Banner Top

Les ciutats romanes de les Balears

Al segle VII aC els cartaginesos s’instal·laren a Eivissa i Formentera. No s’atreviren a fer el salt a Mallorca i a Menorca, que, en la seva llengua semítica, conegueren com a Ba’lé yaroh (“terra dels mestres de la fona”), que donà Balears. No debades, els seus habitants de la cultura talaiòtica infonien molta de por amb les seves potents pedrades. A causa de la seva escassetat de roba, els grecs batiarien ambdues illes com les Gimnèsies, a dir, les “illes dels despullats (γυμνοι)”. L’apel·latiu, amb tot, també al·ludia als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). D’aquesta manera, els foners eren vistos com a soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant.

Foner de SHort del Rei Palma Llorenç Rossello 1868 1911Estàtua de foner balear a S'Hort des Rei (Palau de l'Almudaina de Palma), obra de Llorenç Rosselló

A part de Gimnèsies, els grecs també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”), atès que era un lloc ple d’esculls, molt perillosos per a les embarcacions. Els fills d’Homer batiaren cadascuna de les nostres illes amb un terme compost pel sufix -oussa. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”), que, juntament amb Eivissa, constituïren  les Pitiüses (“terra del pins”, πίτυς); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”) -el seu nom fenici era Nura.

Quint Cecili Metel
Els romans foren els primers a plantar cara als bel·licosos foners. Ho feren el 123 aC a les ordres del cònsol Quint Cecili MetelEl pretext oficial de la conquesta de les Balears va ser que era un niu perillós de pirates, des d’on es posava en perill l’estabilitat i la fluència del comerç romà per les aigües mediterrànies. El primer objectiu fou Mallorca.  L’historiador Florus relata que, en albirar les tropes invasores, els illencs es feren a la mar i les intentaren aturar amb les seves potents pedrades. Això obligà els romans a cobrir les naus amb pells que, per a l’ocasió, serviren d’escut.

Quintus Caecilius Metellus Pius

Moneda amb l'efígie de Quint Cecili Metel

Després d’aquesta ràpida batalla naval –que alguns situen davant la Colònia de Sant Jordi-, vingueren les operacions terrestres, molt més llargues, ja que els foners es refugiaren en els seus tumuli (talaiots). Als romans els costà molt acabar amb aquesta resistència. De fet trigaren dos anys a sotmetre Mallorca i Menorca. La matança hagué de ser enorme si tenim en compte que el 121 aC, en tornar a Roma, el Senat atorgà a Cecili Metel el títol de Triumphus. Es tracta d’un títol que només es concedia a aquells capitosts que havien mort més de cinc mil enemics en les seves incursions. Gràcies a aquella campanya el cònsol també seria conegut com el Balearicus.
 
El procés de romanització a les illes va ser imparable. Començà amb la creació d’una xarxa de ciutats, que tenien l’urbanisme de Roma com a model. Així, tots els carrers es distribuïen formant quadrícules al voltant de dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

pollentia2 crop

Restes de Pollentia (Alcúdia)

 
Mallorca
L’historiador Estrabó diu que, després de la conquesta, Metel establí tres mil colons d’entre els romans d’Ibèria i fundà les ciutats de Palma i Pollentia. Palma agafa el nom de la fulla d’una palmera, símbol de victòria. Es creu que estava situada a la zona del barri de l’Almudaina, entre els carrers Conquistador, Morey, Miramar i Portella. El fòrum de la ciutat ocuparia la cruïlla dels carrers d’Estudi General i Sant Roc. A l’altre extrem de l’illa, a Alcúdia, hi havia Pollentia, que en llatí significa “puixança” i que, amb prop de 18 hectàrees, arribà a ser més important que Palma.

És significativa la ubicació estratègica d’ambdues ciutats vora el mar, dominant les dues badies de l’illa. Aquesta ubicació responia a la necessitat de mantenir la seguretat en la comunicació marítima entre la península Ibèrica i Itàlia.

A Mallorca, però, també hi hagué altres nuclis urbans. Plini ens parla de Bocchoris. Situada vora el port de Pollença, és una població que ja existia abans de l’arribada dels romans i que tingué l’estatut de federada. L’historiador romà cita igualment dos nuclis més, dels quals encara no s’ha trobat cap vestigi: Guium (possiblement prop de Ses Salines) i Tucis (hipotèticament situada entre Petra i Manacor). 

File0483

Menorca
A Menorca els romans ocuparen els que degueren ser uns antics emplaçaments d’origen púnic, Iamno (a l’actual Ciutadella) i Mago (a Maó). Com a Mallorca, estaven situats un a cada extrem de l’illa: l’un dominava la badia de Ciutadella i l’altre el gran port natural de Maó.

Segons Tit Livi, Maó agafà el nom de Mago, el germà d’Anníbal, que es desplaçà fins a l’illa per reclutar foners durant la Segona Guerra Púnica al segle III aC -amb tot, una altra teoria apunta que, en realitat, el topònim significa, en llengua semítica, “protecció”, “escut”. Iamno també prendria el nom d’un general cartaginès (Hannó), encara que, en llengua semítica, pot significar igualment “ponent”. Plini cita una tercera ciutat romana al centre de Menorca: Sanisera. Aquesta estaria situada al lloc que avui ocupa Alaior.

la romanitzaci de les illes balears 18 728

Eivissa, ciutat federada
L’Eivissa púnica (Ebusus) visqué un procés de romanització diferent del de la resta de l’arxipèlag. Durant les guerres púniques, estigué de part de Cartago. En acabar la contesa, però, no va sortir malparada amb el triomf de Roma. Ben al contrari, tot foren privilegis. Se li atorgà la categoria de ciutat federada, igual que passà amb Bocchoris. Amb aquest nou estatus Eivissa gaudí d’una àmplia autonomia legislativa –els seus habitants fins i tot es lliuraven de fer el servei militar-, econòmica -amb una activitat comercial encara més intensa- i religiosa.

El perquè d’aquest tracte de favor és un misteri. Roma només el solia tenir amb els seus aliats. Difícilment s’entendria que aquesta condició es concedís a una ciutat que havia lluitat al costat de l’enemic, a no ser que s’hagués acabat canviant de bàndol, com va fer Gader (Cadis). Però com que cap indici permet pensar tal cosa, també podria ser que, al final del conflicte, s’hagués produït una rendició incondicional d’Eivissa. Als punicoebusitans segurament no els quedà cap altra alternativa, si no volien ser militarment exterminats com els passà als seus veïnats mallorquins i menorquins.

Ebusus mantingué les seves institucions de tradició púnica i els seus privilegis amb Roma fins que acabà integrant-se definitivament dins l’engranatge polític de l’Imperi. Fou el 73 dC, en temps de Vespasià, amb la seva conversió en municipi. 
 
El déu de la festa
Eivissa agafa el nom del déu Bes, la versió fenícia del Dionís grec. Es tractava d’una divinitat amb un caràcter marcadament festiu –no és casual, per tant, que avui l’illa s’hagi convertit en un destí del turisme de marxa. Se’l representava com un nan robust i deforme amb un gran fal·lus, sempre traient la llengua.

bes

Deú Bes

Adoptat del panteó egipci, Bes es convertí en un dels déus principals dels primers fenicis que s’establiren a Eivissa. La seva cara apareixia en la majoria de les monedes que a partir del segle IV aC s’encunyaren a l’illa.

Amb els cartaginesos, Bes compartí protagonisme amb una altra divinitat que avui dia es reprodueix pertot arreu com a atractiu turístic d’Eivissa. El seu nom és Tanit i se la identifica amb l’Astarté fenícia i Afrodita grega. També, per tant, tenia com a atributs l’amor i la fecunditat.

Tanit

Deessa Tanit

No va ser fins l’època romana que el topònim de Balears es va fer extensiu a tot l’arxipèlag. Tanmateix, els romans també varen distingir entre Baliaris maior i Baliaris minor, que posteriorment donarien lloc a Maiorica (“major”) i Minorica (“menor”). Pel que fa a les Pitiüses, Eivissa mantingué el seu nom de la dominació púnica, Ibusim (“l’illa dels adoradors de Bes”, l’equivalent al Dionís grec, el déu del vi i la festa). En canvi, l’apel·latiu grec d’Ofioussa va ser substituït pel de Frumentum, en al·lusió al blat que hi hauria a l’illa –una altra teoria diu que l’illa, igual que la península de Formentor, agafa el nom de promontorium (“promontori”).

Les necròpolis de Son Real
Els romans també feren ús de les necròpolis de Son Real i de l’Illot del Porros, situades a la reserva natural de la costa de Santa Margalida. La necròpolis de Son Real, també coneguda com a cementeri dels Fenicis, és un conjunt de 110 tombes de caràcter monumental datades ja des de l’edat de ferro. Són quadrades, circulars, rectangulars i amb forma de ferradura. Ocupen una superfície de 800 metres quadrats, on s’han localitzat les restes de 300 persones. L’Illot dels Porros, en canvi, és una petita illa de 3.050 metres quadrats, situada a 100 metres de la costa de davant la necròpolis de Son Real. S’hi han trobat restes de 269 persones en una superfície de 450 metres quadrats.

Aquest article parla sobre les ciutats romanes de Catalunya.

Aquí teniu informació sobre un llibre de l’arqueòleg Bartomeu Vallori sobre la Palma romana.

Aquest article parla sobre la romanització de Balears.

No us podeu perdre aquest llibre de  Es titula "La cova de l'últim Gimneta". És una novel·la històrica amb els foners balears com a protagonistes.

La cova de lúltim gimneta 1 e1517573180390

 

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, Tagomagoi Lucius Oculacius Rectius:

Articles del web relacionats:

I aquí teniu dos articles del periodista Pere Antoni Pons publicats al setmanari El Temps:

Paraules amb petjada gastronòmica

Moltes regions o ciutats europees les podem resseguir a través de la nostra gastronomia. Són menjars que ens traslladen al seu lloc d’origen. Aquí en teniu tres exemples:

Maionesa. Són moltes les llegendes que parlen sobre l’origen d’aquesta famosa salsa. Una d’elles la vincula amb el líder de les tropes franceses, el mariscal duc de Richelieu, familiar del conegut cardenal. Al segle XVIII, després d’haver arrabassat Menorca als anglesos, Richelieu volgué celebrar la victòria amb un bon banquet a Maó. Per a l’ocasió el seu chef de campanya intentà fer una salsa a base de crema i ou. En no sortir-li, acabà utilitzant oli d’oliva. El resultat fou un suc ben original. La salsa tingué tant d’èxit entre els comensals que l’anomenaren Mahonnaise en record a Maó. D’altra banda, aquesta ciutat agafa el nom de Magó, el germà d’Anníbal que al segle III aC, durant les guerres púniques, es dirigia Menorca per reclutar foners.

Maionesa podria venir de Maó
Maionesa podria venir de Maó

Hamburguesa i Frankfurt.
Aquestes dues icones de la gastronomia americana foren introduïdes als Estats Units a finals del segle XIX de la mà dels immigrants alemanys. El tros de carn pressionat entre dues llesques rodones de pa agafa el nom d’Hamburg, el principal port d’Alemanya, la “ciutat fortificada” en llengua germànica. En canvi, la salsitxa o hot dog deu el nom a Frankfurt (el “pas dels francs”), ciutat del centre del país teutó -una versió seva seria la Vienesa, que també agafa el nom d’una altra ciutat, la capital d’Àustria. En un principi, tant l’Hamburger com el Frankfurter es menjaven en un plat. Sembla que va ser a l’exposició universal de San Luis, celebrada el 1904, on alguns restaurants les serviren per endur amb un pa. Claudicaven així a la moda del menjar ràpid, el fast-food.

Broma fàcil
Broma fàcil

Xampany. Agafa el nom de la regió del nord-est de França, la Champagne, derivada del llatí campus (“camp”). Fou una regió que ja a l’antiguitat es féu famosa per l’elaboració d’aquest vi blanc escumós que sempre es beu en moments d’alegria.
 
Personatges amb marca gastronòmica
Sovint, més que aliments, ens cruspim o tastam personatges històrics. Aquí en teniu una petita mostra:

Beixamel. Aquesta salsa agafa el nom de Louis de Béchameil, un financer francès que va viure al segle XVII. Ocupà molts de càrrecs, entre ells el de gestor reial a la cort de Lluís XIV, el rei Sol. Fou un gran sibarita, amant sobretot de la gastronomia. Tot i que se li atribueix l’autoria de la salsa que porta el seu nom, el més probable és que perfeccionés una recepta d’un coetani seu, François Pierre de la Varenne. També, però, es diu que l’esmentat cuiner podria haver dedicat la salsa a Béchameil. No debades, era molt habitual entre els cuiners de l’època dedicar plats als nobles i poderosos.

Carpaccio. La història d’aquest plat arranca el 1950. Giuseppe Cipriani era un cuiner d’un bar de Venècia. Un bon dia va rebre la visita d’una comtessa italiana, que li va demanar si tenia algun plat de carn crua. Cipriani en va preparar un a corre-cuita. El resultat fou una fina làmina de carn de bou que va amanir amb maionesa i mostassa. En tenir-lo servit a taula, la comtessa li va preguntar com es deia. En aquell moment a Cipriani li vingué al cap una exposició sobre el pintor renaixentista Vittore Carpaccio que s’estava fent a Venècia. Com que era un pintor amant dels colors vermell i groc, decidí batejar aquell plat d’idèntics colors amb el seu nom.

Deessa Ceres (Demèter)
Deessa Ceres (Demèter)

Cereals
. Aquesta planta de la família de les gramínies ret culte a Ceres, la deessa romana de l’agricultura i de la fertilitat de la terra. El seu equivalent grec és Demèter. El seu nom provindria del verb llatí crescere (“créixer”), la qual cosa ja indica les seves funcions. Alguns relacionen la cervesa amb aquesta deessa. D’altres, en canvi, li han assignat un origen gaèlic, concretament a partir del mot coirm, que era un licor de malta. En anglès el nom de beer podria provenir del llatí biber (“beguda”), o bé d’una antiga paraula germànica, beuwo, que significava ordi. El mateix origen tindrien la paraula francesa bière i la italiana birra.

Magdalena. Aquest pastisset podria agafar el nom de dues Magdalenes diferents. Una és Madeleine Paulmier, una serventa del segle XVIII. Un dia hagué de servir a un sopar glamurós de l’alta societat francesa organitzat pel rei de Polònia. Arran d’una discussió, el cuiner encarregat de l’àpat se’n va anar i va deixar les postres sense fer. Aleshores va entrar en escena Madeleine Paulmier, que va proposar humilment fer un pastisset seguint una recepta de la seva àvia. El rei va quedar tan meravellat d’aquell pastisset que va decidir batejar-lo amb el nom de la seva artífex. La segona hipòtesi sobre el seu origen el relaciona amb el personatge evangèlic de Magdalena (Maria Magdalena, de fet). Magdalena havia estat molt pecadora i un dia va anar a implorar el perdó de Jesús. En aquella ocasió va plorar tant que va mullar els peus de Jesús.

Comte de Sandwich
Comte de Sandwich

Sandvitx.
Pren el nom del britànic John Montagu, quart comte de Sandwich al segle XVIII. Era un amant dels jocs de cartes. Hi estava tan enganxat que va demanar al seu cuiner que li ideés un àpat que li permetés no deixar la partida. El resultat fou dues llesques de pa amb un tros de carn a dins. Fou així, doncs, com va néixer el sandvitx. Anys després, en honor a aquell comte, el Capità Cook, el famós explorador, donà el nom d’Illes Sandwitch a les que actualment es diuen Hawaii.

Pantagruel
. L’adjectiu pantagruèlic es pot referir a una gana descomunal (“Té una gana pantagruèlica”) o a un àpat copiós, abundós (“Quin banquet més pantagruèlic!”). Agafa el nom d’un dels personatges de la novel·la de l’escriptor francès François Rabelais titulada titulada Gargantua i Pantagruel (1532). Pare i fill són dos golafres compulsius, encara que el pare ha estat qui se n’ha duit la fama fora de la literatura.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Etimologies gastronòmiques
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px