Banner Top

Ideologies a l’antiga Roma: populares i optimates

A finals del segle II aC, en plena República, els polítics romans es dividiren, segons la terminologia encunyada per Ciceró, en dues tendències ideològiques: populares (defensors dels interessos de les classes populars) i optimates (defensors dels privilegis de la classe aristocràtica). Això fa ocórrer després de les reformes agràries empreses pels Gracs, dos joves germans idealistes de la classe alta, considerats els primers revolucionaris de l'antiga Roma. El 133 aC el primer d’ells, Tiberi Semproni Grac, tribú de la plebs, va promulgar lex Calpurnia, que concedia terres als ciutadans més humils per compensar-los de tants anys de guerres i fams.

La notícia va ser acollida amb eufòria als carrers de Roma. Els senadors, però, no feien més que remugar. No havien estat consultats sobre una iniciativa que, tanmateix, no haurien aprovat. No debades, aquella casta no tenia cap interès a resoldre els problemes del poble i ni de bon tros a cedir part de les seves terres.

tiberius gracchus death

Assassinat de Tiberi Grac

Coneixent aquests recels, l’altre tribú de la plebs, Marc Octavi, amic de Tiberi, va imposar el seu veto a la llei. Tiberi va intentar fins al darrer moment fer-li canviar d’opinió. Com que no hi va manera, finalment el destituí en una assemblea composta per pagesos empobrits.

Tement que aquella llei agrària fos revocada, el mateix 133 aC Tiberi Grac es va presentar de bell nou al càrrec de tribú de la plebs, cosa insòlita fins llavors. El Senat, irritat, ordenà el seu assassinat el mateix dia de les eleccions. Al cap de deu anys, Gai, germà del difunt Grac, també va ser elegit tribú de la plebs. Ho fou durant dos mandats, en els quals va aconseguir disminuir el poder de l’oligarquia senatorial. Igual, però, que passà amb el seu germà, també se’l tragueren d’enmig.

La mare dels dos germans Gracs, Cornèlia, no s’està de vestir de dol, però el Senat, però, implacable, li va ordenar que se’l tragués. Considerava que aquells dos màrtirs de la democràcia republicana no mereixien cap mostra de condol. Arran d’aquells fets les tensions entre rics (optimates) i pobres (populares) anaren a més.

Death of Gaius Gracchus

Assassinat de Gai Grac

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/11/2018) reflexion sobre la mort de les ideologies:

Articles del web relacionats:
-
 La casta i el 15M a l'antiga Roma
La República és cosa de tots
- Dretes ensinistradores?
La contraproduent superioritat moral de l'esquerra
Què són els populismes?
Pa i circ, l'origen romà del populisme
Digau-li feixisme, no populisme
Atenes, la primera democràcia
Democràcia obsoleta
Despostisme il·lustrat
Ideologies volàtils
L'esquerra i l'optimisme

Triomfs a la romana

El feixisme també s’inspirà en Roma per a les grans desfilades militars. Concretament s’inspirà en la cerimònia del triomf (triumphus), paraula que deriva alhora del grec θρίαμβος, que era una processó en honor a Dionís, el déu del vi i de la disbauxa. Es tractava del major espectacle castrense i social que se celebrava al caput mundi

El triomf era una cerimònia reservada per a aquells generals que, en el camp de batalla, havien aconseguit matar 5.000 enemics -fou el cas de Quint Cecili Metel, el general que romanitzà les Balears. Si no havien arribat a aquesta xifra, aleshores se’ls feia un acte de reconeixement menor anomenat ovació –la paraula prové del crit d’alegria (εὑοί) que ja els grecs exclamaven en les festes dionisíaques i que en llatí passà a euhoe. Avui l’ovació fa referència a una manifestació clamorosa d’aprovació per part d’una multitud de persones.

Cerimònia del triomf de Cèsar
Cerimònia del triomf de Cèsar

Per a l’ocasió el general vencedor (vir triumphalis) desfilava dalt d’un carro des del Fòrum fins al Capitoli. Encapçalant la comitiva hi havia els senadors i magistrats, seguits de músics que tocaven trompetes. Avançaven exhibint el botí aconseguit a la guerra, les estàtues de les divinitats dels pobles sotmesos i els principals caps enemics supervivents.

Inflat d’orgull, l’homenatjat vestia de porpra i or i portava la cara pintada de mini (òxid de plom) com l’estàtua de Júpiter del Capitoli. Mentre saludava la gent, al darrere tenia un esclau que li sostenia els llorers de la victòria i que, a cau d’orella, per baixar-li els fums, li xiuxiuejava: Respice post te, hominem te esse memento (“Mira enrere i recorda que només ets un home”). La frase estava en sintonia amb una altra que ja apareix a l’Eclesiastès: Vanitas vanitatis (“vanitat de la vanitat”). Significa que l’home només es mou per vanitat, per voler superar a Déu, oblidant així que és un ser mortal i finit

Triomf del còmic Astèrix i Obèlix
Triomf del còmic Astèrix i Obèlix

La desfilada del triomf la concedia el Senat i podia tenir lloc molt temps després de la campanya. El triumphator havia de tenir imperium, és a dir ser cònsol, dictador o pretor. A partir d’August, aquesta cerimònia es va reservar exclusivament a l’emperador i a la família imperial.

El triumphator sempre estava exposat a l’enveja dels seus compatriotes. La paraula enveja ve del llatí invidere, que vol dir “mirar amb mals ulls”. Precisament, per evitar el mal d’ull, durant la desfilada del triomf, el carro portava a sota, penjat, un amulet anomenat fascinus. Tenia forma de fal·lus, símbol de prosperitat.

Il·lustració del triomf romà
Il·lustració del triomf romà


Al triumphator li agradava l’aplaudiment de la multitud, cosa que criticà Horaci en una de les seves Odes (III, 1, 1): Odi profanum volgus et arceo (“Odio el poble profà i l’aparto de mi”). Així el gran poeta romà es vanagloriava de menysprear les mamballetes de les masses i cercar només les de la gent de bon gust.

Marc Aureli entrant a Roma en un dels seus triomfs
Marc Aureli entrant a Roma en un dels seus triomfs

Aquí teniu una mostra d'arcs de triomfs en diferents ciutats europees.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Un ciutadà exemplar" que dóna tota una lliçó d'història.




Aquí teniu la cerimònia del triomf a la pel·lícula Ben-Hur:



Aquí teniu l'escena del triomf romà extreta de la sèrie "Roma":



Aquí teniu una desfilada militar feixista inspirada en la cerimònia del triomf a l'antiga Roma:



Aquí teniu la cançó "Y todo es vanidad", de Javier Krahe:




Articles del web relacionats:

Orgies, crònica d'una mentida
El feixisme i l'antiga Roma
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Capitals amb Capitoli
El fòrum dels aforats
El polèmic origen romà de la salutació feixista

Heliogàbal, el primer emperador transvestit

Quan es parla d’emperadors romans excèntrics i depravats sempre s’esmenta Tiberi (14 - 37), Calígula (37 - 41)  i Neró (54 - 68). N’hi hagué, però, un altre que també va fer mèrits per formar part d’aquesta trista llista: Heliogàbal o Elagàbal (203-222). De fet, en castellà existeix la paraula “heliogábalo” com a sinònim de persona dominada per la gola, un dels set pecats capitals segons el cristianisme. Tanmateix, el personatge que ens ocupa va reunir tots els vicis possibles. I això que només visqué 18 anys!
 
Heliogàbal pertanyia a la dinastia dels Severs, iniciada el 193 per Septimi Sever. El seu nom de real era Varius Avitus Bassianus. Se’l canvià, però, en honor al déu fenici El-Gabal, que era el patró del seu lloc de naixement, Emesa, situada a la Síria romana. Arribà al tron imperial amb tan sols 15 anys, després de l’assassinat de Caracal·la. Ho aconseguí gràcies a les maniobres de la seva mare i de la seva padrina, a qui nomenà senadores –foren les primers dones de la història a ser admeses en el Senat.
 
Heliogàbal va ignorar les tradicions religioses de Roma i reemplaçà Júpiter pel Déu Sol Invicte. La seva fama de gourmet aviat fou ben coneguda a Roma. Organitzava grans banquets que ningú s’atrevia a rebutjar. En una de les seves festes va concebre la idea de tirar, sobre els convidats, violetes i pètals de rosa des de dalt de la sala. Amb tot, els seus servents en tiraren tants que alguns comensals s’asfixiaren. L’escena fou immortalitzada pel pintor del segle XIX Lawrence Alma-Tadema en un quadre titulat Les roses d’Heliogàbal.

Les roses d’Heliogàbal
Les roses d’Heliogàbal
 
Una bèstia sexual
Heliogàbal, tanmateix, seria més conegut per la seva voracitat sexual, només superada en el món femení per Messalina. Es casà cinc vegades, una d’elles amb una verge vestal, la qual cosa estava prohibit per llei. Amb tot, la seva gran afició foren els homes ben dotats, que ordenava cercar per tot Roma. També estava obsessionat amb les deïtats fàl·liques i fins i tot volgué ser una dona. De fet, els historiadors el consideren el primer transvestit de la història.
 
Segons Dió Cassi, “va preguntar als metges si podien idear la manera d’introduir en el seu cos una vagina a través d’una incisió, i els va prometre enormes quantitats de diners”. Atès que no va trobar cap cirurgià que pogués executar tal petició –avui ja és possible-, decidí circumcidar-se i transvestir-se. Així, es maquillava i pintava els ulls, es depilava i es posava una perruca abans de prostituir-se en els carrers o en el mateix palau imperial on, d’acord amb la crònica de Dió Cassi, “reservà una habitació i allà cometia les seves indecències, mostrant-se nu en el llindar [...] mentre amb la seva suau i commovedora veu s’oferia als que passaven pel passadís. El gran amor Heliogàbal va ser un colossal esclau ros anomenat Hierocles, a qui considerava el seu marit.

Denaris amb l'efígie d’Heliogàbal
Denaris amb l'efígie d’Heliogàbal
 
Els membres de la guàrdia pretoriana aviat es cansaren de les excentricitats d’aquell jove emperador. Així, amb l’ajuda de la seva padrina, l’assassinaren a ell i la seva mare.  Havent-lo decapitat, llançaren el seu cos al riu Tíber. Aleshores l’elegit per substituir-lo en el tron va ser un cosí seu, Sever Alexandre, de tan sols tretze anys.
 
A pesar de la seva escandalosa vida, el moviment decadent de finals del segle XIX convertí Heliogàbal en tot un heroi. El poeta i dramaturg francès Antonin Artaud li va dedicar un assaig biogràfic: Heliogàbal o l’anarquista coronat, on el retrata com un transgressor que va morir per dur fins a l’extrem el seu compromís de viure al límit. Això no només incloïa les seves orgies, sinó també els actes de crueltat amb animals i els sacrificis humans que solia dur a terme en els banquets per entretenir els seus comensals.

Aquí teniu un fragment de Història Augustaque parla sobre les excentricitats d'Heliogàbal.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre Heliogàbal. I en aquest altre del diari Ara també. I aquí més.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de Margalida Borràs. Filla d'un notari de Mallorca, al segle XV fou executada a València per ser considerada un home que vivia com una dona. La seva figura és recordada cada 20 de novembre, Dia de la Memòria Transgènere.

Aquí teniu un article que aclareix paraules amb el prefix trans-.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la transsexualitat:

Aquí teniu el programa "Dues voltes" d'IB3TV dedicat també als transsexuals:


Tampoc no us podeu perdre aquest documenta de "30 minuts" titulat "Tránsit,menors transsexuals":



En aquest enllaç trobareu pel·lícules que tracten la transsexualitat.

Alea iacta est?

Qui no ha dit mai aquesta frase! Amb ella evocam una gran història, que, tanmateix, tingué unes altres paraules. El 10 de gener de l’any 49 aC, havent ocupat les Gàl·lies, Juli Cèsar es disposà a tornar a Roma amb la idea de fer-se amb el poder i treure’s de sobre Pompeu, el seu company al Primer Triumvirat. Aleshores el Senat li exigí que llicenciàs el seu exèrcit, donat que una de les lleis republicanes establia que un general només podia tornar tot sol a la capital del Laci i no al front de les seves tropes. Cèsar, però, s’hi negà i accelerà la marxa creuant el Rubicó, un riuet a 300 km al nord de Roma, anomenat avui Pisatello, que marcava la frontera amb la Gàl·lia Cisalpina.

Rubicó
Rubicó

Segons l’historiador Suetoni, fou aleshores quan Cèsar proferí una de les seves famoses dites: Alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). En llatí, alea –d’on deriva aleatori- al·ludeix a qualsevol joc d’atzar, particularment el joc de daus. Tanmateix, segons un altre historiador, Plutarc, Cèsar va pronunciar aquesta dita en grec, ἀνεῤῥίφθω κύβος (“que es llanci el dau!”), parafrasejant així un fragment del comediògraf hel·lè Menandre, a qui era molt aficionat. No s’afirma, doncs, que la decisió estigués presa, sinó que les coses estaven per decidir-se; és com si Cèsar hagués dit: “Tirem el dau, a veure quin serà el resultat, si victòria o derrota”.

Avui Alea iacta est! –que, d’acord amb la versió grega, hauria de ser alea iacta esto- es fa servir sovint abans d’emprendre alguna acció o empresa de cert risc. I també es recorre a l’expressió “passar el Rubicó” quan s’adopta una decisió transcendent que no té volta enrere.

O Cèsar o res!
En travessar el Rubicó, els homes de Cèsar haurien cridat a l’uníson Aut Caesar aut nihil (“O Cèsar o res!”). Segurament, però, aquestes paraules haurien estat dites al segle XV pel cardenal Cèsar Borja (1475-1507), fill del papa Alexandre VI, d’origen valencià. Les portava inscrites a la seva espasa. Avui s’empren per donar a entendre que algú no vol assumir un càrrec o responsabilitat menor del que ja té o pretén. “César o nada” també és el títol d’una novel·la de Pío Baroja, de 1910.


Cèsar Bòrgia
Cèsar Borja
 
El 1949 Chaplin també va fer ús d’aquesta cèlebre expressió en la seva obra mestra El gran dictador, una paròdia dels dirigents autoritaris que aleshores governaven Europa.  El protagonista és el cabdill de Tomainia, l’ambiciós Adenoid Hynkel, alter ego de Hitler (no debades les seves inicials coincideixen amb les del dictador germànic). 

En una memorable escena, Hynkels’apropa discretament a un enorme globus terraqüi i, abans de sostenir-lo entre les seves mans, li diu: “Cèsar o res! Emperador del món! El meu món...”. A continuació, el dictador comença a jugar amb aquella representació del Planeta, llançant-lo pels aires i ballant amb ell. Finalment, però, per desgràcia seva, el globus se li esclata davant del seu nas. Tota una premonició! Aquí teniu la fantàstica escena, una de les millors del setè art:




Aquest àudio del programa "En guàrdia" de Catalunya Ràdio parla sobre el pas del Rubicó.

Articles del web relacionats:
Cèsar no va néixer per cesària
Vercingètorix, l'alter ego d'Astèrix
Ave, Caesar Matas
La guerra propagandística

El nepotisme papal del "PSOIB"

Article publicat a l'Ara Balears (17/08/2015)

La flamant presidenta del Govern, Francina Armengol, amb plens poders terrenals, té tots els punts per convertir-se en la primera papa dona de la història. No debades, es comporta com els antics successors de Sant Pere de finals de l’edat mitjana, que concedien càrrecs de confiança de la Cúria romana a parents seus. Els feien passar per nebots (del llatí nepos), quan en realitat, sovint, eren fills il·legítims seus. Va ser així com es va institucionalitzar el nepotisme.
 
Tanmateix, aquesta forma de corrupció que atempta contra la meritocràcia ja fou coneguda des de temps antics. Un del casos més cèlebres fou el que protagonitzà al segle I aC Pompeu, membre del Primer Triumvirat de la República romana. En el seu cas, el beneficiat fou el seu sogre Metel Escipió, el qual va obtenir el comandament de dues legions. La seva demostrada ineptitud militar féu que Marc Antoni, un dels crítics d’aquell tripartit, el denunciàs, sense èxit, davant del Senat.
 
Avui els millors representants d’aquesta tradició política en benefici de la família són els socialistes balears o “neposocialistes”, com ja són coneguts dins del gremi periodístic. De fet, ja han començat a canviar les sigles de seu partit: de PSIB han passat a dir-se “PSOIB” atès que, en un intent lloable d’aprimar l’administració pública, han assumit les competències del Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB).
 
Primer va ser la consellera de Salut, Patricia Gómez, que va nomenar la seva parella, Juli Fuster, com a director General de l’IB-Salut. Sembla que ambdós estan més que capacitats per ocupar aquests càrrecs de responsabilitat. Però l’estètica és important. Si no, que ho demanin a Carlos Delgado, exconseller de Turisme, que va rebre crítiques de per tot per haver contractat la seva companya sentimental, també d’experiència contrastada. Aleshores el PP va tenir més decència que avui el “PSOIB” perquè al final la féu dimitir.

Nepotisme
Nepotisme
 
Als “neposocialistes”, però, el que els molesta és que els enxampin. Ja se sap que els populars mai no s’han amagat de fer favors a la família. Que ho faci, per tant, el seu principal oponent, que sempre els ho ha retret, té més delicte. No s’entén que persones properes a la “summa pontífex” Francina Armengol defensassin la polèmica contractació de Jordan Thomas, que havia de fer d’assessor tècnic de la Conselleria. ¿Com pot cobrar un sou de 46.000 euros l’any un jove de 20 anys, sense experiència i que no va aconseguir entrar com a regidor a Santanyí,? ¿Aquesta és la millor manera que té el “PSOIB” de combatre el fracàs escolar? Per sort, davant el rebombori creat, Thomas renuncià –o li feren renunciar- al càrrec. Qui hauria de de ser destituït, però, és el seu valedor, Juli Fuster. Això, però, és una ingenuïtat tractant-se de la parella de la consellera de Salut. Tot queda a casa!
 
Quan, però, ens pensàvem que els “neposocialistes” havien après la lliçó, ens tornam a escandalitzar amb una altra de les seves digitacions. El vicepresident socialista del Parlament i exconseller de Salut, Vicenç Thomàs, gran assot de PP, acaba de col·locar un fill seu a la Conselleria de Treball com a assessor tècnic. És un jove de 28 anys amb tan sols un any i mig d’experiència en l’àmbit de la comunicació en un centre mèdic de Barcelona. Realment no hi ha gent més preparada que ell? I els funcionaris de la Conselleria, no poden assumir la feina d’aquests assessors “imprescindibles”?
 
Tanmateix, la principal responsable de tot plegat és la papal Francina Armengol juntament amb els seus indolents socis de Govern, que ara, davant la magnitud de tants de despropòsits, ja s’han compromès a supervisar la idoneïtat dels propers nomenaments –els que ja han pres possessió no es toquen. Segur, però, que hi haurà noves sorpreses. Tenint en compte d’on venim, no ens ha d’estranyar que aviat la cúpula directiva d’IB3 s’ompli de parents dels “neposocialistes”.
 
I, mentrestant, els treballadors de l’ens públic continuen més desconhortats que mai vista la deixadesa dels actuals membres de l’executiu autonòmic que, quan eren a l’oposició, els feren mil promeses. Els que no se’n saben a venir són Miguel Ángel Ariza o Agustín “el Casta” que, dos mesos després de les eleccions, no es cansen de riure’ns de nosaltres des de la seva trona mediàtica que pagam tots.

Els valents del "nivell 33"

Article publicat a l'Ara Balears (16/07/2015)

Ha arribat l’hora dels valents dels “nivell 33”. Que facin una passa endavant els qui realment entenen la política com un acte de servei públic i no com una excusa per engreixar les seves butxaques. Algú d’ells ha de ser el primer a donar exemple renunciant a aquesta paga extra del tot indecorosa.
 
Cada cop que hi ha un canvi de govern se’n parla. El “nivell 33” és un mecanisme que a casa nostra, d’acord amb la Llei de Funció Pública que imita l’estatal, serveix per compensar econòmicament aquells funcionaris que perden l’oportunitat de promocionar per haver-se dedicat a la política. Basta que hagin ocupat dos anys seguits un alt càrrec per gaudir d’aquest increment salarial en reincorporar-se a la seva anterior plaça. Com apuntava l’ARA Balears dilluns, en alguns casos es pot arribar a percebre fins a la jubilació un complement extra de 1.150 euros mensuals en 14 pagues. Tal injustícia, que pot suposar per al Govern una despesa addicional de més de 370.000 euros l’any, també té greus danys morals. Que ho demanin, si no, a aquells funcionaris que veuen que, per fer la mateixa feina, cobren menys que aquests membres de la “casta”.
 
El nou Govern d’esquerres s’ha compromès a eliminar aquest tabú que fins ara era el  “nivell 33”. Ja ha avisat, però, que difícilment la mesura podrà tenir efectes retroactius. Així, aquells qui el cobren el continuaran rebent. És el cas de l’inefable exvicepresident del Govern Antonio Gómez, que ara més que mai, després d’haver criticat la despesa pública, se sentirà més còmode amb el seu antic uniforme de guàrdia forestal a Escorca.
 
Aquí, però, els pocavergonyes no són només els polítics del PP. Hi ha funcionaris membres de l’antic Pacte de Progrés que també cobren aquesta suculenta retribució. El seu silenci els fa còmplices d’una mesura que, a pesar de ser legal, no és ètica ja que és una forma encoberta de robar de les arques públiques. ¿Hem de dir noms o basta que ens quedem amb els de la gent del nostre entorn que viu feliçment sense patir cap mena d’escarni públic?

Els funcionaris i el
Els funcionaris i el "nivell 33"
 
Ja basta de dilapidar els nostres impostos! Ja tenim suficient pagant el sou als nostres expresidents que es retiren en aquesta institució tan inútil que és el Senat. Un polític ha de rebre un sou digne d’acord amb la responsabilitat que exigeix el seu càrrec. Després ha de tornar al seu lloc de feina sense cap prerrogativa. Si no, queda clar que el servei públic en mans d’aquests “paràsits” es perverteix.
 
Esperem que ara el nou Govern complesqui amb la seva paraula. I si finalment l’eliminació del “nivell 33” no té efectes retroactius, algú dels que es fa dir “progres” haurà de donar la primera passa perquè la resta actuï per imitació. Per decència convé que ho facin aviat. Amb aquest acte de valentia podran demostrar que ells realment representen el vertader canvi.

L'esquerra i l'optimisme

Article publicat a l'Ara Balears (13/07/2015)

Ja diuen que un pessimista en un optimista ben informat. Margalida Prohens, la portaveu del PP en el Parlament, s'ha agafat al peu de la lletra aquesta dita. Fa dues setmanes advertí la flamant presidenta Armengol que “amb els somnis no es governen les Illes Balears”. Bé sap Prohens que els somnis no es poden complir. Així ho ha pogut constatar aquests darrers quatre anys en què ha governat el seu partit. La dreta, doncs, no necessita ser optimista. El seu realisme passa perquè tot continuï igual. És tot el contrari del que sempre, en teoria, ha defensat l'esquerra. El seu optimisme l'ha portat a considerar que el motor de la humanitat és el progrés i la justícia social. És per això que els seus militants no dubten a autodenominar-se “progressistes” en contraposició als seus rivals dretans, que tenen la mala fama de ser uns “reaccionaris”, és a dir, que “reaccionen contra allò que avança”.
 
José Ramón Bauzá, president ja de trist record, també és un optimista ben informat, és a dir, un pessimista. Durant la passada campanya electoral, quan s'ensumava la derrota, augurà, talment la nostrada sibil·la, que un nou pacte d'esquerres duria el caos, “però caos amb K”. Ni una sola menció al caos que la seva caparrudesa ha generat, per exemple, en la conselleria d'Educació. Ara, després d'haver criticat “els professionals de la política”,  podrà presenciar aquest nou “caos” des de la tranquil·litat que dóna una cadira en aquest cementeri d'elefants que és el Senat. Estarà ben acompanyat. A un costat tendrà altres defenestrats populars com els valencians Rita Barberà o Alberto Fabra. I a l'altre, el nostre invisible expresident socialista Francesc Antich, que de ben segur li ensenyarà el camí per gaudir d'una daurada jubilació.
 
A la Cambra Alta, l'antic mandatari algaidí ha donat proves suficients de la seva mutació de “progressista” a “reaccionari”. Vista la ineficàcia d'aquesta mastodòntica institució, ja fa temps que, per dignitat, hauria d'haver presentat la seva renúncia a un càrrec només apte per a fracassats “senils”, servidors de la “Cosa Impúdica”. Antich, però, malgrat la trista realitat, està entestat a veure les coses pel costat bo, ni que sigui en benefici de la seva butxaca. És el mateix que li va ocórrer fa tres segles, a Leibniz, la persona que encunyà el concepte “optimisme”. A la seva Teodicea, el filòsof alemany va establir la teoria del “millor dels mons possibles”, segons la qual la creació, a pesar de l'existència del mal, no pot ser més “òptima”. El 1759 Voltaire faria befa de la ingenuïtat de Leibniz en la que és considerada la seva millor obra, Càndid o l'optimisme. L'època en què visqué el pensador francès, amb el terratrèmol de Lisboa de 1755, eren ben tràgica. Això, unit a la seva poca fe en la condició humana, li féu tenir una actitud més aviat “pessimista” en contra del que defensaven certs “savis”.

Càndi o l'optimisme de Voltaire
Càndi o l'optimisme de Voltaire
 
La sàtira de l'optimisme feta per Voltaire va crear una forta polèmica a l'Europa d'aquells temps. Avui, seguint la seva estela, encara hi ha molts genets de l'apocalipsi desbocats que ens recorden contínuament que qualsevol il·lusió de canvi és una quimera. Basta mirar la dreta, especialista a combatre la famosa cita de Calderón de la Barca “la vida es sueño”. Ara el Govern Rajoy, amb la polèmica “llei mordassa”, vol blindar el “millor dels seus mons possibles”. L'esquerra, en canvi, aprofitant-se del seu paper de bo en aquesta societat tan dicotòmica,  sovint utilitza com un xec en blanc l'optimisme que ven. Així, en nom del progrés moral, és capaç de reproduir els mateixos tics que retreu a la dreta quan governa. En aquest sentit, no deixen de ser sorprenents els casos de nepotisme que ja està protagonitzant.
 
L'optimisme de l'esquerra, tan necessari per moure el món, s'ha de saber gestionar amb esperit crític. No ha de canviar tot perquè tot continuï igual. Després d'haver generat tantes expectatives, el més difícil és governar des de la coherència. Mentrestant, continuarem essent optimistes, que no càndids. Haurem de tenir els ulls ben oberts i un ànim constructiu per evitar que, per culpa de falsos profetes, caiguem un altre cop en el pessimisme de Voltaire. No cal donar aquest gust a la nostra dreta, de closca monolítica, que ens tracta com a eterns menors d'edat. Ja se sap que per a ells els somnis només formen part de l'arcàdic terreny de la infància.

Aquí teniu una article molt interessant sobre la maleïda superioritat moral de l'esquerra, de Max Pradera.

Articles del web relacionats:
- I què MÉS?

Ideologies volàtils

Article publicat a l'Ara Balears (18/05/2015)

La història no es pot entendre sense la dicotomia entre rics i pobres. A l’antiga Roma ja existia la diferència entre patricis i plebeus. Els primers, considerats els descendents dels pares (patres) fundadors de la capital del Laci, gaudien d’una situació força privilegiada: posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. Els segons, en canvi, poc pintaven en una República que, paradoxalment, portava per lema SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”). Aquesta situació, però, s’intentà arreglar. L’historiador Tit Livi relata una anècdota que bé recordaria el nostre 15M.
 
El 494 aC, una nodrit contingent de plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma i de deixar-la sense efectius militars davant les noves hordes enemigues que treien el cap des dels Apenins. Per dissuadir aquells insurrectes, el Senat va enviar-hi una delegació encapçalada pel cònsol Agripa Meneni, home de portentosa oratòria conegut pel seu caràcter conciliador. Així ho demostrà en la faula del cos humà que féu servir amb els plebeus. Els digué que un dia la boca, els braços i les cames estaven irritats amb l’estómac, un òrgan mandrós que es beneficiava dels seus esforços per ser alimentat. Amb la intenció de domar-lo, aquests membres decidiren deixar de treballar. La jugada, però, els sortí malament, ja que l’única cosa que aconseguiren no procurant menjar a l’estómac va ser debilitar el cos sencer fins a la mort. Les paraules d’aquell cònsol tengueren un efecte balsàmic. Els plebeus tornaren a la ciutat a canvi, però, que el Senat els concedís, per fi, una magistratura pròpia amb la qual fer-se sentir: el tribú de la plebs. Tanmateix, a pesar d’aquesta concessió, els patricis continuarien tenint la paella pel mànec en la República romana.

Diferències entre l'esquerra i la dreta
Diferències entre l'esquerra i la dreta
 
La classificació ideològica entre dretes i esquerres arribaria al segle XVIII amb la Revolució Francesa. A la primera Assemblea Nacional del 1789, els diputats moderats i favorables a la monarquia (girondins) s’agruparen a la dreta de la presidència, mentre que els partidaris de reformes radicals i progressistes (jacobins) ho feren a l’esquerra. Així, es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a un estament concret (clergat, noblesa o burgesia) a una altra fonamentada en actituds polítiques. Va ser, tanmateix, a partir de les revolucions del 1820 i el 1830 quan es varen crear els partits polítics, tal com els entenem avui en dia, és a dir, associacions ben estructurades i amb una militància massiva, que tenien com a únic objectiu arribar al poder.
 
El 1848 el Manifest Comunista de Marx i Engels afirmaria que la història de totes les societats és la “història de la lluita de classes”, entre “opressors i oprimits”. Als segons, que vivien alienats per la feina, se’ls redefiní com a proletaris, una paraula que a l’antiga Roma al·ludia a aquells plebeus que aportaven fills (proles en llatí) a l’exèrcit. Sota la crida revolucionària “Proletaris de tots els països uniu-vos!”, el marxisme pretenia la superació del capitalisme i la construcció d’una societat sense classes.

El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
 
Al segle XX alguns volgueren matar les utopies. El 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell, en el llibre “La fi de les ideologies”, pronosticava que, en l’era post-industrial, la lluita de classes ja no seria el motor de la història. Al seu parer, l’aparició de les noves tecnologies afavoriria una consciència individualista i hedonista del consumidor que substituiria les mobilitzacions col·lectives del passat. Aquestes consideracions serien represes anys més tard per Francis Fukuyama. En la seva controvertida obra “La fi de la història i l’últim home” (1992), aquest politòleg estatunidenc assegurava que, després del fracàs del règim comunista visualitzat amb la caiguda del mur de Berlín, els antagonismes ideològics s’haurien diluït en benefici d’una economia global.
 
Tanmateix, davant un panorama tan desolador, el 1995 el filòsof italià Norberto Bobbio reivindicà la vigència de les ideologies en el llibre “Dreta i esquerra”. Bobbio afirma que aquest binomi està lligat als conceptes igualtat i llibertat. Des de la seva perspectiva, l’esquerra aposta per accions que redueixen les desigualtats socials, mentre que la dreta fa tot el contrari. La pràctica, però, ens demostra que és difícil ser coherent amb aquests principis. Si no, que ho demanin a Zapatero, que en la seva darrera legislatura, amb la crisi a sobre, es va veure obligat a actuar com un governant de dretes.

El bipartidisme
El bipartidisme

Amb aquests precedents, ara nous partits polítics com “Podemos” treuen pit dient que no són ni de dretes ni d’esquerres. Aposten per una altra dicotomia: casta (representada pel desacreditat bipartidisme PP/PSOE) versus poble. Mentrestant, però, encara hi ha gent de la classe obrera que veu amb recel els valors més genuïns de l’esquerra tradicional. Empesos per la por i la ignorància, es deixen entabanar pels cants de sirena del seu principal enemic. Són els mateixos cants de sirena que fa 2.500 anys sentiren els plebeus dels seus amos, els patricis. Per evitar el mal de consciència, a l’hora de dipositar el vot a l’urna, aquests ciutadans tan volàtils opten per reinterpretar la famosa cita dels evangelis: “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”.

Cuarto Milenio
Cuarto Milenio


Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm
Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm

Articles del web relacionats:
- Pablo Iglesias, el nou Messies?
La cara guapa de les eleccions
-
 Vots devots
Llegir bé en temps d'eleccions
L'esquerra i l'optimisme

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px