Banner Top

Matrimoni amb amor?

Des de temps antics el matrimoni ha estat vist com una institució amb unes funcions concretes. Era un acord polític entre dues famílies que proporcionava suculents beneficis econòmics (transmissió de la propietat) i permetia a l’home tenir drets sobre els fills d’una dona. Faraons, reis i nobles empraren el matrimoni, sovint a contracor de la dona, per segellar aliances amb altres regnes o per ampliar les seves fronteres. Així doncs, tenint en compte la transcendència del pacte adquirit, casar-se per amor era considerat una amenaça per a l’ordre social. A vegades els cònjuges es podien enamorar. Això, però, era secundari en una institució massa important com per deixar-la a la lliure elecció de dues persones.
 
A l’antiga Grècia, l’eros, el desig sexual, quedava reservat de portes enfora de la institució familiar. Era habitual que els homes s’allitessin amb esclaves o concubines o que recorreguessin a la prostitució.  A Roma també es distingí entre l’afecte marital i els instints sexuals, que ningú no concebia satisfer amb l’esposa. Com va escriure Sèneca: “No es pot tractar la dona com una amant”. En tot cas, l’esclavitud passional era rebutjada: que l’home fos esclau de la dona per amor era un trastorn temible, causa de patiment i deshonor.

Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
Parella amorosa desigual, Lucas Cranach (1517)
 
Amb l’Església hem topat!
Al segle IV dC, amb el triomf del cristianisme dins l’Imperi Romà, l’Església va assumir el monopoli del matrimoni. El va concebre com una excel·lent eina per garantir  l’ordre social davant de Déu. El divorci i la poligàmia, per tant, quedaren prohibits i s’imposà una estricta moral dels deures matrimonials que exigia fidelitat absoluta. L’ideal cristià era un amor marital fratern i virtuós, amb el sexe limitat estrictament a la procreació. La dona, tanmateix, continuava essent vista com un ésser submís al gènere masculí, la causant pel pecat original. A més, molts d’homes no pogueren deixar de ser adúlters –durant l’edat mitjana eren nombrosíssims els fills bastards.
 
No va ser fins al segle XIX quan va néixer el binomi amor i matrimoni. Així ho recorda l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol en el llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran:
 
“Fins al segle XIX això de l’amor rosa quasi no existia i estava molt poc, però molt poc, vinculat amb el matrimoni. Una cosa era el matrimoni i una altra els sentiments [...]. Bàsicament el matrimoni era un contracte, no entre dos individus, sinó entre dues sumes d’individus –dues famílies-, i servia per consolidar uns interessos. A partir del XIX s’inventa literalment l’amor romàntic. I qui l’inventa? La literatura, els fulletons. De cop i volta la gent descobreix aquesta cosa, que vista en perspectiva és tan absurda (riu): que es pot enamorar de qualsevol. Això abans no existia, els sentiments eren una cosa dirigida i més o menys controlada. Després hi havia un cert llibertinatge...”
Piñol qüestiona la irracionalitat de l’amor, que no s’ha de confondre amb l’enamorament: “Només has de veure les dones dels jugadors del Barça! Quan unes persones són riques, famoses, etc., quines núvies tenen? Tots podem veure que són lletges, pensionistes, coixes, oi? En realitat és com una mena de mercat on els fluxos s’equilibren de la forma més ajustada del món capitalista”.

Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
Parella desigual, de Cranach el Vell (segle XVI)
 
Pinyol insisteix: “Jo crec que sobre això hem perdut la perspectiva. Ens pensem que al temps dels nostres avis o dels pares dels nostres avis hi havia una cotilla que impedia les relacions sexuals fora del matrimoni, que quan et casaves era per tota la vida. Doncs només cal mirar les memòries de la gent que va viure aquelles èpoques. El Robert Capa, per exemple, la seva gran especialitat eren les casades. Hi havia com un conveni pel qual la gent feia la vida sexual al marge. Com que el matrimoni era indissoluble s’assumia com a tal, però això no acabava amb la llibertat de la gent, sinó que la redirigia”.
 
Per acabar, Pinyol recorda que “la humanitat no s’ha inventat aquests sistemes de parentiu –això de l’amor i la parella- perquè sí, sinó perquè eren la primera font humana de solidaritat, per garantir que tots els membres de la societat tinguessin alguna cosa en comú, uns pactes de drets i obligacions. I funcionava. I a l’Àfrica continua funcionant a un gran nivell: allà veus gent que té la casa plena de gent per això, perquè és família”.
 
Aquí teniu un article interessant de "La Vanguardia" titulat ¿Existe aún el amor verdadero"?

I aquí teniu les reflexions de Jaime Gil de Biedma sobre l’amor a Pandémica y Celeste:

“Para saber de amor, para aprenderle, haber estado solo es necesario. Y es necesario en cuatrocientas noches –con cuatrocientos cuerpos diferentes– haber hecho el amor. Que sus misterios, como dijo el poeta, son del alma, pero un cuerpo es el libro en que se leen”.

Cal tenir en compte també una sentència de l'humorista Groucho Marx (1890-1977): “El matrimoni és la principal causa del divorci”.

Us deix amb una pregunta que es formula Marta Rojals al llibre L’altra: "Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d’un tacte regular?"

L'amor segons Erik Fromm
L'amor segons Erik Fromm

Aquí teniu un capítol del programa "This is art" de TV· dedicat a la gelosia. 
 
Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquest enllaç trobareu pintures sobre l'amor.


Kate Bolick és una escriptora nord-america que reivindica viure tot sol sense ser esclaus dels convencionalismes del matrimoni. Aquí teniu les seves reflexions

Aquí teniu la vida amorosa segons Woddy Allen.

Aquí teniu més informació sobre el quadre "El matrimoni d'Arnolfini".

Aquí teniu una article interessant de Diana López sobre matrimoni i divorci.

Aquí teniu una entrevista al sexòleg Pere Font. Parla sobre l'apassionant món de la parella en el programa de Catalunya Ràdio "Les mil i una nits".

Aquí teniu un àudio que parla sobre el matrimoni i el dret romà.

Aquí teniu el programa "Pinzellades d'art" dedicat al quadre "El matrimoni Arnolfini", de Jan Van Eyck:




Articles del web relacionats:
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
- Estam preparats per ser monògams?
- L' "apassionant" món de la parella
Cupido concupiscent
Estimar té un preu
L'etern mal uterí
La guerra de sexes
Pandora, les arrels gregues de la misogínia


Aquí teniu unes reflexions interessants sobre l'amor i el matrimoni:



Aquí teniu les reflexions sobre el matrimoni del gran Joan Capri:




I per acabar, un homenatge a Mocedades:



Bibliografia
Historia del matrimonio. Stephanie Coontz. Ed. Gedisa. Barcelona 2006
La ambición del amor. Historia del matrimonio en Europa. J. E. Ruiz-Domènec. Aguilar, Madrid, 2003.

  • Publicat a Amor

La República és cosa de tots

Ja sabem que la monarquia és cosa d’una sola (μόνος) persona. La nostra aspiració, doncs, és tenir una República, és a dir una cosa (res) de tots (publica) –de res, rei també tenim realitat, irreal i reivindicar (+ vindicare, “reclamar”, verb que alhora prové de vis, “força” + dico, “dir”) i la partícula homòfona que, en català, feim servir en oracions negatives o interrogatives (“Vols res? No, gràcies, no vull res”).

Els romans instauraren la República com a sistema de govern el 509 aC, gairebé dos segles i mig després de la fundació de Roma. Segons una llegenda, un any abans Sext Tarquini, fill del darrer rei de Roma, va violar Lucrècia, la dona d’un destacat ciutadà. Aquesta, avergonyida, es va suïcidar després de contar el succés al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir derrocar el monarca  i enviar-lo a l’exili.
 
Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)


Luci Iuni Brutus, parent de Lucrècia, va ser el líder de la revolta popular que acabà amb l’establiment de la República. És per això que fou considerat el pare de la Res publica, un sistema polític que duraria gairebé cinc segles. La seva data inaugural no deixa de ser curiosa: el mateix 510 aC, a Grècia, el tirà Hípias, de la família dels Pisístrat, va ser expulsat d’Atenes i el legislador Clístenes va poder emprendre les reformes que li valdrien el sobrenom de “pare de la democràcia”.

Òbviament, l’episodi de Lucrècia és llegendari. No se sap del cert què va causar la ruïna de la monarquia romana, si una revolta interna o una invasió externa.

SPQR
El lema de la República romana, SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”) podria fer entendre que es tractava d’un sistema democràtic, però no va ser ben bé així –als còmics d’Astèrix SPQR apareix com l’acrònim de l’italià Sono Pazzi Questi Romani, “són bojos aquests romans”. Amb aquest nou sistema, qui volia dedicar-se als afers públics primer havia d’estar, durant deu anys, al capdavant d’una legió. Després ja podia encetar el cursus honorum o carrera política per ocupar diferents magistratures, és a dir, càrrecs relacionats amb l’administració de l’Estat.

 
El cursus honorum havia de seguir un itinerari concret, escalant magistratures de la següent manera, de menor a major importància: qüestors (responsables del tresor públic), edils (encarregats del govern municipal), pretors (equivalents als nostres jutges), censors (s’ocupaven principalment d’establir el cens de la ciutat cada cinc anys, dividint-los en classes segons la seva riquesa) i els cònsols (màxims representants del poder executiu).

Api Claudi el Censor
Api Claudi el Censor

Cap d’aquests càrrecs no era remunerat, de manera que els candidats havien de ser solvents econòmicament per ocupar-los –després, però, amb els tractes de favor que rebien, se’n varen acabar beneficiant. Aleshores no existien els partits polítics, tal com els entenem avui, encara que hi havia la divisió entre optimates (aristòcrates) i populares (defensors de les classes baixes), que amb el temps trencarien amb el monopoli polític dels primers. A través de les assemblees o comicis, la ciutadania -amb l’excepció de les dones, els estrangers i els esclaus- votava un representant sense tenir massa en compte la seva ideologia -la clau per guanyar era comptar amb una extensa xarxa de relacions personals o clientelars.
 
Com a norma general, entre l’exercici d’una magistratura i una altra havien d’haver passat dos anys. Totes, excepte la dels censors, s’elegien per a un any i eren col·legiades, és a dir, ocupades per dos homes o més –les decisions havien de ser preses per unanimitat. Es tractava, per tant, d’un sistema que garantia l’equilibri en el poder i impedia les decisions absolutes. D’altra banda, qualsevol magistrat, en deixar el càrrec, havia de donar comptes de la seva gestió davant del Senat. 

Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
 
Democràcia grega versus República romana
Després de veure fracassar la seva democràcia atenesa, els mateixos grecs varen caure rendits davant la República romana. Ho demostren les paraules d’elogi que li dedicà Polibi, un historiador i polític grec que al segle II aC fou portat presoner a Roma. En les seves Històries, en destacà el seu caràcter “mixt”, aglutinador dels principals sistemes polítics existents: els dos cònsols –els magistrats suprems- eren l’element monàrquic; el Senat, l’element aristocràtic; i el poble romà, el democràtic.

Tanmateix, l’equilibri entre aquestes tres formes de govern anà perdent efectivitat a mesura que Roma conqueria territoris. Així, tan sols cinc segles després del seu naixement, la república fou substituïda per l’autoritat d’un líder indiscutible. El 27 aC el Senat atorgava a Octavi el poder militar, és a dir, l’imperium.
 
Ciutats medievals amb República
En un principi la república era un concepte que només designava la ciutat de Roma. De fet, els escriptors romans es refereixen a la seva ciutat com la Res Publica Romana, sota els diferents tipus de règim que va tenir al llarg de la seva història. Un cop desaparegut l’imperi romà, la paraula república es va aplicar amb aquest mateix sentit a les ciutats estat independents d’Itàlia durant l’edat mitjana: repúbliques de Gènova, Florència, Venècia, etc.
 
El mot república en el sentit modern de règim oposat a monarquia el trobam en el Renaixement, en el pensament polític de l’escriptor italià Maquiavel (1469-1527). Maquiavel lloa l’organització de la república romana. Considera que és un sistema molt ben organitzat ja que dóna cabuda als dos esperits permanentment enfrontats que integren una comunitat: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble). L’escriptor italià rebutja les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder. Això està en consonància amb la seva concepció pessimista de la naturalesa humana.

Maquiavel
Maquiavel


Després de Maquiavel, el concepte modern de república es va començar a generalitzar arran de la Revolució francesa (1789-1799).  Aquesta vegada, però, la font d’inspiració no només fou l’antiga república romana, sinó també la democràcia grega. Dos dels seus líders intel·lectuals foren Voltaire i Rousseau, ambdós morts al 1778. Voltaire pensava que la vida en comú exigeix un pacte social amb el qual s’ha de preservar l’interès de cada persona.

En la seva obra Càndid va denunciar el providencialisme del poder. Rousseau, autor de la frase “l’ésser humà és bo per naturalesa”, considerava que tot es pot corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada. Així ho manifestà en la seva influent obra El contracte social. D’ençà de la Revolució francesa, el sistema republicà s’anà aplicant als estats que naixien de la descomposició dels grans imperis a Europa.

 

Càndid
Càndid



Aquí teniu un resum de contingut de la República (Politeía) de Plató.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Els ulls de Minerva", de Ràdio 4, on parla sobre la política a l'antiga Roma.

Aquí teniu un documental sobre la República romana a càrrec de Mary Beard:

Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
-
Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?Harmodi i Aristogíton, "sediciosos" a l'antiga Grècia 

Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"

 

Realment Ulisses tenia una síndrome?

La síndrome d’Ulisses és la sensació d’estrès límit que senten alguns immigrants en el país d’acollida. L’estrès es basa en quatre sentiments: solitud, en no poder portar la seva família; fracàs, en no tenir possibilitat d'accedir al mercat laboral; por, per estar moltes vegades vinculat a màfies; i lluita per sobreviure, amb problemes d’alimentació i d’habitatge.

El nom d’aquesta síndrome, també coneguda com la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple, va ser encunyat fa uns anys pel psiquiatra Joseba Achotegui, de la Universitat de Barcelona, inspirant-se en el protagonista de l’Odissea d’Homer. Està per veure, però, que Ulisses (Odisseu en la versió grega) patís cap mena d’estrès. Vegem-ho.

Mapa de les aventures d'Ulisses
Mapa de les aventures d'Ulisses
 
L'odissea d'Odisseu
Després de deu anys guerrejant a Troia, Odisseu en trigaria deu més per tornar a la seva estimada Ítaca, al mar Jònic, per culpa de la ira del déu Posidó -estava enfadat perquè havia deixat cec el seu fill Polifem. No va ser un viatge fàcil, tal com reflecteix el significat actual del terme odissea –l’obra homèrica homònima, un vertader cant a la Mediterrània, té prop de 12.000 versos distribuïts en 24 cants. Així arranca l’Odissea:

ἄνδρα μοι ἔννεπε, μοῦσα, πολύτροπον, ὃς μάλα πολλὰ
πλάγχθη, ἐπεὶ Τροίης ἱερὸν πτολίεθρον ἔπερσεν·
πολλῶν δ᾽ ἀνθρώπων ἴδεν ἄστεα καὶ νόον ἔγνω,
πολλὰ δ᾽ ὅ γ᾽ ἐν πόντῳ πάθεν ἄλγεα ὃν κατὰ θυμόν,
ἀρνύμενος ἥν τε ψυχὴν καὶ νόστον ἑταίρων.
ἀλλ᾽ οὐδ᾽ ὣς ἑτάρους ἐρρύσατο, ἱέμενός περ·
αὐτῶν γὰρ σφετέρῃσιν ἀτασθαλίῃσιν ὄλοντο,
νήπιοι, οἳ κατὰ βοῦς Ὑπερίονος Ἠελίοιο
ἤσθιον· αὐτὰρ ὁ τοῖσιν ἀφείλετο νόστιμον ἦμαρ.
τῶν ἁμόθεν γε, θεά, θύγατερ Διός, εἰπὲ καὶ ἡμῖν.

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

 
Inici de l'Odissea
Inici de l'Odissea

Primeres adversitats
Al llarg del seu viatge, Odisseu va haver de sortejar tota mena de dificultats i monstres. També, però, tingué temps per passar-s’ho bé mentre la seva abnegada esposa, Penèlope, l’esperava a Ítaca fent i desfent un teixit per evitar casar-se amb ningú altre.

En la primera etapa del retorn cap a Ítaca, Odisseu no es topà amb cap dona. Havent salpat de Troia, la seva primera aturada va ser a la ciutat dels Cícons, una tribu de la costa de Tràcia (identificada amb l’actual Bulgària). Un cop saquejada la ciutat, tocà el país dels Lotòfags, al nord d’Àfrica, a Líbia. Es deia així perquè tenia un misteriosa flor, el lotus, que provocava amnèsia als seus consumidors. L’heroi homèric hi deixà uns quants homes que s’havien atrevit a provar-la.

La pròxima destinació fou Sicília, on Odisseu començà a suar de valent amb Polifem i amb Èol, el déu dels vents. Després, a Sardenya, s’hagué d’enfrontar amb els lestrígons, uns éssers antropòfags que acabaren devorant uns quants companys seus.

Circe
Ja amb una sola nau, Odisseu arribà a l’illa d’Eea, situada suposadament a l’extrem oest de la península itàlica. I fou aquí on es trobà amb la primera dona després de molts d’anys. La seva sobirana era la fetillera Circe, germana de Medea. No tingué, però, una molt bona rebuda.

Circe transformà en animals bona part d’aquells intrusos. L’heroi homèric se salvà de les seves males arts gràcies a una planta que li enviaren els déus. D’aquesta manera, s’enfrontà a la malèvola fetillera, la qual hagué de retornar els seus companys al seu estat inicial.

La fetillera Circe
La fetillera Circe
 
Odisseu, tanmateix, s’estaria a l’illa Eea un any sencer. Alguns poemes diferents a l’Odissea asseguren que amb Circe tingué un fill anomenat Telègon. Abans de partir, la seva amfitriona li recomanà anar fins al món d’ultratomba on havia de consultar l’ànima del tebà Tirèsias, el famós endeví cec.
 

Calipso
Després Odisseu va anar a parar a l’illa d’Ogígia, qui alguns han volgut identificar amb l’illa Perejil, a l’estret de Gibraltar. Allà l’heroi homèric i passaria set anys amb la nimfa Calipso –aquest nom, que en grec significa “la que oculta”, serviria per batejar el famós vaixell de l’oceanògraf francès Jacques Cousteau

Segons les mateixes fonts extraoficials abans esmentades, d’aquella relació naixeria Llatí. Altres fonts asseguren que foren pares d’Ausó, el qual va donar nom al poble dels ausons, els primitius habitants del sud d’Itàlia -en honor seu, la regió que ocuparen es conegué com a Ausònia, avui una ciutat.

Calipso s’enamorà bojament del seu hoste i li prometé la immortalitat si es quedava per sempre a la seva illa. Odisseu, però, no feia més que plorar, desitjant retrobar-se amb els seus –etimològicament, patí nostàlgia, dolor (ἄλγος) per no poder retornar (νόστος) a la seva pàtria.

Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
Calipso i Odisseu (Erich Von Kugelgen)
 
Atena, la guardiana del Laertíada, s’acabaria rendint a aquelles llàgrimes de cocodril. La deessa s’assabentà que Posidó –l’acèrrim enemic del seu protegit- havia abandonat durant un dies l’Olimp per rebre uns sacrificis a la terra dels etíops. Aleshores aprofità per demanar a Zeus que decretàs el retorn d’Odisseu a Ítaca. Així ho féu saber el pare dels déus a Calipso per mitja d’Hermes. La nimfa, a contracor, hagué d’acatar l’ordre. D’aquesta manera ho relata l’Odissea (Cant V, 150, traducció Joan F. Mira):

Ella, la nimfa augusta, va anar cap a on era Ulisses
el generós, obeint les paraules de Zeus i el missatge;
i el va trobar assegut a la vora del mar, que plorava
tant que els ulls no quedaven mai secs. Consumia la dolça
vida plorant pel retorn, i ja no li agradava la nimfa.
Ell, cada nit dormia amb ella, de grat o per força,
dins la cova: ell, sense voler-ho, amb qui sí que ho volia.
I cada dia, per contra, assegut per les roques o platges,
es destrossava el cor entre plors i gemecs i tristesa,
mentre amb uns ulls llagrimosos mirava la mar infecunda.
Dreta a la vora d’Ulisses, parlà aquella dona divina:
“Pobre! No estigues més temps ací gemegant: no arruïnes
tota una vida. Ja pots anar-te’n, i sense reserves [...].


Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)
Calipso i Ulisses en una pintura de Jan Brueghel el Vell (1616)

L’illa dels feacis, Nausica
Quan Posidó es va entémer de la decisió de Zeus, va provocar una tempesta que va arrossegar Odisseu fins a l’illa dels feacis, identificada amb l’actual Corfú (a les costes de Macedònia). Aquell temporal el conduir, exhaust i sense roba, fins a la vorera d’un riu. Mentre dormia, Atena es dirigí al palau reial d’Alcínous per visitar la princesa Nausica. Prenent la figura de la seva amiga predilecta, en somnis, la persuadí perquè anàs al riu a rentar la roba que necessitaria per a unes imminents noces.

Allà, un cop fetes les seves feines, Nausica i les seves amigues es posaren a jugar a la pilota. Llavors Atena féu despertar Odisseu perquè veiés Nausica, la qual li havia de fer de guia cap al palau reial. Aquesta vegada sembla que entre Nausica i l’heroi homèric no passà res.

Nausica i Odisseu
Nausica i Odisseu

 

Davant de la cort reial, Odisseu relatà la història del seu naufragi i, en un banquet que se li féu en honor seu, s’emocionà escoltant per boca d’un aede, Demòdoc, la glòria dels grans homes que havien lluitat a la guerra de Troia.

Després del banquet, Alcínous féu preparar una nau que havia de portar definitivament Odisseu a casa seva. La realitat, però, és que l’heroi homèric va poder tornar a Ítaca perquè el seu enemic Posidó no assistí a l’assemblea en la que els déus discutiren sobre aquest assumpte. A falta del seu vot, guanyà el bàndol d’Atena.

Polipetes, el darrer fill
Havent-se retrobat amb Penèlope després de vint anys, sorgiren diverses llegendes sobre la nova vida d’Odisseu. La més coneguda diu que marxà continent enllà per dur a terme uns sacrificis que li havia encarregat Tirèsias. Empunyant un rem, l’heroi homèric havia d’arribar a un lloc on els seus habitants no conegueren l’objecte que portava a la mà. Aquestes són textualment les ordres que li dóna Tirèsias en visitar-lo (Odissea, XI, 119-137)

I quan hauràs fet morir tots aquells pretendents dins les teues

sales, siga amb engany o amb el bronze esmolat i de cara,

vés-te’n després i camina, portant un bon rem manejable,

fins que arribes a un lloc on els homes no saben encara

què és la mar, ni amaneixen amb sal les coses que mengen;

que ni coneixen les naus de galtes pintades de porpra

ni els manejables rems, que per a les naus són com ales.

Et donaré un senyal que no falla i no pot escapar-se’t:

quan trobaràs pel camí algun vianant que et pregunte

què fas portant una pla de l’era a l’espatla llustrosa,

clava llavors en la terra el rem manejable, i ofrena

al sobirà Posidó unes víctimes santes i belles:

un bon moltó, un toro, i un verro que munte les truges.

Torna-te’n cap a casa i fes hecatombes sagrades

als immortals, els que ocupen el cel en tota l’amplada,

tots pel seu ordre. I a tu, la mort haurà d’arribar-te

des de la mar, una mort tan serena que et trobe, quan vinga,

ja consumit per una vellesa brillant, amb un poble

pròsper al teu voltant. I el que dic és tot cert, no t’enganye.

 

Segons una llegenda, Odisseu hauria infantat amb la reina d’aquelles terres llunyanes un altre fill anomenat Polipetes.

La serena mort marinera
Al cap d’un temps, el protagonista de l’Odissea tornà a Ítaca, on trobà la serena mort marinera que li havia profetitzat Tirèsias. Fou a càrrec de Telègon, el fill que havia tengut amb la maga Circe. L’havia ferit de mort amb una llança d’espina de peix.

Telègon s’acabaria casant amb Penèlope, i el fill que havia tengut aquesta amb Odisseu, Telèmac, amb Circe. Més tard, Llatí, un altre fill d’Odisseu –fruit de la seva infidelitat amb la nimfa Calipso- tingué una filla anomenada Lavínia, la qual es casà amb l’heroi troià fundador del poble romà, Eneas. D’aquesta manera, de resultes d’aquest serial, Roma es pogué vanagloriar de tenir un passat entroncat amb el llinatge d’Odisseu.

Extraordinari resum de l'Odissea
Extraordinari resum de l'Odissea

 

Primer turista sexual
Ateses totes les seves relacions extraconjugals, la crítica literària ha volgut veure en Odisseu el primer turista sexual de la història que sadolla els seus desitjos eròtics en terres exòtiques. D’altra banda, en el camp de la literatura moderna, l’obra d’Homer ha servit per a moltes recreacions. A principis del segle XX l’irlandès James Joyce en féu una adaptació moderna en la seva obra Ulisses (1922). El seu protagonista, Leopold Bloom, és un trist corredor d’assegurances dublinès. Com l’heroi homèric, al llarg d’un dia –i no al llarg de deu anys- torna a casa seva, sortejant tot un seguit de perills i trampes. Les seves peripècies ocupen més de 24.000 paraules repartides en tan sols vuit frases gegantines.

A principis del segle XX, l’Odisseu també serví al poeta grec Kavafis com a font d’inspiració. En el seu cèlebre poema Ítaca, Odisseu es converteix en el símbol de l’home modern que ha d’arribar a Ítaca (la mort) havent viscut moltes experiències. A casa nostra, aquest poema es feu molt famós quan el 1975 fou musicat per Lluís Llach. El compositor de Verges, però, donà una nova interpretació a Ítaca. No la veié com la mort, sinó com les fites, els objectius, que tots ens hem de marcar a la vida per “anar més lluny”.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre la "síndrome d'Ulisses".

Articles del web relacionats:
Sobre mentors i cicerones
- Penèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
- Polifem, el primer troglodita
- Realment Odisseu era tan "odiat"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània:


Aquí teniu la canço de Suzanne Vega titulada "Calipso":

 

Aquí teniu la cançó de Javier Krahe titulada "Como Ulisses":



Pels que encara no us heu llegit l'Odissea, després de veure aquest vídeo ho fareu. 

Aquí teniu un article titulat "Ulises, el héroe embustero".

Aquí teniu un interessant enllaç que parla sobre l'origen d'alguns mites de l'Odissea.

Aquest link és per conèixer la síndrome d'Ulisses. 

Aquest enllaç parla de les metàfores que fa servir Homer a l'Odissea.

Aquí teniu un mapa interactiu del recorregut que suposadament seguí Ulisses en la seva odissea.

I aquí teniu el poema Ítaca de Konstantinos Kavafis, traduït per Carles Riba:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu. 

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.


Aquí teniu un còmic del poema de Kavafis.

Aquí teniu un intessant vídeo sobre Kavafis i Ítaca:




I aquí teniu la cançó de Lluís Llach:




La cançó del Dúo Dinámico "Resistiré" també estaria molt relacionada amb l'Odissea:




I aquí teniu la fantàstica canço dels Catarres "L'Odissea":




.

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

En plena voràgine de Sant Valentí és bo recordar que l’enamorament és una malaltia. Per al filòsof espanyol Ortega y Gasset (1883-1955) es tracta d’ “un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ja ho diu un famós llatinisme: Amantes, amentes (“enamorats, bojos”). L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què aquest mal es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.
 
En visitar el pacient, Erasístrat va advertir que el color del seu rostre canviava i el seu pols anava més ràpid quan la seva madrastra, la bellíssima Estratonice, era a prop. Aleshores el metge va comunicar al rei que el seu fill estava malalt d’amor i que aquell mal tenia difícil cura tenint en compte que la seva causant era la pròpia muller del monarca. Seleuc, però, no va dubtar a lliurar-la al seu fill. Va ser així com es va produir la prodigiosa cura d'aquell al·lotet tocat per la fletxa de Cupido.
 
Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

El tractat sobre l’amor heroic
El tractat sobre l’amor heroic
 
Recollint postulats d’autoritats gregues i àrabs com Galè i Avicenna, el tractat d’Arnau de Vilanova exposa els símptomes i els remeis de la malaltia amorosa. Entre els símptomes, hi trobam: extenuació i afebliment del cos, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat. Pel que fa als remeis per curar aquesta afecció, proposa: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música i viatjar com més lluny millor.
 
Arnau de Vilanova atribueix el mal d’amor a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció. Així es produeix l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Avui sabem que l’enamorament és fruit d’un procés neuroquímic on s’alteren les proporcions de la serotonina, dopamina i noradrenalina.

Així doncs, Ortega y Gasset tenia tota la raó quan va dir que, científicament, “l’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ortega, basant-se en Percy Shelley (segle XIX), considera que l’amor és clarivident amb la persona estimada. Només quan estam enamorats som capaços de percebre en l’altre tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: “no sé què li veu” (al seu estimat). En aquest sentit, Ortega assegura que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor.
 
Aquest curtmetratge titulat "El colchón" parla sobre la fi de l'enamorament:
 


Adele també canta al desamor en aquesta preciosa cançó "Someone like you":



Els entesos diuen que l’enamorament és un invent de la natura per garantir la procreació de l’espècie. Sense aquest fantàstic "estat d'imbecil·litat transitòria", per tant, molts de nosaltres no seríem aquí. En anglès, l’enamorament és vist com una trampa. No debades, to fall in love vol dir, literalment, “caure en l’amor”. La mateixa idea és recollida en euskera, on enamorat és maiteminduta, que es pot traduir més o manco com a “ferit per l’amor”.

Els efectes de l'enamorament poden ser molt perniciosos. La cantant Isabel Pantoja, avui a la presó, es confessà corrupta davant del jutge per culpa del seu amor cec envers la seva exparella, Julián Muñoz, exbatle de Marbella. El mateix ha passat amb la infanta Cristina, que ha al·ludit a l'amor incondicional pel seu marit, Iñaki Urdangarin, per defensar-se de la seva ignorància sobre els delictes fiscals que li imputen.

La corrupta infanta
La corrupta infanta


Quan t'enamores d'algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l'amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.



Aquí teniu "L'elixir de l'amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:



Aquí teniu una interessant entrevista de "La contra" de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l'enamorament patològic. Assegura que l'amor no és per a sempre.

I sobre l'enamorament i les hormones, és molt recomanable aquest article "L'amor etern és bioquímicament possible".

També és interessant aquest article titulat "¿Por qué se acaba el amor?". I aquest titulat "De amor, que hablen los poetas".

Aquí teniu un llistat de cançons sobre l'amor.

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari furor amoris. I aquí sobre el tòpic ignis amoris ("la flama de l'amor"). I aquí sobre la mirada i l'amor. I aquest parla sobre els remedia amoris, en què l'enamorament és vist com una malaltia.

Per saber què és l'amor, aquí teniu la famosa Habanera de l'òpera Carmen de Bizet:



I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d'òpera carregada d'amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d'aquesta ària significa "Que ningú no dormi" i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:



I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:


Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó de
l tot masclista "Sin ti no soy nada":




Veritat o mentida?
El pedagog Gregorio Luri fa la següent reflexió sobre l’enamorament al llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran: “[...] aquest estat és molt difícil de mantenir més enllà de dos o tres anys, i llavors està exposat a la decepció. Per què? Doncs perquè hi ha més coses al món que, tard o d’hora, acaben trucant a la teva porta [...] i, esclar, comença aquest “dragon-khan” que és l’amor, que mai no puja ni baixa d’una manera suau. Quan ets a dalt no et canviaries per ningú i quan ets a baix comences a adonar-te que la persona en què havies posat tota la teva vida no es correspon amb el teu ideal. I comencen les decepcions. I si et creues amb una tercera persona, si ets a dalt ni la veus; si ets en un moment baix, en canvi, la veus molt, molt clarament.”
 
L'amor romàntic
L'amor romàntic

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest "estat d'imbecil·litat transitòria" que és l’enamorament en paraules d'Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” ("Amistat d'estrelles", Diari Ara, 10/01/2016).

Amor interessat
Amor interessat


Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor ("L'amor tot ho venç") postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum ("No puc viure amb tu ni sense tu"). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:



Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".


Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l'enamorament:



I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme [...].

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu [...]”.

Una parella pintada per Egon Schiele
Una parella pintada per Egon Schiele

Per acabar de reflexionar sobre l'amor aquí teniu el programa de TVE "Saca la lengua" dedicat a l'amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l'amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat "La vida és una broma".

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, "coach" del neuroamor. El titular és "L'enamorament dura sis mesos; l'amor, tota una vida". Lidia Martínez és la responsable d'aquesta web: "Escuela neurocientífica del amor".

I aquí teniu un reportatge de la "Sàpiens" que parla sobre la història de l'amor al món occidental. Es titula "Boig per tu".

Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»

I aquest capítol de Merlí parla de l'enamorament:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
  • Publicat a Amor

El mite de la bellesa

Article publicat a l'Ara Balears (29/12/2014)

D’ençà de la seva aparició el 1959, la nina Barbie, imatge de la bellesa impossible, ha fet molt de mal a la condició femenina. Ara, però, ha sortit la versió alternativa, Lammily, que intenta reproduir les vertaderes mides de les adolescents americanes de denou anys. Segons el seu creador, l’artista nord-americà Nickolay Lamm, la coneguda com a l’anti-Barbie “representa la idea de ser fidel a un mateix en un món que massa sovint ens fa perseguir fantasies inassolibles”. Aquesta transgressora nina, que costa uns vint euros, té malucs amples, no calça tacons i porta incorporat un paquet de trenta-vuit ferratines que fan que sembli encara més real: acne, cel·lulitis, estries, cicatrius, pigues, ferides, tatuatges, ulleres i fins i tot picades de moscard.
 
La bellesa atípica de Lammily està lluny de la definició que dóna del terme el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. En la primera accepció trobam: “conjunt de gràcies o qualitats que, manifestades sensiblement, desperten un delit espiritual, un sentiment d’admiració”. És, però, la tercera accepció la que té un biaix ja marcadament masclista:  “dona bella”. El feminisme sempre ha intentat lluitar contra el tàndem dona-bellesa. Una de les seves veus més crítiques és la nord-americana Naomi Wolf, autora del controvertit llibre El mite de la bellesa (1991).

Evolució dels cànons de bellesa
Evolució dels cànons de bellesa
 
Wolf considera que la ideologia de la bellesa es pot interpretar com l’últim esforç dels homes per tenir les dones dominades. Així, quan l’Església tenia tot el poder ideològic, a les dones se’ls imposà la figura de la verge (tota abnegació, sacrifici i entrega); quan el capitalisme començà a agafar volada, el model va ser la mare de família que gaudia fins a l’èxtasi cuinant, planxant i passant l’aspiradora; i ara predominaria el mite de la bellesa que exerceix la mateixa funció de control social envers la dona. Segons l’autora d’aquesta expressió, no és casual que, al mateix temps que les dones creixien en igualtat i llibertat i, per tant, començaven a trencar la barrera de les estructures de poder, es multiplicaven els desordres alimentaris i la cirurgia estètica es convertia en l’especialitat mèdica amb més demanda.
 
En opinió de Wolf, el patriarcat s’ha encarregat d’imposar uns cànons estètics que minen la psicologia de la dona amb dietes, productes cosmètics i cops de bisturí. El masclisme de la publicitat i de la indústria pornogràfica no faria altra cosa que enfonsar-la encara més. “Esborrar –assegura- l’edat d’un rostre d’una dona és esborrar la seva identitat, el seu poder i la seva història”. La submissió a l’home també vendria donat pel culte al cos perfecte: “La fixació cultural en la primor de les dones no és una obsessió sobre la bellesa femenina, sinó una obsessió sobre l’obediència femenina [...]. La dieta és el sedant més potent de la història de les dones”.
 
Així doncs, la dona musulmana no seria tan diferent de l’occidental. Mentre una sol estar sotmesa al poder patriarcal mitjançant l’ús del vel, l’altra viu a cara descoberta, però se l’obliga a ser bella, prima i jove. L’activista feminista nord-americana insisteix que el mite de la bellesa prescriu en realitat una conducta i no aparença: “La identitat de les dones s’ha de basar en la premissa de la bellesa, de manera que les dones es mantendran sempre vulnerables a l’aprovació aliena, deixant exposat a la intempèrie aquest òrgan tan sensible que és l’amor propi”.

Venus tapada per dona musulmana
Venus tapada per dona musulmana
 
Per a Wolf, l’actual societat de consum s’aprofita d’aquesta tirania de la bellesa: “D’alguna manera, en alguna part, algú deu haver pensat que les dones compren més coses si se les manté en condició d’odi a si mateixes, de fracàs constant, de fam i la inseguretat propis de l’aspirant a bellesa”. Així, la bellesa ja no seria un do concedit només a algunes elegides, sinó més aviat una obligació obsessiva que anul·la la dona, subjugant-la al poder masculí.
 
Fa dos anys, en una famosa entrevista televisiva, Dustin Hoffman féu una confessió sobre la bellesa femenina. El motiu era el trenta aniversari de la pel·lícula Tootsie de Sydney Pollack, on interpretà el paper d’un actor a l’atur que es disfressa de dona per trobar feina. Hoffman relatà entre llàgrimes la impressió que li causà haver de posar-se en la pell d’una dona poc agraciada físicament: “En veure’m en pantalla, em semblava que era una dona interessant i sé que si la conegués [a Dorothy, el seu personatge a Tootsie] en una festa, mai no parlaria amb ella perquè no s’ajusta a les demandes físiques que ens han fet creure que les dones han de tenir perquè els demanem una cita. Hi ha hagut moltes dones interessants que no he tengut l’experiència de conèixer en aquesta vida perquè m’han rentat el cervell”.


 
 
Les paraules de Hoffman avalarien la tesi de Wolf. Amb ella, l’endèmica bretxa salarial que en alguns casos hi ha entre dones i homes s’agreujaria més si tenim en compte que elles, esclaves del mite de la bellesa, es veuen obligades a gastar més doblers en la seva cura personal. Ara, la irrupció de la nina Lammily pot ajudar a contrarestar, des de la infància, la mirada androcèntrica de la nostra societat. De moment, en les passades festes de Nadal la perfecta Barbie es va vendre un tretze per cent menys. Haurem de veure si enguany els pares continuen amb aquest canvi de tendència i aposten per la seva flamant rival de mides més reals.

Us recoman aquest article de Míriam calo titulat "El cos perfecte".

Aquí teniu il·lustracions sobre mentides per ser una dona de veritat.

Aquí teniu un article molt interessant de Salvador Macip, titulat La tirania de la bellesa.

Aquí teniu un article que parla sobre els diferents tipus de pentinats femenins a l'antiga Roma. I aquest parla sobre els cosmètics.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/06/2017), reflexion sobre l'operació biquini i el mite de la bellesa:



Aquí teniu l'homenatge musical a Barbie: la cançó Barbie Girl, del grup "Aqua":


Una marca de llenceria ja ha posat en marxa la campanya #ImNoAngel, una iniciativa en la qual les models de talles grans reivindiquen la vertadera bellesa femenina:

La vertadera bellesa femenina
La vertadera bellesa femenina

Fins i tot ja es parla de l' "orgull curvy":




I per reflexionar sobre la submissió de la dona al patriarcat, aquí teniu un interessant vídeo:



I aquí teniu uns videos que expliquen com ha canviat el concepte de bellesa al llarg del temps:


 




Aquí teniu un altre vídeo sobre la història de la bellesa femenina:



Aquí teniu un curmetratge feminista interessant. Es titula "Cosas de chicos":



Aquest és un dels anuncis considerats més sexistes, de la Superbowl:



I aquí teniu unes interessants reflexions sobre el mite de la bellesa del periodista i escriptor David Trueba“Hoy solo tiene prestigio social la gente atractiva, guapa, sin ningún otro valor, frente a una presencia más defectuosa. Las presentadoras de los telediarios tienen que ser guapísimas, en las portadas de las revistas... Bajo la excusa de la belleza hay una especie de nazismo encubierto. Si no eres perfecto, parece que no tengas derecho a tener sentimientos”.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara sobre l'evolució del cànon de la bellesa al llargs dels anys.

Articles del web relacionats:
Belleses amb gràcia
Femme fatale, l'origen del mite
-
La dona, objecte de desig
-
Què és la bellesa?
Els biquinis són la bomba!
Friné, la bellesa feta dona

- La hipersexualització de l'escola

Ave, Caesar Matas

Article publicat a l'Ara Balears (11/12/2013)
 
A pesar de l’escarni públic patit els últims anys, Jaume Matas es continua comportant com si encara fos el president del Govern. O, mutatis mutandis, com si fos el mateix Juli Cèsar, el general romà que al segle I aC es féu amb les regnes de la República. Així ha quedat demostrat recentment en el seu segon judici per corrupció. Un jurat popular l’ha declarat culpable de suborn per haver demanat a un hoteler amic seu que el 2006 contractàs la seva dona, Maite Areal, com a relacions públiques.
 
Davant del tribunal, l’exmandatari balear deixà a tothom atònic en assegurar que va actuar “com faria qualsevol pare de família: anar a un amic i demanar-li feina. Que no tens res per a la meva dona?". D’aquesta manera, Matas s’apropiava de la famosa frase dels Evangelis: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. És la resposta que Jesús donà a un grup de fariseus que, en temps de l’emperador Tiberi –conegut també amb el sobrenom de Cèsar en honor al primer Vito Corleone romà-, li havien demanat si era lícit pagar impostos a la metròpoli. I, evidentment, els tres mil euros mensuals que cobrava Areal eren una mena d’impost al Caesar Matas pels suculents beneficis que reportaren a l’hoteler mallorquí els nombrosos actes celebrats pel Partit Popular en les seves instal·lacions.

"Què passa?", Matas surt de l'Audiència Nacional el maig de 2013
 
No era la primera vegada que Areal aconseguia feina gràcies al seu influent marit, que no parava de dir que havia estat ministre d’Aznar. Abans, un despatx d’assessoria laboral ja l’havia contractada, però l’havia acomiadada al cap de poc temps per manca de resultats. En la seva segona oportunitat, la insigne esposa presidencial continuà demostrant sense complexos la seva ineptitud, no apareixent gairebé ni un sol dia al lloc de treball. Matas s’oblidà, per tant, que “la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó també semblar-ho”. Segons l’historiador Plutarc, aquesta frase seria una interpretació de la resposta que el 62 aC donà el capitost romà quan, essent pretor, es divorcià de la seva segona muller, Pompeia, de qui hi havia rumors que s’entenia amb un aristòcrata.
 
Tanmateix, la figura de Matas recorda molt la de Cèsar. El 49 aC l’aleshores responsable de la província de les Gàl·lies pecà de supèrbia en creuar el Rubicó, un riuet a la frontera del nord d’Itàlia. Desobeí així el Senat, que li havia exigit la dissolució del seu exèrcit per poder tornar a Roma, on el seu amic Pompeu s’havia proclamat cònsol únic. Conscient que ja no hi havia volta enrere, pronuncià una cita grega més coneguda en la seva versió llatina: alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). Són les mateixes paraules que degué pronuncià Matas el 2003 quan es proposà disputar un altre pic a Francesc Antich (Pompeu) la presidència del Govern després de les seves “fulgurants” campanyes ministerials per les Gàl·lies de Madrid.
 
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)

I la jugada li sortí bé. La majoria absoluta obtinguda llavors permeteren dir a l’exministre la cèlebre frase ueni, uidi, uici (“he arribat, he vist i he vençut”), amb la qual el 47 aC Cèsar havia tret pit davant el Senat de la seva ràpida victòria contra el rei turc Farnaces II. Un cop instal·lat al poder, Matas continuà emulant el seu homòleg clàssic: encarregà l’enaltiment de les seves gestes presidencials a un seguici de periodistes aduladors -liderats per  Antoni Alemany- i es deixà encisar pel glamur dels poderosos –en aquest cas Urdargarin actuaria de Cleòpatra.

Quan Rajoy volia imitar Matas
Quan Rajoy volia imitar Matas


El “semidéu” megalòman que, en paraules de l’inquisitorial fiscal Horrach, hipotecà el futur dels illencs a cop d’ “hágase” tampoc no féu cas dels auguris que l’advertiren del seu trist final. Obvià, doncs, els temuts idus de març -15 de març en el calendari romà-, que el 44 aC portaren un grup de conjurats a assassinar el líder de la República. En veure que un d’ells era Brutus, un fill il·legítim seu, Cèsar exclamà: Tu quoque, fili mi (“Tu també, fill meu”). Idèntiques paraules deu haver mastegat Matas en saber que, en algunes les seves causes judicials –gairebé igual de nombroses que les vint-i-tres punyalades rebudes pel general romà-, s’hi ha personat com a acusació particular el mateix Govern presidit ara pel seu delfí Bauzá. Davant del retret del pare, Brutus digué: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Sembla, però, que Bauzá no n’ha après la lliçó. Si continua “trepitjant” tant el seu poble, corr el perill de convertir-se no en un nou Cèsar, com Matas, sinó en un nou Herodes, que tants d’innocents féu matar. Per evitar mals majors, seria recomanable que aquest Nadal anàs a veure l’obra Herodes rei, igual d’alliçonadora que la seva germana Acorar.

Articles del web relacionats:
Bauzá, àlies Neró
Compte amb les idus de març!
Per què som corruptes?
- Corruptes amb el cor romput
-
 Llatí per a corruptes
-
 La infanta no sap llatí
-
 La hipocresia tràgica dels polítics
- La dona del Cèsar, una qüestió d'honor?


I per conèixer el palauet de Matas, no us podeu perdre aquest vídeos:



"Chao", esclavitud?

Article ampliat, publicat al diari Ara Balears (24/08/2013)
 
Al llarg del segle XIX  l'esclavitud va ser abolida de manera progressiva als diferents estats europeus i americans. A Occident, però, l’ombra d’aquesta pràctica immoral, encara vigent en altres indrets del món, és molt allargada. Així ho testimoniegen alguns dels nostres mots, però també certes actituds. La paraula esclau prové dels pobles eslaus de l’Europa de l’Est. Durant l’edat mitjana, molts d’ells, un cop convertits en botí de guerra, serviren de mà d’obra del Sacre Imperi Romano-Germànic.
 
Aquests eslovens passarien a ser coneguts, en grec bizantí, com a sklábos i, en italià, schiavo, que amb el temps donaria ciaochao en castellà- com a expressió de salutació i de comiat -l'expressió de cortesia completa envers les classes superiors era schiavo vostro ("som el vostre esclau"). La mateixa fórmula és present en l’alemany, que, en una de les seves variants, per dir hola i adéu, recorr al llatinisme Servus (“esclau”). Atès que el panorama econòmic actual ha fet reviscolar la nostra condició de serfs, té molt de sentit, doncs, que ens presentem, al crit de Servus, davant d’Alemanya, el nostre sergent que ens fa acatar servilment el decapitant sistema capitalista.

Venda d'esclaus a l'antiga Roma
Venda d'esclaus a l'antiga Roma
 
Tot i que ja fa temps que hem deixat d’emprar els caps (capita) de bestiar com a moneda de canvi, el capitalisme contínuament ens recorda que tots som una gran família. No debades, a l’antiga Roma la familia era el conjunt d’esclaus d’una casa. El terme es contraposava a la paraula gens (<gigno, “néixer”), que al·ludia al grup de persones amb llaços sanguinis. Des que el 1948 les Nacions Unides aprovaren la Declaració Universal de Drets Humans tots ens creim més lliures, i, per tant, som una mica més ingenus. Seguint amb la terminologia llatina, l’ingenuus era aquell ciutadà lliure nascut dins una gens romana, de manera que el “no ingenus” eren els esclaus.
 
Avui dia, però, no hem d’oblidar que continuam sota el jou de l’esclavitud encoberta i, per tant, poc tenim ja d’ingenus. Ens costa creure l’article 19 del document abans esmentat: “Tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió [...]. Ara el que toca és obeir, és a dir, escoltar (audio) sense remugar els nostres superiors (ob-, “damunt”) que ens dominen com a autèntics amos (domini) que són. Convé tenir-los contents treballant molt, sabent que tant de suplici té una explicació etimològica. Al segle VI ja existia el tripalium, un instrument de tortura format per tres fustes creuades on era fermat el reu per fuetejar-lo.
 
Així doncs, no hem d’escatimar precs per aconseguir treballs, per molt precaris que siguin. No importa que ens convertim en robots, paraula derivada del txec robota (“treball forçat”) que popularitzà el 1920 el dramaturg txec Karel Txpek en la seva obra de teatre R.U.R. (Rossum's Universal Robots). I, enmig de tanta suor i llàgrimes, hem de treure temps d’on sigui per tenir fills (proles) que garantesquin la supervivència l’Estat. Seria Marx qui al segle XIX encunyaria el terme proletariat per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme; ho féu inspirant-se en els plebeus romans que amb la seva descendència nodrien la República de soldats, principalment.

Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
Un mercat d'esclaus a Roma (1884), de Jean-Léon Gérôme. Walters Art Museum, Baltimore
 
Si no rendim al màxim, sempre hi haurà governants que es fixaran en altres països i, inconscientment, recorreran a la pràctica romana del plagium (“robatori d’esclaus d’un altre”). La llei que prohibia aquesta pràctica rebia el nom de llei plagària perquè els lladres solien ser castigats ad plagas, és a dir, a la pena dels “assots”.  Ja Marcial, el gran epigramista hispà del segle I dC, emprà la paraula plagi en el sentit figurat de “còpia d’una idea aliena”.
 
Abans, però, de ser acusats de “plagi”, els nostres dirigents preferiran sotmetre’ns tocant el nostre punt dèbil, la butxaca. D’aquesta manera, ens convertirem en vertaders addictes, que era com s’anomenaven aquells ciutadans lliures que, per deutes o per furt, eren assignats de paraula (dico) a (ad-) algú. Ara -ja se sap!-, davant les actuals dictadures (< dico), es premia la lleialtat i l’adulació de l’esclau. Alguns no dubten a bufar a l’amo el nom dels seus opositors. Reactualitzen així l’antic rol dels nomenclàtors, els esclaus que a la Roma republicana, durant les campanyes electorals, acompanyaven els candidats i, a cau d’orella, els xiuxiuejaven (calo) el nom (nomen) d’aquells individus que podien ser del seu interès - avui aquests catàlegs només contenen els noms específics d’una ciència o art. Fora de l'àmbit electoral, aquests esclaus rebien el nom de monitor (<moneo, "avisar").

Un món feliç
Un món feliç
 
Tanmateix, com els antics esclaus romans, sempre hem de mantenir l’esperança d’assolir la condició de lliberts, d’emancipar-nos per tal que la nostra (manus) d’obra no romangui presa (capio) per més temps. La nostra llengua vernacla no n’ha de ser cap impediment, per molt que al món romà vernaculus fos el nom que rebia aquell serf nascut a la casa del senyor. El caràcter per rebel·lar-nos davant tanta servitud ens ve de lluny, de quan els submisos eren marcats (kharáttō, en grec) amb ferro calent. Al segle I aC, aquest estigma tan humiliant esperonà el gladiador traci Espàrtac a liderar una insurrecció d’esclaus que va aconseguir posar contra les cordes la totapoderosa Roma. A pesar del seu fracàs final, Espàrtac ja ens ha traçat el camí.

Aquest article parla sobre l'esclavitud a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Treballar és una tortur
Plagis que fan mal
-
 El capitalisme que ens decapita
Tots som Espàrtac!
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px