Banner Top

“Sigau realistes, demanau l’impossible”

Article publicat a l'Ara Balears (11/05/2018)

“Voler l’impossible ens cal,/ i no que mori el desig”. Amb aquests versos el 1948 el poeta eivissenc Marià Villangómez revisitava el tòpic de la utopia com a motor de vida. És el mateix tòpic que presidí fa cinquanta anys la revolta del Maig del 68 a París. “Sigau realistes, demanau l’impossible”, deia un dels seus eslògans més emblemàtics. Aquell moviment juvenil, que durà dos mesos, va ser la primera gran rebel·lió ideològica que visqué la conservadora Europa de després de la Segona Guerra Mundial.

El 1968, a França, s’hi respirava un ambient molt rígid i opressor. Des de feia 10 anys governava el veterà general De Gaulle, un dels grans herois nacionals. Els que s’atreviren a plantar-li cara varen els universitaris, que, malgrat la prosperitat econòmica de la postguerra, continuaven essent una minoria dins la societat francesa. No debades, eren gent de casa bona que es podien permetre el luxe d’estudiar cinc o sis anys mentre els seus pares els mantenien. Al març, ja havien alçat la veu contra la Guerra del Vietnam i contra l’augment de taxes universitàries.

descargfer

Manifestació al carrer el Maig del 68

La gota, però, que va fer vessar el tassó va ser un assumpte aparentment banal. A la Universitat de Nanterre, als afores de París, a finals d’aquell mateix mes, un grup de joves ocuparen la residència femenina. Exigien la lliure circulació de sexes, és a dir, que els al·lots poguessin entrar lliurament a les habitacions de les al·lotes. Tanmateix, darrere d’aquella reclamació hi havia la necessitat de rebel·lar-se contra el paternalisme autoritari que presidia tots els àmbits de la societat francesa: la família, la feina i el sistema educatiu. Era la mateixa actitud combativa que ja havien mostrat pocs anys enrere els hippies de Califòrnia.

La universitat de Naterre va ser tancada i, al cap d’un mes, els estudiants ocuparen la universitat de La Sorbona de París. El 3 de maig es produí el primer gran desplegament policial que se saldà amb 600 detinguts i centenars de ferits. Aleshores la tensió es traslladà al barri Llatí, on es cremaren cotxes i s’aixecaren barricades. De cop hi volta la capital de la Il·lustració s’inundà de pasquins amb lemes del tot subversius: “Prohibit prohibir”; “Sota les llambordes hi ha la platja”; “El tedi és contrarevolucionari”, “Sona el despertador: primera humiliació del dia”; “La imaginació al poder”; “L'emancipació de l'home serà total o no serà”.

Aquells dies molts universitaris es varen creure que un altre món era possible. Amb tot, en un principi no comptaren amb l’aprovació ni de la classe obrera ni dels partits d’esquerra, que els consideraren uns fills de papà il·lusos i anarquistes. Una frase il·lustra a la perfecció aquest menyspreu. La pronuncià un dramaturg romanès, Eugène Ionesco, des del balcó de la seva casa a Montparnasse: “Per allà van els futurs notaris”.

ImaginationQuotePicFamós lema del Maig del 68

Tanmateix, aquelles veus tan reticents acabaren sumant-se a la causa utòpica. Les vagues foren multitudinàries i aconseguiren paralitzar tot el país. De Gaulle, que fins aleshores havia infravalorat la protesta, decidí moure fitxa. Va decretar un històric increment del 35% del salari mínim i va pactar amb els sindicats una setmana laboral de 40 hores. I per dissipar dubtes sobre la seva autoritat, al juny convocà unes eleccions generals, que guanyà àmpliament.

Políticament, per tant, el Maig del 68 va ser un fracàs. Tot i que dimití al cap d’un any, De Gaulle en sortí reforçat a les urnes. Després de dos mesos d’ocupar els carrers, al juny els estudiants s’hagueren de posar a estudiar per aprovar els exàmens. Tanmateix, es retiraren amb els deures fets. No debades, més que transformar el món, aconseguiren canviar la vida, la mentalitat individual d’Europa.

Abans tot es basava en la hipocresia. S’havien de mantenir les formes. Així el Maig francès afavorí la llibertat sexual, l’autonomia de cada persona, la igualtat de la dona, la lluita contra la desigualtat i un canvi radical de relacions en l’àmbit familiar i universitari. També a partir d’aleshores es va potenciar el moviment a favor de l’avortament i la reclamació del divorci per mutu acord.

imagesfarfg

Foto icònica del Maig del 68

El 2011, quaranta-tres anys després, Espanya visqué el seu propi Maig del 68. “Si no ens deixau somiar, no us deixarem dormir”, exhortava un dels lemes del 15M manllevat de Shakespeare. A diferència, però, de la revolta francesa, aquell moviment dels indignats, del tot intergeneracional, responia al malestar provocat per una implacable crisi econòmica. A més, finalment va tenir una traducció política en la formació de “Podemos”. Un altre tret distintiu important és que els joves parisencs de fa 50 anys sabien que viurien millor que els seus pares. En canvi, els joves del 15M tenen menys esperances en el futur que els seus antecessors. Formen part dels “perdedors emocionals” d’una globalització que els ha beneficiat com a consumidors, però que els ha perjudicat com a ciutadans.

La resignació, tanmateix, no porta enlloc. Per mantenir viva la flama de la utopia, és millor fer cas a Noam Chomsky, una de les actuals veus més crítiques amb el capitalisme: “Si assumeixes que no existeix esperança, aleshores garanteixes que no hi haurà esperança. Si assumeixes que existeix un instint cap a la llibertat, aleshores existeixen oportunitats de canviar les coses”.

Aquí teniu un documental molt interessant de "La Sexta columna" sobre el Maig del 68.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/05/2018), reflexion sobre l'herència del Maig del 68:

 

Articles del web relacionats:
- Utopies al món clàssic
- El valuós llegat utòpic dels hippies
Estoics per resignació
La força de les utopies
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La mort de les utopies?
La degradació humana

Engrescats de bell nou

Article publicat a l'Ara Balears (22/05/2016)

Els docents tornam a estar engrescats. Hem recuperat la dignitat gràcies a l’extraordinària tasca de servei públic que, ara sí, fa IB3 amb programes com “Engrescats”. En temps de José Ramón Bauzá hauria esta impensable que la televisió autonòmica oferís un espai com aquest, en clau positiva, sobre el món educatiu. Encara ara ens estam recuperant de les pallisses verbals que patírem la legislatura passada pels acòlits més fanàtics del farmacèutic de Marratxí, entre ells, Ana Maria Aguiló i Antoni Camps. Fins i tot, en un Carnestoltes de Palma, vàrem presenciar estupefactes com un integrant d’una comparsa maltractava a potades un camiseta verda. Tristament aquest escarni públic va comptar en tot moment amb el suport institucional.
 
El sergent Bauzá, abandonat avui pels seus, actuà com un autèntic piròman. Mai un govern s’havia esforçat tant per desprestigiar l’escola pública. Mai s’havia creat un clima tan hostil contra uns professionals que tenen a les seves mans el futur de la nostra societat. Tanta irresponsabilitat i supèrbia va dinamitar equips directius ben avinguts. Els claustres, amb tot, varen saber convertir aquella mala maror en una marea verda que s’erigí en la defensora d’un ensenyament públic de qualitat presidit pel consens i no pels decrets llei.

Gran marea verda a Palma
Històrica marea verda a Palma (29 de setembre de 2013)
 
Als docents se’ns sol acusar de corporativistes. I certament pot ser així, com qualsevol, però, àmbit laboral. Sovint la gent només parla de nosaltres per retreure’ns que tenim massa dies de vacances. Tampoc no falten els qui de seguida ens col·loquen l’etiqueta de ganduls. Com pertot, tanmateix, hi ha bons i mals professionals en un sistema que sempre és millorable. Lluny, per tant, de qualsevol reduccionisme, IB3 Televisió ha decidit posar en valor l’educació en un moment en què s’està reformulant amb propostes del tot engrescadores, tal com indica el nom del programa.
 
Per desgràcia, l’ensenyament sempre ha estat vist com una arma política. Així ho demostren les set lleis en la matèria que s’han promulgat en els últims trenta anys a remolc de la ideologia del govern de torn. A l’espera d’un gran pacte per a l’educació, hi ha docents amb vocació de servei que intenten salvar el sistema com bonament poden. Molts no ho tenen gens fàcil amb unes aules massificades, del tot heterogènies, catalitzadores del drama social d’aquests terribles anys de crisi econòmica. No debades, és a les escoles on van a parar les restes del nostre naufragi com a societat: nins desemparats i desnortats, víctimes d’un entorn del tot advers (pares negligents que han desertat de la seva tasca educativa, familiars a l’atur, divorcis traumàtics, violència física i verbal, etc.). Amb aquestes circumstàncies, doncs, s’entenen perfectament certes conductes disruptives a les aules. Més que de fracàs escolar, hauríem de parlar de fracàs social.
 
La ciutadania desconeix el desgast mental que provoca gestionar tant de malestar. Hi ha, però, professors, que prefereixen combatre qualsevol derrotisme amb esperit constructiu. Són els “engrescats” que retrata tan bé el programa d’IB3. Sense caure en una visió edulcorada de la professió, sempre és millor destacar el paper positiu d’uns docents que durant el Govern Bauzá vàrem ser qualificats d’ “indecents”. Ara, amb l’ajuda de la televisió autonòmica tenim l’oportunitat de donar a conèixer una feina que, dissortadament, massa sovint ha estat estigmatitzada per tòpics barroers.

L'objectiu de l'educació
L'objectiu de l'educació
 
L’educació és cosa de tots. Ja ho diu un refrany africà: per educar una criatura fa falta la tribu sencera. I al capdavant de la tribu hi ha d’haver l’Estat. Per evitar nous fracassos com la darrera llei educativa, la LOMQE, seria bo que els nostres governants llegissin l’assaig Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, que acaba d’editar per primer cop en català l’editorial Adesiara. El seu autor és Erasme de Rotterdam, un dels humanistes més importants del segle XVI. A pesar del temps transcorregut, és una obra d’absoluta vigència.
 
Erasme aposta per un Estat que tengui l’obligació d’oferir una escola pública regida per la meritocràcia. Al seu parer, l’objectiu és oferir una formació integral als futurs ciutadans, no basada només en l’utilitarisme més immediat. Així doncs, mentre la meritocràcia no arribi a les altes esferes polítiques, els “engrescats” del món educatiu continuaran amb la seva elogiable tasca de cimentar els fonaments d’una societat que avui sembla abocada a l’abisme.

Per conèixer quina és la realitat a les aules, no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Tres mesos a secundària".

I no us podeu perdre aquesta entrevista a Pilar Ugidos, directora de Miquel Bleach, al barri d'Hostafrancs. Es tracta d'una escola, reconeguda amb el premi Ciutat de Barcelona, que ha lluitat contra tots els prejudicis que ataquen la immigració i la pobresa.

Tampoc no us podeu perdre aquest article sobre els secrets de l'educació a Finlàndia.

Aquí teniu el primer capítol del programa "Engrescats" titulat "La passió per aprendre":



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), parl sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



I aquí teniu Noam Chomsky reflexionant sobre l'objectiu de l'educació:



Aquí teniu una escena sensacional del professor de "La lengua de las mariposas":



Articles del web relacionats:

Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement

Intel·lectuals insolvents

Article publicat a l'Ara Balears (10/04/2016)

L’actual decadència d’Espanya és el reflex de la decadència dels seus intel·lectuals. Aquesta és la conclusió que es pot extreure del darrer llibre del politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, La desfachatez intel·lectual. Escritores e intelectuales ante la política (Catarata). Sánchez-Cuenca, professor a la Universidad Carlos III de Madrid, carrega durament contra una casta d’intel·lectuals que es mostren insolvents quan intervenen en l’esfera pública. Entre ells hi ha Mario Vargas Llosa, Antonio Muñoz Molina, Fernando Savater, Félix de Azúa, Javier Cercas, Arturo Pérez-Reverte o Jon Juaristi.
 
Es tracta de firmes habituals de les pàgines d’opinió d’El País i l’ABC, que es forjaren als anys noranta del segle passat, amb la fi del període felipista i l’ímpetu antiterrorista i espanyolista d’Aznar. Segons l’autor del llibre, tots ells comparteixen elements comuns: aprofiten el prestigi públic que els atorga la seva trajectòria literària per pontificar amb total impunitat, des de la supèrbia i des de la trinxera antinacionalista. No els importa sembrar la discòrdia amb idees simplistes i superficials que no estan a l’altura de la capacitat d’anàlisi que demostren en les seves obres.
 
Sánchez-Cuenca ha tirat d’hemeroteca per confirmar les seves tesis. Un dels que surt més mal parat és Vargas Llosa, tot un Premi Nobel avui reconvertit, de la mà d’Isabel Preysler, en una celebritat de la premsa rosa –practica tot allò que va criticar fa quatre anys en el seu assaig sobre la frivolitat de l’època moderna, La sociedad del espectáculo. Al seu moment la ploma estrella del grup Prisa va arribar a comparar Esperanza Aguirre amb la “Juana de Arco del liberalismo”. D’ella digué que si hagués governat, Espanya hauria evitat un fenomen d’àmbit global com és la crisi econòmica. Poc importa a l’escriptor peruà la vinculació de la baronessa dels populars amb la trama corrupta Gürtel o amb el “tamayazo”, el transfuguisme de dos diputats socialistes que el 2003 catapultaren Aguirre a la presidència de la Comunitat de Madrid.
 
Darrerament Vargas Llosa tampoc no s’ha estat d’atacar el procés sobiranista català amb sentències totalment lapidàries: "Ni siquiera una alta cultura vacuna a la sociedad contra la peste del nacionalismo" o “Una Cataluña independiente sería un país marginado, gobernado por mediocres fanáticos". El mateix pensa el novel·lista català Félix Azúa, que acaba d’entrar a la Real Academia Española. Fa quatre anys, davant la seva imminent paternitat, decidí “exiliar-se” a Madrid perquè no volia que la seva filla es criàs en el “totalitarisme” català. Al seu parer, “l’educació a Catalunya està en mans de talibans i consisteix a ensenyar odi a Espanya”. Per Azúa, la llengua catalana “ha deixat d’existir” des que és “una llengua d’imposició”.

 
Al filòsof basc Fernando Savater tampoc no li sap greu fer gala de la seva frivolitat intel·lectual. En un entrevista al diari El español de Pedro Jota Ramírez, considerà que el principal problema dels espanyols és “sin lugar a dudas, y desde hace tiempo, el nacionalismo catalán”.  Aquesta resposta, segons l’autor de La desfachatez intelectual, és una “barbaritat poc documentada” tenint en compte la forta crisi econòmica que pateix el país. Qui peca del mateix és el novel·lista Arturo Pérez Reverte, que recentment ha emprat Twitter per atacar Gabriel Rufián, diputat d’ERC al Congrés dels Diputats: “La España que sentó en el Parlamento a ese joven merece irse al carajo”.

Tots aquests intel·lectuals, convertits en mediàtics intocables encantats d’haver-se conegut, no es cansen de dir que el nacionalisme es cura viatjant. En el seu llibre, però, Sánchez-Cuenca recorda que hi ha nacionalistes acèrrims a Catalunya amb una trajectòria molt més cosmopolita que ells. Fora del debat sobre el procés català, també podem trobar la mateixa pobresa argumentativa. És el cas de Jon Juaristi, columnista de l’ABC, que, davant la colpidora foto d’un nin ofegat en una platja de Turquia, va criticar que els refugiats sirians emprin els seus fills per apel·lar al sentimentalisme europeu.

L’autor de La desfachatez intelectual lamenta que a Espanya el debat d’idees sigui tan pobre en comparació, per exemple, amb el món anglosaxó, on l’opinió dels periodistes especialitzats té més pes que la dels intel·lectuals clàssics. Tanmateix, Sánchez-Cuenca assegura que els veterans opinadors mercenaris de l’statu quo espanyol poc tenen ja a fer en un moment en què la premsa tradicional està en crisi. Ara, gràcies a Internet, molts dels seus disbarats poden ser rebatuts des de qualsevol plataforma amb més rigor informatiu. Llarga vida, doncs, a Internet!

És molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora al Diari Ara (19/09/2017). Es titula "Mil intel·lectuals d'esquerra".

Us deix amb una cita de Noam Chomsky: "La responsabilitat dels intel·lectuals és dir la veritat i exposar les mentides".

Aquí teniu una entrevista a Sánchez-Cuenca.

Articles del web relacionats:
"Antes rota que roja"
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Intel·lectuals destronats
On són els artistes de la "ceja"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:


I per acabar amb un somriure, aquí teniu la intervenció estel·lar d'Arturo Pérez Reverte al programa de sàtira política de TV3 "Polònia":

A la recerca de la llengua mare

Extracte del reportatge publicat el maig 2007 a la revista Sàpiens (Núm. 55), amb l’assessorament del catedràtic de Lingüística General de l’UB, Jesús Tuson.

Actualment es calcula que es parlen al món unes sis mil llengües, en dos-cents cinquanta estats diferents. El perquè de tanta diversitat lingüística es un misteri que s’intentà desxifrar a partir del segle XVIII. Fou aleshores quan sorgiren els primers estudiosos que s’atreviren a qüestionar la teoria bíblica de la Torre de Babel. Havia arribat el moment de seguir el rastre, amb mètodes científics, d’una hipotètica llengua mare, de la qual derivessin totes les altres.

El misteri arranca amb la Bíblia. Després d’haver conferit l’univers, Déu va encarregar a l’home la tasca d’anomenar cadascun dels animals que hi havia sobre la terra. I quina va ser aleshores la llengua que emprà Adam? Quan, en temps remots, sorgí aquesta pregunta els pares de l’Església ho van tenir clar: era l’hebreu ja que aquesta era la llengua en què estava escrit l’Antic Testament. L’hebreu, doncs, havia de ser la llengua que tothom parlava molt abans de l’episodi de la Torre de Babel, quan “en tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules”. La supèrbia, amb tot, acabaria amb aquest monolingüisme.

 

Mapa sobre les famílies lingüístiques del món
Mapa sobre les famílies lingüístiques del món


Segons el relat bíblic, després del diluvi universal, els descendents de Noè reberen ordres divines de repoblar la terra. Cansats, però, de donar tombs, no trigaren a establir-se en un sol lloc on poder aixecar una torre que arribés fins al cel.  El Senyor, molt enfadat, va prendre una determinació dràstica per castigar tanta d’insolència: dispersà els homes pertot, fent-los portar a cadascun d’ells una llengua diferent. Des d’aleshores la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. No debades, segons l’Antic Testament, Babel en hebreu vol dir “confusió”. Aquesta etimologia, però, no és correcte. En l’actualitat no hi ha dubtes sobre la identificació de la Babel bíblica amb la Babilònia mesopotàmica (actual Iraq). La torre guardaria paral·lelismes amb els zigurats, monuments religiosos d’estructura escalonada característics d’aquesta ciutat. Babel vendria del nom original de la ciutat, Babilu, que significa “La porta divina”.

Entrevista que vaig fer a Jesús Tuson en aquest mateix reportatge
Entrevista que vaig fer a Jesús Tuson en aquest mateix reportatge



Cal no oblidar una frase del filòsof George Steiner: "Cada vegada que mor una llengua, desapareix un món”.

Famílies lingüístiques del món
Famílies lingüístiques del món


Aquí teniu un altre mapa interessant sobre les llengües del món en funció del seu nombre de parlants:

Llengües del món
Llengües del món

Aquesta és la classificació de les llengües amb més parlants:

  1. Xinès mandarí: 845 milions de parlants
  2. Espanyol: 332 milions de parlants
  3. Anglès: 322 milions de parlants
  4. Àrab: 206 milions de parlants
  5. Bengalí (Àsia meridional): 189 milions de parlants
  6. Hindi (Índia): 182 milions de parlants
  7. Portuguès: 170 milions de parlants
  8. Rus: 170 milions de parlants
  9. Japonès: 125 milions de parlants
  10. Alemany: 98 milions de parlants
Aquests són els principals grups derivats de l'indoeuropeu, una de les 18 famílies lingüístiques i la llengua mare de la majoria de llengües d'Europa: 
- Indoirànic: el sànscrit, l'hindú, les llengües de la Índia, la llengua de l'ètnia gitana, l'avèstic i el persa.
- Tocari i anatòlic (hitita), ja extingits
- Armeni
- Albanès
- Grec: el grec modern o neohel·lènic és la llengua indoeuropea més antiga parlada avui dia.
- Itàlic o romànic: castellà, català, francès, gallec, italià, occidtà portuguès, romanès, retoromànic, sard.
- Eslau: el rus, l'ucraïnès, el polonès, el txec, l'eslovac, l'eslovè, el búlgar, el serbi i el croata.
- Bàltic: el lituà i el letó. 
- Germànic: l'islandès, el noruec, el suec, el danès, l'anglès, el neerlandès i l'alemany.
- Cèltic: l'irlandès, el gaèlic o escocès, el gal·lès i el bretó.


És curiós, amb 225 llengües autòctones, Europa és el continent amb menys diversitat lingüística:

Llengües d'Europa
Llengües d'Europa

 

Compartiva lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa


Comparativa lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa

 

Comparativa lingüística a Europa
Comparativa lingüística a Europa


I recordau aquests dies per celebrar "el monument més gran a la intel·ligència humana" que són les llengües, en paraules del gran lingüista Sapir: 

Dia 26 de setembre és el dia europeu de les llengües
Dia 21 de febrer és el dia internacional de la llengua mare. Aquí teniu una article del filòleg Joan Melià sobre aquest tema publicat a l' "Ara Balears: El silenci de les llengües.

Aquí teniu la història de Wichita, un idioma amerindi de Nord-amèrica amb un únic parlant:

 

Aquí teniu informació del nushu, una antiga llengua de la Xina només parlada per dones.

Aquí teniu deu belles paraules japoneses que no tenim en el nostre idioma.

Tampoc no us podeu perdre aquest extraordinari homenatge a la nostra torre de Babel.

Si voleu saber com mor una llengua, heu de llegir aquest article de Carles de Rosselló titulat Els últims parlants.

En aquest enllaç trobareu paraules false friends en diferents llengües. I en aquest altre enllaç hi ha paraules japoneses intraduïbles.

Sabíeu que durant la Segona Guerra Mundial l'euskera va ser emprat com a llenguatge secret per a les trobes nord-americanes? Aquí en teniu la història.

Aquí teniu la història de Luca Lampariello, que parla onze idiomes. I aquest al·lot, arran d'un accident, un dia es va despertar parlant nomès xinèx mandarí. És la síndrome de l'idioma estranger. Increïble!

Paraula de Jesús Tuson
Paraula de Jesús Tuson


No us podeu perdre aquesta cançó: "Llengües":



En aquesta entrevista a Catalunya Ràdio Jesús Tuson posa seny al pretès conflicte lingüístic entre el català i el castellà:



Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) està dedicat a paraules que adoptam d'altres llengües.

Aquí teniu un estudi de la UIB sobre les llengües que es parlen a les Balears fruit de la immigració. Aquest altre parla del mateix.

Aquí teniu un article sobre les arrels indoeuropees que comparteixen l'anglès i el castellà.

Aquí teniu trucs per ser poliglotes.

En aquest enllaç trobareu mapes de les arrels etimològiques de diferents llengües d'Europa.

Aquest article parla sobre com el cervell detecta l'entonació de la parla.

Aquí teniu una entrevista a Noam Chomsky, un dels grans teòrics del llenguatge. Aquest altra entrevista també és interessant. És a Davyth Hicks, defensor de la igualtat de totes les llengües d'Europa.

I fins i tot hi ha una pàgina web ben curiosa: "La tienda de las palabra olvidadas".

Sabíeu que l'anglès no és la llengua oficial dels Estats Units. Aquest enllaç ho explica.

Aquest àudio parla sobre les onomatopeies en diferents llengües del món.

Aquí teniu tota una lliçó de lingüística de Jesús Tuson, l'encarregat d'assessorar-me aquest reportatge.

Aquí teniu un documental sobre el programa "Quèquicom" de TV3 dedicat a la torre de Babel.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/09/2016), parl sobre l'origen de les llengües:



Altres enllaços del web:
La solidaritat de les llengües
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Glossolàlia, un do diví molt preuat
Lingua franca, el primer esperanto
Emparaular el món
Mediterrani, un mar de llengües
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores


Aquñi teniu el documental de TV3 titulat "El regal de les llengües".

No us podeu perdre aquest documental sobre la situació actual de les llengües del món:






Sapere aude?

Article publicat a l'Ara Balears (20/04/2015)

Pensar és una tasca feixuga. En aquest cas, i mai millor dit, l’etimologia pesa. El verb deriva del llatí pendeo (“pesar”) i al·ludeix al temps en què es col·locava la mercaderia sobre un platet d’una balança per estimar-ne el preu. Així doncs, avui, quan pensam, el que feim és pesar les nostres idees per valorar-les. El raciocini, unit a la parla, és precisament el que ens distingeix de la resta del món animal. En el llibre Sic isti nostri sunt, l’il·lustre santanyiner Cosme Aguiló afirma: "Un home desproveït del seu parlar, i això vol dir del seu pensar, no és res. És com un caragol buit sense closca, o una ganiveta sense fulla ni mànec, o com un desert sense arena ni pedra".

Feijoo i la cultura
Feijoo i la cultura
 
No manquen els intel·lectuals que alerten que assistim a un procés accelerat de vulgarització de la cultura, la qual s’hauria transformat en “curtura”. D’aquesta manera, el terme no provendria del llatí colo (“conrear”, en el sentit de conrear l’esperit), sinó de curtor –els més cínics reflecteixen el descrèdit actual de la cultura recorrent a una etimologia popular més escatològica: cul. El nostre “Molt honorable” president autonòmic, corrupte prescrit, Gabriel Cañellas, ho tenia clar: “Tanta cultura arriba a fer oi”. Ell, però, home de camp, s’oblidava de les arrels agrícoles d’aquesta paraula, a qui alguns, tanmateix, erròniament, li volen donar una connotació elitista. Julio Anguita, exlíder d’Izquierda Unida, és l’autor d’una de les seves millors definicions: “La cultura no és saber moltes coses, la cultura és captar tot allò que la humanitat ha anat produint. Un home culte no és una persona envoltada de llibres, sinó una persona que mira el món amb mirada independent i lliure”.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl
Lliçons perquè no ens prenguin el pèl

La capacitat de pensar depèn necessàriament del nostre lliure albir. Sovint, però, ens hi resistim. Sapere aude (“atreveix-te a saber!”) afirmà al segle XVIII el filòsof alemany Immanuel Kant, rescatant de l’oblit una famosa màxima d’Horaci. Aquesta fou la seva resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (Crítica de la raó pura, 1781):

“La Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seva causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi enteniment, sense la direcció de cap altre. Sapere aude! Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració”.

Avui el Sapere aude de Kant hauria de ser el nostre crit de guerra. No debades, vivim en una societat endormiscada on el mite de la caverna de Plató és més vigent que mai. Al segle IV aC, al llibre setè de La República, el filòsof atenès relatà per boca del seu mestre Sòcrates l’existència d’uns homes que, des de ben petits, es troben lligats de cames i coll a l’interior d’una fosca cova. Donen l’esquena a un mur rere el qual hi ha un foc encès. Per sota del mur transiten un homes que, amb un pal, eleven tota mena d’objectes, les ombres dels quals entretenen els captius –la imatge recorda una pantalla de cinema per on es belluguen ombres xineses. Així, el captius, que no poden girar el cap a causa de les cadenes, s’arriben a creure que allò que veuen no són ombres, sinó la mateixa realitat.

Llibertat de pensament
Llibertat de pensament

Plató
 es planteja la possibilitat que un d’aquests captius sigui alliberat i pugui sortir al món exterior. En un primer moment tendria greus dificultats per adaptar-se a la llum encegadora del sol. Amb el temps, però, s'adonaria que pot contemplar amb nitidesa les coses i apreciar-les millor. Aleshores l’expresoner es veuria en la necessitat de tornar a la caverna per informar del seu descobriment. Allà, però, es riurien d’ell i el tractarien de boig. En cas de voler alliberar els seus antics companys per fer-los veure la veritat, el més probable és que aquests el matassin, abduïts pel seu engany.

El mite de la caverna
El mite de la caverna

Actualment també són molts els individus que prefereixen viure encadenats com els presoners de la caverna de Plató. No interessa descobrir que la realitat que ens presenten la majoria dels mitjans de comunicació és una gran mentida que obeeix al discurs totalitzador de la maquinària institucional i empresarial d’aquest món tan global. Aquesta ceguera mental, però, és volguda: no tothom pot suportar la veritat. Això explicaria la gran oferta de programes de televisió i llibres d’evasió que, a manera d’opi, anul·len el nostre esperit crític. És la mateixa política que retratà al segle I dC Juvenal amb la seva cèlebre exclamació panem et circenses (“[el poble demana] pa i circ”). Amb aquestes paraules el poeta satíric llatí criticà que els romans només exigissin als seus governants pa i espectacles de franc per tal d’entretenir-los i de, retruc, distreure’ls dels problemes reals de l’Estat.

Mite de la caverna atemporal
Mite de la caverna atemporal
 
Mentrestant, a les institucions ja els va bé tenir-nos com a dòcils esclaus sense pensament que diuen “amén, amén” a tot. Se sap que el pitjor enemic d’un govern és un poble culte. Si avui ressuscitàs, Plató quedaria astorat de veure que, en ple segle XXI, el seu mite de la caverna s’ha fet realitat. Alguns, però, tal com passà en aquell relat, ja s’han començat a rebel·lar contra tanta resignació. No ho tenen fàcil. Mentre malden per desfer-se d’unes cadenes massa feixugues, reben les crítiques dels seus companys sedats i alienats pel discurs políticament correcte de l’statu quo. En sortir de la caverna, hauran d’anar alerta. La veritat ens pot fer més lliures, però no necessàriament més feliços. Aquest és el perill del Sapere aude d’Horaci.

dictadura perfecta

No us podeu perdre aquest article d'Oriol Junqueras titulat "Llibertat de consciència".

Aquí teniu totes les meves intervencions radiofòniques de la secció sobre filosofia moderna que tenc a IB3 Ràdio, al programa "Múltiplex". Es titula precisament "Sapere aude".

I aquí teniu diferents reflexions sobre la vida de Kant.

Aquí teniu un article interessant. Es titula "Platón en un mundo feliz de Aldous Huxley".

Aquí teniu un blog interessant titulat "Filosofia para profanos", de Maite Larrauri.

Aquí trobareu més informació sobre el mite de la caverna.

“El sueño de la razón produce monstruos
“El sueño de la razón produce monstruos" (de la col·lecció “Los Caprichos” de 1799). Goya es representa a si mateix, adormit sobre la seva taula de feina. Un estol d’horripilants aus nocturnes l’assetgen. Amb aquest quadre el pintor aragonès volgué expressar que quan la raó s’adorm apareixen visions fantasmagòriques. D’aquesta manera es reafirmà en la confiança il·lustrada en la raó, en la llum, que havia de desenterrar la ignorància, les supersticions, els errors per aconseguir així la felicitat humana.


Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Aquí teniu més informació sobre el mite de la caverna.

El mite de la caverna avui
El mite de la caverna avui


Aquí teniu un interessant article de Tina Vallès titulat "Les preguntes de la teva vida".

La política segons Plató
La política segons Plató



Víctor Hugo
Víctor Hugo

 

El perill de la ignorància
El perill de la ignorància


Per entendre el mite de la caverna, què millor que les explicacions del gran professor de filosofia de TV3, Merlí:



No us podeu perdre aquesta escena de la pel·lícula Detachment (2011) amb Adrien Brody en la pell d'un professor que vol despertar consciències:




Aquí teniu un vídeo sobre les 10 estratègies de manipulació mediàtica de Noam Chomsky:



Interessants reflexions d'Emili Lledó
Interessants reflexions d'Emili Lledó


Articles del web relacionats:

El pes de pensar
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!
Diògenes no tenia cap síndrome
Paraules amb coneixement
- Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px