Banner Top

Què és l'hedonisme?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/06/2019) reflexion sobre l'hedonisme a partir d'Epicur i de la novel·la "Un món feliç" d'Aldous Huxley:

Articles del web relacionats:
Una mica d'hedonisme, per favor!
Carpe diem
Míster Evasió
El capitalisme que ens decapita
Consumisme romàntic
Què és la felicitat?
- Per què som esclaus del consum?
A l'estiu tothom a la platja!
- És possible viure més a poc a poc?

Utopies al món clàssic

Ja fa 500 anys que el britànic Thomas More va escriure la seva famosa obra Utopia (1516), una illa imaginària que havia d’acollir una societat perfecta. Aquest neologisme d’arrels gregues jugava amb l’ambigüetat etimològica: podia significar “no lloc” (οὐ + τόπος) o “lloc del bé” (εὖ + τόπος). More s’inspirà en l’Estat ideal que al segle IV aC esbossà Plató en el seu tractat República, coneguda en grec com a Πολιτεία.
 
La República platònica estava ordenada en tres classes socials: filòsofs governants, guerrers guardians de l’Estat i treballadors productius. Les dues primeres classes no podien tenir propietat privada per evitar que, per egoisme o per ambició, poguessin sorgir divisions entre elles. També imperava la igualtat de sexes –tota una revolució tenint en compte la misogínia imperant d’aquella època. Un dels motors del projecte platònic era la παιδεία (“l’educació”), il·luminadora d’una vida justa.

Plató confiava que els mals de la societat desapareixerien en ser governada per un rei que fos filòsof. La seva saviesa havia de redundar en el benestar ciutadà. La història, però, ens ha demostrat que aquesta utopia no és forçosament garantia d’èxit. Hi ha hagut polítics intel·lectuals molt ben formats que han estat una autèntica estafa. El bon governant no és qui en sap més, sinó qui té més seny i sentit comú per governar.


Estat platònic
Estat platònic
 
El deixeble de Sòcrates s’imaginà el seu Estat ideal en l’illa gegantina de l’Atlàntida, que havia conegut per fonts egípcies. En parlà en les seves obres Timeu i Crítias. Els seus habitants havien estat vençuts pels atenesos després d’haver volgut dominar el món. Com a càstig, els déus havien enfonsat l’illa.

Plató, tanmateix, s’entestà a fer realitat el seu ideari polític. Ho intentà el 388 aC a Siracusa, colònia grega de Sicília, on fou cridat pel tirà Dionisi I el Vell, gran amant de les arts. La seva frustració, però, va ser majúscula en ser-ne expulsat de seguida –més tard, hi tornaria dues vegades més amb idèntics resultats. El 387 aC, després de la seva primera fallida incursió siracusana, Plató havia aconseguit fundar a Atenes una escola de filosofia coneguda com a Acadèmia. Es deia així en honor a l’heroi mitològic Akadem –el centre sobreviuria a la seva mort, fins l’any 529 dC.

A part de l’Atlàntida, en la mitologia grega també trobam Hiperbòria com a exemple d’utopia. Tal com indicava la seva etimologia (Υπερ βορεία,  «més enllà del nord»), era una regió situada en les terres septentrionals aleshores del tot desconegudes, a Tràcia, al nord del mar Egeu. Es creia que els seus habitants, els hiperboris, gaudien d’una vida llarga enmig d’un clima de benestar extraordinari.

Al segle V aC Aristòfanes també recreà una utopia a la seva comèdia El ocells. L’anomenà Nefelocoquigia (“el lloc dels núvols i els cucuts). Era una mena de ciutat perfecta, creada a instàncies de dos atenesos que estaven farts de la deriva populista que havia adquirit una democràcia que encara no havia complert els cinquanta anys.

El jardí d’Epicur
Al segle IV aC, Epicur de Samos, el pare de l’hedonisme, continuaria somiant en una societat perfecta mitjançant una escola que creà el 306 aC a Atenes amb el nom d’ “El jardí d’Epicur”. A diferència de l’Acadèmia platònica o del Liceu aristotèlic, més que un centre d’ensenyament era un espai de reunions i converses amistoses.  Se li deia jardí (κῆπος), però en realitat era un hort. Hi eren admeses persones de tota condició social: homes, dones (incloses les cortesanes) i esclaus.

El Jardí d'Epicur
El Jardí d'Epicur

Epicur entenia la filosofia com a investigació de la felicitat humana, com a reflexió sobre els temors que paralitzen els homes (la por a la mort, als déus i al dolor). En conseqüència amb la seva màxima (“viu retirat”), Epicur preferia la companyia dels seus amics abans que l’aplaudiment públic.

El regne dels hiperboris
Tanmateix, en l’imaginari col·lectiu grec, el paradís per excel·lència era el Regne dels hiperboris. Estava situat al nord, a les muntanyes de Tràcia. Es creia que era el lloc on habitava el bel·licós vent del nord Bòreas -l’etimologia del gentilici és (ὑπερ βορεία,  «més enllà del nord»). Εls seus habitants, els hiperboris, gaudien contents d’una llarga vida amb totes les comoditats del món. No coneixien les malalties ni els sentiments negatius de l’estirp humana. Era com una espècie de retorn a l’Edat d’Or, amb una terra ubèrrima i un clima benigne. El poeta Píndar, tanmateix, insistia que era un lloc inventat: 

«Ni amb vaixell ni a peu trobareu
el meravellós camí que mena
cap a la comunitat dels hipeboris.»

 

PeriplusAncientMap

Mapa d'Abraham OrteliusAmsterdam 1597: en el cantó superior de la dreta diu Hyper Borei i mostra un continent que ocupa tota l'àrea polar.

 
Utopia de Thomas More
En l'illa Utopia de Thomas More ni la propietat privada ni els diners existien; els béns es guardaven en magatzems per cobrir les necessitats de la població. Hi havia prop d’una cinquantena de petites ciutats, d’uns 6.000 habitants, i les cases no tenien pany. Dones i homes s’ocupaven de les mateixes tasques un mínim de sis hores al dia. Es menyspreava l’egoisme, la vanitat i  la supèrbia. Els ateus, que eren tolerats, estaven mal vistos perquè no creien en el més enllà i podien acabar sent massa individualistes. L’educació era universal i els càrrecs eren per elecció.

Mapa de l'illa Utopia
Mapa de l'illa utopia

A Utopia More feia una crítica de la societat anglesa de la seva època, tot denunciant la pobresa de bona part de la població i la concentració del poder. El 1535 l’escriptor britànic va ser condemnat a mort per la seva oposició a la separació de l’Església Anglicana.

Thomas More (Hans Holbein el Jove)
Thomas More (Hans Holbein el Jove)
 
Distòpies i ucronies
A principis del segle XX la literatura de ciència-ficció inaugurà el gènere de les distòpies -el neologisme conté el prefix δυς-, que indica dificultat. Són novel·les que presenten un futur molt negre, per tant, gens utòpic. Les més famoses són Un món feliç (1932), d’Aldous Huxley, i 1984 (1949), de George Orwell. No s’han de confondre les novel·les distòpiques amb les ucròniques (οὐ, “no” + χρόνος, “temps”), que plantegen un futur a partir d’un passat alternatiu (per exemple, què hauria estat del món si els nazis haguessin triomfat?).

També es parla d’extropies per al·ludir a la confiança total en la tecnologia i en la intel·ligència humana -segons els seus defensors, es podrà allargar indefinidament la vida humana. Un altrer terme interessant és el d’ustopia, que permet visualitzar com una possibilitat real tot el que és per ara només un perill hipotètic -les ustopies són una reflexió crítica sobre les desviacions catastròfiques, inherents al món actual; n’és un exemple la novel·la El conte de la serventa (1985).

Avui encara hi ha gent que planta cara a les distòpies i a les ucronies. La seva aposta són les utopies. Així quedà demostrat a Espanya amb el moviment del 15-M, nascut el 2011. Tot, però, penja d’un fil. L'historiador Ferran Aisa, autor d’Utopia. Del somni igualitari al pensament únic (Icaria) feia el següent diagnòstic en un article de Jordi Nopca publicat al diari Ara (21/08/2016): “El problema és que el pensament únic actual, el neoliberalisme, assegura que les utopies, la ideologia i la història han mort. Ha acabat guanyant el bàndol que volia un món desigual”. Tanmateix, convé no ser pessimistes. Llarga vida a les utopies!

El gran mestre del periodisme esportiu, Joaquim Maria Puyal, té unes reflexions interessants sobre les utopies. Són unes reflexions extretes d’una entrevista que li va fer el 2011 Eva Piquer per al digital “Catorze”:

“Més que optimista, sóc possibilista. Potser en Guardiola no és optimista, però ha demostrat que parlar en català pel món és possible. No fa falta ser optimista per mirar de fer el que és possible. Viure és creure en alguna cosa i actuar segons la pròpia convicció. Potser no aconseguiràs mai del tot allò que persegueixes, però pots anar fent passes en aquell sentit”.

Us deix amb una sèrie de frases per a la reflexió:

  • “Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig” (Marià Villangómez)
  • “Cal oposar al pessimisme de la intel·ligència l’optimisme de la voluntat” (Antonio Gramsci)
  • “Sóc pessimista per intel·ligència, però optimista per voluntat” (Antonio Gramsci)
  • El repte de la modernitat és viure sense il·lusions i sense desil·lusionar-se” (Antonio Gramsci)
  • “Un optimista pot veure llum on no n'hi ha, però per què el pessimista ha de córrer a apagar-la?” (René Descartes)
  • “El món no serà destruït per aquells que fan el mal, sinó per aquells que s’ho miren sense fer res” (Albert Einstein)
  • “La cosa més important que hem de tenir sempre al cap és que no podem esperar mai ni un minut per començar a canviar el món” (Anna Frank)
  • “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses” (Noam Chomsky)
  • "Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però el seu paper és potser major; aquest consisteix en impedir que el món es desfaci" (Albert Camus, 1959, en recollir el Premi Nobel de Literatura)
  • "Mai arribaràs al teu destí si t'atures a llençar pedres a cada gos que borda" (Winston Churchill)
  • "La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres" (Manuel de Pedrolo
  • “El futur té molts noms: per als dèbils és inabastable, per als porucs és desconegut, per als valents és una oportunitat” (Victor Hugo, 1802-1885)
  • “Sense un punt de passió, petit o gros, una ombra de fe, el mal d'aquest món és insuportable, i no s'arriba a fer mai res” (Josep Pla)
  • "Tot sembla impossible fins que es fa" (Nelson Mandela)

I aquí teniu un poema d’Anna Pena. Titulat “Sense retorn”, és una apologia de la il·lusió:


Dona’m una pàgina en blanc
i te l’ompliré de somnis.
Alguns se’ns trencaran pel camí, segur,
però en construirem d’altres tan perfectes
que ens costarà creure que en algun moment
haguem estat tan poderosos.
 
I aleshores ens abraçaran els ulls,
i ens escalfarem les ànimes.
I somriurem al futur,
per molt que el present ens declari la guerra.
 
Perquè tindrem una força
oculta en els nostres somriures.
I ens sentirem invencibles.
En el silenci dels nostres llençols.
En les carícies dels nostres batecs.
Perquè la ràbia dels nostres gemecs
ens porta lluny
i ens dona l’impuls per seguir.
 
Perquè un dia ens vam emborratxar d’il·lusió
i el somni continua.
Irreverent.
Incombustible.

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/10/2016), reflexion sobre les utopies:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (28/09/2013) per parlar sobre etimologies utòpiques.




Aquí teniu la canço Utopia dels Catarres:



I aquí teniu un utopia alternativa, sensacional:

I aquí teniu aquesta cançó de Joan Rovira, que es titula "Encara tenim temps":


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme
La força de les utopies
Sobre acadèmies, liceus i ateneus
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana
- L'origen dels vents
- A la recerca del paradís perdut

L'univers psicodèlic de les drogues

Llegint algun relat de la mitologia grega, algú podria pensar que els grecs estaven ben sonats. La pregunta, per tant, és: es prenien alguna cosa per tenir tanta imaginació? Segons les fonts escrites, l’únic personatge del món clàssic que es podria haver drogat seria la sibil·la de Delfos. Des d’aquest santuari consagrat al déu Apol·lo i situat a 180 km al nord-oest d’Atenes, responia les preguntes de milers de peregrins angoixats per la incertesa del futur. Ho feia des de l’interior d’una caverna subterrània.

El procés pel qual la sacerdotessa dèlfica es posava en contacte amb el déu Apol·lo rebia el nom d’entusiasme (εν + θεός), paraula grega que vol dir “posseït per la divinitat”. Asseguda dalt d’un trípode, la sibil·la  mastegava unes fulles de llorer –la planta sagrada d’Apol·lo- i aspirava els gasos que emanaven de les parets de la caverna. Així arribava a un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (εκ + ἴστημι, “quedar dempeus”, “aixecat fora del cos”), que avui és el nom d’un tipus de droga (paraula d’origen incert).

Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
Sibil·la de Delfos (Capella Sixtina, Miquel Àngel)

Estupefaents al·lucinants
Tot plegat, doncs, pot resultar bastant psicodèlic. I, des d’un punt de vista etimològic, sí que ho és. Aquesta paraula, que ens ha arribat a través de l’anglès, conté els ètims grecs ψυχή  (“ànima”) i δῆλος  ("clar", “visible”). Psicodèlic, per tant, fa al·lusió a un estat que genera una exaltació de la consciència que deixa l’ànima “clara”. I això ho provoquen molt els al·lucinògens, psicofàrmacs (< φάρμακον, “remei”) que generen al·lucinacions o agitacions, tal com reflecteix el seu ètim grec ἀλύω, “estar agitat” -amb tot, en aquesta paraula també  hi podria confluir el verb llatí alucinari, "anar sense llum", és a dir, "vagar mentalment".

Els al·lucinògens també són estupefaents, productes que provoquen (facio) estupor i, per tant, alteren la personalitat – d’stupeo, “quedar-se atònic” també tenim estúpid. Igualment podem parlar de substàncies psicòtiques psicotròpiques, que, d'acord amb els seus ètims grecs ψυχή (“ànima”) i τρόπος (“volta”), ens capgiren la ment.

Classificació de les drogues
Classificació de les drogues
 

Nicotina, una droga tòxica
Les drogues són productes tòxics. Aquesta paraula prové del grec τόξον (“fletxa”) perquè a l’antiguitat les puntes de les fletxes solien estar enverinades. Així, les ferides ocasionades esdevenien perjudicials, és a dir, tòxiques. Una de les drogues més tòxiques és la nicotina. Agafa el nom del francès Jean Nicot de Villamain (1530-1600).

Natural de Nimes, en tenir 30 anys, Nicot fou nomenat ambaixador francès a Lisboa. Al país lusità li varen oferir una planta de tabac procedent de Nord-Amèrica, concretament de Florida. Aleshores l’home la va portar a la seva França natal a fi de mostrar-la a Caterina Maria Romula di Lorenzo de Mèdici, reina consort. Aquesta de seguida es féu adepta a la planta, ja que les inhalacions de tabac en pols li calmaven les migranyes. En un primer moment aquella planta amb propietats medicinals rebé el nom d’ “herba de la reina” i finalment ja agafà el nom definitiu de nicotina en honor al seu introductor a Europa.

Composició del tabac
Composició del tabac


Lluny del seus efectes curatius, avui la nicotina és el principal component del tabac, que pot esdevenir una droga letal. Tot i que el costum de fumar o xuclar tabac ens ha arribat d'Amèrica, la paraula ja existia en castellà i en italià abans de la descoberta d'aquell continent. Procediria de l’àrab ṭabbaq ṭubbaq i era el nom que rebien diverses plantes medicinals, algunes d'elles somníferes.

Assassins drogats
Curiosament, del Pròxim Orient també hem adoptat una paraula relacionada amb les drogues: assassí. Hassan Ibn Sabbah fou un teòleg nascut al segle XI a Pèrsia. Als seus seguidors els feia fumar un producte anomenat, en àrab, hashish, fruit de la barreja amb resina de flors de la planta Cannabis sativa -avui, en àrab, hashish només significa “herba”. El seu consum tenia efectes euforitzants (< εὖ, “bo”, + φέρω, “portar”) i narcòtics (< ναρκάω, “estar adormit”). Va ser així com aquell grup d’adeptes fou conegut com els haixixins.

La secta dels assassins
La secta dels assassins


Abduïts pel seu líder, el haixixins es desplaçaren per l’actual Iran, Iraq i Síria. I per allà on passaven deixaven un bon nombre de morts. Entre les seves víctimes hi havia alguns cavallers que combatien a les croades. Fou així com els europeus adoptaren el nom d’assassins per denominar les persones que cometien crims -la primera referència la trobam a Blanquerna (1283), de Ramon Llull.

Cal, doncs, anar en compte amb l’haixix, també conegut com a cànnabis o marihuana (d'origen incert). L’etimologia ens diu que si el consumim ens podem convertir en assassins. I si ens paguen per matar gent serem uns sicaris, paraula provinent del llatí sica (“punyal”), que alhora deriva de secare (“tallar”). A l’antiga Judea els sicaris varen ser un dels grups jueus més violents, simpatitzants dels zelotes. Els romans temien molt les seves sicae

La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)
La droga (1901, Hermen Anglada Camarasa)


Dopatge amb alcohol
En alguns casos les drogues poden servir per millorar el nostre rendiment. És el cas dels dopatges. Sembla que aquesta paraula la varen adoptar els holandesos en colonitzar Sud-àfrica. Allà els zulus anomenaven dop una beguda alcohòlica utilitzada com a estimulant en danses cerimonials.

Al segle XIX, després de la Revolució industrial, l’esport va patir una gran transformació. De ser un entreteniment passà a ser una activitat que movia molts de doblers i molt de prestigi. D’aquesta manera alguns esportistes no dubtaren a ingerir substàncies per augmentar el seu rendiment físic.

El Tour de France i el dopatge
El Tour de France i el dopatge


El primer cas de dopatge conegut de l’era moderna es registrà el 1886. Fou el que protagonitzà el ciclista gal·lès Arthur Linton, que morí durant la cursa París-Bordeus. La droga més utilitzada en el dopatge és l’amfetamina, acrònim de la substància química a(lfa)m(etil)fe(ne)t(il)amina.

Herois amb heroïna
Una altra droga que dóna força heroica és l’heroïna. A finals del segle XIX la firma alemanya Bayer va crear la marca Heroin per denominar la diacetilmorfina, un narcòtic més potent que la morfina.

L'heroïna pot ser mortal
L'heroïna pot ser mortal

La nova nomenclatura recordava l’exaltació d’ànima que provoca la substància, que fa que el seu consumidor se senti com un heroi de la mitologia grega. A la marca Heroin s’hi afegí el sufix emprat per als estupefaents, que en la nostra llengua és -ina. Així doncs, cal no confondre la droga heroïna amb l’homònim del femení d’heroi.

També tenim altres drogues que procedeixen d’Amèrica Llatina. És el cas de la cocaïna, que, en la llengua quítxua, és el nom d’un tipus d’arbust (kuja).

Soma, la droga de la felicitat
Alguns consideraran que les drogues donen la felicitat. Segons, però, la literatura de ciència ficció, la droga de la felicitat  per excel·lència és el soma. És un concepte que el 1932 creà l’escriptor britànic Aldous Huxley en la seva novel·la distòpica Un món feliç -el títol estava carregat d’ironia. Curiosament, en grec σῶμα significa “cos”. I a l’antiga Índia aquest també era el nom que rebia un suc extret d’una planta que prenia la gent per realitzar les seves cerimònies religioses.

dictadura perfecta

El llibre d’Huxley és un al·legat contra un futur que sembla que ja s’ha fet realitat: la societat de consum, el control genètic o la manipulació dels règims totalitaris a través de la propaganda subliminal. Enmig d’aquest context el soma és presentat com un narcòtic que proporciona l’Estat per tenir la població contenta i, per tant, distreta i controlada. Es pren en tauletes de grams i se sol mesclar amb alguns aliments.


Avui les drogues tenen mala fama. Antigament, però, no eren il·legals, ja que sovint, en medicina, s’utilitzaven per combatre mals tan comuns com l’insomni, l’anèmia, les migranyes o els dolors menstruals.

Aquí teniu un interessant article del dermatòleg Xavier Sierra que parla sobre la morfina.

Aquí teniu un article interessant titulat "El opio del pueblo".

Aquí teniu un article que parla sobre El LSD i l'antiga Grècia.

Articles del web relacionats:
L'oracle de Delfos
Efialtes, el dimoni convertit en malson
Mens sana in corpore sano?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px