Per a molts va ser una sorpresa que per primera vegada  el premi Nobel de Literatura 2016 anàs a parar a mans d’un músic, el nord-americà Bob Dylan. Cal tenir en compte, però, les paraules dites per Sara Danius, secretària de la Acadèmia sueca, en anunciar l’elecció:

“Pot sorprendre, però si es mira al passat, descobrim Homer i Safo. Van escriure amb instruments, en el mateix sentit que Bob Dylan. Encara llegim Homer i Safo i els gaudim, igual que fem amb Dylan, a qui podem llegir i hem de llegir. Ell és poesia en la tradició anglesa”.

 

Certament, Dylan és hereu de la tradició oral iniciada al segle VIII aC a Grècia per Homer o Hesíode, entre d’altres. Eren poetes que, igualment com els artesans, feien (ποιέω), construïen, relats, històries (ἕπος), és a dir, feien èpica. Formaven part d’un grup de professionals del cant coneguts com a aedes, paraula derivada d’ἀείδω (“cantar”). Els seus cants, inspirats per la musa (possiblement per Cal·líope, la musa de la poesia èpica) o per Apol·lo, eren acompanyats per un instrument de corda, la fòrminx (φόρμιγξ), semblant a la lira. 

 

La mnemotècnica dels aedes
El material dels aedes era l’epopeia. D’acord amb la seva etimologia (ἕπος, “relat”, “paraula” +  ποιεω, “fer”), una epopeia és una composició poètica extensa que narra les gestes dels herois d’un passat generalment llunyà, amb una barreja d’elements reals i fabulosos. Neix de la necessitat o el desig de conservar i transmetre a generacions posteriors els fets memorables que es consideren part del patrimoni col·lectiu. A través dels seus poemes èpics, els grecs adquiriren tot tipus de coneixements: des d’astronomia, a genealogies d’herois, models de comportament, pautes morals o cultes.

En una època marcada per l’oralitat, els aedes podien recitar de memòria llargs relats èpics. Per això, es valien d’un repertori fix d’epítets, anomenats fórmules, que s’anaven repetint al llarg de l’audició. Per exemple: “la mar de color del vi”, “Zeus, l’aplegador de núvols” o “Atena, la dea d’ulls d’òliba”. També hi havia versos sencers que es repeteixen i que al·ludien a escenes recurrents com la preparació d’un àpat, la sortida del sol, la invocació als déus. Totes aquestes expressions prefixades no només eren una ajuda mnemotècnica per a l’aede, sinó que també permetien encaixar els versos dins l’esquema mètric del poema –en el cas de la literatura homèrica era l’hexàmetre, un vers de sis peus, de ritme ternari.

Els aedes tenien una certa llibertat per triar una versió de les diverses que existien, per abreujar o allargar algunes parts. En aquest sentit, els símils eren un recurs força freqüent. No debades, permetien abandonar per un moment el fil de la narració i apropar l’acció èpica al món que coneixia de prop el públic.

Rapsodes, trobadors i joglars
Amb l’aparició de l’alfabet, l’aede seria substituït pel rapsode, el qual va abandonar la fòrminx per un bastó. Els mateixos grecs dubtaven entre dues etimologies per a aquesta paraula: o bé hi veien el compost “sargidor de cants” perquè els rapsodes cosien uns fragments amb uns altres segons la tradició; o bé el feien derivar de ῥάβδος (“bastó”), que feien servir per marcar el ritme dels versos.

Els rapsodes es diferenciaven dels seus predecessors perquè ja no cantaven, sinó que recitaven els textos, de memòria i sense modificar-los. Al món celta, la tasca dels aedes i dels rapsodes fou assumida pels bards i, a l’edat mitjana, pels trobadors i pels joglars. Hi hagué, però, diferències entre aquestes dues últimes figures. Els trobadors creaven i interpretaven les seves pròpies peces. Els joglars, en canvi, eren artistes ambulants que només interpretaven les composicions d’altri, generalment dels trobadors. A més, sovint actuaven com a bufons, fent acrobàcies i malabarismes.

Avui doncs, cantautors com Dylan són els nous Homers. S’ajuden de la música per donar ales a les seves paraules. Tanmateix, tal com afirma Xavier Cervantes al diari Ara, hi ha gent que “continua menystenint la paraula escrita per ser cantada i nega a l’escolta l’estatus que atorguen a la lectura. En aquest sentit, el premi a Dylan no és tan diferent dels Nobel a dramaturgs com Dario Fo (mort el mateix dia que coneixíem l’elecció de Dylan) o Harold Pinter, que escrivien no tant per ser llegits com perquè les seves obres fossin representades i, per tant, escoltades en un teatre”. El mateix fan els nostres glosadors a Mallorca. I el 2014 Raimon també va rebre el 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Si voleu saber com sonava Homer recitant l’Odissea, no us podeu perdre aquest enllaç.

Aquí teniu una cançó protesta de Dylan. És una de les més cèlebres, molt actual, per cert: The Times They Are A Changin’ (1964):

No us podeu perdre aquestes entrades sobre els referents clàssics en les cançons de Dylan. Una entrada és de Margalida Capellà i l’altra d’un alumne seu, creador del blog “L’empremta d’Orfeu”.

En aquest article titulat “La vida de les paraules” (Diari Ara, 16/10/2016), el filòsof Xavier Antich defensa els inicis orals de la literatura amb motiu de la concessió del Nobel de Literatura 2016 a Bob Dylan. 

En aquest altre article, en canvi, un altre filòsof, Josep Ramoneda, critica durament el Nobel. L’article es titula “L’acudit Dylan” (16/10/2016).

I perquè us animeu a llegir Homer, aquí teniu un vídeo del tot interessant.