Banner Top

Heròdot, el primer periodista de la història

Extracte del reportatge publicat el març de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 89) amb l’assessorament de Montserrat Reig, professora de Filologia Clàssica de l’UB.

Fa vint-i-cinc segles va viure a Grècia un home que va entendre que el periodisme és un ofici que s’ha de practicar amb rigor, honradesa i respecte. El seu nom és Heròdot, també considerat el pare de la Història. Àvid de coneixements, va viatjar per tot el món conegut fins aleshores per lluitar contra el partidisme i el xovinisme grec. 

Molts periodistes tenen el dia 24 de gener encerclat en vermell en el calendari. És el dia del seu patró, Sant Francesc de Sales. Les grans dots comunicatives d’aquest bisbe francès del segle XVI foren les que portaren el Papa Pius XI a atorgar-li tal distinció. El periodisme, però, no entén de posicionaments religiosos. El seu únic objectiu és l’anàlisi del nostre entorn i la denúncia de les injustícies. És per això que el pare d’aquest ofici l’hem d’anar a buscar segles molt més enrere, concretament al segle V aC. Va ser a les costes de l’actual Turquia, en una colònia grega anomenada Halicarnàs (ara Bodrum), on va néixer vers l’any 485 aC Heròdot, l’home que revolucionaria la metodologia de la historiografia de l’època i que, de retruc, sense saber-ho, fixaria les bases d’un nou gènere, el periodisme.
 
El pare de la història
Heròdot és conegut com el “pare de la Història”, un sobrenom que li assignà tres segles després de la seva mort l’escriptor llatí Ciceró. Però tal vegada l’apel·latiu que millor li escau és el de “pare del periodisme”. No debades, s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació” en el sentit d’observar una cosa per donar-ne testimoni. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Encuriosit per l’època que li va tocar viure, entre les dues grans guerres de la Grècia antiga (les Guerres Mèdiques i la Guerra del Peloponès), Heròdot decidí voltar món per entendre’l millor.
El món en l'època d'Heròdot
El món en l'època d'Heròdot
 
El d’Halicarnàs, però, en el fons estava obsessionat per la fragilitat de la memòria. Volia que la seva obra, que titulà Història, servís de lliçó a les generacions futures, conscient que en una guerra la primera víctima és la veritat. “Això és –escriví- l’exposició dels resultats de la recerca d’Heròdot d’Halicarnàs, feta perquè amb el temps no es perdi el record dels fets, grans i admirables, duts a terme tant pels grecs com pels bàrbars, però més encara perquè se sàpiguen les causes que els induïren a fer-se la guerra”. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec) [...].

Aquí teniu frases de Ciceró (segle I aC) sobre la història:

  • «La història és, de fet, el testimoni dels temps, la llum de la veritat, la pervivència del record, la mestra de la vida i la missatgera de l’antiguitat» (Historia vero testis temporum, lux veritatis, vita memoriae, magistra vitae, nuntia vetustatis).
  • «La història és molt propera al gènere del discurs perquè narra els fets bellament».

I aquesta frase és d'Albert Camus (1913-1960): "Un no pot posar-se al costat dels qui fan la història, sinó al servei dels qui la pateixen".

Aquesta altra és de Marc Bloch (1886-1944): "La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat".

Aquí teniu reflexions d'Anna Stepànovna Politkóvskaia, periodista russa assassinada el 2006 suposadament pels serveis secrets de Rússia per dir massa la veritat.

Aquí teniu reflexions d'Eduardo Galeano sobre la professió periodística

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Heròdot.

Aquí teniu un interessant article de Carles Capdevila sobre el paper dels diaris com a nous baluards de la religió. Es titula "Crisis de fe en la religió de les notícies" (Diari Ara, 22/06/2014)

Aquí teniu una definició del concepte història feta per Josep Fontana denuncia al seu llibre “Historia: Análisis del pasado y projecto social” (1982), 

Aquí teniu un article que parla sobre un llibre de periodisme: ‘Cada mesa, un Vietnam’.

Aquí teniu un article de Toni Vall titulat "Dies de periodisme".

Articles del web relacionats:
- Alemany versus Heròdot
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
-Les guerres mèdiques, el primer xoc de civilitzacions de l'antiguitat

Tertulians en catarsi

Article publicat a l'Ara Balears (01/06/2015)

Fa uns anys, quan treballava en una ràdio local, vaig descobrir la fauna dels tertulians. Eren persones omniscients, omnipresents i omnipotents que parlaven sense complexos sobre qualsevol tema. Fins i tot hi havia portaveus de les associacions més inversemblants que s’atrevien a ficar cullerada en política internacional. Sobretot, però, abundaven els comissaris polítics que, teledirigits, llançaven les consignes dels seus respectius partits.
 
Aquests pseudoopinadors a sou, de xerrameca barata, ja s’han convertit en una autèntica casta mediàtica, integrants d’un gènere conegut com a “infoentreteniment”. En un sol dia poden freqüentar més de dos platós o estudis de ràdio. Un dels seus representants amb més projecció és Miguel Ángel Rodríguez, antic portaveu del govern d’Aznar. Fa unes temporades, en el programa de “Salvados” de Jordi Évole, va reconèixer impunement que sovint feia afirmacions que sabia que eren falses. Deia que actuava així per tal de mantenir viva l’audiència. Aquest expolític encara avui es fa dir periodista.

Aristòtil ja parlava de tertulians!
Aristòtil ja parlava de tertulians!

Tertulians com Rodríguez, erigits en caricatures d’ells mateixos, recorden els sofistes de l’antiga Grècia. Es tractava de mestres ambulants de la paraula. Al segle V aC Sòcrates els va criticar durament, acusant-los de pervertir la democràcia. No debades, a canvi d’una bona remuneració, ensinistraven la ciutadania en l'art de persuadir sense tenir en compte la veracitat dels arguments. El nostre país, però, té una llarga tradició de debats on la paraula no sempre ha estat tan malmenada. Precisament el terme tertulià va néixer a Castella. A partir del segle XVII era habitual que intel·lectuals organitzassin trobades per parlar sobre l'obra de Tertulià, un teòleg cartaginès que va viure entre els segles I i II dC. De tant de parlar-ne acabaren agafant el seu nom.

Tertulià (160-220)
Tertulià (160-220)
 
Tanmateix, la tertúlia marca Espanya acabaria degenerant en cridòria. Així  la definia el 1956 el genial guionista Rafael Azcona en la revista satírica “La Codorniz”, sense referir-se ni tan sols a la televisió: “Una de las cosas que más le aburren al español es estar de acuerdo con el prójimo. Por eso ha sido capaz de crear eso que se llama entre nosotros ´la tertulia´ y que consiste en que unos cuantos señores se pasen la tarde discutiendo de cosas que no les importan: el caso es discutir [...] Discutir, discutirlo todo. Y si es a gritos, mejor”.
 
Cinquanta anys després, la radiografia d'Azcona sobre les tertúlies continua essent igual de vigent. En la present cultura de l'espectacle televisiu i radiofònic, de ritmes vertiginosos, predomina el periodisme de trinxeres, d'enfrontaments. La tertúlia ha deixat de ser un intercanvi assossegat d'idees per convertir-se en monòlegs de venes inflades. Està prohibit escoltar l'altre per intentar canviar d'opinió, de la mateixa manera que a ningú se li acudeix dir “Sobre això no sé res” o “M'he equivocat”.

Tertulians segons Forges
Tertulians segons Forges
 
Enmig del clamor d’aquest nou circ romà mediàtic, els xarlatans de torn pontifiquen sobre qualsevol tema des de la ignorància i des d’una superioritat moral que sovint amaga una profunda mediocritat. El seu fanatisme, alimentat de tòpics i prejudicis, els impedeix fer una anàlisi acurada d’una realitat del tot complexa. D’aquesta manera tan irresponsable escampen la discòrdia entre una població òrfena de veus sàvies i crítiques amb auctoritas.
 
Ara que a casa nostra, tal com diu el poeta, tot està per fer i tot es possible, esperem que les tertúlies dels mitjans de comunicació siguin més constructives i abandonin, per tant, postures caïnites i demagògiques. Les discrepàncies, tan necessàries per veure-hi clar, no poden estar presidides per la toxicitat i la visceralitat, sinó pel respecte i per sinergies sempre en positiu. Basta que cadascú s’ocupi de parlar del que sap. Només així iniciarem la nostra catarsi com a poble amb voluntat de futur.

I, per acabar, aquí teniu una frase de Manuel Azaña,  darrer President de la II República Espanyola (1936-1939):

"Si cada español hablara solo de lo que sabe, se haría un gran silencio nacional que podríamos aprovechar para estudiar".

També cal tenir en compte les paraules de l’humorista Pepe Rubianes (1947-2009): “Amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen”.

I aquí unes reflexions de Jean-Jacques Rousseau (1712-1778): "Generalment, els qui saben poc parlen molt i els qui saben molt parlen poc"/ "Els insults són els arguments que fan servir els qui estan equivocats"

Aquí teniu un interessant article de Mònica Planas sobre l'origen de l'espectacle mediàtic dels tertualians. Aquí teniu la segona part d'aquest article.

Aquí teniu un article d'Empar Moliner titulat "La vida tertuliana".

Aquest article de Carles Capdevila sobre els tertulians és interessant.

Sàvies paraules de Tales de Milet
Sàvies paraules de Tales de Milet

Cita de Roosevelt
Cita de Roosevelt


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/10/2017), reflexion sobre l'art del diàleg:



Aquí teniu uns fantàstics vídeos del programa "Polònia" de TV3 sobre l'ofici de tertulià:










Articles del web relacionats:
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
La postveritat segons Aristòtil
Hedonisme cognitiu
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px