Banner Top

Els nous genets de l’Apocalipsi

Article publicat a l'Ara Balears (08/07/2018)

Els nous genets de l’Apocalipsi ja estan a punt per fer sonar les seves trompetes, de so eixordador. Desallotjat de la Moncloa a causa del seu ferum de corrupció, ara el PP, amb l’ajuda dels seus fills taronges, actuarà sense pietat amb els seus botxins. El flamant govern de Pedro Sánchez no gaudirà ni de cent dies de gràcia. Pot més l’esperit de venjança que el sentit d’Estat.

Quan perd el poder, l’esquerra és més propensa al caïnisme. La dreta, en canvi, lluny de fer autocrítica, es recrea en el que els politòlegs anomenen l’estratègia de la crispació. És la que ja va posar en pràctica Aznar com a cap de l’oposició de 1993 a 1996, i el PP de Rajoy després de la traumàtica derrota de 2004. Es tracta de deslegitimar l’adversari per recuperar el poder el més aviat possible. Per assolir aquest objectiu tot s’hi val: exabruptes, mentides, calúmnies, humiliació, cinisme i demagògia.

Per sorpresa de tothom, ara els socialistes han reviscolat gràcies a una moció de censura avalada per PNB, ERC i el PDECat, Compromís, Bildu i Nova Canàries. De sobte, s’ha rebaixat la tensió ambiental, que ja era del tot insuportable. Sánchez, a qui alguns ja han batiat com el president de la “distensió”, ha promès diàleg amb Catalunya. Els catalans se n’alegren amb contenció. No debades, no poden ser molt optimistes vist que un dels principals flagells contra l’independentisme, Josep Borrell, és el nou ministre d’Exteriors.

1527837969 067262 1527861239 noticia fotograma

Canvi de cicle

Els sobiranistes tampoc obliden que l’actual omnipotent secretari general del PSOE té un passat preocupant. Havent donat suport al 155, fa un mes proposà modificar el delicte de rebel·lió amb la intenció que la seva aplicació no es vinculi només a la violència. I més recentment assegurà que el nou president de la Generalitat, Quim Torra, és “el Le Pen de la política espanyola”.

Sánchez, doncs, representa un nou talant, però el discurs respecte a Catalunya és el mateix. Ja li ho va recordar fa uns dies un dels seus antics barons, Juan Carlos Rodríguez Ibarra: "L'independentisme em preocupa molt més que el que hagi robat el PP". Tanmateix, fora de les qüestions nacionals, sí que és cert que l’arribada dels socialistes a la Moncloa és una bona notícia. Tot i el seus errors, a Espanya les grans transformacions socials s’han produït gràcies al partit de la rosa. La sanitat i l’educació pública, la llei de la dependència, la llei de l’avortament, la llei d’Igualtat, la llei de la Memòria Històrica o el matrimoni homosexual són només algunes de les importants fites que s’assoliren amb els laments de fons dels catastrofistes de sempre.

Atacat pel procés català, el PP de la corrupció, de la llei mordassa, del “Novio de la muerte” i de la inhumana reforma laboral s’havia proposat eclipsar la seva mediocritat política enarborant la bandera de l’excitació identitària. Ciutadans aprofità l’ocasió per matar el pare amb un discurs més falangista. Ara, desemparats, ambdós partits no dubtaran a recórrer de bell nou a la bronca constant contra qui s’ha atrevit a profanar el seu poder. El desgast passarà també per tornar a invocar el fantasma de la inestabilitat econòmica.

 1528016963 767714 1528112962 noticia fotograma

Rafael Hernando, portaveu del PP (FOTO: ULY MARTIN)

L’objectiu d’aquesta estratègia de la crispació és crear una atmosfera d’alarma social permanent que garantesqui la lleialtat dels votants de dretes i desmobilitzi l’esquerra. Així, en paraules d’un defenestrat Rajoy, el nou executiu de Sánchez, de tan sols 84 diputats, es presenta com un “govern Frankenstein”, que portarà la gloriosa Espanya al llindar de l’abisme.

Ara, sens dubte, s’obre un nou horitzó ple d’oportunitats, però també d’incerteses i de miratges en relació a la qüestió catalana. És el moment de fer política i no d’escarmentar el dissident. Cal parlar per sortir del pedregar. I, per evitar que l’ambient s’intoxiqui més, serà imprescindible crear un cordó sanitari al volant dels nous genets de l’Apocalipsi, sempre assedegats de venjança i odi.

Tanmateix, davant les demandes independentistes, està per veure si Sánchez serà capaç de superar l’estèril ofuscació hispànica i s’atrevirà a recuperar el full de ruta traçat el 1974 a Suresnes. En aquell mític congrés celebrat als afores de París, el PSOE es preparà per a la Transició amb unes proclames que avui sonen del tot il·lusòries:

“La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español”.

En nom de l'odi

Article publicat a l'Ara Balears (08/12/2017)

En nom de l’odi, l’Estat espanyol s’està carregant la llibertat d’expressió, tan essencial per a la salut d’una democràcia. L’aplicació a Catalunya de l’article 155 ha estat l’excusa perfecta per escapçar, amb ànim de revenja, les veus dissidents amb l’statu quo. Bé ho sap bona part dels regidors de l’Ajuntament de Reus. Estan imputats per un presumpte delicte d’odi per haver votat a favor d’un text que denunciava la violència policial de l'1 d'octubre, el dia del referèndum. Segons la fiscalia (és a dir, el govern espanyol), la publicació d’aquell manifest va motivar les protestes que hi va haver dies després davant dels hotels on estaven allotjats diversos agents.
 
En la diana de l’actual hipersensibilitzada fiscalia també hi ha vuit mestres de la Seu d’Urgell que a les seves classes varen debatre sobre la repressió policial de l’1-O. Un jutge ha tirat endavant la causa perquè alguns dels alumnes (fills de la Guàrdia Civil) varen patir humiliacions al pati. Hi ha, però, més motius per pensar que l’estat de dret s’ha convertit en un estat de setge. L’humorista Eduard Bisoca i el director de la revista satírica “El Jueves” ja han estat citats a declarar per fer acudits ofensius sobre la policia espanyola. I a Twitter segons quines “injúries” també són perseguides.

La mare constitució
La mare constitució
 
Amb l’espasa de Dàmocles del 155, el delicte d’odi s’ha convertit en una arma repressiva sense base jurídica. No debades, el codi penal espanyol, en el seu article 510, és ben clar a l’hora d’especificar els col·lectius que poden ser objecte d’aquest delicte. Estipula que seran castigats els qui promoguin l’odi “per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”.
 
Així doncs, el delicte d’odi va néixer per protegir les minories i no per defensar els interessos del “nacionalhispanisme”, la “versió cultural del nacionalcatolicisme” en paraules de l’escriptor Francesc Serés. Ara, però, s’han revertit els objectius. Que ho preguntin, si no, al grup de neonazis que l’11 de setembre de 2013 varen assaltar el centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. El Tribunal Constitucional ha suspès cautelarment el seu ingrés a presó mentre no es resolguin els recursos d’empara contra les penes de gairebé quatre anys de presó que els va imposar el Suprem. El TC considera que posar-los entre reixes ara podria ocasionar-los “un dany irreparable” en el supòsit que després se’ls pugui concedir l’empara que demanen. Quanta exquisidesa judicial!
 
Amb aquesta condescendència institucional, a “Francoland” any rere any els feixistes poden celebrar impunement el 12 d’octubre proferint qualsevol mena d’insults i amenaces contra dirigents catalans elegits democràticament. També els surt gratis pegar pallisses en mobilitzacions com la del Nou d’Octubre a València. Mentrestant, el Ministeri de l’Interior, superat per la realitat catalana, ja ha obert una pestanya nova al seu web destinat a delictes d’odi. Amb l’epígraf “Situació a Catalunya: protecció de víctimes”, anima a denunciar els catalans sospitosos de “delictes d’odi” envers qualsevol mostra d’espanyolitat. Berlanga podria fer una gran pel·lícula amb aquesta doble vara de mesurar tan surrealista.

Podemos desconcertant
Podemos desconcertant
 
L’Estat espanyol encara no pot assumir la humiliació que va patir l’1-O. Havia promès que el referèndum no se celebraria i que no hi hauria paperetes ni urnes. I la realitat l’hagué d’afrontar amb porres. Ara el Govern de Rajoy, tancat al diàleg i parapetat en la via penal, s’ha confabulat amb el periodisme d’Estat i amb la resta de partits unionistes per demonitzar l’independentisme. Invoca l’article 155 per aniquilar els heretges de la gran nació espanyola. Així, en nom de la por, s’està produint una persecució ideològica en tota regla. Amb l’amenaça de la presó, s’intenta crear un estat de por perquè la gent s’autocensuri, no opini i no faci bromes. La discrepància és un sacrilegi i el groc, el color que clama per la llibertat dels presos polítics, un anatema.
 
Avui el mal interpretat delicte d’odi forma part de la campanya de manipulació del llenguatge tan propi dels estats totalitaris. Qui controla el llenguatge contra la realitat. Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordis encara són a la presó perquè, segons el  jutge Llarena, “les seves aportacions estan directament vinculades a una explosió violenta que, en cas de reiterar-se, no deixa marge de correcció o de satisfacció als que se’n vegin afectats”. Quina gran “explosió” de cinisme!
 
Aliè a tota aquesta anormalitat es manté Pablo Iglesias. Segons el líder de Podemos. “l’independentisme ha contribuït a despertar el fantasma del feixisme”. També podria dir que, si hi ha violadors, és perquè les dones provocatives els desperten els seus instints més baixos. Tal com deia recentment un tuitaire, “és una pena que tant de feixisme no desperti l’esquerra espanyola”.

Aquí teniu el fantàstic gag de Polònia de Soraya Sáenz de Santamaria vestida de Frozen:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (30/05/2017), reflexion sobre l'odi:



Articles del web relacionats:

La mare llibertat
Francoland?
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme

Catalunya segons Tucídides

Article publicat a l'Ara Balears (27/10/2017)

La mà estesa del president Puigdemont no ha servit de res. El govern de Rajoy ja té en marxa el temut article 155. Al crit d’ “¡A por ellos!” vol actuar com una autèntica màquina piconadora sobre Catalunya. És la mateixa actitud arrogant que exhibí fa vint-i-cinc segles l’imperialista Atenes en la guerra del Peloponès, la primera guerra civil del món grec. L’atenès Tucídides va ser l’historiador que s’interessà per estudiar a fons les causes d’un conflicte de terribles conseqüències.
 
La majoria de les polis, liderades per Esparta, s’havien rebel·lat contra una Atenes amb l’orgull inflat d’ençà del seu paper decisiu en les Guerres Mèdiques, que enfrontaren grecs i perses. Contemporani dels fets, Tucídides enriquí el seu relat amb reconstruccions aproximades del que pogueren dir els seus protagonistes. El diàleg més emotiu, del tot actual, es produí l’estiu del 416 aC. Apareix al final del llibre V de la Història de la guerra del Peloponès.

Tucídides
Tucídides
 
Després de quinze anys de conflicte, la capital de l’Àtica havia fixat la seva atenció en l’illa de Melos, una petita illa al sud-oest del mar Egeu. Tot i ser una colònia d’Esparta, fins aleshores els seus habitants s’havien mantinguts neutrals. Els atenesos, però, no es fiaven d’ells. Volien que se sotmetessin a les seves ordres. Amb aquesta intenció hi enviaren un grup d’emissaris.
 
L’intercanvi d’impressions amb una delegació de melis estigué marcat per la prepotència atenesa: “Nosaltres [els atenesos] no farem ara un d’aquests discursos que fan servir boniques paraules, com ara que la nostra hegemonia és justa perquè hem derrotat els perses, o que hem decidit d’atacar-vos en aquest moment perquè hem rebut un greuge de part vostra [...]. Volem arribar a un acord possible, tenint en compte les veritables intencions dels uns i dels altres. Sabeu tan bé com nosaltres que en el pensament dels homes el concepte de `justícia´ és dóna entre dues forces iguals; el concepte de `possible´ es dóna, en canvi, quan els poderosos actuen i els febles s’hi avenen”.

Melos en el mapa
Melos en el mapa
 
Els dirigents melis tenien les idees clares: “Seria d’una gran baixesa i covardia de part nostra si, essent encara lliures, no fem tot allò possible per no caure en l’esclavitud”. Com a resposta, els atenesos apel·laren al seny: “Si deliberen bé, vostès evitareu aquest situació [ser arrasats] i admetran que no és indigne sotmetre’s a la ciutat més poderosa quan aquesta els ofereix condicions mesurades: convertir-se en aliats, conservant la seva pròpia terra, però pagant tributs”. Els melis, tanmateix, insistien: “Intentarem salvar-nos. Mentrestant els demanem que reflexionin, que ens permetin ser els seus amics i que es retirin del nostre país una vegada celebrem un tractat que ens satisfaci a ambdues parts”.
 
Melos confiava en la mediació d’Esparta, la metròpoli. Per desgràcia seva, l’ajuda mai no va arribar. Després d’un breu setge, l’illa va capitular. L’enemic no tingué contemplacions amb la població local: els homes foren degollats i les dones i les criatures venudes com a esclaus. Amb tot, finalment els atenesos també patirien la humiliació de la derrota. No debades, acabaren essent vençuts pels espartans.

 
És molt fàcil fer una interpretació moderna del famós diàleg de Melos. Nietzsche ja considerà que amb Tucídides havia nascut la “història crítica”. El seu mèrit va ser cercar les lleis universals de comportament humà vàlides per a qualsevol època i lloc. La conclusió de l’historiador atenès fou clara: els forts fan el que poden mentre que els febles pateixen el que els pertoca. Ara, per tant, mutatis mutandis, podem identificar l’illa de Melos amb la perseverant i irreductible Catalunya; Atenes amb l’autoritària i altiva Espanya; i Esparta amb la ineficaç i impassible Unió Europea -encara estam esperant també que mogui fitxa.
 
Espanya (Atenes), sorda i incapaç de seduir, vol aniquilar Catalunya (Melos) amb l’aplicació de l’article 155. El PP, emparat pel Rei i crescut amb el servilisme del PSOE i Ciutadans, ja amenaça d’estendre la perversa mesura contra altres tres comunitats díscoles: Navarra, País Basc i Castella-la Manxa. Amb Catalunya, doncs, s’obre la veda a les autonomies més dissidents. A l’exèrcit de “piolins” se’ls acumula feina. Mentrestant, el dret de Conquesta és aplaudit per un periodisme bel·licista de mirada maniquea. Es parla poc ja del judici per corrupció del cas Gürtel, on aquesta setmana la fiscal ha assegurat que els fets delictius imputats a dirigents del PP "van atemptar contra l'estat de dret".

Odi mediàtic indigne d'una democràcia
Odi mediàtic indigne d'una democràcia
 
La fera espanyola, desbocada, vol morir matant. L’arrogància ha alimentat la seva ineptitud. Es comporta igual que quan perdé Cuba i Filipines. No té miraments a l’hora de deshumanitzar un enemic que, tanmateix, no té por a res. L’ingrés a la presó i l’escarni públic dels “Jordis” ha estat un avís per a navegants. És massa la ràbia de constatar el ridícul estrepitós d’uns serveis d’intel·ligència que foren incapaços d’interceptar milers d’urnes per evitar un referèndum.
 
Després de tal humiliació, l’statu quo respon al diàleg amb més repressió contra una ciutadania en peu de pau. Sens dubte, la demostració de força que implica l’article 155 no és més que un signe de debilitat. Fa vint-i-cinc segles Atenes ja seguí el mateix camí i acabà malament. Ara Espanya, llançada a l’abisme de la seva pròpia desintegració, hauria de prendre bona nota de les reflexions de Tucídides sobre la llei dels més fort.

Aquí teniu la ressenya d'Ignasi Aragay del llibre Les lliçons polítiques de la història (Acontravent), de Vicenç Pedret.

En aquest article el periodista Toni Soler també estableix la metàfora del maltractador en la relació d'Espanya amb Catalunya. Es titula "Les raons del maltractador" (Diari Ara, 12/11/2017).

Aquí teniu un àudio del professor Pep Campillo parlant sobre el diàleg de Melos a la secció "Maremàgnum" de Radio Mallorca (Ser).

També és molt recomanable aquest article de Joan Burdeus titulat "El procés al divan: psicologia de les societats en conflicte".

Aquí teniu l'explicació de la frase "Barcelona ha de ser bombardejada cada cinquanta anys", pronunciada per Baldomero Espartero.

Aquí teniu el gran gag del Polònia sobre l'aplicació de l'article 155:



Aquest altre vídeo també és molt bo:




Articles del web relacionats amb el tema:

La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Les guerres Mèdiques, el primer xoc de civilitzacions

"¡Antes roja que rota!"

Article publicat a l'Ara Balears (20/09/2015)

Sembla que ara l’esquerra espanyola s’ha apropiat d’una de les consignes del franquisme: “España, ¡Antes roja que rota”. Els socialistes ja varen escenificar la seva absoluta simbiosi amb els hereus de Franco (PP) quan, ara fa més d’un any, tancaren files entorn a la proclamació del monarca Felip VI, que ocupa el càrrec per un imperatiu dictatorial i no popular. Ara el nostre flamant Borbó, a instàncies de la Moncloa, se n'ha anat a corre cuita  a Washington per arrencar de l' "omnipotent emperador" Obama el seu suport a “una Espanya forta i unida". Al seu dia l’ “historiador” Rajoy ja va afirmar que “somos la nación más antigua de Europa”. Amb aquesta prepotència, des de la “Meseta” encara no entenen com varen poder perdre Portugal al segle XVII.

Reis per gràcia dictatorial
Reis per gràcia dictatorial
 
Davant l’imparable procés sobiranista català, els socialistes, que s’erigeixen en herois d’una Transició inacabada, tampoc no han dubtat a arrenglar-se un altre cop al costat dels seus socis conservadors. Així es manifestava fa unes setmanes l’expresident Felipe González en una carta escrita a El País titulada, de forma paternal, “A los catalanes”: “No creo que España se vaya a romper, porque sé que eso no va a ocurrir, sea cual sea el resultado electoral. Creo que el desgarro en la convivencia que provoca esta aventura afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos y trato de contribuir a evitarlo”.
 
En la mateixa línia que González ja s’ha manifestat la seva antiga guàrdia pretoriana, els “progressistes” Javier Solana, Josep Borrell o Joaquín Leguina. La darrera a fer-li la gara-gara ha estat la nostra presidenta, Francina Armengol. Fa poc, en un míting de suport a Miquel Iceta, candidat socialista a les eleccions catalanes, assegurà que “no puc entendre com algú pot somiar una Espanya sense Catalunya”. El seu antic capitost, Rodríguez Zapatero, un gran venedor de fum, tampoc no ho entén després del seu famós “Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Cataluña”.

Declaracions sinceres de Felip V
Declaracions sinceres de Felip V
 
Tanmateix, en aquesta concepció monolítica d’Espanya, el PSOE no només fa front comú amb el PP més obtús i amb un Ciudadanos “antialdea”. Podemos és un altre aliat incondicional seu. Recentment, en un acte de campanya a Barcelona, el seu líder, Pablo Iglesias, ha demanat als fills d’andalusos i extremenys que “treguin les dents” i que no “s’avergonyeixin” dels seus orígens a l’hora de votar contra Mas el proper 27-S. La resposta li ha arribat, en forma de piulada, de la mà de David Fernández, exdirigent de la CUP: “Ya vale, ¿no? ¿Alguna manía especial en intentar dividir a los catalanes por su origen? Vengo de Zamora. Soy independentista”.
 
La croada anticatalanista del PSOE també compta amb el suport dels antics intel·lectuals de la “ceja”. Ja al 2012 personalitats com Pedro Almodóvar, Elvira Lindo, Félix de Azúa o Aitana Sánchez Gijón promogueren un manifest contra el procés d’autodeterminació que ha atiat un moviment ciutadà sense precedents en la història d’Europa –així ho avalen les quatre últimes Diades multitudinàries. Altres, en canvi, com Joan Manel Serrat, estan desapareguts. Curiosament són els mateixos intel·lectuals que aixequen la veu davant dels pobles oprimits, ja sigui el tibetà, el palestí o el sahrauí. Mentrestant el castrador nacionalisme espanyol, de llarga tradició imperialista, sempre és vist més bondadós i legítim que la resta de “perifèrics nacionalismes excloents”.

Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
Mapa polític explicatiu NO OFICIAL d’Espanya (1852)
 
Davant tanta incomprensió resulta molt il·luminadora una carta que el 14 de maig de 1907 adreçà Miguel de Unamuno, natural de Bilbao, al seu amic alicantí José Martínez Ruiz, Azorín. Poques setmanes abans, en les eleccions generals, Solidaritat Catalana havia aconseguit 41 dels 44 escons en disputa al Congrés dels Diputats. Aleshores Unamuno, que sempre s’havia mostrat contrari a la independència de Catalunya, criticà durament l’actitud de la premsa espanyola: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado
 
Un segle després d’aquestes afirmacions sembla que Castella no ha après res. Ara, havent vist la forta embranzida del procés sobiranista, tota la “brunete mediàtica” madrilenya ja ha tret la seva artilleria pesant. La darrera mostra d’aquesta hostilitat la va demostrar la setmana passada Ana Pastor, a la Sexta, en l’entrevista que féu al president de la Generalitat. A la periodista no li interessava entendre la realitat catalana, sinó més aviat enrarir-la. Sort que era un mitjà “progre”! Una bona medicina a tanta ofuscació podria ser la lectura de l’últim número especial de la revista “Sàpiens” titulat “Mil anys de català. La història d’una llengua irreductible”. Tanmateix, no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar. L’esquerra ho té clar: “España, ¡Antes roja que rota!

Cal tenir en compte també els famosos versos de Machado: “Castilla miserable, ayer dominadora, envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora ”.


Text il·lustratiu sobre la independència
Text il·lustratiu sobre la independència


No us podeu perdre aquest article de J.B. Culla titulat "La sort dels no-nacionalistes"

També és molt recomanable aquest article de Sebastià Alzamora: "Judici contra tots nosaltres".

Aquí teniu un article de l'interssant blog "Històries d'Europa". Es titula "Els reis catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

Aquí teniu un article sobre l'origen dels símbols del nacionalisme espanyol.

També és interessant aquest article de Xavier Diez titulat "Una izquierda cobarde y acomplejada".

Articles del web relacionats:
La mare llibertat
Catalunya encadenada
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

I
 aquí teniu el millor homenatge a l'Espanya més imperialista. La cançó de los Nikis, "El Imperio contraataca":




I aquí teniu una fantàstica carta d'un madrileny independentista adreçada al rei Felip VI:


Compte amb els estúpids!

Article publicat a l'Ara Balears (10/08/2015)

La vida sense estúpids seria més fàcil i plaent. No som prou conscients del mal que aquesta gent tan tòxica ha fet a la humanitat. Basta llegir un llibre d’història per adonar-se que, per culpa d’ells, s’han comès les bestieses més inversemblants. Si, a més, repassam les desafortunades declaracions d’alguns premis Nobel tenim que l’estupidesa no entén d’ideologies ni d’intel·ligències. Ja ho diu un famós aforisme: “la ignorància es pot curar, l’estupidesa no”.
 
Goethe insistí que és redundant parlar de l’estupidesa humana, ja que aquesta no existeix fora de la nostra espècie. No debades, encara és hora que qualcú s’atrevesqui a titllar d’estúpid un animal, un mineral o un astre. Einstein fou més categòric. “Hi ha –sentencià- dues coses aparentment infinites: l’Univers i l’estupidesa humana. Respecte a l’Univers no n’estic segur”.
 
Qui més s’ha interessat per explorar l’estupidesa humana és Carlo Maria Cipolla (1922 - 2000), un historiador econòmic italià que fou catedràtic de la Universitat de Berkeley de Califòrnia. El 1988 va escriure un enginyós pamflet titulat “Allegro ma non troppo” a partir de la seva següent afirmació: “Tenc la ferma convicció, avalada per anys d’observació i experimentació, que els homes no són iguals, que alguns són estúpids i d’altres no”. Cipolla, llinatge divertit que en italià significa “ceba”, descriu la gent estúpida com un grup més poderós que organitzacions com la Màfia, l’ONU o la banca internacional. Distingeix entre quatre tipus de persones: els incauts, els intel·ligents, els malvats i els estúpids.
 
Wilde i els imbècils
Wilde i els imbècils

L’escriptor italià fins i tot es veu amb cor d’establir cinc lleis fonamentals de l’estupidesa humana. Primera: “Sempre i de manera inevitable cadascun de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpids que circulen pel món”. Segona: “La probabilitat que una persona determinada sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona”. Tercera: “Una persona estúpida és aquella que causa danys a una altra o a un grup de persones sense obtenir-ne un profit, i fins i tot obtenint-ne un perjudici”. Quarta: “Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. I quinta: “La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix, més que els malvats”.
 
Certament, el malvat és conscient de la seva perversa condició. La persona intel·ligent també sap que és intel·ligent. I l’incaut es defensa aferrant-se a la seva ingenuïtat. L’estúpid, en canvi, a diferència d’aquests tres, no sap que és estúpid i, incapaç d’acceptar cap mena de crítica, creu obrar adequadament. Tanmateix, les seves pernicioses accions, que es maquillen amb un somriure als llavis, no s’ajusten a cap regla de racionalitat. Estam, per tant, totalment desarmats davant unes criatures tan maquiavèl·liques, perseverants en la seva estultícia i de conducta del tot imprevisible.
 
“Allegro mon non troppo” acaba així: “En un país en decadència, el percentatge d'individus estúpids continua sent igual; no obstant això, en la resta de la població s'observa, sobretot entre els individus que estan en el poder, una alarmant proliferació de malvats amb un elevat percentatge d'estupidesa i, entre els que no estan en el poder, un igualment alarmant creixement del nombre d’incauts.” En aquest cas, els incauts són molts de nosaltres que no ens prenem prou seriosament la perillositat dels estúpids, considerats els màxims conspiradors espontanis contra el nostre benestar.

Allen i la intel·ligència
Allen i la intel·ligència
 
Un bon exemple recent del poder devastador de l’estupidesa humana és el prepotent exministre d’Educació i Cultura, José Ignacio Wert, protagonista de “L’últim tongo a París”. Després d’haver dinamitat l’educació amb la polèmica llei LOMQE, ha dimitit del càrrec i ha sol·licitat a Rajoy fer d’ambaixador davant l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), amb seu a París. Així, a la ciutat de l’amor, el ministre pitjor valorat de l’executiu espanyol podrà estar al costat de la seva nova dona, que ja feia uns mesos que treballava en la mateixa organització. Quedar clar, doncs, que Rajoy, en segons quin casos, sí que es preocupa, i molt, pel reagrupament familiar.
 
L’ambaixada de l’OCDE a París és una de les més ben remunerades de la diplomàcia espanyola, amb un sou mensual de 10.000 euros. El càrrec inclou un luxós pis a Avenue Foch, un dels carrers més cars de la capital francesa.  Aquest era el “salvapàtries” que ens donava lliçons de seny i d’espanyolitat! Des de la ciutat de la Il·lustració estant, Wert, que fou “número u” de la seva promoció de Dret, ja es deu haver imbuït de l’esperit del comediògraf Molière. Seva és la cita: “Les persones no estan mai tan a prop de l’estupidesa com quan es creuen sàvies”.
 
Tal com recordava Cipolla, cal no subestimar el poder de l’estupidesa humana, que sempre adopta les formes més absurdes i tràgiques. A casa nostra, amb l’inefable Bauzá, ara al “Valle de los Caídos” del Senat, ja n’estam ben escalivats. Davant la imminència de noves eleccions, haurem d’estar més a l’aguait que mai per evitar que una de les cares més sòrdides de la condició humana ens acabi d’abocar a l’abisme de la mediocritat.

L’Eclesiastés, segons la versió de la Vulgata de la Bíblia, ja parla dels estúpids: Stultorum infinitus est numerus (“El nombre dels estúpids és infinit”).

I aquesta és una reflexió de Jorge Wagensberg: “La maldat és una forma d’idiotesa. La bondat és una forma d’intel·ligència”.

Aquí teniu un vídeo sobre lleis epònimes de les xarxes socials:



A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/11/2016), reflexion sobre l'estupidesa humana:



Aquests altres articles sobre l'estupidesa també són interessants:
- El síndrome de Dunning-Kruger, parla de la relació entre estupidesa i vanitat. Aques altre article també parla sobre l'efecte Dunning-Kruger.
¿Por qué la gente más estúpida que tú es capaz de ganarte en una discusión?
-
 No discuteixis mai amb un imbècil (Carles Capdevila)
- Elogi de la miopia (Xavier Antich)


Articles del web relacionats:
La invasió dels idiotes

A partir del text de Cipolla, el 2013 l'actor Ferran Rañé va fer una obra de teatre titulada "Estúpids". 



Aquí teniu un vídeo amb frases cèlebres sobre l'estupidesa humana:



En aquesta tertúlia també es reflexiona sobre l'estupidesa humana:



I aquí teniu "La balada dels idiotes feliços", de Brassens:

L'esquerra i l'optimisme

Article publicat a l'Ara Balears (13/07/2015)

Ja diuen que un pessimista en un optimista ben informat. Margalida Prohens, la portaveu del PP en el Parlament, s'ha agafat al peu de la lletra aquesta dita. Fa dues setmanes advertí la flamant presidenta Armengol que “amb els somnis no es governen les Illes Balears”. Bé sap Prohens que els somnis no es poden complir. Així ho ha pogut constatar aquests darrers quatre anys en què ha governat el seu partit. La dreta, doncs, no necessita ser optimista. El seu realisme passa perquè tot continuï igual. És tot el contrari del que sempre, en teoria, ha defensat l'esquerra. El seu optimisme l'ha portat a considerar que el motor de la humanitat és el progrés i la justícia social. És per això que els seus militants no dubten a autodenominar-se “progressistes” en contraposició als seus rivals dretans, que tenen la mala fama de ser uns “reaccionaris”, és a dir, que “reaccionen contra allò que avança”.
 
José Ramón Bauzá, president ja de trist record, també és un optimista ben informat, és a dir, un pessimista. Durant la passada campanya electoral, quan s'ensumava la derrota, augurà, talment la nostrada sibil·la, que un nou pacte d'esquerres duria el caos, “però caos amb K”. Ni una sola menció al caos que la seva caparrudesa ha generat, per exemple, en la conselleria d'Educació. Ara, després d'haver criticat “els professionals de la política”,  podrà presenciar aquest nou “caos” des de la tranquil·litat que dóna una cadira en aquest cementeri d'elefants que és el Senat. Estarà ben acompanyat. A un costat tendrà altres defenestrats populars com els valencians Rita Barberà o Alberto Fabra. I a l'altre, el nostre invisible expresident socialista Francesc Antich, que de ben segur li ensenyarà el camí per gaudir d'una daurada jubilació.
 
A la Cambra Alta, l'antic mandatari algaidí ha donat proves suficients de la seva mutació de “progressista” a “reaccionari”. Vista la ineficàcia d'aquesta mastodòntica institució, ja fa temps que, per dignitat, hauria d'haver presentat la seva renúncia a un càrrec només apte per a fracassats “senils”, servidors de la “Cosa Impúdica”. Antich, però, malgrat la trista realitat, està entestat a veure les coses pel costat bo, ni que sigui en benefici de la seva butxaca. És el mateix que li va ocórrer fa tres segles, a Leibniz, la persona que encunyà el concepte “optimisme”. A la seva Teodicea, el filòsof alemany va establir la teoria del “millor dels mons possibles”, segons la qual la creació, a pesar de l'existència del mal, no pot ser més “òptima”. El 1759 Voltaire faria befa de la ingenuïtat de Leibniz en la que és considerada la seva millor obra, Càndid o l'optimisme. L'època en què visqué el pensador francès, amb el terratrèmol de Lisboa de 1755, eren ben tràgica. Això, unit a la seva poca fe en la condició humana, li féu tenir una actitud més aviat “pessimista” en contra del que defensaven certs “savis”.

Càndi o l'optimisme de Voltaire
Càndi o l'optimisme de Voltaire
 
La sàtira de l'optimisme feta per Voltaire va crear una forta polèmica a l'Europa d'aquells temps. Avui, seguint la seva estela, encara hi ha molts genets de l'apocalipsi desbocats que ens recorden contínuament que qualsevol il·lusió de canvi és una quimera. Basta mirar la dreta, especialista a combatre la famosa cita de Calderón de la Barca “la vida es sueño”. Ara el Govern Rajoy, amb la polèmica “llei mordassa”, vol blindar el “millor dels seus mons possibles”. L'esquerra, en canvi, aprofitant-se del seu paper de bo en aquesta societat tan dicotòmica,  sovint utilitza com un xec en blanc l'optimisme que ven. Així, en nom del progrés moral, és capaç de reproduir els mateixos tics que retreu a la dreta quan governa. En aquest sentit, no deixen de ser sorprenents els casos de nepotisme que ja està protagonitzant.
 
L'optimisme de l'esquerra, tan necessari per moure el món, s'ha de saber gestionar amb esperit crític. No ha de canviar tot perquè tot continuï igual. Després d'haver generat tantes expectatives, el més difícil és governar des de la coherència. Mentrestant, continuarem essent optimistes, que no càndids. Haurem de tenir els ulls ben oberts i un ànim constructiu per evitar que, per culpa de falsos profetes, caiguem un altre cop en el pessimisme de Voltaire. No cal donar aquest gust a la nostra dreta, de closca monolítica, que ens tracta com a eterns menors d'edat. Ja se sap que per a ells els somnis només formen part de l'arcàdic terreny de la infància.

Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l'esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
- I què MÉS?

Paraula de Déu

Article publicat a l'Ara Balears (19/05/2014)
 
La paraula de Déu torna a dictar les nostres vides. Primer ha estat la tramitació d’una llei d’avortament molt més restrictiva amb la qual el Govern de Rajoy ha compensat el disgust que arrossegava l’Església d’ençà que el 2005 Zapatero legalitzàs els matrimonis homosexuals. Ara la Conferència Episcopal Espanyola té més motius per treure pit amb la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE). El projecte del ministre Wert, que entrarà en vigor el curs vinent, equipara la religió amb la resta d’assignatures, de manera que la seva nota computarà a l’hora d’obtenir una beca. A més, la norma garanteix les subvencions estatals a aquells centres catòlics que segreguen per sexes.
 
L’actual força dels bisbes espanyols arranca amb el Concordat que el 1953 signà Franco amb el Vaticà –convenis similars foren subscrits també en altres països durant el període feixista europeu. El 1979, restaurada la democràcia, l’acord franquista seria ratificat pel govern de Suárez. És així com avui l’Església continua gaudint de grans privilegis. En el plànol econòmic, està exempta de pagar impostos com l’IRPF, l’IVA o l’IBI i es finança per dues vies: mitjançant la casella de l’IRPF que marquen voluntàriament els contribuents catòlics i mitjançant la partida assignada pels Pressupostos Generals de l’Estat. Dins l’àmbit públic, el clero té garantida l’assistència religiosa a presons, hospitals i  forces armades. I pel que fa al seu magisteri moral, el Concordat estableix que els plans d’estudis “inclouran l’ensenyança de la religió catòlica en tots els centres d’educació, en condicions equiparables a la resta de disciplines fonamentals”.
 
A priori, aquest tracte de favor podia xocar amb la suposada aconfessionalitat de la Constitució espanyola de 1978, aprovada gairebé un mes abans de la renovació dels vots d’obediència amb la Santa Seu. L’article 16.3 de la Carta Magna estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”. A continuació, però, aclareix que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions”. L’article 27.3 també encobreix la confessionalitat de l’Estat espanyol: “Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”.
 
Amb l’excepció de França, on està desterrada de les aules, la  religió és present en moltes escoles europees. En la majoria d’elles, però, no és computable com a mitjana per a l’obtenció de beques, com recull la flamant LOMQE. Per acabar amb el seu estigma d’assignatura “maria”, ara la religió ja no podrà ser l’alternativa a una activitat d’estudi. A primària, s’ofertarà al costat de “Valors Culturals i Socials” i, a secundària, de “Valors Ètics”, matèries que també serviran per fer mitjana.

La coherència dels cristians
La coherència dels cristians
 
Costa pensar que l’excel·lència educativa que pregona la llei Wert es pugui aconseguir reforçant el paper del catolicisme en detriment d’assignatures com Filosofia, Tecnologia, Música i Arts Plàstiques. Els més beneficiats d’aquests canvis seran els prop de 3.000 professors de religió –entre escoles públiques i concertades-, per als quals, segons algunes organitzacions laiques, l’Estat es gasta prop de 700 milions d’euros anuals. Mentre milers d’interins no aturen de ser acomiadats, aquests apòstols de la Paraula de Déu, que pagam tots, són elegits a dit per la Conferència Episcopal, qui els marca el temari a impartir. Per pocs alumnes que tenguin, no han de passar pena. La seva supervivència no està condicionada per la seva demanda, com sí passa amb la resta de matèries. Tampoc no saben res d’oposicions ni de l’estrès que suposa l’augment de la ràtio d’alumnes per aula.
 
A pesar de totes aquestes crítiques, seria un error que, empesos per un laïcisme radical, les aules donassin l’esquena al catolicisme. Les noves generacions necessiten conèixer les arrels judeocristianes d’Europa per poder entendre millor el nostre patrimoni artístic i intel·lectual –el món clàssic seria l’altre pilar a tenir en compte. Privar-los d’aquest valuós llegat, tan present també en el llenguatge quotidià i en infinitat de celebracions públiques, seria condemnar-los a l’analfabetisme cultural més espantós. A més, no es pot obviar que el fet religiós, o espiritual, és inherent a la condició humana. Sense caure en enfocaments banals, el seu ensenyament podria formar part d’una assignatura d’Història de les religions, on la Paraula de Déu seria una més a escoltar fora de qualsevol control ideològic episcopal.

El teòleg Juan José Tamayo fa una reflexions molt interessants sobre el paper de la religió a l'escola en el programa "El intermedio" de la Sexta.

El 13 d'octubre de 1931 Manuel Azaña, president del Consell de Ministres de la II República, va pronunciar la famosa frase "España ha dejado de ser católica". Aquí teniu el context d'aquesta frase.
 
Per conèixer més detalls sobre els privilegis de l'Església en la nostra societat, aquí teniu un reportatge de "Salvados", titulat "Que Dios te lo pague":

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px