Banner Top

Espanya amb ulls alemanys

Article publicat a l'Ara Balears (31/08/2018)

Avui la millor manera d’entendre Espanya és des de fora. “Els alemanys estan quedant esparverats amb el que està sortint ara a Espanya”, em diu Robert, un català de quaranta anys que en porta deu a Berlín fent de guia turístic. Des de l’exterior, té una altra perspectiva del que està passant a casa seva. “Mira -em diu des de dalt del tren senyalant amb el dit-, en aquell barri vivia Carles Puigdemont durant la seva primera estada a Berlín. Després, va haver de marxar a Hamburg perquè hi havia alguns turistes espanyols que l’increpaven”. “Puigdemont -recorda- ha ajudat a visibilitzar el procés català. Ara els alemanys s’adonen que ja no es tracta d’independència, sinó de democràcia i drets humans. Ara saben que hi ha presos polítics”.

Baixam del tren i Robert, home d’una portentosa cultura, ens continua fent de cicerone en un país que, després del trauma de la Segona Guerra Mundial, va saber afrontar els fantasmes del seu passat. Allà no hi va haver amnèsia, sinó examen de consciència. L’exhibició de qualsevol símbol nazi quedà totalment prohibida. Avui, però, els alemanys es mostren preocupats amb la irrupció de grups com Pegida (Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident). Aquest dilluns, en una de les seves manifestacions a la ciutat de Chemnitz, a l’est, es tornaren a veure unes imatges que es creien superades: ultres saludant a l’estil del 'führer' Adolf Hitler. Ja s’ha obert una investigació per identificar-los.

DViIy63WAAAXNnr

Francoland

La celeritat que mostra Alemanya a l’hora d’atacar qualsevol manifestació feixista és inaudita a Espanya. Aquí el fotoperiodista català Jordi Borràs encara està esperant que la Fiscalia actuï contra el policia nacional que l’agredí fa un mes al crit de “¡Viva España! i ¡Viva Franco!”. Sí que ja ha actuat, en canvi, contra els que fan apologia de l’independentisme.

Avui Espanya somatitza la seva inseguretat identitària amb l’exhibició histèrica de “rojigualdas”. No contenta amb els revessos judicials que li arriben d’Europa, amenaça de convertir-se en una autarquia política que recorda molt el règim anterior. La Catalunya dels llaços grocs ha col·lapsat el règim del 78 i ha deixat la política en mans de la judicatura, convertida avui en la nova Inquisició. Ja impera la llibertat d’expressió a la carta. Basta recordar la impunitat de què gaudí Federico Jiménez Losantos en conèixer la decisió de la justícia alemanya de deixar en llibertat el president Puigdemont. L’inefable periodista de llengua viperina explotà en antena i advertí que “en Baleares hay como 200.000 alemanes de rehenes" i que "en Baviera pueden empezar a estallar cervecerías". A l’altra banda, d’aquesta democràcia amarada de l’espanyolisme més ranci tenim rapers condemnats a la presó per haver alçat la veu més del compte o obres d’art censurades per fer referència als presos polítics.

Queda clar, doncs, que a casa nostra, per damunt de la democràcia, hi ha la unitat d’Espanya. En aquesta nova croada patriòtica, es banalitza el feixisme comparant-lo amb l’independentisme, que sempre ha fet gala del seu tarannà pacífic. Sobre tot plegat reflexionam amb Robert mentre ens continua descobrint detalls de la història recent de Berlín. “Tota crisi és bona -hi insisteix-, ara Espanya té l’oportunitat de reconstruir-se”.

el bunker de hitler1

 

Alemanya ja va tenir l’oportunitat de reconstruir-se fa setanta-tres anys. Mentre a casa nostre el dictador morí al llit deixant-ho tot “atado y bien atado”, al país teutó els aliats no tengueren contemplacions en guanyar la guerra. Acorralat, Hitler s’havia suïcidat i els nous abanderats de la llibertat volgueren fer net de bon de veres. Per constatar-ho, m’apunt al 'tour' del Tercer Reich amb un nou guia, Eduardo. És un jove de Castella, de ment espurnejant, que fa sis anys que es dedica a ensenyar Berlín als seus compatriotes. La paraula que repeteix més és “desnazificació” en al·lusió a l’operació que varen dur a terme els aliats per depurar l'administració, la premsa, la justícia i la política de tota influència nacionalsocialista.

“España -em diu- se comporta como un adolescente; repite contínuamente lo que le dicen sus padres sin ser capaz de juzgarlo con su propio criterio. Aquí ya han hecho los deberes. Hace unos años descubrieron un búnquer nazi en el corazón de la ciudad. Entonces hubo el debate de si se tenía que habilitar como monumento de la memoria histórica. El Parlamento lo debatió y consideró que todavía no era oportuno hacerlo. Así, lo volvieron a tapar y pospusieron la decisión final para dentro de unos años, cuando la sociedad sea más madura para hacer una valoración más crítica de ese edificio”.

fc3bchrerbunker

Búnquer de Hitler convertit avui en pàrquing

Encetam aquest debat sobre la memòria històrica amb Eduardo en el punt final del 'tour', davant d’un solar que serveix d’aparcament. És el lloc on es trobava situat el búnquer de Hitler i que els aliats no dubtaren a fer volar per l'aire. Costa pensar que una esplanada tan vulgar acollís tanta maldat. De sobte, em deman què hauria passat si els aliats haguessin entrat també a Espanya i haguessin extirpat el feixisme de les nostres vides.

Articles del web relacionats:
Francoland
L'odi soterrat
La Feixina com a símptoma
Catalunya encadenada
No
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
Patriotisme versus nacionalisme
El feixisme i l'antiga Roma
-
L'origen nazi de la torxa olímpica- Digau-li feixisme, no populisme

Esparta, el mirall del nazisme

Reportatge "Esparta, el espejo del nazismo", publicat a la revista d'història Clío (juliol de 2015,  Núm. 165).

La ideologia del nazisme tingué un fort rerefons clàssic. Hitler, àvid lector, s’inspirà en el model d’Esparta. L’eugenèsia, una disciplina fèrria i l’entrega absoluta a la pàtria acabaren per atorgar a aquesta polis l’hegemonia de l’antiga Grècia. En ple segle XX, Alemanya estava disposada a seguir el mateix camí per esdevenir la nova potència mundial. 

El 1933, en assumir la presidència de l’Estat, Hitler només tenia una idea al cap: recuperar la “glòria nacional” perduda després de la Primera Guerra Mundial, convertint Alemanya en la nova Esparta del segle XX. Per al Führer la capital de l’antiga regió de Lacònia havia estat el primer estat Nacional Socialista, el zenit de la cultura grega que tant admirava: “Quan se’ns pregunti qui són els nostres avantpassats, hem de respondre: ‘Els grecs’ ”.

Aquesta sorprenent vinculació d’Alemanya amb el món clàssic no fou casual. A l’Europa de principis del segle XX l’antiga Grècia ja s’erigia com el bressol de la civilització occidental. A més, era indiscutible la seva connexió amb la raça ària, dipositària de l’indoeuropeu, la llengua mare de la majoria de les llengües del Vell Continent. La recerca d’aquesta raça tan aclamada pel nazisme s’havia iniciat al segle XVIII per la Il·lustració. L’esperit anticlerical d’aleshores havia estat reticent a acceptar el relat bíblic, segons el qual totes les races humanes (semites, camites i jafètiques) haurien descendit de Noè i, per tant, serien d’ascendència jueva. Així doncs, es preferí desplaçar l’origen dels homes de l’Orient Mitjà a l’Índia. Ja a principis del segle XIX el filòsof alemany Schlegel havia apostat pel terme ari per designar aquesta primera estirp humana –segons alguns, en sànscrit (l’antiga llengua sagrada de l’Índia) el terme significa “noble”.


Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).

Aquest reportatge està relacionat amb un altre que em publicaren a la revista Historia y Vida titulat El fascismo y la antigua Roma. (Núm 512, novembre de 2010)

Aquest àudio d' "En guàrdia" de Catalunya Ràdio està dedicat als "nazis i l'antiguitat".

En aquest vídeo de "La noche temática de la 2" trobareu més informació sobre els Jocs Olímpics nazis de 1936.

Aquí teniu més informació sobre la Lebensborn, la fàbrica de nins nazis.



Aquí teniu la meva intervenció sobre aquest tema al programa "Luces en la oscuridad" (14/01/2016) de Gestiona Radio.

 
No uns podeu perdre aquest documental titulat "Els fills de Hitler".
 
  • Publicat a Clío

Prendre partit

Article publicat a l'Ara Balears (15/06/2015)

Fa una setmana l’Auditori de Manacor va remoure més d’una consciència, sobretot entre els militants del PP. S’hi representava l’obra “Prendre partit” (1995), de Ronald Harwood, dirigida i interpretava en català per Josep Maria Pou. Està ambientada en l’Alemanya post-nazi de 1946, quan els vencedors de la Segona Guerra Mundial portaren a judici els col·laboradors del Tercer Reich.
 
El fil conductor és l’interrogatori, basat en fets reals, que un comandant nord-americà, el major Arnold, fa a Wilhelm Furtwängler, considerat el millor director d’orquestra de la seva generació. La confrontació entre aquests dos personatges serveix per reflexionar sobre el paper de l’intel·lectual en els règims totalitaris, sobre la complicada relació entre cultura i poder, i sobre conceptes com compromís i indiferència.
 
Amb l’arribada al poder de Hitler, Furtwängler es mantingué al capdavant de la Filharmònica de Berlín. Un camí ben diferent seguiren altres companys seus, que preferiren marxar del país. Davant dels retrets del militar inquisidor, el gran director d’orquestra alemany apel·la al seu patriotisme i assegura que només a través del poder alliberador i universal de la música podia combatre el nazisme: “Com a músic sóc més que un ciutadà, sóc un ciutadà que ha de rendir comptes al geni etern de la gran música. Sé que una sola interpretació d’una gran obra mestra és una negació més forta i més vital de l’esperit d’Auschwitz que qualsevol gest o qualsevol paraula. Els éssers humans són lliures a tot arreu on s’interpreti Wagner i Beethoven. La música els transporta a regions, on els torturadors i els assassins no els poden fer cap mal”.
 
Wilheim Furtwängler
Wilheim Furtwängler

A pesar d’aquesta bella declaració d’intencions, Furtwängler, acusat de divo i egòlatra, es deixà manipular per Hitler, que el posà com a exemple de la “superioritat moral i artística alemanya”. Gràcies, però, als seus contactes va poder ajudar alguns jueus a fugir del país. Això seria determinant perquè el Tribunal de Desnazificació l’absolgués de tots els càrrecs. La sospita, tanmateix, de connivència amb el nazisme sempre li pesaria com una llosa fins a la seva mort el 1954.
 
Salvant les distàncies, a casa nostra, durant aquests llarguíssims quatre anys de govern Bauzá hi ha hagut massa polítics del PP que s’han comportat amb la mateixa indiferència que Furtwängler. Així ho demostren els qui ara, davant dels estralls de la desfeta electoral, demanen el cap del líder a qui abans, empesos pel fanatisme, glorificaven fins a fregar el ridícul. Ells, però, contràriament al que passà amb el compositor alemany, no actuaven al servei d’un bé suprem com és la música, sinó al servei d’un altre bé més terrenal: el de la butxaca. Aleshores, intentant navegar entre dues aigües i rient les gràcies del seu esperpèntic mentor, el més important era tenir una cadira que els asseguràs un bon sou. Així, mentre venien la seva dignitat per un plat de llenties, presenciaven displicents la despersonalització de la seva estimada terra.
 
Havent-se manifestat ja les “majories silencioses”, antigament tan invocades, ara els còmplices de tant d’autoodi emparat en “lo nostro” es fan l’orni. La seva covardia no pot ser més patètica. És el que té prendre partit a qualsevol preu, sense valorar-ne les conseqüències. A pesar dels seus intents per rescabalar la seva trista imatge, una estigma tan deshonrós no hauria de ser tan fàcil d’esborrar. Basta fixar-se en Furtwängler, qui s’endugué a la tomba l’oprobi dels seus conciutadans.
 
En tot cas, esperem que el nostre poble, tantes vegades maltractat pels seus, no caigui un altre cop en l’amnèsia. Ara que estam deixondits convé mantenir viva la memòria per protegir la nostra autoestima de noves estamenejades. Estam, però, en mans del govern entrant. Té una feinada per endavant i moltíssimes esperances a gestionar. Del seu seny i responsabilitat dependrà que la dreta illenca no torni a ensenyar la seva pitjor cara. Els errors del passat no poden ser més alliçonadors. Ens hi jugam molt.

És molt recomanable aquest article de Francesc-Marc Álvaro titulat "Si es mira bé". Parla de la complicitat dels empresaris alemanys amb el feixisme.

Aquí teniu un vídeo sobre l'obra "Prendre partit" vista pels seus actors:



I aquí teniu una actuació de Furtwängler:

 

Aquí teniu una conserva amb Hanna Arendt. Parla sobre el nazisme i el paper dels intel·lectuals:

 

La banalitat del mal

Article publicat a l'Ara Balears (22/02/2015)

L’espectacle de la mort ja s’ha convertit en un acte quotidià de les nostres vides. A l’antiga Roma el poble acudia als amfiteatres a contemplar la sang vessada dels gladiadors i dels primers màrtirs cristians. Durant l’edat mitjana la crema de bruixes i heretges enmig del carrer serví d’escarment per a més d’un. Al segle XVIII la guillotina de la Revolució Francesa seria un altra escenificació pública del terror. La primera meitat del segle XX, marcada per les dues guerres mundials, esdevindria un dels períodes més cruents de la història d’Europa amb més de 70 milions de persones mortes per la follia humana.
 
El segle XXI s’estrenaria amb un canvi de percepció social del mal. L’11 de setembre de 2001 tothom pogué presenciar en directe, des de casa seva, els terribles atemptats de les torres bessones de Nova York. Des d’aleshores vivim anestesiats sobre una realitat, la violència, que ja havíem començat a frivolitzar amb els videojocs més sàdics. Havent-se globalitzat el mal en l’actual societat mediàtica, ja no ens immutam en veure com setmana rere setmana grups terroristes decapiten hostatges o realitzen massacres indiscriminades.
 
Qui es va interessar per entendre la psicologia del mal va ser Hannah Arendt (1906-1975), una filòsofa alemanya d’origen jueu que el 1951 es va donar a conèixer amb el llibre Els orígens del totalitarisme. El 1961, exiliada als EUA, el diari The New Yorker la va contractar perquè cobrís a Jerusalem el judici d’Adolf Eichmann. Es tractava de l’oficial de la SS, mà dreta de Himmler, que s’havia encarregat d’organitzar les deportacions dels jueus als camps de concentració, d’on la pròpia Arendt havia aconseguit escapar. En una operació força polèmica, violant tots els tractats internacionals, el nounat estat d’Israel, que no participà dels judicis de Nuremberg (1945-49), havia capturat a l’Argentina el malvat tinent nazi per aplicar-li la seva pròpia llei. Dos anys més tard, aquella tasca periodística es publicaria en forma de llibre sota el títol Eichmann a Jerusalem. Informe sobre la banalitat del mal.
 
La pensadora alemanya esperava trobar-se amb l’encarnació de la maldat absoluta. Per a sorpresa seva, però, Eischmann no era un monstre al servei d'un règim criminal, tal com mantenia el fiscal d'acord amb l'opinió pública. Era més aviat un home “terriblement i temiblement normal”, fruit del seu temps i del totalitarisme antisemita que li tocà viure. En el judici, el mateix acusat havia reconegut que ell  només havia complit ordres. “Acuso –afirmà- els governants d’haver abusat de la meva obediència”. Per a Arendt, l'únic pecat d'aquell individu havia estat renunciar a la qualitat decisiva de l'ésser humà: la capacitat de pensar. Això la portà a parlar de la “banalitat del mal”.

Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici
Eichmann en una gàbia de vidre, durant el judici

Ja a principis del nazisme Arendt havia retret al seu gran mestre i amant Martin Heidegger que hagués desertat de la seva responsabilitat intel·lectual per denunciar les atrocitats del Tercer Reich. És la mateixa postura còmoda i covarda que retrataria el 1951 l'italià Alberto Moravia en el llibre El conformista. Portada el 1970 al cinema per Bertolucci, l’obra té com a protagonista un respectat professor de filosofia que, per una qüestió de supervivència, s'afilia al partit feixista. Segons Arendt, amb la seva claudicació davant els règims totalitaris, aquells intel·lectuals haurien comès un pecat més gran que el del propi Eischmann, que, al cap i a la fi, era un home anodí i pusil·lànime sense cap dilema moral a l'hora d'executar les ordres dels seus superiors.
 
Aquesta manca de “moral” explicaria la “banalitat del mal” de la filòsofa alemanya, la qual, tanmateix, mai no mantingué que Eischamn es limitàs a obeir ordres. En el llibre, recorda que, en veure que s’acostava la derrota nazi, Himmler recomanà dispensar un millor tracte als reclusos dels camps de concentració. Aleshores el seu subaltern no li féu cas i s’esforçà per continuar amb la Solució Final, eufemisme emprat des de 1942 per al·ludir a l’extermini sistemàtic de la població hebrea. Per a Arendt, actuà així mogut per la set de glòria i pel convenciment que el seu esperit maquiavèl·lic era una manifestació de la seva virtut.
 
Eischamn seria considerat com el major assassí d’Europa, tot i que segurament ell no matà amb les seves pròpies mans cap dels 6 milions de jueus víctimes de l’Holocaust. El tribunal israelià el condemnà a mort. Les seves restes foren incinerades i escampades pel Mediterrani per evitar que la seva tomba es convertís en un lloc de peregrinació. A pesar que Arendt no defensà la innocència d’aquell oficial de la SS, la seva autòpsia sobre el mal no va agradar gens als seus compatriotes, que la varen acusar de “pro nazi”. Avui, cinquanta anys després del famós judici i trasbalsats pel terrorisme jihadista, les reflexions d’Eichmann a Jerusalem no haurien de ser ignorades. Tal com assegura el sociòleg Salvador Giner en la seva Història del pensament social, “el que Arendt demostrà és com la mediocritat moral, la covardia dels febles i la fàcil obediència rutinària és el que transforma la gent corrent en mansos braços de la brutalitat i de la barbàrie totalitària”.

El calendari ens diu que 27 de gener és Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’

Per entendre la ment d'un assassí no us podeu perdre aquest article del filòsof Xavier Antich del diari Ara (03/04/2016) titulat "La racionalitat criminal".

Aquí teniu més informació sobre Hannah Arend.

Aquí teniu fragments de la pel·lícula Hannah Arendt (2012):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



I aquí teniu un documental molt interessant sobre els descendents dels botxins de l'holocaust que reneguen dels seus pares. Es titula "Els fills de Hitler":



Per reflexionar sobre el bé i el mal, aquí teniu un àudio del programa "L'ofici de viure" de Catalunya Ràdio (23/06/2013)

La llegenda del sant Graal

A part del Sant Sudari, la Setmana Santa ens ha deixat una altra relíquia important: el Sant Greal.  Es tracta de la copa que Jesús hauria utilitzat en el Sant Sopar. També, però, seria en aquest mateix calze on el ric mercader Josep d’Arimatea va recollir la sang que brollava de les ferides del Messies el dia de la seva crucifixió. A causa d’aquest origen, la llegenda atribueix al Greal la capacitat de concedir poders místics, fins i tot immortals, a aquell que el posseesqui.

El terme Greal podria ser una adaptació francesa de la paraula llatina gradalis que recull la idea de plat o palangana amb viandes que és portat a la taula en diferents moments (gradus) d’un àpat. Es creu que va ser el mateix Josep d’Arimatea qui va portar el sagrat calze a França, i més tard, a Anglaterra. Allà hauria estat amagat durant uns segles fins que els càtars se’l varen endur al castell de Montsegur.

L’any 123, amb el setge dels croats, els càtars amagaren el Graal i la resta de tresors en algun indret dels Pirineus. Des de llavors, la recerca del Sant Graal continua viva. Alguns diuen que es troba a la catedral de València, altres, a Lió, Reims, Gènova o fins i tot a Montserrat, on l’any 1940 s’hi desplaçà el jerarca nazi Heinrich Himmler -tanmateix, no el trobà.

El mite del Sant Graal provindria de la mitologia cèltica. Transmesa de generació en generació per via oral, va ser recuperada a l’edat mitjana per la literatura cavalleresca artúrica. El punt de partida de la seva difusió seria la novel·la de Chrétien de Troyes, Perceval o li contes del Grial (1182). En època moderna serviria d’argument per a l’òpera “Parsifal” (1882) de Wagner .

En el cel·luloide, aquesta relíquia serví de fil conductor per a una de les aventures d’Indiana Jones: Indiana Jones i la darrera creuada (1989). Aquesta versió cinematogràfica recull la llegenda que parla de la recerca del Sant Greal per part del Tercer Reich durant la Segona Guerra Mundial. Aleshores se’l cercà fins al Temple de Jerusalem on els expedicionaris hagueren d’enfrontar-se amb tota mena d’obstacles: trampes mortals, gasos tòxics, falses parets...

En aquest enllaç trobareu informació sobre com Hitler va intentar cercar el Sant Graal a Espanya.

Aquí teniu més informació sobre el Sant Graal.

Articles del web relacionats:
El Sant Sudari, la història d'un muntatge?

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px