Banner Top

Boudica, l’amazona britànica que plantà cara als romans

El 43 dC Claudi incorporà definitivament a l’imperi romà l’illa celta de Britania -un segle enrere el general Juli Cèsar ja hi havia fet les primeres incursions. El principal mal de cap de l’emperador va ser Caratac, un rei britó de la tribu dels catuvel·launs, que liderà la resistència contra els romans. En caure com a ostatges la seva dona i filles, Caratac anà a cercar protecció en la reina Cartimandua dels brigants. Aquesta, però, el va entregar als romans, els quals el varen portar a Roma l'any 51.

Carataco 2

Caratac

Al caput mundi, el cabdill bretó fou exhibit com a botí de guerra en la cerimònia del triomf. Després fou conduït davant del Senat on, segons una llegenda, féu un discurs ple de bonhomia. L’emperador Claudi, en sentir-lo, decidí indultar-lo juntament amb la seva família amb la condició, però, que romangués a Itàlia.

Carataco 3

Caratac en el Senat, davant Claudi


L’hora de Boudica
Els britons, tanmateix, continuaren donant guerra als romans. L’any 60 dC, nou anys després de la captura de Caratac, la resistència fou liderada per Boudica, tota una heroïna que avui té una estàtua a la vorera del Tàmesi, al costat de la Cambra dels Comuns i del Big Ben. Apareix amb les seves filles dalt d’un carro de rodes adornades amb dalles a l’estil persa.

 

Estàtua de Boudica a Londres
Estàtua de Boudica a Londres


A Boudica li tocà lidiar amb el successor de Claudi, Neró. Amb prop de trenta anys, s’erigia en una autèntica amazona. En morir el seu marit Prasutag, s’indignà molt. En el testament, l’havia nomenada la nova reina de la tribu dels icens, al nord-est d’Anglaterra. A més, la meitat de la seva herència era per a les seves dues filles adolescents i l’altra meitat, per a l’emperador Neró, amb qui Prasutag havia signat un pacte de no-agressió.

Mapa de les tribus britàniques
Mapa de les tribus britàniques

Els romans, tanmateix, no varen donar cap validesa a aquell paper i varen ordenar el saqueig de totes les propietats dels icens. Boudica seria despullada i assotada davant del seu poble mentre els legionaris violaven les seves filles. Aleshores la flamant reina jurà venjar-se d’aquella humiliació. Amb el suport d’altres tribus britàniques, va arrasar Camulodunum (Colchester), Londinium (Londres) i Verulamium (Saint Albans). Els relats dels historiadors romans, segurament exagerats, eleven el nombre de morts a 70.000.

tropes romanes

Tropes romanes a Britania

La batalla final es lliurà a Watling Street, prop de Londinium.  Per motivar les seves tropes, segons l’historiador Tàcit, Boudica els dirigí les següents paraules:

“Ningú no es pot lliurar dels arrogants i orgullosos romans. Desfiguraran allò sagrat i violaran les nostres verges. Vèncer o morir en aquesta batalla; tal és la meva decisió de dona. Allà ells, els homes, si volen viure com a esclaus”.

Boudica
Boudica

Sembla que Boudica no era entre els 80.000 britànics morts en aquella batalla. Segons algunes fonts, va morir presa. D’altres diuen que va aconseguir escapar i que, conscient del que li esperava, es va suïcidar ingerint verí. Tot i perdre el torcebraç, la magnitud d’aquella revolta va suposar un cop molt dur per a l’amor propi de la totpoderosa Roma. Els historiadors Tàcit i Cassi Dió asseguren que l’enterrament de Boudica va ser espectacular. No s’ha pogut trobar, però, la seva tomba. Alguns diuen que estaria ubicada en el mític Stonehenge.  

Aquí teniu la pel·lícula "Boudica, la reina de la guerra" (2003):

 

En aquest article trobareu més informació sobre Boudica. I en aquest altre també.

Aquest article del blog "Històries d'Europa" parla sbore els primers partidaris del Brexit.

 
Articles del web relacionats:

El nas de Cleòpatra
Les noves amazones
El lament de Zenòbia, l'amazona de Palmira

Despostisme il·lustrat

Article publicat a l'Ara Balears (25/09/2016)

La democràcia, vestida de populisme, comença a preocupar 2.500 anys després del seu naixement a Atenes. En les passades eleccions generals, a pesar de tots els escàndols ventilats, la corruptocràcia del PP va treure múscul i tornà a deixar en evidència la nostra síndrome d’Estocolm: per molt que ens robin, els tornarem a votar. “I, tanmateix, jo també faria el mateix si estigués en el seu lloc”, degué pensar més d’una ment ofuscada pels estralls de la crisi. La corrupció, doncs, s’ha convertit en pecata minuta. Tristament hem arribat a aquest nivell d’indecència moral.

Corruptocràcia
Corruptocràcia
 
Davant l’amenaça d’unes terceres eleccions, cobren força les paraules que pronuncià al segle I aC el gran orador romà Ciceró: “Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”. A la segona meitat del segle XVIII alguns monarques europeus s’entestaren a actuar amb seny pels seus súbdits. Fou el que es conegué com  a despotisme il·lustrat. Sense renunciar a la seva condició de sobirans absoluts, pretenien posar en pràctica les idees de la revolucionària Il·lustració. Així, pel bé de la ciutadania, la seva consigna fou “tot per al poble, però sense el poble”.
 
Dèspotes il·lustrats, com ara Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia, Lluís XVI de França o Carles III d’Espanya, desenvoluparen una política de reformes ambicioses en diversos àmbits: educació, economia, justícia, agricultura, llibertat de premsa o tolerància religiosa. Tanmateix, aquells reis absoluts, convertits per a l’ocasió en “reis filòsofs”, varen tenir poca capacitat per a transformar la societat. De res serví que fossin assessorats per intel·lectuals de la talla de Voltaire o Diderot. No debades, els seus plans progressistes toparen aviat amb els privilegis de la noblesa i el clergat, a qui tant necessitaven per a mantenir l’ordre social. A mitjà termini, doncs, el despotisme il·lustrat es va revelar inviable. Quedava aplanat així el camí cap a la Revolució francesa i les grans revolucions del segle XIX.

Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
Frederic II de Prússia i Voltaire al palau alemany de Sans-Souci, segons Adolph von Menzel.
 
Tal com ja apuntà Ciceró, deixar determinades decisions en mans del poble pot ser molt perillós. A l’espera de les conseqüències que pot tenir el Brexit, un altre cas prou il·lustratiu és la regulació de la pena de mort als Estats Units. El 2012 Califòrnia aprovà per referèndum mantenir-la. El 2009, en canvi, a Nou Mèxic, el Governador Bill Richardson la commutà per la cadena perpètua, sense consultar-ho als ciutadans. Tot és molt discutible. Quan els resultats electorals no són del nostre gust, ens atrevim a dir que la gent no sap votar o que és fàcil de manipular per uns mitjans de comunicació omnipotents. Aleshores alguns sospiren un altre cop pel despotisme il·lustrat en forma de tecnocràcia. La dicotomia és ben senzilla: experts versus sonats il·luminats. Amb les eleccions nord-americanes a la volta de la cantonada, mig món ja tremola davant una possible victòria del bufó Donald Trump, que es convertiria així en el Neró dels nous temps.
 
Al segle IV aC Plató i Aristòtil ja criticaren durament la pionera democràcia atenesa, que, tanmateix, tenia poc a veure amb la nostra -entre d’altres coses, només hi votava el 10 per cent de la població i vetava la participació de les dones i estrangers. Aquell “govern del poble”, nascut per combatre les oligarques, era qui havia condemnat a mort el gran mestre Sòcrates, “el més savi de tots els homes” segons l’oracle de Delfos. Ambdós filòsofs lamentaren que un projecte polític tan engrescador s’hagués pervertit per culpa dels demagogs, els agitadors de masses. Avui, la nostra democràcia torna a estar estamenejada pels mateixos falsos profetes de l’Atenes clàssica. A l’hora de la veritat, es riuen de la separació de poders que al segle XVIII propugnà Montesquieu per garantir l’èxit del “menys dolent dels sistemes polítics”, en paraules de Churchill. L’actual manca de talant democràtic dels nostres dirigents serà el que acabarà per esgotar la veu del poble. En asseure’s per formar govern, ningú no vol moure fitxa, convençut que la ciutadania s’ha equivocat triant el partit contrari.

Paraula de Saramago
Paraula de Saramago

Ens cas que es convoquin unes terceres eleccions, cada cop sembla menys fantasiosa la novel·la de José Saramago,  Assaig sobre la lucidesa. Parla d’una ciutat on la majoria dels ciutadans decideix votar en blanc. En repetir-se els comicis, la tendència va en augment. Aleshores el govern, desconcertat, es posa a cercar els culpables d’una rebel·lió pacífica nascuda d’un poble cansat de la insolvència dels seus polítics. Vist l’actual bloqueig institucional i la desídia ciutadana que genera, per ventura seria més ràpid que l’Estat convocàs ja oposicions a tots els estaments. La meritocràcia hauria de ser el nou despotisme il·lustrat amb els seus oportuns mecanismes de control. Tanmateix, no hem de ser il·lusos. Com ja passà al segle XVIII, els entrebancs vendrien igualment dels poders fàctics. Així doncs, quina alternativa ens queda?

Paraula de Montesquieu
Paraula de Montesquieu


Per acabar, us recoman aquest article del filòsof Josep Ramoneda: "Adéu, democràcia". Aquest altre, del mateix autor, parla de la guerra dels referèndums.

Articles del web relacionats:
Si Ciceró aixecàs el cap
La mort del mestre
Democràcia obsoleta
- L'esperançadora democràcia digital

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (14/09/2018) reflexion sobre els populismes:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px