Banner Top

Els orígens mítics dels primers pobladors de Balears

L’arribada de l’home a Mallorca continua essent un misteri. Les evidències més antigues de la presència humana a la nostra illa s’han trobat a la Cova del Canet (Esporles), on aparegué un nivell de carbons datat devers el 7.200 aC. La literatura, tanmateix, ja s’encarregà d’assignar uns orígens mítics als primers pobladors de Balears,

Després de la caiguda de Troia (datada vers el 1240 aC), sorgiren els relats dels νόστοι, que parlaven dels “retorns” dels herois grecs a les seves respectives pàtries, superant mil aventures. Alguns d’ells, segons l’historiador Estrabó (segle I aC), haurien pogut recalar a les Illes Gimnèsies, que era així com els grecs coneixien les Balears (concretament, Mallorca i Menorca).

Al segle IV dC el romà Servi parla de la tradició balear del monstre Geríon. En la versió oficial, Geríon era el rei de la pròspera civilització de Tartessos, situada suposadament a Andalusia. Tenia un esplèndid bestiar de bous que Hèrcules, en el desè treball, se’n va endur després de matar-lo i enterrar-lo a Corunya, on erigí una torre (la famosa Torre d’Hèrcules). En la versió de Servi, però, Geríon és presentat com a rei d’Hispània, amb tres cossos per haver governat precisament tres illes prop d’Hispània: les dues Balears i Eivissa. En aquesta versió també es diu que Bali, un company d’Hèrcules, s’establiria a les nostres illes, que batià amb el seu nom.

talaiotsTalaiots de Menorca

 
Tubal
Durant del Renaixement molts pobles d’Europa es varen autoassignar un heroi fundador del món clàssic o de la Bíblia per poder ennoblir el seu passat. També va ser el cas de Balears. En el seu llibre Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras islas adyacentes (1593), Joan Binimelis, el primer cronista del Regne de Mallorca, fa descendir de Noè els nostres primers pobladors. Hauria estat un net seu, Tubal, qui, de camí cap a Espanya després del Diluvi, topà amb les illes i les poblà de gegants. Certament, la immensitat de les pedres dels talaiots abonava la creença que hagueren de ser aixecades per gegants. Les rondalles mallorquines també són plenes d’històries de gegants i de coves amb tresors ocults.

rutes tematica

Myotragus balearicus
Fins a l’arribada dels humans, el rei de Mallorca i de Menorca  era el Myotragus balearicus, que en grec significa ratolí-cabra. Es tractava d’un animalot de mig metre d’alçada amb aspecte de cabra, però amb una dentadura de rosegador. Les seves primeres restes foren descobertes el 1909 a la cova de na Barxa (Capdepera) per Dorothea Bate, una jove britànica pionera en la ciència feta per dones.

myotragusMyotragus Balearicus

El Myotragus es va extingir fa uns quatre mil anys, pràcticament coincidint amb l’assentament dels humans. Amb tot, es creu que també podria haver conviscut amb l’ésser humà. Segons un estudi aparegut el 2019, un parent del Myotragus seria el taquin, una cabra de l’Himàlaia, símbol nacional de Bhutan.

taquinTaquin, de l’Himàlalia

Els nostres primers avantpassats visqueren en la coneguda època talaiòtica. El nom al·ludeix a les torres megalítiques dels seus poblats, els talaiots -augmentatiu de talaia-, que també trobam en altres illes com Còrsega i Sardenya i que varen sobreviure fins a la conquesta romana de les Illes (123 aC). A Menorca les construccions megalítiques més característiques foren les taules i les navetes. La cultura dels talaiots només es desenvolupà a Mallorca i a Menorca. Les Pitïuses, en canvi, quedaren sota l’òrbita cartaginesa.

Bous de Costitx
Les peces més cèlebres del període talaiòtic són els tres caps de bronze coneguts com els Bous de Costitx. Foren trobats el 1895 a la finca de Son Corro del municipi del Pla de Mallorca. Datats de l’Edat de Ferro, el seu origen és un misteri.

bous

Bous de Costitx

Segons el Codi Civil de l’època, els tresors ocults havien de pertànyer a l’amo del terreny i, si eren “interessants per a les ciències o les arts”, l’Estat se’ls podia quedar per un “preu just”. Des d’un primer moment, la Societat Arqueològica Lul·liana, nascuda a Palma el 1880 de la mà de Bartomeu Ferrà, intentà, sense èxit, que la Diputació Provincial compràs els bous -el preu exigit pel propietari era de 3.500 pessetes, una quantitat molt important aleshores. Hi havia el temor que arribàs una oferta temptadora d’un estranger. Finalment, les peces les adquirí l’Estat a un preu inferior a l’acordat inicialment.

Avui els Bous de Costitx encara es poden contemplar al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Només viatjaren de manera temporal a Mallorca el 1995, coincidint amb el centenari de la seva troballa.

Aquí teniu un article interessant titulat "El primer balear tenia gens dels nòmades de les estepes".

Aquí teniu el primer capítol del programa "La increïble història de les Illes Balears" dedicat als primers pobladors de Balears.

Aquí teniu un reportatge de Francesc Rotger titulat "L'Excàlibur Talaiòtica".

Articles del web relacionats:

Per a més informació podeu consultar els següents llibres:

  • "Enigmas de la arqueologia Balears" (Plural, 2007), de Javier Aramburu
  • "Les Illes a les fonts clàssiques" (Miquel Font editor, 1990), d'autors diversos
  • "Guía arqueológica de Mallorca" (La Foradada, 1994), de Javier Aramburu, Carlos Garrido i Vicenç Sastre

Etimologia dels recursos estilístics

RECURSOS FÒNICS

Addició o supressió

Afèresi (< αἱρέω, “agafar”, “elegir” + ἀπό, “lluny de”). Supressió d'un fonema o d'una síl·laba, ambdós àtons, en posició inicial de mot. Ex: Antoni > Toni.

Apòcope (< κόπτω, “colpejar”, “abatre” + απο, indica separació).  Contrari a l’afèresi. Supressió d'una part del final d'un mot. Ex: foto < fotografia.
 
Repetició

Cacofonia (< κακός, ή, όν, “dolent”, + φωνή, “veu”). So desagradable, especialment el que resulta de la repetició d'uns mateixos fonemes i de l'encontre de certs mots, de la reiteració de síl·labes idèntiques o de l'associació de sons discordants. Ex.: En un acte aquest vespre a Barcelona se celebren els setanta anys de la creació de la institució i els vint anys de la seva recuperació un cop restituït el Parlament.

Homofonia (< ὄμοιος, ή, όν, “igual” + φωνή, “veu”). Identitat fonètica entre dues paraules o expressions de significat diferent. Ex: Conill, per què tems el temps? (Pere Quart)

Al·literació (< ἄλλος -η -ον, “altre”). És la repetició d’un mateix so vocàlic o consonàntica —no sempre d’unes mateixes lletres— al llarg d’un vers, d’una estrofa o d’una frase. Ex:

Cops de tralla, llamps llamps llunyans (Pere Gimferrer)
Ara el sol no sol trair (Josep Maria de Sagarra)

Paronomàsia (< παρα, “al costat de”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix a col·locar en una frase dos mots que solament es distingeixen en algun fonema. Ex.:

Colom mira l’Atlàntic sense mida (Jacint Verdaguer)
Estel fix mirant-me fit (Joan Vinyoli)
 
També, però es dona, en la repetició d’un mateix mot amb significat diferent. Ex: Ara el sol no sol trair (J.M. de Sagarra)
 
Onomatopeia (< ὄνομα, “nom”, + ποιέω, “fer”). Imitació de sons naturals mitjançant fonemes. Ex.: Tots els migdies zumzeig de mosques (Segarra)

Permutació

Anagrama (< ἀνά, cap amunt o cap enrere, + γράμα, “lletra”). Paraula formada a partir de les lletres d’una altra paraula, ordenades de diferent manera. Ex: Tresor = Rostre/ Esponja = Japonès.

Palíndrom (< πάλιν, “cap enrere”, + δρόμος, “cursa”). Mot, frase que es pot llegir tant de dreta a esquerra que d’esquerra a dreta Ex: Senén té sis nens i set nenes/ Català a l’atac.

apocrifos 472 314 

RECURSOS MORFOSINTÀCTICS

Addicció o supressió

Asíndeton (+ α privativa + σύν, “amb”, + δέω, “fermar”). Omissió de conjuncions de coordinació per tal d’accelerar el ritme de la frase. Ex: Indecisa, rara, nova / ara comença la rosa (Bartomeu Rosselló-Pòrcel).

El·lipsi (< ἐν, “dins”, + λείπω, “deixar”, “abandonar”). Supressió d’una o més paraules d’una construcció gramatical, que s’han de sobreentendre pel context.

Encavalcament (<  cavalcar). Desacord que es produeix entre la pausa final del vers o del primer hemistiqui i la pausa sintàctica de manera que la frase acaba en el vers o hemistiqui següent. Ex: Esposa fèrtil d'enginy gosat seré. L'amor com una rosa sola. Per àrbitre, llibertat (Clementina Arderiu)

Enumeració (< numerus). Presentació successiva i ràpida d'una sèrie d'idees referides sempre a la mateixa cosa. Poden anar separades per conjuncions o no. Ex:

Beneït sigui l'any, el punt, el dia,
l'estació, el lloc, el mes, l'hora
i el país, en el qual la seva encantadora mirada
s’encadenà a l'ànima meva.
(Petrarca)

Epítet (< ἐπί, amb el sentit d’ “afegit a”, + τίθημι, “col·locar”). Adjectiu que subratlla una qualitat inherent a la cosa expressada pel substantiu. Ex:
 
On va aquella vela blanca
perduda en l’abisme blau?
(Miquel Costa i Llobera)

Pleonasme (< πλήθω, “estar ple”). Repetició d’una paraula o d’una idea. Expressió redundant. Ex: Ho vaig veure amb els meus ulls.

Polisíndeton (< πολύς, “molt” + σύν, “amb”, + δέω, “fermar”). Repetició d'una conjunció per donar més força a l'expressió. Ex: Menjaven i cantaven i es divertien.

Redundància (< redundo, “refluir”, “vessar”). Ús de paraules inútils per expressar un idea, perquè ja està prou ben expressada; i, en general, repetició. Ex. Entra cap a dins.

Repetició 

Anàfora (ἀνά, “cap enrere”, + φέρω, “transportar”). Element lingüístic que s'interpreta segons un element que apareix amb anterioritat. Ex: Arribaren diverses dones. Totes duien mocadors al cap/ En Pere i en Joan es tutegen.

En literatura, l'anàfora és la repetició del mateix mot o el mateix grup de mots al començament de dues o més clàusules successives. En la publicitat, un exemple és l'anunci del sabó Sanex: Pell suau, pell sana.

Catàfora
(< κατά, “per avall» + φέρω, “transportar”). És l'element contrari a l'anàfora. Ex.: Li vaig donar el llibre, a en Joan.

Anadiplosi (< ἀνά, “cap enrere”, + διπλεω, “doblegar”). Repetició de la mateixa paraula (o grup de paraules) al final d'un vers i principis del següent, de manera que es forma un efecte fonètic d'atenció del receptor, que subratlla la importància d'aquells mots i fa una pausa en el ritme de recitació general. Ex:

La canta de prop i sembla llunyana,
llunyana la veig i encara allunyar-se

(J. Maragall) 

Paral·lelisme (< παρα, “al costat de”, + ἄλλος -η -ον, “altre”). Repetició d’una mateixa estructura en diverses frases seguides. Ex:
 
No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls
ni cap vent tan subtil com els teus dits.
(Miquel Martí i Pol)

Subtitució o permuta

Hipèrbaton (< ὑπερ, “sobre”, + βαίνω, “anar”). Alteració forçada de l’ordre gramatical dels mots per aconseguir el ritme adequat o la mètrica desitjada. Ex: Impossible veure el futur és.

Quiasma (en al·lusió a la lletra x grega, creuada). Disposició creuada dels elements que formen dos sintagmes o dues frases: Collim la rosa de dia i de nit el gessamí (J. Carner). 

 figuras literarias

RECURSOS LÈXICO-SEMÀNTICS

Addicció o supressió
 
Al·lusió (< alludo, “jugar”). Expressió que s'utilitza per referir-se a algú o a alguna situació o fet, sense anomenar-lo directament.
 
Antítesi (< αντί, “contra”, “en lloc de”,+ τίθημι, “col·locar”). Contrast de dues idees, dues expressions o dues paraules de significació oposada. Ex: Riu que riu, me fa un petó que, sent de foc, va gelar-me (Miquel de Palol).
 
Antonomàsia (< ἀντί, “en lloc de”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix a substituir un nom propi per un de comú o a l'inrevés. Ex: Ciutat Eterna per Roma; el filòsof per Aristòtil. Antonomàsia també pot ser sinònim de “per excel·lència”. Ex: Sant Pau és l'apòstol per antonomàsia.
 
Apòstrof (< ἀπό, “des de”, + στρέφω, “apartar”). Invocació durant el discurs a un ésser real o imaginari amb finalitat interpel·ladora. N’és un bon exemple l’inici de l’Odissea:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre. 

Aposició (< ad, “cap a”, + pono, “posar”). Juxtaposició d’una o més paraules a una altra o unes altres, de la mateixa categoria gramatical, de manera que la segona exerceixi una funció explicativa. Ex:

Oh Cloris -l'aimada de coses no vistes-
atura l'hivern amb el somrís teu!
(Miquel de Palol)

Hipèrbole (< ὑπερ, “sobre”, + βάλλω, “llançar”). Deformació de la veritat mitjançant l'exageració. Ex: Esquitxen tot l'espai amb les desferres, és una exageració evident per fer més expressiva la descripció de la guerra.
 
Retrat. Descripció dels trets físics i de caràcter d'un personatge. Si la descripció és només del caràcter, parlam d'etopeia (< ἔθος, “costum”, + ποιέω, “fer”). Si és física, de prosopografia (< πρόσωπον, “rostre”, + γράφω, “escriure”).
 
Sinestèsia (σύν, “amb”, + αἰσθάνομαι, “percebre amb els sentits”). És l’associació d’elements que provenen de camps sensorials diferents (visuals, auditius, olfactius, gustatius, tàctils) o l’associació entre els elements i les emocions. Ex: música cega/ llàgrimes sonores.
 
Substitució
 
Al·legoria (< ἄλλος -η -ον, “altre”, + ἀγορεύω, “parlar en assemblea”). Allò que representa una cosa, una idea, per semblança suggestiva.

Eufemisme (< ευ, “bo”, + φημί, “dir”). Substitució d'una paraula o expressió considerada vulgar, malsonant, desplaent o inconvenient per una altra pretesament més adequada.
 
Ironia (< εἴρω, “dir”). Consisteix a dir el contrari del que es vol dir. Ex: El valent soldat, va fugir de la batalla.

Metàfora (< μετα, “després”, + φέρω, “tranportar”). Estableix relacions entre dos termes, però ho fa eliminant el vincle de la comparació. Se sol distingir entre:

a) Metàfora in praesentia, en què apareixen el terme real (A) i el terme imaginari (B): 

La terra (A) és una cambra (B)
on no penetra el vent.
(Josep Sebastià Pons)

b) Metàfora in absentia, en la qual el terme real (A) és substituït pel terme irreal o imaginari (B). Així, Baltasar Porcel, en referir-se a la lluna plena (A), escriu: la melangiosa i freda claror de la bola nocturna (B)...
 
Metonímia (< μετα, “després”, + ὄνομα, “nom”). Consisteix en la substitució d’un terme per un altre amb el qual guarda relació de causa o dependència. N’hi ha de diversos tipus:

  • Causa per efecte: Li feu mal el sol (= calor produïda pel sol).
  • Efecte per la causa: Està mancat de pa (= mancat de feina).
  • Contenidor pel contingut: Prendre una copa (= una beguda).
  • Autor per obra: És propietari d’un Goya (= d’un quadre pintat per Goya).
  • Lloc pel que es produeix: Es va prendre un Xerès (= vi que procedeix de Xerès.
Sinècdoque (< σύν, “amb”, + εκ, “des de”, + δέχομαι, “rebre”). Consisteix en la designació d’una cosa amb el nom d’una altra (a vegades es confon amb la metonímia). N’hi ha de diferents tipus:
  • La part pel tot: Varen aparèixer al camp de futbol onze parells de botes (= onze futbolistes).
  • El tot per la part: Tot el món diu el mateix (No és tot el món, en realitat es refereix a molta de gent).
  • El singular pel plural: El ca és un animal fidel (No es refereix a un únic ca, sinó a tots en general).
  • El gènere per l’espècie: Els mortals no es consolen (Com a mortals es refereix als homes, però els animals tambem ho són).

Oxímoron (< ὀξύς, εῖα, ύ, “agud”, “punxegut”, “àcid”, +  μῶρος, “estúpid”): Consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari o “estúpid”. Ex.: docta ignorància, silenci sonor, lúcida bogeria.
 
Paràbola (< παρα, “al costat de”, + βάλλω, “llançar”). Al·legoria que conté un ensenyament moral.
 
Paradoxa (+ παρά, “fora de”, + δόξα, “opinió”). Unió d'idees aparentment irreconciliables, però que en el fons presenten un enunciat veritable. Ex:

Vàrem tenir la copa de la vida
arran de llavis, i bevent mories
(Joan Vinyoli)

Personificació (< persona). Atribució de qualitats humanes a ésser inanimats.

... riu i canta més fort que les onades,
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.
(M. Costa i Llobera, referint-se al pi de Formentor)

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula.

Articles del web relacionats:
- Apologia de la paraula
Emparaular el món
Al principi existia la paraula
La postveritat segons Aristòtil
Sobre mentors i cicerones
El poder de la fal·làcia
Demòstenes, un antiglobalitzador en l'era clàssica
Antifont d'Atenes, el psicòleg de la paraula
- L'origen dels tòpics literaris









 

 

 









 

L'origen dels tòpics literaris

Els romans tenien clar que l’objectiu de qualsevol discurs era sobretot agradar l’auditori. Per aconseguir-ho s’havien d’utilitzar una sèrie d’arguments que, dirigits a l’enteniment o al cor de l’oient, el commoguessin, li produïssin assentiment i plaer. Fou així com quallaren una sèrie d’arguments aplicables als casos més variats, temes ideològics adaptables a qualsevol desenvolupament o variació. Els grecs els anomenaven τόποι i els romans loci comunes, mentre que nosaltres els deim tòpics. A l’Antiguitat se feren col·leccions de tòpics, i l’art dels τόποι, anomenada topica, fou objecte de tractats especials i assignatura fonamental per als alumnes de retòrica.

Amb el temps, de ser només mitjans utilitzats en l’elaboració de discursos, el tòpics es convertiren en clixés literaris de qualsevol gènere. Alguns han arribat a ser immortals:

  • Falsa modèstia: el seu origen està en la necessitat de guanyar-se la benevolència, l’atenció, del jurat en un discurs. Per això, l’orador havia de presentar-se amb actitud humil. Després es féu general i sol aparèixer en els pròlegs dels llibres.
  • L’Arcàdia feliç: no era l’Arcàdia històrica i geogràficament localitzable sinó un món idealitzat en el qual el poeta es recull.
  • Aurea saecula (l’edat d’or): és la lloança d’un període mític –assimilable al paradís terrenal-, en què els homes vivien en un estat de felicitat gairebé absolut.
  • Locus amoenus (el paisatge ideal). Amb Homer comença a Occident la glorificació del món, de la terra i de l’home. Els poetes posteriors prenen del paisatge homèric diversos motius que després es convertiran en patrimoni d’Occident a través de Virgili, el qual aplica a la naturalesa el qualificatiu d’ amoenus (amè, agradable).
  • Carpe diem. Una constant en tots els lírics grecs era l’angoixa per la brevetat de la vida i la necessitat d’aprofitar el moment present mentre encara es tingui joventut. Horaci en una de les seves odes desenvolupa el tema amb el consell: “carpe diem...”. L’exhortació d’Horaci està acompanyada d’altres tòpics, com ara el de la brevetat de la vida o la fugacitat de l’existència humana –seria, però, Virgili qui en les seves Geòrgiques il·lustraria aquests tòpics amb el famós tempus fugit irreparabile.
  • La invocació a les Muses: per als antics les muses eren deesses olímpiques, potències vitals responsables de les arts.

Aquesta web està dedicada als tòpics literaris. Aquesta també.

Aquest enllaç conté informació sobre tòpics horacians.

Aquest altre conté llatinismes convertits en tòpics literaris.

I aquest parla sobre tòpics literaris i recursos estilístics.

Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
Memento mori
Ubi sunt?
Carpe diem
Ut pictura poesis
Muses inspiradores
No moriré del tot
- El naixement de l'oratòria

Tàcita Muta: les dones han de callar

Els romans, igual que els grecs, pensaven que la paraula, eina fonamental de la lluita política, era una prerrogativa masculina. Aquesta idea quedà plasmada en l’univers religiós a través del culte a una deessa del silenci, Tàcita Muta. Els seus dos noms ja són prou reveladors: provenen del verb taceo, “callar” (d’on tenim també taciturn)  i de l’adjectiu mutus, “mancat de paraula”. La terrible història d’aquesta dona la podem resseguir en l’obra els Fastos d’Ovidi (II, 583-616), on apareix amb el nom de Lara o Lala (“la xarlatana”).

Conta la llegenda que Tàcita Muta era una nimfa nàiade descarada que solia parlar més del compte. Un dia s’atreví a ventilar a Juno una de les tantes incursions sexuals del seu marit, el promiscu Júpiter. Aquest, menjat per la ira, li arrancà la llengua, condemnant-la així al silenci etern.  A continuació, lliurà la nimfa a Mercuri perquè la conduís a l’inframon. Pel camí, el missatger dels déus la violà, però ella no pogué cridar a causa del càstig diví. Fruit d’aquella violació varen néixer els bessons Lares, que es convertiren en els encarregats de guardar i vigilar les cruïlles de Roma i els recintes domèstics.

safoSuposat retrat de Safo en un fresc de Pompeia del segle I dC

Al servei del patriarcat
Segons Plutarc (Vides paral·leles, Numa, 8), Tàcita Muta, era una de les nimfes Camenae i el seu culte va ser introduït a Roma pel rei Numa Pompili (segle VII aC). Tingué una capella dedicada al mont Palatí. Tàcita Muta era un símbol ben eloqüent. Les romanes estaven al servei del patriarcat; no podien exercir càrrecs públics ni participar en la vida política. A la primera meitat del segle I aC, tan sols una generació va permetre l’existència d’oradores, entre elles la famosa Hortènsia. Aquesta activitat, però, aviat quedà prohibida. Tal com relata Irene Vallejo al seu llibre El infinito en un junco, les dones romanes de bona família solien tenir accés a la paraula escrita, no, però, per treure’n un profit personal, sinó per ensenyar-la en la seva funció de mares i mestres de futurs oradors.

Avui Tàcita Muta dona nom a un Grup d'Estudis de Dones i Gènere a l'Antiguitat. Està integrat per professores, investigadores i investigadors de la Universitat de Barcelona (UB), de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”.  

Articles del web relacionats:
La primera manifestació femenina de la història
Feministes "femmes fatales"
- Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l'antiga Roma
- Atletes ascetes
- Penèlope no tenia cap síndrome!
- Lucrècia, la primera veu del #MeToo (#EgoQuoque)
L'etern mal uterí

Caracal·la, papers per a tothom

L’emperador Caracal·la (211-217) en realitat es deia Marcus Aurelius Antoninus. Era fill d’un mestissatge que després ell volgué plasmar en la seva acció de govern. El seu pare, Septimi Sever, descendia d’estirp bereber i tenia la pell fosca. I la seva mare, Julia Domna, havia nascut a Emesa, actual Homs, a Síria. A 25 anys, quan Caracal·la assumí el tron en morir el seu pare, ja feia temps que els emperadors no eren natius de Roma, ni tan sols italians.

En un primer moment, Caracal·la fou proclamat coemperador amb el seu germà Publi Septimi Antoní Geta. Ell, però, no volia que ningú li fes ombra, de manera que ordenà assassinar el seu germà, sobre el qual aplicà, a més, la damnatio memoriae (“condemna de la memòria”). 

Constitució Antoniniana
Caracal·la, acusat de sanguinari i capritxós, volia donar un cop d’efecte al seu mandat. Així, per sorpresa de tothom, el 212 va promulgar un edicte, conegut com la Constitució Antoniniana. A partir d’aleshores la ciutadania romana, amb els seus deures i drets, es concedia a tots els habitants lliures de l'imperi, des d’Hispània fins al Pròxim Orient. Hi havia, però, una excepció, els dediticii. Es tractava dels habitants d’una minoria de ciutats derrotades per Roma, que havien oposat resistència a la seva conquesta. Aquests habitants eren massacrats o podien ser venuts com a esclaus. No debades, l’edicte no va fer res per revertir la consideració jurídica dels esclaus, a qui se’ls continuava aplicant el ius ad rem o “dret sobre les coses”. El mateix passava amb les dones.

 

Roman Empire in 210 ADImperi Romà durant el mandat de Caracal·la

 
Per molt que bravejàs, Caracal·la sabia que aquella mesura responia en realitat a un tema econòmic. Per mantenir un imperi tan extens calia més contribuents, i això volia dir més ciutadans. Tanmateix, durant el seu regnat es va devaluar la moneda, així que l’increment de contribuents que va suposar la seva mesura no va ajudar a recuperar el fisc.
 
Resistència de les elits
L’edicte de Caracal·la va ser una decisió revolucionària ja que s’esborrava d’una tacada la distinció entre autòctons i estrangers. La ciutadania deixava de ser exclusiva d’una elit de Roma (els honestiores), que l’obtenia principalment per naixement dins el si d’un matrimoni legal. La ciutadania era un requisit indispensable per accedir als càrrecs públics, votar en les assemblees i servir a l’exèrcit. D’aquí que molts ciutadans romans de soca-rel s’oposassin a la iniciativa de Caracal·la, amb la qual desenes de milions de “provincians” (humiliores) es convertiren, de la nit al dia, en romans de ple dret.

classes socialsHi hagué un sector recalcitrant dels honestiores que fins i tot considerà que aquells “nous romans” acabarien minant les essències patriòtiques del poble fundat el  753 aC per Ròmul -oblidaven, però, que els orígens de Roma foren del tot multiculturals. En canvi, els filòsofs de l’època insistiren que la mesura de Caracal·la culminava el somni cosmopolita heretat de l’hel·lenisme. 

Per apaivagar els ànims, el 216 l’emperador, megalòman empedreït, inaugurà, prop de Roma, les famoses termes que porten el seu nom -en realitat, però, es digueren termes Antoninianes. Es tractava d’un autèntic complex d’oci, precursor dels actuals centres comercials. El fet que l’entrada fos gratuïta feu que s’hi congregassin a diari milers de persones. A Caracal·la la seva política populista no li serviria de res. El 217, mentre orinava a la cuneta d’una calçada a Mesopotàmia, morí assassinat a 31 anys per un oficial de la guàrdia pretoriana.

 

Aquí teniu la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:

Articles del web relacionats:

Cal·límac, el pare dels bibliotecaris

La famosa biblioteca d’Alexandria s’inaugurà a finals del segle IV aC. Pocs anys després, un dels seus treballadors, Cal·límac de Cirene es convertiria, sense saber-ho, en el pare dels bibliotecaris. Així ho assegura Irene Vallejo en el seu interessat assaig novel·lat El infinito en un junco (Siruela, 2019).
 
Cal·límac era un poeta líric enamorat dels llibres. Es feu càrrec de la biblioteca d’Alexandria després de la mort del seu primer responsable, Zenòdot d’Efes. En aquella nova tasca, destacà més que el seu predecessor. Va resoldre problemes d’autenticitat i de falses atribucions. De cada autor, va redactar una biografia brevíssima i elaborà una llista completa de les seves obres per ordre alfabètic.

alejandria4 1786x2000

Biblioteca d'Alexandria
 

El catàleg de Cal·límac, anomenat els Pínakes (“les Taules”), no s’ha conservat, però, textos de segles posteriors hi fan referència. També han arribat a nosaltres llites que segurament foren copiades dels Pínakes. Per exemple, els títols de setanta-tres peces teatrals d’Èsquil i més de cent de Sòfocles. Són enumeracions d’un autèntic inventari de pèrdues, ja que només podem llegir set tragèdies completes de cada un. 

El pare dels bibliotecaris també té el mèrit d’haver organitzat la literatura per gèneres. Seguint l’estela taxonòmica d’Aristòtil, primer classificà els llibres en dos grans territoris (el vers i la prosa) i després els parcel·là en províncies: èpica, lírica, tragèdia, comèdia; història, oratòria, filosofia, medicina i dret. Finalment, ideà la secció miscel·lània (del llatí miscere, “mesclar’”) per a les obres que no encaixaven en cap dels principals gèneres. Els Pínakes es convertiren en una eina de recerca essencial i fixaren els fonaments del les ciències bibliogràfiques i enciclopèdiques.

Articles del web relacionats:
La guerra de les biblioteques de l'antiguitat
Biblioteques, la memòria de la humanitat 
L'ABC de l'alfabet 
Llibres que ens fan lliures
Hipàtia, la primera màrtir del feminisme
Plini el Vell, el primer enciclopedista de l'antiguitat
Per què llegim en silenci?

Foren els cristians uns fanàtics amb el món clàssic?

Ha estat molt polèmic el llibre La edad de la penumbra. Cómo el cristianismo destruyó el mundo clásico (Taurus, 2018), de Catherine Nixey. La historiadora i periodista britànica afirma amb contundència que el llegat clàssic d’Occident fou víctima d’un autèntic genocidi cultural a mans dels primers cristians d’entre els segles IV i VI. Aquesta asseveració ha estat refutada per gent com el professor de teologia Armand Puig, que el 4 de novembre de 2018 va escriure a La Vanguardia un article titulat precisament “Cristians, hereus de la cultura grecoromana”.

Puig recorda que, en contra del que afirma Nixey, el decret de l’emperador Teodosi sobre els temples pagans (399) no implicà necessàriament la seva destrucció. Ho demostra -diu- la gran quantitat d’edificis religiosos d’aquella època que es conserven a Barcelona o a Tarragona. També al·ludeix a l’investigador Peter Thonemann (Oxford), segons els qual, dels set-cents temples romans que hi havia a les Gàl·lies, només deu foren destruïts entre els segles IV i V, sense que es conegui l’autor d’aquestes destruccions. Altres estudiosos com Richard Bayliss (Newcastle) eleven la xifra que a quaranta-tres, comptant tot l’imperi. Alguns temples abandonats serien reconvertits en espais cívics, en magatzems o en tallers -no n’hi hagué tants que passaren a ser utilitzats com a esglésies.

edad

Catherine Nixey

En el seu article, el teòleg català també s’encarrega de desmuntar una altra afirmació de Nixey: no és cert que el cristianisme eliminàs el pensament filosòfic antic amb la destrucció d’importants obres gregues i romanes. Puig insisteix que la interacció entre cristianisme i la cultura grecoromana va ser constant, amb adaptacions i avaluacions crítiques. En aquest sentit, recorda que un vuitanta per cent dels coneixements que posseïm de l’antiguitat grecoromana ens han arribat gràcies a les còpies realitzades en els escriptoris monàstics. A part de les traduccions del grec al siríac, també varen ser traduïdes a l’àrab moltes obres d’Aristòtil, que tingueren una gran influència en Avicenna i Averrois. Aquestes obres, que després també es traduirien al llatí, igualment influirien a pares de l’Església com Sant Tomàs de Aquino.

Puig acaba el seu article recordant unes paraules del professor Hans-Joseph Klauck (Chicago): “El cristianisme demostrà ser un deixeble altament agraït de la cultura grecoromana, en cap cas el seu destructor”.

La versió de Nixey
L’autora de La edad de la penombra assegura que els primers cristians estaven obsessionats a eliminar els déus i els temples “demoníacs” del “pecaminós” món clàssic. Al segle IV un ancià bisbe anomenat Basili va escriure una tensa carta als joves aconsellant-los sobre com treure profit de la literatura pagana. Assegurava que calia ignorar els autors clàssics quan escrivien massa sobre els plaers dels grans banquets o quan es recreaven en una cançó lasciva. No volia que ningú es contaminàs amb la lectura d’aquelles paraules vergonyoses i herètiques. Si per casualitat l’ull d’un curiós es posava en un passatge clàssic que retratava homes depravats, aleshores, deia Basili, s’havia d’ “evitar-lo tapant les orelles”.

Segons Basili, els joves havien de llegir els clàssics de la mateixa manera que les abelles visitaven les flors, “i és que aquelles no van per igual a totes les fors (...), sinó que prenen el que d’elles els convé per a la seva tasca i la resta la deixen fins a la pròxima”. Els símils no s’acabaven aquí. “Així com -continuava-, en agafar la flor del roser, evitam les espines, així també en tals obres, després de recol·lectar quant és útil, protegim-nos d’allò nociu”. Per damunt de tot, però, l’ancià bisbe considerava que calia ignorar els autors grecs i romans quan parlaven dels seus déus, “especialment quan es referien a ells dient que són molts”.

agustix

Sant Agustí

Amb aquesta por, hi hagué obres clàssiques que foren censurades. El cas més clamorós fou el primer vers del Carmen 16 de Catul: Pedicabo ego vos et irrumabo (“Us donaré pel cul i me la xuclareu”). En alguns casos, el vers es mantenia en el llatí original, sense traducció. No seria fins a mitjan del segle XX quan la seva traducció reflectiria correctament el seu contingut.

Tanmateix, segons Nixey, els cristians també varen saber treure profit de les conquestes intel·lectuals de grecs i romans. Per exemple, els principis estoics de Ciceró foren adoptats pel bisbe Ambrosi, mentre que sant Agustí s’apropiava de l’oratòria romana amb per a la seva tasca propagandística.

D’altra banda, determinats escrits pagans que presentaven certes semblances amb el cristianisme foren vistos com a ancestres involuntaris de la tradició. Fou el cas de la IV Bucòlica de Virgili, on la sibil·la de Cumes protetitza el naixement  d’un nin que suposarà el retorn de l’Edat d’Or. Segurament l’escena expressava, en forma al·legòrica, l’alegria del moment davant la fi de les guerres civils i el futur pròsper que es podia intuir. El nin que havia de néixer podria ser el fill de Polió, un general que havia intercedit en el Primer Triumvirat. Alguns autors cristians, però, estaven convençuts que aquests versos de Virgili eren en realitat una profecia pagana de l’arribada de Crist, que ja havia estat anunciat pels profetes de l’Antic Testament.

sack of rome1

El saqueig de Roma (Sylvestre, 1890)

Malgrat tot, la investigadora britànica insisteix en la seva teoria que alguns avui discuteixen: “La quasi total destrucció de les literatures llatina i grega va ser una combinació d’ignorància, pot i estupidesa [...]. Es va preservar molt, però molt, molt més es va destruir. S’ha estimat que menys d’un deu per cent de tota la literatura clàssica ha sobreviscut fins a l’era moderna. En el cas del llatí, la xifra és encara pitjor, s’estima que només es conserva un u per cent de tota la literatura llatina”.

Articles del web relacionats:

Desmuntant el mite de Grècia

Al segle XVIII, mentre Europa descobria Egipte, eren molts els escriptors romàntics, entre ells Byron o Shelley, que visitaven les desolades ruïnes gregues. Els seus escrits culminaren la idealització de l'antiga Grècia iniciada ja en el segle XV amb el Renaixement. La creativitat de l'Hèl·lade contrastava amb la de Roma, vista com la força militar i el poder.

Hi hagué veus que, tanmateix, s’encarregaren de desmuntar el mite. Fou el cas del filòsof alemany Friedrich Hegel (1770-1831). Al seu parer, aquella idealització era provocada per una nostàlgia malaltissa fruit de la sensació que sempre ha tingut la humanitat d'haver "estrenat" a Grècia un vocabulari polític i una manera de mirar el món que ens ha constituït posteriorment. No debades, es tendeix a sobrevalorar Grècia pensant que fou una mena d'època de plenitud. Amb tot, els estudiosos insisteixen a dir que aquella Grècia somniada mai no va existir: ni les columnes de marbre dels temples eren blanques, sinó pintades amb colors llampants, ni la democràcia tenia gaire a veure amb l'actual (a la d’Atenes només hi participava un 10 per cent de la població; ni les dones, ni els estrangers ni els esclaus tenien dret a votar).

Poble escollit?
L’hel·lenista Raül Garrigasait explica molt bé la recepció de la Grècia clàssica en el seu interessant llibre Els fundadors, que versa sobre la història de la Fundació Bernat Metge (Ara Llibres, 2020). A les pàgines 232 i 233 hi podem llegir les següents consideracions:

“Al segle XVIII, l’historiador de l’art autodidacte Johann Joachim Winckelmann es va imaginar Grècia com una humanitat ideal caracteritzada per virtuts com la serenitat, la grandesa, l’equilibri i l’harmonia. Per a ell els grecs eren un poble escollit que desconeixia la vergonya de la nuesa i les malalties venèries. Els marbres blancs, la dignitat humana dels herois de Sòfocles, encarnaven aquests valors. Així, els grecs eren una mena de supernosaltres, un ideal al qual hem d’aspirar per fer-nos dignes de nosaltres mateixos.

Al segle XIX es va formar una visió oposada: la idea que la literatura hel·lènica ens dona accés a un estadi de la humanitat més primitiu, més fort i més autèntic, no perquè sigui més harmoniós, sinó perquè encara no està sotmès a les repressions de la civilització moderna. Així, en els grecs, Nietzsche hi trobava un torrent incontrolable de vida dionisíaca, experiències de despersonalització, trencament de les normes; Freud hi veia un poble on les pulsions més fosques, com la de matar el pare i aparellar-se amb la mare, es manifestaven d’una manera més evident que entre nosaltres; l’hel·lenista James Frazer llegia els mites grecs al costat de les històries dels pobles anomenats salvatges. Tots tres representen la visió primitivista.

Durant el mateix vuit-cents es va anar consolidant l’aproximació historicista, que intenta comprendre els grecs en el seu context propi, com una civilització entre altres. L’historicisme pot mostrar, per exemple, les influències que Grècia rep de les diverses cultures de la Mediterrània i del Pròxim Orient. Aquest plantejament erosiona la vella idea de l’excepcionalitat hel·lènica i aquelles nocions mítiques de serenitat i equilibri; l’historiador Jakob Burckhardt va escriure que la idea de la felicitat grega és una de les falsificacions més grans dels judici històric.

Aquestes tres visions, la winckelmanniana, la primitivista i la historicista, són irreconciliables, però s’han anat acumulant sense eliminar-se mútuament. Avui dia queden rastres de totes tres. Les columnes neoclàssiques dels bancs i els edificis públics evoquen el prestigi de l’ordre serè de la Grècia winckelmanniana, i d’aquesta mateixa imatge d’harmonia es nodreix el turisme organitzat al voltant de la blancor dels marbres antics. El complex d’Èdip ha passat a la cultura popular i s’ha convertit en un clixé que fem servir per explicar-nos a nosaltres mateixos; la psicoanàlisi, reinterpretant la mitologia antiga, de vegades sembla la mitologia moderna per excel·lència. En els museus, en els documentals, en els grans projectes de divulgació, predomina la visió historicista, però és inevitable que hi treguin el cap moments winckelmannians o primitivistes”.

Articles del web relacionats:

Aquí teniu l'entrevista que em varen fer al programa "Luces en la oscuridad" de Gestiona Radio (04/12/2015) arran de la publicació del reportatge sobre l'origen egipci del poble grec publicat a la revista Clío:

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px