Banner Top

Què és l'hedonisme?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/06/2019) reflexion sobre l'hedonisme a partir d'Epicur i de la novel·la "Un món feliç" d'Aldous Huxley:

Articles del web relacionats:
Una mica d'hedonisme, per favor!
Carpe diem
Míster Evasió
El capitalisme que ens decapita
Consumisme romàntic
Què és la felicitat?
- Per què som esclaus del consum?
A l'estiu tothom a la platja!
- És possible viure més a poc a poc?

Per què som esclaus del consumisme?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/12/2018) reflexion sobre el consumisme. Ho faig a partir de les obres dels filòsofs Gilles LipovetskySlavoj Žižek:

 

Articles del web relacionats:
- Una mica d'hedonisme, per favor!
Carpe diem
Míster Evasió
El capitalisme que ens decapita
Una mica d'hedonisme, per favor!
Consumisme romàntic
Esperit nadalenc en l'era de la postreligió- Què és la felicitat?

Analfabetisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (16/02/2018)

"Tots els humans, per naturalesa, desitgen saber”. Avui la postmodernitat ha portat fins al límit aquestes paraules que al segle IV aC escrigué Aristòtil a l’inici de la seva Metafísica. Abduïts per una falsa percepció de llibertat de premsa, no aturam de surfejar per l’epidermis de l’actualitat. Només, però, espipellam. La superficialitat no ens deixa veure la profunditat d’una convulsa i complexa realitat sempre tristament esbiaixada per interessos empresarials. A cop de clic, actuam com a golafres de la informació, convençuts que el saber no ocupa lloc. Tanmateix, tanta dispersió mina la qualitat i la força del coneixement. Són els efectes de la “infoxicació”, que amaga un drama pitjor: la docilitat ciutadana davant d’un poder depredador.
 
Qui ja ha posat el crit al cel és Marina Garcés. En el seu darrer assaig Nova il·lustració radical (Anagrama), la filòsofa catalana ha trobat un nom per a la impotència dels nous temps d’estrès informatiu: analfabetisme il·lustrat. Al seu parer, vivim en societats altament escolaritzades, però cada cop més crèdules al discurs totalitzador de l’statu quo, que vol “humans estúpids en un món intel·ligent”.

Els mals de la infoxicació
Els mals de la infoxicació
Paradoxalment, les mateixes tecnologies que ens permeten acumular saber ens estan convertint en individus cada cop més ignorants. Tanta hiperconnexió ens ha cegat. La utòpica Societat del Coneixement ha mutat en la distòpica Societat del Desconeixement, on preferim que els altres pensin i actuïn per nosaltres. És curiosa l’evolució de la humanitat. Abans, acatàvem una  norma o decisió des de la ignorància, és a dir, des l’absència de coneixements. Avui, però, l’acatam incapaços d’assimilar tants de coneixements.
 
El “tecnoptimisme” se’ns ha girat en contra. Ens pensam que ho sabem tot, però, tanmateix, tenim la sensació que no hi podem fer res. Davant la decepció en el futur, ens hem venut a la resignació, l’opció més fàcil. Així doncs, enterrades les grans ideologies, només contemplam com a únic escenari un present capitalista perpetu i de consumisme alienant. Garcés ens avisa: “Som a les portes d’una rendició. La rendició del gènere humà quant a la tasca d’aprendre i d’autoeducar-se per viure més dignament. Davant d’aquesta rendició, proposo pensar una nova il·lustració radical”.

Nova Il·lustració radical
Nova Il·lustració radical
 
La nova proposta de la pensadora barcelonina exigeix “poder exercir la llibertat de sotmetre qualsevol saber i qualsevol creença a examen, vinguin d’on vinguin i els formuli qui els formuli, sense pressupòsits ni arguments d’autoritat”. “Saber -continua l’assagista- ja no és accedir a les veritats eternes de Déu, sinó millorar la nostra pròpia comprensió i la relació amb el món que ens envolta. Els il·lustrats no creien cegament en el progrés”.
 
L’autora d’una Nova il·lustració radical ens refresca una mica la memòria: “Hem constatat, històricament, que saber més i tenir més educació i més informació no ens fa més lliures ni èticament millors. Tampoc ha contribuït a forjar societats més emancipades. D'aquí la profunda desproporció que ens assalta i que fa de nosaltres analfabets il·lustrats”.

Marina Garcés
Marina Garcés
 
Perquè la cultura sigui profitosa cal un apoderament individual crític, tant científic com humanístic. Garcés insisteix: "Ja aleshores, a mitjan segle XVIII, es temia la saturació de les biblioteques, l'acumulació de coneixement inútil i la impossibilitat de relacionar-se adequadament amb el saber. Sense l'exercici de la crítica, el coneixement tendeix a tornar-se inútil perquè encara que accedim als seus continguts no sabem com ni des d'on relacionar-nos-hi”.
 
Al cap i a la fi, la nostra manca de capacitat crítica no és més que una altra cara de la nostra ignorància creixent. Urgeix, doncs, un rearmament moral de la ciutadania per lluitar contra la verinosa propaganda institucional dels mitjans de comunicació tradicionals.

Paraula de Chomski
Paraula de Chomsky

Haurem de saber trobar noves fonts d’informació més contrastades i fiables que ens permetin pensar i viure en la crítica per a dir “No us creim”. Si no, l’alternativa és la nostra fi com a Homo Sapiens, com a individu pensant, en una democràcia abocada a convertir-se en una “mentecràcia”. I quan l’Estat domini les nostres ments ja ens haurem convertit, definitivament, en súbdits analfabets il·lustrats. Haurà nascut l’Homo Seruus, l’home esclau.

Aquí teniu una entrevista a Marina Garcés parlant del seu llibre.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/04/2019) reflexion sobre la infoxicació i la manipulació informativa. Ho faig a partir de cites de Marina Garcés i Noam Chosmky:



Articles del web relacionats:
Eternament precaris
El capitalisme que ens decapita
Sapere aude?
- Resignau-vos!

Ateisme 2.0

Article publicat a l'Ara Balears (23/12/2016)

L’esperit de Nadal, pervertit pel consumisme capitalista, ja ha entrat de ple en l’era de la postreligió. “No crec en Déu, m’avorreix”, afirmà el francès Albert Camus, un dels grans representants de l’existencialisme ateu. Amb una sentència tan contundent el premi Nobel de Literatura de 1957 reprimia una part essencial de la nostra condició com a homo quarens (“home que cerca”): l’espiritual.
 
L’existència és més que ciència. Einstein ho tenia clar: “La ciència sense religió està coixa, la religió sense ciència està cega”. Tanmateix, avui el paper dels sacerdots, antics mèdiums, és exercit pels intel·lectuals i els artistes. Sens dubte, la seva pulsió creativa manté viva la idea de transcendència que regeix qualsevol religió i que ens permet escapar de l’horror que ens envolta. És el que el mediàtic filòsof suís Alain de Botton anomena ateisme 2.0, un terme en sintonia amb els nous temps tecnològics.

Religió per a ateus
Religió per a ateus
 
L’autor de Religió per a ateus critica l’actual ateisme arrogant i iconoclasta, que apel·la massa a l’individualisme en creure que l’home és el centre de tot. Al seu parer, Occident va abodar de manera massa agressiva la secularització, sense saber treure profit d’aspectes interessants de les religions, sobretot de les seves estratègies. A destacar hi ha l’ensenyança didàctica, que proporciona consol i guia moral als fidels més esmaperduts, les cerimònies rituals, que donen escalfor a la tribu i la fan sentir menys vulnerable, l’oratòria, esdevinguda la millor arma per convèncer, o el patrimoni arquitectònic, que atia l’experiència mística.
 
A partir d’aquestes premisses, de Botton insisteix en el paper terapèutic de l’art com a succedani de la religió. Afirma que expressions culturals laiques com la pintura, la literatura i la música contenen metàfores i explicacions del misteri de la vida que ens conviden a conèixer-nos millor a nosaltres mateixos i, per tant, també ens ajuden a pouar en el nostre vessant més espiritual. En defensa del seu ateisme 2.0, el filòsof suís recorda que a principis del segle XIX l’assistència als temples catòlics d’Europa va començar a decaure de manera considerable. Això provocà pànic entre l’estament eclesiàstic. Aleshores, però, hi hagué veus influents que feren un crit a la calma. Asseguraven que humanitat no estava perduda perquè la cultura podria suplir el mestratge moral que monopolitzava l’Església. Així, autors com Plató, Epicur, Sèneca, Ciceró, Shakespeare o Jane Austen es convertiren en els nous gurús espirituals d’un temps en què començàrem a voler viure significativament sense déus.

Som
Som "homo quarens"
 
Segons de Botton, el problema de l’ateisme és que només es queda amb la part més negativa de religions. Aquestes són vistes com una superstició infantil que cultiven el seguidisme acrític d’unes creences indemostrables en nom de la fe. Alguns fins i tot afirmen amb rotunditat que la religió està darrere totes les guerres. Amb tot, s’obliden que la barbàrie humana també provocà dues guerres mundials, l’Holocaust, el gulag o Hiroshima. D’altra banda, la Revolució Francesa va ser un moment estel·lar de la nostra història, però causà milers de morts. Cal anar en compte, doncs, amb les simplificacions. De fanatismes sempre n’hi ha a un bàndol i a l’altre.
 
Al segle XVIII David Hume, un dels pares de la Il·lustració escocesa, flirtejà amb l’agnosticisme. Acabà fent una defensa aferrissada de la utilitat de la religió per a controlar i encaminar la gent en el trànsit de la vida. Ara, seguint aquest corrent, es troba de Botton, que, amb el seu ateisme 2.0,  aposta per fer una lectura eclèctica del fet religiós. Res a veure, per tant, amb l’ateisme tradicional, que per desgràcia massa sovint, en nom de la raó, s’ha mostrat tan dogmàtic i intolerant com els fonamentalismes religiosos que critica.
 
Ens cal, doncs, més humilitat i més empatia a l’hora d’observar el món i a nosaltres mateixos. Només amb una ment lliure de visions egocèntriques i apriorístiques trobarem l’equilibri intern en aquests temps de religiositat laica plena de contradiccions. Mentre cercam una espiritualitat sense Déu, celebram Nadal en honor al capitalisme, erigit ja en la nova força còsmica. Bon Nadal!

Adam es rebel·la contra Déu
Adam es rebel·la contra Déu

No us podeu perdre aquest capítol del programa "Això és mel" (capítol 111) d'IB3 Televisió dedicat al menjar i a l'espiritualitat.

Aquí teniu quatre mites que comparteixen totes les religions.

Aquí teniu un article interessant titulat "¿Nacidos para creer?"

Aquí teniu un article titulat "Vivir sin creer"

Aquí teniu unes reflexions del filòsof Jordi Pigem, extretes d’una entrevista al diari Ara (27/04/2017). Parla sobre com avui els mòbils han assumit el paper que antigament tenia Déu a les nostres vides:

“Algunes qualitats que s'atribuïen a Déu en la cultura cristiana estan representades ara als mòbils. Com l'omnisciència: Google t'ho diu tot. O l'omnipresència: et pots connectar amb qui sigui des de tot arreu. I l'omnipotència: pots aconseguir fer-ho gairebé tot, amb l'aparell. Però hem substituït el cel de les religions tradicionals per un paradís artificial de pampallugues. Perquè hi ha una diferència bàsica. Totes les tradicions humanes han considerat que el propòsit de la vida humana va més enllà d'un mateix. Això s'ha anat perdent. El supòsit de la vida col·lectiva ara és que creixi el PIB. I, en l’àmbit individual, el propòsit de la vida és consumir”.


Aquí teniu la intervenció d'Alain de Botton parlant de l'ateisme 2.0:



Aquí teniu reflexions de Woody Allens sobre creure o no creure. És de la pel·lícula "Hanna i les seves germanes".


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu.
 
Aquí teniu un debat sobre la religió:


I aquest vídeo parla del paper social de les religions:



Aquí teniu un article interssant titulat: "¿Es internet bueno o malo para el diálogo entre religiones?"

Aquí teniu una entrevista al físic David Jou. Parla sobre ciència i Déu.

Articles del web relacionats:

Adéu als deus
El rostre de Déu
La mort de Déu?
Nadal com a catarsi
El llegat religiós del món clàssic
- Les arrels clàssiques de l'ateisme

La mort de Déu?

Article publicat a l'Ara Balears (15/12/2014)

Sota l’omnipresent consumisme nadalenc hi ha latent l’omnipotent idea de Déu. Els entesos asseguren que la religió és un fenomen universal, ja present en els orígens de la humanitat. En aquest sentit, totes les religions no serien més que manifestacions diferents de la relació de l’home amb un ésser transcendent, la qual cosa vendria corroborat per l’etimologia. Així, la font del terme, el verb llatí religare (“relligar”), al·ludiria al vincle que els mortals reforcen amb els déus mitjançant els cultes.
 
Sovint les creences religioses –algunes lligades a la moralitat- s’han interpretat en clau negativa: o bé com el resultat d’una mancança -atès que l’home no entén el món que l’envolta, recorre a una entitat superior- o bé com un refugi de les nostres limitacions. Va ser a partir del segle XVIII, el segle de les Llums, quan l’ateisme va començar a obrir-se pas com a corrent filosòfic. El francès D’Holbach escriuria: “la ignorància i la por: vet aquí els dos pilars de tota religió”. Al segle XIX el filòsof alemany Ludwig Feuerbach popularitzaria la sentència llatina Homo homini deus est (“l’home és un déu per a l’home”). Amb ella, pretenia retornar a l’home les seves qualitats més excelses, abans atribuïdes a Déu.
 
Religions
Religions

L’ateisme esdevindria més polític amb un altre alemany, Karl Marx (1818-1883), l’esbudellador del capitalisme. Seva és la coneguda frase, sempre treta de context, “la religió és l’opi del poble”. En l’època en què va viure, era habitual que, a Anglaterra, bressol de la Revolució Industrial, els obrers prenguessin legalment aquest narcòtic per poder aguantar les llargues jornades laborals. Era una droga que també contribuïa a evadir la classe proletària de la seva trista realitat quotidiana, la famosa “vall de llàgrimes” de la cultura cristiana.
 
Amb la metàfora de l’opi, l’autor d’El capital, que entengué la Història en termes de lluita de classes, considerava que la religió era del tot alienadora: només servia per persuadir els individus que l’ordre de la societat del seu temps, que beneficiava la burgesia, era immutable. Per tant, la religió legitimava les injustícies socials del present, generant alhora una esperança il·lusòria de justícia definitiva en el més enllà. “La religió –deia- és el plany de la criatura oprimida, el cor d’un món despietat i l’ànima de situacions sense ànima [...]. L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és una exigència de la seva felicitat real”. Segons Marx, per superar tal alienació religiosa, el que calia fer era canviar, mitjançant la revolució, les condicions econòmiques i socials i crear un paradís a la terra que fes innecessari l’anhel religiós.

Déu i els nous visitants del cel
Déu i els nous visitants del cel
 
L’ateisme desembocaria en nihilisme amb Friedrich Nietzsche (1844-1900), que deixaria per a la posteritat la cèlebre sentència “Déu ha mort i som nosaltres qui l’hem matat”. Al segle XX, amb la progressiva secularització de la societat, el fet religiós seria més qüestionat per l’escepticisme que, des de l’època dels grecs, assegura que, a partir de la contemplació (en grec, sképtomai ), la raó humana és incapaç de conèixer la veritat. Un dels seus militants més incondicionals és l’etòleg britànic Richard Dawkins, autor dels llibres El gen egoista i El miratge de Déu. El 2008 va promoure una campanya perquè els autobusos londinencs portassin el polèmic lema: “Probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. La idea aviat s’escampà per altres indrets. A Washington la frase escollida fou: “Per què creure en un déu? Sigues bo tan sols per la pròpia bondat”.

Campanya ateista a Barcelona
Campanya ateista a Barcelona
 
El 2010 els escèptics rebrien una injecció d’adrenalina de la mà de la ciència. En el seu llibre El gran disseny, el britànic Stephen Hawking, sense negar l’existència de Déu, assegurava que la seva presència no és necessària per explicar l’origen de l’univers, el qual es regeix per les pròpies lleis de la física. Els mateixos dubtes havia plantejat abans el desaparegut Carl Sagan (1934-1996) en un altre llibre: "Si Déu va crear l'univers, per què en va deixar tan poques proves?".
 
L’afirmació de Hawking de seguida fou contestada pel papa Benet XVI en un comunicat: “L’experiència ensenya que un món sense Déu és un infern on prevalen els egoismes, la divisió de les famílies, l’odi entre les persones i els pobles, la falta d’amor, d’alegria i d’esperança”. El summe pontífex s’oblidava, però, que, al llarg de la història, en nom de Déu s’han produït, i encara es produeixen, guerres molt cruels. Així, hi ha qui considera que la religió, de ser l’opi del poble, ha passat a ser la dinamita del poble. En tot cas, les paraules papals podrien estar en consonància amb la visió de Hans Jonas (1903-1993) sobre la compatibilitat de Déu amb l’existència del mal. Aquest filòsof jueu establí que la responsabilitat és la càrrega de la llibertat que Déu ha donat a l’home. Això el portà a afirmar que ni Déu hauria pogut impedir els horrors de l’holocaust.
 
Món amb gorra de bufó (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial
"Món amb gorra de bufó" (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial


Amb l’actual laïcisme, amb el qual el poble (laós) rebutja tota influència de la religió en l’esfera pública, l’ateisme ha cedit protagonisme a l’agnosticisme, una variant de l’escepticisme. Si hem de fer cas de la seva etimologia grega, un agnòstic és qui, rebutjant la fe, pensa que no podem conèixer (gignósko) allò que hi ha més enllà de l’experiència. Mentrestant, la religió continua present en el nostre calendari, testimoni dels avatars cristians d’Occident. Ara, a les portes del Nadal, alguns s’aferraran al seu esperit hipòcrita per certificar la mort de Déu. Altres, en canvi, reivindicaran el seu vessant més místic. I els que no creuen en les institucions eclesiàstiques ni en la iconografia litúrgica ni en cap força moralitzadora preferiran parlar més d’espiritualitat que no pas de religiositat per afrontar el misteri de la vida.

Papa Francesc
Papa Francesc

Articles del web relacionats:
Adéu als deus
El rostre de Déu
Ateisme 2.0

Per reflexionar més sobre Déu, us recoman aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Aquí teniu un article de Juan José Tamayo titulat "¿Ha muerto Dios?"

Aquest article parla sobre la polèmica frase de Nietzsche: "Déu ha mort".

Aquí teniu una entrevista al físic David Jou. Parla sobre ciència i Déu.

Aquest article parla del Déu de Spinoza.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu.


Aquí teniu un debat sobre la mort de Déu:



Aquests són les reflexions sobre l'ateisme (1959) del gal·lès Bertrand Russell, premi Nobel de Literatura de 1950:



I per acabar, podem gaudir del vídeo de REM, "Losing My Religion"

25 de desembre, la historia d’una estafa

Durant aquestes festes de Nadal el consumisme fa que sovint ens oblidem del sentit i de la veracitat d’unes dates tan assenyalades. Tal dia com avui tothom evoca l’arribada al món del Messies fa més de dos mil anys. Hi ha historiadors de l’època que asseguren que Jesús va existir com a figura històrica; una altra cosa, però, és que hagués nascut un 25 de desembre. Els evangelistes no en diuen res. En tot cas, sant Lluc apunta que el natalici (< nativitas, d'on ve Nadal) hauria tengut lloc per primavera; no debades, molts dels pastors que van a visitar el nounat apareixen dormint a l’aire lliure, enmig del camp.

Fou al Concili de Nicea (325 dC) on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement tan esperat. L’elecció no fou casual. Aquest dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta. La festa coincidia amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord–seria més tard quan aquest fenomen astronòmic es desplaçaria al 21 de desembre. Aleshores el cristianisme volgué aprofitar el fort predicament que tenia aquest culte pagà entre la població per poder difondre’s més per tot l’Imperi Romà. Es tractava, però, d’una data amb un simbolisme especial, tal com indicava el seu nom: Dies Natalis Solis Invicti(“dia del naixement del Sol”). El solstici d’hivern és quan el dia es comença a estirar, de manera que representa la victòria de la Llum sobre les Tenebres –així s’entén també que altres divinitats solars de diferents cultures nasquessin aquest dia: Adonis, Horus, Dionís, Atis o Krisna.

Mitra, déu solar
Mitra, déu solar

Un altre error que ha perdurat fins als nostres dies és que Jesús va néixer sota el govern d’Herodes el Gran, quan aquest en realitat va morir quatre anys abans de l’arribada del Messies. Així ho interpretà al segle VI dC Dionís l’Exigu quan va rebre l’encàrrec papal de calcular amb precisió la data de Pasqua. Després de molts càlculs, el monjo va arribar a la conclusió que Jesús va néixer l'any 754 de la fundació de Roma. Aquest any serviria de punt de referència per a l’era cristiana.

En aquest còmput cap enrere es va passar directament de l’any 1 dC a l’1 aC, obviant el que hauria d’haver estat l’any zero. Així, els segles comencen l’any 1 i finalitzen el 100 (i no del 0 al 99 com hauria d’haver estat). Però no és casual que l’era cristiana no comenci amb l’any zero. A l’època en què visqué Dionís, Europa encara no coneixia aquest número. El zero és un invent dels matemàtics de l’Índia i varen ser els àrabs qui al segle IX el varen introduir a Occident. Aleshores, però, ningú no es va prendre la molèstia de retocar un calendari plenament ja assimilat per tots els països europeus.

D’altra banda, el Nou Testament ens diu que Cèsar Octavi August va manar fer un cens de la població, i que Josep i Maria varen viatjar a Betlem per a enregistrar-s'hi justament quan va néixer Jesús. Aquest cens es va realitzar entre els anys 6 i 8 abans de Crist. Ja em perdonareu, doncs, si us he aixafat les festes. Molts d’anys!

Com es diu
Com es diu "Bon Nadal" en diferents llengües d'Europa?


Per favor, no digueu "M'agrada el Nadal". La forma correcta és "M'agrada Nadal". Aquí sabreu el perquè de tot plegat. Aquí trobareu més aberracions lingüístiques que es cometen per Nadal. I aquesta és l'opinió de Gabriel Bibiloni.

I en aquesta entrada del filòleg Gabriel Bibiloni trobareu més informació sobre el dia de Nadal. 

En aquest altre article s'explica per què l'endemà de Nadal celebram Sant Esteve.

En aquest enllaç teniu més informació sobre els orígens pagans de Nadal.

Aquí teniu una intervenció d'Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio explicant els mites universals de la Bíblia.

Si voleu conèixer més sobre els orígens de la festa de Nadal no us podeu perdre el programa especial d'IB3 "Mira per on" (23/12/2013, Capítol: EP-01)

Aquí teniu la conferència íntegra sobre les arrels paganes de les festes de Nadal que vaig fer a l'OCB de Manacor (19/12/2016):



Articles relacionats:
Nadal com a catarsi
La mort de Déu
- Els orígens del cristianisme
-
 Pare Noel o el triomf del màrqueting
El cant de la sibil·la
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting
-L'origen de la iconografia nadalenca
- Jesús i el món pagà

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px