Banner Top

Sant Jordi, l'alter ego de Perseu

La tradició catalana situa el mite de Sant Jordi a Montblanc. Un dia aquest poble del sud-est de Catalunya va rebre la visita d'un drac immens i terrible. Per tal d'apaivagar-lo, els seus habitants varen decidir lliurar-li periòdicament una persona triada a l'atzar. Aquella macabra rifa volgué que un dia la víctima fos la mateixa filla del rei, una bella princesa.

La jove acceptà amb resignació el seu fatídic destí, però en el camí se li va aparèixer un cavaller fort i valent, muntat dalt d'un imponent cavall blanc, amb una llança a la mà. Després d'un dur combat amb el monstre, aquell nouvingut va aconseguir clavar-li la llança al coll, cosa que deixà el drac mig mort. A continuació, l'arrossegà fins a la plaça de la vila per acabar-lo de rematar. De la sang de l'animal en sortí un roser amb una rosa vermella, que el cavaller tallà per oferir-la a la princesa.
 
Per agrair-li una gesta tan admirable, el rei va voler casar la seva filla amb aquell salvador enviat per la Providència. L'home, però, ho rebutjà dient que ell no era digne de tal honor. Aleshores s'acomiadà de tothom i desaparegué tan misteriosament com havia aparegut.

Tanmateix, aquest relat català és l'enèsima versió d'un mateix mite: l'heroi que salva una princesa d'un monstre, representant el triomf del Bé sobre el Mal. El seu rastre es pot resseguir en moltes cultures de l'antiguitat. A Mesopotàmia tenim Marduk i el monstre Tiamat; a Egipte, el déu Horus contra Seth; i a Grècia hi ha l’epopeia de Perseu.
 
Perseu i les andròmines
Després d’haver decapitat Medusa als confins occidentals, Perseu, dalt seu seu cavall Pegàs, tornà cap a casa, a l’illa egea de Sèrifos. En passar per les costes d’Etiòpia, que en l’antiguitat ocupava part de l’actual Líbia, l’heroi grec va haver de fer una aturada per salvar Andròmeda (“la que governa els homes”), la filla del rei Cefeu i de Cassiopea. La jove es trobava encadenada nua a una roca per culpa d’una ofensa de la seva mare a Posidó.

Cassiopea s’havia vanagloriat davant les nimfes nereides de ser més bella que elles. Les nimfes ho feren saber al seu protector, el déu del mar, el qual, irritat, envià un monstre marí que assolà Etiòpia. Es deia Ceto (κῆτος, "monstre aquàtic"), d'on avui tenim els cetacis, espècie dels mamífers que inclou des de balenes fins a dofins.

Un oracle havia vaticinat la fi de la desgràcia si Andròmeda era exposada com a aliment al monstre. El rei Cefeu, obligat pels seus conciutadans, no va tenir més remei que encadenar la seva filla a una roca. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, amb el temps, el relat del rescat d’Andròmeda va sembla tan fabulós, que es creà la paraula andròmina com a sinònim de cosa inútil o embolic.
 
Perseu i Andròmeda (Joachim Wtewael, 1611)
Andròmeda alliberada per Perseu, pintada per l’artista holandès Joachim Wtewael el 1611. Els pintors renaixentistes van associar sovint, erròniament, el vol de Perseu amb el cavall alat Pegàs. En la tradició dels mites grecs, Perseu vola amb les seves sandàlies alades. / Museu del Louvre, París

Jordi de Capadòcia
La primera referència coneguda de Sant Jordi data del segle IV. El personatge es confon amb un Jordi de Capadòcia, un militar romà convertit al cristianisme i mort el 303 sota l’imperi de Dioclecià per no voler abjurar de la seva fe. Al final aquest màrtir oriental de nom marcadament agrícola - Γεώργιος significa “pagès”- esdevindria un dels sants laics europeus més venerats. La seva figura es va difondre sobretot a partir de la Llegenda àuria (1246) del frare dominic Jacob de Voragine. Aquest llibre situa el cavaller a Silene (Líbia), enfrontant-se amb un drac que habita en un estany i que vol devorar la filla del rei.

 
Sant Jordi matant el drac
Sant Jordi matant el drac
 
A Catalunya i Aragó es crearen llegendes que deien que Sant Jordi es presentava a les batalles per ajudar comptes i reis amb una lluent armadura blanca marcada amb la creu vermella. El sant acabaria convertint-se en el patró de Catalunya i de països com Anglaterra i Portugal –els cavallers templers també adoptaren el seu símbol, la creu vermella sobre fons blanc. L’Església romana establí que la seva mort se celebraria cada 23 d’abril Al segle XIX, amb la Renaixença, la llegenda d’aquest màrtir es prestà a una lectura patriòtica: la princesa és la nació catalana, el drac personifica els enemics seculars d’aquesta terra i Sant Jordi és el cavaller que ve a rescatar-la de les urpes de l’invasor.

Aquí teniu el rescat d'Andròmeda de la pel·lícula "Fúria de Titans" (1981):



La diada de la rosa
El 1926 Alfons XII va fixar un 7 d’octubre, dia del naixement de Cervantes, com la Fiesta del Libro Español. El 1930 es va passar al 23 d’abril, solapant-se així amb el dia de Sant Jordi. Amb aquesta data es commemorava la mort de l’insigne escriptor castellà, que feliçment coincidia amb la de William Shakespeare, també mort el 1616 -en realitat, però, el dramaturg anglès va finar 10 dies més tard, un 3 de maig, ja que Anglaterra no va adoptar el calendari julià fins el 1752.

El dia del llibre i la rosa
El dia del llibre i la rosa
 
Abans que es fusionàs amb el dia del Llibre, a les terres de parla catalana el dia de Sant Jordi ja era considerat la festa dels enamorats, l’equivalent al castellà Sant Valentí. La tradició de regalar una rosa aquest dia no té un origen gaire clar. Amb tot, alguns historiadors creuen que prové de la Fira de la rosa que se celebrava al carrer del Bisbe de Barcelona –a finals d’abril i durant el maig és quan la floració de rosers es troba en la seva màxima esplendor. Al segle XVIII la fira es convertí en una cita obligada per a nuvis i recent casats, de manera que també es conegué com la Fira dels Enamorats.
 
A partir del 1914 la Mancomunitat va promoure l’oferiment de roses el dia de Sant Jordi. Així aquesta pràctica s’erigí en un dels trets distintius de la cultura catalana, que a poc a poc està arrelant en països ben llunyans, com el Japó. Des de 1986, a les principals ciutats nipones se celebra el Sant Jordi’s Day, impulsat per l’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya. El 1995 la Unesco va declarar el 23 d’abril com el Dia Internacional del Llibre.

Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)
Disposició probable de les sis peces que componen el Retaule de sant Jordi, pintat per l’artista català Bernat Martorell entre els anys 1434 i 1437 (museu de Filadèlfia)

Per a més informació, també podeu escoltar l'àudio del programa "En guàrdia" d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Sant Jordi.

En aquest article trobareu més informació sobre el mite de Sant Jordi.

Aquí teniu una interpretació del mite de Perseu i Andròmeda a càrrec de Mireia Rosich, director del Víctor Balaguer de Vilanova.

Aquí teniu un article d'Albert Om que parla sobre la lectura el dia de Sant Jordi. Aquest altre article també és interessant. Igual de recomanable és aquest article de la revista Mètode.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen dels dracs.

Aquí teniu dos articles sobre la història del simbolisme de la rosa. Un es titula "Rosa, rosae, rosam". I l'altre "Una rosa és una rosa és una rosa".

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu aquest altre article "Estimar té un preu"

Poema de Miquel Martí i Pol
Poema de Miquel Martí i Pol

Articles del web relacionats:
Cupido concupiscent
-
 L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Valent Sant Valentí
-
 Les metàfores de l'amor
Atles que sostenen el món
Meduses que petrifiquen

Pobres Cariàtides

Article publicat a l'Ara Balears (24/03/2014)
 
A casa nostra la degradació de la democràcia compta amb unes convidades d’excepció: les Cariàtides. Segons la llegenda, les Cariàtides eren les dones de Cària, una ciutat propera a Esparta. Al segle V aC, durant les Guerres Mèdiques que enfrontaren grecs contra perses, aquesta ciutat es va aliar amb l’enemic bàrbar. Els grecs, un cop guanyaren la contesa, castigaren la traïció dels caris matant els homes i fent esclaves les dones, les quals veurien perpetuada la seva condemna a través de l’arquitectura. A l’Acròpoli d’Atenes els seus cossos serien estampats en sis columnes que, en clara al·lusió al pes de l’esclavitud que hagueren de suportar, encara aguanten amb el cap el pòrtic del temple de l’Erectèon.
 
En època moderna, el Neoclassicisme posaria de moda en molts edificis d’Europa les escultòriques Cariàtides. A Palma constituïren un dels principals elements de distinció del Círculo Mallorquín, el centre d’esbarjo de la burgesia mallorquina que s’erigí a mitjan segle XIX sobre l’antic convent de Sant Domingo. Amb la restauració de la democràcia, aquest emblemàtic edifici acolliria la seu del Parlament de les Illes Balears. Fou així com les quatre Cariàtides que avui decoren els laterals de l’hemicicle autonòmic passaren de ser testimonis d’antigues gresques aristocràtiques a ser-ho de gresques polítiques. Elles, però, amb el seu posat hieràtic, es fan creus de com s’ha pervertit la democràcia que varen veure néixer a Atenes fa més de dos mil cinc-cents anys. Ara la seva condemna és doble en haver de suportar cada dimarts els deplorables espectacles dels nostres representants polítics.
 
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears
Cariàtides del Parlament de les Illes Balears


Fa poc el vicepresident del Govern, Antonio Gómez, fidel escuder popular, recriminà al seu excompany de files, el sempitern Antoni Pastor, ara diputat no adscrit, que era un “vividor de la política”. En aquell moment es va produir un incòmode silenci a la sala. Alguns dels presents, com el veterà Pere Rotger, que cobra més de 50.000 euros anuals amb gairebé una nul·la activitat parlamentària, no sabien on col·locar-se. Les Cariàtides fins i tot varen poder veure la presidenta de la cambra autonòmica, Margalida Durán, de currículum “exemplar”, acotant el cap. D’altres, en canvi, devien estar comptant els dies per cobrar el conegut com a nivell 33, el plus salarial vitalici de prop de mil euros mensuals de què gaudeixen aquells funcionaris que durant un mínim de dos anys han ocupat un alt càrrec polític –esperem que la llei de símbols acabi també amb aquesta prerrogativa, tot un símbol de la indecència política.
 
Si el Parlament és el reflex del poble, el nostre fracàs no pot ser més estrepitós. És molt trist constatar que democràcia no casa amb meritocràcia. L’actual partitocràcia ha donat ales a personatges de qüestionada talla intel·lectual i moral amb conductes del tot infantils. En algunes aules hi ha més educació que a la Casa del poble, on és habitual trobar diputats consultant, alegrement, els seus mòbils o tauletes digitals durant les intervencions dels seus col·legues.
 
Ja fa temps que l’hemicle que custodien les llegendàries dones gregues ha deixat de ser el temple de la paraula i del consens. Ara abunden els diàlegs de sords, els discursos demagògics, les desqualificacions barroeres, els “i tu més” i les mamballetes aduladores. Les discrepàncies s’ataquen amb estridents cops de mà sobre la bancada. I si la retòrica de qualque diputat és pobre, més ho pot ser encara el seu nivell lèxic. Basta sentir com destrossen, sense cap mena de pudor, la llengua dels nostres padrins. Els barbarismes són acceptats com a marca provinciana de “lo nostro”. En canvi, parlar un castellà ple de catalanades és motiu de befa. Amb tot, la llengua de Cervantes també és malmesa pels seus defensors més acèrrims. Recentment, el mateix Gómez, tot recordant possiblement algun vell conegut de quan era guarda forestal, rebatià l’“espada de Damocles” com l’“espada de Democles”. Exhibí així la mateixa ignorància que la consellera d’Educació i Cultura –és un dir-, Joana Maria Camps, amb el seu ja antològic informe Trepitja en al·lusió a l’informe Pisa.
 
Vista tanta mediocritat, ara ja sabem per què IB3 ha deixat de transmetre en directe les sessions plenàries del Parlament. Continua, però, la pantomima de les visites escolars a la cambra autonòmica, on s’oculta als nins el drama que han de suportar estoicament les Cariàtides. La nostra classe política, avui perniciosament professionalitzada i allunyada del món real, no pot romandre durant més temps al marge dels nivells de responsabilitat i competència que s’exigeix a qualsevol altre treballador. És de desitjar que el president Bauzá tengui en compte això a l’hora d’aplicar el seu famós ERO entre els actuals 59 diputats balears. Si és així, molts, oposició inclosa, ja deuen estar fent examen de consciència.


I per acabar de reflexionar sobre la nostra trista actualitat, aquí teniu aquest interessant vídeo:

 

La veterania emèrita de la senectut

Avui en dia el Senat és vist per la majoria de la societat com un cementeri d’elefants, el retir daurat dels expresidents autonòmics. Aquesta paraula prové del llatí senex (“vell”), ja que a l’antiga Roma el Senat estava compost pels més ancians -i, per tant, més savis- del poble, que combatien amb el cap tota amenaça de senilitat. Tot i que només aconsellaven, les recomanacions d'aquesta antiga senectut tenien auctoritas, és a dir, una autoritat moral de tanta envergadura que eren rebuts pels magistrats com a lleis de rang superior.

Amb el Senat, doncs, a Roma quedava institucionalitzada la gerontocràcia, el poder (κράτος) de la gent gran (γέρων, οντος) amb experiència, és a dir, provecte (< provehere, “transportar”, “dur endavant”). En l’actualitat, el Senat –que és la Cambra alta de les Corts generals- continua sent un òrgan consultiu, però ha perdut la importància que tenia a Roma a causa de la constitució del Congrés, la Cambra baixa.

De γέρων també tenim gerascofòbiapor (ὁ φοβος, ου)  a envellir; gerontofòbia, por als ancians; gerontofília, afecció (φιλέω) o inclinació sexual morbosa envers persones d'edat avançada; i geriatria, part de la medicina (ἰατρία) que estudia les malalties pròpies de la gent major.

 
 
Sènior senyor
El comparatiu de senex és senior, que hem adoptat com a sènior per al·ludir a la categoria que inclou generalment els esportistes d'edat superior a 21 anys o bé els de major consagració -es contraposa a júnior (< iunior, “més jove”), que sol incloure els que tenen entre 18 i 21 anys. 

De sènior també provenen senyor i misser, avui sinònim d’advocat. Aquesta darrera paraula és fruit precisament de la contracció del llatí mi senior, “senyor meu” (vocatiu), que era el tractament donat antigament a persones d'autoritat i a la gent de lletres. L’apel·latiu de mossèn també deriva de la contracció meus senior. En anglès el tractament distintiu de Sir també prové de senior.
 
Veterinaris veterans
A part de senex, en llatí hi havia un altre mot relacionat amb la vellesa: l’adjectiu vetus, veteris. D’aquest ètim deriva veterinari. Avui els veterinaris atenen tot tipus d’animals, des que neixen fins que moren. En els seus orígens, però, tal com indica el nom de la seva professió, només s’encarregaven dels animals vells (veterini), que eren els que se solien posar malalts amb més freqüència. Es tractava generalment d’animals de càrrega (ase, cavall, mula).

Un sinònim de veterinari és manescal, d’origen germànic, compost per marh (“cavall”) i  skalk (“servidor”), que també donaria mariscal, oficial que tenia a càrrec seu els cavalls reials. La seva segona arrel també és present, juntament amb senex, en la paraula híbrida senescal. En l’edat mitjana era un càrrec d’assessor al rei. Ramon Llull, per exemple, abans de la seva il·luminació, va ser manescal a la cort de Mallorca.

"Vell Torlonia", possible efígie de Cató el Vell

De vetus, també tenim els adjectius vetust, sinònim d’antic, i veterà. Aquest darrer mot continua mantenint el valor positiu i elogiós que els romans adjudicaven a la vellesa, entesa com a acumulació de coneixements i d’experiència. A la capital del Laci, era un adjectiu que s’assignava principalment al soldats jubilats, que eren tota una institució. De fet, l’ofici de soldat va ser el primer que va gaudir d’una pensió de jubilació. A més, la condició de veterà portava associats privilegis com ara la concessió de terres o l’exempció de pagar impostos. Era una manera de donar a entendre als joves reclutes que valia la pena enrolar-se a les legions de l’Imperi.
 
El terme veterà ha anat perdent progressivament les seves connotacions castrenses, de manera que avui aquest adjectiu també s’aplica a qualsevol persona amb antiguitat en mols altres càrrecs o oficis del tot aliens al món de les armes. També podem resseguir vetus en el segon llinatge de Miguel de Cervantes: Saavedra. La paraula prové de sala vetera (“sala vella”).

Retrat de vella sense dents (British Museum)
Retrat de vella sense dents (British Museum)


Ancians amb presbícia
En llatí vulgar es formà la paraula antianus, que ens donà ancià. El terme deriva de la preposició ante (“davant de”, “abans”), que prové d’una arrel indoeuropea ja present en el grec ἀντί, d’on tenim antisistema, antiviolència, etc. L’equivalent grec d’ancià o vell és πρέσβυς, que trobam en el mot presbícia o vista cansada, pròpia de la gent gran (la gent jove, però, també pot tenir aquest defecte de la vista). 

El presbiteri és la part de l’església, situada al fons de la nau centra, on hi ha l’altar major, i que antigament era reservada als preveres, és a dir, als clergues de més edat. Un arxipreste és el prevere principal (ἀρχι) que, per delegació del bisbe, exerceix certes atribucions sobre els preveres d’un territori determinat. I el presbiterianisme és un moviment dins del protestantisme que dóna importància a l’organització eclesial desenvolupada per Calví, centrada en la comunitat i en l’assemblea de pastors i ancians.

Emèrits amb berenar
Quan els soldats es llicenciaven per jubilar-se passaren a ser coneguts com a veterani emeriti (“els veterans que són mereixedors de quelcom”) –l’adjectiu deriva del verb emereo (“obtenir, merèixer, guanyar”). Avui en dia, en el món universitari, un professor emèrit és un professor que s’ha jubilat, però que “es mereix” continuar gaudint d’algun privilegi pels seus bons serveis –en aquest cas, pot continuar assessorant la universitat.

Teatre de Mèrida
Teatre de Mèrida
 
Altres derivats d’emereo són també paraules com dirimir (“resoldre una controvèrsia”), redemptor, mèrit, assumir (+ ad, “cap a” + sub, “sota”), assumpte, resumir, presumir, presumpte, consumir, sumptuós, exemple -cosa que s’ha extret (ex) d’un grup perquè servesqui de model.
 
Curiosament, d’emereo també tenim berenar, que és una simplificació del gerundiu femení merenda (“el que s’ha de mereix”). És possible que entre els romans la merenda fes referència al menjar que es mereixia un soldat després d’un esforç important –el castellà “merienda” és més fidel a aquesta etimologia. Això explicaria que la ciutat extremenya de Mèrida també provengui d’aquest verb llatí. Va ser fundada l’any 25 aC com a  premi a un conjunt de soldats veterans que havien lluitat a la península. Va rebre el nom d’Emerita pels veterani emeriti, i el d’Augusta per l’emperador Octavi August, promotor de la iniciativa. Avui Mèrida -resultat de la simplicació d'aquests dos mots llatins-encara conserva la glòria d’antany gràcies al reputat Festival de Teatre Clàssic que acull cada estiu.

Aquí teniu unes reflexions de l’escriptor Josep Maria Espinàs“Envellir no té res de bo. Alguns potser voldran glorificar-se dient que guanyes experiència. Però he vist fer tantes bogeries a vells... Hi ha gent que amb trenta anys té més experiència que un home de vuitanta. Per als que estimem la vida, fer-se vell només té inconvenients, se t'escurça el temps que tens per veure coses, per fer abraçades, per dormir, per fer el que et vingui de gust. Vas veient que això se t'acaba. Sí que et pots fer més savi, però també n'hi ha que es fan més imbècils, n'hi ha que es fan més tendres i n'hi ha que es fan més insuportables”.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra teniu retrats d'ancians romans.

Aquí teniu un article d'Ignasi Aragay sobre el procés de fer-se gran. Es titula "Dona'm la mà".

I per acabar, una cita de Soló, un dels set savis de Grècia: γηράσκω δ᾽ αἰεὶ πολλὰ διδασκόμενος (“Envellesc, però sempre aprenent moltes coses”).

Aquí teniu una interessant entrevista a l'hel·lenista Pedro Olalla que parla sobre el llibre "De senectute" de Ciceró.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (23/03/2018), reflexion sobre la por al pas del temps, a fer-nos grans:

I aquí teniu la gran cançó "Forever young" d'Alphaville:



Articles del web relacionats:

Imbècils senils?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px