Banner Top

La primera manifestació femenina de la història

Al món Roma, les dones sempre vivien sota la tutela del paterfamilias. Considerades unes eternes menors d’edat, la seva situació de submissió s’agreujà el 215 aC. Aleshores el caput mundi patia els estralls derivats de la Segona Guerra Púnica. La crisi econòmica s’havia apoderat de la ciutat i la plebs amenaçava de rebel·lar-se.
 
Davant aquesta situació, el Senat aprovà una llei que tocava de prop el gènere femení de l’aristocràcia romana: la Lex Oppia, dita així en honor al seu impulsor, el tribú de la plebs Gai Oppi. La norma prohibia a les dones fer ostentació pública de les seves riqueses. Entre d’altres coses, no se’ls permetia utilitzar joies d’una certa quantitat d’or, vestir teles d'alt cost i de diferents colors o utilitzar carruatges a Roma i a altres ciutats excepte per anar a celebracions religioses.

Joies romanes
Joies romanes
 
La Lex Oppia tenia diversos objectius. Per una banda, en temps de penúries econòmiques per culpa de la guerra, exigia a tots els ciutadans el mateix nivell  d’austeritat; per l’altra, permetia a una depauperada Res Publica confiscar els béns de les dones que incomplissin la norma.
 
Tanmateix, el 195 aC, la situació es revertí. Després de derrotar els cartaginesos, els generals victoriosos retornaren a les seves llars amb uns abundants botins de guerra que repercutiren en les arques de l’Estat. Atès que la Lex Oppia ja no tenia sentit, dos tribuns de la plebs demanaren la seva derogació. El conjunt del Senat, però, s’hi resistí.
 
Al·legat misogin
Aleshores desenes de dones romanes es llançaren al carrer per fer canviar de parer als senadors més reticents. Entre ells hi havia Cató el Vell, que criticà durament la resta de companys de ser incapaços de controlar les seves mullers. Aquest és el discurs, del tot misogin, que pronuncià segons la versió de l’historiador Tit Livi (Ab urbe condita XXXIV, 1, 2-3):

“Ciutadans de Roma, si cadascú de nosaltres hagués après a conservar els seus drets i la seva dignitat de marit sobre la seva pròpia muller, hauríem tingut menys problemes amb les dones en el seu conjunt. Ara, la nostra llibertat, derrocada a casa per la insubordinació femenina, és aixafada i trepitjada fins i tot aquí, en el fòrum. I com que no hem estat capaços de controlar-les individualment, ara ens atemoreixen totes de cop [...]”


El misogin Cató el Vell
El misogin Cató el Vell
 
Amb tot, la frase més contundent contra les dones de Cató el Vell fou aquesta: Extemplo simul pares esse coeperint, superiores erunt (“Tan aviat comencin a ser iguals, seran superiors”). Finalment, el senador de ment obtusa s’hagué d’empassar les seves pròpies paraules. La Lex Oppia fou derogada i les dones de l’aristocràcia romana pogueren tornar a exhibir les seves joies. Segons alguns historiadors, aquella fou la primera manifestació femenina de la història, un exemple de transgressió de les normes imposades per la societat patriarcal romana. Tanmateix, a pesar d’aquella victòria, la jurisdicció romana continuà ignorant la dona en molts altres aspectes de la seva vida.

Elogi a la dona
Elogi a la dona

Aquí teniu un llistat de cançons feministes per al dia Internacional de la Dona (8 de març).

Aquí teniu una breu història sobre el paper de la dona al llarg de la història.

Amb motiu del Dia Internacional contra la violència de gènere (25 de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (06/12/2016), reflexion sobre la història de la misogínia:



Aquí teniu un vídeo de 23 dones que canviaren el món:



Articles del web relacionats:
- Hortènsia, la veu cantant del feminisme a l'antiga Roma
Lisístrata o el xantatge sexual femení
Consoladors contra la histèria
Etimologies misògines
Feministes "femmes fatales"
- L'ofuscació del feminisme
Lilith, la primera dona rebel
- La guerra de sexes
Helena, l'adúltera més famosa
L'etern mal uterí
-
 Tragèdies femenines
Les noves amazones

La República és cosa de tots

Ja sabem que la monarquia és cosa d’una sola (μόνος) persona. La nostra aspiració, doncs, és tenir una República, és a dir una cosa (res) de tots (publica) –de res, rei també tenim realitat, irreal i reivindicar (+ vindicare, “reclamar”, verb que alhora prové de vis, “força” + dico, “dir”) i la partícula homòfona que, en català, feim servir en oracions negatives o interrogatives (“Vols res? No, gràcies, no vull res”).

Els romans instauraren la República com a sistema de govern el 509 aC, gairebé dos segles i mig després de la fundació de Roma. Segons una llegenda, un any abans Sext Tarquini, fill del darrer rei de Roma, va violar Lucrècia, la dona d’un destacat ciutadà. Aquesta, avergonyida, es va suïcidar després de contar el succés al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir derrocar el monarca  i enviar-lo a l’exili.
 
Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)


Luci Iuni Brutus, parent de Lucrècia, va ser el líder de la revolta popular que acabà amb l’establiment de la República. És per això que fou considerat el pare de la Res publica, un sistema polític que duraria gairebé cinc segles. La seva data inaugural no deixa de ser curiosa: el mateix 510 aC, a Grècia, el tirà Hípias, de la família dels Pisístrat, va ser expulsat d’Atenes i el legislador Clístenes va poder emprendre les reformes que li valdrien el sobrenom de “pare de la democràcia”.

Òbviament, l’episodi de Lucrècia és llegendari. No se sap del cert què va causar la ruïna de la monarquia romana, si una revolta interna o una invasió externa.

SPQR
El lema de la República romana, SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”) podria fer entendre que es tractava d’un sistema democràtic, però no va ser ben bé així –als còmics d’Astèrix SPQR apareix com l’acrònim de l’italià Sono Pazzi Questi Romani, “són bojos aquests romans”. Amb aquest nou sistema, qui volia dedicar-se als afers públics primer havia d’estar, durant deu anys, al capdavant d’una legió. Després ja podia encetar el cursus honorum o carrera política per ocupar diferents magistratures, és a dir, càrrecs relacionats amb l’administració de l’Estat.

El cursus honorum havia de seguir un itinerari concret, escalant magistratures de la següent manera, de menor a major importància: qüestors (responsables del tresor públic), edils (encarregats del govern municipal), pretors (equivalents als nostres jutges), censors (s’ocupaven principalment d’establir el cens de la ciutat cada cinc anys, dividint-los en classes segons la seva riquesa) i els cònsols (màxims representants del poder executiu).

Api Claudi el Censor
Api Claudi el Censor

Els cònsols tenia tanta d’importància que el seu nom serví per computar el temps. Així, l’any del naixement de Crist, és a dir l’any 1 de la nostra era, va ser per als romans l’any dels cònsols Gai Cèsar i Luci Emili Paulus -l’altra forma de comptar era des de la fundació de Roma, ab urbe condita.

Cap magistratura era remunerada, de manera que els candidats havien de ser solvents econòmicament per ocupar-les –després, però, amb els tractes de favor que rebien, se’n varen acabar beneficiant. Aleshores no existien els partits polítics, tal com els entenem avui, encara que hi havia la divisió entre optimates (aristòcrates) i populares (defensors de les classes baixes), que amb el temps trencarien amb el monopoli polític dels primers. A través de les assemblees o comicis, la ciutadania -amb l’excepció de les dones, els estrangers i els esclaus- votava un representant sense tenir massa en compte la seva ideologia -la clau per guanyar era comptar amb una extensa xarxa de relacions personals o clientelars.

Com a norma general, entre l’exercici d’una magistratura i una altra havien d’haver passat dos anys. Totes, excepte la dels censors, s’elegien per a un any i eren col·legiades, és a dir, ocupades per dos homes o més –les decisions havien de ser preses per unanimitat. Es tractava, per tant, d’un sistema que garantia l’equilibri en el poder i impedia les decisions absolutes. D’altra banda, qualsevol magistrat, en deixar el càrrec, havia de donar comptes de la seva gestió davant del Senat. 

Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
 
Democràcia grega versus República romana
Després de veure fracassar la seva democràcia atenesa, els mateixos grecs varen caure rendits davant la República romana. Ho demostren les paraules d’elogi que li dedicà Polibi, un historiador i polític grec que al segle II aC fou portat presoner a Roma. En les seves Històries, en destacà el seu caràcter “mixt”, aglutinador dels principals sistemes polítics existents: els dos cònsols –els magistrats suprems- eren l’element monàrquic; el Senat, l’element aristocràtic; i el poble romà, el democràtic.

Tanmateix, l’equilibri entre aquestes tres formes de govern anà perdent efectivitat a mesura que Roma conqueria territoris. Així, tan sols cinc segles després del seu naixement, la república fou substituïda per l’autoritat d’un líder indiscutible. El 27 aC el Senat atorgava a Octavi el poder militar, és a dir, l’imperium.
 
Ciutats medievals amb República
En un principi la república era un concepte que només designava la ciutat de Roma. De fet, els escriptors romans es refereixen a la seva ciutat com la Res Publica Romana, sota els diferents tipus de règim que va tenir al llarg de la seva història. Un cop desaparegut l’imperi romà, la paraula república es va aplicar amb aquest mateix sentit a les ciutats estat independents d’Itàlia durant l’edat mitjana: repúbliques de Gènova, Florència, Venècia, etc.
 
El mot república en el sentit modern de règim oposat a monarquia el trobam en el Renaixement, en el pensament polític de l’escriptor italià Maquiavel (1469-1527). Maquiavel lloa l’organització de la república romana. Considera que és un sistema molt ben organitzat ja que dóna cabuda als dos esperits permanentment enfrontats que integren una comunitat: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble). L’escriptor italià rebutja les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder. Això està en consonància amb la seva concepció pessimista de la naturalesa humana.

Maquiavel
Maquiavel


Després de Maquiavel, el concepte modern de república es va començar a generalitzar arran de la Revolució francesa (1789-1799).  Aquesta vegada, però, la font d’inspiració no només fou l’antiga república romana, sinó també la democràcia grega. Dos dels seus líders intel·lectuals foren Voltaire i Rousseau, ambdós morts al 1778. Voltaire pensava que la vida en comú exigeix un pacte social amb el qual s’ha de preservar l’interès de cada persona.

En la seva obra Càndid va denunciar el providencialisme del poder. Rousseau, autor de la frase “l’ésser humà és bo per naturalesa”, considerava que tot es pot corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada. Així ho manifestà en la seva influent obra El contracte social. D’ençà de la Revolució francesa, el sistema republicà s’anà aplicant als estats que naixien de la descomposició dels grans imperis a Europa.

 

Càndid
Càndid



Aquí teniu un resum de contingut de la República (Politeía) de Plató.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Els ulls de Minerva", de Ràdio 4, on parla sobre la política a l'antiga Roma.

Aquí teniu un documental sobre la República romana a càrrec de Mary Beard:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/10/2018) reflexion sobre el sentit de la monarquia:

 

Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
-
Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?Harmodi i Aristogíton, "sediciosos" a l'antiga Grècia 
Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"
 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px