Banner Top

La contraproduent superioritat moral de l’esquerra

Article publicat a l'Ara Balears (27/05/2018)

Normalment s’utilitza l’expressió “superioritat moral de l’esquerra” com un insult o com un retret d’arrogància. Cal, però, una major profunditat en la qüestió. És el que fa Ignacio Sánchez- Cuenca en el seu darrer assaig La superioritat moral de la izquierda. Aquest professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid torna a posar el dit a la nafra ideològica després d’haver criticat la ineficiència dels intel·lectuals espanyols al llibre La desfachatez intel·lectual.

Avui les ofertes polítiques es plantegen com a opcions de consum. Votam esquerra o dreta igual que compram una marca o altra d’esportives. Això, segons el professor universitari, és una aberració intel·lectual. Al seu paper, les opcions polítiques tenen unes fortes arrels morals. Així, l’esquerra està abonada als principis d’empatia, justícia social i pacifisme, mentre que la dreta aposta per l’autoritat i l’ordre.

Tanmateix, al llarg del segle XX, l’esquerra també va cometre grans crims. Els més sonats es produïren a la Unió Soviètica i a la Xina. Fins i tot, però, en aquests casos sinistres hi hagué -afirma l’assagista per a sorpresa de molts- una finalitat moral: fer un gran sacrifici de vides humanes amb el propòsit d’aconseguir un ordre social més just. Una altra llosa que arrossega l’esquerra és el de la seva incoherència. No s’han de mesclar, però, ous amb caragols. “Una cosa és la superioritat moral de certes idees i una altra ben distinta les persones que les adopten”, llegim a les primers pàgines de La superioritat moral de la izquierda

descarga ferfer

 

En un moment en què la distinció entre esquerra i dreta sembla borrosa, Sánchez-Cuenca està convençut que les idees de l’esquerra són èticament més elevades que les de la dreta. Amb tot, insisteix que aquesta superioritat és, en realitat, la seva condemna. Ho és perquè, en la seva obsessió per imaginar un món millor que està per arribar, les forces progressistes desatenen el món present. El politòleg recalca que és un error pensar que un obrer de dretes és algú alienat, amb una falsa consciència social. I és que poden ser individus que, tot i combregar amb les ideals dels partits d’esquerra, els consideren un mals gestors o incapaços de comprendre els seus problemes reals. En aquest sentit -puntualitza l’autor-, no deixa de ser curiós que ens sorprengui més la figura de l’obrer de dretes que no pas la d’un progre amb doblers.

L’esquerra, segons Sánchez-Cuenca, es divideix en dues famílies: els revolucionaris i els reformistes. Per als revolucionaris, els reformistes són uns traïdors; i per als reformistes, els revolucionaris són un il·lusos. Cadascú té una visió contraposada del que significa posar en pràctica les seves idees. Els revolucionaris són inoperatius perquè estan més pendents d’un futur utòpic. I els reformistes, un cop immersos en el sistema, s’enfronten a una sèrie de resistències que els fan tocar amb els peus a terra. En ambdós casos es produeixen frustracions importants. Aquesta dificultat, en canvi, no la té la dreta, que només es preocupa de gestionar l’inqüestionable statu quo i de conservar, per tant, els privilegis d’uns pocs.

izq

L’autor de La superioritat moral de la izquierda recorda que un dels principals problemes endèmics de l’esquerra són les seves constants divisions internes per qüestions ideològiques. Això no passa a la monolítica dreta, que tan sols es baralla entre si per qüestions d’ambició política. A més, l’esquerra peca sovint d’elitisme democràtic i de narcisisme. Reclosa dins la seva torre d’ivori, mira per damunt l’espatlla les classes populars per la seva suposada manca de sofisticació intel·lectual. A tot això hi hauríem d’afegir que els partits pogres també son víctimes del discurs políticament correcte. No s’atreveixen a parlar clar sobre temes polèmics com la immigració per por a ser titllats de racistes o populistes.

Atesos tots aquests condicionants, es pot entendre que la superioritat moral de l’esquerra no doni els rèdits electorals esperats. Amb tot, també hi ha un grup de ciutadans de dretes, generalment majors, que no es poden desferrar dels seus prejudicis. Així, quan l’esquerra arriba al poder i es beneficien de les seves mesures, no es veuen amb cor de votar-los perquè la seva mentalitat els ho impedeix. És una qüestió de principis. El repte, doncs, de l’esquerra és fer valer amb contundència la seva solvència per aconseguir el millor dels mons possibles. A Espanya, tanmateix, en qüestions nacionals, lamentablement sembla que l’esquerra sigui un clon de la dreta.

Aquí teniu una escena de la pel·lícula "Martín Hache" sobre l'esquerra progre:

 

Articles del web relacionats:
- Intel·lectuals insolvents
"Antes rota que roja"
- L'esquerra i l'optimisme
Intel·lectuals destronats

Armini, el Bin Laden de l’antiga Roma

Ja fa cinc anys (el 2 de maig de 2011) que Estats Units matà Ussamma Bin Laden, el líder terrorista d’Al-Qaida. El 2001 Bin Laden es convertí en l’enemic número u dels EUA després dels atemptats a les Torres Bessones. Fins aleshores, però, havia estat un fidel aliat seu. La relació entre ambdós s’inicià el 1979 quan la CIA reclutà un jove saudí de 22 anys perquè gestionàs les operacions dels serveis secrets americans a Afganistan: havia d’aconseguir fons, atreure fonamentalistes islàmics i armar-los per combatre l’exèrcit de la Unió Soviètica, que acabava d’envair el país en suport del govern prosoviètic del Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA).

Ussamma Bin Laden
Ussamma Bin Laden
 
La CIA invertí 2.000 milions de dòlars en aquelles operacions. El seu únic objectiu era aconseguir el fracàs de la URSS en plena Guerra Freda i reduir la seva influència l’Àsia Central. El 1988, davant el previsible èxit de la resistència antisoviètica, Bin Laden, graduat en Administració d’Empresas, va crear a Pakistan una bases de dades amb informació detallada dels 35.000 voluntaris mujahidins, de 40 nacions diferents, que havien lluitat en la guerra afgana. Aquell fitxer es batià com a Al Qaida («la base», en àrab) i donà nom a la xarxa terrorista islàmica que tretze anys després atacaria el cor dels Estats Units. Bin Laden, doncs, fou ensinistrat per la potència que després seria víctima seva. El mateix passà a Roma al segle I dC amb el jove germànic Armini.
 
Armini, el botxí de Roma
Armini era el príncep de la tribu dels queruscs. Havia estat portat a Roma per adoptar ràpidament els costums de les forces invasores. Un cop aconseguida la ciutadania romana, es va introduir en l’exèrcit del caput mundi per ser ensinistrat en les tàctiques militar més sofisticades. Mentrestant, els seus compatriotes ja havien conegut el tarannà dèspota del nou governador de Germània, Publi Quintili Varus. Va ser així com, en tornar a la seva terra,  Armini, de 27 anys, no va dubtar a posar en pràctica el que havia après dels seus enemics.

Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
Armini s'acomiada de Thusnelda, pintura de Johannes Gehrts (1884)
 
El setembre de l’any 9 Armini va aconseguir acorralar tres legions romanes en l’espès i fangós bosc de Teutoburg (avui Kalkriese, a la localitat nòrdica d’Osnabrück). L’escomesa va durar tres dies, enmig de pluges intenses, i va suposar la massacre de 25.000 homes de Varus, qui, humiliat per la derrota, es va suïcidar. A pesar que hi enviaria més efectius per venjar aquell desastre, des d’aleshores Roma fixaria definitivament la frontera del seu Imperi en el Rin.

Mapa de les fronteres de l'imperi romà
Mapa de les fronteres de l'imperi romà
 
Conta l’historiador Suetoni que, d’ençà de la derrota de Teutoburg, l’emperador August era una ànima en pena. No s’afaitava ni es tallava els cabells. Sovint es colpejava el cap contra les parets i cridava: “Varus, Varus, torna’m les meves legions!”

Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg
                  Hermannsdenkmal, monument dedicat a Armini al bosc de Teutoburg

Per conèixer més la història d'Armini no us podeu perdre aquest programa de "Cronos" de TV3 titulat "La batalla contra Roma".

La batalla de Teutoburg és considerada el Vietnam de Roma. Aquest article en parla.

Aquí teniu un article d'Iván Giménez sobre els 10 enemics més temuts per Roma.

Tampoc no us podeu perdre la pel·lícula "La noche más oscura", que relata l'operació americana que acabà amb la mort de Bin Laden. Aquí en teniu el tràiler:




Esperant la pau perpètua

Article publicat a l'Ara Balears (28/11/2015)

Alguns pensaran que la pau perpètua només és per als difunts. Al segle XVIII, però, Immanuel Kant, el gran filòsof alemany de la Il·lustració, també la va somiar per als vius. El 1945, un segle i mig després de la seva mort, semblava que la seva utopia es podia fer realitat amb el naixement de l’Organització de Nacions Unides (ONU). No debades, aquesta entitat, que el 1948 impulsà la Declaració Universal dels Drets Humans, va ser concebuda amb la intenció d’evitar que es tornassin a repetir els desastres de la Segona Guerra Mundial. El mateix objectiu es marcà el 1951 la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer), que el 1993 es reconvertiria en l’actual Unió Europea. Avui Kant, però, se sentiria més impotent que mai. El seu famós tractat “Cap a la pau perpètua. Un projecte filosòfic” (1795) està més que invalidat amb les barbaritats que no aturam de cometre.

El pensador del crit Sapere aude (“atreveix-te a saber”) havia pres bona nota dels conflictes bèl·lics que havien caracteritzat el temps que li tocà viure. Després de les guerres de component religiós del segle XVII, les del segle XVIII eren més de caire polític, originades tant per la successió dinàstica en diversos regnes, com per l’establiment de fronteres a l’Europa central. Ateses aquestes circumstàncies, el mestre de Königsberg considerava que l’estat natural de la humanitat és la guerra. Per molt que un coetani seu, Rousseau, insistís que l’home és bo per naturalesa, quedava més que demostrat que viure en societat ens acaba fent malbé.

Tanmateix, per conjurar els mals auguris, Kant proposava que tots els països del món es convertissin en repúbliques –és a dir, en democràcies- englobades en una gran federació, en una comunitat d’Estats sobirans. Trobant-se, doncs, en igualtat de condicions, cada estat es veuria obligat a establir pactes de no agressió amb la resta. A més, per rebaixar tensions entre nacions, el filòsof alemany apostava per l’eliminació dels exèrcits permanents. Això, al seu parer, generaria un major clima de confiança entre els habitants de l’aldea global en què ens hem convertit.


El naufragi de la Unió Europea
El naufragi de la Unió Europea

Certament, la història ens diu que les democràcies no declaren la guerra a altres democràcies. En aquests casos, les disputes s’arreglen mitjançant negociacions diplomàtiques. Per tant, seguint la lògica kantiana, es pot deduir que quantes més democràcies hi hagi menys possibilitats hi haurà de conflictes bèl·lics. Així quedà palès, en un principi, amb la Guerra Freda entre Estats Units i la Unió Soviètica, que acabà definitivament el 1991 quan aquesta es dissolgué per donar pas a l’actual Rússia.

Kant, amb tot, pecà d’ingenu en voler que la seva mena de lliga mundial de la pau fos regida per l’ètica. I és que actualment ningú no dubta que la política internacional està més aviat lligada a l’economia. Ja ho digué al seu dia Jean Monnet (1888-1979), un dels pares de la unificació d’Europa: “Si hagués de començar de bell nou, jo impulsaria una iniciativa encaminada a la creació d’una federació europea de trets més culturals que econòmics”. Hem passat, doncs, de l’esperança al desencís.

Tesis de la pau perpètua de Kant
Tesis de la pau perpètua de Kant


El panorama ja era prou desolador amb les guerres silenciades que hi ha arreu del món. Ara, amb els atemptats jihadistes de París, definitivament ens podem oblidar del dolç somni de la pau perpètua de Kant. Cal, però, tenir present els beneficis que ha aportat a la nostra civilització occidental l’esperit de la Il·lustració d’on va beure el filòsof alemany. Així ho recorda la pensadora americana Susan Neiman: “Qui consideri anèmica la Il·lustració, només ha de visualitzar el que succeeix on aquesta és inexistent. Els talibans ens han permès albirar un món en què estan a l’ordre del dia les execucions públiques, l’esclavitud de les dones, la censura total, la prohibició de la música i de l’art, les relacions econòmiques feudals i el tractament mèdic sense anestèsia. Que nosaltres visquem en un entorn en què això no ocorre li ho devem a la Il·lustració. I a personatges com Kant”.

Així doncs, perquè la pau perpètua de Kant fos una realitat seria necessari que la resta de països “bàrbars” es deixessin imbuir per l’esperit de la Il·lustració. N’hi ha, però, que encara creuen ingènuament en l’Aliança de Civilitzacions de Zapatero. Tanmateix, un món il·lustrat tampoc no és garantia de res. La crua realitat és massa alliçonadora. Tristament no ens queda més remei, per tant, que esperar la pau perpètua dels cementeris. Mentrestant, per mantenir viva la il·lusió, cada 30 de gener els més petits continuaran celebrant el “Dia Escolar de la No violència i la Pau”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/01/2018), reflexion sobre la pau mundial. Ho faig a partir del concepte kantià de pau perpètua amb motiu del "Dia Escolar de la No Violència i la Pau" (30 de gener).




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



Articles del web relacionats:
Adéu, llibertat
Si vols pau, paga
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px