Banner Top

Germanies en record de Miquel Albero

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (29/09/2015). Està dedicada al meu estimat company Miquel Albero, de l'IES Pau Casesnoves, un gran agermanat a favor de la llengua catalana. Amb motiu del segon aniversari de la multitudinària manifestació de la marea verda a les Balears, parl de les Germanies, la revolta social més violenta que s'ha viscut a les illes, al segle XVI. Repàs el paper destacat dels agermanats Joanot Colom, Joan Crespí i Pau Casesnoves.


Qui va ser el mallorquí que dibuixà el món?

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (18/08/2015). Hi parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears:  "Hornabeque",  Jafudà Cresques (autor de l'Atles català), Sir Kane (responsable de l'eterna rivalitat entre ciutadellencs i maonesos), Josep Lluís Sert (arquitecte de l' "illa blanca") i Marc Ferrer (artífex de la repoblació de Formentera al segle XVIII).




Per a més informació, també podeu consultar aquests reportatges meus:

Quan Menorca era britànica. Revista Sàpiens (Núm. 65, març 2008)
- La tragèdia dels jueus mallorquins: la història d’una segregació que ha perdurat en el temps. Revista Sàpiens (Núm. 45, juliol 2006)
- Eivissa, els mals de l'Arcàdia feliç, Suplement "Ara dimenge" del diari Ara (31/08/2014)

Arrels clàssiques de la corrupció

 
Intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (12/05/2014) per parlar dels paral·lelismes entre la corrupció actual i la de l'antiga Roma arran de la publicació a la revista Sàpiens (Maig 2014, Núm. 142) del reportatge "Que corruptes que són, aquests romans"



I aquí teniu una reflexió meva sobre les etimologies de corrupció i recordar:


Articles del web relacionats:
- Per què som corruptes?
- Corruptes amb el cor romput
- Ave, Caesar Matas
La fi de l'omertà?
Una confessió fatal
El fòrum dels aforats
-
 Compte amb els púnics!
-
 La degradació humana
Pobres Cariàtides!
-
 L'hora d'Antígona
- El nepotisme papal dels "PSOIB"
-
 Llatí per a corruptes
-
 El pequeño Nicolás sap grec!
-
 La infanta no sap llatí
-
 La hipocresia tràgica dels polítics

Una confessió fatal

Article publicat a l'Ara Balears (04/09/2014)

La confessió del frau fiscal per part del president Pujol resulta fatal per al procés sobiranista. No debades, ambdues paraules provenen del verb llatí for, fari, fatus (“parlar”), un arrel etimològica que aquests dies no para de ser explotada pels ara decebuts amb qui ostentava el títol de Molt honorable. Més que decebuts, estan enfadats amb el fat, és a dir, s’han lliurat amb resignació al que, d’acord amb l’imaginari clàssic, estava “dit” pel destí, que, en aquest cas, ha estat fatídic -a l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur –després, el terme adquirí una connotació negativa, igual que el seu derivat de fatal.
 
Seguint amb el fil etimològic que ens ocupa, el mea culpa entonat per Pujol després d’haver vist acorralat per la justícia podrà ser aprofitat per titllar-lo de fatu. Segons una teoria, a l’antiga Roma aquest adjectiu era assignat als sacerdots que, en assolir en cert nivell d’alienació mental, parlaven de manera solemne, però expressant (for) coses incomprensibles. Fou així com fatuus s’aplicà a una persona mancada d’enteniment, presumptuosa, de paraules buides i, per extensió, insípida. A falta de ser comprès pels seus, Pujol s’erigí en el profeta per antonomàsia, és a dir, en qui “parlava per boca” de l’altri, en aquest cas d’ell mateix –profeta és un mot d’origen grec on φημί està emparentat amb for. “Això no toca!” fou la seva cèlebre sentència oracular que etzibava als més inquisitius des de la seva boca (os, oris) avui tan confessional.
 
Davant una confessió digna d’infàmia, Pujol s’ha guanyat la fama de fantotxe, és a dir, de persona que és molt menys del que aparenta. Es tracta d’una paraula que, igual que el barbarisme “chulo” (< fanciullo), ens ha arribat a través de l’italià i que prové llatí infans –un infant és una criatura que no parla. L’actitud del president de “la feina ben feta” s’ha vista com una blasfèmia (βλάπτω, “ofendre” + φημί, “dir”), una ofensa als seus conciutadans que el tenien com el professor modèlic. Els primers professors de la història foren els primers cristians que manifestaren (for) davant (pro) tothom la seva entrega al Messies.
 
Curiosament, aquests primers cristians moriren defensant la seva causa, de manera que es convertiren en màrtirs, paraula que ve del grec μαρτυρέω (“testimoniar”). Ara sembla, però, que Pujol, als seus 84 anys i amb una conducta tan reprovable, haurà deixat de ser un màrtir del poble català, després haver-lo servit durant vint-i-tres anys. Amb tot, als seus 84 anys, com a bon cristià que és, ha sabut demanar perdó. Etimològicament parlant, en un principi perdó volia dir donar. Ara que està regularitzant el seu frau fiscal, segur que el president podrà donar més diners a Hisenda. No sabem, però, si la justícia el perdonarà i l’eximirà, per tant, de tota responsabilitat penal.
 
Qui no el perdona és la caverna mediàtica, que ja s’ha apropiat del flamant líder del PSOE, Pedro Sánchez. Després d’haver posat al mateix nivell violència de gènere i independentisme, la nova il·lusió socialista no s’ha estat de referir-se a Pujol com un hipòcrita que, a l’hora d’elegir entre pàtria i patrimoni, opta pel segon i s’ho emporta tot a un paradís fiscal. Certament, durant tots aquests anys el president s’ha comportat com un vertader hipòcrita, és a dir, com un actor, en el sentit etimològic del terme. I ha evidenciat una vegada més que, com a persones que som tots (del grec prósopon, “màscara”), el món, com diu la cançó, és pur teatre. La pàtria que Pujol ha governat com un patriarca totèmic ha perdut amb la seva confessió un patrimoni humà massa valuós en un moment clau per al sobiranisme. Haurem d’aprendre la lliçó i no idealitzar cap altre més líder.

Aquest article el vaig escriure en un moment d'indignació. Per valorar l'obra de Pujol, és interessant llegir aquest article de Toni Soler titulat "Una herència fragmentada".

Sobre la gran confessió del president Pujol, no us podeu perdre aquest reportatge del programa Via llibre de TV3:



Sobre aquest tema, podeu escoltar la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (29/07/2014)



Sobre dones i homes

En llatí, el concepte de “dona” s’expressava amb dues paraules: femina i mulier. Femina, que en anglès ha donat female i en castellà “hembra”, al·ludia al caràcter sexual del terme en oposició a “home” i equivalia al grec γυνή -d’on tenim ginecologia. Mulier, en canvi, designava la dona adulta en oposició a puella (“nina”).

Tanmateix, d’aquestes dues paraules la més elegant era mulier –convertida en la nostra muller i en castellà “mujer”- ja que femina incloïa l’accepció de “femella” del regne animal, per exemple, canis femina (“cussa”). A diferencia del castellà, el català no ha conservat el cultisme llatí femina. En el seu lloc, tenim dona, procedent del llatí domina (“senyora”), que alhora deriva, curiosament, de domus (“casa”). La mateixa arrel comparteixen madona, donzella i dama –en anglès, dame.

Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia  (Anthony F. A. Sandys, 1829)
Helena, la femme fatale que, segons la mitologia, provocà la guerra de Troia (Anthony F. A. Sandys, 1829)


Si gratam en l’etimologia de femina i mulier ens trobam amb autèntiques sorpreses. Mulier està relacionada amb l’adjectiu mollis (“tou”) la qual cosa vincula la dona amb el sexe dèbil –en castellà, mollis ha donat “molície” com a sinònim de “blandura” o d’afeminat. Femina, en canvi, deriva de l’arrel indoeuropea *dhe- (“mamar”, “alletar”), present també en el seu homònim grec θῆλυς (“femella”) i en altres paraules llatines com filius (>fill), fetus (<fetus), fecundus (>fecund), felix (>feliç) i fellare (>fel·lació). Per tant, etimològicament, femina vol dir “la que nodreix amb la seva llet” –el seu diminutiu seria femella, -ae (“doneta”), d’on tenim femella; filius, “l’alimentat amb la llet”; fetus, “el nodrit”; fecundus, “fèrtil”;  fellare, “xuclar”, “mamar”. D'altra banda, de filius deriven feligrés (< filii eclesiae, "fills de l'església"), filial, afiliació o la paraula castellana "hidalgo" (< "hijo de algo").

El 1486 dos monjos dominics van publicar a Alemanya Malleus Maleficare (“Martell de les bruixes”), un exhaustiu tractat sobre la caça de bruixes que, durant 200 anys, va servir de base a la Inquisició per dur a la foguera milers de dones acusades de bruixes. Se les considerava pervertidores, insaciables i causa de la desgràcia dels homes. El llibre recollia una falsa etimologia, del tot misògina, de Sant Agustí (segle IV) sobre la paraula llatina femina. Al seu parer, provenia de fides (“fe”) i de minus (“menys”). La dona, per tant, seria “la que té menys fe”. 

Marits virils
Per referir-se al concepte home, el llatí tenia l’adjectiu mas, maris i el substantiu vir, -i –el seu equivalent grec és ανηρ, d’on deriva misàndria, l’aversió al gènere masculí. Mas, maris ens ha donat paraules com mascle, masculí, marit, maridatge i, en anglès, male (“mascle”) i marriage (“matrimoni”), en francès mariage  -resulta curiós que en la nostra llengua aquest concepte derivi del llatí mater, la qual cosa ens indica la finalitat reproductora que temps enrere tenia per a la dona la unió conjugal. Segons alguns filòlegs, el francès mariage hauria donat nom als típics cantants mexicans, els “mariachi”, que toquen a les noces i altres festes amb violins, arpes, guitarres i trompetes.

Un altre derivat de mas, maris també podria ser Mart, el déu de la guerra; no debades, a l’antiguitat es tractava d’una pràctica associada al gènere masculí. I de Mart tenim marcià –sinònim d’extratrerrestre-, l’adjectiu marcial i els noms propis Marc i Martí.

L’altra paraula llatina per a home, vir, -i, podria estar emparentada amb uis, uis (“força”), que ha esdevingut una gran font de derivats: violar, violència, vindicar, venjança, viril, virtual, reivindicar, vigor i desvetllar (“treure la son”, “perdre la son”, del prefix des- i el verb vetllar, el qual prové alhora del llatí vigilare, “estar despert”, “vigilar”, derivat de vigere, “tenir vida, vigor”, “estar desvetllat”.

Adam i Eva (Lucas Cranach)
Adam i Eva (Lucas Cranach)

De vir, -i també tenim virtut. A l’antiga Roma ser virtuós era sinònim de ser masculí. I, en la mentalitat romana, ser masculí significava dominar. En primer lloc dominar els propis impulsos, però també dominar els altres: esposa, amants, fills, esclaus, etc. La qualitat que, en canvi, ennobleix la dona no és la virtut, sinó la pudicitia, la castedat, la puresa. I a la resta dels mortals només els queda l’obediència.

Senyors virils
El tòpic diu que tot marit ha de ser viril i tot un senyor. Aquesta paraula prové del llatí senior, -oris, comparatiu de senex (“ancià”), que s'anà substantivant per a designar els ancians de la comunitat, del senat, els superiors, fins a suplantar dominus (“amo”) –és una llàstima que avui la societat ja no valori l’experiència dels ancians i els margini per considerar-los senils. En francès aquest llatinisme es manté ben viu en el terme monsiur (“senyor”, literalment “el meu senyor”), i, en anglès en el títol nobiliari de Sir –la seva versió femenina, Lady, igual que Lord, és d’origen anglosaxó.

Si continuam amb el tòpics no podem estar-nos de dir que, en la llengua de Shakespeare, hem d’esperar que tot Sir sigui també cavallerós, galant, és a dir, un gentleman. Mentre que el lexema final d’aquesta paraula (–man) és d’origen germànic, gentle prové del llatí gentilis, que significava “persona que pertany a una gens determinada”, és a dir, a una de les famílies romanes respectades. D’altra banda, a diferència de madona, amo no derivaria directament del llatí. Segons el gran filòleg Joan Coromines, és un mot procedent de l’hispano-llatí amma “dida”, “mestressa”.

La felicitat de l'home
La felicitat de l'home

Diferents cànons de masculinitat
El concepte de masculinitat ha canviat al llarg del temps. Basta observar un retrat oficial del rei Lluís XIV de França, del segle XVIII. El monarca porta una llarga perruca, mitges, sabates de taló alt i adopta la postura de ballarí, recolzant-se sobre una enorme espasa. Avui seria titllat d’efeminat. Al seu temps, però, Lluís XIV era paradigma europeu de la masculinitat i la virilitat.

Lluís XIV
Lluís XIV

En ple segle XXI seria impensable que tot un president d’Estats Units com Barack Obama sortís retratat com Lluís XIV. Ara els governants no vesteixen d’una manera tan extravagant.

Barack Obama
Barack Obama

Com veis, parlar del gènere humà dóna –que no dona- molt de si. Res a veure, però, amb les converses dels primitius tertulians de l’abominable programa de Tele5 “Mujeres y hombres y viceversa”.

Aquí teniu un capítol del programa científica de "La 2" "tres14" dedicat a les diferències entre homes i dones.

Aquest àudio parla sobre la sexualitat en el llenguatge.

Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat al cos i la sexualitat durant l'edat mitjana.

En aquest enllaç trobareu informació sobre les dones gregues. I aquest altre enllaç parla sobre les dones més destacades de la mitologiag grega.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/03/2019) reflexion sobre les noves masculinitats:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
-L'ofuscació del feminisme
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px