom de l'odi

Article publicat a l'Ara Balears (08/12/2017)

En nom de l’odi, l’Estat espanyol s’està carregant la llibertat d’expressió, tan essencial per a la salut d’una democràcia. L’aplicació a Catalunya de l’article 155 ha estat l’excusa perfecta per escapçar, amb ànim de revenja, les veus dissidents amb l’statu quo. Bé ho sap bona part dels regidors de l’Ajuntament de Reus. Estan imputats per un presumpte delicte d’odi per haver votat a favor d’un text que denunciava la violència policial de l'1 d'octubre, el dia del referèndum. Segons la fiscalia (és a dir, el govern espanyol), la publicació d’aquell manifest va motivar les protestes que hi va haver dies després davant dels hotels on estaven allotjats diversos agents.
 
En la diana de l’actual hipersensibilitzada fiscalia també hi ha vuit mestres de la Seu d’Urgell que a les seves classes varen debatre sobre la repressió policial de l’1-O. Un jutge ha tirat endavant la causa perquè alguns dels alumnes (fills de la Guàrdia Civil) varen patir humiliacions al pati. Hi ha, però, més motius per pensar que l’estat de dret s’ha convertit en un estat de setge. L’humorista Eduard Bisoca i el director de la revista satírica “El Jueves” ja han estat citats a declarar per fer acudits ofensius sobre la policia espanyola. I a Twitter segons quines “injúries” també són perseguides.

La mare constitució
La mare constitució
 
Amb l’espasa de Dàmocles del 155, el delicte d’odi s’ha convertit en una arma repressiva sense base jurídica. No debades, el codi penal espanyol, en el seu article 510, és ben clar a l’hora d’especificar els col·lectius que poden ser objecte d’aquest delicte. Estipula que seran castigats els qui promoguin l’odi “per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”.
 
Així doncs, el delicte d’odi va néixer per protegir les minories i no per defensar els interessos del “nacionalhispanisme”, la “versió cultural del nacionalcatolicisme” en paraules de l’escriptor Francesc Serés. Ara, però, s’han revertit els objectius. Que ho preguntin, si no, al grup de neonazis que l’11 de setembre de 2013 varen assaltar el centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. El Tribunal Constitucional ha suspès cautelarment el seu ingrés a presó mentre no es resolguin els recursos d’empara contra les penes de gairebé quatre anys de presó que els va imposar el Suprem. El TC considera que posar-los entre reixes ara podria ocasionar-los “un dany irreparable” en el supòsit que després se’ls pugui concedir l’empara que demanen. Quanta exquisidesa judicial!
 
Amb aquesta condescendència institucional, a “Francoland” any rere any els feixistes poden celebrar impunement el 12 d’octubre proferint qualsevol mena d’insults i amenaces contra dirigents catalans elegits democràticament. També els surt gratis pegar pallisses en mobilitzacions com la del Nou d’Octubre a València. Mentrestant, el Ministeri de l’Interior, superat per la realitat catalana, ja ha obert una pestanya nova al seu web destinat a delictes d’odi. Amb l’epígraf “Situació a Catalunya: protecció de víctimes”, anima a denunciar els catalans sospitosos de “delictes d’odi” envers qualsevol mostra d’espanyolitat. Berlanga podria fer una gran pel·lícula amb aquesta doble vara de mesurar tan surrealista.

Podemos desconcertant
Podemos desconcertant
 
L’Estat espanyol encara no pot assumir la humiliació que va patir l’1-O. Havia promès que el referèndum no se celebraria i que no hi hauria paperetes ni urnes. I la realitat l’hagué d’afrontar amb porres. Ara el Govern de Rajoy, tancat al diàleg i parapetat en la via penal, s’ha confabulat amb el periodisme d’Estat i amb la resta de partits unionistes per demonitzar l’independentisme. Invoca l’article 155 per aniquilar els heretges de la gran nació espanyola. Així, en nom de la por, s’està produint una persecució ideològica en tota regla. Amb l’amenaça de la presó, s’intenta crear un estat de por perquè la gent s’autocensuri, no opini i no faci bromes. La discrepància és un sacrilegi i el groc, el color que clama per la llibertat dels presos polítics, un anatema.
 
Avui el mal interpretat delicte d’odi forma part de la campanya de manipulació del llenguatge tan propi dels estats totalitaris. Qui controla el llenguatge contra la realitat. Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis encara són a la presó perquè, segons el  jutge Llarena, “les seves aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta que, en cas de reiterar-se, no deixa marge de correcció o de satisfacció als que se’n vegin afectats”. Quina gran “explosió” de cinisme!
 
Aliè a tota aquesta anormalitat es manté Pablo Iglesias. Segons el líder de Podemos. “l’independentisme ha contribuït a despertar el fantasma del feixisme”. També podria dir que, si hi ha violadors, és perquè les dones provocatives els desperten els seus instints més baixos. Tal com deia recentment un tuitaire, “és una pena que tant de feixisme no desperti l’esquerra espanyola”.

Aquí teniu el fantàstic gag de Polònia de Soraya Sáenz de Santamaria vestida de Frozen:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (30/05/2017), reflexion sobre l'odi:



Articles del web relacionats:

La mare llibertat
Francoland?
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme

Francoland?

Article publicat a l'Ara Balears (24/11/2017)

A fora, Espanya ja és coneguda com a “Francoland”, és a dir, la terra de Franco. Ho comentava amb pena fa un mes l’escriptor Antonio Muñoz Molina al diari “El País” arran d’una conversa que va tenir a Heidelberg amb una professora alemanya. L’insigne membre de la “Real Academia Española” s’esforçava per rebatre un qualificatiu que considera del tot desafortunat: “[A los extranjeros] les gusta tanto el pintoresquismo de nuestro atraso que se ofenden si les explicamos todo lo que hemos cambiado en los últimos 40 años: que no vamos a misa, que las mujeres tienen una presencia activa en todos los ámbitos sociales, que el matrimonio homosexual fue aceptado con una rapidez y una naturalidad asombrosas, que hemos integrado, sin erupciones xenófobas y en muy pocos años, a varios millones de emigrantes”.
 
El més important de l’article de l’acadèmic d’Úbeda era el que no deia del seu país. No debades, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, el seu llegat continua ben viu. “Todo està atado y bien atado”, avisà en el seu missatge nadalenc de 1969. Així, vivim en una democràcia fallida, on l’Estat encara és regit per una persona designada pel “Caudillo”, on se subvenciona amb doblers públics la “Fundación Francisco Franco” i on tenim un parc temàtic del feixisme, el “Valle de los Caídos”.

Monarquia alimentada pel franquisme
Monarquia alimentada pel franquisme
 
La “modèlica” Transició ha esdevingut, en realitat, una transacció de favors. En una extraordinària operació cosmètica, es féu veure que tot canviava perquè tot pogués continuar igual. Sota la tutela de l’aparell del règim que veié morir el “Generalísimo” al llit, se simulà tornar a començar des de zero amb una amnistia dels presos polítics que es pactà a costa de banalitzar quaranta anys de dictadura i de deixar les víctimes de la Guerra Civil a les cunetes. Res a veure, per tant, amb el que es produí a Alemanya, on, després de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial, l’Estat democràtic féu una campanya profunda de desnazificació de la societat, amb judicis inclosos, i demanà perdó públicament per les atrocitats comeses.
 
A casa nostra, el drama actual és que el franquisme sociològic ha mutat en franquisme polític, d’ofuscada visió uninacional excloent. Basta veure els tics autoritaris que, amb l’article 155 a la mà i al crit d’ “¡A por ellos!”, exhibeixen els partits de l’ “statu quo” envers el procés català. D’ençà de la violència policial de l’1-O, que Muñoz Molina no mencionava en el seu article, el franquisme està més desacomplexat que mai amb la complicitat esparveradora d’un PSOE totalment desnortat -encara pesa sobre la seva consciència el “Nos hemos cepillado el Estatuto” d’Alfonso Guerra.

Dues maneres d'afrontar el passat feixista
Dues maneres d'afrontar el passat feixista
 
Fa uns dies el president català a l’exili, Carles Puigdemont, descrivia l’Espanya més reaccionària amb la següent piulada: “El botxí s'apropia del relat de l'innocent. Els feixistes hereus del ‘Movimiento’ diuen nazis als néts dels afusellats. Qui vota és un delinqüent. Qui pega un heroi. I amb l'ajuda de la premsa del 155 van imposant la realitat que els va bé. Si ho consentim, desapareixerem”.
 
“Francoland” té un mal concepte de la llibertat d’expressió i es guanya a pols la seva mala fama a l’estranger. Deixa a lloure polítics corruptes i ultres feixistes, però castiga amb presó preventiva dirigents de la societat civil catalana i de la Generalitat. Aquesta darrera dràstica mesura ha sortit d’una jutgessa de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, que ha estat condecorada per la Policia i la Guàrdia Civil. La consigna per aturar el moviment pacifista català és clara: “¡Todo por la patria!”. S’ha d’espanyolitzar els “antipatriotes” no només via escolar, sinó també via judicial.
 
Mentre els independentistes aprofiten l’escalada de repressió judicial per fer autocrítica, els unionistes treuen pit i, des del seu totpoderós monopoli mediàtic, no s’aturen d’humiliar els que atempten contra una legitimitat que encara fa olor de naftalina. Imbuïts de la dialèctica franquista, invoquen l’imperi de la llei, que, amb la seva politització, està més desacreditat que mai. La percepció és que la justícia és lenta; la injustícia, en canvi, és molt ràpida quan s’ataca la sacrosanta unitat nacional.

La politització de la justícia
La politització de la justícia
 
Malgrat aquesta decebedora realitat, Muñoz Molina, que es defineix com un ciutadà amb “fervor europeista y viajero”, considera desproporcionat l’adjectiu “Francoland”. Al seu parer, el nacionalisme català peca de victimista: “Extraño país franquista el nuestro, tan opresor de la lengua y de la cultura catalana, que elige una película hablada en catalán para representar a España en los Oscar”. Queda clar, doncs, que la víctima sempre ha d’agrair els petits gestos del maltractador. És trist que intel·lectuals “progressistes” siguin incapaços d’entendre la dimensió d’un procés sobiranista que ha deixat en evidència el greu dèficit democràtic que pateix Espanya quaranta-dos anys després de la mort del seu dictador.

La unió d'Espanya
La unió d'Espanya


Aquí teniu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de la pervivència a Espanya de Franco, quaranta-dos anys després de la seva mort.

Aquí teniu un article de Sílvia Marimon, del diari Ara, titulat "Contra Franco, encara?"

També és molt recomanable aquest article d'Ignacio Sánchez-Cuenca. Es titula "La anestesia democrática del nacionalismo español".

I aquí teniu frases actuals que recorden que el franquisme és més viu que mai.

Aquí teniu un article de Vicenç Navarro titulat "Franco no ha muerto".

Aquí teniu la gran paròdia del Polònia de Franco, més viu que mai després de l'1-O:



Aquí teniu la cançó de valencià Pau Alabajos titulada La transició modèlica i la mare que m'ha parit:





Articles del web relacionats:
L'odi soterrat
La Feixina com a símptoma
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px