Banner Top

Muses inspiradores

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

La visita de la Musa
La visita de la Musa


El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Mnemòsine, la mare de les muses
Mnemòsine, la mare de les muses
 
Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Cal·líope (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
                         Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)


Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.

Èrato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Clio, Euterpe i Talia (Eustache Le Sueur)
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

Polímnia
                                                     Polímnia, musa dels himnes


Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).

Melpòmene
                                                     Melpòmene (musa de la tragèdia)


Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.

Talia
                                                      Talia, musa de la comèdia


Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.

Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)


Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
 
Urània i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
 
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
 
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.

El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)

En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.

Minerva i les muses (Jacques Stella)
Minerva i les muses (Jacques Stella)

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
Mosaic amb muses

 En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "This is art", de TV3, conduït per Ramon Gener. Parla sobre la inspiració i l'antiga Grècia. Aquest altre capítol està dedicat a l'èxtasi.

Aquí trobareu més informació sobre la Invocatio Musarum.

En aquest enllaç teniu un recull de pintures relacionades amb l'art, la música i la ciència.

És interessant aquest article de Rafel Argullol sobre la inspiració "Els atributs de la inspiració" (Diari Ara, 19/03/2017).

Esquema de les muses
Esquema de les muses

 muses altres

    Aquí teniu les Muses de la pel·lícule "Hèrcules", de Disney:





Aquí teniu un vídeo que parla sobre les muses:



Aquí teniu un vídeo de les muses i Cantinflas:



Articles del web relacionats:
- Talents castrats
L'origen clàssic de la música

 

 

Etimologies botàniques

Intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (15/06/2013) per parlar d'etimologies relacionades amb la flora.



Aquí teniu la ressenya d'un llibre d'Adolf Beltran sobre botànica i cementeris.

Aquí teniu episodis de les Metamorfosis d'Ovidi protagonitzats per plantes.

Entrades del web relacionades:
Les cortines de l'hort de la cort
Un batxillerat ple de llorer
- Paraules de la terra
Benvinguts a l'era Narcís
- Filemó i Baucis, amor incondicional fins a la mort

Quan victòria s'escrivia amb ene de Nike

Hi va haver un temps en què victòria s’escrivia amb N de Nike. A l’antiga Grècia Νίκη era la deessa de la victòria, filla del tità Pal·lant i d’Estígia -pertany, per tant, a la primera estirp divina, anterior als Olímpics. Se la representava com una petita escultura alada en la mà d’un altre déu més important com Atena o Zeus.

Nike presidia competicions atlètiques i militars. No debades, tenia la funció de lliurar una palma o una corona de llorer als vencedors en qualsevol tipus de certamen, esportiu o bèl·lic. Això féu que, des dels Jocs Olímpics d’Àmsterdam de 1928, la seva figura aparegui en el revers de les medalles.

El 1968 l’empresari nord-americà Phil Knight no dubtà a apropiar-se del nom de la deessa grega per batejar la seva empresa de material esportiu Nike. El seu famós logo, ideat el 1971 per la dissenyadora gràfica Carolyn Davidson per 35 dòlars, simbolitza precisament una de les ales de la deessa.

La marca que patrocina la vestimenta del Barça a vegades pot jugar males passades en forma de nikefòbia. Aquest fenomen es produeix quan l’esportista rendeix més als entrenaments que el dia de la competició i falla quan està a punt d’aconseguir una victòria segura -el verb νικέω també en trobam en els noms propis Nicolau (“vencedor de pobles”, λαός) i Anicet (“invencible”).

La Victòria de Samotràcia
L’escultura de Nike més famosa és la de la “Victòria de Samotràcia”. És possible que aquesta peça, que anava a la proa d’un vaixell, fos encarregada al segle III aC a un artista per a commemorar un triomf naval en una de les guerres interminables entre els successors d’Alexandre. Actualment és al Museu del Louvre. Procedeix del santuari dels Cabirs, a Samotràcia, una illa al nord del mar Egeu.

Victòria de Samotràcia (museu Louvre)
Victòria de Samotràcia (museu Louvre)
 
Amb el temps Nike es fusionà amb Atena, de manera que el seu nom acabà essent el sobrenom de la deessa de la guerra i la saviesa, protectora de la capital de l’Àtica. Així, al segle V aC, l’escultor Cal·lícrates erigí a l’Acròpoli d’Atenes el temple d'Atena Nike (“la victoriosa”) per celebrar el triomf naval sobre els perses a la Batalla de Salamina.

La deessa Nike també apareix en miniatura en la mà de la famosa estàtua de Zeus d’Olímpia, l’obra de Fídias considerada una de les set meravelles del món antic. El seu equivalent en la mitologia romana era Victoria, l’arrel de la qual ens ha donat altres paraules com vèncer, convèncer o invicte.

Zeus (Olímpia)
Zeus (Olímpia)

La Victòria de la Porta de Brandenburg 
La deessa Victòria també és tota una icona a Alemanya, on la trobam dalt del la Porta de Brandenburg (Berlín). En ple període d’entreguerres, a finals del segle XVIII el rei Frederic Guillem II de Prússia encarregà construir aquest monument com a símbol de pau.

foto 671

Porta de Brandenburg 

El disseny de la porta, de 26 m d'alçada, es va basar en el dels Propileus, la porta d'entrada a l'Acròpoli d'Atenes. Està composta per dotze columnes, disposades en dues fileres, que imiten l'estil arquitectònic dòric. Al capdamunt de la porta hi ha l'estàtua de bronze d'una quadriga conduïda per la deessa Victòria. En un principi, però, era la deessa de la pau, Irene (Εἰρήνη).

Charles Meynier napoleon berlin 1024x684Napoleó, entrant amb les seves tropes a Berlín (Charles Meynier)

L’octubre de 1806 Napoleó, havent ocupat Berlín, desmantellà la quadriga ornamental i se l’emportà com a trofeu de guerra. Vuit anys després arribà la revenja de Prússia, que retornà l’escultura a Berlín. Aquest cop, però, la deessa de la pau es convertí en la deessa de la victòria. La corona de llorer de la deessa Irene va ser substituïda per una de roure i el ceptre fou decorat amb una creu i amb l’àguila prussiana.

regreso cuadriga brandenburgo 1024x727Retorn de la quadriga (Rudolf Eichstaedt)

Durant la Segona Guerra Mundial la quadriga quedà pràcticament destruïda. Els soldats soviètics es retrataren dalt de l’escultura mentre enarboraven les seves banderes. Després de la contesa, però, el monument fou refet en bronze.

ii gm puertaEstat de la quadriga després de la Segona Guerra Mundial

No gaire enfora de la Porta de Brandenburg, al centre del parc del Tiergarten, hi ha la Columna de la Victòria. Va ser dissenyada el 1864  per commemorar la victòria de Prússia en la guerra contra Dinamarca. El dia de la seva inauguració Prússia també havia derrotat Àustria i França, la qual cosa donà un nou propòsit a l’obra. Arran de les noves victòries s'afegí al capdamunt de la columna una estàtua de bronze de la deessa Victòria, de prop de vuit metres d'alçada.

columna victoria

Columna de la Victòria (Berlín)

Si voleu conèixer la història etimològica d'altres marques esportives, aquí teniu un link interessant.

També és interessant aquesta entrada de Meritxell Baly titulada "Les sabatilles de l'esport".

Articles del web relacionats:
Vae victis
Victòria pírrica
Si vols pau, paga

Dafne, el llorer que corona els batxillers

En cas d’ofuscació intel·lectual, els estudiants de batxillerat basta que ensumin un llorer per trobar la inspiració desitjada. Segur que Dafne (“llorer” en grec) els ajudarà. Segons la mitologia grega, Dafne era una nimfa d’una gran bellesa. Apol·lo, el déu de la poesia, va caure als seus encants per culpa d’un acte de supèrbia. Es burlà d’Eros (Cupido romà), el déu de l’amor. Aquest el castigà fent-lo enamorar de Dafne, la qual, per contra, fou ferida per una fletxa de plom, que provocava rebuig.

Gian Lorenzo Bernini  Apol·lo i Dafne  (1622-1625)  Escultura en marbre Galleria Borghese. Roma.
Gian Lorenzo Bernini Apol·lo i Dafne (1622-1625) Escultura en marbre Galleria Borghese. Roma.


Per treure's de sobre el seu assetjador, la nimfa implorà ajuda al seu pare, el déu del riu Peneu, el qual la transformà en llorer –el seu equivalent llatí és Laurus, d’on ve Laura i Llorenç, i, en castellà, Lorena, Loreto i Laureano. Davant la impossibilitat que aquella nimfa fos la seva esposa, Apol·lo va determinar que el llorer seria el seu arbre sagrat i que es donaria una corona de fulles d’aquest arbre com a premi als guanyadors de certàmens poètics i atlètics.

Apol·lo i Dafne
Apol·lo i Dafne
 
Batxillers coronats
Durant l’edat mitjana fou habitual que, en acabar els estudis universitaris, els alumnes fossin coronats amb una corona de llorer, el fruit del qual és la baia (baca en llatí). D’aquesta manera, aquells alumnes eren bacca laureati, és a dir, investits amb “llorers de baia”. Segons les diferents titulacions, els llicenciats podien ser batxillers en arts, en teologia, en lleis o en medicina. Tots ells, després de tant d’esforç, havien d’anar alerta a no “adormir-se sobre els llorers”. Amb tot, segons una altra versió etimològica, batxiller vendria del cèltic bach ("jove").

Dante (Botticelli, 1495) Dante (Botticelli, 1495)

 

Ara el batxillerat ha baixat de categoria i, a Espanya, fa referència als dos cursos previs a l’ensenyament universitari. En tot cas, el batxillerat actual no deixa de ser el corol·lari, "conseqüència", dels estudis preuniversitaris, és a dir, una espècie de “corona” (corollarium) -antigament aquest era l’obsequi que rebien els convidats d’alguns actes socials.

A partir del segle XIX es generalitzà en els llibres els colofons, paraula derivada del grec κολοφών (“cim”, “coronament d’alguna cosa”), l’arrel indoeuropea de la qual també trobam present en paraules com culminació, cim, coronel, columna i excel·lir. El colofó és l’anotació que es posa al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió.

800px Apollo and Daphne waterhouse

Apolo y Dafne, según John William Waterhouse (1908)

Qui de ben segur porta una bona corona és la gent que es diu Esteve. No debades, aquest antropònim deriva del grec Στέφανος (“coronat”). Tanmateix, si ens portam bé, tots podem tenir a la nostra tomba una bona corona de flors. Pitjor li va anar a Jesús, a qui els romans humiliaren amb una corona d’espines. I havent posat el punt i final a aquesta dissertació, puc dir finis coronat opus ("la fi corona l'obra").

Per a més informació, aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra. Entre altres coses, explica malalties relacionades amb el mite de Dafne com la que pateix aquesta persona. És la malaltia de l' "home arbre".

Dede Koswana, d'Indonesia, va morir víctima d'una estranya malaltia el 2016
Dede Koswana, d'Indonesia, va morir víctima d'una estranya malaltia el 2016

En aquest altre article el dermatòleg Xavier Sierra analitzat una altra escultura de Dafne.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu l'escena final de l'òpera "Daphne" (1938) de Richard Strauss:


Articles del web relacionats:

Bellesa apol·línia
- Cupido concupiscent

L'univers psicodèlic de les drogues

Llegint algun relat de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació? Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que es podria haver drogat seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu Apol·lo i situat a 180 km al nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats per la incertesa del futur. Ho feia des de l’interior d’una caverna subterrània.

El procés pel qual la sacerdotessa dèlfica es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme (εν + θεός), paraula grega que vol dir “posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un trípode, la sibil·la  mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (εκ + ἴστημι, “quedar dempeus”, “aixecat fora del cos”), que avui és el nom d’un tipus de droga (paraula d’origen incert).

Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

Estupefaents al·lucinants
Tot plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic. I, des d’un punt de vista etimològic, sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de l’anglès, conté els ètims grecs ψυχή  (“ànima”) i δῆλος  ("clar", “visible”). Psicodèlic, per tant, fa al·lusió a un estat que genera una exaltació de la consciència que deixa l’ànima “clara”. I això ho provoquen molt els al·lucinògens, psicofàrmacs (< φάρμακον, “remei”) que generen al·lucinacions o agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec ἀλύω, “estar agitat” -amb tot, en aquesta paraula també  hi podria confluir el verb llatí alucinari, "anar sense llum", és a dir, "vagar mentalment".

Els al·lucinògens també són estupefaents, productes que provoquen (facio) estupor i, per tant, alteren la personalitat – d’stupeo, “quedar-se atònic” també tenim estúpid. Igualment podem parlar de substàncies psicòtiques psicotròpiques, que, d'acord amb els seus ètims grecs ψυχή (“ànima”) i τρόπος (“volta”), ens capgiren la ment.

Classificació de les drogues
Classificació de les drogues
 

Nicotina, una droga tòxica
Les drogues són productes tòxics. Aquesta paraula prové del grec τόξον (“fletxa”) perquè a l’antiguitat les puntes de les fletxes solien estar enverinades. Així, les ferides ocasionades esdevenien perjudicials, és a dir, tòxiques. Una de les drogues més tòxiques és la nicotina. Agafa el nom del francès Jean Nicot de Villamain (1530-1600).

Natural de Nimes, en tenir 30 anys, Nicot fou nomenat ambaixador francès a Lisboa. Al país lusità li varen oferir una planta de tabac procedent de Nord-Amèrica, concretament de Florida. Aleshores l’home la va portar a la seva França natal a fi de mostrar-la a Caterina Maria Romula di Lorenzo de Mèdici, reina consort. Aquesta de seguida es féu adepta a la planta, ja que les inhalacions de tabac en pols li calmaven les migranyes. En un primer moment aquella planta amb propietats medicinals rebé el nom d’ “herba de la reina” i finalment ja agafà el nom definitiu de nicotina en honor al seu introductor a Europa.

Composició del tabac
Composició del tabac


Lluny del seus efectes curatius, avui la nicotina és el principal component del tabac, que pot esdevenir una droga letal. Tot i que el costum de fumar o xuclar tabac ens ha arribat d'Amèrica, la paraula ja existia en castellà i en italià abans de la descoberta d'aquell continent. Procediria de l’àrab ṭabbaq ṭubbaq i era el nom que rebien diverses plantes medicinals, algunes d'elles somníferes.

Assassins drogats
Curiosament, del Pròxim Orient també hem adoptat una paraula relacionada amb les drogues: assassí. Hassan Ibn Sabbah fou un teòleg nascut al segle XI a Pèrsia. Als seus seguidors els feia fumar un producte anomenat, en àrab, hashish, fruit de la barreja amb resina de flors de la planta Cannabis sativa -avui, en àrab, hashish només significa “herba”. El seu consum tenia efectes euforitzants (< εὖ, “bo”, + φέρω, “portar”) i narcòtics (< ναρκάω, “estar adormit”). Va ser així com aquell grup d’adeptes fou conegut com els haixixins.

La secta dels assassins
La secta dels assassins


Abduïts pel seu líder, el haixixins es desplaçaren per l’actual Iran, Iraq i Síria. I per allà on passaven deixaven un bon nombre de morts. Entre les seves víctimes hi havia alguns cavallers que combatien a les croades. Fou així com els europeus adoptaren el nom d’assassins per denominar les persones que cometien crims -la primera referència la trobam a Blanquerna (1283), de Ramon Llull.

Cal, doncs, anar en compte amb l’haixix, també conegut com a cànnabis o marihuana (d'origen incert). L’etimologia ens diu que si el consumim ens podem convertir en assassins. I si ens paguen per matar gent serem uns sicaris, paraula provinent del llatí sica (“punyal”), que alhora deriva de secare (“tallar”). A l’antiga Judea els sicaris varen ser un dels grups jueus més violents, simpatitzants dels zelotes. Els romans temien molt les seves sicae

La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)
La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)


Dopatge amb alcohol
En alguns casos les drogues poden servir per millorar el nostre rendiment. És el cas dels dopatges. Sembla que aquesta paraula la varen adoptar els holandesos en colonitzar Sud-àfrica. Allà els zulus anomenaven dop una beguda alcohòlica utilitzada com a estimulant en danses cerimonials.

Al segle XIX, després de la Revolució industrial, l’esport va patir una gran transformació. De ser un entreteniment passà a ser una activitat que movia molts de doblers i molt de prestigi. D’aquesta manera alguns esportistes no dubtaren a ingerir substàncies per augmentar el seu rendiment físic.

El Tour de France i el dopatge
El Tour de France i el dopatge


El primer cas de dopatge conegut de l’era moderna es registrà el 1886. Fou el que protagonitzà el ciclista gal·lès Arthur Linton, que morí durant la cursa París-Bordeus. La droga més utilitzada en el dopatge és l’amfetamina, acrònim de la substància química a(lfa)m(etil)fe(ne)t(il)amina.

Herois amb heroïna
Una altra droga que dóna força heroica és l’heroïna. A finals del segle XIX la firma alemanya Bayer va crear la marca Heroin per denominar la diacetilmorfina, un narcòtic més potent que la morfina.

L'heroïna pot ser mortal
L'heroïna pot ser mortal

La nova nomenclatura recordava l’exaltació d’ànima que provoca la substància, que fa que el seu consumidor se senti com un heroi de la mitologia grega. A la marca Heroin s’hi afegí el sufix emprat per als estupefaents, que en la nostra llengua és -ina. Així doncs, cal no confondre la droga heroïna amb l’homònim del femení d’heroi.

També tenim altres drogues que procedeixen d’Amèrica Llatina. És el cas de la cocaïna, que, en la llengua quítxua, és el nom d’un tipus d’arbust (kuja).

Soma, la droga de la felicitat
Alguns consideraran que les drogues donen la felicitat. Segons, però, la literatura de ciència ficció, la droga de la felicitat  per excel·lència és el soma. És un concepte que el 1932 creà l’escriptor britànic Aldous Huxley en la seva novel·la distòpica Un món feliç -el títol estava carregat d’ironia. Curiosament, en grec σῶμα significa “cos”. I a l’antiga Índia aquest també era el nom que rebia un suc extret d’una planta que prenia la gent per realitzar les seves cerimònies religioses.

dictadura perfecta

El llibre d’Huxley és un al·legat contra un futur que sembla que ja s’ha fet realitat: la societat de consum, el control genètic o la manipulació dels règims totalitaris a través de la propaganda subliminal. Enmig d’aquest context el soma és presentat com un narcòtic que proporciona l’Estat per tenir la població contenta i, per tant, distreta i controlada. Es pren en tauletes de grams i se sol mesclar amb alguns aliments.


Avui les drogues tenen mala fama. Antigament, però, no eren il·legals, ja que sovint, en medicina, s’utilitzaven per combatre mals tan comuns com l’insomni, l’anèmia, les migranyes o els dolors menstruals.

Aquí teniu un interessant article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la morfina.

Aquí teniu un article interessant titulat "El opio del pueblo".

Aquí teniu un article que parla sobre El LSD i l'antiga Grècia.

Articles del web relacionats:
L'oracle de Delfos
Efialtes, el dimoni convertit en malson
Mens sana in corpore sano?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px