Banner Top

La llengua de Setmana Santa

Per molt secularitzada que estigui la nostra societat i per molt que intentem donar l’esquena a la religió, sempre ens surt algun mot o frase feta d’herència cristiana. Avui, en temps de crisi, a molts la “processó ens va per dins” i, per no defallir, sovint se’ns interpel·la amb el crit d’ “endavant les atxes”. Aquesta expressió, que antigament se sentia a les processons, servia per animar els prohoms a aguantar uns ciris gruixuts anomenats atxes, paraula derivada del llatí fax, -cis (“torxa”).

Per continuar llegint, cliclau en aquest link del diari Ara Balears.


Em podeu escoltar en aquest programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.




Altres entrades del web relacionades amb la Setmana Santa:

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma




La llegenda del sant Greal

A part del Sant Sudari, la Setmana Santa ens ha deixat una altra relíquia important: el Sant Greal.  Es tracta de la copa que Jesús hauria utilitzat en el Sant Sopar. També, però, seria en aquest mateix calze on el ric mercader Josep d’Arimatea va recollir la sang que brollava de les ferides del Messies el dia de la seva crucifixió. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics, fins i tot immortals, a aquell que el posseesqui.

El terme Greal podria ser una adaptació francesa de la paraula llatina gradalis que recull la idea de plat o palangana amb viandes que és portat a la taula en diferents moments (gradus) d’un àpat. Es creu que va ser el mateix Josep d’Arimatea qui va portar el sagrat calze a França, i més tard, a Anglaterra. Allà hauria estat amagat durant uns segles fins que els càtars se’l varen endur al castell de Montsegur.

L’any 123, amb el setge dels croats, els càtars amagaren el Greal i la resta de tresors en algun indret dels Pirineus. Des de llavors, la recerca del Sant Greal continua viva. Alguns diuen que es troba a la catedral de València, altres, a Lió, Reims, Gènova o fins i tot a Montserrat, on l’any 1940 s’hi desplaçà el jerarca nazi Heinrich Himmler -tanmateix, no el trobà.

El mite del Sant Greal provindria de la mitologia cèltica. Transmesa de generació en generació per via oral, va ser recuperada a l’edat mitjana per la literatura cavalleresca artúrica. El punt de partida de la seva difusió seria la novel·la de Chrétien de Troyes, Perceval o li contes del Grial (1182). En època moderna serviria d’argument per a l’òpera “Parsifal” (1882) de Wagner .

En el cel·luloide, aquesta relíquia serví de fil conductor per a una de les aventures d’Indiana Jones: Indiana Jones i la darrera creuada (1989). Aquesta versió cinematogràfica recull la llegenda que parla de la recerca del Sant Greal per part del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores se’l cercà fins al Temple de Jerusalem on els expedicionaris hagueren d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets...

En aquest enllaç trobareu informació sobre com Hitler va intentar cercar el Sant Graal a Espanya.

Articles del web relacionats:
El Sant Sudari, la història d'un muntatge?

El Sant Sudari, la història d'un muntatge?

El Diumenge de Resurrecció ens ha deixat un gran misteri per a la història: el Sant Sudari, també conegut com la síndone. És el nom que rep el llençol que va cobrir el cos de Jesús. Forma part, per tant, d'una de les relíquies del cristianisme. Cal recordar que la paraula relíquia deriva del verb llatí relinquo ("deixar") i, en l'àmbit religiós, fa referència a allò que resta del cos d'un sant i que és objecte de veneració .

Avui la Catedralde Torí (Itàlia) diu tenir el Sant Sudari autèntic.

Es tracta d'un llençol de lli de 4,36 metres de llargada per 1,10 metres d'amplada que conté el rostre imprès d'un home amb barba, cabells llargs, ulls tancats i amb signes inequívocs de tortura. Aquesta relíquia recordaria el vel de Verònica, la dona que, durant el via crucis, es va treure el vel per eixugar la cara ensangonada de Jesús, aconseguint que miraculosament també hi quedàs gravada la seva imatge. El Sant Sudari hauria tengut una millor sort que no pas el vel de Verònica, que es va perdre en el curs de la història.

Tot i que no es menciona en els textos bíblics, la tradició diu que el dia de Resurrecció, a dins de la tomba, els apòstols només hi varen trobar el llençol amb què havia estat embolcallat Jesús. Des d'aquest moment, alguns estudiosos asseguren que la pista del sudari es perd per sempre més. D'altres, en canvi, s'han atrevit a reconstruir la seva història: en el segle IV es trobaria a Urfa (Edesa, Turquia), posteriorment hauria passat a Istanbul per acabar reapareixent a França en el segle XIV.

El sudari hauria arribat a França através dels templers, els quals, al 1355, li construïren una església: la Santa Maria de Lirey. El 1453 la relíquia fou venuda al duc Lluís I de Savoia, qui va continuar exhibint-la mitjançant exposicions itinerants fins que Sixte IV va autoritzar la construcció dela Santa Capella del Sant Sudari a Chambéry. Un incendi a la capella, el 1532, va fer malbé la síndone, però la figura va salvar-se, fet que va permetre un increment del seu caràcter misteriós. El 1578, el duc Emmanuel Filibert de Savoia va traslladar el sudari a Torí perquè l'arquebisbe de Milà, Carles Borromeo, pogués venerar-la. El 1694, s'instal·lava definitivament en la catedral de Sant Joan Baptista de Torí.

Proves científiques
El Sant Sudari ha estat analitzat en múltiples ocasions. Al 1988 es desmuntaria el mite. Tres laboratoris coincidiren a afirmar que el llençol havia estat confeccionat entre 1260 i 1390. Aquesta datació coincideix de manera precisa amb la seva aparició ala Françamedieval. Fins i tot l'Església va haver d'acceptar els resultats d'aquestes anàlisis. Però el 2005 va aparèixer un nou informe que qüestionava la validesa dels estudis perquè s'haurien realitzat en una zona restaurada del llençol, no en una part original. I la polèmica encara avui es manté ben viva.

El Sant Sudari (Giulio Clovio)
El Sant Sudari (Giulio Clovio)


Però això no és tot. També existiria una relíquia complementària a la síndone. Es tracta del Sudari d'Oviedo, el mocador de lli que hauria cobert el cap de Jesús en la tomba. En aquesta relíquia, que la tradició situa ala Hispània visigòtica en el segle VII, s'hi poden observar taques de sang que els estudiosos consideren que coincideixen amb la síndone de Torí. Veritat o mentida, ho deixarem en mans d'Iker Jiménez, de Cuarto Milenio.

Articles del web relacionats:
La llegenda del Sant Graal

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px