Banner Top

Per què el món ja ens resulta indiferent?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):

 

Articles del web relacionats:
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les Meduses de la indiferència
A la recerca de la terra promesa
Machado a Macedònia
El rapte d'Europa
Eneas a les portes d'Europa
Meduses que petrifiquen
- Les Fúries de l'Iraq
- L'ombra d'Auschwitz
- La degradació humana
- Les odisses de la Mediterrània
- Per què emigram?
- Per què som racistes?
Racisme: l'origen d'un estigma
-Sapere aude?
Prejudicis inextirpables

El pecat de la indiferència

Article publicat a l'Ara Balears (11/11/2016)

Comença a ser ben hora que l’Església catòlica ampliï el seu catàleg dels set pecats capitals. Al costat de la luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia hauria d’aparèixer ja el pecat de la indiferència. El bombardeig incessant d’imatges que rebem cada dia ens ha fet més inhumans. Ara vivim anestesiats contra el dolor del món. En paraules del papa Francesc, som víctimes de la “globalització de la indiferència”.

‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)
‘El terror de la guerra’, de Nick Ut (1972)

Fa 44 anys el món s’estremí amb una de les primeres imatges de la barbàrie humana de l’era moderna. Fou la famosa fotografia de la “nina de Napalm”. El 8 de juny de 1972 Kim Phuc tan sols tenia 9 anys quan un avió de l’Exèrcit sud-vietnamita bombardejà el seu petit poble de Trang Bang, prop de l’antiga Saigon. L’atac, coordinat amb els Estats Units, pretenia controlar l’abastiment per carretera entre Cambodja i Vietnam. Els míssils que es llançaren anaven carregats de napalm, un combustible capaç de calcinar qualsevol forma de vida. Els informes de EUA indicaven que no hi havia civils a la localitat. Això, però, resultà ser una gran mentida. Aviat el lloc es convertí en un infern en flames.
 
Kim Phuc sortí corrents amb altres nins per la carretera completament nua. El foc de les bombes carbonitzaren les seves robes i li cremaren el 65 per cent del cos. Presa del dolor i amb el rostre ple de llàgrimes, cridava “¡Em moro, em moro!”. El moment fou immortalitzat pel fotògraf vietnamita Nick Ut, que cobria la Guerra de Vietnam per a l’agència Associated Press. Aquell click, “El crit” de Munch de la fotografia, es publicà en portades de tot el món i mostrà les conseqüències de la guerra sobre la població civil. Després de posar en dubte la seva autenticitat, pressionat per l’opinió pública, el president Richard Nixon accelerà la retirada de les seves tropes i Ut guanyà el premi Pulitzer. L’últim soldat nord-americà sortí de Vietnam del sud el 29 de març de 1973. La guerra, però, finalitzaria dos anys després amb la victòria de Vietnam del nord comunista. Els prop de vint anys de conflicte se saldaren amb més de 4 milions de morts, la majoria civils.

Avui Kim Phuc viu al Canadà i és ambaixadora de Nacions Unides per a la Pau
Avui Kim Phuc viu al Canadà i és ambaixadora de Nacions Unides per a la Pau
 
Avui malaurament ja no hi ha fotos que acabin amb una guerra. Els fotoperiodistes se senten impotents. Les seves imatges ja no sacsegen consciències. En veure-les per televisió o pel mòbil ens pensam que formen part d’una pel·lícula de ficció. La banalització del dolor del proïsme no coneix límits. La solidaritat només és per a moments puntuals. Ja hem enterrat per sempre la màxima llatina Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”). En l’actual societat de l’espectacle pot més la inèrcia de la indiferència. Els números de les víctimes mortals ens han deshumanitzat i han anul·lat el nostre deure de diferenciar el bé del mal. I, per no tenir remordiments amb els refugiats extraviats per la Mediterrània, la solució política passa per dir que són potencials terroristes.

Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015)
Aylan Kurdi’, de Nilüfer Demir (2015)
 
Enmig d’aquest desori mundial, preferim quedar-nos amb la visió edulcorada de la realitat virtual. El divorci mediàtic de Brad Pitt i Angelina Jolie o la cobra de Bisbal a Chenoa ens ajuden a viure més alleugerits. Instal·lats en la intempèrie moral, vivim pensant que el que passa als altres no ens passarà a nosaltres. Ja ho va denunciar sota el règim nazi el pastor luterà Martin Niemöller en un famós poema atribuït erròniament a Bertolt Brecht: “Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, / vaig guardar silenci,/ perquè jo no era comunista,/ Quan van empresonar els socialdemòcrates,/ vaig guardar silenci,/ perquè jo no era socialdemòcrata,/ Quan van venir a buscar els sindicalistes,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era sindicalista,/ Quan van venir a buscar els jueus,/ no vaig protestar,/ perquè jo no era jueu,/ Quan van venir a buscar-me,/ no hi havia ningú més que pogués protestar”.

Paraula de Luther King
Paraula de Luther King
 
Ara, infotoxicats i ofegats per la superficialitat, som incapaços de valorar la magnitud de la tragèdia. De tant de posar call davant tanta ignomínia hem callat. I ja se sap que qui calla atorga. Hem arribat a aquest col·lapse ètic des del desolador benestar del nostre microcosmos. El pecat de la indiferència és la bestialització de la humanitat. Només ens queda aferrar-nos fort a la cançó de la cantant argentina Mercedes Sosa: “Sólo le pido a Dios/ que el dolor no me sea indiferente/ que la reseca muerte no me encuentre/ vacía y sola sin haber hecho lo suficiente.”
"En les coses, hi resta sempre quelcom de la mirada que les ha contemplat" Walter Benjamin. Dibuix de John Berger

Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.
Paisatge amb la caiguda d'Ícar (Pieter Brueghel el Vell, 1558, Musées Royaux des Beaux-arts de Bèlgica). Brueghel representava en aquest quadre un proverbi de l'època: Cap arada no s'atura perquè un home mori. La pintura, per tant, reflecteix la indiferència de l'home envers les desgràcies dels altres.



I per acabar, una cita del metge espanyol Santiago Ramón y Cajal (1852-1934): “ La naturalesa ens és hostil perquè no la coneixem: les seves crueltats representen la venjança contra la nostra indiferència”.

I contra la indiferència també faríem bé de tenir present aquest poema del poeta anglès del segle XVII John Donne:

"Ningú és una illa,
complet en ell mateix.

Cada home és un bocí del continent,
una part de la terra;
si el mar se n'emporta una porció de terra,
tota Europa queda disminuïda,
tant li fa si és un promontori,
o la casa d'un dels teus amics,
o la teva pròpia casa.

La mort de qualsevol home m'afebleix
perquè estic lligat a la humanitat.
Per això mai preguntis per qui toquen les campanes:
toquen per a tu".

Aquí teniu un article interessant de Paco Tomás que parla sobre el tractament mediàtic de l'horror.

Aquí teniu una interessant entrevista del Papa a El País.

Aquí teniu un famós text d’Antonio Gramsci escriptor, polític i filòsof italià d’origen sard (1891-1937) i un va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià. Es titula “Odi als indiferents”. És un extracte de “La Ciudad Futura”, revista cultural publicada per Antonio Gramsci l’11 de febrer de 1917:

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l’abúlia són parasitisme, són covardia, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la història. La indiferència opera potentment en la història. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb que no es pot comptar. Torça programes, i arruïna els plans millor concebuts. És la matèria bruta desbaratadora de la intel·ligència.

El que succeïx, el mal que s’abat sobre tots, esdevé perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permet la promulgació de lleis, que només la revolta podrà derogar; consenteix l’accés al poder d’homes, que només un amotinament aconseguirà després enderrocar.

La massa ignora per despreocupació; i llavors sembla cosa de la fatalitat que tot i a tots atropella: al que consenteix, el mateix que al que dissenteix, al que sabia, el mateix que al que no sabia, a l’actiu, el mateix que a l’indiferent. Alguns ploriquejen piadosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o molt pocs es pregunten: si hagués tractat de fer valer la meva voluntat, hauria passat el que ha passat?

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d’eterns innocents. Demano comptes a cadascun d’ells: com han escomès la tasca que la vida els ha posat i els posa diàriament, què han fet, i especialment, què no han fet. I em sento en el dret de ser inexorable i en l’obligació de no malbaratar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Sóc partisà, estic viu, sento ja en la consciència dels de la meva part el pols de l’activitat de la ciutat futura que els de la meva part estan construint. I en ella, la cadena social no gravita sobre uns pocs; res del que en ella passa és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú en ella està mirant des de la finestra el sacrifici i la sagnia dels pocs. Visc, sóc partisà. Per això odio a qui no pren partit, odio als indiferents.



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/06/2018), reflexion sobre el virus de la indiferència en l'actual societat de l'espectacle de la informació. Ho faig a partir de la cita de Terenci Homo sum, nihil humanum a me alienum est (“Home som, res del que és humà em pot ser indiferent”):


Aquí teniu la cançó de Mercedes Sosa:



Aquí teniu un enllaç amb les 100 fotos més influents de la història.

I aquest article de Carles Capdevila és molt recomanable. Es titula "La crueltat s'encomana".

Articles del web relacionats:
L'ombra d'Auschwitz
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia


Prendre partit

Article publicat a l'Ara Balears (15/06/2015)

Fa una setmana l’Auditori de Manacor va remoure més d’una consciència, sobretot entre els militants del PP. S’hi representava l’obra “Prendre partit” (1995), de Ronald Harwood, dirigida i interpretava en català per Josep Maria Pou. Està ambientada en l’Alemanya post-nazi de 1946, quan els vencedors de la Segona Guerra Mundial portaren a judici els col·laboradors del Tercer Reich.
 
El fil conductor és l’interrogatori, basat en fets reals, que un comandant nord-americà, el major Arnold, fa a Wilhelm Furtwängler, considerat el millor director d’orquestra de la seva generació. La confrontació entre aquests dos personatges serveix per reflexionar sobre el paper de l’intel·lectual en els règims totalitaris, sobre la complicada relació entre cultura i poder, i sobre conceptes com compromís i indiferència.
 
Amb l’arribada al poder de Hitler, Furtwängler es mantingué al capdavant de la Filharmònica de Berlín. Un camí ben diferent seguiren altres companys seus, que preferiren marxar del país. Davant dels retrets del militar inquisidor, el gran director d’orquestra alemany apel·la al seu patriotisme i assegura que només a través del poder alliberador i universal de la música podia combatre el nazisme: “Com a músic sóc més que un ciutadà, sóc un ciutadà que ha de rendir comptes al geni etern de la gran música. Sé que una sola interpretació d’una gran obra mestra és una negació més forta i més vital de l’esperit d’Auschwitz que qualsevol gest o qualsevol paraula. Els éssers humans són lliures a tot arreu on s’interpreti Wagner i Beethoven. La música els transporta a regions, on els torturadors i els assassins no els poden fer cap mal”.
 
Wilheim Furtwängler
Wilheim Furtwängler

A pesar d’aquesta bella declaració d’intencions, Furtwängler, acusat de divo i egòlatra, es deixà manipular per Hitler, que el posà com a exemple de la “superioritat moral i artística alemanya”. Gràcies, però, als seus contactes va poder ajudar alguns jueus a fugir del país. Això seria determinant perquè el Tribunal de Desnazificació l’absolgués de tots els càrrecs. La sospita, tanmateix, de connivència amb el nazisme sempre li pesaria com una llosa fins a la seva mort el 1954.
 
Salvant les distàncies, a casa nostra, durant aquests llarguíssims quatre anys de govern Bauzá hi ha hagut massa polítics del PP que s’han comportat amb la mateixa indiferència que Furtwängler. Així ho demostren els qui ara, davant dels estralls de la desfeta electoral, demanen el cap del líder a qui abans, empesos pel fanatisme, glorificaven fins a fregar el ridícul. Ells, però, contràriament al que passà amb el compositor alemany, no actuaven al servei d’un bé suprem com és la música, sinó al servei d’un altre bé més terrenal: el de la butxaca. Aleshores, intentant navegar entre dues aigües i rient les gràcies del seu esperpèntic mentor, el més important era tenir una cadira que els asseguràs un bon sou. Així, mentre venien la seva dignitat per un plat de llenties, presenciaven displicents la despersonalització de la seva estimada terra.
 
Havent-se manifestat ja les “majories silencioses”, antigament tan invocades, ara els còmplices de tant d’autoodi emparat en “lo nostro” es fan l’orni. La seva covardia no pot ser més patètica. És el que té prendre partit a qualsevol preu, sense valorar-ne les conseqüències. A pesar dels seus intents per rescabalar la seva trista imatge, una estigma tan deshonrós no hauria de ser tan fàcil d’esborrar. Basta fixar-se en Furtwängler, qui s’endugué a la tomba l’oprobi dels seus conciutadans.
 
En tot cas, esperem que el nostre poble, tantes vegades maltractat pels seus, no caigui un altre cop en l’amnèsia. Ara que estam deixondits convé mantenir viva la memòria per protegir la nostra autoestima de noves estamenejades. Estam, però, en mans del govern entrant. Té una feinada per endavant i moltíssimes esperances a gestionar. Del seu seny i responsabilitat dependrà que la dreta illenca no torni a ensenyar la seva pitjor cara. Els errors del passat no poden ser més alliçonadors. Ens hi jugam molt.

És molt recomanable aquest article de Francesc-Marc Álvaro titulat "Si es mira bé". Parla de la complicitat dels empresaris alemanys amb el feixisme.

Aquí teniu un vídeo sobre l'obra "Prendre partit" vista pels seus actors:



I aquí teniu una actuació de Furtwängler:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px